Art de bou (3): L’Art

Publicat el per
Respon

L’ormeig de pesca que es fa servir en la pesca de bou és un art de xarxa en forma d’embut i on els laterals del mateix, “les bandes”, sobresurten de la resta impedint que el peix s’escapi pels costats. Les bandes van unides a la malleta i aquesta a les portes. De les portes  surt el cable que arriba fins al quillat  que està enrotllat a la màquina de xorrar o maquinilla. Posteriorment a les bandes, hi ha la veritable bossa de l’art que té el seu final en el cop o corona, el lloc on es va acumulant el peix.

Per tal de mantenir l’obertura vertical de l’art hi ha una armadura o relinga de ploms a la part inferior del mateix i de suros, a la part superior. Aquest darrer nom prové de que antigament s’emprava suro com a flotador i a mesura que els arts van començar a treballar a més profunditat, els pors dels suro es col·lapsaven i aquest perdia la flotabilitat. Així el suro va ser substituït per unes boles de vidre (Bombetes) i ara en l’actualitat, aquestes ha donat pas a les bombetes de plàstic, molt més pràctiques, econòmiques i resistents a altes pressions a les que estan sotmeses.

Parts de l’Art de bou segons Bas, Morales i Rubió (1951)

Els primers arts estaven fets amb fibra de cànem i aquestes van ser substituïdes ràpidament per les de cotó. Les fibres naturals s’havien de tractar amb una barreja d’escorça de pi i aigua preparada en calent per tal de minimitzar l’acció de la sal i a més, tenien I ‘inconvenient que s’havien de tenyir. Per acabar-ho d’adobar, un cop acabada la jornada s’havien d’assecar per evitar ser malmeses. Avui en dia amb l’ús de fibres sintètiques, tots aquests inconvenients són només records.

La pesca amb l’art de bou consisteix en arrossegar la xarxa pel fons marí, agafant tot allò que es posa en el seu camí, és doncs una pesquera activa, ja que és l’art qui va a buscar el peix i no al revés. A més, la pesquera no es gens selectiva ni dirigida i no discrimina gairebé ni en talles, ni en espècies, amb la qual cosa es capturen de manera accidental espècies sense valor comercial o exemplars immadurs dels quals no està permesa la seva comercialització.  Un altre inconvenient és el greu impacte que produeix sobre el medi físic ja que  l’art s’arrossega pels fons i aquest el “llaura” literalment.

Degut a la manera de pescar, el principal problema a superar per augmentar la seva eficiència és el fet de mantenir la màxima obertura de la boca de l’art. Això s’aconsegueix amb les armadures de ploms i suros i sobretot amb la utilització de les portes. Les portes són uns estris de fusta i/o metall amb una geometria gairebé rectangular que al oferir resistència a l’aigua quan s’arrosseguen fan la funció de divergents. Avui en dia alguns quillats utilitzen portes semi pelàgiques que minimitzen l’ impacte amb el fons.

Les portes són els elements més conflictius d’aquesta modalitat pesquera

Quan les embarcacions arriben  al calador es procedeix a calar l’art. Primer es llença l’art, es lliguen les portes a les malletes i es comença a deixar anar el cable d’acer. Finalitzada aquesta operació comença el bol, és a dir, l’art s’arrossega pel fons.  La durada  d’un bol és molt variable i depèn de molts factors. En general pot durar des de unes  poques hores fins a una jornada sencera. Durant el bol,  el patró va conduint la barca a traves del calador procurant, amb totes les maniobres que fa, mantenir la màxima obertura de l’art i que aquest no quedi enganxat al fons. Una feina que sens dubte té una component d’experiència que difícilment pot ser substituïda per a la tecnologia.

Un cop acabat el bol  es procedeix a llevar l’art, a aquesta operació també se la coneix amb el mot  de xorrar l’art. Amb l’ajut de la maquinilla, la feina de llevar s’ha simplificat molt. Primer arriben les portes que es lliguen als pescants, després les malletes i a continuació tot l’art. Un cop a coberta, s’obre la part inferior  de la corona i s’aboca la captura a coberta. Aquesta normalment  surt bruta i plena de fang per la qual cosa es renta i a continuació es classifica per espècies i per mides. Totes tes espècies sense valor comercial i les que no tenen la mida reglamentària s’aboquen per la borda. Un cop feta aquesta primera tria es col·loca en caixes i es porta a la nevera  a l’espera d’arribar a port. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (2): La barca

Publicat el per
Respon

L’embarcació amb què es cala l’art de bou és el bou o quillat. El  primitiu bou que s’emprava en la parella era una típica barca de construcció catalana.  Tenien una eslora de 10 a 12 m i cada dia, després de la pesquera, eren avarades a les platges. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestre al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions sense coberta  però poc a poc se li va anar afegint.

Estructura típica d’un bou badaloní

A partir dels anys 20  es van anar arribant els motors .Durant aquells primers anys el que es feia era col·locar aquest enginy  en les embarcacions sense més modificacions. Amb l´aparició de les barques a motor, la tècnica pateix el major canvi de tots, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el quillat. De totes formes no és fins ben entrat els anys 40 quan es comencen a construir quillats ja pensats per a la navegació a motor.

Sens dubte la desaparició de l´art de bou de moltes platges de la comarca   va ser deguda sobretot a la substitució dels bous a vela pels quillats a motor, ja que aquests darrers a més de tenir un tonatge molt superior, tenen una geometria  en forma de V, a diferència dels bous a vela que tenien la quilla quasi plana. Aquest disseny,  fa pràcticament impossible  treure´ls de l´aigua cada dia i arrossegar-los per la platja. Precisament per això, a moltes localitats amb una tradició pesquera en l´art de bou important com ara Mataró o Badalona van veure desaparèixer completament la seva flota en molt pocs anys. Queden en el record els dies on els pescadors, ajudats per animals de tir o d’altres enginys varaven el bous a moltes de  les nostres platges.

Els quillats són les barques més grosses de les nostres dàrsenes pesqueres

Els actuals quillats són les embarcacions que més  s´allunyen de la línia de costa, treballant fins els límits de la plataforma continental, on a  les seves valls i canyons es troben els seus caladors. En els seus inicis i fins ben entrada la dècada dels seixanta les barques podien arribar fins a les costes de València o Mallorca. El terme quillat prové de l’angle recte que formen la roda de proa i la de popa respecte a la quilla.

Els quillats són les embarcacions de major mida  que es troben a les nostres dàrsenes pesqueres. Tenen la proa lleugerament elevada. El pont de comandament està situat a la part anterior i en ell s´hi troben els aparells que comanden el vaixell i faciliten la pesquera. Tenen també  una nevera on conservar el peix en les millors condicions durant tot el dia de pesca i fins hi tot una petita cuina. Darrera del pont de comandament es troba l´enginy mecànic més important de la barca, la màquina de xorrar, coneguda popularment pels pescadors amb el nom de “maquinilla“. Aquesta és un torn connectat amb el motor que facilita enormement la feina de llevar l´art (treure´l del mar un cop acabada la pesquera) i la de calar-lo. A popa i sobresortint de la barca,

 s´hi localitzen els pescants que van units a dues politges mòbils  sobre les que  llisca el cable de l´art. Quan els quillats són a port, a sobre d´aquest aparell s´hi pengen les portes. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (I): la història

Publicat el per
1

L’art de bou, arrossegament  o ròssec és un ormeig de xarxa que, com el seu nom indica, s’arrossega pel fons del mar capturant tot allò que se li posa al seu davant. És doncs un art de pesca poc dirigit i gens selectiu. El terme deriva segons alguns, del llatí bolus, és a dir, acte de tirar xarxes. D’altres opinen que el nom prové de que antigament s’empraven dues embarcacions per arrossegar l’art, la «parella del bou», que anaven de costat de la mateixa manera que els bous quan porten el jou per arrossegar la càrrega. No deixa de ser curiós el fet de que al cap de les corones se les anomena «banyes» o que un ormeig molt semblant i ara ja en desús s’anomenés «vaca».

Els orígens de l’art de bou són molt remots i es fa difícil datar amb certesa l’inici d’aquesta pràctica pesquera. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722), descriu diversos arts d’arrossegament com ara el gànguil, la tartana i l’art de bou. Els dos primers eren més petits i eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l’ art de bou ho feien dues.  Sembla que la introducció d´aquests tipus d´arts Catalunya  va ser a través de França durant el segle XVII. A l´any 1710 ja hi havia gànguils al port de Barcelona.

Parella de bou en un gravat del Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Nacional.

En la legislació de Manuel de Zalvide, «Reglamento de Navegación y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró», apareix esmentat en diferents articles. Així llegim a l’article 40: «Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou, y no puede sin especial gracia, usarse por estimarse perjudicial, ni se otorga aquella, a menos de singulares motivos; y aun entonces, con señalamiento de tiempo, y extinción o termino». No deixa de ser paradoxal que en el segle XVIII ja es plantegés el greu impacte ambiental que produeix aquest art de pesca.

En el «Diccionario Histórico de las Artes de Pesca Nacional» (1791-1795) del mataroní Antoni Sañez Reguart, apareix un gravat en el que s’observa la parella del bou arrossegant l’art. La tècnica tal i com se’ns mostra no canviarà pràcticament gens fins a primers del segle XX, tan sols alguns petits canvis que afecten als materials utilitzats i l’embarcació.

L’art de bou modern és una pesquera poc selectiva i gens específica

A principis de segle l’art de bou ja era l’ormeig de pesca més emprat arreu. A la costa central, per exemple, Badalona, Sant Pol, Pineda o Mataró eren poblacions que mantenien activitat pesquera considerable. Mataró per exemple,  en aquests temps comptava amb 34 bous a vela que formaven 17 parelles. El període de veda de la pesquera començava a primers de setembre i acabava a primers de març, durant tot aquest temps d’ inactivitat, els bous armaven sardinals o bé palangres per tal de guanyar-se la vida en altres pesqueres. Als infractors d’aquesta norma se’ls imposaven fortes sancions, ja que, segons comenta Emerencià Roig en el seu llibre «La pesca a Catalunya» (1926): «Si hom pescava tot l’any, faria malbé les cries i, a la llarga, finiria per esgotar tot el peix del mar». Un altre art d’arrossegament que també s’utilitzaven en aquell temps era la vaca,  més petit i era arrossegat per una sola embarcació.

Al 1955 segons el treball de Bas, Morales i Rubió, encara existien arts d’ arrossegament de costa que eren arrossegats des de la platja com ara l’ art o l’artet o artó i els arts que es calaven des d’ una única embarcació com la vaca. Pel que fa als arts d’arrossegament de fons el treball descriu  l’art de bou, l’art català, el xarleston, l’art italià i la ratera. Amb l’aparició de les barques a motor, la tècnica pateix la major modificació de totes, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el bou o quillat, que utilitza uns divergents o «portes» que mantenen l’art obert mentre treballa.  Amb aquest canvi, la tècnica és ja tal i com la coneixem en l’actualitat. Això és però, una altra històriademar

Peix de segona (XI): Pop blanc

Publicat el per
Respon

El pop blanc (Eledone cirrhosa), si més no els seus exemplars adults, és una espècie de pop poc valorada malgrat que té una qualitat de la carn excel·lent. Una cosa diferent és quan parlem de les seves fases juvenils, conegudes popularment com a popet on  la situació canvia radicalment ja que aquests petits són apreciadíssims cosa que fa que assoleixin preus elevats en els taulells de les peixateries.

El pop blanc és una espècie de pop més petita i rabassuda que no pas el pop roquer o pop comú (Octupus vulgaris). Pot arribar a assolir una mida d’entre 40 i 50 cm. La principal diferència entre ambdues espècies és que el pop blanc presenta una sola filera de ventoses en els seus tentacles mentre que el pop comú en té dues. A més, en el cas del pop blanc els braços són relativament més curts en comparació a seu cos. Presenta els sexes separats i les femelles són més grosses que no pas els mascles.

El pop blanc és una espècie més rabassuda i petita que no pas el pop roquer

El seu mantell és arrodonit amb nombroses verrucositats amb tonalitats ataronjades bastant variables i que canvien en funció del medi on viuen. Viu camuflat sobre el fons, normalment sorrenc o fangós a partir dels deu metres de profunditat. És una espècies carnívora que s’alimenta de mol·luscs, crustacis i petits peixos als que caça de manera activa. La reproducció té lloc entre el gener al maig. I és quan s’apropen més a la costa.

Una espècie semblant al pop blanc és el pop mesquer o pop pudent (Eledone mostacha) que rep aquest nom perquè desprèn una forta olor a mesc, raó per la qual no és gens apreciat al mercat malgrat que en algun cas es comercialitza barrejant amb el pop blanc, especialment les seves formes juvenils.

Els tentacles del pop blanc presentan només una filera de ventoses

Es pesca generalment amb l’art de bou malgrat que també es produeixen captures amb nanses. Aquestes darrers son de molt més bona qualitat i molt més respectuoses amb el medi ambient.

La carn del pop blanc té pocs greixos, conté elements químics essencials pel nostre metabolisme i és rica també en diverses vitamines del grup B. La seva carn és saborosa i  es pot cuinar, si es tracta d’exemplars mitjans, en sofregits, salses o amb patates.  Prova d’això és que existeix un ric receptari al voltant d’aquesta espècie. Si els pops són grans, superiors al quilo, el millor és  tractar-los com si fos pop roquer i poden  formar part de les mateixes receptes.

EL popet són els alevins de pop blanc

Als anys 80 del segle XX existia una important flota de petits quillats “arrastrillos” que anaven al popet,  els juvenils de pop blanc. Fins i tot la Generalitat va regular aquesta activitat en un greu error  de gestió pesquera i va concedir llicencies per aquesta activitat. Com a nota anecdòtica, en la mateixa ordre de concessió es reconeix que s’utilitzen malles inferiors a la legalment establerta per a  l’art de bou. El cert és que aquesta flota, per tal de capturar el popet utilitzava una mantellina que introduïa dins l’art i així el diàmetre de la malla disminuïa considerablement podent agafar exemplars de menys de 2 cm. Les conseqüències ambientals sobre el medi que va provocar aquesta activitat mai ha estat quantificada. La forta demanda de popet i els elevats preus que assolia van esperonar la seva captura i les continues infraccions.  Els quillats que anaven al popet, duien com a distintiu a ambdós costat del pont un cercle de color vermell que les identificava. Això és però, una altra històriademar.

Els Senyors de les Pedres (II): Tàfones i Alveols

Publicat el per
Respon

D’aquestes aigües passarem a les de l’anomenat Pla de Tudela, que presenta un paisatge lunar d’un dramatisme inarrenable. Josep Pla. Guia de la Costa Brava.

Continuem el nostre recorregut imaginari deixant enrere l’imponent Cap de Norfeu i el seu Gat i ens  endinsem plenament al Cap de Creus, aquí, la  singularitat del paisatge ve donada pels processos geològics que van ocórrer en aquesta àrea al llarg de la seva història geològica.

En aquest cas, a més dels processos geològics, hi ha d’altres elements que intervenen també en el modelat del paisatge com els agents erosius: en especial el vent, els temporals de mar,  l’elevada salinitat ambiental i les partícules en suspensió de sorra i de cristalls de sal que actuen com a un veritable morter.

La suma de tot plegat crea un   paisatge geològic  característic format per  la combinació dels esquistos, de color gris brunenc  i  de les pegmatites de coloració molt més clara.  En moltes zones els esquistos es veuen talment envaïts per les pegmatites.

Una altra característica dels materials geològics del Cap de Creus és la presència de múltiples cavitats en les roques que les assemblen talment a un formatge de gruyére. Aquest tipus de modelat rep el nom d’erosió alveolar i aquestes cavitats són les tàfones i els alvèols segons sigui la seva mida. Normalment s’anomenen alvèols a les perforacions de petita mida, de fins a uns pocs centímetres mentre que les tàfones són més grosses. Tant les tàfones com els alvèols són fruit de l’impacte de les partícules associades al vent i a la tramuntana.

Sa cova de l’Infern als peus mateix del Far

Als peus mateix dels penya-segats de Punta Prima hi trobem la nostra Illa de Mallorca particular, una roca que, segons diuen, té la mateixa forma que la seva germana gran.

A l’extrem més oriental de la badia de Cadaqués hi trobem la silueta punxeguda d’un illot amb una toponímia fantàstica, es traca d’ Es Cucurucuc, veritable signe d’identitat dels Cadaquesencs. El color fosc dels seus esquistos contrasten amb la blanca lluminositat de la façana litoral del municipi.

Sa Rata o l’Illa de la Massa d’Or en un dia de tramuntana

Sota mateix de la silueta imponent del far i just abans de creuar el Cap, hi ha una cavitat producte dels capricis de la naturalesa, es tracta de la Cova de l’ Infern, un passadís obert pels dos costat. El mot prové de les tonalitats vermelloses que pren amb la sortida del Sol i que sembla talment la porta de l’infern.

El punt més oriental de la Península Ibèrica és l’illot de la Massa d’Or, conegut popularment amb el nom de Sa Rata per la semblança que té el seu perfil a aquest rosegador.

Un cop passat el cap trobem el màxim exponent dels capricis geològics de la zona: el Pla de Tudela.  Aquí, les pegmatites hi predominen, algunes d’elles creen formes inversemblants que van fer córrer la  imaginació i que van inspirar artistes d’arreu com ara Josep Pla, Josep Mª de Segarra, Ian Gibson, J.V Foix, Anna Mª Dalí  o el seu germà, el gran  Salvador Dalí.

El Pla de Tudela. A la dreta s’observa Es Camell i al centre de la imatge el recordatori a un temps de foscor

Passejant pel mateix Pla trobem blocs de pegmatites formant  escultures naturals que ens deixen bocabadats per la seva majestuositat. Segons l’angle en que les observem i la incidència de la llum veiem formes fantàstiques. A la Gran Sala hi trobem el millor museu natural de l’univers on les formes enormes del Camell i de l’Àliga tenen la millor ubicació possible. La nostra ruta continua pel Mar d’Amunt, el paisatge en aquest punt és el màxim exponent de les intrusions de les pegmatites entre els materials pissarrosos i dels plegaments que més endavant van patir. Això és però, una altra històriademar.

Plàncton (I): Microalgues

Publicat el per
Respon

La observació microscòpica d’una gota d’aigua de mar, especialment si l’hem pogut filtrar, ens mostra un univers d’organismes microscòpics que en termes generals formen part del plàncton. Una gran diversitat de formes de vida que els podríem dividir en dos grans grups, els organismes heteròtrofs, és a dir, el plàncton animal o zooplàncton i els organismes fotosintètics, el plàncton vegetal o fitoplàncton o microalgues.

Tal i com indica el mot, les microalgues són organismes microscòpics, normalment unicel·lulars que, com els vegetals, realitzen la fotosíntesis i per tant produeixen 02 que va a parar a l’atmosfera i a més són organismes capaços de fixar CO2 i transformar-lo en molècules orgàniques.

Les microalgues estan a la base de la cadenes alimentàries aquàtiques i filogènicament, es troben agrupats en el regne del protoctists justament amb d’altres grups molt diversos. Aquest regne inclou una gran diversitat d’organismes d’estructura molt senzilla amb tipus d’organització cel·lular eucariota. Trobem espècies unicel·lulars però també de pluricel·lulars.

Els grups més coneguts de les micoralgues. Fotos: Escola del Mar i Magda Vila (ICM)

Les microalgues viuen suspeses a la columna d’aigua en la zona més ben il·luminada, això fa que les seves cèl·lules presenten expansions que retarden la seva caiguda cap a aigües menys il·luminades i on es impossible realitzar la fotosíntesis i irremeiablement moren.

Quan les condicions de temperatura i de nutrients els són òptimes, i això sol passar coincidint amb la primavera, aquests organismes proliferen molt podent-se produir explosions en el seu creixement o en el de l’especies oportunistes que se’n alimenten d’elles. Aquestes explosions es coneixen amb en nom de blooms, llepó, mar de glaç o purgues de mar.  En alguns casos aquests blooms de mircoalgues només afecta a unes poques espècies, algunes de les quals produeixen substàncies tòxiques.

Entre els grups més importants de microalgues hi ha les diatomees, les dinoflagel·lades i els euglenòfits

Les diatomees són microalgues unicel·lulars. Es poden trobar com a organismes unicel·lulars o bé formant colònies. Les cèl·lules tenen formes molt variades. Presenten com a característica una coberta silicificada anomenada frústul, sovint finament perforada i ornamentada. El frústul consta de dues peces: una d’elles (l’epiteca) encaixa per sobre de l’altra (la hipoteca) com la tapa d’una capsa. Les diatomees tenen generalment una mida de 2 a 200 micròmetres.

Les dinoflagel·lades són microalgues generalment unicel·lulars, però algunes poden formar colònies. La característica principal és la presència de dos solcs, un transversal i l’altre longitudinal on s’originen dos flagels que els permeten el moviment. Mesuren generalment entre 10 i 500 micròmetres. Sovint, les dinoflagel·lades presenten expansions, com banyes o espines, que poden tenir funcions com augmentar la flotabilitat o incrementar la superfície cel·lular per captar més nutrients del medi.

Els euglenòfits són microalgues unicel·lulars i flagel·lades. Les cèl·lules solen tenir formes fusiformes i cilíndriques. En general tenen dos flagels de mida diferent que els permeten nedar. Els euglenòfits poden presentar grandàries que superen les 100 micròmetres. Els altres grups del plancton són una altre històriademar

Els senyors de les pedres

Publicat el per
2

La gran diversitat geològica de la Costa Brava i les forces tectòniques a les que han estat sotmeses produeix que en certs indrets hi hagi afloraments rocosos singulars que donen una personalitat afegida al paisatge. Elements impertorbables que resten immutables al pas dels anys i que, malgrat semblar immortals, l’acció humana i els agents geològics poden jugar un paper destacat que pot arribar afectar-los.

Al llarg de tota la costa hi podem trobar molts elements geològics singulars, alguns molt coneguts i d’altres que passen més desapercebuts. Iniciant la nostra ruta imaginària a Blanes, el primer element destacat és Sa Palomera, considerat l’aflorament rocós més meridional de tota la Costa Brava, al peu de les runes del port romà de Blandae i un signe d’identitat pels blanecs.

S’Agulla, entre Blanes i Lloret

A molt poca distància i separant els termes de Blanes i Lloret apareix S’Agulla, que es troba davant mateix de la platja de còdols del mateix nom als peus de Pinya de Rosa. La seva silueta destaca en la llunyania com a senyal inequívoca  que ens indica que estem arribant a Blanes.  Aquest mateix topònim també el trobem a Aigua Xelida, on es pot observar un pilar rocós alt i prim, que sobresurt set metres de la seva base granítica.

A la platja de Sa Caleta, a Lloret hi ha el primer Cavall Bernat de tota la costa. Aquest topònim, força comú, s’aplica a monòlits en forma d’agulla. Segons Coromines, el topònim deriva de Carall Bernat que es relaciona amb el membre viril masculí i, ja se sap, els prejudicis cristians van fer evolucionar el mot. Aquest topònim és reiteratiu al llarg de tota la costa i apareix en diversos indrets. Segurament el Cavall Bernat més popular és el que es troba  al nord de la platja gran de Platja d’Aro, un pilar rocós impressionant de gairebé cinc metres d’alçada o a l’illot més meridional de les Medes que també pren el nom de  Carall Bernat, un roc que emergeix gairebé de manera vertical del fons marí.

La Roca Fosca de Palamós

La Roca Fosca de Palamós, al peu de les runes del Castell de Sant Esteve, és un altre dels elements geològics destacats.  Aquí el contrast cromàtic  amb les roques de l’entorn situa aquest element en llegendes fantàstiques.

Entre els elements més espectaculars de la costa hi ha les Foradades, és a dir roques amb una cavitat que la travessen i que es poden creuar per complert. Les més espectaculars són la de la punta de Castell, a Palamós i la de la punta de la Morisca al Montgrí marítim aquesta darrera té seixanta metres de llargària i dotze d’amplada.

A Aigua Xelida, trobem l’Ocellot, una formació producte de l’erosió del vent i l’elevada concentració de sal. Aquest tipus de relleus que s’anomenen tafones, prenen formes talment impossibles i són molt més habituals en el relleu de Cap de Creus.

L’arc del Portixol a Sant martí d’ Empúries

A Sant Martí d’Empúries, al peu del jaciment arqueològic, es troba l’arc del Portitxol. Un element d’aparença fràgil situat a la platja del mateix nom. Es tracta d’ un arc de pedra  que sembla que en qualsevol moment pugui col·lapsar per efectes de la gravetat.

A l’extrem de l’espectacular Cap de Nòrfeu hi ha el Gat, un roc inconfusible que s’observa des de la llunyania tant si venim del nord com del sud. La seva silueta  ens alerta que estem creuant un dels punts més bonics de la costa i on els embats de la tramuntana ens poden fer passar una mala estona si no estem a l’aguait.

El gat de Norfeu

Ara ens toca endinsar-nos plenament al Cap de Creus, el paradís dels esquistos i pegmatites on hi ha infinitat d’elements geològics destacats. Això, és però, una altra històriademar.

Peix de segona (X): la Xucla i el Gerret

Publicat el per
Respon

La xucla (Spicara maena) i el gerret  (Spicara smaris) són dues espècies properes sobre les quals hi ha una certa confusió terminològica pel que fa als nom populars. Sota aquests dos mots existeixen unes quantes espècies que comparteixen la característica de ser peixos molt poc valorats i en alguna contrada, els mateixos pescadors s’esforcen a no fer-ne captures ja que hi perden diners. No obstant això ambdues espècies,  consumides fresques i acabades de pescar tenen una carn excel·lent.

Així Spicaria maena a més de xucla també s’anomena xucla vera, xucla verda,  caua, gerla, gerret o gerret imperial. Mentre que Spicara smaris a més de gerret també s’anomena gerret pàmfil, gerret bord, xucla blanca, xucla blava, xucla, caramell o picarell . Per acabar-ho d’adobar encara hi ha altres espècies en aquest grup; Centracanthus cirrus que hom anomena també gerret, gerret imperial, gerret anglès o reget i Spicaria flexuosa anomenada popularment xucla blanca. Una mostra claríssima de la riquesa terminològica en la nostra llengua.

La Xucla (Spicara maena) és un peix molt poc valorat

Fa uns anys tant el gerret com la xucla formaven parts dels àpats populars de peix fregit. Avui només en certes àrees es manté encara el seu prestigi. Així, per exemple, el gerret és un peix considerat excel·lent a les illes Balears i especialment a Eivissa. Mostra d’això n’és el receptari que gira al voltant d’aquesta espècie. Segons els eivissencs la millor manera de consumir el gerret és “torrat”, amb sal gruixuda i un bon raig d’oli de qualitat. Normalment es serveix acompanyat d’una amanida de col. També es consumeix en escabetx, fregit o formant part de l’univers dels arrossos. A Eivissa cada any s’ organitzen jornades gastronòmiques al voltant del gerret.

La xucla (Spicara maena) te el cos allargat, alt i comprimit. Els seus flancs presenten reflexos blavosos molt característics. En l’època nupcial els mascles accentuen aquesta coloració. Forma moles molt denses. Els mascles d’aquesta espècies també excaven nius en els fons de posidònia. La fecundació és externa i també es hermafrodita, en néixer són femelles i després es converteixen en mascles.  Durant el dia s’alimenta de zooplàncton i durant la nit de petits invertebrats bentònics. El mot xucla es creu que prové del fet que aquesta espècie presenta una mandíbula protràctil que sembla que xucli. Es considera un peix de molt baixa qualitat.

El gerret (Spicara smaris) és molt valorat a Eivissa

El gerret (Spicara smaris) és una espècie més esvelta que la xucla. Es caracteritza per presentar als costats una taca fosca molt característica. S’alimenta de petits invertebrats que troba al fons. Es una espècie hermafrodita, primer és femella i en assolir uns 16 cm de longitud es transforma en mascle. S’acosta a aigües litorals en l’època de reproducció i els mascles excaven nius sobre fons fangosos o d’alguers on les femelles hi dipositen els ous.

A nivell nutricional tant el gerret com la xucla son considerats peix blanc  semi gras. És  molt ric en àcids Omega 3. Es pesca amb tresmalls, teranyines, al volantí o  amb l’art de bou. A Eivissa els gerrets es capturen amb el bolitx, un art de pesca especial per a aquesta espècie i que es molt semblant a la sonsera. Es tracta d’ una activitat de pesca artesanal sostenible i molt respectuosa amb l’entorn. A Eivissa les embarcacions que van al gerret tenen una quota setmanal, de la mateixa manera que passa aquí amb el sonso. Això és però, una altra històriademar.

El Bau de la Ferrera

Publicat el per
Respon

Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines. Josep Pla. “Derelictes” (O.C. vol. 2)

En la nostra llengua tenim tres mots per anomenar allò que genèricament en diem esculls, és a dir, afloraments rocosos en la superfície de l’aigua. Si afinem una mica, podem trobar tres classes d’esculls segons si la roca està totalment emergida, parcialment emergida o pràcticament sempre submergida. Així, es distingeix entre esculls, niells i baus.

Els esculls pròpiament dits són aquells que estan permanentment emergits, són com petits illots. Els niells són un tipus d’escull que emergeix amb el anar i venir de les onades o només en determinats moments, per exemple en temps de minves quan la pressió atmosfèrica fa baixar el nivell de l’aigua del mar. Un bau és un tipus d’escull que rarament se’l veu emergit. Aquests en  castellà s’anomenen “bajos”

El Bau de la Ferrera es troba entre Montjoi i Pelosa

Els baus poden trobar-se des d’uns centímetres sota el nivell del mar fins a alguns metres i representen, en ser gairebé invisibles, un perill per a la navegació. Molts dels naufragis ocorreguts en la nostra costa són causats per l’impacte amb un bau. Una forma  de localitzar-los es fixant-nos en com trenquen les onades en la seva superfície.

Al llarg de la costa catalana hi ha un seguit de baus ben localitzats. De tots, però els més coneguts són el bau de Baix Pereira, conegut també com a la Llossa de Palamós i el bau de la Ferrera.

El Bau de la Ferrera, és un escull submarí situat a un centenar de  metres de la costa davant la punta de la Ferrera, entre cala Montjoi i Cala Pelosa. El bau es troba a menys d’un metre de fondària, cosa que el fa pràcticament invisible i en fa augmentar la seva perillositat. Aquest bau ha provocat nombrosos accidents, naufragis i  anècdotes com la del mercant de vapor grec Phedom. Pel costat de migjorn, la formació rocosa es desploma de manera gairebé vertical cap el fons, aquí  és on es troben precisament les restes del vaixell.

Quadernes del Phedom a la base del bau de la Ferrera Foto: Poseidon

El “naufragi” del Phedom és descrit de manera magistral per Josep Pla en el seu relat Derelictes. Aquest vaixell de matricula grega arribà a Barcelona amb una càrrega molt malmesa, per a ser introduïda al mercat, formada bàsicament per  cereals i llegums, bàsicament mongetes. El capità, que també n’era l’armador, veient la impossibilitat de fer negoci i gairebé sense combustible, ni amb possibilitats de comprar-ne més per la delicada situació econòmica que passava, va dissenyar un pla per a fer naufragar el vaixell i poder cobrar els diners de l’assegurança.

Així el Phedom va sortir de Barcelona en direcció cap a Marsella el 24 de març de 1933 amb tot el seu deteriorat carregament i gairebé sense carbó.  Durant el trajecte calia trobar un lloc per fer-lo naufragar. El capità va decidir triar el bau de la Ferrera ja que estava a prop de la costa i oferia garanties pel salvament de tota la seva tripulació. Els pescadors de Roses i de Cadaqués quedaren sorpresos en veure les maniobres que efectuava tan arran de la costa aquell dia.

Els mariners van obrir una via d’aigua i el capità ordenà que fos embarrancat. El Phedom navegava molt lentament en direcció al bau, topà amb ell i s’enfonsà el dia 25 de març de 1933. Abans de l’impacte els mariners tingueren temps de vestir-se amb les seves millors gales, enjoiar-se, fer-se la maleta i es van anar concentrant en l’escala de desembarcament on els bots ja estaven perfectament preparats. La tripulació va ser embarcada en unes teranyines de Roses que els varen portar fins a aquesta població i des d’allí  van ser repatriats al seu país.

L’asseguradora, la companyia Lloyd’s,  no es va empassar mai la versió oficial i dugué a terme la seva pròpia investigació. L’informe que fa la companyia gràcies a la inspecció de les restes del vaixell pel bus establert a Cadaqués Constantí Kontosi les declaracions dels pescadors que anaren a auxiliar a la tripulació, va fer fracassar l’intent d’estafa que va ordir el capità. Això és però, una altra històriademar.

Un món que s’enfonsa

Publicat el per
Respon

La pesca marítima és un dels àmbits productius de la nostra economia que està patint un sotrac molt gros que el pot arribar a portar a la seva pràctica desaparició. Dins el sector primari, tant la pagesia com la ramaderia tenen valor afegit que els dona força i que  no existeix en l’àmbit pesquer. Tan en el cas del  pagès com en el del  ramader, malgrat que les seves explotacions no acabin de ser competitives no desapareixeran mai ja que juguen un paper cabdal en el modelat del territori.

Us imagineu un món sense ni pagesos ni ramaders? L’abandonament de conreus i pastures tindria unes conseqüències nefastes per a tota la societat. El paisatge canviaria i les masses forestals, sense cap mena de control, anirien ocupant l’espai rural convertint-lo en un autèntic polvorí pels incendis forestals. L’administració, sabedora d’aquest rol , no permetrà sota cap concepte la pèrdua d’aquestes activitats i les haurà de subvencionar irremeiablement per a garantir la perpetuïtat del territori.

En canvi, en l’àmbit pesquer no succeeix el mateix. La pèrdua d’aquest sector només tindria conseqüències en ell mateix ja que el patrimoni material i immaterial que el rodeja s’acabaria perdent. A més, la desaparició del sector propiciaria un seguit d’oportunitats immobiliàries a primera línia de costa i això, en aquest país, és sinònim de diner fàcil i ràpid. En conseqüència fins i tot hi hauria sectors interessats en aquesta  pèrdua.

Sota el meu punt de vista hi ha dues grans raons que han portat el sector a aquest  carreró sense sortida.  Per un costat l’Administració està fent aplicar tot allò que durant molt de temps no va poder fer per les reticències del propi sector, i és clar, aquest seguit de normes són vistes pels propis pescadors com la fi d’una era. La força del sector i el titubeig de l’administració  ha perjudicat els uns i els altres. En un altre sentit, els hàbits de consum i de compra del producte fresc estan canviant de forma molt ràpida i els establiments de venda de peix al detall dia rere dia van abaixant les persianes per manca de rendibilitat.

El vaixell Familia Rivas, de ser el millor a estar desballestat

A les dàrsenes pesqueres és cada vegada més fàcil veure embarcacions de pesca abandonades. Un exemple és la Família Rivas, una embarcació de teranyina de darrera generació que va ser construïda amb tots els avenços tecnològics del moment. L’armador pensava rendibilitzar la inversió en poc temps a costa de sucoses captures de sardina i especialment seitó. Avui l’ embarcació està pràcticament desballestada després d’un llarg periple a causa del seu embargament. A hores d’ara és  gairebé impossible que ningú inverteixi en el sector malgrat les sucoses subvencions que arriben d’Europa.

Com un degoteig tanquen les petites peixateries . Cal reivindicar el paper del peixater de confiança

Per un altre costat els hàbits de consum estan canviant de manera molt ràpida i això ho pateixen a les peixateries. Ens estem acostumant a comprar el peix en grans cadenes de supermercats i el consum queda limitat a molt poques espècies. A nivell europeu les espècies de peix més consumides són la tonyina, el salmó i el bacallà. Tots tres paradigma de producte semi elaborat i envasat en safata a la zona de refrigerats de les grans àrees. A l’estat espanyol les coses són una mica millor i entre els tres primers apareix la sardina i en aquesta cas, es pot considerar producte fresc comprat en peixateria. Malgrat tot, la tendència clara és que cada vegada més el ciutadà opta per producte envasat i ja preparat per a ser cuinat. El final només menjarem salmó. Això és però, una altra històriademar.