Les parets de pedra seca són un dels elements antròpics que donen personalitat al paisatge del Cap de Creus, de la Serra de Rodes i de l’Albera marítima. Aquestes construccions, considerades per molts veritables obres d’art, en bona mesura van canviar la fisonomia del paisatge i el van fer més amable.

Com el seu nom indica la construcció és molt simple, es tracta de col·locar pedres les unes a sobre de les altres formant murs i sense cap mena de morter ni material que les uneixi. La particular geologia d’aquesta regió fa que els esquists i les pissarres també anomenades licorelles, hi siguin abundants. Aquests materials quan es  fragmenten ho fan formant cares planes, també anomenades  lloses,  el que fa que sigui més fàcil apilonar-les les unes contra les altres. La necessitat de treure aquests material del sòl per a poder-lo conrear sense problemes també va contribuir a la seva utilització.

La presència de les parets de pedra seca va íntimament lligada al conreu de la vinya. Segurament que a les primers vinyes que es van plantar en aquesta regió durant la baixa Edat Mitjana ja es  conreaven en terrasses delimitades per murs de pedra que s’estenien per les vessants de les muntanyes. La seva raó de ser era lluitar contra l’erosió d’un terreny desforestat i aprofitar millor l’aigua. Només al Cap de Creus es calcula que hi ha més de 30.000 Km de parets seca, una veritable Gran Muralla a la  catalana. Els murs tabé delimitaven finques, eren obstacles per a protegir els conreus dels ramats, servien per delimitar camins, creaven bancals i protegien el sòl de l’erosió.  

Amb pedra seca, a més de construir aquests petits murs també es podien fer veritables obres arquitectòniques com ara les barraques de pastors per a aixoplugar-se o guardar eines, els recs per canalitzar l’aigua, cisternes, aljubs, ponts i fins i tot pous. També són molt característics els clapers o clopers, que servien bàsicament per deslliurar del sòl aquests materials i per acumular-los. Normalment aquestes construccions tenien forma cilíndrica  per aprofitar al màxim l’espai.

Aquest tipus de construccions a més de modelar el paisatge, ha creat hàbitats molt interessants que aixopluguen una fauna única i  que es poden considerar oasis de vida enmig d’un territori eixut. En aquests elements la disponibilitat d’ aigua és superior que a l’exterior i augmenta l’índex d’humitat que es aprofitar per moltes plantes i animals. Moltes d’aquestes espècies, si no fos per les estructures de pedra seca, no trobarien refugi ni els espais adequats per al seu desenvolupament.

Avui, amb la vinya pràcticament abandonada i amb la pagesia en regressió, les parets de pedra seca resten immutables com símbol d’un passat no tant llunyà on existia un equilibri entre les activitats humanes i la natura. Moltes d’aquestes construccions han passat a ser engolides per la vegetació i, només quan apareix el flagell dels incendis, ens les retornen a la vista per recordar-nos que segurament hi ha moltes coses que no estem fent bé. Això és però, una altra històriademar.

L’escrita o bastina és un peix  que ha anant perdent presència a les taules al llarg de la història, es tracta d’una espècie  poc coneguda i gens reconeguda. El consum d’aquest peix  ve des de molt antic. En el S. XIV, en el llibre del Mostassaf de Mallorca ja hi apareix descrita i en els reculls de cuina medieval com el Llibre del Sent Soví  o el “Llibre de Coch” és troben les  receptes més antigues d’aquesta espècie.

El mot bastina o peix de bastina es feia servir per  anomenar de manera general a tots els elasmobranquis (taurons i rajades). Avui, a casa nostra aquest terme s’usa per  anomenar els peixos de la família dels Rajidae, és a dir allò que de manera vulgar anomenem rajades.

Des del punt de vista científic les principals espècies de rajada que es comercialitzen són: Raja asterias  i Raja clavata i en menor mesura  Raja miraletus. El terme bastina es sinònim de qualsevol representant d’aquest grup i es fa servir especialment a la costa del Maresme i al nord de la Costa Brava  mentre que, el terme escrita,  s’usa molt més a la Costa Brava sud. Tenim en aquest cas  una canvi de nom segons l’àrea geogràfica.  A nivell de noms populars aquest grup presenta  una cert garbuix  car amb el mateix mot, en diferents contrades, s’anomenen espècies diferents. Així s’han pogut recollir aquests localismes: grisol, llisol, rajada de boca grossa, rajada vera,  rajada escrita per a refereir-se a Raja clavata i clavellada, bastina, rajada vera, bastina clavejada, clavell, rajada o rajada punxosa per referir-se a Raja asterias. En el cas de Raja miraletus, el localismes són: rajada de taques, mirall, rajada de Sant Pere, rajada vestida, rajada vestideta, rajada vera, clavellada o clavellada mirall. Aquests diversos noms en donen una idea de la gran riquesa lèxica de la nostra llengua per anomenar als peixos.

Les rajades, com tots els elasmobranquis,  són peixos cartilaginosos, és a dir, el seu cos no té un esquelet ossi sinó que està format per cartílags. Els cartílags són estructures esquelètiques més toves i menys rígides que no pas els ossos o espines de la resta de vertebrats.  Aquest caràcter en dona una idea clara que aquests éssers vius són peixos molt poc evolucionats.

El cos de les rajades es diferencia en dues parts: el disc, en general romboïdal i la cua. El ventre és de tonalitats clares i en ell s´hi situen les ferradures branquials mentre que el dors pren coloracions més fosques . S’alimenten de petits peixos, crustacis  i mol·luscs  que troben en els fons on viu. Són organismes ovípars i els seus ous són molt característics. La pell de les rajades no presenta escates sinó que té un tacte rugós i aspre que recorda al paper de vidre. Això fa que un cop capturades els propis pescadors les pelen i les esventren i el seu aspecte, en els taulells de les peixateries, és del tot irreconeixible.

Les rajades es pesquen amb l’art de bou, amb els tresmalls i amb el palangre. Les seves captures són més abundants a finals de la primavera. Algunes de les espècies comercialitzades es troben en la llista vermella de les espècies en perill d’extinció.

Les rajades són peixos cada vegada menys apreciats. Són ideals per a fer-ne suquets i d’altres ranxos de barca. Temps era temps que aquest peix formava part dels receptaris de la quaresma i havia de ser consumit pels bons cristians. La seva carn és exquisida, molt fina, amb un gust i una textura úniques.  El fetge o els radis cartilaginosos de les aletes es poden usar per a lligar la salsa. Això és però, una altra històriademar.

Davant la platja de Malgrat, a gairebé mig quilòmetre de la costa, la Pilona ens evoca al passat miner d’aquesta població. Avui, amb l’explotació  abandonada de fa anys, la Pilona ha esdevingut tot un símbol que corre perill de desaparèixer sota l’aigua. Els diversos temporals i especialment el Glòria han malmès molt l’estructura i han deixat la pilona en una situació límit.

La Pilona era, ara fa un segle escàs, l’estació de càrrega de mineral de ferro procedent de Can Palomeres. A l’any 1907, una societat francesa,  A. M. Gaschen es va interessar per reactivar l’activitat minera que  el segle anterior es va explotar sense massa èxit. Dos anys més tard es va constituir la “Societat de Mines de Ferro de Malgrat” que es va fer càrrec de l’explotació. L’empresa va construir un sistema de transport del mineral des de l’explotació fins al punt d’embarcament.  En un primer projecte es volia construir un petit port a Malgrat  de Mar, aquesta idea però es va desestimar i es va optar per un sistema aeri de vagonetes que connectés l’explotació amb el punt de càrrega dels vaixells.

El traçat aeri recorria una distància de gairebé un quilòmetre i mig des de l’estació de càrrega de les mines fins a l’estació de descàrrega a la Pilona. Al llarg del recorregut hi havia diverses torres  que facilitaven el transport. Del cable en penjaven una quarantena de vagonetes  que un cop a la Pilona, es descarregava el mineral directament a la bodega dels vaixells.

El primer transport es va fer el 1911, es van carregar  quatre mil cent tones de mineral de ferro que anà en direcció a Londres i aquell primer any se’n van descarregar trenta-quatre mil tones en total. A finals de 1913 la Pilona rebia tant el mineral de Can Palomeres com mineral provinent d’altres mines de la companyia especialment, de Celrà.  Al juliol de 1914, coincidint amb l’esclat de la primera guerra mundial, l’explotació es va abandonar. El darrer carregament es va efectuar uns mesos abans de l’inici del conflicte i el vaixell de càrrega va ser  enfonsat davant la costa d´Amsterdam per les tropes alemanyes.

La infraestructura ja en desús, va anar sent desmantellada al voltant dels anys trenta. Malgrat aquest fet,  els quatre  “morts” que permetien l’ancoratge dels vaixells no es van treure fins el 1979. Avui una d’aquestes àncores ha estat degradada a formar part del mobiliari urbà  en una  rotonda de la població.

En els últims 20 anys el procés de deteriorament ha avançat molt ràpidament i continua així. Els embats del Glòria també va produir greus desperfectes en l’ estructura perdent  la seva verticalitat i amenaçant d’ ensorrar-se. La tempesta també va arrancar un dels norais originals de l’esturctura. Avui, només en queda només la plataforma d’obra i malgrat el seu deteriorament,  és un veritable signe d’identitat pels malgratencs.  Seria un error deixar perdre aquest símbol que durant més d’un segle està formant part del paisatge litoral del Maresme. El fet d’estar situada en el  domini públic maritimo-terrestre en dificulta encara més la gestió municipal.

En un altre sentit, l’estructura de formigó ha actuat com a biòtop i ha creat un fons ric i divers en el desert de sorra que representen els fons litorals de l’Alt Maresme. Això també ha succeït en altres estructures de la costa central catalana com ara al Pont del Petroli de Badalona. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar ha estat reescrita a partir de l’ original del 22 de gener de 2013

Aquesta setmana, per fi, el llibre ha entrat a a impremta.

Falta molt poc temps per a que el tingueu a les vostres mans

Abans de continuar amb la presentació de la resta de persones que formen part de l’equip d’històriesdemar deixeu-m’he us expliqui la història de la banyera de la Russa.

A partir del minut 17,35 teniu aquesta històriademar

Les gorgònies pertanyen al grup dels Cnidaris ( meduses i coralls). Són organismes colonials que viuen fixats al fons, roques i d´altra tipus de substrat dur. Formen una estructura semirígida ramificada en un sol pla i en forma de ventall. Com tots els cnidaris presenten una fase de pòlip que és la que coneixem i una fase larvària planctònica. El creixement de la colònia es produeix per la reproducció asexual dels pòlips. Quan aquests es reprodueixen sexualment s´originen les formes planctòniques. La diferencia entre els coralls i les gorgònies està en la consistència de la colònia. Als coralls, l’estructura és rígida i de composició mineral i en les gorgònies es molt més tova i còrnia.

Els jardins submarins de gorgònies són una de les comunitat més interessants dels nostres fons marins. Foto: S´Agulla

Les colònies estan formades per milers de petits pòlips que es situen a les branques de la colònia talment com una cases de veïns. Cadascun d´aquests pòlips presenta vuit tentacles (octocoral·laris) provistos de cnidocists amb els quals capturen les partícules suspeses en l´aigua. La colònia en créixer, ho fa de manera perpendicular als corrents predominants per a poder capturar més fàcilment els aliments que l´aigua arrossega.

Les gorgònies formen part de coral·ligen, un paisatge submarí on prenen el protagonisme els animals i on les gorgònies són les espècies que estructuren aquesta. Les gorgònies amb la seva forma creen un hàbitat únic per a moltes espècies. Si equiparem els fons de gorgònies amb els ecosistemes terrestres, aquests organismes equivaldrien a les alzines d´un alzinar, la comunitat climàcica del bosc mediterrani.

Els fons de gorgònies, malgrat ser constituïts per representants del regne animal, ha estat considerat pels escafandristes com a jardins submarins. Es troben a partir dels 10 m de profunditat en els indrets més ben conservats.

Entre les espècies més destacades a les nostres aigües hi ha la gorgònia groga (Eunicella cavolinii), la gorgònia blanca (Eunicella singularis) i (Eunicella verrucosa), la gorgònia taronja (Leptogorgia sarmentosa) i la gorgònia vermella (Paramuricea clavata).

Les gorgònies i els coralls són veritables cases de veins submarines. Foto: S´Agulla

Precisament  gorgònia vermella és l´espècie més interessant i espectacular de totes. Es una espècie molt longeva, pot arribar a viure fins a 20 anys. El seu creixement és molt lent i és molt sensible a les pertorbacions sobretot les derivades de l´activitat humana. Els científics consideren a aquesta espècie com un indicador clau per la gestió mediambiental. Normalment, per elaborar plans de gestió de les reserves marines, els estudis es basen sobretot en les poblacions de peixos que són els organismes que responen més ràpidament als efectes de la protecció. Segons aquests científics, caldria incloure també a les gorgònies i d´altres espècies formadores d´habitats com a indicadors, ja que la conservació d´aquestes espècies és cabdal per a promoure un augment de la biodiversitat.

Entre les principals amenaces per a les gorgònies hi ha l’activitat humana: el propi busseig i alguns arts i ormeigs de pesca. D’altres factors serien la presència d´algues invasores, els mol·luscs depredadors de les colònies i l´augment de temperatura de l´aigua pel canvi climàtic.

Una experiència molt interessant relacionada amb les gorgònies l´està duent a terme l´entitat ambiental S´Agulla amb el projecte “Jardins Submarins de la Selva”. Això però és una altre històriademar.

El contingut de greix en els teixits dels peixos s´utilitza per a diferenciar els peixos en dos grans grups: els peixos blancs o magres amb menys quantitat de greix i els peixos blaus o grassos amb valors més elevats d´aquests compostos. Aquesta classificació no és biològica en el sentit estricte sinó que es tracta d´una ordenació amb criteris dietètics i gastronòmics.

El contingut de greix que presenta un peix depèn de moltes variables: l´espècie, l´edat, la seva activitat o l´època de l´any fan variar de manera significativa aquests valors. Fins hi tot, alguna espècie considerada d´un d´aquests dos grups pot tenir un percentatge de greix que l´apropi a l´altre grup. Els peixos criats en captivitat també tenen un percentatge de greix que difereix en comparació als exemplars salvatges.

La maire és un paix blanc i la sardina un peix blau

Per definició, els peixos blanc són aquells que tenen un percentatge màxim de greixos d´un tres per cent ( 3 grams de greix en 100 grams de carn comestible). Solen ser espècies bastant sedentàries amb desplaçaments molt poc importants, per la qual cosa no necessiten emmagatzemar greix de reserva als seus teixits. Són espècies que viuen força relacionades amb el fons: espècies bentòniques i demersals. La carn d´aquests peixos, com indica el seu nom, és de color clar i de fàcil digestió. Els peixos blancs són rics en proteïnes, minerals i vitamines, especialment del grup B. Alguns exemples de peixos d´aquest grup són la maire, el lluç, el llenguado o el rap.

El peixos blaus són aquells que tenen un contingut de greix superior al cinc per cent. Les espècies d´aquest grup solen ser espècies que viuen de forma pelàgica nadant activament i que realitzen importants migracions al llarg del seu cicle biològic. Són espècies nadadores que tenen el cos adaptat a aquesta funció amb formes fusiformes molt elegants. La seva musculatura és molt potent. Els valors més elevats de greix coincideixen amb l´època de fressa o de migració. La carn dels peixos blaus sol ser de colors intensos. El seu cos pren tonalitats blavoses i d´aquí el seu nom.

La teranyina és l´art de pesca amb que es capturen la majoria d´espècies de peix blau

El consum de peix blau aporta a la nostra dieta àcids grassos del grup Omega 3 i Omega 6, cosa que els fa molt indicats per a persones amb risc de patir malalties cardiovasculars ja que ajuden a regular els nivells de triglicèrids i del colesterol. També contenen un percentatge elevat de proteïnes i de minerals com el iode, el magnesi, el fòsfor i els ferro. Alguns exemples de peix blau són la tonyina, la sardina, el seitó, el verat o el salmó.

Les especies que hi ha entre aquests dos grups, és a dir aquelles que tenen valors de greixos entre el tres i el cinc per cent es consideren peix semigràs. Aquest grup no es homogeni ja que determinades espècies de peix blanc o blau passen a considerar-se semigràs segons les variables que fan augmentar o disminuir la quantitat de greix. Alguns exemples en són el llobarro, la dorada o el roger.

Una darrera diferencia entre aquests dos grups es troba amb la seva forma d´explotació. En general per capturar peixos blaus es fan servir arts i ormeigs de pesca pelàgics com ara la teranyina mentre que per a les captures de peix blanc els arts són demersals com ara l´art de bou.

Malgrat que els peixos blancs contenen menys quantitat de greixos que els blaus, això no vol dir que els primers siguin més saludables que els segons. La majoria de greixos que contenen els blaus són insaturats, és a dir saludables per a l´organisme. Si volem triar entre peix blanc o peix blau, cal recordar que els nutricionistes consideren que hi ha d´haver un equilibri saludable entre els dos grups i ens recomanen de consumir peix com a mínim tres vegades a la setmana.