Gavot a la vista!

Si aquests dies heu anat a la platja o heu passejat pels passeigs marítims i ports és  probable que hagueu pogut fer alguna observació de gavot. El gavot (Alca torda), un ocell pròxim als pingüins àrtics, una espècie extingida avui i que viu a les costes nord europees. De fet cada hivern se’n fan algunes poques observacions a casa nostra però la excepcionalitat d’aquest any és la gran quantitat d’ albiraments que hi ha hagut arreu de la costa.

El gavot és una ocell marí que té les seves àrees de cria a l’Atlàntic Nord. Són ocells pelàgics però tenen el costum de resseguir la línia de costa. Té una població mundial d’unes 70000 parelles i la major part nidifica a la costa d’Islàndia. A Catalunya cada any arriben uns pocs exemplars a l’hivern. Normalment les àrees d´hivernació tradicionals són  la costa de la Bretanya francesa,  de les Illes Britàniques o d’Irlanda. El que és extraordinari aquest hivern respecte als darrers anys, és el nombre d’albiraments que s’ha fet fins ara i que superen en escreix la mitjana que s’han produït en els darrers quaranta anys. Aquest novembre, segons dades de l’ICO, s’han fet més d’un centenar  observacions mentre que la mitjana dels darrers deu anys no arriba als vuit exemplars.

Gavot a la platja de Barcelona. Imatge: Institut de Nàutica. Base Nàutica de Barcelona

Les poblacions nidificants d’aquesta espècie estan experimentant una forta disminució. Així la població més important que és la d’Islàndia, ha disminuït des del l’any 1986 un 18%. Això corrobora que aquesta arribada no tingui res a veure amb un augment poblacional. Les raons d’aquesta regressió cal buscar-les en la competència amb d’altres espècies a causa del canvi climàtic ja que han hagut de desplaçar-se més al nord  a la recerca del seu aliment. Les captures accidentals amb arts de pesca i l’impacte de la pesca esportiva també expliquen aquesta disminució poblacional.

La hipòtesis per explicar aquesta irrupció anormal de gavots al novembre es basa en  les fortes depressions associades a borrasques que han afectat a l’Atlàntic occidental aquestes darreres setmanes i que ha propiciat l’entrada d’aquesta espècie cap a la mediterrània. Els gavots es van veure obligats pels forts vents a desplaçar-se cap al sud fins a Gibraltar i d’ allí entrar a la Mediterrània. En aquest sentit, el 90% de les observacions fetes el més d’octubre corresponien  a la costa atlàntica francesa, l’àrea d’hivernació més important d’aquest ocell i en canvi, a partir de mitjans de novembre aquestes van passar a fer-se a la costa mediterrània, fet que reafirma la relacionada amb  les pertorbacions meteorològiques atlàntiques. A més de l’arribada de gavots degut a les condicions meteorològiques extremes de la costa atlàntica també s’han fet forces observacions de gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla) que també han estat arrossegades pels temporals.

Observacions de Gavot al llarg del més de novembre. Noteu la diferencia entre la primera i segona quinzena deguda als temporals atlàntics. Font: ICO

La plataforma de ciència ciutadana ornitho.cat gestionada per l’ICO està fent un seguiment d’aquestes observacions. Malauradament alguns dels exemplars observats corresponen a  individus morts o molt debilitats. Si observeu gavots us animem a que entreu les dades en aquest portal.

El gavot és una espècie  considerada quasi amenaçada a tot el món i a Catalunya  es troba a la llista d’ocells vulnerables del catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada i, per tant, és susceptible de mesures de gestió i conservació. Això és però, una altra històriademar.

Fanalets en l’horitzó

Les nits estrellades i fredes de la tardor i de l’hivern són la millor època per a observar un dels espectacles més màgics que podem gaudir si fixem la vista a l’horitzó. Mar endins, especialment si la nit és serena i calma, multitud de fanalets incandescents com a cuques de llum ballen una dansa harmònica i compassada seguint el ritme del balanceig de les onades. L’horitzó roman il·luminat talment com una revetlla marina i ens recorda que ja ha començat l’època del calamar de potera, el de major qualitat, el millor del món, i és clar, el més cotitzat. Creieu-me, val la pena.

En aquestes nits  tranquil·les l’horitzó és un festival de  llums i de colors. Els petits bots arrenglerats  tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-los any rere any des de la costa estant, és el senyal que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural. Us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera es caracteritza per la seva pell tersa i brillant. Foto: Diputació de Barcelona

La pesca del calamar amb potera em transporta en èpoques on l’encesa era un dels arts més productius i a l’hora més controvertit dels que s’usaven. Els pescadors recelosos veien perillar la continuïtat de la seva feina quan d’altres usaven la llum per atraure al peix. Si ara aixequessin el cap i veiessin el desgavell on hem arribat no entendrien res.

La llum, primitivament cremava en un fester on teies de pi il·luminaven la nit. La modernitat va portar els llums d’acetilè i de petromax i aquests van ser substituïts més endavant pels fanals elèctrics o de gas. Sigui com sigui, els pescadors coneixien des de temps immemorial la força màgica d’atracció que exerceix la llum envers les espècies marines.

El calamar de potera és el de més qualitat que existeix, amb la pell impecable i brillant, sense ni una esgarrapada i la carn dura i consistent.  Res a veure amb el calamar  de bou, esgarrinxat i arrossegat. Els cromatòfors espurnejants de la seva pell, un cop  acabat de pescar, semblen talment com un espill de l’espectacle de llums que hi ha en l’estol de barques que proven sort amb les poteres.  

Els cromatòfors de la seva pell són ja per si sols un espectacle. Foto: @lluis2013

Capturats d’un en un amb un senzill enginy format per una corona d’hams, la potera que actua com a parany. El pescador, amb molta habilitat , mou l’engany per atreure al calamar, pesca artesanal en estat pur. Als taulells de les peixateries només  n’hi ha pels més siberites que coneixen les excel·lències d’aquest producte. Al calamar de potera no cal ni gairebé netejar-lo doncs en ser capturat entre aigües no te la bossa plena de fang com passa amb els pescats amb d’altres ormeigs. I és que el peix, quan menys aigua abans de coure’l, millor.

La potera és un ormeig de temporada, tal i com ho haurien de ser la majoria d’arts de pesca per aconseguir la màxima sostenibilitat i el seu ajustament al ritme biològic de les espècies. La potera només s’usa únicament en la temporada del calamar, quan aquests són de bona mida i ja han post la massa mucosa que rodeja els seus ous. No fa tants anys, els pescadors alternaven els arts de pesca segons la temporada. En temps de sardina i seitó armaven els sardinals, quan el peix d’escata era de bona mida o bé les sèpies s’apropaven a la costa per fressar muntaven les nanses, els cadups els feien servir quan anaven al pop i les xarxes s’anaven substituint segons el ritme biològic de les espècies. Avui tot ha canviat. Volem menjar calamar tot l’any i, és clar, això només és possible si el producte està congelat o prové de l’altra punta del planeta. Som uns ignorants, això és però, una altra històriademar.

Peixos indicadors del canvi climàtic

COP 27 acabada amb acords de mínims i “calderilla” pels més desafavorits i mentre, irremeiablement, l’ escalfament global ja el tenim aquí

Els peixos i les espècies nectòniques en general, en tenir la capacitat per nedar es poden desplaçar a voluntat cap a on les condicions els sigui més favorables.

L’augment de la temperatura de l’aigua del mar i el fet que a la mediterrània existeixin dues petites connexions amb d’altres mars, fa que aquestes siguin les vies d’entrada d’espècies termòfiles. Els peixos que entren per Gibraltar i prosperen a la mediterrània són espècies subtropicals provinents de la costa africana, Cap verd  i de les Illes Canàries. Les espècies que accedeixen a través del Canal de Suez són peixos tropicals i subtropicals provinents del Mar Roig. En ambdós casos produeixen impactes ecològics i/o socioeconòmics importants.

La llista d’espècies és llarga i augmenta a mesura que s’agreugen els efectes d’aquest fenomen. Aquestes es fan servir com a com a indicadors del canvi climàtic i en  ella  hi destaquen entre d’altres:

peix conill (Siganus luridus i S.rivulatus) Representa un veritable problema en la costa oriental de la Mediterrània; Grècia, Turquia i Israel especialment. Es tracta d’un peix herbívor que depreda el recobriment d’algues de la zona litoral provocant canvis profunds en l’estructura de les comunitats i el paisatge. El peix conill sembla que s’està expandint cap a la conca occidental i en  el futur podria arribar a la mar catalana.

peix globus (Lagocephalus sceleratus) El peix globus és una de les poques espècies de peix que és tòxica: Va ser citat per primera vegada a l’any 2003. Es tracta d’una espècie pelàgica tropical que viu a l’Oceà Índic i probablement va entrar a través del Canal de Suez.  A l’any 2009 es va fer la primera captura en aigües catalanes.

peix escorpí o peix lleó (Pterois volitans). Es tracta d’una espècie tropical emparentada amb les escórpores. Presenta aletes molt llargues amb radis espinosos que contenen verí. Aquesta espècie constitueix un veritable problema de salut en aigües costaneres de Grècia.

peix corneta (Fistularia commersonii)   Introduïda a la mediterrània a través del Mar Roig l’any 2000. Ara ja és possible fer-ne observacions a la costa catalana. El peix corneta és un voraç depredador, s’alimenta de peixos bentònics entre els quals hi ha espècies amb elevat interès comercial com ara espàrids i molls.

alatxa (Sardinella aurita) Espècie pelàgica tropical i subtropical que comparteix nínxol ecològic amb la sardina i l’anxova. En els darrers vint anys han augmentat les seves poblacions considerablement establint-se una correlació gairebé perfecte entre l’augment dels seus stocks i l’augment de la temperatura. L’increment d’aquesta espècie podria causar pèrdues econòmiques en el sector de la pesca d’encerclament. 

peix ballesta o surer (Ballistes capriscus) peix subtropical. Fins a mitjans del s XX era molt poc abundant. S’alimenta bàsicament de mol·luscs i competeix directament amb alguns espàrids com  la dorada i els sards. Està produint afectacions importants en  conreus de musclos.

tallahams o roncador (Pomatomus saltatrix) Està augmentant les seves poblacions en les aigües septentrionals de la Mediterrània nordoccidental.  Es tracta d’una espècie apreciada pels pescadors esportius.  En aquest cas es creu que la seva presència en aquestes àrea  es deu a la pèrdua de productivitat que pateix el mar per efecte de la temperatura.

Hi ha diversos projectes de ciència ciutadana adreçats a detectar aquestes espècies i ajudar als investigadors a fer-ne el seu seguiment. Això és però una altra històriademar.

Les Cases del Callao

Un dels indrets de Mataró que sempre m’han captivat són les cases del Callao al passeig marítim d’aquesta població. Són una renglera d’habitatges mitgers a primeríssima línia de costa que evoquen aires colonials. Malgrat els disbarats urbanístics que, les han literalment aïllat, aquestes cases es mantenen dempeus com a signe d’identitat de la ciutat. Les palmeres arrenglerades de la part davantera i alguna que altra bellaombra accentuen encara més aquest aire caribeny i per a arrodonir-ho, estan dins el barri de l’Havana de Mataró.

Les cases del passeig de Callao a Mataró

Les cases del Callao són un conjunt homogeni  format per onze  senzilles cases mitgeres  de planta baixa i pis. La façana del conjunt es caracteritza per la repetició seriada dels elements tipològics de la casa de cós maresmenca: cornises, portals, finestres reixades i en alguns cassos balcons. Les cases del Callao van ser construïdes  a finals del s. XIX (1880) edificades per la Constructora Mataronesa regentada per Josep Vallverdú.

El mot Callao em transporta  a un passat colonial que va portar prosperitat a molts municipis costaners maresmencs. Etimològicament la paraula prové del francès “caillou”, és a dir, còdol, i, un Callao és una platja de còdols. A les illes Canàries el topònim apareix associat a platges d’aquestes característiques.  A Mataró no hi rastre dels còdols i la platja del Callao és uns immens sorral com totes les platges del Maresme.

Els primers conqueridors espanyols en arribar a Cuba també bategen com a  El Callao a una població costanera de la costa nord oest de l’illa. El Callao també va ser una destacada ciutat portuària del Perú on hi va tenir lloc una important batalla naval. A Madrid, la Plaça del Callao rememora precisament aquest enfrontament bèl·lic. En els ports del Callao, tant del Perú com de Cuba s’hi embarcava l’or i la plata que feia la ruta cap a Espanya i també eren importants nuclis de mercadeig d’esclaus provinents d’Àfrica.

Aquestes cases són  el record d’un temps i del paper de la ciutat de Mataró en el comerç amb Amèrica. A Mataró i al Maresme hi ha il·lustres indians o “americanos” com ara Miquel Biada, o els Romeu. Aquests viatjaven al nou continent per fer-se càrrec de grans plantacions cafeteres, de cotó i d’altres conreus o es dedicaven a la venda a l’engròs de productes entre Amèrica i Europa i molts d’ells tenien un passat tèrbol relacionat amb el tràfic d’esclaus. Paradoxalment alguns municipis maresmencs  continuen commemorant  aquest passat per oblidar.

El patró d’aquests senzills habitatges correspon al de la casa de cós

Els habitatges responen al patró de la cas de cós. L’etimologia prové del llatí cursum, que es refereix a una peça de terra estreta i llarga que serveix per a edificar-hi cases. L’amplada habitual del cós era d’uns cinc metres i amb el temps aquesta mida ha esdevingut un referent per mesurar la amplada dels habitatges. Les cases de cós  estaven formades per planat baixa i pis a més d’un pati a la part posterior.

Actualment aquests habitatges estan protegits i catalogats  com a bé cultural d’interès local i es mantenen impassibles als desgavells urbanístics que s’han produït al front marítim de la ciutat. La obsessió dels governants en urbanitzar la façana litoral les va posar en perill perquè hi havia els risc que perdessin un dels seus elements més característics, els patis, ja que prioritzaven la millora del trànsit de la zona. Això és però,  una altra històriademar.

Peixos i canvi climàtic

El canvi climàtic ja el tenim aquí malgrat que alguns encara s’entestin en mirar cap a una altra banda i negar les evidències cada vegada més clares. Hi ha molts àmbits en els quals ja fa temps que s´han detectat signes d’ aquest fenomen i poc a poc, aquests s’aniran accentuant. El principal efecte és l’augment de la temperatura de l’atmosfera i de retruc l’ increment de la de l’ aigua del mar.

A Catalunya, l’observador Josep Pascual fa quaranta anys que mesura, entre d’altres paràmetres com ha anat evolucionant aquest valor a l’ Estartit. Unes dades valuosíssimes que ens indiquen aquest escalfament. Segons es pot veure en les observacions des de l’Estartit, a Catalunya de promig l’aigua de mar s’ escalfa per mitjana a raó de 0,3 ºC cada decenni als primers 50 m de fondària, una tendència que disminueix fils als 0,12 ºC cada decenni als 80 m de profunditat. Es a dir des del 1974 quan es comencen a registrar dades fins avui la temperatura de l’aigua del mar ha augmentat 1,2ºC. En el cas concret de l’Estartit, la temperatura mitjana superficial de l’aigua de mar al 1974 era de 15,9ºC mentre que al 2021 va ser de 17,6ºC. Mentre que a 80 m de fondària ha passat dels 13,1ºC fins als 14,1ºC.

Les series de les observacions a l’Estartit mostren clarament la tendència a l’augment de la temperatura a totes les profunditats estudiades. Font: Meteocat a partir de dades de Josep Pascual

A nivell de tota la conca Mediterrània aquest increment no és homogeni sinó que en els sectors més orientals aquest augment és mes notable que a les costes més occidentals com ho és la costa catalana. Tot plegat, juntament amb la consideració de que la Mediterrània és un mar gairebé tancat on només hi ha intercanvi de masses d’aigua a l’estret de Gibraltar amb l’ Atlàntic i al canal de Suez amb el Mar Roig està provocant que espècies termòfiles, subtropicals i fins hi tot tropicals hagin prosperat en les aigües cada vegada més càlides de la Mediterrània.

Els peixos són un dels grups d’éssers vius que s’han estudiat en aquest sentit i els científics han elaborat censos d’espècies indicadores del canvi climàtic a la mediterrània. En aquest sentit podríem concloure que els peixos s’estan tropicalitzant. En aquests mateix sentit, aquest augment en la temperatura de l’aigua fa que algunes espècies de peixos poc adaptats a aquest fet, surtin de la conca a la recerca d’aigües atlàntiques més fredes i s´hi desenvolupin bé en la costa del Cantàbric per exemple.  En són exemples espècies com el déntol (Dentex dentex) o la mabre (Lithognathus mormyrus).

Així doncs hi ha espècies termòfiles foranies provinent d’àrees subtropicals com ara la costa atlàntica del Marroc i  les Illes Canàries que van augmentant la seva àrea de distribució i entren a la mediterrània a través de Gibraltar. Un cop a dins, s´hi troben bé amb aquest augment de la temperatura i prosperen fàcilment.  En aquest cas trobem espècies ara ja força comuns a les nostres costes com el fadrí (Thalasoma pavo) citat  per primera vegada en aigües catalanes al 1980 i que ara ja és una de les espècies més habituals en fons costaners rocosos de casa nostra i que exerceix una certa competència amb espècies que exploren el mateix hàbitat i recurs com són les senyoretes (Coris julis).

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

La connexió entre la Mediterrània i el Mar Roig fa que espècies tropicals puguin entrar dins de la conca, prosperin i puguin arribar a causar estralls. El peix Globus (Lagocephalus sceleratus), una espècie que pot provocar la intoxicació alimentària més greu de les produïdes per un i citat per primera vegada l’any 2003 ja es un problema de salut als països riberenys de la conca oriental. Això és però, una altra històriademar.

Sopa de radiolaris

Aquests dies el vent de gregal ha portat fins a la costa brava  un espectacle de partícules en suspensió que ha deixat bocabadat a l’improvisat espectador que s’ho ha trobat en diversos punts des del Cap Ras fins a la Mar Menuda de Tossa. Aquest fenomen curiós, a primer cop d’ull semblava una posta d’ous o larves planctòniques però observats amb deteniment, la pluja de partícules corresponia a estructures de Collozoum inerme. Corpuscles gelatinosos d’uns cinc mil·límetres, alguns esfèrics i d’altres allargats fins arribar a un parell de centímetres. Els afortunats que han pogut viure aquest espectacle han nedat o navegat en una immensa sopa de microorganismes gegants, una experiència única.

Collozoum inerme és un radiolari colonial que pot arribar a formar agregacions molt denses a mar obert i que, de manera esporàdica, poden arribar  fins a la mateixa línia de costa empesos pel vent. Les colònies d’aquesta espècie estan formades per milers d’organismes que es troben agrupats en una matriu gelatinosa comuna que els interconnecta entre si i que els dona suport a l’estructura.

Els radiolaris són un grup de protozous, són organismes gairebé sempre unicel·lulars que formen part del zooplàncton marí.  Com a bons organismes planctònics han desenvolupat estratègies adaptades a la suspensió en la columna d’aigua i que retarden la seva caiguda cap al fons. Biològicament, els protozous s’agrupen dins del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on s’inclouen estructures eucariotes que no encaixen ni amb els animals ni amb els vegetals. Com la resta d’organismes zooplanctònics, els rizòpodes són éssers vius heteròtrofs, que obtenen la seva energia per a mantenir-se vius a partir de la ingesta d’aliments.

Collozoum inerme ha propiciat aquests dies un espectacle únic. Foto: Eduard marquès

Els radiolaris són un grup de protozous ameboides, on la seva cèl·lula emet projeccions exteriors anomenades pseudopodis que faciliten el moviment de la cèl·lula en deformar el seu citoplasma.  En aquest cas, a més, els pseudopis els serveixen per capturar a les seves presses. Algunes espècies fabriquen un exosquelet mineral de sílice que dona consistència a l’ estructura i funciona com a suport mecànic i estructural. La majoria d’ individus del grup presenten simetria radial.

Les cèl·lules dels radiolaris tenen dues parts ben diferenciades i separades per una capsula central perforada que interconnecta aquestes dues parts. A l’interior trobem l’endoplasma on es realitzen les funcions vitals de la cèl·lula i s’hi localitzen el nucli cel·lular, normalment els radiolaris són organismes multinuclears. La part externa és l’ectoplasma on s´hi troben estructures que li faciliten la flotabilitat. A l’ectoplasma també se situen les zooxantel·les, algues  unicel·lulars  que formen associacions simbiòtiques  amb el radiolari. Les zooxantel·les estan vives en el seu interior i fins hi tot s’hi reprodueixen. La quantitat de zooxantel·les depèn de si la colònia viu en la foscor, que n’hi ha molt poques o bé, que viuen en llocs ben il·luminats. Aquestes algues proporcionen, al radiolari, energia en forma de compostos de carboni com ara la glucosa i al seu torn  l’hoste dona protecció a les zooxantel·les i un subministrament constant de diòxid de carboni, substància necessària per a realitzar la fotosíntesis.

Dins dels radiolaris també hi ha els nummulits que van viure a la Terra fa quaranta cinc milions d’anys. Aquests tenien una conquilla perforada de carbonat de calci i formada per nombroses cambres que és el que ha arribat fins als nostres dies en forma de fòssil.  De fet els nummulits són usats pels paleontòlegs com fòssil guia per a datar un estrat.  Això és però, una altre històriademar.

10 anys d’Històriesdemar

Aquest dissabte hem celebrat  els deu anys de històriesdemar. Permeteu-me, la llicència de reflexionar sobre aquest fet.

L’aventura de les històriesdemar comencen oficialment el 15 d’octubre de 2012 amb la primera entrada en aquest blog: el far del cap de Tortosa que posteriorment vaig actualitzar per uniformar el seu format. Des d’aquell dia i fins avui, amb una puntualitat gairebé britànica, he anat escrivint, dilluns rere dilluns, una nova històriademar. A data d’ avui en porto 450.  

L’embrió d’aquest  blog  és però un xic anterior i l’ hem d’anar a buscar en l’espai arenyautes i en el meu primer projecte web: l’illa d’enlloc.

Aquestes 450  històriesdemar han anat configurant el meu particular univers. La meva manera d’ entendre el món, la vida i donar via lliure als meus sentiments envers la mar, el medi marí, i el litoral i la meva manera de ser. He intentat oferir-vos un ventall divers de històriesdemar per a poder despertar el vostre interès. Us asseguro que, el fet d’ estar sotmès a aquesta dolça esclavitud m’ha fet gaudir i m’ha enriquit personalment.

Entre totes les històriesdemar, voldria destacar les dedicades a perdedors: L’Hermòs, en Quico o en Gustavo. Jo també me’n considero un, la meva manera d’entendre la vida no combrega amb les versió oficial que ens  volen fer entrar amb calçador.

En aquests deu anys he pogut fer una primera selecció d’històriesdemar i editar-les en format llibre. Ara, la meva intenció,  és que aquesta obra tingui una continuïtat amb una segona part. i que pugui veure la llum ben aviat.

L’espai web, amb  296291 visites en aquests 10 anys, és a dir, amb 81 visites diàries, ha esdevingut un lloc de referencia en temes relacionats amb les platges, la vida marina, el paisatge litoral, el patrimoni nàutic, la pesca i el consum de peix i per sobre tot, una manera d’entendre el món i d’afrontar la vida. Se de bona font que els meus escrits es comenten en el rovell de l’ou dels càrrecs de decisió en aquests  àmbits i se també que a alguns no els agrada el meu estil directe i sense embuts. Precisament la llibertat que em dona el fet de poder donar el meu punt de vista sense dependre de res i de ningú és un dels meus principals actius.

Sempre he comentat que les meves històries tenen tres nivells de lectura: en primer lloc, la lectura en clau local com a arenyenc, en segon lloc, la clau comarcal com a maresmenc perquè estic convençut que la comarca és una bona articulació del territori i en tercer lloc, la clau nacional, de país.

Per celebrar l’onomàstica he dissenyat un logotip  commemoratiu d’aquests deus anys de vida. Un logotip senzill, planer i clar com ho sóc jo i ho són les meves històriesdemar. El meu agraïment a l’Ariel Reinhardt que, de manera desinteressada,  m’hagi donat un cop de ma en el seu disseny.

I mentre, setmana rere setmana, vaig escrivint noves històries, ho faig per plaer, perquè em ve de gust, sense demanar res a canvi. Us asseguro que, si algun dia, aquest fet es convertís en un llast, en aquell mateix moment deixaria el projecte. Això es però, una altra històriademar.

Els dies de tramuntana

La tramuntana és una alliberació, un ambient propici a la impetuositat i a la vehemència. La tramuntana és fresca i sana. La tramuntana crea cels rutilants d’una prodigiosa bellesa.

Josep Pla. El meu país. OC VII.

Els dies de tramuntana, quan el vent arriba, l´aigua es comença a encabritar i apareixen les primeres crestes que aniran acompanyades de moltes més i, més grosses.  Els blancalls trenquen la monotonia blava de la superfície i es formen veritables castells d’aigua.  El vent és foll, amb ràfegues i gropades fortes que sorprèn als més intrèpids que surten a desafiar-lo.

Els dies de tramuntana són per mirar el mar des de terra, per gaudir de la força de la natura en un paisatge aspre i rude com el Mar d’Amunt on hi incideix de manera directa. Allí, el vent del nord arriba amb tota la seva força de mar obert. Això sí, el millor mirador per a gaudir d’aquest espectacle grandiloqüent és sens dubte L’Escala o la platja de Sant Martí d’Empúries.

L’espectacle de la tramuntana a la Mar d’Amunt és grandiloqüent

Els dies de tramuntana són font d’inspiració literària, aguaitant el vent a través de la finestra el temps convida a quedar-nos a casa i, resignats a no poder sortir, la inspiració artística floreix tocada per la tramuntana. Són també dies d’esperança, que Èol s’endugui malures  i ens deslliuri malalties.

Els dies de tramuntana,  la mar es refreda i en perdre graus, guanya densitat i contribueix  a fertilitzar les aigües per renovar la vida. Els soferts pescadors que han quedat en terra saben que la seva paciència serà reconfortada amb un augment en les pròximes captures.

Els dies de tramuntana, l’atmosfera queda neta i polida, la seva brillantor és extraordinària i la visibilitat ès fa llarguíssima. El vent dilueix  les partícules que s’han anat acumulant en l’ambient com una veritable operació de cataractes atmosfèriques. La llum d’aquests dies és extraordinària i tenyeix l’ambient d’un blau rutilant. Els dies de tramuntana tenen unes nits úniques, l’espectacle celeste és una meravella.

La tramuntana espupeix el paisatge i li dona una singularitat única

Els dies de tramuntana és temps d’esculpir el paisatge i donar-li una  personalitat única. Les plantes i els arbres s’entossudeixen a resistir la força del vent i se’ns mostren vinclats i recargolats en formes impossibles. A la platja, s’aixeca  la finíssima arena provocant petites tempestes de sorra, talment com si fos un desert mentre, les migrades dunes s’entossudeixen a resistir.

Els dies de tramuntana el mar ens retorna a les platges allò que hi hem abocat, plàstics i d’altres andròmines arriben a les cales desertes orientades al nord i les converteixen en veritables abocadors de materials que mai haurien d’haver arribat al mar.

Els dies de tramuntana la majoria de barques de pesca romanen amarrades a port. El vent del nord actua com a una mena de veda obligatòria que els pescadors han de respectar a la força. Els més agosarats però, voldran sortir coneixedors que la manca de peix en farà augmentar la seva cotització i podran fer un bon jornal. L’art és arrossegat donant la proa al vent, la quilla talla les onades talment  com si fossin de mantega. De temps en temps, alguna impactarà sobre el pont i els pobres pescadors que, xops com un pop, romanen a coberta triant el peix i col·locant-lo en caixes. Pobres pescadors!!

Històriesdemar a Llançà

El proper divendres 7 d’octubre estaré a Llançà fent la presentació del meu llibre: Històriesdemar. (Casa de la Cultura 19 h)

Estic molt content de fer aquesta presentació a Llançà, la meva segona casa i a més acompanyat de l‘alcaldessa, Núria Escarpanter i de la Xènia Ros, presidenta de Sommar.

Tant la Núria com la Xènia comparteixen amb mi la gran estima pel mar.

Espero que ens puguem trobar a Llançà , el cor de la Mar d’Amunt

Peix de segona (IX): el Gat

Peix de segona (IX): el Gat

El gat o peix gat, Scyliorhinus canícula, és un petit tauró força abundant a la nostra costa.  Com la resta de representants d’aquest grup presenta un esquelet cartilaginós. El gat té un cert interès comercial malgrat que no és tant  apreciat com ho pot ser el cassó, Galeorhinus galeus. En aquest cas es tracta d’una espècie vulnerable amb perill crític d’extinció a la mediterrània i per això es recomana que no es consumeixi. Algunes vegades es comercialitza el gat fent-lo passar com a cassó.

El seu cos presenta cinc ferradures branquials ben visibles típiques dels elasmobranquis. Els seus ulls són el·líptics i d’ aspecte felí, d’aquí el seu nom popular. La primera aleta dorsal es troba situada bastant al final del cos. És de color gris brunenc amb nombroses taques fosques i el ventre més clar. La seva pell, com en la majoria de taurons,  és dura i aspra, antigament s´usava com a paper de vidre per polir la fusta. En castellà se’l coneix també com a “pez lija”. No acostuma a fer més de 60 cm de longitud.

El gat és comercialitza esventrat i sense pell. A primer cop d’ull costa d’identificar

A diferencia de la majoria d’espècies de peixos, aquest  realitza la còpula i la fecundació és interna. Durant l’acte sexual, els mascles s’acoblen lateralment a les femelles enganxant-se per la cua. És una espècie ovípara, els seus ous són molt característics i estan  formats per una capsula rectangular quitinosa i translúcida amb prolongacions filamentoses o circells als quatre vèrtexs que serveixen per fixar-se al substrat o en la vegetació i fauna sèssil. La capsula deixa veure l’embrió a mesura que es va formant. Aquests ous són coneguts amb el nom de bosses de sirena, si bé sota aquest terme s’engloben tant els ous de tauró com els de rajada.

El gat és una espècie bentònica que viu sobre tot tipus de fons fins als 400 m de fondària, malgrat que mostra una certa predilecció pels fons fangosos. Molt més actiu durant la nit que és quan s’alimenta  de petits invertebrats com ara mol·luscs, crustacis i poliquets així com petits peixos.

Els ous del gat tenen un aspecte inconfusible

A nivell popular hi ha una certa confusió entre el gat, Scyliorhinus canícula, i el gatvaire, Scyliorhinus stellaris.  Ambdós es diferencien bàsicament per la disposició  dels orificis nasals que, en el primer cas arriben a la boca i en el gatvaire no. A més, aquest darrer és una mica més gros, podent assolir un metre i mig de longitud i té el clapejat del cos molt més destacat.  També se sol confondre amb la moixina o gat moixa, Galeus melastomus. Aquestes possibles confusions es produeixen sobretot  a nivell de peixateria ja que es comercialitzen esventrats i sense pell degut a la dificultat en treure-la.

El gat  es captura bàsicament amb arts d’ arrossegament. En alguns ports, especialment al sud-est de la península (Alacant, Murcia i Andalusia) és relativament conegut i tenen un receptari variat i molt interessant que té com a base aquest peix. La seva carn és blanca, dura i molt fina. És molt adequat per a cuinar-lo en suquets o adobat amb espècies així com es fa amb el cassó malgrat que no té el reconeixement d’aquest.  Els seus cartílags aporten molta gelatina al guisat. El seu fetge es considera tòxic.

En alguns ports es deixa assecar a sol i serena carregat de sal i posteriorment, es comercialitza per a fer sopes i caldos de peix i és que les salaons mediterrànies son tot un món. Això és però, una altra històriademar.