Amb tubo i ulleres

Aquesta entrada vol ser un reconeixent al blog “Tubo i ulleres” de l‘Enric Badosa, una meravella plena de coneixement.

L’accés al mar amb tubo i ulleres és una de les coses més senzilles que podem fer en la temporada de platges i la resta de l’any. Nedar amb tubo i ulleres és una forma fàcil d’accedir a un medi natural proper, ric i desconegut.

Malgrat que, setmanalment trepitjo les platges, gairebé mai m’hi trobareu estirat a la sorra prenent el Sol com una sargantana o utilitzant els diversos serveis que les empastifen. Si alguna vegada hi he d’anar a passar el dia, em podreu trobar en algun racó poc freqüentat amb  tubo i ulleres. Em passo les hores tafanejant i encuriosit a l’aguait del que passa pel davant del cristall entelat de les meves ulleres.

Capbussar-se amb tubo i ulleres permet accedir a un medi ric, divers, variat i desconegut

Capbussar-se amb tubo i ulleres, això que avui en dia en diem snorkel, és una de les millors coses  que podem fer a les platges. Alguns ajuntaments programen aquest tipus d’accions per engrandir el ventall d’activitats saludables que  es poden fer des de la platja estant. Darrerament, fins i tot en algunes platges s’han senyalitzat “senders” submarins que es poden resseguir amb tubo i ulleres. En aquest sentit, la platja de Perafita a la Reserva Marina de Banyuls-Cervera en va  ser la pionera.

Amb tubo i ulleres ens endinsem en els fons rocosos, oasis atapeïts de vida; entapissats d’algues i d’altres organismes dels quals no som capaços de conèixer el regne al que pertanyen a primer cop d’ull. Mirem cap on mirem, multitud de formes i de colors ressalten a sobre d’un mantell més a menys dens. L’observació vigilant ens mostra, si tenim sort, algun llampant nudibranqui  que ens fa de model en la improvisada sessió fotogràfica que li hem preparat.

Els fons de roca són veritables oasis de vida

Amb tubo i ulleres podem accedir fàcilment als alguers, només caldrà submergir-nos els pocs metres que els separen de la superfície i podrem nedar entre les llargues fulles de posidònia i deixar-nos sorprendre per la troballa sobtada amb algun pop que abandona la protecció del mantell de fulles per sortir a caçar. L’exploració atenta de les fulles ens sorprèn amb un univers de petits organismes que hi viuen fixats.

Amb tubo i ulleres ens capbussem en els cada vegada més nombrosos deserts submarins, fons rocosos erms de vida lligats, en alguns casos, a la depredació de les garotes i en d’altres al fondeig indecent dels iots i velers.

Amb tubo i ulleres podem nedar per sobre dels fons de sorra, aparentment deserts de vida però que si estem a l’aguait podem observar espècies mimetitzades amb els fons que tracten de passar desapercebudes fins que un petit moviment les delata. Quan els sediments són més fins, detectem la presencia de vida a través de les cavitats excavades, pels detritus de sorra  o pels forats per on en sobresurten alguns apèndixs. 

Amb tubo i ulleres ens capbussem en la columna d’aigua,  l’univers blau i ingràvid que ens mostra un món gelatinós ple de bioluminescències. Organismes de tot tipus i de totes mides amb infinitat de formes i colors que ens ofereixen les seves danses impossibles al compàs dels moviments de l’aigua. Perseguir aquí les moles de peix és un d’aquells exercicis impossibles d’aconseguir.

I vosaltres, ja teniu preparat el vostre tubo i ulleres? Això és però, una altra històriademar.

Presentació HDM al MMB

Un gran goig poder compartir les meves reflexions  a  la biblioteca del MMB, un espai únic i alhora desconegut per a mi però que a partir d’ara formarà part de les meves històriesdemar.

Ha estat un plaer compartir amb els assistents la meva particular visió sobre el litoral, la seva gestió i la seva conservació i escoltar les seves reflexions.

Vaig repassar algunes històriesdemar i vaig acabar enllaçant-les entre elles i amb d’altres. Sóm de mar?, A pet d’ona, En Quicu, Després del temporal, La banyera de la Russa, Una dotzena.

Voldria agrair finalment a la Rosa Busquets, @MaritimaRosa, la seva determinació perquè hi pogués ser malgrat que en algun moment jo mateix vaig tenir els meus dubtes sobre l’assistència ja que no sóc ni em considero una persona mediàtica.

Moltes gràcies a tots els assistents, em vaig sentir molt ben acollit

Peix de segona (VIII): La boga

La boga (Boops boops), juntament amb la xucla (Spicaria maena) i el gerret (Spicaria smaris), formen part d’un grup de peixos menystinguts pels consumidors. Més que agrupar-los en el peix de segona, fora més adequat posar aquestes tres espècies en una  categoria encara més baixa. En molts de cassos les seves captures generen un problema a bord de les barques de pesca ja que els pescadors saben perfectament que no tindran sortida a la llotja i en moltes ocasions són llençades directament  per la borda i per tant, no arriben a les peixateries.

La boga és el representant més humil dels espàrids (sards, orades, pagells o besucs). És una espècie semipelàgica que viu sobre tot tipus de fons, des d’aigües litorals fins als 250 de profunditat formant espesses moles  que s’apropen a les aigües superficials especialment durant la nit.

El seu cos és allargat gairebé cilíndric i fusiforme amb la línia lateral molt marcada. De coloració metàl·lica verd blau al dors i platejada als flancs i al ventre. Com en la resta d’espàrids, les escates són grosses i ben visibles. Es caracteritza per tenir els ulls molt grans en relació a la mida del cap i la boca petita. Presenta una taca fosca a la base de les aletes pectorals.

La boga és un dels peixos més menystinguts de la llotja

La boga és un peix omnívor, tant pot alimentar-se d’algues com de petits vertebrats. En general, els exemplars joves solen ser carnívors mentre que els adults són bàsicament herbívors. És fàcil veure-les menjar tota mena de restes orgàniques en els molls de pesca, cosa que s’afegeix a la seva mala fama i poc valor  comercial. Per aquestes raons, en moltes ocasions les captures de boga se solen utilitzar per escar palangres o per pescar i engreixar tonyines.

La boga es reprodueix a la primavera amb una reproducció externa. Les postes formen part del plàncton. Els individus arriben a la maduresa sexual el primer any.

La carn d’aquest peix és molt poc apreciada entra d’altres raons perquè té moltes espines, es un xic estellosa, tova  i poc consistent. Per gaudir-ne plenament cal triar exemplars acabats de pescar, s´ha d’escatar a consciència i hem de treure molt bé els budells. De fet el seu gust recorda una mica al de la sardina. També es pot menjar salada o fumada.

La boga es pot cuinar enfarinada, fregida o a la planxa. Amb una mica d’all i julivert i un bon raig d’oli queda força bona. El nostre receptari tradicional d’aquesta espècie no va més enllà mentre que en les cuines de la mediterrània oriental està molt més valorada.

Es pesca amb arts d’encerclament durant la nit, també es pot capturar amb l’art de bou i amb ormeigs de xarxa com ara el tresmall, les soltes o el bolero. Són importants les captures que es fan amb canya. De fet, molts pescadors s’inicien amb aquesta espècie. La talla mínima legal de comercialització són 11 cm.

Antigament hi havia un art de pesca de xarxa anomenat boguera que s´utilitzava per a capturar aquesta espècie. Aquest enginy és descrit per  Emerencià Roig en el seu llibre La pesca a Catalunya (1927): són unes xarxes de quaranta canes de llargada per un metre i mig d’ample, proveïdes a les vores, de surada i plom, i als extrems, de cua i botafions per a lligar unes peces a les altres. La calada consta de quinze peces; la fan al fons del mar.  Hi ha també un tipus de nansa especial per a la pesca de bogues anomenada boguera. La boguera era una nansa molt més curta i ampla que les tradicionals. Le bogueres no es calaven mai al fons sinó que es mantenien entre aigües. Les nanses bogueres s´escaven amb una bola de pasta que cada nanser preparava amb una formula única i guardava com a un veritable secret. Això és però, una altre històriademar.

La memòria dels pescadors: patrimoni immaterial en perill

Quan pensem en el patrimoni, posem pel cas, el marítim, el primer que en ve al cap són els elements materials que, pel seu valor, caldria conservar per a que arribin a futures generacions. Aquest tipus de patrimoni format sobretot per: barques i bots, arts i ormeigs de pesca  i elements de navegació, fins fa ben poc no era considerat com a tal. Avui encara podem observar elements patrimonials degradats a mobiliari urbà decorant alguna nefasta rotonda. Tampoc han ajudat gens les subvencions que s’han donat per desballestar embarcacions per a poder-ne construir-ne de noves la qual cosa ha produït una pèrdua considerable de barques centenàries.

Recordo de petit, les barques abandonades a la platja de Mataró que eren usades pels infants com a improvisats elements pels seus jocs. Fins i tot, i alguna havia trobat la seva fi  a la foguera de Sant Joan. Tenyidors, assecadors o mestrances  han desaparegut engolits per l’urbanisme ferotge de la primera línia de costa.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias

El patrimoni marítim i mariner no són només aquests exemples sinó que bona part d’ell està format per elements immaterials com ara els  records que els vells pescadors encara retenen en la seva memòria i que hem de conservar de manera urgent abans de que  es perdin irremeiablement  per llei de vida. Si ha estat difícil la preservació del patrimoni material imagineu-vos el complicat que deu ser conservar aquests records.

Afortunadament, encara tenim la sort de comptar amb gent de mar que en la seva memòria previu aquest tresor. Pescadors, mariners, mestre d’aixa, calafats, palers, remendadores, encantadors o ranxers entre d’altres que, van néixer pels volts dels anys 30 i que avui tenen entorn uns noranta anys els quals van viure en un temps que ja ha desaparegut completament.

Subhasta de peix a Arenys de Mar

Gent de mar que en pocs anys deixarà d’estar amb nosaltres i que s’enduran tots aquells records d’infantesa a la vora del mar remenant entre les barques o  de joventut, enrolats en les darreres parelles barques de bou, anant a calar sardinals o enrolats en els quillats amb els primers motors. Gent de mar que ha vist desaparèixer un tipus de pesca i una relació intensa amb el mar  i han sobreviscut a la transformació tecnològica que ha patit el sector pesquer fins als nostres dies. Gent de mar avesada en fer servir l’escandall i les senyes per a localitzar els caladors i han vist la seva substitució pels moderns GPS i plòters. Gent de mar que coneixia els senyals que anunciaven un canvi de temps i han acabat descarregant-se les previsions meteorològiques de la xarxa. Gent de mar que assecava els arts de cotó després de cada jornada i els tenyia amb escorça de pi dins la perola i que van veure substituïts aquests materials per les fibres sintètiques. Gent de mar que cada dia avarava les barques a les platges i que va acabar atracant-les al molls de pesca. Gent de mar que cantava el preu de peix “a bandes” en la subhasta i que ara el  veu indicat en una pantalla de plasma. Gent de mar que cada dia compartia el ranxo a la barca amb la tripulació  i que el van acabar substituint per la carmanyola. Cada vegada que desapareix algun d’ells, especialment si encara té el cap clar, perdem part del nostre patrimoni d’una manera irrecuperable.

Afortunadament està havent algunes iniciatives per a recuperar aquests records. Així, el Museu de la Pesca de Palamós té un  una línia de treball que s’anomena Memòria Viva on es recull a través d’entrevistes enregistrades tot aquest patrimoni immaterial. Tant de bo que iniciatives com aquesta es poguessin reproduir a la resta de la Costa catalana i poder salvar una manera de viure i de relacionar-se amb el mar que ja ha desaparegut. Això és però, una altra històriademar

Peix de segona (VII): La bastina

L’escrita o bastina és un peix  que ha anant perdent presència a les taules al llarg de la història, es tracta d’una espècie  poc coneguda i gens reconeguda. El consum d’aquest peix  ve des de molt antic. En el S. XIV, en el llibre del Mostassaf de Mallorca ja hi apareix descrita i en els reculls de cuina medieval com el Llibre del Sent Soví  o el “Llibre de Coch” és troben les  receptes més antigues d’aquesta espècie.

El mot bastina o peix de bastina es feia servir per  anomenar de manera general a tots els elasmobranquis (taurons i rajades). Avui, a casa nostra aquest terme s’usa per  anomenar els peixos de la família dels Rajidae, és a dir allò que de manera vulgar anomenem rajades.

Des del punt de vista científic les principals espècies de rajada que es comercialitzen són: Raja asterias  i Raja clavata i en menor mesura  Raja miraletus. El terme bastina es sinònim de qualsevol representant d’aquest grup i es fa servir especialment a la costa del Maresme i al nord de la Costa Brava  mentre que, el terme escrita,  s’usa molt més a la Costa Brava sud. Tenim en aquest cas  una canvi de nom segons l’àrea geogràfica.  A nivell de noms populars aquest grup presenta  una cert garbuix  car amb el mateix mot, en diferents contrades, s’anomenen espècies diferents. Així s’han pogut recollir aquests localismes: grisol, llisol, rajada de boca grossa, rajada vera,  rajada escrita per a refereir-se a Raja clavata i clavellada, bastina, rajada vera, bastina clavejada, clavell, rajada o rajada punxosa per referir-se a Raja asterias. En el cas de Raja miraletus, el localismes són: rajada de taques, mirall, rajada de Sant Pere, rajada vestida, rajada vestideta, rajada vera, clavellada o clavellada mirall. Aquests diversos noms en donen una idea de la gran riquesa lèxica de la nostra llengua per anomenar als peixos.

Als taulells de les peixateries la rajada es del tot irreconeixible.

Les rajades, com tots els elasmobranquis,  són peixos cartilaginosos, és a dir, el seu cos no té un esquelet ossi sinó que està format per cartílags. Els cartílags són estructures esquelètiques més toves i menys rígides que no pas els ossos o espines de la resta de vertebrats.  Aquest caràcter en dona una idea clara que aquests éssers vius són peixos molt poc evolucionats.

El cos de les rajades es diferencia en dues parts: el disc, en general romboïdal i la cua. El ventre és de tonalitats clares i en ell s´hi situen les ferradures branquials mentre que el dors pren coloracions més fosques . S’alimenten de petits peixos, crustacis  i mol·luscs  que troben en els fons on viu. Són organismes ovípars i els seus ous són molt característics. La pell de les rajades no presenta escates sinó que té un tacte rugós i aspre que recorda al paper de vidre. Això fa que un cop capturades els propis pescadors les pelen i les esventren i el seu aspecte, en els taulells de les peixateries, és del tot irreconeixible.

Les rajades es pesquen amb l’art de bou, amb els tresmalls i amb el palangre. Les seves captures són més abundants a finals de la primavera. Algunes de les espècies comercialitzades es troben en la llista vermella de les espècies en perill d’extinció.

Les rajades són peixos cada vegada menys apreciats. Són ideals per a fer-ne suquets i d’altres ranxos de barca. Temps era temps que aquest peix formava part dels receptaris de la quaresma i havia de ser consumit pels bons cristians. La seva carn és exquisida, molt fina, amb un gust i una textura úniques.  El fetge o els radis cartilaginosos de les aletes es poden usar per a lligar la salsa. Això és però, una altra històriademar.

Seafood. Global o Local?

Seafood Global és la fira més important relacionada amb el consum de peix i marisc i d’altres derivats del mar. Ha tingut lloc a Barcelona entre el 26 i 28 d’abril d’enguany i consolida la fira de Barcelona com a referent mundial en fires dedicades a l’alimentació. La fira ha canviat la seva seu de Brussel·les, on s’havia organitzat els darrers anys, per Barcelona, entre altres raons per la importància que pren el mercat espanyol de consum de peix. En aquesta edició  hi ha hagut una participació de 1500 empreses del sector que representaven un total de 76 països i un impacte econòmic de més de cent milions d’euros.

Certament, el fet d’escollir Barcelona no ha estat a l’atzar. La capital catalana, amb un dels principals ports de la Mediterrània és un aparador magnífic i més, tenint en compte que l’estat espanyol està al capdavant dels països amb un consum de peix i marisc més elevat. La fira ha estat el punt de trobada de proveïdors, compradors i venedors de productes del mar.

La única possibilitat és apostar per la pesca artesanal

En la fira s´hi pot trobar producte congelat, producte processat, peix procedent d’aqüicultura i molts derivats obtinguts a partir de peix i fins hi tot d’algues com ara el paté d’espirulina que comercialitza una empresa catalana a partir del cultiu d’aquesta microalga d’aigües dolces i que és considerada un superaliment pels experts del ram.

Seafood Gobal, al contrari del que prediquen els organitzadors i els participants, ha estat l’aparador de la prepotència dels països més miops del planeta. S’està veient que la globalització només crea desequilibris entre el nord i el sud causant greus perjudicis sobre les comunitats de pescadors de les dues ribes.

Seria molt més coherent organitzar una Seafood local ja que la globalització de la industria alimentaria de productes de mar provoca greus desequilibris entre, els països de primera i els de segona. Sóc del parer que per afavorir la comunitats de pescadors a nivell local s’hauria d’afavorir el consum dels productes que aquests en ofereixen. Les empreses estrangeres que operen en els caladors dels països del tercer món només agreugen més els desequilibris entre aquests i nosaltres.

Caldria invertir molt més en el producte de proximitat i gravar amb més impostos els derivats de mar que ens arriben de l’altra punta del món amb una petja de carboni del tot insostenible. Això seria una manera de promocionar la pesca a nivell local i poder contribuir en la sortida  de la greu crisis que pateix el sector.

En les ponències i els debats que s´han organitzat de manera paral·lela a la fira no hi ha hagut espai per a debatre aquest temes. Sembla ser que els ponents només s´han centrat en la creixent demanda de productes de mar per part dels països occidentals per a dibuixar un mercat robust i amb un creixement continuu.

La clau de volta de tot plegat rau en un canvi radical en els nostres costums a nivell del consum de peix i de marisc i la promoció d’allò local. Caldria invertir els esforços en una campanya d’educació en el consum de peix i marisc entre els ciutadans dels països occidentals.  Això és però, una altre històriademar.

La Mare de Déu del Bon Tornar*

En el terme municipal d’Arenys de Munt, a  la serra d´en Sala i molt a prop del mas senyorial del mateix nom, s´hi troba l´ermita de la mitja taronja que allotjava al seu interior, temps era temps,  el santuari de la mare de Déu del Bon Tornar.  En temps de guerra l’ermita va ser profanada i la verge va desaparèixer per sempre més. Avui ja no en queda pràcticament res, hi ha només una mina d’aigua en forma de mitja taronja, una font de construcció recent i una canalització cap al mas de Can Sala de Dalt. Només una llegenda que, s’ha anat transmeten de forma oral de generació en generació ha arribat fins els nostres dies i vincula aquest santuari perdut amb la descoberta d’ Amèrica. Malgrat ser un indret bastant proper, la mitja taronja, és potser un dels grans desconeguts del patrimoni d’Arenys de Munt.

El Mas senyorial de Can Sala de Dalt d’Arenys de Munt

Segons aquesta llegenda que, avui per avui encara és possible escoltar entre els més grans, els primers mariners que salparen cap al Nou Món, abans d’emprendre viatge, van anar a oferir un tribut a la mare de Déu per demanar la seva tornada. Segons la mateixa llegenda, sembla ser que Colom duia a la seva caravel·la una imatge d’aquesta verge i les mateixes fonts també expliquen que l’almirall  estava emparentat amb els Sala.

Can Sala de Dalt és un esplèndid mas senyorial situat entre els dos Arenys en el vessant de llevant de la riera de Sobirans. Allí s’hi troba una capella, actualment restaurada, on s’havia guardat aquesta imatge que, segons sembla, va ser molt invocada entre els mariners i navegants  de la regió. Els Sala han estat una de les famílies més influents i acabalades d’Arenys. Van sufragar les obres de restauració de l’església de Sant Martí i hi van fer sucoses aportacions en or. A més, hi ha un Pere de Sala, embarcat en el segon viatge colombí i posteriorment , apareix en  Joan de Sala capitanejant soldats al Nou Món  o Cristòfol de Salas que surt al testament de Ferran Colom, el fill petit de l’almirall.

En llegir els goigs d’aquesta mare de Déu, sembla clara la relació que hi ha entra aquesta divinitat i els navegants que li demanaven que els concedís un bon tornar. En alguns dels versos d’aquests goigs hi ha una evident vinculació de la verge amb el Nou Món.

“Cuant a la America van
los marits deixan[t] sas casas,
las mullers desamparadas
ab sos fills ¡oh Reyna gran!
aqui os venen suplicant
ajuda per los del mar”.

Aquesta història és avui una hipòtesi amb una base cada vegada més  consistent però, sigui com sigui, historiadors com Jordi Bilbeny  i l’Institut de Nova Història estant desxifrant la veritat del que sembla una  manipulació de la història. Això és però, una altre històriademar.

*Aquesta històriademar ha estat modificada a partir d’un original del 30/11/2012

Pa per avui, fam per demà

Aquests dies, disset municipis catalans amb port pesquer han signat un manifest a Vilanova i la Geltrú en defensa de la pesca marítima. Entre els signants hi ha els municipis d’Alcanar, Arenys de Mar, Barcelona, Blanes, Cambrils, Deltebre, Port de la Selva, l’Ametlla de Mar, l’Escala, la Ràpita, Llançà, Palamós, Roses, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona, Torredembarra i Vilanova i la Geltrú. Els representants municipals estan preocupats per la possible desaparició del sector pesquer o que aquest es converteixi en quelcom residual en els propers anys. Consideren que la pesca és un sector estratègic que cal protegir i reclamen millors condicions pel sector. Probablement arriben quaranta anys tard.

Representants dels disset municipis que han signat el manifest. Font: Diari Digital La Ciutat

Fa gairebé deu anys que en aquest espai estic reclamant una gestió sostenible de la pesca marítima a la mediterrània perquè el sector es pugui mantenir per a futures generacions. Perdre la pesca és perdre un patrimoni que ha conviscut amb nosaltres des de temps immemorials. Les polítiques pesqueres que s’ha fet en els darrers cinquanta anys s’ha caracteritzat per l’immobilisme i el resultat de tot plegat ha estat el que ens ha portat a aquesta situació. Només alguns brots verds, com ara la cogestió han donat una alenada d’aire fresc  al sector.

En els darrers decennis del s XX  la pesca a Catalunya va ser una activitat econòmica de primer ordre. Les confraries de pescadors eren el motor econòmic en aquests municipis. Els pescadors es guanyaven molt bé la vida i en aquells temps de vaques grasses els responsables de la pesca van fer-se el sord a les advertències que els arribaven des de la comunitat científica i del moviment ecologista  i es va aplicar aquells màxima que tots els pescadors coneixen tant bé però que no apliquen: “Pa per a avui, fam per a demà”.

El principal greuge del manifest de Vilanova és l’aplicació del Pla Multianual Europeu de pesca demersal que regula bàsicament la pesca d’arrossegament. A efectes pràctics, l’aplicació d’aquesta normativa redueix el nombre de dies de pesca fet que, segons els pescadors, afecta a la seva viabilitat econòmica.  L’art de bou és una modalitat de pesca que produeix un fort impacte sobre l’ entorn. A més, aquest sistema de pesca concentra dues característiques que el fan molt poc sostenible; es tracta d’uns sistema gens selectiu i molt poc monoespecífic tant pel que fa a les espècies com a les seves mides. En l’únic que podria estar d’acord de les seves reclamacions és que no s’ha d’uniformar la pesca a nivell mundial. Res té a veure la pesca a l’Atlàntic amb la pesca a la Mediterrània.

Sota el meu punt de vista, el que ha succeït és que han passat molts anys de no fer res entre els pescadors d’arrossegament la qual cosa els ha portat al límit del col·lapse i ara, de cop i volta, s’ha de fer tot allò que en decennis no s’ha volgut fer  i evidentment, això provoca greus conseqüències entre els pescadors. Només hi ha dues alternatives: continuar com si no passés res i esperar fins a l’esgotament total dels caladors i la desaparició de la pesca que sembla que és el que volen es signants del manifest  o bé, ser valent i reconèixer els errors del passat i aplicar un fort pla de xoc com el que proposa Europa per evitar a mitjà termini,  la supervivència del sector. Això si, aquesta transició hauria de ser el menys traumàtica possible i s’ haurien de posar tots els mitjans per protegir als pescadors.

I mentre esperem, es continuen llaurant els fons marins amb els arts de pesca. No hi ha una normativa clara sobre la obligatorietat de fer servir portes pelàgiques, molt menys agressives amb el medi. No entenen que la productivitat de la mediterrània és limitada i que caldria potenciar les pesqueres artesanals en front de l’art de bou. Això, es però, una altre històriademar.