Les tres xemeneies

L’skyline de la regió metropolitana de Barcelona té un element que en forma part des de fa molts anys i que obre el llevant. Em refereixo a  la silueta de les tres xemeneies de l’antiga central tèrmica de Sant Adrià.

Certament aquesta façana  marítima ha canviat molt en els darrers 40 anys, la celebració dels Jocs del 92 va produir el primer gran rentat de cara i la línia litoral, fins aquells moments, eminentment industrial i marginal es va convertir en una franja especialment residencial amb edificacions que han passat a formar part d’ aquesta imatge de Barcelona des del mar. La remodelació del Port i el fòrum de les cultures va suposar un altre gran embranzida en aquest canvi. Barcelona ha recuperat les platges i el que abans eren espais de segona, s’han convertit en pols d’ atracció turística que, malauradament, també produeix el seus impactes.

De tots els elements de la imatge de Barcelona des del mar, un d’aquests s’ ha mantingut immutable malgrat el seu desús, em refereixo a l’edificació que antigament acollia la central tèrmica de Sant Adrià a la desembocadura del riu Besós. Aquesta instal·lació va ser construïda als anys 70 i l’obra no va estar exempta de protestes. Al llarg de la seva història de funcionament, va ocasionar  nombrosos impactes ambientals que afectaven especialment a la qualitat de l’ aire de la zona que, durant dècades, contenia elevades concentracions d’ elements en suspensió que produïen “pluges negres”. A més, el sistema de refrigeració  abocava aigua calenta al mar fet que també va ocasionar un greu impacte a la vegetació i fauna submarina.

Les tres xemeneies de la central térmica de Sant Adrià formen part de l’skyline metropolità

Les tres xemeneies corresponen a les tres calderes que formaven part del complex. En un principi l’alçada era de 180 metres però anys més tard va augmentar fins als 200 m per intentar reduir els nivells de contaminació.

A l’any 2016 els Ajuntaments de Sant Adrià i de Badalona van declarar respectivament, l’ edificació com a bé cultural d’interès local (BCIL) i a partir d’aquell moment el conjunt arquitectònic passa a formar part de l’ inventari de patrimoni arquitectònic de la Generalitat. Recentment, l’ ajuntament de Sant Adrià ha rebaixat les condicions establertes el 2016 per tal de relaxar les restriccions i permetre usos futurs. Sembla que ara per ara, hi ha diversos projectes interessats en establir-se en aquest punt.

El desmantellament de la central es va realitzar en dues fases. En primera instància es van treure els elements aeris, les turbines i els generadors. En una fase posterior, els tubs submarins de refrigeració ai es va  poder comprovar que la part submarina del complex havia actuat coma biòtop, fet que va desembocar en que es redactés  un  conveni entre Endesa, els ajuntaments de Badalona i de Sant Adrià de Besòs i el Consorci del Besòs per tirar endavant un projecte per a la conservació dels fons marí, la millora de la biodiversitat i la promoció de l’educació ambiental.

Actualment, l’ esquelet de formigó resta immutable a primera línia de costa  i és refugi de diverses espècies de gavina, de gavians i de corbs marins, els actuals habitants d’ aquesta edificació. Aquests romanen impassibles i  sembla que restin a l’espera del  que es decideixi sobre el futur aquesta obra i quins seran els seus nous habitants. Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (V): el Verat

El verat és un peix que considerem que no s’ha de repetir si hom en vol mantenir la qualitat. Es menja esporàdicament a la primavera, obert en canal, fregit amb oli i amb un complement de julivert i all, si pot ésser tendre. JOSEP PLA El que hem menjat.

Aquesta vegada no comparteixo el punt de vista del gran Pla sobre aquest peix, és clar, aquest no va poder gaudir de les preparacions marinades d’ aquesta espècie. Estic segur que si l’hagués provat en qualsevol de les diverses receptes, hagués canviat el seu punt de vista. El verat (Scomber scombrus), i més en els darrers temps on s’està imposant  la cuina oriental, és un peix excel·lent que, cada vegada més, apareix en les cartes dels més prestigiosos restaurats. Segurament no trobareu un peix tant bo, tan fresc  i tan econòmic com aquest  en els taulells de les peixateries. Han hagut de ser els japonesos els que li hagin tornat a donar valor afegit  en els seus sushis, sashimis i en els shimesaba. Malgrat aquest fet exòtic, el verat és excel·lent cuinat a la brasa, tal i com s’ ha fet en aquest país tota la vida, i en aquest cas, el seu toc greixós i la seva carn consistent el fan excel·lent.

En els marinats, en els fumats, en els tàrtars, en els cebiches i en els escabetxos, malgrat no tenir la fama de la tonyina o del salmó, és un peix amb unes qualitats que el fan únic. Només cal repassar les cartes dels “grans” i us adonareu que el verat hi juga un paper de primer ordre. Sota el meu punt de vista, la millor manera de preparar el verat és en escabetx, en aquest cas es potencia el seu sabor i es conserva la textura de la seva carn. Quan consumim aquesta espècie marinada hem de ser molt curosos amb la possibilitat de que contingui anisakis, per això, el millor és sempre congelar-lo prèviament.

El verat és un peix excel·lent

El verat era una de les espècies de peix més apreciades pels romans. El garum elaborat a la Carthaginensis estava compost bàsicament de verat i s’exportava des d’allí a tot l’Imperi emmagatzemat en àmfores. En alguns jaciments arqueològics d’aquesta zona s’ha trobar la inscripció, “Garum Scombri, Liquamen Excellens Vetus”, en referència a la reputació d’aquest producte. En aquest sentit, precisament el topònim de la localitat murciana d’Escombreras rep el seu nom  de la excel·lència dels verats que es capturaven en aquesta regió.

El verat és un peix amb bastantes espines, fet que ha contribuït a que no es consumeixi de la manera que es mereix per la seva qualitat. Quan aneu a comprar-ne assegureu-vos que siguin exemplars frescos, acabats de pescar, això es pot saber quan presenta la pell brillant. Els exemplars de mida més menuda solen tenir una major qualitat de la carn, malgrat que heu de garantir  que compleixen la normativa pel que fa a les talles mínimes que, en aquesta espècie, és de 18 cm. Com passa amb d’altres peixos, amb aquest mida legal el peix encara no s’ha pogut reproduir cap vegada.

Des del punt de vista nutricional, el verat conté una elevada concentració d’àcids omega 3, essencials per a una dieta saludable. És també molt ric en vitamina B, A i D, potassi, ferro, magnesi, fòsfor i iode. L’únic inconvenient és que la seva carn conté un elevat contingut en purines i per això no està recomanat entre les persones amb nivells del àcid úric elevat.

El verat forma part de la família dels escòmbrids juntament amb la tonyina, la bacora, la bacoreta, la melva, el bonítol  o el bis, l’ espècie més propera a ell. El seu cos és hidrodinàmic, allargat, prim i fusiforme. És un nedador molt actiu. Les seves mides més habituals són entre els 20 i els 40 cm. El dors es verd blavós amb franges perpendiculars, obliqües i amb ondulacions més fosques i brillants. El ventre és clar i els flancs són argentats. Presenta dues aletes dorsals ben separades entre si. Al darrera la segona i després de l’anal, presenta cinc pínnules molt característiques que li donen estabilitat en nedar.

És una espècie zoòfaga, s’alimenta d’ altres  petits peixos, de formes larvàries, ous flotants i d’altres organismes planctònics en especial crustacis. Forma grans moles d’ individus de talla similar que es poden barrejar amb d’altres espècies pelàgiques, sobretot amb la sardina. Durant l´hivern i la primavera és quan la qualitat de la seva carn és major.

Durant les nits se sol capturar amb arts d’encerclament, mentre que de dia, quan s’ apropen al fons, les captures són amb l’art de bou. Pel que fa a l’estat de conservació d’aquest recurs, les coses són molt diferents segons es tracti d’exemplars mediterranis o atlàntics. El verat és una espècie sobreexplotada en els caladors internacionals del l’ atlàntic nord. Això és però, una altra històriademar.

Tio Peneque

Aquesta històriademar s´ha construït a partir de les aportacions de diversos pescadors que van feinejar en aquest calador i que van conèixer al tio Peneque: En Lluis Talló, pescador de la Barceloneta i fill del Vicentet, un dels nebots de Peneque. En Vicenç Iglesias, l’avi del qual va navegar amb el mateix Peneque i que va compartir barcada amb el Vicentet i l’AleIx Pujol, pescador de Sant Pol  que va capturar molta gamba al sot de Peneque.

El Clot de Peneque és un dels caladors de bou més famosos i populars de la costa central. Els pescadors de bou d’Arenys, els de Blanes, els de Mataró i fins hi tot els de Barcelona el coneixen des de fa molts d’anys i l’exploten. Aquest sot és l’indret  on va començar la pesquera de la gamba, el  recurs desconegut fins aquells dies. Voleu saber  la història de Peneque?

Primer pla del tio Peneque als anys 40. El seu nebot, Vicentet és el segon per la dreta. Foto: Arxiu Lluís Talló

El calador està orientat de manera més o menys paral·lela a la línia de costa davant de Malgrat, en el flanc  oest del canyó de Blanes seguint la isòbata 400. Es troba situat  entre  els caladors de La Carrana, al sud i La Rocassa, al nord. El nom es deu a la persona que el va descobrir.

El Clot de Peneque o Paneca es troba situat al flanc occidental del canyó de Blanes. Font: La pesquería de Cataluña y Valencia: descripción global y planteamiento de bases para su seguimiento. Jordi LLeonart  (1990)

Tio Peneque va ser un pescador de Peñíscola que abans de la guerra civil es va establir al barri del Serrallo a Tarragona on hi va viure alguns anys. En plena postguerra, cap al 1939, es desplaça fins a Barcelona amb la seva germana Agustina i els tres fills d’aquesta, en Marià, en Vicentet i en Gabrielet, dels quals va exercir de pare. Els dos darrers van aprendre l’ofici de pescador de la ma del Tio Peneque i van patronejar diversos quillats al moll de Barcelona. En la seva arribada a Barcelona, primer s’estableix a la carretera de l’Arrabassada i més tard a la Barceloneta on encara hi viu la seva família. En els  primers temps anava a l’art o al rossegall i  el peix que capturat l’intercanviava entre els veïns. Més tard, amb l’arribada dels primers motors,  va patronejar diversos bous d’arrossegament.

Coneixia el fons marí a la perfecció des de Vilanova fins a Blanes, fet que li va reportar una molt bona reputació entre els pescadors de l’època.  El calador que va descobrir es va anomenar en primera instància  “El Clot de la Infanta”, nom del quillat que patronejava en aquells temps. Peneque era el malnom del nostre personatge i cap de les fonts consultades sap a que es deu.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. L’avi del Vicenç Iglesias, que va navegar amb Peneque en primer terme assegut. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias.

Al Tio Peneque li agradava anar al lluç i a la maire al calador de la Carrana davant de la costa de Mataró. Resseguint aquest calador a 180 braces en direcció llevant  i usant l’escandall de ma es va adonar que aquest perdia el fons i queia fins a les 400 braces iniciant-se un sot, aquesta segurament va ser la primera vegada que algú va calar en aquest indret i evidentment, es va guardar per a ell mateix les enfilacions.  En aquelles primeres captures es van adonar que al calador era molt ric en  gamba vermella que, gairebé no es coneixia en aquell moment. En aquells temps, la  gamba panxuda era la més difosa.

En aquella època era habitual que les barques de bou passessin dies fora de la seva base i en aquest cas, alguns quillats de la costa central  passaven llargues temporades, especialment als mesos d’estiu, fondejats a la badia de Blanes per pescar en els marges del seu canyó submarí, on es localitzaven alguns dels caladors més productius de la zona. Als anys 50 moltes barques coneixien l’ existència d’aquest calador i evidentment hi pescaven, els nebots de Peneque, la barcada del Vicenç Iglesias i el mateix Aleix Pujol.

La riquesa del calador era enorme i poc a poc es va anar estenen la seva fama. En un temps on no hi havia aparells electrònics, els mariners s’havien de guiar per les senyes i l’escandall per a situar-se correctament. Fins i tot, van fondejar al sec de llevant, seguint les enfilacions,  un petit bollarí que els indicava on començava la calada. El bol de Peneque era lent, durava entre tres quarts i una hora amb el motor anant al ralentí. Moltes vegades els quillats havien de fer cua  i prendre el seu torn per a pescar cosa que en més d’una ocasió generava tensions entre els mateixos pescadors. Això però, es una altra històriademar.

Que venen els russos!!

Un dels sectors de la Costa Brava més bonics és el que va de Blanes fins a Tossa passant per Lloret. Es tracta de la Marina de la Selva, un tram de costa abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats de mida mitjana i de tonalitats ataronjades i amb nombrosos freus, racons i cales per gaudir.

Malgrat la bellesa del paisatge, aquest territori està gairebé tot ocupat per zones residencials de suposat “alt standing”. Urbanitzacions de cases aïllades que farceixen tot el territori i el fereixen de mort. Si alguna vegada us heu passejat per la cala Sant Francesc a Blanes o per la cala Canyelles a Lloret i us heu endinsat en la teranyina de carrers que hi ha, segur que m´haureu entès a la perfecció. Sempre que passejo per aquests indrets no em puc treure del cap el pensar com seria sense les maleïdes urbanitzacions.

El sorral de Lloret ha substituït els pescadors per les activitats turístiques de gust dubtós

D’un temps ençà hi està havent multitud de transaccions immobiliàries i molts dels habitatges de la zona estan passant a mans de propietaris de de l’est d’Europa, especialment russos que creen una mena de “guetos” per a  rics que no s’integren gens en la vida social dels municipis que, poc a poc, va perdent la pròpia identitat de poble. No es gens estrany trobar en la pràctica totalitat d’agències immobiliàries de la zona la informació gairebé únicament en rus.

Lloret és el centre neuràlgic d’aquest fenomen. Aquesta vila és l’indret del país on hi viuen i hi ha censats més russos i ciutadans de les exrepúbliques soviètiques. Avui Lloret compta amb més de trenta nou mil habitants, dels quals un seixanta per cent són estrangers. Dels 14.700 estrangers que viuen  a Lloret, el trenta per cent són ciutadans d’aquests països.

Certament el model turístic de Lloret està canviant i ha substituït el turisme de borratxera pel turisme rus que es troba al pol oposat, mentre, però,  va perdent la seva identitat de poble degut a l’arribada massiva de ciutadans que no hi són arrelats. 

No sempre els negocis d’aquestes persones són del tot clars. Bona part del negoci immobiliari que s’ha produït en aquesta zona passava pel blanqueig de diners d’origen dubtós. Andrei Petrov, el testaferro del mafiós Vyktor Kanaikyn es va dedicar a aquesta activitat mafiosa durant anys i en diverses operacions judicials, fins i tot el mateix exalcalde de Lloret, en Xavier Crespo va estar imputat i condemnat per corrupció.

Darrera del mas de Canyelles es troba la sumptuosa mansió dels Nazarbáyev

Un cas molt clar que il·lustra aquest fet és el que es troba als terrenys de Can  Juncadella molt a prop de Cala Canyelles. Avui aquesta finca és propietat de la família Nazarbáyev, l’expresident de la república del  Kazakhstan.

Aquesta propietat va ser adquirida a l’any 2007 quan encara exercia de president. En la luctuosa història de Can Juncadella, que forma part de la Xarxa Natura 2000,  hi ha una llarga llista de faltes urbanístiques i mediambientals. Fins i tot van barrar el traçat del camí de ronda. El malestar dels veïns i dels ecologistes va arribar al cim a l’any 2010, quan la família Nazarbáyev va enderrocar el galliner i la casa dels masovers per a construir-hi una mansió de 3200 m2 per als convidats. Aquesta obra va comptar amb l’autorització de la comissió d’urbanisme de Girona i del mateix ajuntament de Lloret malgrat  els nombrosos informes desfavorables que es van redactar des de Medi Ambient. Això és però, una altra històriademar.

Fons de sorra: deserts de vida

Quan ens referim als fons marins gairebé sempre tenim al cap els fons rocosos ja que en ells hi ha una evident biodiversitat que arriba al màxim exponent en els esculls de corall, veritables bioconstruccions marines o en el  versió mediterrània d’aquests, el modest coral·ligen. Els submarinistes i els afeccionats a la vida submarina escullen sempre aquests tipus de fons deixant de banda els fons tous, els que tenen com a substrat sediments i/o restes orgàniques.

Per a la majoria, els fons tous, si exceptuem les praderies de fanerògames, són espais erms sense cap mena d’interès pels visitants malgrat que gairebé tots els fons marins de la costa catalana pertanyen a aquesta tipologia. Certament la diversitat d’espècies, de formes i de colors és molt menor en els fons tous malgrat que aquests són els rebost per a la majoria de l’activitat pesquera del nostre país.

A primer cop d’ull els fons de sorra són deserts submarins

Aquesta primera visió que associa els fons tous amb deserts submarins no és gens exacte. La vida en aquests hàbitats és intensa malgrat que en molts casos passi desapercebuda a primer cop d’ull. La inestabilitat i el moviment del substrat per un costat, determina la inexistència de formes de vida sèssils però per altre, obre la possibilitat d’explorar ambients que són gairebé impossibles en els fons de roca. Hi ha organismes que viuen a sobre del substrat com ara l’ estrella de sorra (Astropecten aranciacus) i d’altres que s´hi enterren excavant galeries com els sonsos (Gymnammodytes cicerelus).

La principal causa que ha contribuït a equiparar els fons sorrencs en deserts submarins ha estat el gran deteriorament que han patits aquests espaisespecialment ,a la zona litoral. Recordo de petit poder recollir bivalves, com ara la  tellerines(Donax trunculus)  o les  escopinyes (Cardium sp), gairebé a pet d’ona. De fet, a Arenys de Mar, a la desapareguda segona platja, dins del mateix port, era típic recol·lectar-ne. Avui aquest fet es pràcticament impossible en la pràctica totalitat de la costa catalana.

Alguns organismes deixen les seves empremtes

Segons els seu origen els fons tous es diferencien en dos grups. En primer lloc trobem els fons d’origen sedimentari que segons la mida del gra, poden ser: sorrencs, fangosos o bé formats per graves, el fons de “cascajo” que anomenen els nostres pescadors. Al nostre litoral, els fons sorrencs són els més freqüents per sobre de la isòbata 50 m mentre que a la resta s´hi troben bàsicament fons fangosos. Per altre costat, estan els fons  que tenen un origen organogènic, és a dir, que es formen a partir de l’acumulació d’esquelets d´altres éssers vius n’és exemple el grapissar.

Segons el tipus de substrat i la fondària a la que es troba s´hi desenvolupen una sèrie d’hàbitats molt interessants. A nivell biològic, en els fons tous, el protagonisme el pren el regne animal. La inestabilitat del substrat impedeix que s´hi fixin les algues. La fauna que hi habita  solen ser organismes detritívors o bé sedimentívors. Els primers capturen les partícules que cauen des de dalt, en són exemple, la majoria dels bivalves o les palmeretes (Sabella spallanzanii).  Mentre que els sedimentívors s´alimenten de les petites partícules orgàniques que hi ha entre els sediments. En són exemple alguns poliquets, els cogombres de mar (Holothuria forskali) o els eriçons irregulars (Echinocardium cordatum). També hi ha peixos que  habiten en aquest tipus de fons com l’aranya (Trachinus draco) que hi viuen semi-enterrats, d´altres com el tacó (Bothus podas) ho fan camuflats sobre el substrat. És per a tot plegat, que aquests tipus de fons enlloc de deserts submarins haurien d’anomenar-se  deserts de vida. Això és però, una altra històriademar.   

Calamar de potera

”Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues”. JOSEP PLA. Bodegó amb peixos.

La tardor és temps de calamar. Malgrat que als taulells de les peixateries en podem trobar gairebé tot l’any, en aquesta època és quan el calamar es troba en un estat òptim i és quan les seves captures són més grans. Aprofiteu doncs aquests mesos  per a cuinar calamar de primeríssima qualitat. El calamar que trobem la resta de l’any, normalment són exemplars capturats en aquest període i posteriorment congelats o bé procedeixen d’indrets allunyats de la nostra costa.

De tot el calamar que es consumeix n’hi ha un tipus que és el rei,  el calamar de potera. Exemplars de bona mida,  agafats d’un en un i de manera respectuosa amb el medi  i amb el cos gens malmès, a diferència del que passa amb les captures de calamar de bou que prèviament ha estat arrossegat pels fons per l’art. A més, en el cas del calamar de potera,  l’interior del seu cos no presenta gens de sediment cosa que fa que es puguin consumir gairebé sense netejar, que és com s’ han de cuinar per mantenir el seu  gust intacte.

La pell del calamar de potera és un festival de llums

Acabat de  pescar, el seu cos és una  simfonia de colors, de llums i de canvis en la pigmentació en la seva pell. Els cromatòfors viren la seva llum talment com per art de màgia en un irrepetible joc de colors que ens deixa embadalits.

Durant les tranquil·les nits d’aquest època de l’any l’horitzó és un festival de les  llums de les petites barquetes arrenglerades que tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-les any rere any,  des de la costa és el senyal de que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural i us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets de les barques pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera és una pesquera de temporada i els pescadors que hi van, sovint combinen aquesta activitat amb d’altres seguint el ritme de la natura. De fet, al llarg de la història de la pesca, els pescadors han anat canviant els ormeigs segons l’època de cada espècie. Una bona diada de pesca a la potera es un cúmul de factors entre els quals, la sort i l’experiència són essencials. L´estat de la mar, la lluna i sobretot el corrent també determinaran una bona captura o no.

La potera és ormeig de parany amb una corona d´hams a la base

La potera és un ormeig d´ham format per un plom recobert d’un material clar, reflectant  i brillant amb una corona d´hams a la seva base.  Un cop la potera resta submergida el pescador li imprimeix un moviment continuat i rítmic de dalt a baix amb la ma. Els calamars en veure el moviment de l’estructura brillant s’abraonen amb força cap al parany i hi queden atrapats. En aquest instant el pescador nota una forta estrebada ¡  comença a recuperar fil fins a portar el calamar a coberta. Pescar amb potera és una molt bona experiència ja que hi ha un contacte directe entre la nostra ma i el propi calamar a través del fil de pescar.

Per pescar amb potera cal l’ajut de la llum per atreure´ls a la superfície on son capturats. Només poden pescar amb llum els pescadors professionals, la resta, és a dir els esportius, poden anar al calamar però sense usar il·luminació. És per això que aquests aprofiten els primers o darrers instants del dia, l’alba i la prima, per a temptar la sort i  capturar els preuats calamars.

Peix de segona (IV): el congre

El congre és un d’aquells peixos posats més injustament en el grup de peixos de segona. De carn finíssima, compacte i forta que, en certa manera, recorda a la del rap. El seu aspecte de serp, el tacte llefiscós de la seva pell i sobretot la gran quantitat d’espines que presenta, especialment a la zona caudal, l´han relegat en aquesta categoria.

Si trobeu congre, especialment si es de bona mida, no ho dubteu, compreu-lo. La part posterior, de l’anus o pixador com a anomenen els pescadors, fins a la cua us servirà per fer un brou de peix exquisit i la resta la podeu fer de qualsevol manera. Si les rodanxes són grosses, normalment guisades o en suquets. Proveu també de fer-lo a la brasa i ja em direu.

El congre és un peix de carn ferma i molt gustós

El congre (Conger conger) és un peix d’ aspecte únic. Es diferencia clarament de la morena (Muraena helena), un peix amb el cos d’aspecte semblant,  per la seva coloració amb tonalitats grisoses i blavoses, i amb el ventre més clar que el dors. La secció del seu cos és gairebé circular la qual es va comprimint a mesura que ens acostem a la cua.  En canvi, la morena presenta una coloració marronosa molt més fosca i la secció és un xic comprimida lateralment. La morena a més, no presenta aletes pectorals. Els juvenils de congre es poden arribar a confondre amb l’anguila (Anguilla anguilla).

Es tracta d’un peix gran, pot arribar als tres metres de longitud però sovint la mida de les captures són  més petites. Té el cap gran amb els ulls grans i rodons. La seva boca és grossa, amb els llavis molsuts i carnosos  i amb una potent dentició. Presenta una sola aleta que és el resultat de la fusió de la dorsal, caudal i anal.   El congre es un voraç depredador, s’alimenta d’altres peixos, cefalòpodes i crustacis. Es pot trobar des de les aigües més litorals fins als més de 1000 m de profunditat.  Els exemplars més grossos viuen sobre fons rocosos costaners on s’encauen.  Aquests exemplars, més sedentaris, són un preuat premi pels pescadors submarins. Quan estan a dins del cau  no solen ser agressius malgrat que en alguna ocasió s’ ha descrit l’atac als  submarinistes més curiosos i que els  molesten en excés.

El congre presenta un cert dimorfisme sexual que afecta a la seva mida i a la forma del cap. En general les femelles són més grosses que els mascles. Els mascles rarament arriben al metre de llarg i al mig quilogram de pes mentre que les femelles són molt més grans. Pel que fa a la forma del cap, les femelles presenten un perfil còncau mentre que en  els mascles és més obtús i el perfil és totalment recte.

El congre sol viure encauat

Es reprodueix una sola vegada i despès moren. La femella sol pondre entre tres i sis milions d´ous que passen per diversos estadis larvaris planctònics abans de convertir-se en juvenils, un d‘aquests estadis és la larva leptocèfala, molt semblant a la de les anguiles. Es recomana no consumir exemplars inferiors als seixanta centímetres de longitud per assegurar que s’hagin pogut reproduir.

El receptari tradicional dels pescadors conté nombroses receptes fetes amb el congre. Aquesta espècie forma part del ranxos més típics dels nostres pescadors. Normalment es cuina guisat amb patates, amb arròs o bé amb pèsols i formant part de l’ univers dels suquets de peix.

El congre es pesca amb els arts d’arrossegament però també es pot capturar amb palangres i amb el tresmall. A la mediterrània hi conviuen varies espècies de congre com ara, el congre dolç (Gnathophis mystax) o el congre roig (Ariosoma balearicum). Això es però, una altra històriademar.

L’escorbut: la pesta dels navegants

Pero por encima de todas las penalidades, esta era la peor: que les crecían a algunos las encías sobre los dientes – así los superiores como los inferiores de la boca -, hasta que de ningún modo les era posibe comer: que morían de esta enfermedad.”ANTONIO PIGAFETTA. Crònica de la primera volta al  món

L’escorbut ha estat el pitjor flagell que ha patit la navegació transoceànica al llarg de la seva història. En els seus inicis més remots ja hi ha proves de la seva existència, però és en els darrers cinc cents anys quan produeix més estralls. Entre el s XV al XVII, les estimacions més acceptades parlen de que l’ escorbut va produir més de tres milions de baixes entre les tripulacions.  Al llarg del s. XVIII la malaltia va produir més baixes entre els vaixells de guerra que la pròpia confrontació bèl·lica. Tripulacions que van realitzar gestes històriques com ara les de Magallanes I Elcano, Vasco de Gama o Francis Drake van patir aquesta malaltia. En les curses per les conquestes dels pols, l’escorbut hi va jugar un paper important. Precisament aquest és un dels factors, entre d’altres, perquè Amundsen conquerís el pol sud abans que Scott.

Però, que és exactament l’escorbut i quines són les seves causes?  L´escorbut és una malaltia produïda pel dèficit d’àcid ascòrbic o vitamina C en la dieta. La majoria de  vitamines no les  podem sintetitzar nosaltres mateixos i per tant les hem d’incorporar a través de la pròpia dieta. La vitamina C es troba especialment en fruites i verdures fresques. La manca d’aquesta impedeix la formació del col·lagen i els teixits, especialment els de la pell i els vasos conductors  es fragmenten. Entre els símptomes de la malaltia hi ha el cansament, la pèrdua de les forces,  la inflamació i el sagnat de les genives, la pèrdua de les dents, el dolor a les articulacions, els problemes de coagulació, el sagnat cutani, la fragilitat vascular i les hemorràgies especialment a les extremitats que finalment condueixen a la mort.  Malgrat aquest quadre tan greu,  la recuperació del pacient es ràpida quan es  torna a ingerir aliments rics en aquesta vitamina.

La Nao Victoria de Elcano va patir l’escorbut. Mapa de Abraham Ortelius de 1589

El detonant de la malaltia era però una alimentació molt desequilibrada en els vaixells, basada especialment en carn o peix salat i cereals i sense gairebé aliments frescos.

Va ser precisament arran de l’estudi d’ aquesta malaltia que es van realitzar els primers assajos clínics controlats de la història de la medicina. A l’any 1747 James Lind va demostrar que el consum de cítrics entre els mariners podia evitar l’escorbut. Va seleccionar dotze marines que patien la malaltia amb símptomes semblants i els va dividir en sis parelles a les que va tractar a més de la seva dieta habitual amb alguns dels remeis suggerits per combatre la malaltia: elixir de vitriol, vinagre, aigua de mar, nou moscada, sidra i taronges i llimones. Una setmana més tard la parella que havia estat tractada amb cítrics havien experimentat una millora considerable. Arran de l’estudi, l’Institut de Medicina Naval va posar al seu escut un llimoner.

Malgrat conèixer el remei, l’eradicació de la malaltia va ser un procés llarg. L’emmagatzematge de llimones en les bodegues redueix la concentració de vitamina C. Altres sistemes de conservació com ara el suc bullit no era eficaç perquè la calor  desnaturalitzava el principi actiu. A més, en aquell temps es creia que el principi responsable de curar la malaltia era la pròpia acidesa dels cítrics i l’armada anglesa va procedir a substituir les llimones per la llimes, molt més econòmiques doncs a les colònies britàniques en produïen. La llima és molt més amarga que la llimona però té una  concentració de vitamina molt més baixa.

A partir del 1795 l’armada britànica va obligar a subministrar suc de llimona als seus mariners i el nombre de baixes es va reduir considerablement. Entre les recomanacions hi havia l’obligatorietat de donar suc de llima barrejada amb rom, el famós grog, això es però una altra històriademar.

Una piragua en la Costa Brava

“Es maravilloso navegar en invierno deslizándose por las aguas tranquilas, pero en modo alguno debemos desdeñar la belleza salvaje e inquieta del mar en la tormenta”  PAUL FIDRMUC

La descripció del paisatge, els pobles  i els llogarrets  de la Costa Brava del passat sempre la hem relacionat amb l´obra de Josep Pla. Aquest, especialment en la seva Guia de la Costa Brava, fa una descripció magistral d’aquest tros de territori.  De manera contemporània a Pla, un altre personatge, en Paul Fidrmuc, té una obra on amb un estil molt personal, ens descriu algun dels trams d’aquest litoral. Si Pla, relaciona el paisatge amb la gastronomia, Fidrmuc ho fa amb la pràctica de l’esport, el piragüisme.

El llibre es pot trobar en edició facsímil

El llibre en qüestió és “Una piragua en la Costa Brava” i tal i com diu la darrera edició del mateix, és “el libro sobre la Costa Brava mas vendido en 1948”, es tracta d’una petita obra que es  complementaria a l’obra de Pla.

L’autor, Paul Fidrmuc, està vinculat  a Tamariu on hi va viure més de quinze anys. Primer en una casa llogada i més tard en una mansió que li va construir el mateix  Nicolai Woevodsky  i que avui ha estat enderrocada. Nascut a Txèquia, arribà a Tamariu pels volts de 1945, un cop acabada la segona guerra mundial,  després d’un periple obscur per a diversos països europeus on sembla que va treballar  com a espia del govern alemany amb el nom en clau d’“Ortro”, el gos amb dos caps de la mitologia grega.  A l´any 1939 ingressà al NSDAP.

Paul era una persona esportista, practicava el piragüisme, el rem i la natació  i va trobar en la Costa Brava el paradís per la seva afició.  Durant un temps treballà de periodista i va escriure  algunes novel·les policíaques que han passat sense pena ni glòria. Al poc temps de ser a Tamariu va ser  detingut i deportat a Alemanya on va ser interrogat pels comandaments aliats i finalment va ser alliberat i tornà a Tamariu.

Durant les seves estades a la costa Brava es va especular molt sobre qui era exactament i quins eren les seves motivacions per recórrer la costa. Segons algunes fonts, aquest personatge treballava per a l’Abwehr, el servei d’intel·ligència militar alemany vinculat al  tercer Reich. Abans d’aparèixer per Tamariu, Fridrmuc s’estableix una temporada a Lisboa on es dedica a espiar a Anglaterra i als Estats Unts i a passar la informació a Berlín. Segons sembla, va tenir un paper de primeríssima línia a l’ hora de passar al comandament Alemany informació relacionada amb el dia D, però a Berlín, afortunadament, no va donar credibilitat  els seus informes.

La biografia d’aquest personatge va servir com a font d’ inspiració a Graham Greene per a escriure la seva novel·la “El nostre home a l’Havana”(1958).  El protagonista Jim Wormald  està basat en Fidrmuc.

Paul Fidrmuc va recórrer la Costa Brava amb Don TontoFoto: Arxiu Jordi Arbones

Al llibre, a més de les descripcions hi ha mapes, gràfics i fotos dels llocs on va estar. A nivell tècnic se’l pot considerar un caiaquista expert, sortia amb qualsevol tipus de condició meteorològica. El llibre està ple de opinions personals i reflexions sobre els llocs visitats o com enfrontar el “mal temps” . La seva embarcació li va permetre explorar racons fins llavors poc explorats.  Fins hi tot hi ha reproduïda la conversa que va mantenir amb en Gotàs, el veí de l’Hermós a Aigua Xelida i al que li agradava pendre-li el pèl.

A les diverses  piragües que va tenir al llarg de tot aquest temps les anomenava amb el mateix nom “Don Tonto”. Sembla ser que quan el van veure per primera vegada a Tamariu preparat per sortir, els curiosos es van mirar l’ embarcació amb escepticisme i li van comentar: Sortiràs amb això? Quina tonteria!.

L’alga invasora

Quan es parla d’algues invasores, el primer que ve al cap és l’espècie Cauerpa taxifolia, que va ser anomenada en el seu dia, “l’alga assassina” la qual va despertar un interès desmesurat entre els mitjans de comunicació.

A la dècada dels 80 aquesta alga va colonitzar bona part dels fons litorals de nombrosos països , en alguns cassos amb densitats molt elevades. Malgrat que en alguns punts de la mediterrània va causar estralls, els seus efectes a la nostra costa van ser gairebé insignificants. Al litoral català, les colònies més properes de Caulerpa taxifolia es van localitzar a la platja de Sant Cebrià a la Catalunya Nord i a les illes Balears, on a hores d’ara, l’èxit d’aquesta invasió ha estat molt baix. A la resta de punts ha passat a formar part de la flora de les comunitats d’algues fotòfiles on havia estat implantada, sense provocar impactes importants en els ecosistemes afectats.

Caulerpa cylindracea. Foto: Jordi Regàs CIB

A partir de l’inici de mil·lenni els científics van detectar la presència d’altres espècies d’algues fins aleshores exòtiques a la Mediterrània: Caulerpa cylindracea, Lophocladia lallemandi, Womersleyella setacea, Acrothamnion preissi, Asparagopsis taxiformis. Aquestes, i en especial Caulerpa cylindracea, han anat transformant els hàbitats costaners i provocant canvis en els paisatges submarins que han afectat greument a la flora i la fauna autòctona.

Al Cap de creus, la Caulerpa cylindracea és un perill real. Es troba present a l’illa de Portaló i sobretot a Cala Galladera. Allà, s´ha prohibit el fondeig d’embarcacions per evitar la propagació de l’espècie.

A Cala Galladera està prohibit el fondeig a causa d’ aquesta espècie. Tan de bo a la resta de cales del Cap de Creus estigués també prohibit a causa de l’espècie humana

Caulerpa cylindracea és una alga verda de mida petita constituïda per diversos estolons d´on surten múltiples rizoides i frondes que poden arribar als 10 cm de longitud amb aspecte vesicular inconfusible els quals es disposen a banda i banda d’aquest eix. És una alga fotòfila, és a dir, viu en fons molt il·luminats de fins a 40 m de profunditat. Aquesta espècie d’origen exòtic, va arribar a la mediterrània a través del Mar Roig i el canal de Suez, segurament els primers estolons ho van fer dins de les  cisternes de llast del vaixells  que fan aquesta ruta o bé enganxades  en les seves àncores.

L’èxit de la seva invasió es deu sobretot a la seva velocitat de creixement quan les condicions li són òptimes. Això passa en les aigües costaneres mediterrànies. La seva taxa de creixement és molt elevada, ha arribat a ser de dos centímetres al dia. A més, el fet de que combini la reproducció sexual amb l’asexual fa que es dispersi ràpidament o el fet de que produeixen metabòlits tòxics,  li donen una superioritat competitiva enfront a les altres espècies que ocupen el mateix hàbitat. Tot plegat ha estat un còctel perfecte per al seu desenvolupament de manera descontrolada. És per això que Caulerpa cylindracea està considerada com una de les espècies marines amb un potencial d’invasió molt elevat. Actualment s’està duent a terme diversos programes de seguiment.

Caulerpa cylindracea produeix greus impactes ecològics sobre les comunitats autòctones a les que pot arribar a substituir completament i modificar el paisatge submarí. Un cop establerta,  la seva eradicació és molt complicada amb la qual cosa és importantíssim evitar la seva extensió i cal detectar la seva presència de manera molt primerenca. Així, al portal observadores del mar hi ha posada en marxa una campanya de ciència ciutadana col·laborativa per reportar dades sobre aquesta espècie.