Peix de segona (VI): La bastina

L’escrita o bastina és un peix  que ha anant perdent presència a les taules al llarg de la història, es tracta d’una espècie  poc coneguda i gens reconeguda. El consum d’aquest peix  ve des de molt antic. En el S. XIV, en el llibre del Mostassaf de Mallorca ja hi apareix descrita i en els reculls de cuina medieval com el Llibre del Sent Soví  o el “Llibre de Coch” és troben les  receptes més antigues d’aquesta espècie.

El mot bastina o peix de bastina es feia servir per  anomenar de manera general a tots els elasmobranquis (taurons i rajades). Avui, a casa nostra aquest terme s’usa per  anomenar els peixos de la família dels Rajidae, és a dir allò que de manera vulgar anomenem rajades.

Des del punt de vista científic les principals espècies de rajada que es comercialitzen són: Raja asterias  i Raja clavata i en menor mesura  Raja miraletus. El terme bastina es sinònim de qualsevol representant d’aquest grup i es fa servir especialment a la costa del Maresme i al nord de la Costa Brava  mentre que, el terme escrita,  s’usa molt més a la Costa Brava sud. Tenim en aquest cas  una canvi de nom segons l’àrea geogràfica.  A nivell de noms populars aquest grup presenta  una cert garbuix  car amb el mateix mot, en diferents contrades, s’anomenen espècies diferents. Així s’han pogut recollir aquests localismes: grisol, llisol, rajada de boca grossa, rajada vera,  rajada escrita per a refereir-se a Raja clavata i clavellada, bastina, rajada vera, bastina clavejada, clavell, rajada o rajada punxosa per referir-se a Raja asterias. En el cas de Raja miraletus, el localismes són: rajada de taques, mirall, rajada de Sant Pere, rajada vestida, rajada vestideta, rajada vera, clavellada o clavellada mirall. Aquests diversos noms en donen una idea de la gran riquesa lèxica de la nostra llengua per anomenar als peixos.

Als taulells de les peixateries la rajada es del tot irreconeixible.

Les rajades, com tots els elasmobranquis,  són peixos cartilaginosos, és a dir, el seu cos no té un esquelet ossi sinó que està format per cartílags. Els cartílags són estructures esquelètiques més toves i menys rígides que no pas els ossos o espines de la resta de vertebrats.  Aquest caràcter en dona una idea clara que aquests éssers vius són peixos molt poc evolucionats.

El cos de les rajades es diferencia en dues parts: el disc, en general romboïdal i la cua. El ventre és de tonalitats clares i en ell s´hi situen les ferradures branquials mentre que el dors pren coloracions més fosques . S’alimenten de petits peixos, crustacis  i mol·luscs  que troben en els fons on viu. Són organismes ovípars i els seus ous són molt característics. La pell de les rajades no presenta escates sinó que té un tacte rugós i aspre que recorda al paper de vidre. Això fa que un cop capturades els propis pescadors les pelen i les esventren i el seu aspecte, en els taulells de les peixateries, és del tot irreconeixible.

Les rajades es pesquen amb l’art de bou, amb els tresmalls i amb el palangre. Les seves captures són més abundants a finals de la primavera. Algunes de les espècies comercialitzades es troben en la llista vermella de les espècies en perill d’extinció.

Les rajades són peixos cada vegada menys apreciats. Són ideals per a fer-ne suquets i d’altres ranxos de barca. Temps era temps que aquest peix formava part dels receptaris de la quaresma i havia de ser consumit pels bons cristians. La seva carn és exquisida, molt fina, amb un gust i una textura úniques.  El fetge o els radis cartilaginosos de les aletes es poden usar per a lligar la salsa. Això és però, una altra històriademar.

La Pilona: tot un símbol*

Davant la platja de Malgrat, a gairebé mig quilòmetre de la costa, la Pilona ens evoca al passat miner d’aquesta població. Avui, amb l’explotació  abandonada de fa anys, la Pilona ha esdevingut tot un símbol que corre perill de desaparèixer sota l’aigua. Els diversos temporals i especialment el Glòria han malmès molt l’estructura i han deixat la pilona en una situació límit.

La Pilona és avui un dels llocs preferits de les aus marines per descansar

La Pilona era, ara fa un segle escàs, l’estació de càrrega de mineral de ferro procedent de Can Palomeres. A l’any 1907, una societat francesa,  A. M. Gaschen es va interessar per reactivar l’activitat minera que  el segle anterior es va explotar sense massa èxit. Dos anys més tard es va constituir la “Societat de Mines de Ferro de Malgrat” que es va fer càrrec de l’explotació. L’empresa va construir un sistema de transport del mineral des de l’explotació fins al punt d’embarcament.  En un primer projecte es volia construir un petit port a Malgrat  de Mar, aquesta idea però es va desestimar i es va optar per un sistema aeri de vagonetes que connectés l’explotació amb el punt de càrrega dels vaixells.

El traçat aeri recorria una distància de gairebé un quilòmetre i mig des de l’estació de càrrega de les mines fins a l’estació de descàrrega a la Pilona. Al llarg del recorregut hi havia diverses torres  que facilitaven el transport. Del cable en penjaven una quarantena de vagonetes  que un cop a la Pilona, es descarregava el mineral directament a la bodega dels vaixells.

Estació de càrrega de la pilona en ple funcionament. (Col•lecció Roisin/IFEC any 1910)

El primer transport es va fer el 1911, es van carregar  quatre mil cent tones de mineral de ferro que anà en direcció a Londres i aquell primer any se’n van descarregar trenta-quatre mil tones en total. A finals de 1913 la Pilona rebia tant el mineral de Can Palomeres com mineral provinent d’altres mines de la companyia especialment, de Celrà.  Al juliol de 1914, coincidint amb l’esclat de la primera guerra mundial, l’explotació es va abandonar. El darrer carregament es va efectuar uns mesos abans de l’inici del conflicte i el vaixell de càrrega va ser  enfonsat davant la costa d´Amsterdam per les tropes alemanyes.

La infraestructura ja en desús, va anar sent desmantellada al voltant dels anys trenta. Malgrat aquest fet,  els quatre  “morts” que permetien l’ancoratge dels vaixells no es van treure fins el 1979. Avui una d’aquestes àncores ha estat degradada a formar part del mobiliari urbà  en una  rotonda de la població.

El pas dels anys ha anat deteriorant la infraestructura que avui es veu enfonsada parcialment.

En els últims 20 anys el procés de deteriorament ha avançat molt ràpidament i continua així. Els embats del Glòria també va produir greus desperfectes en l’ estructura perdent  la seva verticalitat i amenaçant d’ ensorrar-se. La tempesta també va arrancar un dels norais originals de l’esturctura. Avui, només en queda només la plataforma d’obra i malgrat el seu deteriorament,  és un veritable signe d’identitat pels malgratencs.  Seria un error deixar perdre aquest símbol que durant més d’un segle està formant part del paisatge litoral del Maresme. El fet d’estar situada en el  domini públic maritimo-terrestre en dificulta encara més la gestió municipal.

En un altre sentit, l’estructura de formigó ha actuat com a biòtop i ha creat un fons ric i divers en el desert de sorra que representen els fons litorals de l’Alt Maresme. Això també ha succeït en altres estructures de la costa central catalana com ara al Pont del Petroli de Badalona. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar ha estat reescrita a partir de l’ original del 22 de gener de 2013

Gorgònies: cases de veïns submarines

Les gorgònies pertanyen al grup dels Cnidaris ( meduses i coralls). Són organismes colonials que viuen fixats al fons, roques i d´altra tipus de substrat dur. Formen una estructura semirígida ramificada en un sol pla i en forma de ventall. Com tots els cnidaris presenten una fase de pòlip que és la que coneixem i una fase larvària planctònica. El creixement de la colònia es produeix per la reproducció asexual dels pòlips. Quan aquests es reprodueixen sexualment s´originen les formes planctòniques. La diferencia entre els coralls i les gorgònies està en la consistència de la colònia. Als coralls, l’estructura és rígida i de composició mineral i en les gorgònies es molt més tova i còrnia.

Els jardins submarins de gorgònies són una de les comunitat més interessants dels nostres fons marins. Foto: S´Agulla

Les colònies estan formades per milers de petits pòlips que es situen a les branques de la colònia talment com una cases de veïns. Cadascun d´aquests pòlips presenta vuit tentacles (octocoral·laris) provistos de cnidocists amb els quals capturen les partícules suspeses en l´aigua. La colònia en créixer, ho fa de manera perpendicular als corrents predominants per a poder capturar més fàcilment els aliments que l´aigua arrossega.

Les gorgònies formen part de coral·ligen, un paisatge submarí on prenen el protagonisme els animals i on les gorgònies són les espècies que estructuren aquesta. Les gorgònies amb la seva forma creen un hàbitat únic per a moltes espècies. Si equiparem els fons de gorgònies amb els ecosistemes terrestres, aquests organismes equivaldrien a les alzines d´un alzinar, la comunitat climàcica del bosc mediterrani.

Els fons de gorgònies, malgrat ser constituïts per representants del regne animal, ha estat considerat pels escafandristes com a jardins submarins. Es troben a partir dels 10 m de profunditat en els indrets més ben conservats.

Entre les espècies més destacades a les nostres aigües hi ha la gorgònia groga (Eunicella cavolinii), la gorgònia blanca (Eunicella singularis) i (Eunicella verrucosa), la gorgònia taronja (Leptogorgia sarmentosa) i la gorgònia vermella (Paramuricea clavata).

Les gorgònies i els coralls són veritables cases de veins submarines. Foto: S´Agulla

Precisament  gorgònia vermella és l´espècie més interessant i espectacular de totes. Es una espècie molt longeva, pot arribar a viure fins a 20 anys. El seu creixement és molt lent i és molt sensible a les pertorbacions sobretot les derivades de l´activitat humana. Els científics consideren a aquesta espècie com un indicador clau per la gestió mediambiental. Normalment, per elaborar plans de gestió de les reserves marines, els estudis es basen sobretot en les poblacions de peixos que són els organismes que responen més ràpidament als efectes de la protecció. Segons aquests científics, caldria incloure també a les gorgònies i d´altres espècies formadores d´habitats com a indicadors, ja que la conservació d´aquestes espècies és cabdal per a promoure un augment de la biodiversitat.

Entre les principals amenaces per a les gorgònies hi ha l’activitat humana: el propi busseig i alguns arts i ormeigs de pesca. D’altres factors serien la presència d´algues invasores, els mol·luscs depredadors de les colònies i l´augment de temperatura de l´aigua pel canvi climàtic.

Una experiència molt interessant relacionada amb les gorgònies l´està duent a terme l´entitat ambiental S´Agulla amb el projecte “Jardins Submarins de la Selva”. Això però és una altre històriademar.

Blanc o blau?

El contingut de greix en els teixits dels peixos s´utilitza per a diferenciar els peixos en dos grans grups: els peixos blancs o magres amb menys quantitat de greix i els peixos blaus o grassos amb valors més elevats d´aquests compostos. Aquesta classificació no és biològica en el sentit estricte sinó que es tracta d´una ordenació amb criteris dietètics i gastronòmics.

El contingut de greix que presenta un peix depèn de moltes variables: l´espècie, l´edat, la seva activitat o l´època de l´any fan variar de manera significativa aquests valors. Fins hi tot, alguna espècie considerada d´un d´aquests dos grups pot tenir un percentatge de greix que l´apropi a l´altre grup. Els peixos criats en captivitat també tenen un percentatge de greix que difereix en comparació als exemplars salvatges.

La maire és un paix blanc i la sardina un peix blau

Per definició, els peixos blanc són aquells que tenen un percentatge màxim de greixos d´un tres per cent ( 3 grams de greix en 100 grams de carn comestible). Solen ser espècies bastant sedentàries amb desplaçaments molt poc importants, per la qual cosa no necessiten emmagatzemar greix de reserva als seus teixits. Són espècies que viuen força relacionades amb el fons: espècies bentòniques i demersals. La carn d´aquests peixos, com indica el seu nom, és de color clar i de fàcil digestió. Els peixos blancs són rics en proteïnes, minerals i vitamines, especialment del grup B. Alguns exemples de peixos d´aquest grup són la maire, el lluç, el llenguado o el rap.

El peixos blaus són aquells que tenen un contingut de greix superior al cinc per cent. Les espècies d´aquest grup solen ser espècies que viuen de forma pelàgica nadant activament i que realitzen importants migracions al llarg del seu cicle biològic. Són espècies nadadores que tenen el cos adaptat a aquesta funció amb formes fusiformes molt elegants. La seva musculatura és molt potent. Els valors més elevats de greix coincideixen amb l´època de fressa o de migració. La carn dels peixos blaus sol ser de colors intensos. El seu cos pren tonalitats blavoses i d´aquí el seu nom.

La teranyina és l´art de pesca amb que es capturen la majoria d´espècies de peix blau

El consum de peix blau aporta a la nostra dieta àcids grassos del grup Omega 3 i Omega 6, cosa que els fa molt indicats per a persones amb risc de patir malalties cardiovasculars ja que ajuden a regular els nivells de triglicèrids i del colesterol. També contenen un percentatge elevat de proteïnes i de minerals com el iode, el magnesi, el fòsfor i els ferro. Alguns exemples de peix blau són la tonyina, la sardina, el seitó, el verat o el salmó.

Les especies que hi ha entre aquests dos grups, és a dir aquelles que tenen valors de greixos entre el tres i el cinc per cent es consideren peix semigràs. Aquest grup no es homogeni ja que determinades espècies de peix blanc o blau passen a considerar-se semigràs segons les variables que fan augmentar o disminuir la quantitat de greix. Alguns exemples en són el llobarro, la dorada o el roger.

Una darrera diferencia entre aquests dos grups es troba amb la seva forma d´explotació. En general per capturar peixos blaus es fan servir arts i ormeigs de pesca pelàgics com ara la teranyina mentre que per a les captures de peix blanc els arts són demersals com ara l´art de bou.

Malgrat que els peixos blancs contenen menys quantitat de greixos que els blaus, això no vol dir que els primers siguin més saludables que els segons. La majoria de greixos que contenen els blaus són insaturats, és a dir saludables per a l´organisme. Si volem triar entre peix blanc o peix blau, cal recordar que els nutricionistes consideren que hi ha d´haver un equilibri saludable entre els dos grups i ens recomanen de consumir peix com a mínim tres vegades a la setmana.

Quins tomàquets!

El tomàquet de mar (Actinia equina) és una de les espècies més característiques que trobem adherides des de les roques de la interfase terramar i fins als vint metres de profunditat aproximadament. És més freqüent en els indrets més batuts i poc exposats a la llum. És una espècie solitària que no forma mai colònies.

El seu nom es deu al seu color vermellós, a la seva forma ovalada i a que quan estan fora de l´aigua retrau els tentacles dins el seu cos i això fa que recordi als seus coetanis terrestres. Els tomàquets de mar resisteixen força bé la dessecació replegant-se sobre si mateix i mantenint aigua a l´interior i evitant la deshidratació.

El tomàquet de mar és un habitant típics dels habitats litorals rocosos

El tomàquet de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d´un antozou solitari molt característic. A diferència dels coralls, no té cap mena d´esquelet extern mineral i presenten únicament forma de pòlip.

El tomàquet de mar és una espècie emparentada molt estretament amb les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata). Ambdós presenten tentacles urticants i són espècies solitàries. En el cas dels fideus de mar o anemones, aquests tentacles són molt més aparents que no pas en el cas del tomàquet de mar. A diferencia de les anemones, els tomàquets de mar no tenen interès gastronòmic ara per ara.

A la mediterrània hi ha dues espècies d´aquest gènere Actinia equina de color vermellós i Actinia cari de color verd oliva i molt menys globular quan retreu els tentacles.

El cos del tomàquet de mar és cilíndric, fa entre 5 i 7 cm d´alçada i uns 6 cm de diàmetre. Posseeix gairebé 200 tentacles curts (1,5 cm) amb les puntes arrodonides i distribuïts en diverses corones. Aquests tentacles, com passa també amb les anemones son moderadament urticants. El seu cos es manté adherit al substrat amb disc que actua com a ventosa i que té a la seva base. Viu fixe al substrat, malgrat que pot efectuar petits desplaçaments per la roca on estan adherits.

Per evitar la deshidratació, replega els tentacles a l´interior del cos i la seva forma es talment de tomàquet

És una espècie carnívora que s´alimenta de petits invertebrats, larves de diverses espècies i petits peixos que atreu cap a la seva boca i que paralitza amb el verí que segreguen els tentacles. En el nostre cas, el verí només es irritant quan està en contacte amb les mucoses, especialment amb els ulls. En la pell dels nens el verí pot produir irritacions. Aquest mateix verí s´usa també per marcar el territori i per evitar que exemplars de la mateixa espècies s´acostin massa. El verí es localitza en un saquets que hi ha distribuïts al voltant de la boca i que prenen tonalitats blavoses.

Presenta els sexes separats. Es reprodueix de manera ovípara. Els òvuls es fecunden a l´interior de la femella i el desenvolupament és larvari. Les larves són expulsades per la boca cap enfora per mig de contraccions del cos. Normalment s´expulsen al voltant d´un centenar exemplars larvaris amb dotze tentacles cadascun. També es possible la reproducció asexual per divisió de l´individu adult. En aquest cas es generen clons.

Es una espècie molt més activa de nit que no pas de dia. Gairebé sempre és més fàcil observar els exemplars tancats amb els tentacles replegats i a mesura que acaba el dia, augmenta la seva activitat i desplega els tentacles.

Anisaqui, què?

L´anasakiosi és una malaltia infecciosa produïda per un paràsit intestinal anomenat de manera comuna com a Anisakis. Sota aquest nom hi trobem diverses espècies de nematodes del grup dels ascàrids, la mateixa família que les cucs intestinals (Ascaris lumbricoides) que parasiten a les persones. L´espècie més freqüent relacionada amb aquestes infeccions és Anisakis simplex.

Com tots els ascàrids, els cicle biològic d´anisakis és complexe, amb diversos hostes intermedis i com a hoste definitiu, alguns mamífers marins i de manera accidental l’home.

La popularització del sushi ha estat una de les causes de la proliferació de la infecció

Els cucs viuen al sistema digestiu humà o al dels cetacis on es reprodueixen i ponen els ous que surten amb les femtes i van a parar al mar on es desenvolupen noves larves. Aquestes són ingerides per crustacis, cefalòpodes i peixos on es van desenvolupant en diversos estadis. El desenvolupament larvari es completa quan els mamífers marins ingereixen aquests hostes intermedis. En aquest cas, els nematodes s´allotgen a l´intestí on pateixen un parell de mudes abans de convertir-se en adults. De retruc, i per la proximitat genètica als cetacis, quan l´home ingereix peixos infectats, també es converteix en hoste final. Un cop s´han reproduït els ous tornen al mar amb les femtes i el cicle torna a començar.

L´anasakiosi s´adquireix quan es consumeix peix cru o poc cuinat. Les espècies de peix més susceptibles a poder allotjar aquest paràsit i en conseqüència a infectar l´home són: la sardina, el bacallà, el seitó, la maire, el salmó, el lluç, el bonítol, el rap o el verat entre d´altres. De totes però, el lluç i el bonítol són les més importants. La detecció del paràsit en aquestes espècies és senzilla ja que les larves es veuen a primer cop d´ull, malgrat tot, les infeccions són cada vegada més habituals. En els països en que hi ha mes costum de consumir peix cru com ara al Japó es on es donen més casos d´aquesta malaltia.

Cicle biològic del paràsit. L´home de forma accidental es pot convertir en hoste final

Per a destruir el paràsit cal cuinar el peix a una temperatura mínima de 6oº durant uns quants minuts o bé congelar-lo a -20ºC com a mínim durant un dia. Els mètodes tradicionals de conservació: el fumat, la salaó, l´assecat, els marinats o l´encurtit en vinagre no garanteixen la destrucció de les larves i per tant s´ha d´anar molt en compte alhora de consumir aquests productes.

Fins fa pocs anys, l´ansakiosi era una malaltia molt poc comuna però avui es tracta d´un problema de salut pública de primer ordre. La malaltia pot produir dos tipus de simptomatologies. En primer lloc hi ha hi ha els quadres gàstrics que es manifesten amb dolor abdominal sever, nàusees i vòmits. En segon lloc, les reaccions d´hipersensibilitat amb diferent grau d´intensitat, des de les reaccions cutànies poc importants fins al xoc anafilàctic que pot arribar a produir la mort.

La por a agafar aquesta malaltia entre els consumidors ha fet que les vendes de peix fresc hagin patit una davallada en els darrers anys. Aquesta reducció del consum de producte fresc és del tot injustificat ja que amb unes mesures molt simples d´aplicar, com ara cuinar el producte, és pràcticament impossible agafar l´anasakiosi. Una altra cosa és la popularització que està agafant el consum de peix cru com ara el ceviche, el sushi o els carpaccios de peix que s´ha vist que ha fet augmentar els casos diagnosticats. En aquest cas, s´ha de ser molt estricte en utilitzar producte congelat.

La Caseta del Motor: el tresor de Sant Pol

Sant Pol és un d´aquells pobles que sempre han viscut de cara al mar. Fins a la primera meitat del segle XX va ser un dels municipis de la Costa Central catalana amb una major activitat pesquera. La seva platja, evidentment, era el centre de tota aquest batibull. Sense cap mena de refugi, la platja era el lloc on el sardinals, les palangreres, els llaguts i d´altres embarcacions de pesca hi reposaven. En alguns documents gràfics de principis de segle es poden contar més de cinquanta barques varades a la platja de la vila. Cada dia, abans de començar a pescar havien d´avarar les barques a l´aigua i un cop acabada la jornada s´havien de treure a la platja. En aquells temps, l’única manera per a realitzar aquestes operacions era a força de braços o bé amb l´ajut d´animals de tir. Els palers eren els responsables d´aquesta tasca. La seva feina va ser en aquells temps un dels oficis de mar més imprescindibles de la platja.

Postal de la platja de Sant Pol amb la caseta del motor al centre, les barques varades a la platja i les peces dels sardinals esteses al Sol.

La caseta del motor va ser construïda per en Damià Mas i Ribó, “en Mià dels bous”, paler i propietari de dues parelles de bou i un matxo per treure les barques. En Damià volia modernitzar el servei i va encarregar la construcció de la caseta del motor. L´edifici es va inaugurar després de molts entrebancs administratius l´any 1932, quan feia pocs anys que algunes de les barques ja havien incorporat els primers motors. Així a la revista “La Maresma”, editada a Mataró, es pot llegir en el seu número d´abril de 1932 aquesta petita ressenya referent a Sant Pol. ”L´últim temporal de garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que algunes barques aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal•lada la màquina de treure barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de bous que tant caràcter donava a la platja nostra.”

La situació central de la caseta a la platja feia que pogués treballar per ambdós costats

La caseta del motor o “la maquinilla” és un element singular dins el patrimoni marítim de la costa catalana. Es va mantenir activa quan en altres localitats com al Masnou, a Pineda de Mar o a Calella ja havien estat abandonades i havien desaparegut. Quan en Mià va deixar de treballar, la seva feina la seguiren fent els palers de la confraria.

L’edificació és senzilla, feta de fusta i amb amplies vidrieres als tres dels seus costats per tal de poder seguir l´operació de treure les barques des del seu interior. Va accionada amb dos motors, un d’elèctric i un de semidièsel, d´aquesta manera es garantia que es poguessin treure les barques en cas de falta de subministrament.

Avui, a la caseta és fan diverses activitats adreçades als escolars. Foto: A Tot Drap

La construcció del port d´Arenys de Mar a l´any 1947 fa que bona part de la flota pesquera de Sant Pol es traslladi al recent inaugurat port refugi i, poc a poc, l´activitat a la platja va minvant fins que el 7 d´agost de 1985 es treu per última vegada “l´Ester”, el darrer sardinal que encara tenia base a Sant Pol. A partir d´aquest moment, al desaparèixer la pesca, la instal•lació deixa de tenir sentit i comença a entrar en un estat d´abandonament cada vegada mes preocupant. El fet d´estar construïda en terrenys propietat de la companyia del ferrocarril i que es trobi dins el domini de la llei de costes van posar en seriós perill la seva conservació en més d´una ocasió. L´edifici va ser rehabilitat a l´any 2007 per “A tot drap”, una associació sense ànim de lucre de Sant Pol de Mar i finalment va ser catalogada com a bé cultural d’interès local. Tant de bo que la caseta de motor pugui acabar esdevenint un centre d´interpretació del patrimoni pesquer i de l´ofici dels palers, seria el millor reconeixement a tota la gent de mar que ha forjat la història de Sant Pol.