Pero por encima de todas las penalidades, esta era la peor: que les crecían a algunos las encías sobre los dientes – así los superiores como los inferiores de la boca -, hasta que de ningún modo les era posibe comer: que morían de esta enfermedad.”ANTONIO PIGAFETTA. Crònica de la primera volta al  món

L’escorbut ha estat el pitjor flagell que ha patit la navegació transoceànica al llarg de la seva història. En els seus inicis més remots ja hi ha proves de la seva existència, però és en els darrers cinc cents anys quan produeix més estralls. Entre el s XV al XVII, les estimacions més acceptades parlen de que l’ escorbut va produir més de tres milions de baixes entre les tripulacions.  Al llarg del s. XVIII la malaltia va produir més baixes entre els vaixells de guerra que la pròpia confrontació bèl·lica. Tripulacions que van realitzar gestes històriques com ara les de Magallanes I Elcano, Vasco de Gama o Francis Drake van patir aquesta malaltia. En les curses per les conquestes dels pols, l’escorbut hi va jugar un paper important. Precisament aquest és un dels factors, entre d’altres, perquè Amundsen conquerís el pol sud abans que Scott.

Però, que és exactament l’escorbut i quines són les seves causes?  L´escorbut és una malaltia produïda pel dèficit d’àcid ascòrbic o vitamina C en la dieta. La majoria de  vitamines no les  podem sintetitzar nosaltres mateixos i per tant les hem d’incorporar a través de la pròpia dieta. La vitamina C es troba especialment en fruites i verdures fresques. La manca d’aquesta impedeix la formació del col·lagen i els teixits, especialment els de la pell i els vasos conductors  es fragmenten. Entre els símptomes de la malaltia hi ha el cansament, la pèrdua de les forces,  la inflamació i el sagnat de les genives, la pèrdua de les dents, el dolor a les articulacions, els problemes de coagulació, el sagnat cutani, la fragilitat vascular i les hemorràgies especialment a les extremitats que finalment condueixen a la mort.  Malgrat aquest quadre tan greu,  la recuperació del pacient es ràpida quan es  torna a ingerir aliments rics en aquesta vitamina.

El detonant de la malaltia era però una alimentació molt desequilibrada en els vaixells, basada especialment en carn o peix salat i cereals i sense gairebé aliments frescos.

Va ser precisament arran de l’estudi d’ aquesta malaltia que es van realitzar els primers assajos clínics controlats de la història de la medicina. A l’any 1747 James Lind va demostrar que el consum de cítrics entre els mariners podia evitar l’escorbut. Va seleccionar dotze marines que patien la malaltia amb símptomes semblants i els va dividir en sis parelles a les que va tractar a més de la seva dieta habitual amb alguns dels remeis suggerits per combatre la malaltia: elixir de vitriol, vinagre, aigua de mar, nou moscada, sidra i taronges i llimones. Una setmana més tard la parella que havia estat tractada amb cítrics havien experimentat una millora considerable. Arran de l’estudi, l’Institut de Medicina Naval va posar al seu escut un llimoner.

Malgrat conèixer el remei, l’eradicació de la malaltia va ser un procés llarg. L’emmagatzematge de llimones en les bodegues redueix la concentració de vitamina C. Altres sistemes de conservació com ara el suc bullit no era eficaç perquè la calor  desnaturalitzava el principi actiu. A més, en aquell temps es creia que el principi responsable de curar la malaltia era la pròpia acidesa dels cítrics i l’armada anglesa va procedir a substituir les llimones per la llimes, molt més econòmiques doncs a les colònies britàniques en produïen. La llima és molt més amarga que la llimona però té una  concentració de vitamina molt més baixa.

A partir del 1795 l’armada britànica va obligar a subministrar suc de llimona als seus mariners i el nombre de baixes es va reduir considerablement. Entre les recomanacions hi havia l’obligatorietat de donar suc de llima barrejada amb rom, el famós grog, això es però una altra històriademar.