Replantar Posidònia

Posidònia, alga dels vidriers o sapa (Posidonia oceanica) és la principal fanerògama marina que poden trobar en els nostres fons litorals. Es tracta d’una espècie endèmica de la Mediterrània que juga un paper molt important, entre els que es destaquen: Produeixen gran quantitat d´oxigen i fixen enormes quantitats de CO2. Són llocs per a la protecció, el recer i la reproducció de nombroses espècies. Redueixen els efectes dels temporals i protegeix la façana litoral. Són reserves de biodiversitat.

La planta té unes fulles molt llargues i estretes en forma de cinta i forma extenses praderies en fons sorrencs de poca fondària, malgrat que a aquestes formacions se les anomena alguers, les algues i posidònia s’assemblen com un ou a una castanya.

L’Alguer és una de les comunitats hàbitats marines més amenaçades  i en un procés de regressió generalitzat. Alguna de les raons que expliquen aquest fet són: la pèrdua de la transparència de l´aigua, l’escalfament global,  el fondeig indiscriminat i sense control, els arts de pesca d´arrossegament i les alteracions en la dinàmica sedimentària a causa del dragatge dels fons marins.

Feixos de posidònia replantats a la costa de l’Albera. Foto: SubMon

Com a fanerògama o vegetal superior, posidònia té veritables teixits i la seva estructura té tres òrgans  ben diferenciats: arrel, tija i fulles. Les algues, en  canvi, són organismes molt més primitius i que no tenen cap mena de diferenciació en teixits. L’òrgan reproductor de posidònia és la flor que és de colors poc vistosos i sense olor. Un cop fecundada es converteix en fruit, l’oliva de mar que es desprenen quan són madures i són escampades per les onades i els corrents marins.  A  dia d’avui no s´ha aconseguit fer germinar in vitro les llavors de posidònia.

La reproducció sexual en posidònia és bastant estranya i  no tots els anys floreix ni sempre fa fruits i és per això, que la seva propagació principal es dona de manera asexual a través de la propagació dels seus rizomes d’una manera molt semblant al que succeeix a la canya americana de les nostres rieres. Aquesta propagació  per creixement vegetatiu és la principal via per a disseminació de la planta i, aprofitant aquest fet, s’han començat a realitzar proves pilot per tal de replantar posidònia.

Dins el projecte Blue Lab, s’està duent a terme una replantació de posidònia a la platja del Cros i la platja de Canyelles al Cap Ras, on s´hi ha replantat feixos que han estat arrencats per l’embat dels temporals. En ser una espècie molt delicada la replantació és una tasca complicada i caldrà fer un seguiment de l’evolució dels feixos replantats per conèixer la seva viabilitat. Els feixos es fixen al fons marí utilitzant materials naturals biodegradables perquè d’aquesta manera puguin tornar a  arrelar.

La intenció és, un cop avaluada la viabilitat, repetir-ho al llarg de la reserva natural de l’Albera. Precisament en el  tram de costa, entre Colera i Port Bou, els fons són veritables deserts submarins i actuacions com aquesta poden fer augmentar la biodiversitat de la zona i revertir la situació.  El projecte científic pretén també involucrar a la ciutadania en la tasca de la recuperació dels feixos arrancats pels temporals i acumulats en les platges, una mostra més de ciència ciutadana col·laborativa. Això és però una altra històriademar.

De la mar, el Nero…

L’Anfòs, Nero o Mero (Epinephelus marginatus) és un dels peixos més apreciat de la nostra taula. La seva bona mida, pot assolir més d’un metre de longitud y especialment la seva carn, ferma i molt saborosa, fan que sigui una delícia pels paladars més gurmets.  Precisament els castellans tenen  una frase feta molt coneguda  que diu: “Del mar, el mero, de la Tierra el Cordero”, en referència a aquestes dues espècies i a les seves excel·lències culinàries i gastronòmiques.

El nero és un peix que forma part de l’ordre dels  perciformes que inclou més de 7000 espècies diferents. Presenta un cos robust relativament comprimit lateralment i amb escates petites. El seu cap està ben desenvolupat i la boca és gran amb els llavis molt molsuts . La seva coloració es mimètica i es camufla amb l’entorn. En  general presenta tons marronosos o verdosos amb taques més clares. L’aleta dorsal és bastant robusta i amb radis espinosos molt evidents. La seva aleta caudal és molt potent.

El Nero és una espècie d’hàbits bentònics molt territorial que  viu en fons rocosos litorals  on normalment s’hi encaua. És un gran depredador que  s’alimenta d’altres peixos, crustacis  i mol·luscs.         

El Nero és una de les peces més preuades dels pescadors recreatius. Foto: Kilòmetre0.cat

      

Aquesta espècie  te un cicle de vida bastant llarg, poden arribar a viure 50 anys.  És una espècie hermafrodita proterandre.  Arriben a la maduresa sexual als cinc anys, llavors es converteixen en femelles i al cap d’uns quants anys, es transformen en mascles. La seva fecundació és externa, alliberen l’esperma i els òvuls a l’aigua on es fecunden. Es reprodueixen a l’estiu.

En les nostres aigües litorals a més del l’anfós ver, hi viuen l’anfós bord o nero ratllat (Epinephelus alexandrinus), el dot (Polyprion americanus) i  la xerna (Epinephelus caninus).

El nero és una espècie que es troba en greu  perill d’extinció per la degradació del seu hàbitat i especialment per la forta pressió pesquera, sobretot per la pesca recreativa. El fet der tractar-se d’una espècie litoral, els seus costums més aviat sedentaris i el seu cicle de vida llarg han estat la combinació perfecta per a la situació gairebé d’extinció en que es troba.

En aquest sentit, les activitats com la pesca submarina o la pesca recreativa tenen un impacte important en les poblacions d’espècies costaneres com és el cas del nero. Segons estudis realitzats, les captures en aquestes activitats suposen entre el 10 i el 50% de les captures totals de la pesca artesanal a la mediterrània si exceptuem l’art de bou i la teranyina. Segons el mateix estudi, la pressió dels pescadors recreatius és molt important ja que aquestes activitats són practicades per una gran quantitat de persones i en determinades àrees el volum de l’extracció pot ser fins i tot superior als de la pesca artesanal. A nivell professional es pesca amb palangres o tresmalls i alguns exemplars són capturats  amb l’art de bou. Malgrat això, molts dels exemplars de nero que ens ofereixen els restaurants de platja són portats a aquests establiments per pescadors submarins que es fan un sobresou amb la seva activitat recreativa. Això és però una altra històriademar.

El Cap Ras

La petita península del Cap Ras es troba situada al nord del Mar d’Amunt, separant els termes de Llançà i Colera. Per arribar-hi cal prendre el camí de ronda que surt de Llançà en direcció nord, primer per una àrea més aviat urbana travessant les platges de l’Argilera, de d’en Jordi, de l’Alguer, Sota del Parador, la gran platja de Grifeu i, ja sortint de la zona urbanitzada, la platja del Cros per endinsar-nos plenament a la platja de Canyelles i cala Bramant ja molt més ben conservades des del punt de vista natural. Abans d’arribar a la punta del Cap encara trobarem la platja gran del Futaner i la platja petita del Futaner. Ja en costat orientat al nord, les tres platges del Borró fins arribar al gran sorral de la platja de Garbet.

Cala Bramant és un dels indrets més espectaculars del Cap Ras. Foto: Turisme Llançà

Certament, el Cap Ras és avui una de les joies de la Costa Brava mentre la seva modesta presència es mostra aliena als tresors que amaga.  Les seves aigües presenten uns  fons excel·lents i les seves platges acullen una diversitat d’espècies i una riquesa considerable. Aquest fet fa que aquest espai estigui inclòs en la xarxa Natura 2000.

Precisament el seu fàcil accés des de Llançà està produint la massificació de l’espai. Aquesta gran afluència humana està provocant una greu regressió natural especialment en la part terrestre. El trànsit humà sense respectar el camí de Ronda està degradant la vegetació típica de platja, les pinedes litorals i els erms sortits de l’abandonament de la vinya i els conreus d’olivera. La urbanització de l’espai des de Llançà fins a la Platja del Cros també ha agreujat aquest problema. Caldria de manera urgent senyalitzar un únic itinerari i obstaculitzar el pas en els altres.

Un dels elements més destacats en aquesta zona són les defenses que van ser construïdes entre 1944 al 1948 i que formaven part de la Línia P per defensar la dictadura franquista de possibles invasions del maquis o de l’exercit aliat i també per controlar el contraban.

Si recorrem l’espai de sud a nord, el primer element destacable és el conjunt format per la platja del Cros i la de Canyelles, aquí es troben uns dels fons marins més ben conservats de tot el Mar d’Amunt amb alguers de Posidònia (Posidonia oceànica) i de Cimodocea (Cymodocea nodosa). Els fons rocosos d’aquestes platges acullen un bosc d’algues format bàsicament pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa). I entre les seves mates es pot identificar l’espècie Cystoseira crinita, descrita en molt pocs punts de la Costa Brava. Precisament en l’alguer de la platja de Canyelles s’està fent una prova pilot per a replantar feixos de Posidònia.

Les platges del Borró o de les Assutzenes conserven una vegetació única

Un altre element destacat és Cala Bramant, aquí la forces tel·lúriques han creat una enorme banyera circular rodejada d’una paret de roca de gairebé deu metres i amb  una petita obertura a mar obert. De fet, i sense ser-ho, cala Bramant recorda una  dolina càrstica.

El darrer element destacable del indret són les platges del borró o de les Assutzenes. En realitat sota aquest nom hi ha un conjunt de tres  platges:  Platja del Borró, Platja del Borró del mig i Platja del Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. Tant el primer com el segon nom evoquen a plantes típiques de l’ambient litoral: el borró (Ammophila arenaria) i l’assutzena o lliri de mar (Pancratium maritimum) que és força abundants en aquest indret. A les platges del borró s´hi ha desenvolupat una comunitat dunar molt ben conservada que, degut a la seva fragilitat, s’hauria de protegir molt més estrictament i evitar el seu trepig.  Això és però, una altra històriademar.

Amb els peus al cap

Viure amb els peus al cap no deixa de ser una cosa complicada i difícil d’imaginar, hi ha però un grup d’organismes marins amb aquestes característiques, els cefalòpodes. Literalment el mot indica precisament aquest fet, organismes que tenen els peus al cap. Malgrat que no ho sembli, els cefalòpodes és una classe de mol·luscs que es caracteritzen per no presentar cap closca externa, cosa que els facilita la seva forma de vida. Els representants més populars dels cefalòpodes són el calamar, la sèpia i el pop. Dins d’aquest grup s’inclouen alguns dels animals més grans del planeta com ara els calamars gegants que poden arribar a assolir 18 m de longitud.

En ser un grup eminentment nedador, hi ha hagut d’haver una evolució respecte a la resta de mol·luscs que són més aviat bentònics. En aquest cas, i per reduir la densitat del cos, en les formes més primitives (ammonits i nàutils) es manté la closca externa dividida en cambres per facilitar la flotabilitat i en la majoria d’espècies actuals la closca s’ha fet interna, s’ha anat reduint (calamar i sèpia) o ha desaparegut del tot (pop). En algunes espècies vivents com ara els nautils, considerats fòssils vivents, encara hi és present.

Els cefalòpodes com el calamar, són éssers vius que tenen els peus al cap

Al cap dels cefalòpodes és  molt robust i diferenciat de la resta del cos. En ell s’hi troben una sèrie de braços o tentacles  que solen presentar ventoses i que estan units entre si per una membrana Inter tentacular. La funció d’aquestes  ventoses és la d’immobilitzar les preses. La boca està entre els tentacles i presenta unes mandíbules molt potents en forma de bec de lloro. Els ulls són molt complexos i són anàlegs al dels vertebrats.

El cefalòpodes posseeixen cèl·lules pigmentaries en el  seu cos anomenades cromatòfors, que disposen de  pigments que s’expandeixen o condensen i canvien de color segons l’ambient i l’ estat d’excitació. En moltes espècies hi ha òrgans lluminosos que tenen un paper important la comunicació entre ells.

La majoria de cefalòpodes són nedadors molt actius. Excepte el pop que viu reptant entre les roques i és hàbitats més aviat bentònic. Les aletes li serveixen   com a hidroestabilitzadors. Es mouen gràcies a les contraccions que fa el cos degut a la seva potent musculatura i a un sistema de propulsió a raig a traves els sifons.

Són voraços depredadors i s’alimenten de crustacis, peixos i d’altres mol·luscs. Disposen d’ una glàndula productora de tinta, un líquid espès i negre que confon els depredadors i els permet la fugida.

Tenen els sexes separats i la fecundació és interna. La posta pot ser tant al substrat com d’ous flotants en la columna d’aigua. En alguns cassos la femella mor després de la posta. En la còpula el mascle transfereix els espermatòfors a la femella. Per fer-ho ho fa a través d’un tentacle modificat en òrgan copulador anomenat hectocòtil.

Existeix un ampli registre fòssil, algunes  formes primitives presentaven closques de diversos metres de longitud. Entre els fòssils més coneguts hi ha els ammonits, amb closca externa com els actuals nàutils i els belemnits bastants semblants als actuals calamars i a la sèpia.  Això és però, una altra històriademar.

Pescar estrelles

D’un temps ençà que els pescadors artesanals del Cap de Creus, especialment els que van a la xarxa, han detectat la presència cada vegada més abundant de l’ equinoderm Astrospartus mediterraneus, una estrella de  forma arbustiva. De fet, per a ser exactes, no es tracta d’una estrella de mar, sinó d’un ofiuroïdeu o estrella de vidre, un grup emparentat amb el de les estrelles de mar.

Astropartus mediterraneus és anomenada popularment gorgoncefàlid. Aquest nom deriva del mite grec de  Gorgona, figura mitològica formada per tres deïtats (Medusa, Esteno i Euríale ) que tenia el poder de convertir en pedra qui la mirava. La Gorgona portava un cinyell format per dues serps entrelligades i confrontades entre si.

Captures accidentals d’individus d’Astrospartus mediterraneus , obtingudes a partir de les arts de pesca dels pescadors artesanals del Cap de Creus. Foto: ICM-CSIC Marina Biel-Cabanelas

Aquest organisme presenta un disc central pentagonal d’on surten els cinc braços multiramificats. Es tracta d’una espècie filtradora  que s’alimenta de plàncton. Per a maximitzar la captura de partícules, ascendeix a elements estructurals bentònics com ara roques i fauna sèssil. Presenta una gran predilecció per les gorgònies especialment per les espècies Paramuricea clavata i Eunicella singularis. La raó d’aquesta forta associació entre l’equinoderm i les gorgònies podria trobar-se la predilecció d’aquestes darreres a créixer de manera perpendicular als fluxos de corrent i així la filtració de tots dos és molt més eficient. Aquesta característica fa que també utilitzi les xarxes dels pescadors per enganxar-se i així poder filtrar amb molta més eficiència. Es tracta d’una espècie relativament comuna en el fons de coral·ligen molt més activa durant la nit que no pas de dia. Viu entre els 30 i els 800 m de profunditat

Així a partir de l’any 2018 es va començar a observar una abundància inusualment alta d’aquesta organisme en les captures accidentals dels pescadors. De fet, els propis pescadors són els que  van informar a la comunitat científica d’aquest fenomen.  A hores d’ara encara no hi ha una explicació d’aquestes agregacions ni del mecanisme que la desencadena.

Aquesta abundància en les captures accidentals d’aquesta espècie interfereix en la pesquera ja que les xarxes queden col·lapsades per les ofiures fins al punt de que no són operatives. La captura accidental d’ Astrospartus mediterraneus fa malbé els arts de pesca i els pescadors han de dedicar moltes hores a retirar les estrelles i a remendar l’art, fet que ha creat malestar en les confraries de pescadors.

Davant d’aquesta situació l’ICM ha fet un seguiment d’aquesta espècie per a determinar la biologia i l’estat de les seves poblacions que, fins ara era molt escassa i desconeguda. La col·laboració entre científics i pescadors han ampliat enormement el coneixement d’aquest animal.

Segons els primers resultats de l’estudi, la densitat d’organismes a la zona estudiada són els més alts de tota la Mediterrània, arribant fins a 18 individus per metre quadrat. A més, la mida mitjana dels seus discos centrals  suggereix que es tracta d’exemplars joves que possiblement, aquest esclat pugui estar associat amb l’inici d’un brot molt més massiu. Segons l’estudi, aquest fenomen podria  estar reaccionat amb la sobrepesca i la desaparició dels principals depredadors tant per l’etapa larvària com adulta d’aquesta ofiura.  Un fet similar va ocórrer al Mar de Nord on la reducció d’espècies de peixos plans  a causa de la sobrepesca amb arts d’arrossegament va produir un augment espectacular en l’abundància de l’ofiura Amphiura filiformes. Tots els detalls d’aquest estudi es recullen en un article de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) publicat recentment a la revista Continental Shelf Research. Això és però una altra històriademar.

Llibresdemar 2023

Aquí teniu unes quantes propostes per  aquest Sant Jordi.  Llibresdemar que connecten directament  amb les meves històriesdemar. Que passeu una bona diada.

200 masos i veïnats del Cap de Creus i l’Albera Marítima

Aquesta obra és el resultat de més de vint any de recerques , consultes i testimonis que ens evoquen la pràctica totalitat dels assentaments humans de l’àrea. L’autor és un veritable especialista en  del Cap de Creus i té de nombroses publicacions relacionades amb aquest entorn.

La Farmàcia del Mar

Receptari en format de farmaciola que inclou més de cent consells de salut i teràpies naturals  per incorporar els elements marins a la nostra alimentació, per a guarir petites afectacions i per elaborar productes de cosmètica  i de higiene diària.

Històries lingüístiques dels nostres peixos

D’on prové el nom del penegal, del congre, de garneu, del dot, de la donzella, de… La ictonímia, l’estudi de l’origen dels noms dels peixos és el que ha mogut aquest prestigiós lingüista i dialectòleg mallorquí a elaborar aquest llibre.

Els Nudibranquis del Mar Català

Sens dubte els nudibranquis són un dels grups més espectaculars que es poden observar a les aigües litorals i aquesta guia de camp ens permet identificar aquestes espècies.  L’obra  recull cent cinquanta espècies organitzades en fitxes amb unes fotografies impressionants. Apte per a tots els públics, des dels aficionats al “tubo i ulleres” fins als professionals de la biologia marina.

L’ona i  la mar

Conte adreçat als petits lectors  i editat per la càtedra Oceans de l’ UdG.  La història ens endinsa en la riquesa de la Mediterrània i en la importància de protegir-la. A través dels seus protagonistes coneixerem  la biodiversitat marina del nostre mar.

La faronera del Cap de Creus

I també pels més petits i com a regal,  l’Elvira, la faronera de Cap de Creus, s’endinsa en un viatge per a descobrir la riquesa geològica del Cap de Creus. Podeu descarregar aquest conte i algun altre en aquesta pàgina web.

Art de bou 4: Les Espècies

La gran diversitat d’espècies capturades és el que  ha conferit la importància actual que té la pesca d’arrossegament. En general, qualsevol espècie de les que es pot trobar als  rotllos d’arreu de Catalunya pot ser potencialment  pescada amb aquest art. A l’hora de la veritat però, la pesquera està dirigida vers els recursos demersals i bentònics, és a dir, les  espècies que viuen més o menys relacionades amb el fons.

Triant el peix després del bol. Foto: Roger Rovira

EI predomini d’una espècie o una altra en un bol dependrà de molts factors que s’interrelacionen entre si  i que es combinen amb l’atzar. És important l’època de l’any, així  especies com ara la gamba (Aristeus antennatus), tenen els  seus màxims  de captura a l’estiu i d’altres, com la maire (Micromesistius pnutassou), a l’hivern. També cal tenir en compte el tipus de substrat del fons (fang, sorra o grava) ja que moltes espècies bentòniques trien el tipus de sediment que s’adapta millor a la seva forma de vida. Així la galera o el llagostí els pesquem enfons fangosos mentre que el llenguado en fons sorrencs. La  profunditat és també un altre factor a considerar, al´augmentar aquesta, s’incrementa la pressió hidrostàtica i moltes espècies no estan  adaptades per aguantar pressions grosses. La gamba vermella per exemple, es captura a grans profunditats als marges de la plataforma entre els 400 i 800 m de profunditat mentre que el pop blanc (Eledone cirrhosa) es pesca a  pocs metres de fondària. Per finalitzar, també té una certa incidència l’hora del dia en que es realitza el bol. Això els pescadors anomenen “anar a l’alba”  quan calen l’art  abans de sortir el sol. Les espècies que es capturen en aquest bol solen ser  bastant diferents de les de la resta del dia. Quan els bous no tenien un horari per arribar a port, molts patrons anaven “a la prima” és a dir, calaven poc  després de pondre’s el Sol.

L’espècie més important pel que fa al volum de les captures, és la maire malgrat que, des del punt de vista econòmic, la més destacada és la gamba vermella que malgrat capturar-se en una proporció molt menor a la maire proporciona uns guanys molt més substanciosos.  De fet, el manteniment del sector pesquer d’arrossegament s’entén  en bona mesura per l’explotació de la gamba.

En el grup dels crustacis a més de la gamba vermella també es capturen altres espècies de gamba amb menys anomenada. En aquest grup també són importants les captures d’escamarlà (Nephrops norvegicus) i de galera (Squilla mantis) o de llagostí (Penaeus kerathurus), si bé aquests dos darrers són més importants en les flotes de Tarragona.

Quan els quilats van “a la gamba” només capturen aquesta espècie

La pesca del popet, juvenils de pop blanc,   va ser durant un temps molt important però avui, amb la legislació més restrictiva,  no es permet aquesta activitat. Altres cefalòpodes són el calamar (Loligo vulgaris), la sèpia (Sepia officinalis) o el pop roquer (Octopus vulgaris) que  també es capturen amb aquest parany. En tots aquests cassos els exemplars capturats amb l’art de bou tenen menys qualitat que no pas els que s’agafen amb altres ormeigs menors.

Pel que fa als peixos, el moll o roger (Mullus barbatus i M surmulentus), el rap (Lophius piscatorius) o el  lluç (Merluccius merluccius) també són espècies amb una importància considerable. Aquest darrer es considera un recurs sobreexplotat i als límits del col·lapse. En aquest cas el lluç de bou mai ha estat tant ben considerat com el de palangre, ja que surt bastant malmès pel fregament amb el fons. Dins els espàrids: l’orada (Sparus aurata), el pagell (Pagellus erythrinus), el besuc (Pagellus acarne i P. bogaraveo) també prenen una importància considerable.

El ser un art de pesca molt poc selectiu, també es poden capturar de manera accidental molts immadurs de diverses espècies com ara el mollet, el rapet, el llucet entre d’altres. Aquestes captures són especialment importants quan els bous feinegen a prop de la costa. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (3): L’Art

L’ormeig de pesca que es fa servir en la pesca de bou és un art de xarxa en forma d’embut i on els laterals del mateix, “les bandes”, sobresurten de la resta impedint que el peix s’escapi pels costats. Les bandes van unides a la malleta i aquesta a les portes. De les portes  surt el cable que arriba fins al quillat  que està enrotllat a la màquina de xorrar o maquinilla. Posteriorment a les bandes, hi ha la veritable bossa de l’art que té el seu final en el cop o corona, el lloc on es va acumulant el peix.

Per tal de mantenir l’obertura vertical de l’art hi ha una armadura o relinga de ploms a la part inferior del mateix i de suros, a la part superior. Aquest darrer nom prové de que antigament s’emprava suro com a flotador i a mesura que els arts van començar a treballar a més profunditat, els pors dels suro es col·lapsaven i aquest perdia la flotabilitat. Així el suro va ser substituït per unes boles de vidre (Bombetes) i ara en l’actualitat, aquestes ha donat pas a les bombetes de plàstic, molt més pràctiques, econòmiques i resistents a altes pressions a les que estan sotmeses.

Parts de l’Art de bou segons Bas, Morales i Rubió (1951)

Els primers arts estaven fets amb fibra de cànem i aquestes van ser substituïdes ràpidament per les de cotó. Les fibres naturals s’havien de tractar amb una barreja d’escorça de pi i aigua preparada en calent per tal de minimitzar l’acció de la sal i a més, tenien I ‘inconvenient que s’havien de tenyir. Per acabar-ho d’adobar, un cop acabada la jornada s’havien d’assecar per evitar ser malmeses. Avui en dia amb l’ús de fibres sintètiques, tots aquests inconvenients són només records.

La pesca amb l’art de bou consisteix en arrossegar la xarxa pel fons marí, agafant tot allò que es posa en el seu camí, és doncs una pesquera activa, ja que és l’art qui va a buscar el peix i no al revés. A més, la pesquera no es gens selectiva ni dirigida i no discrimina gairebé ni en talles, ni en espècies, amb la qual cosa es capturen de manera accidental espècies sense valor comercial o exemplars immadurs dels quals no està permesa la seva comercialització.  Un altre inconvenient és el greu impacte que produeix sobre el medi físic ja que  l’art s’arrossega pels fons i aquest el “llaura” literalment.

Degut a la manera de pescar, el principal problema a superar per augmentar la seva eficiència és el fet de mantenir la màxima obertura de la boca de l’art. Això s’aconsegueix amb les armadures de ploms i suros i sobretot amb la utilització de les portes. Les portes són uns estris de fusta i/o metall amb una geometria gairebé rectangular que al oferir resistència a l’aigua quan s’arrosseguen fan la funció de divergents. Avui en dia alguns quillats utilitzen portes semi pelàgiques que minimitzen l’ impacte amb el fons.

Les portes són els elements més conflictius d’aquesta modalitat pesquera

Quan les embarcacions arriben  al calador es procedeix a calar l’art. Primer es llença l’art, es lliguen les portes a les malletes i es comença a deixar anar el cable d’acer. Finalitzada aquesta operació comença el bol, és a dir, l’art s’arrossega pel fons.  La durada  d’un bol és molt variable i depèn de molts factors. En general pot durar des de unes  poques hores fins a una jornada sencera. Durant el bol,  el patró va conduint la barca a traves del calador procurant, amb totes les maniobres que fa, mantenir la màxima obertura de l’art i que aquest no quedi enganxat al fons. Una feina que sens dubte té una component d’experiència que difícilment pot ser substituïda per a la tecnologia.

Un cop acabat el bol  es procedeix a llevar l’art, a aquesta operació també se la coneix amb el mot  de xorrar l’art. Amb l’ajut de la maquinilla, la feina de llevar s’ha simplificat molt. Primer arriben les portes que es lliguen als pescants, després les malletes i a continuació tot l’art. Un cop a coberta, s’obre la part inferior  de la corona i s’aboca la captura a coberta. Aquesta normalment  surt bruta i plena de fang per la qual cosa es renta i a continuació es classifica per espècies i per mides. Totes tes espècies sense valor comercial i les que no tenen la mida reglamentària s’aboquen per la borda. Un cop feta aquesta primera tria es col·loca en caixes i es porta a la nevera  a l’espera d’arribar a port. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (2): La barca

L’embarcació amb què es cala l’art de bou és el bou o quillat. El  primitiu bou que s’emprava en la parella era una típica barca de construcció catalana.  Tenien una eslora de 10 a 12 m i cada dia, després de la pesquera, eren avarades a les platges. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestre al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions sense coberta  però poc a poc se li va anar afegint.

Estructura típica d’un bou badaloní

A partir dels anys 20  es van anar arribant els motors .Durant aquells primers anys el que es feia era col·locar aquest enginy  en les embarcacions sense més modificacions. Amb l´aparició de les barques a motor, la tècnica pateix el major canvi de tots, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el quillat. De totes formes no és fins ben entrat els anys 40 quan es comencen a construir quillats ja pensats per a la navegació a motor.

Sens dubte la desaparició de l´art de bou de moltes platges de la comarca   va ser deguda sobretot a la substitució dels bous a vela pels quillats a motor, ja que aquests darrers a més de tenir un tonatge molt superior, tenen una geometria  en forma de V, a diferència dels bous a vela que tenien la quilla quasi plana. Aquest disseny,  fa pràcticament impossible  treure´ls de l´aigua cada dia i arrossegar-los per la platja. Precisament per això, a moltes localitats amb una tradició pesquera en l´art de bou important com ara Mataró o Badalona van veure desaparèixer completament la seva flota en molt pocs anys. Queden en el record els dies on els pescadors, ajudats per animals de tir o d’altres enginys varaven el bous a moltes de  les nostres platges.

Els quillats són les barques més grosses de les nostres dàrsenes pesqueres

Els actuals quillats són les embarcacions que més  s´allunyen de la línia de costa, treballant fins els límits de la plataforma continental, on a  les seves valls i canyons es troben els seus caladors. En els seus inicis i fins ben entrada la dècada dels seixanta les barques podien arribar fins a les costes de València o Mallorca. El terme quillat prové de l’angle recte que formen la roda de proa i la de popa respecte a la quilla.

Els quillats són les embarcacions de major mida  que es troben a les nostres dàrsenes pesqueres. Tenen la proa lleugerament elevada. El pont de comandament està situat a la part anterior i en ell s´hi troben els aparells que comanden el vaixell i faciliten la pesquera. Tenen també  una nevera on conservar el peix en les millors condicions durant tot el dia de pesca i fins hi tot una petita cuina. Darrera del pont de comandament es troba l´enginy mecànic més important de la barca, la màquina de xorrar, coneguda popularment pels pescadors amb el nom de “maquinilla“. Aquesta és un torn connectat amb el motor que facilita enormement la feina de llevar l´art (treure´l del mar un cop acabada la pesquera) i la de calar-lo. A popa i sobresortint de la barca,

 s´hi localitzen els pescants que van units a dues politges mòbils  sobre les que  llisca el cable de l´art. Quan els quillats són a port, a sobre d´aquest aparell s´hi pengen les portes. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (I): la història

L’art de bou, arrossegament  o ròssec és un ormeig de xarxa que, com el seu nom indica, s’arrossega pel fons del mar capturant tot allò que se li posa al seu davant. És doncs un art de pesca poc dirigit i gens selectiu. El terme deriva segons alguns, del llatí bolus, és a dir, acte de tirar xarxes. D’altres opinen que el nom prové de que antigament s’empraven dues embarcacions per arrossegar l’art, la «parella del bou», que anaven de costat de la mateixa manera que els bous quan porten el jou per arrossegar la càrrega. No deixa de ser curiós el fet de que al cap de les corones se les anomena «banyes» o que un ormeig molt semblant i ara ja en desús s’anomenés «vaca».

Els orígens de l’art de bou són molt remots i es fa difícil datar amb certesa l’inici d’aquesta pràctica pesquera. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722), descriu diversos arts d’arrossegament com ara el gànguil, la tartana i l’art de bou. Els dos primers eren més petits i eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l’ art de bou ho feien dues.  Sembla que la introducció d´aquests tipus d´arts Catalunya  va ser a través de França durant el segle XVII. A l´any 1710 ja hi havia gànguils al port de Barcelona.

Parella de bou en un gravat del Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Nacional.

En la legislació de Manuel de Zalvide, «Reglamento de Navegación y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró», apareix esmentat en diferents articles. Així llegim a l’article 40: «Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou, y no puede sin especial gracia, usarse por estimarse perjudicial, ni se otorga aquella, a menos de singulares motivos; y aun entonces, con señalamiento de tiempo, y extinción o termino». No deixa de ser paradoxal que en el segle XVIII ja es plantegés el greu impacte ambiental que produeix aquest art de pesca.

En el «Diccionario Histórico de las Artes de Pesca Nacional» (1791-1795) del mataroní Antoni Sañez Reguart, apareix un gravat en el que s’observa la parella del bou arrossegant l’art. La tècnica tal i com se’ns mostra no canviarà pràcticament gens fins a primers del segle XX, tan sols alguns petits canvis que afecten als materials utilitzats i l’embarcació.

L’art de bou modern és una pesquera poc selectiva i gens específica

A principis de segle l’art de bou ja era l’ormeig de pesca més emprat arreu. A la costa central, per exemple, Badalona, Sant Pol, Pineda o Mataró eren poblacions que mantenien activitat pesquera considerable. Mataró per exemple,  en aquests temps comptava amb 34 bous a vela que formaven 17 parelles. El període de veda de la pesquera començava a primers de setembre i acabava a primers de març, durant tot aquest temps d’ inactivitat, els bous armaven sardinals o bé palangres per tal de guanyar-se la vida en altres pesqueres. Als infractors d’aquesta norma se’ls imposaven fortes sancions, ja que, segons comenta Emerencià Roig en el seu llibre «La pesca a Catalunya» (1926): «Si hom pescava tot l’any, faria malbé les cries i, a la llarga, finiria per esgotar tot el peix del mar». Un altre art d’arrossegament que també s’utilitzaven en aquell temps era la vaca,  més petit i era arrossegat per una sola embarcació.

Al 1955 segons el treball de Bas, Morales i Rubió, encara existien arts d’ arrossegament de costa que eren arrossegats des de la platja com ara l’ art o l’artet o artó i els arts que es calaven des d’ una única embarcació com la vaca. Pel que fa als arts d’arrossegament de fons el treball descriu  l’art de bou, l’art català, el xarleston, l’art italià i la ratera. Amb l’aparició de les barques a motor, la tècnica pateix la major modificació de totes, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el bou o quillat, que utilitza uns divergents o «portes» que mantenen l’art obert mentre treballa.  Amb aquest canvi, la tècnica és ja tal i com la coneixem en l’actualitat. Això és però, una altra històriademar