Les parets de pedra seca són un dels elements antròpics que donen personalitat al paisatge del Cap de Creus, de la Serra de Rodes i de l’Albera marítima. Aquestes construccions, considerades per molts veritables obres d’art, en bona mesura van canviar la fisonomia del paisatge i el van fer més amable.

Com el seu nom indica la construcció és molt simple, es tracta de col·locar pedres les unes a sobre de les altres formant murs i sense cap mena de morter ni material que les uneixi. La particular geologia d’aquesta regió fa que els esquists i les pissarres també anomenades licorelles, hi siguin abundants. Aquests materials quan es  fragmenten ho fan formant cares planes, també anomenades  lloses,  el que fa que sigui més fàcil apilonar-les les unes contra les altres. La necessitat de treure aquests material del sòl per a poder-lo conrear sense problemes també va contribuir a la seva utilització.

La presència de les parets de pedra seca va íntimament lligada al conreu de la vinya. Segurament que a les primers vinyes que es van plantar en aquesta regió durant la baixa Edat Mitjana ja es  conreaven en terrasses delimitades per murs de pedra que s’estenien per les vessants de les muntanyes. La seva raó de ser era lluitar contra l’erosió d’un terreny desforestat i aprofitar millor l’aigua. Només al Cap de Creus es calcula que hi ha més de 30.000 Km de parets seca, una veritable Gran Muralla a la  catalana. Els murs tabé delimitaven finques, eren obstacles per a protegir els conreus dels ramats, servien per delimitar camins, creaven bancals i protegien el sòl de l’erosió.  

Amb pedra seca, a més de construir aquests petits murs també es podien fer veritables obres arquitectòniques com ara les barraques de pastors per a aixoplugar-se o guardar eines, els recs per canalitzar l’aigua, cisternes, aljubs, ponts i fins i tot pous. També són molt característics els clapers o clopers, que servien bàsicament per deslliurar del sòl aquests materials i per acumular-los. Normalment aquestes construccions tenien forma cilíndrica  per aprofitar al màxim l’espai.

Aquest tipus de construccions a més de modelar el paisatge, ha creat hàbitats molt interessants que aixopluguen una fauna única i  que es poden considerar oasis de vida enmig d’un territori eixut. En aquests elements la disponibilitat d’ aigua és superior que a l’exterior i augmenta l’índex d’humitat que es aprofitar per moltes plantes i animals. Moltes d’aquestes espècies, si no fos per les estructures de pedra seca, no trobarien refugi ni els espais adequats per al seu desenvolupament.

Avui, amb la vinya pràcticament abandonada i amb la pagesia en regressió, les parets de pedra seca resten immutables com símbol d’un passat no tant llunyà on existia un equilibri entre les activitats humanes i la natura. Moltes d’aquestes construccions han passat a ser engolides per la vegetació i, només quan apareix el flagell dels incendis, ens les retornen a la vista per recordar-nos que segurament hi ha moltes coses que no estem fent bé. Això és però, una altra històriademar.