Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!*

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren enbarcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Els que coneixeu Pineda, segur que sabeu la història de la ràtzia barbaresca que va ocórrer en aquest localitat costanera l´1 d’agost de l’any 1545. Els medis de comunicació de l’època ens reporten fins avui la tragèdia ocorreguda. Així, a la llinda de la porta d’entrada de l’Església de Santa Maria d’aquesta localitat maresmenca hi ha gravat en la pedra aquest episodi perquè, tots els pinetencs tinguin clar els perills que arriben per mar.

De fet, aquesta no és la única llinda on es recullen episodis d’aquest tipus. A pocs quilòmetres,  a l’ ermita de Sant Simó de Mataró, hi ha esculpit l’atac barbaresc que va patir el patró de la nau Sant Cristòfor, Pere Silvestre, davant de la costa a l´any 1691 per part de les galeres de Suliman Anaut.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. A la llinda hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

En aquella època, els atacs corsaris als pobles “de mar” van ser una constant en les viles marineres,  primer van ser els francesos, més tard,  els genovesos i finalment els sarraïns i els otomans els qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre molt importància, convertint-se en  un mal son  pels vilatans de l´època. El perill d’aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa  basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles en les viles.

Caldria potser diferenciar la pirateria, del cors.  En el primer cas, es tracta d’una activitat delictiva on el pirata selecciona les seves víctimes en funció dels guanys que creu que pot obtenir, mentre que el corsari actua en convivència d’un estat i ataca als estats enemics d’aquest. El cors va ser una activitat perfectament legal en aquell temps.  

Segons es pot llegir a la llinda; A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques  defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants i després van saquejar i cremar  l’església.

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Dragut va ser el protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, que el va alliberar i el va posar al seu servei. Nombroses són les ràtzies que va protagonitzar el nostre personatge a més de la de Pineda. Al 1546 ataca la regió de Calabria. I a l’any 1550 assalta Cullera i Pollença. Precisament en aquesta darrera localitat es celebra cada any la festa de moros i cristians per rememorar els triomf de la vila enfront el corsari.  

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment i la mostra més evident n’és aquesta la llinda. D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular, unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa”. Fins hi tot, a Pineda es pot sentir l’ expressió “Què ve en Dragut!”, una adaptació de la frase que fa referència a “ l’home del sac”. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar va ser publicada inicialment el 22 de novembre de 2012

El Trottoir, una tenassa de vida

Arran de roca, especialment en penya-segats força verticals i amb el substrat preferiblement calcari és molt fàcil d´observar una bioconstrucció molt interessant formada sobretot per l’alga vermella calcària Lithophyllum byssoides, que crea un entramat de cavitats on s´hi allotja una gran diversitat d’éssers vius. El trottoir. Aquest hàbitat litoral  és característic de la Mediterrània i a casa nostra el trobem exclusivament a la Costa Brava especialment al Montgrí marítim, a les  Illes Medes, al  Cap de Begur o al Cap de Norfeu i el Cap de Creus.

El nom de trottoir és degut a que aquesta estructura crea una mena de cornisa arran d’aigua, talment com les voreres dels nostres carrers i passejos. És per això que els científics quan la descriuen diuen que forma una tenassa. La tenassa de trottoir pot arribar a fer un metre  d’amplada, si bé les mides més habituals són bastant menors. Aquesta és  la modesta aportació  que fa el nostre mar amb els esculls coral·lins.

La tenassa de Lihophyllum forma una veritable cornisa

El trottoir es desenvolupa millor quan el pendent es gairebé vertical i quan la roca està exposada directament al batec de les onades. Per altre banda aquesta alga prefereix els ambients poc il·luminats.

La franja de vida que forma el trottoir es veu  periòdicament  submergida i emergida pel  caprici de les onades. Tots els hàbitats litorals que es troben situats en aquesta frontera Terra-Mar formen els que els biòlegs anomenen  mediolitoral o mesolitoral.    Aquesta àrea en els  grans oceans correspon a la zona intermareal  mentre que a la Mediterrània, sense marees,  és una franja d´uns pocs centímetres.

La tenassa de trottoir es desenvolupa quan les condicions fisico-químiques de l’aigua són bones, és per això que a aquesta comunitat és considerada  un bioindicador  de la bona qualitat de l’aigua de l’indret on s´hi desenvolupa i, d’altra banda, degut a la seva longevitat, també s’utilitza en estudis paleobatimètrics.

El trottoir és una comunitat amb un elevat valor ecològic i molt fràgil ja que el seu creixement i és molt lent. A més és molt sensible a  les pertorbacions ambientals, per tot plegat està  inclòs al llibre vermell dels paisatges marins de la Mediterrània. El trottoir és bressol de biodiversitat amb un elevat interès ecològic.

La cornisa de trottoir forma diversos hàbitats molt interessants. A la part superior, gairebé sempre emergida i ben il·luminada  hi viuen  espècies molt diferents de les que es troben més avall. I entre els plegaments que forma la bioconstrucció s´hi desenvolupa un entramat  laberíntic amb una gran biodiversitat. Evidentment, totes les espècies que habiten en aquest franja de vida han d’estar perfectament adaptades al canvi sobtat emersió/immersió.

El trottoir forma un hàbitat marí molt ric i divers (il·lustració Jordi Corbera)

Les principals amenaces que pateix aquest habitat tant interessant són la contaminació i els sòlids flotant en l’aigua, en aquest darrer cas, aquests objectes afavoreixen l’erosió de l’habitat. El progressiu augment de la temperatura de l’aigua del mar també es pot considerar un factor que pot tenir un paper molt decisiu en els propers anys ja que s´ha observat que aquest increment de la temperatura de l’ aigua afecta directament al seu ritme de calcificació. No hem de menystenir el trepig de l’home el qual produeix un impacte devastador.

Evidentment el trottoir no és una formació monoespecífica. En aquest hàbitat s’ hi descriuen altres algues com ara:  Corallina elongata,  Neogoniolithon brassica, Ralfsia verrucosa o Bryopsis muscosa. D’entre la fauna hi destaquem diverses espècies de cnidaris, mol·luscs i crustacis. Això és però, una altra històriademar.

Bones Festes i bones visons cadaquesenques

Torno després de festes

I

han caigut paracaigudes
a la mar
tota la mar n’és plena
(deu ser dia de maniobres
del cos aeri
d’un gran exèrcit miniatura)

és com si operístics regiments
de paracaigudistes nans
amb paracaigudes transparents
—rosats i molt petits, com de joguina—
haguessin amarat en el salobre
saltant des de manta altura

dins l’aigua
són talment camisoles de dormir
d’imaginàries núvies-nina
tacades per la verola
enagos de randa i de setí
flotant inflats, fent la ganyota

podrien ser flors de mar
—anèmones rogenques
engronxant-se en bancs d’escuma—
avinats i amfibis xampinyons
sorgits del fons boscat
com una varicel·la benigna…

però calla: són paracaigudes vius!
es mouen! respiren!
són —entre mol·lusc i alga de mar—
com pops de gelatina:
avancen, cabussegen, s’inclinen
déu meu, són meduses!

hi ha una plaga de meduses
dins el blau
(la urticària em surt només de dir-ho)
una erupció molt gran
de pàpules lluents i amagranades
infesta la pell marina!

centenars, milers, un disbarat
tot un xarampió de grans morats
ha conquerit la superfície:
és com si la mar
—jesús!—
hagués pescat l’escarlatina

II

gruieres grises
on es ratolins són crancs
i algues diverses són mohines

gruieres fosques
on s’hi amosquen cargolins
i s’hi aferren ses pardilles

rocaforts muscats
on ses garotes hi fan niu
en sos barrets d’hora festiva

rocaforts marins
per on tigregen es serrans
entre ses guiules ben vestides

emmentals pardencs
macerats en bones herbes
i adobats amb sals marines

emmentals profunds
que ningú no ha tastat mai
sinó algun submarinista

De sardina a sardineta

Un fet evident que s’està constatant d’uns anys ençà és la progressiva disminució de la talla dels seitons i especialment de les sardines que es capturen amb arts d’encerclament a la nostra costa. Cada cop, les sardines que es  comercialitzen a les llotges catalanes són més petites i a conseqüència d’aquest fet, els guanys del sector pesquer es veuen reduïts. Cal recordar que les captures d’aquests petits pelàgics representen més de la meitat de les captures totals dels nostres pescadors i la flota d’encerclament, art de pesca que s’usa per aquestes captures, és la segona en importància en els nostres ports.

D’un temps ençà que els pescadors estan notant una forta disminució en la talla i el pes de les sardines. Des de l’ inici de segle, la mida mitjana de les sardines ha passat dels 15 als 10 cm i el seu pes dels 30 g als 10 g. Un estudi fet en el marc  del projecte científic Mona Lisa (Recherches sur les fortes MOrtalités NAturelles et Les Indicateurs pour la gestion des stocks de Sardines et d’Anchois de Méditerranée), realitzat per l’Ifremer (Institut Français de Recherche pour l’Exploitation de la Mer) revela les causes d’aquesta disminució de talla.

Vaixell d’encerclament o teranyina feinejant. Foto: I Roig

Contràriament al que es podria pensar, aquest fenomen no es deu a la sobreexplotació que pateix el recurs, ni als seus depredadors naturals (dofins i tonyines) ni a cap mena de malaltia ni a cap virus, sinó que la raó rau en la menor qualitat nutritiva de la seva dieta, el fitoplàncton. Tant la sardina com el seitó es troben en baules baixes de la xarxa tròfica car s’alimenten bàsicament d’ organismes que formen part del plàncton i si es produís una sobreexplotació aquesta seria fàcilment recuperable.

La fertilització de les aigües de la pràctica totalitat de la conca occidental de la mediterrània ve determinada per la barreja de masses d’ aigua de diferent temperatura i en conseqüència, diferent densitat que es produeix a la zona del Golf de Lleó.  El canvi climàtic en aquesta àrea fa que aquesta barreja i fertilització no es pugui realitzat amb tota la eficiència que caldria i es produeix una pèrdua en la productivitat d´aquestes aigües que afecta a la qualitat i a la quantitat del plàncton, base de l’ alimentació de la sardina i del seitó.

Les sardines de bona mida han desaparegut de la Mediterrània

Les imatges de satèl·lit a més corroboren clarament aquesta teoria i mostren una disminució en els nivells de fitoplàncton des de l’any 2005 i fins a l’ actualitat en un 15 % que coincideix amb la disminució de la mida de la sardina i del seitó. A més s’ha observat també que les cèl·lules d’ aquests organismes són més petites i menys energètiques pels peixos que les consumeixen.

A tot això s´hi afegeixen els canvis ambientals  regionals produïts per l’ escalfament global. És a dir, la disminució de nutrients abocats al mar pel Roine, canvis en la circulació atmosfèrica i oceànica i un augment sostingut de la temperatura de l’aigua del mar, factors que afecten a la alimentació d’ aquest petit pelàgic.

Malgrat que l’àrea d’estudi es centra en les aigües del golf de Lleó, els seus resultats són perfectament extrapolables al que succeeix aigües avall, a la costa Catalana, ja que la dinàmica oceanogràfica d’ aquest sector de la Mediterrània determina la fertilització de les aigües de pràcticament tota la costa catalana. Això és però, una altre històriademar.

Les tres xemeneies

L’skyline de la regió metropolitana de Barcelona té un element que en forma part des de fa molts anys i que obre el llevant. Em refereixo a  la silueta de les tres xemeneies de l’antiga central tèrmica de Sant Adrià.

Certament aquesta façana  marítima ha canviat molt en els darrers 40 anys, la celebració dels Jocs del 92 va produir el primer gran rentat de cara i la línia litoral, fins aquells moments, eminentment industrial i marginal es va convertir en una franja especialment residencial amb edificacions que han passat a formar part d’ aquesta imatge de Barcelona des del mar. La remodelació del Port i el fòrum de les cultures va suposar un altre gran embranzida en aquest canvi. Barcelona ha recuperat les platges i el que abans eren espais de segona, s’han convertit en pols d’ atracció turística que, malauradament, també produeix el seus impactes.

De tots els elements de la imatge de Barcelona des del mar, un d’aquests s’ ha mantingut immutable malgrat el seu desús, em refereixo a l’edificació que antigament acollia la central tèrmica de Sant Adrià a la desembocadura del riu Besós. Aquesta instal·lació va ser construïda als anys 70 i l’obra no va estar exempta de protestes. Al llarg de la seva història de funcionament, va ocasionar  nombrosos impactes ambientals que afectaven especialment a la qualitat de l’ aire de la zona que, durant dècades, contenia elevades concentracions d’ elements en suspensió que produïen “pluges negres”. A més, el sistema de refrigeració  abocava aigua calenta al mar fet que també va ocasionar un greu impacte a la vegetació i fauna submarina.

Les tres xemeneies de la central térmica de Sant Adrià formen part de l’skyline metropolità

Les tres xemeneies corresponen a les tres calderes que formaven part del complex. En un principi l’alçada era de 180 metres però anys més tard va augmentar fins als 200 m per intentar reduir els nivells de contaminació.

A l’any 2016 els Ajuntaments de Sant Adrià i de Badalona van declarar respectivament, l’ edificació com a bé cultural d’interès local (BCIL) i a partir d’aquell moment el conjunt arquitectònic passa a formar part de l’ inventari de patrimoni arquitectònic de la Generalitat. Recentment, l’ ajuntament de Sant Adrià ha rebaixat les condicions establertes el 2016 per tal de relaxar les restriccions i permetre usos futurs. Sembla que ara per ara, hi ha diversos projectes interessats en establir-se en aquest punt.

El desmantellament de la central es va realitzar en dues fases. En primera instància es van treure els elements aeris, les turbines i els generadors. En una fase posterior, els tubs submarins de refrigeració ai es va  poder comprovar que la part submarina del complex havia actuat coma biòtop, fet que va desembocar en que es redactés  un  conveni entre Endesa, els ajuntaments de Badalona i de Sant Adrià de Besòs i el Consorci del Besòs per tirar endavant un projecte per a la conservació dels fons marí, la millora de la biodiversitat i la promoció de l’educació ambiental.

Actualment, l’ esquelet de formigó resta immutable a primera línia de costa  i és refugi de diverses espècies de gavina, de gavians i de corbs marins, els actuals habitants d’ aquesta edificació. Aquests romanen impassibles i  sembla que restin a l’espera del  que es decideixi sobre el futur aquesta obra i quins seran els seus nous habitants. Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (V): el Verat

El verat és un peix que considerem que no s’ha de repetir si hom en vol mantenir la qualitat. Es menja esporàdicament a la primavera, obert en canal, fregit amb oli i amb un complement de julivert i all, si pot ésser tendre. JOSEP PLA El que hem menjat.

Aquesta vegada no comparteixo el punt de vista del gran Pla sobre aquest peix, és clar, aquest no va poder gaudir de les preparacions marinades d’ aquesta espècie. Estic segur que si l’hagués provat en qualsevol de les diverses receptes, hagués canviat el seu punt de vista. El verat (Scomber scombrus), i més en els darrers temps on s’està imposant  la cuina oriental, és un peix excel·lent que, cada vegada més, apareix en les cartes dels més prestigiosos restaurats. Segurament no trobareu un peix tant bo, tan fresc  i tan econòmic com aquest  en els taulells de les peixateries. Han hagut de ser els japonesos els que li hagin tornat a donar valor afegit  en els seus sushis, sashimis i en els shimesaba. Malgrat aquest fet exòtic, el verat és excel·lent cuinat a la brasa, tal i com s’ ha fet en aquest país tota la vida, i en aquest cas, el seu toc greixós i la seva carn consistent el fan excel·lent.

En els marinats, en els fumats, en els tàrtars, en els cebiches i en els escabetxos, malgrat no tenir la fama de la tonyina o del salmó, és un peix amb unes qualitats que el fan únic. Només cal repassar les cartes dels “grans” i us adonareu que el verat hi juga un paper de primer ordre. Sota el meu punt de vista, la millor manera de preparar el verat és en escabetx, en aquest cas es potencia el seu sabor i es conserva la textura de la seva carn. Quan consumim aquesta espècie marinada hem de ser molt curosos amb la possibilitat de que contingui anisakis, per això, el millor és sempre congelar-lo prèviament.

El verat és un peix excel·lent

El verat era una de les espècies de peix més apreciades pels romans. El garum elaborat a la Carthaginensis estava compost bàsicament de verat i s’exportava des d’allí a tot l’Imperi emmagatzemat en àmfores. En alguns jaciments arqueològics d’aquesta zona s’ha trobar la inscripció, “Garum Scombri, Liquamen Excellens Vetus”, en referència a la reputació d’aquest producte. En aquest sentit, precisament el topònim de la localitat murciana d’Escombreras rep el seu nom  de la excel·lència dels verats que es capturaven en aquesta regió.

El verat és un peix amb bastantes espines, fet que ha contribuït a que no es consumeixi de la manera que es mereix per la seva qualitat. Quan aneu a comprar-ne assegureu-vos que siguin exemplars frescos, acabats de pescar, això es pot saber quan presenta la pell brillant. Els exemplars de mida més menuda solen tenir una major qualitat de la carn, malgrat que heu de garantir  que compleixen la normativa pel que fa a les talles mínimes que, en aquesta espècie, és de 18 cm. Com passa amb d’altres peixos, amb aquest mida legal el peix encara no s’ha pogut reproduir cap vegada.

Des del punt de vista nutricional, el verat conté una elevada concentració d’àcids omega 3, essencials per a una dieta saludable. És també molt ric en vitamina B, A i D, potassi, ferro, magnesi, fòsfor i iode. L’únic inconvenient és que la seva carn conté un elevat contingut en purines i per això no està recomanat entre les persones amb nivells del àcid úric elevat.

El verat forma part de la família dels escòmbrids juntament amb la tonyina, la bacora, la bacoreta, la melva, el bonítol  o el bis, l’ espècie més propera a ell. El seu cos és hidrodinàmic, allargat, prim i fusiforme. És un nedador molt actiu. Les seves mides més habituals són entre els 20 i els 40 cm. El dors es verd blavós amb franges perpendiculars, obliqües i amb ondulacions més fosques i brillants. El ventre és clar i els flancs són argentats. Presenta dues aletes dorsals ben separades entre si. Al darrera la segona i després de l’anal, presenta cinc pínnules molt característiques que li donen estabilitat en nedar.

És una espècie zoòfaga, s’alimenta d’ altres  petits peixos, de formes larvàries, ous flotants i d’altres organismes planctònics en especial crustacis. Forma grans moles d’ individus de talla similar que es poden barrejar amb d’altres espècies pelàgiques, sobretot amb la sardina. Durant l´hivern i la primavera és quan la qualitat de la seva carn és major.

Durant les nits se sol capturar amb arts d’encerclament, mentre que de dia, quan s’ apropen al fons, les captures són amb l’art de bou. Pel que fa a l’estat de conservació d’aquest recurs, les coses són molt diferents segons es tracti d’exemplars mediterranis o atlàntics. El verat és una espècie sobreexplotada en els caladors internacionals del l’ atlàntic nord. Això és però, una altra històriademar.

Tio Peneque

Aquesta històriademar s´ha construït a partir de les aportacions de diversos pescadors que van feinejar en aquest calador i que van conèixer al tio Peneque: En Lluis Talló, pescador de la Barceloneta i fill del Vicentet, un dels nebots de Peneque. En Vicenç Iglesias, l’avi del qual va navegar amb el mateix Peneque i que va compartir barcada amb el Vicentet i l’AleIx Pujol, pescador de Sant Pol  que va capturar molta gamba al sot de Peneque.

El Clot de Peneque és un dels caladors de bou més famosos i populars de la costa central. Els pescadors de bou d’Arenys, els de Blanes, els de Mataró i fins hi tot els de Barcelona el coneixen des de fa molts d’anys i l’exploten. Aquest sot és l’indret  on va començar la pesquera de la gamba, el  recurs desconegut fins aquells dies. Voleu saber  la història de Peneque?

Primer pla del tio Peneque als anys 40. El seu nebot, Vicentet és el segon per la dreta. Foto: Arxiu Lluís Talló

El calador està orientat de manera més o menys paral·lela a la línia de costa davant de Malgrat, en el flanc  oest del canyó de Blanes seguint la isòbata 400. Es troba situat  entre  els caladors de La Carrana, al sud i La Rocassa, al nord. El nom es deu a la persona que el va descobrir.

El Clot de Peneque o Paneca es troba situat al flanc occidental del canyó de Blanes. Font: La pesquería de Cataluña y Valencia: descripción global y planteamiento de bases para su seguimiento. Jordi LLeonart  (1990)

Tio Peneque va ser un pescador de Peñíscola que abans de la guerra civil es va establir al barri del Serrallo a Tarragona on hi va viure alguns anys. En plena postguerra, cap al 1939, es desplaça fins a Barcelona amb la seva germana Agustina i els tres fills d’aquesta, en Marià, en Vicentet i en Gabrielet, dels quals va exercir de pare. Els dos darrers van aprendre l’ofici de pescador de la ma del Tio Peneque i van patronejar diversos quillats al moll de Barcelona. En la seva arribada a Barcelona, primer s’estableix a la carretera de l’Arrabassada i més tard a la Barceloneta on encara hi viu la seva família. En els  primers temps anava a l’art o al rossegall i  el peix que capturat l’intercanviava entre els veïns. Més tard, amb l’arribada dels primers motors,  va patronejar diversos bous d’arrossegament.

Coneixia el fons marí a la perfecció des de Vilanova fins a Blanes, fet que li va reportar una molt bona reputació entre els pescadors de l’època.  El calador que va descobrir es va anomenar en primera instància  “El Clot de la Infanta”, nom del quillat que patronejava en aquells temps. Peneque era el malnom del nostre personatge i cap de les fonts consultades sap a que es deu.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. L’avi del Vicenç Iglesias, que va navegar amb Peneque en primer terme assegut. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias.

Al Tio Peneque li agradava anar al lluç i a la maire al calador de la Carrana davant de la costa de Mataró. Resseguint aquest calador a 180 braces en direcció llevant  i usant l’escandall de ma es va adonar que aquest perdia el fons i queia fins a les 400 braces iniciant-se un sot, aquesta segurament va ser la primera vegada que algú va calar en aquest indret i evidentment, es va guardar per a ell mateix les enfilacions.  En aquelles primeres captures es van adonar que al calador era molt ric en  gamba vermella que, gairebé no es coneixia en aquell moment. En aquells temps, la  gamba panxuda era la més difosa.

En aquella època era habitual que les barques de bou passessin dies fora de la seva base i en aquest cas, alguns quillats de la costa central  passaven llargues temporades, especialment als mesos d’estiu, fondejats a la badia de Blanes per pescar en els marges del seu canyó submarí, on es localitzaven alguns dels caladors més productius de la zona. Als anys 50 moltes barques coneixien l’ existència d’aquest calador i evidentment hi pescaven, els nebots de Peneque, la barcada del Vicenç Iglesias i el mateix Aleix Pujol.

La riquesa del calador era enorme i poc a poc es va anar estenen la seva fama. En un temps on no hi havia aparells electrònics, els mariners s’havien de guiar per les senyes i l’escandall per a situar-se correctament. Fins i tot, van fondejar al sec de llevant, seguint les enfilacions,  un petit bollarí que els indicava on començava la calada. El bol de Peneque era lent, durava entre tres quarts i una hora amb el motor anant al ralentí. Moltes vegades els quillats havien de fer cua  i prendre el seu torn per a pescar cosa que en més d’una ocasió generava tensions entre els mateixos pescadors. Això però, es una altra històriademar.

Que venen els russos!!

Un dels sectors de la Costa Brava més bonics és el que va de Blanes fins a Tossa passant per Lloret. Es tracta de la Marina de la Selva, un tram de costa abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats de mida mitjana i de tonalitats ataronjades i amb nombrosos freus, racons i cales per gaudir.

Malgrat la bellesa del paisatge, aquest territori està gairebé tot ocupat per zones residencials de suposat “alt standing”. Urbanitzacions de cases aïllades que farceixen tot el territori i el fereixen de mort. Si alguna vegada us heu passejat per la cala Sant Francesc a Blanes o per la cala Canyelles a Lloret i us heu endinsat en la teranyina de carrers que hi ha, segur que m´haureu entès a la perfecció. Sempre que passejo per aquests indrets no em puc treure del cap el pensar com seria sense les maleïdes urbanitzacions.

El sorral de Lloret ha substituït els pescadors per les activitats turístiques de gust dubtós

D’un temps ençà hi està havent multitud de transaccions immobiliàries i molts dels habitatges de la zona estan passant a mans de propietaris de de l’est d’Europa, especialment russos que creen una mena de “guetos” per a  rics que no s’integren gens en la vida social dels municipis que, poc a poc, va perdent la pròpia identitat de poble. No es gens estrany trobar en la pràctica totalitat d’agències immobiliàries de la zona la informació gairebé únicament en rus.

Lloret és el centre neuràlgic d’aquest fenomen. Aquesta vila és l’indret del país on hi viuen i hi ha censats més russos i ciutadans de les exrepúbliques soviètiques. Avui Lloret compta amb més de trenta nou mil habitants, dels quals un seixanta per cent són estrangers. Dels 14.700 estrangers que viuen  a Lloret, el trenta per cent són ciutadans d’aquests països.

Certament el model turístic de Lloret està canviant i ha substituït el turisme de borratxera pel turisme rus que es troba al pol oposat, mentre, però,  va perdent la seva identitat de poble degut a l’arribada massiva de ciutadans que no hi són arrelats. 

No sempre els negocis d’aquestes persones són del tot clars. Bona part del negoci immobiliari que s’ha produït en aquesta zona passava pel blanqueig de diners d’origen dubtós. Andrei Petrov, el testaferro del mafiós Vyktor Kanaikyn es va dedicar a aquesta activitat mafiosa durant anys i en diverses operacions judicials, fins i tot el mateix exalcalde de Lloret, en Xavier Crespo va estar imputat i condemnat per corrupció.

Darrera del mas de Canyelles es troba la sumptuosa mansió dels Nazarbáyev

Un cas molt clar que il·lustra aquest fet és el que es troba als terrenys de Can  Juncadella molt a prop de Cala Canyelles. Avui aquesta finca és propietat de la família Nazarbáyev, l’expresident de la república del  Kazakhstan.

Aquesta propietat va ser adquirida a l’any 2007 quan encara exercia de president. En la luctuosa història de Can Juncadella, que forma part de la Xarxa Natura 2000,  hi ha una llarga llista de faltes urbanístiques i mediambientals. Fins i tot van barrar el traçat del camí de ronda. El malestar dels veïns i dels ecologistes va arribar al cim a l’any 2010, quan la família Nazarbáyev va enderrocar el galliner i la casa dels masovers per a construir-hi una mansió de 3200 m2 per als convidats. Aquesta obra va comptar amb l’autorització de la comissió d’urbanisme de Girona i del mateix ajuntament de Lloret malgrat  els nombrosos informes desfavorables que es van redactar des de Medi Ambient. Això és però, una altra històriademar.

Fons de sorra: deserts de vida

Quan ens referim als fons marins gairebé sempre tenim al cap els fons rocosos ja que en ells hi ha una evident biodiversitat que arriba al màxim exponent en els esculls de corall, veritables bioconstruccions marines o en el  versió mediterrània d’aquests, el modest coral·ligen. Els submarinistes i els afeccionats a la vida submarina escullen sempre aquests tipus de fons deixant de banda els fons tous, els que tenen com a substrat sediments i/o restes orgàniques.

Per a la majoria, els fons tous, si exceptuem les praderies de fanerògames, són espais erms sense cap mena d’interès pels visitants malgrat que gairebé tots els fons marins de la costa catalana pertanyen a aquesta tipologia. Certament la diversitat d’espècies, de formes i de colors és molt menor en els fons tous malgrat que aquests són els rebost per a la majoria de l’activitat pesquera del nostre país.

A primer cop d’ull els fons de sorra són deserts submarins

Aquesta primera visió que associa els fons tous amb deserts submarins no és gens exacte. La vida en aquests hàbitats és intensa malgrat que en molts casos passi desapercebuda a primer cop d’ull. La inestabilitat i el moviment del substrat per un costat, determina la inexistència de formes de vida sèssils però per altre, obre la possibilitat d’explorar ambients que són gairebé impossibles en els fons de roca. Hi ha organismes que viuen a sobre del substrat com ara l’ estrella de sorra (Astropecten aranciacus) i d’altres que s´hi enterren excavant galeries com els sonsos (Gymnammodytes cicerelus).

La principal causa que ha contribuït a equiparar els fons sorrencs en deserts submarins ha estat el gran deteriorament que han patits aquests espaisespecialment ,a la zona litoral. Recordo de petit poder recollir bivalves, com ara la  tellerines(Donax trunculus)  o les  escopinyes (Cardium sp), gairebé a pet d’ona. De fet, a Arenys de Mar, a la desapareguda segona platja, dins del mateix port, era típic recol·lectar-ne. Avui aquest fet es pràcticament impossible en la pràctica totalitat de la costa catalana.

Alguns organismes deixen les seves empremtes

Segons els seu origen els fons tous es diferencien en dos grups. En primer lloc trobem els fons d’origen sedimentari que segons la mida del gra, poden ser: sorrencs, fangosos o bé formats per graves, el fons de “cascajo” que anomenen els nostres pescadors. Al nostre litoral, els fons sorrencs són els més freqüents per sobre de la isòbata 50 m mentre que a la resta s´hi troben bàsicament fons fangosos. Per altre costat, estan els fons  que tenen un origen organogènic, és a dir, que es formen a partir de l’acumulació d’esquelets d´altres éssers vius n’és exemple el grapissar.

Segons el tipus de substrat i la fondària a la que es troba s´hi desenvolupen una sèrie d’hàbitats molt interessants. A nivell biològic, en els fons tous, el protagonisme el pren el regne animal. La inestabilitat del substrat impedeix que s´hi fixin les algues. La fauna que hi habita  solen ser organismes detritívors o bé sedimentívors. Els primers capturen les partícules que cauen des de dalt, en són exemple, la majoria dels bivalves o les palmeretes (Sabella spallanzanii).  Mentre que els sedimentívors s´alimenten de les petites partícules orgàniques que hi ha entre els sediments. En són exemple alguns poliquets, els cogombres de mar (Holothuria forskali) o els eriçons irregulars (Echinocardium cordatum). També hi ha peixos que  habiten en aquest tipus de fons com l’aranya (Trachinus draco) que hi viuen semi-enterrats, d´altres com el tacó (Bothus podas) ho fan camuflats sobre el substrat. És per a tot plegat, que aquests tipus de fons enlloc de deserts submarins haurien d’anomenar-se  deserts de vida. Això és però, una altra històriademar.   

Calamar de potera

”Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues”. JOSEP PLA. Bodegó amb peixos.

La tardor és temps de calamar. Malgrat que als taulells de les peixateries en podem trobar gairebé tot l’any, en aquesta època és quan el calamar es troba en un estat òptim i és quan les seves captures són més grans. Aprofiteu doncs aquests mesos  per a cuinar calamar de primeríssima qualitat. El calamar que trobem la resta de l’any, normalment són exemplars capturats en aquest període i posteriorment congelats o bé procedeixen d’indrets allunyats de la nostra costa.

De tot el calamar que es consumeix n’hi ha un tipus que és el rei,  el calamar de potera. Exemplars de bona mida,  agafats d’un en un i de manera respectuosa amb el medi  i amb el cos gens malmès, a diferència del que passa amb les captures de calamar de bou que prèviament ha estat arrossegat pels fons per l’art. A més, en el cas del calamar de potera,  l’interior del seu cos no presenta gens de sediment cosa que fa que es puguin consumir gairebé sense netejar, que és com s’ han de cuinar per mantenir el seu  gust intacte.

La pell del calamar de potera és un festival de llums

Acabat de  pescar, el seu cos és una  simfonia de colors, de llums i de canvis en la pigmentació en la seva pell. Els cromatòfors viren la seva llum talment com per art de màgia en un irrepetible joc de colors que ens deixa embadalits.

Durant les tranquil·les nits d’aquest època de l’any l’horitzó és un festival de les  llums de les petites barquetes arrenglerades que tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-les any rere any,  des de la costa és el senyal de que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural i us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets de les barques pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera és una pesquera de temporada i els pescadors que hi van, sovint combinen aquesta activitat amb d’altres seguint el ritme de la natura. De fet, al llarg de la història de la pesca, els pescadors han anat canviant els ormeigs segons l’època de cada espècie. Una bona diada de pesca a la potera es un cúmul de factors entre els quals, la sort i l’experiència són essencials. L´estat de la mar, la lluna i sobretot el corrent també determinaran una bona captura o no.

La potera és ormeig de parany amb una corona d´hams a la base

La potera és un ormeig d´ham format per un plom recobert d’un material clar, reflectant  i brillant amb una corona d´hams a la seva base.  Un cop la potera resta submergida el pescador li imprimeix un moviment continuat i rítmic de dalt a baix amb la ma. Els calamars en veure el moviment de l’estructura brillant s’abraonen amb força cap al parany i hi queden atrapats. En aquest instant el pescador nota una forta estrebada ¡  comença a recuperar fil fins a portar el calamar a coberta. Pescar amb potera és una molt bona experiència ja que hi ha un contacte directe entre la nostra ma i el propi calamar a través del fil de pescar.

Per pescar amb potera cal l’ajut de la llum per atreure´ls a la superfície on son capturats. Només poden pescar amb llum els pescadors professionals, la resta, és a dir els esportius, poden anar al calamar però sense usar il·luminació. És per això que aquests aprofiten els primers o darrers instants del dia, l’alba i la prima, per a temptar la sort i  capturar els preuats calamars.