SantJordidemar

                                                                                                  He venido a hablar de mi libro PACO UMBRAL

Per Sant Jordi, històriesdemar

En d´altres ocasions les recomanacions fetes per Sant Jordi des d’aquesta plana han fet referència a aquells llibres i lectures que més sintonitzaven amb les meves històriesdemar. Són el que anomeno, el llibresdemar o llibres amb gust a sal. Aquí teniu la tria que he fet aquests darrers anys: 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019.

Permeteu-me que per la diada d’aquest any faci una mica d´autobombo, és el primer Sant Jordi amb el meu llibre a la venda. Si en voleu algun exemplar us el podem enviar a casa.

Per acabar, dir-vos que el dia de Sant Jordi a les 18 h estaré al patí del convent de les Clarisses d´Arenys de Mar fent la presentació d´històriesdemar.  L’aforament és limitat, per la qual cosa haureu sol·licitar la vostra invitació en aquest enllaç.

Bon Sant Jordi!!!

Pedra de Girona

La calcària nummulítica o pedra de Girona és un tipus de roca sedimentària força abundant al nostre país.  Es tracta d’un material  compost bàsicament de carbonat de calci (CaCO3) que forma una mena de ciment entre el que hi ha  gran quantitats d’estructures de forma esfèrica  o lenticular, són les conquilles dels nummulits. La roca és de color gris clar i presenta  tonalitats blavoses  en les superfícies acabades de trencar. La calcària nummulítica tallada i polida posa de manifest l’extraordinària bellesa d’aquests organismes marins primitius.

Entrada de la catedral de Girona on es possible reconèixer arreu els nummulits fossilitzats en la roca.

Es tracta d’una roca molt preuada utilitzada amb finalitats arquitectòniques per recobrir parets, façanes o paviments. Una de les varietats més apreciades de calcària nummulítica és la “pedra de Girona”, explotada durant molts anys en les pedreres dels voltants d’aquesta població. En aquesta ciutat, i a molts altres indrets de la nostra geografia, alguns dels edificis més nobles van ser construïts amb aquest material. El fet de viure rodejats d’edificacions amb fòssils, com ara els nummulits, fa que el medi urbà sigui també un espai on poder  gaudir de la  geologia.

Els nummulits van ser uns protozous  marins que formaven part del grup dels foraminífers. Malgrat estar formats per una sola cèl·lula,  poder ser observats a simple vista. Van viure fa uns quaranta cinc milions d’anys, en l´eocè. La seva mida més habitual és d’uns 5 mm tot i que és possible trobar-ne també d’un centímetre o més. La resta fossilitzada correspon a l’esquelet calcari de l’animal que era porós i estava format per nombroses cambres connectades entre si. Dels orificis  de la conquilla en sortien un fins tentacles anomenats rizòpodes que utilitzaven pels seus desplaçaments o per alimentar-se. Avui tots els representants dels nummulits són organismes fòssils, tot i així el grup dels foraminífers continuen tenint nombrosos representants vius.

La roca tallada ens mostra les cambres concèntriques dels nummulits. Les formes A tenen la cambra inicial central grossa mentre que les formes B aquesta és molt més petita

Els nummulits eren organismes bentònics que habitaven en gran nombre els càlids i poc profunds oceans del terciari que cobrien bona part de la zona central de Catalunya, prova que aquesta gran àrea havia estat un mar en aquells temps, i que posteriorment amb els moviments tectònics va desaparèixer. En morir, els seus esquelets es dipositaven al fons marí formant grans acumulacions juntament amb sediments carbonatats que actuaven com a ciment. Aquests van acabar compactats, plegats i cimentats quan el mar es va retirar. S’han descrit més de dues-centes espècies diferents d’aquest grup.

Presenten un fort dimorfisme sexual. Es poden observar formes A, originades a partir de la reproducció sexual i formes B fruit de la reproducció asexual. Les formes A són en general individus petits amb la cambra inicial grossa i les formes B són exemplars més grossos amb la cambra inicial molt més petita.

Popularment aquests organismes se’ls coneix amb el nom de “dinerets”, fent referència a la seva forma. Precisament l’etimologia del mot nummulus, significa moneda. A més, els romans creien que eren monedes petrificades. Això és però, una altra històriademar.

Sant Baldiri: la perla perduda del Cap de Creus

El nucli abandonat de Sant Baldiri de Taballera es troba dins al massís del Cap de Creus a uns cinc quilòmetres de Port de la Selva. El conjunt, avui en ruïnes, està format per l’església, la casa del capellà i d´altres dependències annexes tancades dins un recinte fortificat amb una torre circular de defensa.

Durant molt de temps va ser el  centre espiritual  i econòmic dels nombrosos masos dispersos per les muntanyes del Cap de Creus. Aquest santuari va pertànyer inicialment al terme municipal de la Selva de Mar, juntament amb tota la muntanya de Sant Baldiri. A l’any 1787 va quedar inclòs dins del nou municipi de Port de la Selva, que va aconseguir el títol de vila en la cèdula Reial que va signar Carles III.

Les runes de Sant Baldiri de Taballera

Les primeres referències documentals de Sant Baldiri van íntimament lligades al monestir de Sant Pere de Rodes i a la casa comtal d’Empúries. Al S. VIII ja hi havia una petita cel·la monàstica. A l’any 947 en un precepte de Lluis  d´Ultramar,  se l’anomena com a possessió a favor de l’abat Hildesind de Sant Pere de Rodes. Posteriorment apareix també en un document del Comte d’Empúries Gausfred, que ampliava les possessions del monestir. En d´altres documents d´aquell temps també es troba,  sempre relacionat amb Sant Pere.  La torre de defensa circular  es construeix a l´any 1558 per vigilar l´accés marítim de les ràtzies pirates  que assotaven la costa. En aquells temps el Cap de Creus  ve ser  fortament castigat per la pirateria amb nombrosos segrestos i saquejos. Més endavant va esdevenir santuari i ermita i es va fer una reconstrucció a mitjans del segle XIX. Finalment va quedar abandonada. El darrer aplec es va celebrar a l´any 1917. A partir d´aquell moment comença la seva progressiva degradació, decadència i enrunament. No va ser fins ben entrat el s. XX que es van realitzar uns treballs per recuperar i restaurar les restes.

Per arribar-hi, s’hi accedeix des del Port de la Selva a través del camí dels masos, avui GR11. S´ha de sortir del poble en direcció Cala Tamariua i seguir les indicacions. El darrer tram de l´itinerari es fa per un petit corriol que accedeix a la Vall de Sant Baldiri. Aquesta és un paratge relativament excepcional, arrecerat, proper al mar, amb terres fèrtils i amb aigua abundant. La seva vegetació és exuberant especialment si la comparem amb la de la resta del massís. Hi predomina l’alzina i el suro acompanyats de les pinedes que ocupen les antigues vinyes abandonades. En les obagues més humides també hi podem observar algun roure.  Al llarg de tot el recorregut ens trobem rodejats de quilòmetres de murs de paret seca resultat de la incansable activitat dels habitants del territori per fer fèrtil un terreny abrupte i erm. Algun dia s´hauria de reivindicar aquest veritable signe d’identitat del Cap de Creus.

Si volem arribar fins a Cala Taballera haurem de continuar aproximadament uns dos quilòmetres seguit el camí que passa pel Mas Paltre.  Taballera és la veritable reina del Gou.

Els goigs de Sant Baldiri

Ara fa uns trenta anys es va engegar una campanya per a recuperar l´indret anomenada “ Sant Baldiri, la perla perduda del Cap de Creus”. De fet, la recuperació del conjunt no es va poder fer fins que l´ajuntament del Port de la Selva no va rebre la cessió del conjunt arquitectònic  i d’una part de la Vall de Sant Baldiri que encara estava en mans dels ducs de Medinacelli, els hereus dels comptes d’Empúries. Això és però, una altra històriademar.

La fi de l´Art de Bou?

Sembla que aquesta vegada va de veres. L’administració té a sobre la taula una proposta de restricció que implicaria a la pesca d’arrossegament o art de bou.

L’àrea total afectada on hi haurà aquesta restricció és de 400 km2, una superfície superior  a la comarca del Maresme. Aquesta estaria fragmentada al llarg de tot el litoral català i estaria formada per divuit  sectors des del Cap de Creus fins a les aigües del Delta de l´Ebre. En totes aquetes zones els pescadors de bou veurien prohibit l´accés als caladors.

D´aquestes divuit àrees, n´hi ha set que pertanyen a les confraries de Girona, sis a les de Tarragona i cinc a les de Barcelona. Pel que fa a les superfícies, al litoral gironí  correspondrien 174 Km2, 86,5 km2 a Barcelona i 139,5 km2 a Tarragona.

Zona de tancament a l’art de bou, corresponent a les 18 àrees el litoral català que en total representen 400 Km2. Totes aquetes àrees estan sobre el talús i en els canyons submarins on es localitzen els caladors de l´art de bou.

La redacció del Pla ha anat a càrrec de l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (IcatMar) i l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM-CSIC). Aquest acord entre científics i pescadors es produeix arran de la pressió que s’està exercint des de la Unió Europea en relació a l’esforç pesquer que s´inverteix sobre les comunitats demersals, la situació de les poblacions objecte d´explotació i el greu impacte ambiental produït per  l´art de bou sobre el medi.

 Des de l´entrada en vigor, el gener de 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterràni Occidental impulsat des de la Unió Europea , la pesca d´arrossegament està vivint canvis molt importants. Aquesta Pla estableix mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca incrementant així els períodes de veda. Així, des de l’inici del Pla, els dies de pesca d´aquests tipus d´arts de pesca s´han reduït un 17,5%

A Catalunya, l´acord entre la comunitat científica i els pescadors es materialitza en l´establiment d´aquestes divuit grans àrees per intentar que es frenin els períodes de veda. A més, la comunitat  científica pensa que és molt millor aquesta restricció que no pas  l´augment dels dies d´aturada, ja que d´aquesta manera es facilita la regeneració dels fons marins i la recuperació d’estocs.

Aquesta mesura afectarà  a la totalitat de quillats de bou que feinegen en aigües catalanes, unes dues-centes cinquanta embarcacions en total. La pesca d´arrossegament o art de bou és un dels sistemes de pesca més poc eficients dels que s´usen en l´actualitat. La pesquera consisteix en arrossegar un art en forma d´embut pel fons marins enduent-se pel davant tot allò que es posa al seu camí.   L´art de bou és un ormeig de pesca gens selectiu tant pel que fa a les talles de les captures com pel que fa a la diversitat d´espècies.

L´art de bou és l’ormeig de pesca que en sortirà més perjudicat per aquesta mesura

Dins del recursos demersals que més preocupen als científics es troba el rap, el lluç, el moll de fang, la gamba vermella, el llagostí o l´escamarlà. D´entre ells, el més preocupant és la pesquera del lluç (Merluccius merluccius) que és del tot insostenible  i acabarà extingint aquesta espècie dels nostres caladors si no s´hi posa remei de manera urgent.

N´hi haurà prou amb aquesta mesura? Personalment penso que és del tot insuficient i que caldria replantejar el problema des de l’arrel. Les característiques  de la Mediterrània pel que fa a la seva productivitat el fan un mar on l’art de bou no hi encaixa de cap de les maneres. El que s´hauria de fer és precisament promocionar els arts de pesca tradicionals molt més selectius i respectuosos amb el medi. Caldria també educar els consumidors pel que  fa peix de temporada i la diversitat d´espècies amb valor comercial. Això es però, una altra històriademar.

Capironat marí

Fa uns mesos la biòloga arenyenca Carme Buxalleu va realitzar un estudi per avaluar la presencia del Capironat marí (Reseda hookeri) a les platges de Santa Susanna. De fet, la primera cita d´aquesta espècie a les platges del Maresme es deu a Pere Montserrat que la va identificar i recol·lectar en petits sectors de les platges de Malgrat i a la platja de les Dunes de Santa Susanna l´any 1956 on va ser observada fins al 1971. A partir d´aquesta data sembla que la planta s´extingeix.  No va ser fins al 2015 que Xavier Romera la va retrobar  un altre cop a la Platja de les Dunes de Sant Susanna i al 2018 en publica, juntament amb Moisès Guardiola, la seva troballa en una comunicació a ICNH (Institució Catalana d’Història Natural). En aqueta observació es detecten uns dos-cents individus repartits en un tram de 350 m en una estreta franja de pocs metres d´amplada situada entre les sorres litorals sense vegetació i les comunitats de plantes ruderals dels accessos a les platges, aparcaments i vies de comunicació. Cal esmentar que l’aspecte i composició florística de la població trobada a la platja de les Dunes al 2015 és molt diferent de la que hi va trobar Pere Montserrat anteriorment.

Capironat marí (Reseda hookeri). Foto: Natura-Tordera

El capironat marí és una planta herbàcia que pot arribar a assolir fins a mig metre d´alçada encara que normalment és més baixa. Com moltes plantes adaptades a l’aridesa, presenta unes fulles un xic carnoses. Les flors són blanques i formen un raïm dens i allargassat. Les llavors tenen forma de ronyó, són petites, lluents, marró negroses i amb la testa llissa. Aquestes darreres característiques serveixen per identificar l´espècie i diferenciar-la d´altres properes.

El capironat marí viu en ambients marins  sorrencs i rocosos  i és una espècies endèmica de la Mediterrània occidental. Les seves poblacions es troben molt aïllades i disperses. Es considera una espècie amenaçada en perill crític extinció. A la Península Ibèrica només ha estat citada al Maresme i a les illes Columbretes, aquí la població és molt més reduïda, limitada a una setantena d´exemplars. Això ens indica que la població del Maresme és la colònia d’aquesta espècie vegetal més nombrosa del Món.

Amb l´estudi de Carme s’ha fet una troballa d’una població estimada de 5855 individus fet que significa un increment espectacular respecte als 200 exemplars que van ser observats un parell anys abans i que posa de manifest que els tancats que es van realitzar per a la seva protecció han funcionat de manera excel·lent.

Mapa ubicació dels tancats de protecció, dels inventaris i dels transsectes a la platja de les dunes de Santa Susanna. Font: Carme Buxalleu

No obstant aquestes bones notícies, el capironat marí està sotmès a una sèrie d’amenaces que s´haurien de minimitzar per garantir la seva viabilitat futura. El fet de tenir una única població a Catalunya i en una àrea de distribució molt petita fa que l´intercanvi genètic sigui molt baix. La degradació de la rere platja i l´aparició d´espècies ruderals i invasores com ara la canya (Arundo donax) i el bàlsam (Carpobrotus edulis)  limita també molt la seva expansió. A més, el pas de vehicles i persones pel vial a tocar dels tancats afavoreix la vegetació ruderal i la perpetua. D´altres amenaces tenen a veure amb que l´espècie no pot colonitzar espai fora dels tancats al ser una zona altament humanitzada.

Vista la importància de la descoberta, l´Ajuntament de Santa Susanna està protegint el perímetre on es troba la planta amb tanques alhora  que vol fer divulgació per donar a conèixer el valor que es mereix la troballa i conscienciar els usuaris de les platges de la riquesa que contenen. En l´estudi de la Carme Buxalleu s´hi recullen moltes propostes que caldria executar per tal de mantenir la població de la platja de les Dunes, la darrera del món. Això és però, una altra històriademar.

A Sangre Fria

“Palamós és un poblet de pescadors amb l’aigua tan clara i blava com l’ull d’una sirena. M’aixeco molt d’hora, cap allà a les cinc de la matinada, que és quan els pescadors comencen a feinejar i em desperten amb tant de soroll. Però és bo per a la meva feia”

TRUMAN CAPOTE

A sang freda és el títol d´una de les novel·les més celebres de Truman Capote.  Va dedicar sis any de la seva vida a completar-la a partir d´uns fets reals. Aquesta turbulenta història de crims violents va tenir com a font d´inspiració un dels indrets més bonics de tota la Costa Brava, Cala Sanià.

Cala Sanià és un bonic racó situat entre la platja de Castell i Cala Estreta. El paratge està presidit per la omnipresent figura d´un Mas senyorial d´un blanc immaculat on s´hi va establir l´escriptor en la darrera visita que va fer a Palamós. Per arribar-hi cal prendre el camí de ronda des de Castell.

Cala Sanià amb el Mas que presideix l’indret i on es ca instal·lar Truman Capote al 1962

Entre els anys 1960 i 1962 Truman Capote va estiuejar a Palamós, sempre arribava durant la primavera i marxava ben entrada la tardor. En total hi va passar divuit mesos. Primer va ser a l´Hotel Trias al centre de Palamós, després va llogar una casa amb vistes a la petita platja de la Catifa al mateix port, l´any següent va anar a viure a Sant Antoni de Calonge  i la darrera estada va ser al Mas de Cala Sanià. El pas de l´escriptor a la Costa Brava està reconstruït en el llibre “L´home dels pijames de seda” de Marius Carol.  A Palamós hi trobà l’anonimat i la tranquil·litat que necessitava per enllestir la seva gran obra.

El 26 d´abril de 1960 arriba a Palamós un  Chevrolet negre. Del seu interior baixen l’escriptor, el seu amant i secretari, el també escriptor Jack Dunphy , en Charlie, un bulldog i la Tiatia, una gata siamesa. Porten  vint i cinc maletes d´equipatge i quatre mil folis d’anotacions sobre els assassinats de Kansas que serien la base de la seva nova novel·la.

La popularització de la Costa Brava entre la classe benestant nord-americana de l’època  comença als anys 50 quan Ava Gardner roda a Tossa, Pandora y El holandés errantei a partir d’aquí, d´altres superproduccions i estrelles de Hollywood converteix la Costa Brava en un gran plató de cinema. Aquell ambient internacional atreu també periodistes, diplomàtics  i musics.

Edició en català de la novela que Truman Capote va enllestir a Cala Sanià

El nostre personatge era una persona de costums fixos. Passava la major part del temps tancat escrivint.  Al matí el primer que feia era preparar-se un suc de taronja,  moltes vegades acompanyat amb vodka. Els passejos que feia pel carrer Major eren només per comprar la premsa estrangera i avituallar-se  a la pastisseria Samsó amb olives farcides d´anxova que sembla que el tornaven boig i, amb els destil·lats més delicats. La presencia de l´escriptor va passar molt desapercebuda entre els palamosins, alguns fins hi tot se’n van assabentar del seu pas quan al 2006 es va estrenar el  seu oscaritzat documental biogràfic.

L´estiu de 1962, el darrer que va passar a la Costa Brava,  s´instal·la al  Mas de Cala Sanià. Aquesta mansió va ser construïda pels Woevodsky de Cap Roig als anys 30 per encàrrec de de l´armador britànic Lord Inskape.  Després de la guerra civil hi va viure allí el marquès d´Amurrio, Luís Urquijo i finalment va ser comprada per la família Ferrer Salat.

Al casalot de Cala Sanià és on l´escriptor es va trobar millor. De fet, en aquell moment ja  estava a punt d´enllestir la novel·la i això li va permetre convidar nombroses personalitats de l´època, entre ells la germana de Jackie Kennedy. En aquells temps es va  parlar fins hi tot de la possibilitat que el president dels Estats Units els visités l´estiu següent. Això és però, una altre històriademar.

Hipotèrmia: morir de fred

La hipotèrmia és el descens de la temperatura corporal  per sota dels 35º a causa d´una sobreexposició al fred. En les activitats marítimes i nàutiques aquesta pèrdua de calor es deu sobretot a la immersió, involuntària. Dins de l´aigua es multiplica per 30 la pèrdua de calor respecte l´aire. El grau de hipotèrmia, evidentment està relacionat amb la temperatura de l´aigua del mar i amb el temps en que estem  exposats a aquesta.

La hipotèrmia és el perill més gran de les activitats nàutiques en hivern Foto: Nick Dale

Tots aquells que surten al mar durant tot l´any, han de ser especialment curosos en els mesos que l´aigua està més freda, a finals d´hivern i principis de primavera. La  hipotèrmia és el principal factor de risc en aquest tipus d´activitats en aquesta època de l´any.

Malgrat que el temps sigui anticiclònic i faci calor, si volem anar “a mar” durant els mesos més freds de l´any, haurem d´adaptar la nostra roba a la temperatura de l´aigua del mar. Moltes vegades es produeix l´error de vestir-nos en funció de la temperatura atmosfèrica, sovint més elevada que la temperatura de l´aigua.

L´ésser humà, de la mateixa manera que la resta de mamífers i aus, és capaç de regular la seva temperatura interna en uns rangs que li permeten les funcions químiques i metabòliques. Som, per tant,  organismes de sang calenta o homeoterms en contraposició a la resta d’animals que no són capaços de regular la seva pròpia temperatura, organismes de sang freda o poiquiloterms. De totes maneres la homeòstasi tèrmica té uns límits i si el cos perd temperatura per sota d´uns determinats valors, l´organisme no és capaç de generar el calor necessari per a la recuperació tèrmica i el manteniment de les funcions metabòliques vitals i es  produeix aquest quadre clínic.

Temperatura mitjana de l’aigua del mar a l´Estartit al llarg de l´any. Elaboració a partir de les dades de Josep Pascual.

Es distingeixen tres graus d´hipotèrmia segons la temperatura a la que baixa el nostre cos. Es considera hipotèrmia lleu quan la temperatura corporal se situa entre 35 i 32 °C, aquesta va acompanyada de tremolors, confusió, i augment de la freqüència cardíaca i respiratòria. En aquest grau, les mucoses es tornen blaves (cianòtiques) i hi ha una pèrdua progressiva de la capacitat de parlar. Entre 32 i 28 °C, parlem d´hipotèrmia moderada. En aquesta situació apareix letargia, consciència baixa i la respiració i el pols s´afebleixen. En la hipotèrmia moderada la freqüència cardíaca cau un 15%. Per sota dels 28 ºC es tracta d’una hipotèrmia greu que comporta pèrdua de la consciència, dilatació de les pupil·les, baixada de la pressió arterial i dels batecs del cor que entra en fibril·lació i en parada càrdio-respiratòria.

A l´hivern, la temperatura mitjana de l´aigua superficial a la mediterrània oscil·la entre els 12 i els 14 º C. Amb aquests valors, una persona que cau a l´aigua podria resistir unes dues hores abans de perdre la consciència i morir ofegat. A la pràctica aquest temps es veu reduït per l´entrada d’aigua a les vies respiratòries a causa del pànic o bé es produeix  la mort per asfixia a causa del bloqueig de la glotis que impedeix l´entrada d´aire als pulmons.

La hipotèrmia, a més  produeix rigidesa muscular que comença en les extremitats i limita la capacitat de nedar i moltes morts atribuïdes a ofegaments es deuen a aquest fet.  En aquests cassos el factor psicològic és molt important i el pànic només fa que avançar els esdeveniments.

Però, què cal fer en cas que detectem signes d’hipotèrmia? El primer de tot seria anar a buscar la costa, desembarcar i evitar al màxim les pèrdues de calor canviant la roba mullada per roba seca, aplicant mantes tèrmiques, calor química o també donant-li calor amb el nostre propi cos. Prendre alguna beguda calenta, preferiblement amb sucre ja que els glúcids és transformen ràpidament en energia química pel nostre cos. En tot cas, el millor per lluitar contra la hipotèrmia és la prevenció i en aquest cas ve determinada per l’ús de vestimenta i material que permeti perdre el mínim de calor possible en cas de caiguda fortuïta a l´aigua.

Vent de Frau

No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents.

JOAQUIM RUYRA, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vents tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar.

Escórpores, rascasses i caps-roig

En el tercer lloc, jo hi posaria l’escórpora roja, o sigui la rascassa en la costa nord o gallina —nom que se li dóna pel color— en el coster meridional. Les innombrables varietats d’escórpores de colors que viuen en la nostra costa rocosa no poden menjar-se per la gran quantitat d’espines que el seu cos presenta. Són animals monstruosos i malignes. Són excel·lents, en canvi, per a ser bullits i produir un brou de primera qualitat.

JOSEP PLA, Bodegó amb peixos OC2

Les  escórpores,  rascasses i caps-roig són un grup de peixos força populars. La delicadesa de la seva carn,  ferma i molt gustosa, ha estat sens dubte el factor que ha divulgat la seva coneixença arreu. Prova d´això es la riquesa de noms amb que s´anomenen aquests peixos i que, ha estat també,  la raó per la qual  hi hagi hagut força confusió entre noms populars i contrades. En català les podem anomenar: escórpora, escorpra, escórpora fosca, escorpina roja, cap roig, rufí, polla, capó, gallina, rufí, rascla, rasclot o rascassa entre d´altres

Els representants d´aquest grup són peixos de cos robust, allargat i comprimit lateralment. Presenten un cap voluminós, ple d´espines i extensions dèrmiques. L´ull és gros i té una mandíbula molt potent. L´aleta dorsal es continua amb radis espinosos forts amb glàndules verinoses connectades a ells, precisament d´aquí prové l’etimologia del seu nom. En la seva coloració hi predominen els colors vermellosos i brunencs, i gairebé sempre es  críptica amb l´entorn. Tots els representants d´aquest grup són espècies litorals que formen part del que anomenem popularment peix de roca.

Scorpaena scorfa o Cap-roig (esquerra) i Scorpaena porcus o Escorpora fosca o Rascassa (dreta)

Sota la denominació d’escórpores, racasses i cap-roig  ens referim bàsicament a dues espècies diferents, (Scorpaena scrofa), coneguda popularment com a  cap roig, escórpora roja o polla  i (Scorpaena porcus), anomenada escórpora vera, escórpora fosca o rascassa.  Per acabar d´embolicar encara una mica més la troca, en castellà, en alguns indrets, al cap roig se l´anomena rascacio i a la rascassa, cabracho.

Scorpaena scfrofa presenta apèndix cutanis distribuïts per tot el seu cos. La seva coloració va del vermell a tonalitats brunes. Els radis de l´aleta dorsal d´ambdues contenen un potent verí. Scorpaena porcus és de tonalitats brunenques,  és una animal sedentari, solitari i que habita sobre fons rocosos. Ambdues són de bona mida ideals per a fer suquets, cassoles de peix, fer-les al forn o bé a la brasa.

Escórpores, rascasses o Caps-roig són els reis dels peixos de roca. Foto: B.A. Diari Ara

A les nostres aigües hi viuen d´altres representants d´aquest grup. En general aquestes altres escórpores són exemplars de petita mida que tenen força interès com a peix de sopaScorpaena elongata dita popularment escórpora allargada, pot arribar a confondre’s amb el cap-roig, en aquest cas no presenta mai apèndixs en la mandíbula. Scorpaena loppei, anomenada escórpora de blanda, mai assoleix més de 10cm de llargària. Scorpaena notata, conegut com a captinyós o escórpora tinyosa, és molt semblant a l’anterior i es distingeix per la taca clara al principi de l´aleta dorsal i una taca negra als darrers radis de la mateixa.

Les escorpores es pesquen amb diversos arts de pesca entre els que destaca l´art de bou. No obstant això, els exemplars de més grossos i de més qualitat  es capturen amb arts de pesca artesanals com ara les nanses, els tresmalls o els palangres.