Peix de segona (3): la cinta

De les més de cent espècies que es comercialitzen en les llotges catalanes, en consumim poc més d’una dotzena. La resta, forma part del que anomeno “peix de segona”, espècies més o menys subestimades al taulell de les peixateries malgrat tenir unes  característiques gastronòmiques que les farien aptes a la taula dels més gourmets. La cinta  és una d’aquestes espècies menystingudes, que malgrat tenir una qualitat de la seva carn fora de sèrie i un preu molt assequible, no gaudeix de l’estima que es mereix.

La Cinta (Cepola marcrophthalma) és un peix d’ aspecte inconfusible

La cinta o veta (Cepola marcrophthalma), com el seu nom indica, és un peix allargat i fortament comprimit lateralment que es va fent més punxegut  a mesura que s’acosta a la cua. D’aspecte inconfusible, presenta un cap amb els rostre curt, els ulls grossos i la boca un xic protràctil amb dents molt afilades. El dors és de color vermell ataronjat  intens mentre que el ventre és molt més clar. L’aleta dorsal i l’anal són baixes, molt llargues i estan fusionades amb la cua. No solen fer més de 40 cm de llargària si bé la majoria d’exemplars comercialitzats són bastant  més petits.

La cinta és una espècie bentònica que viu sobre fons de sorra o de fang de la plataforma continental i també en els alguers des de la zona litoral i fins als 200 m de profunditat. És una espècie solitària o que forma petits grups. Es tracta d’un peix  molt més actiu durant la nit. Normalment viuen enterrades en el substrat. El seu règim és  carnívor i s’alimenta bàsicament de petits crustacis. Després dels temporals s’ apropa a la costa. Per la seva part, la cinta forma part de manera destacada en la dieta de peixos com el lluç, el gall de Sant Pere, el rap o la llampuga

Es reprodueix entre la primavera i la tardor quan la temperatura de superficial de l’aigua supera els quinze graus. Tant els ous com les larves són pelàgiques i formen part del plàncton on són molt freqüents especialment a finals d’estiu.  

La seva carn és ferma, molt fina però no és excessivament apreciada. És  excel·lent fregida amb alguna barreja d´altres espècies,  en aquest cas, és cruixent i molt saborosa. L’únic inconvenient són les espines però que amb una mica de pràctica són molt fàcils de treure.  En algunes ocasions, especialment en els exemplars més grossos, s’usen per a l’elaborar brous de peix.

Normalment es comercialitza barrejada amb d’altres espècies formant el peix de morralla

Històricament ha estat una espècie força apreciada. De fet, una de les primeres receptes de peix registrades de la història, pel cuiner grec Mithaecus o Mítec , el primer autor d’ un llibre de cuina conegut per la història, està feta amb aquesta espècie. En aquest recull  parla de la Tainia, nom amb que es coneix aquest peix en aquella zona geogràfica. En la recepta es fa servir oli d’oliva i  formatge, si bé aquest darrer component sembla que va portar molta controvèrsia entre els cuines de l’època ja que molts eren de l’opinió que el formatge no adiu amb aquest peix, i és que els gustos gastronòmics  han canviat molt al llarga de la història.

Des del punt de vista nutricional, la cinta forma part del peix blanc ja que conté menys de l´1,5% de greixos i és molt baix en calories, la qual cosa el fa molt apte per a moltes dietes saludables.

Es pesca sobretot amb l’art de bou.  Normalment es comercialitzen barrejades amb altres espècies de petita mida que forma part de la “morralla”. El màxim en les seves captures es produeix entre finals de primavera i al llarg de l’estiu i els mínims a l’hivern. La seva pesca no està regulada ni té talla mínima legal per a la seva comercialització.

Peix de segona (2): la mòllera

Sota la denominació de mòllera s´inclouen dues espècies molt properes i difícils de distingir entre si. La mòllera vera (Trisopterus minutus) i la mòllera fosca (Trisopterus luscus). Ambdues, juntament amb la maire, el bacallà o la bròtola  pertanyen al grup dels  gàdids. En català, amb  el terme mòllera,  també s’anomenen a les bròtoles i això fa que hi hagi una certa confusió terminològica entre ambdues espècies. Les molleres també es poden anomenar capellans o faneques, segons la localitat. El terme capellà és molt més comú a les Illes Balears.

La mòllera és un peix de mida mitjana que rarament és més llarg de vint centímetres, normalment són més petits. Presenta el cos  allargat, ovalat i una mica aplanat lateralment. El cap  i els ulls són grossos situats als laterals, presenta uns barbillons amb funció quimiosensora  a sota de a boca. L´aleta dorsal està dividida en tres i la segona és la més llarga. Les aletes pelvianes son molt llargues i presenta dues aletes anals. La línia lateral es aparent i lleugerament corbada

Les diferencies entre la mòllera vera i la mòllera fosca estan, tal i com indica el seu nom, en la coloració del cos,  en la mida, més petita la vera que la fosca i en la posició de la primera aleta anal que es més avançada en la mòllera fosca. De totes formes, l’espècie més freqüent a la mediterrània és la mòllera vera.

La mòllera viu relativament en contacte amb el fons malgrat que fa migracions verticals. Es troba sobre fons tan sorrencs com fangosos.  Forma moles bastant denses entre els 30 i els 300 m de profunditat on s´hi troben barrejats exemplars adults i juvenils. Es reprodueix entre el febrer i el maig. S’alimenta de petits crustacis, mol·luscs, poliquets i petits peixos.

En el cas de la mòllera vera existeixen dues subespècies: Trisopterus minutus minutus típica de les aigües de l’atlàntic europeu  i Trisopterus minutus  capelanus espècie mediterrània. Es pesca sobretot amb l’art de bou i en les seves captures es troben barrejats exemplars madurs i immadurs. La talla mínima per a la seva comercialització és  d’onze cm.

La carn de la mòllera és excel·lent, molt fina i delicada. La seva poca consistència la fa molt adequada per cuinar-la fregida.  A l’hora de coure-la hem de tenir en compte però que siguin exemplars frescos acabats de pescar, fet que passa si anem a les peixateries un cop ha arribat el peix de llotja del dia. Malgrat la bona  qualitat de la seva carn no té molta demanada i en algunes ocasions s’utilitza per a elaborar pinso per engreixar el peix de granja. Una mostra més del desori que representa aquesta alternativa a la pesca i  la  poca sostenibilitat de les instal·lacions d’engreix. Produïm peix de dubtosa qualitat usant com a pinso peix que té una carn exquisida.

La mòllera té un baix contingut de greixos en la seva carn i per això es considera un peix blanc. Aquesta és rica en vitamina A, C, E, B6 i B12 i és molt abundant en sodi i potassi.

Al país valencià hi ha molta tradició de consumir diverses espècies de peix assecades o salades. En aquest cas, sota la denominació de  capellans  és consumeix aquesta espècie. En algun indret fins i tot  se l’anomena “bacallà de pobre”. Molt sovint però, sota el nom de capellans   es comercialitzen altres espècies, en especial la maire. Això és però una altra històriademar.

Peix de segona (I): la bròtola

La bròtola és un d’aquells peixos poc valorats pels consumidors malgrat que és una espècie amb unes  qualitats que  fan que sigui molt interessant el seu consum; La  textura de la seva carn és molt fina i delicada  i el gust recorda al lluç. La seva carn té un contingut baix en greixos. Es tracta d’ una espècie de proximitat que es comercialitza a les nostres llotges i que no està sobreexplotada. Es comercialitza amb un preu molt econòmic. El seu consum pot contribuir a alleugerir la pressió sobre d’ altres espècies en greu perill de col·lapse com ara el lluç.

Es tracta d´una espècie de  la família dels gàdids juntament amb el bacallà, el lluç o la maire. La bròtola és un peix de cos allargat i comprimit de mida mitjana, no sobrepassa gairebé mai els 50 cm de longitud amb els flancs i el ventre clar i el dors més fosc.  Presenta una cap de bona mida amb els ulls grossos molt característics a la part superior i sovint inflats per la descompressió. Presenta un petit barbilló, molt semblant al del roger, a sota de la mandíbula i que actua com a quimiosensor. Té dues aletes dorsals que recorren tota la longitud del cos, la segona molt més llarga que la primera. Les aletes ventrals estan transformades en uns filaments de longitud considerable. Viuen en fons de fins a 1000 m de profunditat i als marges del tal·lús. Es tracta d’una espècie carnívora que s’alimenta de peixos i crustacis. Es reprodueix a la primavera  i inicis d’estiu. A la peixateria solen presentar la bufeta natatòria inflada per la descompressió en ser capturades  i en molts cassos els surt per la boca com si fos la seva llengua.

La bròtola de fang és una espècie comuna a les nostres llotges de peix. Foto: HNPPCC

Quan parlem de bròtoles ens referim a dues espècies molt properes que es diferencien entra d’altres coses per l’habitat on viuen. Així parlem de la bròtola de fang o bròtola pigada (Phycis blennoides) i bròtola de roca (Phycis phycis). De totes maneres des del  punt de vista comercial la més important és la bròtola pigada que representa la pràctica totalitat de les captures que es realitzen a casa nostra.

La bròtola de roca, com el seu nom indica, viu en fons rocosos propers a la costa. La seva coloració pren tonalitats marronoses al dors. La longitud de les aletes ventrals mai supera l’aleta anal. La seva carn és molt més ferma i gustosa que en el cas de la bròtola de fang.

La bròtola es pesca sobretot amb l‘art de bou malgrat que també hi ha captures amb tresmall i amb palangre. Les captures amb art de bou es produeixen quan s’arrossega l’art pels marges del tal·lús i els canyons submarins quan van a la gamba. Un dels principals inconvenients de la seva carn és que aquesta perd consistència  molt ràpidament per això es recomana consumir sempre exemplars acabats de pescar. La millor època pel seu consum és a finals d’hivern i al llarg de la primavera. 

Els quillats d’ Art de Bou, cada dia descarreguen bròtola a les llotges

A nivell terminològic hi ha una certa confusió entre les bròtoles, que també s´anomenem mòllera de fang o mòllera pigada i mòllera roquera respectivament i dues espècies més de gàdids que popularment les coneixem també amb aquest sobrenom: la mòllera vera (Trisopterus minutus) i la mòllera fosca (Trisopterus luscus).  En aquest cas, a aquestes espècies també se les coneix amb el nom popular de capellans o faneques. La nomenclatura en català barreja nom populars molt semblants per a espècies diferents i contribueix a aquesta confusió.  Això és, però, una altra històriademar.

Peix de segona

El consum de peix fresc i de proximitat és una de les recomanacions més insistents  que ens fan els nutricionistes per millorar la nostra salut. L’hora del sopar, un cop acabada la jornada, és un dels millor moments per a consumir peix fresc, acabat de pescar que, un cop subhastat, arriba a les peixateries aquella mateixa tarda.

El ritme frenètic de la nostra societat fa, que moltes vegades, tinguem poc temps i aquesta manca de temps i aquestes presses es redueix en la simplificació i releguem el consum de peix fresc de proximitat en  un segon pla.

Sóc del parer que cal anar a les peixateries de barri i adquirir el peix portat directament de les nostres llotges. Els que vivim en pobles de mar i amb port pesquer tenim una grandíssima sort en aquest sentit i moltes vegades no som capaços de ser-ne conscients.

La boga (Boops boops) i el sorell (Trachurus trachurus) formen part del peix de segona. Foto: Ictioterm

El negoci del peix ha patit molts canvis en els darrers anys, els majoristes apareixen en la cadena de distribució per abastar a les peixateries, especialment si es tracta dels establiments de les grans àrees comercials i supermercats. Allí ens imposen la seva “dictadura” i ens fan adquirir el que els hi és més rendible sense tenir en compte ni la temporada, ni la proximitat, ni la frescor del producte.

Les modes en el consum de peix han ajudat a estigmatitzar algunes espècies. A vegades perquè són difícils de manipular, de cuinar  o perquè, senzillament tenen espines. Així, algunes espècies de peix ja no són comercialitzades pels pescadors, doncs no els hi son rendibles,  i en cas de agafar-ne, com que saben que no tindrà sortida en llotja, les llencen per la borda en un despropòsit monumental.

Recordo de menut d’ haver consumit gerret (Spicaria smaris), boga (Boops boops), sorell (Trachurus trachurus), verat (Scomber scombrus), o xucla (Spicaria maena), espècies de peix menystingut. Peix de segona, malgrat ser, de costa i fresquíssim i que ja no arriba a les peixateries entre d’ altres raons, per manca d’interès dels clients. En aquest sentit és molt més còmode cuinar una rodanxa de salmó que no pas un grapat d’aquests peixos.

El gerret (Spicaria smaris) i la xucla (Spicaria maena) són dues espècies de peix de segona. Foto: Ictioterm

A la llista de peixos de segona n’hi podríem afegir d’altres  com la bròtola (Phycis blennoides), la mòllera (Trisopterus luscus), el capellà (Trisopterus minutus)  i fins hi tot la maire (Micromesistius poutassou) que malgrat trobar-se a les  peixateries, tenen molt poca sortida pels canvis d’hàbits en el consum i per les modes.

El fet de formar part d’aquest grup de peixos de segona, no es deu a la  poca qualitat de la seva carn, que en molts  casos és excel·lent, ni tampoc a que hagin desaparegut a causa de la sobrepesca. Es tracta només de que han deixat de tenir interès comercial i que si se’n pesquen, són retornats al mar. En aquest sentit es calcula que cada dia es llencen per la borda dels nostres pesquers més de vint tones d’aquest tipus de peix.

Als peixos de segona no els donem la oportunitat de jugar en el taulell de les peixateries en la mateixa divisió que ho fan d’altres espècies foranies i de dubtosa sostenibilitat que sí que hi son presents. Així, mai els donarem la oportunitat de pujar de categoria. La oferta en les peixateries és limita sempre a la dotzena de peixos més demandats i que en molts casos la seva explotació està sobresaturada. Només diversificant el consum i aprofitant l’ampli ventall d’espècies comestibles que ens ofereix la nostra mar, podem aconseguir un consum de peix fresc, de proximitat i sostenible. Això, és però, una altra històriademar.

Escórpores, rascasses i caps-roig

En el tercer lloc, jo hi posaria l’escórpora roja, o sigui la rascassa en la costa nord o gallina —nom que se li dóna pel color— en el coster meridional. Les innombrables varietats d’escórpores de colors que viuen en la nostra costa rocosa no poden menjar-se per la gran quantitat d’espines que el seu cos presenta. Són animals monstruosos i malignes. Són excel·lents, en canvi, per a ser bullits i produir un brou de primera qualitat.

JOSEP PLA, Bodegó amb peixos OC2

Les  escórpores,  rascasses i caps-roig són un grup de peixos força populars. La delicadesa de la seva carn,  ferma i molt gustosa, ha estat sens dubte el factor que ha divulgat la seva coneixença arreu. Prova d´això es la riquesa de noms amb que s´anomenen aquests peixos i que, ha estat també,  la raó per la qual  hi hagi hagut força confusió entre noms populars i contrades. En català les podem anomenar: escórpora, escorpra, escórpora fosca, escorpina roja, cap roig, rufí, polla, capó, gallina, rufí, rascla, rasclot o rascassa entre d´altres

Els representants d´aquest grup són peixos de cos robust, allargat i comprimit lateralment. Presenten un cap voluminós, ple d´espines i extensions dèrmiques. L´ull és gros i té una mandíbula molt potent. L´aleta dorsal es continua amb radis espinosos forts amb glàndules verinoses connectades a ells, precisament d´aquí prové l’etimologia del seu nom. En la seva coloració hi predominen els colors vermellosos i brunencs, i gairebé sempre es  críptica amb l´entorn. Tots els representants d´aquest grup són espècies litorals que formen part del que anomenem popularment peix de roca.

Scorpaena scorfa o Cap-roig (esquerra) i Scorpaena porcus o Escorpora fosca o Rascassa (dreta)

Sota la denominació d’escórpores, racasses i cap-roig  ens referim bàsicament a dues espècies diferents, (Scorpaena scrofa), coneguda popularment com a  cap roig, escórpora roja o polla  i (Scorpaena porcus), anomenada escórpora vera, escórpora fosca o rascassa.  Per acabar d´embolicar encara una mica més la troca, en castellà, en alguns indrets, al cap roig se l´anomena rascacio i a la rascassa, cabracho.

Scorpaena scfrofa presenta apèndix cutanis distribuïts per tot el seu cos. La seva coloració va del vermell a tonalitats brunes. Els radis de l´aleta dorsal d´ambdues contenen un potent verí. Scorpaena porcus és de tonalitats brunenques,  és una animal sedentari, solitari i que habita sobre fons rocosos. Ambdues són de bona mida ideals per a fer suquets, cassoles de peix, fer-les al forn o bé a la brasa.

Escórpores, rascasses o Caps-roig són els reis dels peixos de roca. Foto: B.A. Diari Ara

A les nostres aigües hi viuen d´altres representants d´aquest grup. En general aquestes altres escórpores són exemplars de petita mida que tenen força interès com a peix de sopaScorpaena elongata dita popularment escórpora allargada, pot arribar a confondre’s amb el cap-roig, en aquest cas no presenta mai apèndixs en la mandíbula. Scorpaena loppei, anomenada escórpora de blanda, mai assoleix més de 10cm de llargària. Scorpaena notata, conegut com a captinyós o escórpora tinyosa, és molt semblant a l’anterior i es distingeix per la taca clara al principi de l´aleta dorsal i una taca negra als darrers radis de la mateixa.

Les escorpores es pesquen amb diversos arts de pesca entre els que destaca l´art de bou. No obstant això, els exemplars de més grossos i de més qualitat  es capturen amb arts de pesca artesanals com ara les nanses, els tresmalls o els palangres.

Les salsitxes de frankfurt marines

El Surimi és l´aliment processat marí més popular de tots. El terme surimi, d’origen japonès, significa “múscul de peix picat”. Pel seu aspecte, es coneix popularment amb el nom de “barretes de cranc” malgrat que no inclouen aquesta espècies en la seva elaboració. En realitat es tracta de carn de peix processada, una mena de salsitxa de frankfurt marina.

Però que és exactament aquest producte? Com s’elabora? I és realment saludable?

El surimi té un origen gairebé mil·lenari que s´elaborava artesanalment amb múscul de peix blanc. Es va popularitzar als anys 70 al Japó i una dècada més tard ja era present als supermercats d´arreu del Món. Per obtenir surimi s´utilitzen espècies amb poca sortida comercial i de baix cost a més de restes procedents del procés industrial del filetejat, fet que fa molt difícil conèixer les espècies de peix que s´utilitzen per fabricar-lo.

Les populars barretes de surimi que imiten les potes de cranc.

El Surimi s´elabora amb carn picada de peix que es processa a través de diversos rentats afegint-t’hi diversos additius per aconseguir una consistència gelatinosa, per potenciar el seu gust i per afavorir la seva conservació. Entre aquests productes s´hi troben els fosfats, sals (E450 i E451), midó, edulcorants com el sorbitol (E420), potenciadors del gust com el glutamat monosòdic (E621) i colorants com el carmí (E120) per obtenir la capa superior vermella. També s´hi afegeixen proteïnes de soja, albúmina o proteïna de la llet. Cosa que els fa molt poc recomanables en persones que pateixen processos al·lèrgics a aquests productes. Paradoxalment , no representen cap problema a les persones al·lèrgiques al marisc ja que no en conté.

El seu procés de fabricació és molt semblant al de les salsitxes i embotits això fa que pugui ser fabricat amb diverses qualitats de carn malgrat quer habitualment se solen elaborar amb peix de baixa qualitat, retalls i restes que no tenen sortida d´altra forma.

En la nostra dieta aquest producte l´utilitzem com a complement en amanides, pastes o arrossos. En molts establiments de restauració el surimi forma part de les amanides dels salpicons de marisc i per això hi ha la confusió que està elaborat amb la carn de potes de cranc.

Es tracta d´un producte ultra processat fabricat amb matèries primes riques en proteïnes que han patit nombroses transformacions i que els nutricionistes recomanen evitar al màxim el seu consum.

Un altre inconvenient d´aquest producte és el seu deficient etiquetatge i denominació. Moltes marques el comercialitzen sota la denominació de “tronquitos de mar”, “palitos de mar” “roliitos de mar” o “tronquitos de Alaska”, cosa que porta al consumidor a confusió.

Peix sense espina

El peix és un dels aliments més rebutjat en els menús infantils. Fer atractiu el seu consum, sobretot entre els més petits, passa per a trobar espècies amb poca espina. La manca educació que hi ha en aquest aspecte fa que les espines s´hagin convertit en un escull insalvable que fa recular el consum d´un producte sa, necessari i bo i que ens aboca a consumir uns productes de dubtosa qualitat i carregats de problemes que poden afectar a curt termini la nostra salut.

Els experts recomanen el consum de peix entre tres i quatre vegades per setmana. Com a pares caldria educar als infants en aquest fet i acostumar-los a conèixer la gran diversitat d’espècies que es poden consumir i saber menjar-les traient bé treure les espines.

Les barrets de peix cada dia s´estan popularitzant més

Una possible solució seria trobar espècies alternatives amb poca o sense espina. Una tria limitada a molt poques espècies que reduirien la diversitat de la nostra dieta que la farien molt més monòtona i menys interessant i que produiria una sobreexplotació d´aquests recursos pesquers.

Una altre alternativa passa pel consum de les barretes de peix. Productes manufacturats industrialment amb diverses espècies de peix de dubtosa qualitat i que normalment és gairebé impossible conèixer amb exactitud de quina espècie estan elaborades. La comoditat que representa aquest producte en la nostra atrafegada societat les està convertint en una opció cada vegada més utilitzada.

La majoria de barretes de peix que trobem als congeladors dels supermercats estan elaborades amb lluç. Sota aquesta denominació hi ha diverses espècies de lluç de baixa qualitat que provenen sobretot dels caladors de l´Argentina, de Xile, del Senegal i de Namíbia. Espècies capturades per flotes industrials estrangeres amb una despesa d’emissions de CO2 del tot inacceptables, amb mètodes d’extracció que produeixen un elevat impacte sobre el medi i que a més ofeguen la migrada economia de les societats de pescadors locals.

Algunes marques fins hi tot les elaboren imitant la silueta d´animals marins

Malgrat que en les etiquetes posi que es tracta de barretes elaborades amb lluç és gairebé impossible de conèixer amb seguretat de quina espècie es tracta. Fins hi tot es dona el cas en alguna ocasió que el lluç es troba barrejat amb d´altres espècies de menor qualitat.

Però, que contenen exactament le barretes de peix? En el millor dels cassos, el percentatge de peix que contenen no supera el 50%. La resta són diversos tipus de farines i fècules que farceixen el producte. Olis de baixa qualitat, edulcorants i sal completen la llista negra, un còctel perfecte per a una alimentació gens saludable. Si a més de tot plegat hi afegim el fet que les barretes de peix es cuinen normalment fregides, les fa una menja gens recomanable per als nostres infant i joves per l´aparició de furans, substàncies canceroses que es formen a l´hora de cuinar-les.

La barretes de peix són l’opció més fàcil però ni de bon tros és la més saludable. El peix té espines i hem d’educar sobre aquest fet per poder consumir el producte natural, fresc i de proximitat.

Peix de roca

Escórpores, rascasses, cap-roigs, penegals, lluernes, rogers, morenes, congres, neros, anfossos, corballs,…. Formen part d´una orquestra fantàstica plena de solistes que brillen amb llum pròpia al xup xup de la cassola de terrissa sobre els fogons. Com diria en Pla, un autèntic bodegó amb peixos.

Sota la denominació de “peix de roca” agrupem un seguit d´espècies que tenen com a denominador comú el fet de viure sobre afloraments rocosos. Malgrat aquest fet, aquesta classificació es basa més en criteris gastronòmics que no pas biològics , ja que el peix de roca té unes característiques comunes que el fan molt indicat pels “suquets” i pels caldos de peix. De carn molt gustosa i compacte que no es desfà en coure-la, des de sempre una menja humil de pescadors que s´ha convertit en un àpat de luxe en els millors restaurants.

Escórpores, rascasses o caps roig són els reis d´aquest grup. Foto: B.A. Diari Ara

El grup del peix de roca té una sèrie de característiques comunes. Són espècies bentòniques. Solen ser exemplars acolorits. Són espècies molt territorials i de creixement lent. La majoria són solitaris i voraços depredadors. Viuen encauats i rarament formen moles.

La seva carn, malgrat ser excel·lent, presenta moltes espines cosa que dissuadeix als compradors. Alguns com les escorpores i rascasses a més presentes punxes dèrmiques a la seva pell. Aquest petit inconvenient fa que siguin poc preuats en la cuina diària de les llars malgrat la bona qualitat de la seva carn.

No s´ha de confondre el peix de roca amb el peix de sopa. Malgrat que el primer és ideal per a ser bullit, dins el grup del peix de sopa s´hi inclouen espècies de petita mida i que, de per si mateix, no es valorarien gaire però que el conjunt dona un valor afegit al grup. Evidentment algunes espècies del peix de sopa també formen part del peix de roca però no totes les espècies del peix de sopa són espècies de roca.

Gairebé totes les espècies d´aquest grup viuen arran de costa i són capturades, d´un en un, amb arts de pesca artesanals, això fa que siguin exemplars de bona mida i d´una qualitat immillorable una vegada pescats. Els fons rocosos són uns hàbitats on els arts de pesca menys selectius no hi poden treballar amb facilitat i per això les espècies d´aquest grup es solen capturar amb ormeigs molt més selectius i que malmeten molt menys el cos dels animals com a ara els palangres, els tresmalls, les nanses i fins i tot amb pesca recreativa amb arpó.

A le Formigues hi ha un peix de roca excel·lent. Foto: Castell de Ceuró

Precisament la pressió de la pesca submarina és un dels factors claus per entendre la davallada d´aquestes espècies. Malgrat que no hi ha estudis fiables al respecte, l´espoliació que estan patint els fons marins per part dels pescadors recreatius està portant al límit aquest tipus de peix. Una altre factor per entendre la davallada de les espècies de roca es troba en la degradació dels hàbitats litorals per múltiples factors. Sense la recuperació d´aquests hàbitats, no podem pretendre recuperar les espècies de roca.

Tot i el seu elevat valor culinari, en aquest grup també hi trobem espècies amb poc valor gastronòmic o bé difícils de trobar a les peixateries com ara les castanyoles els cabuts o les julioles malgrat que aquestes últimes resulten excel·lents.

Alguns municipis de la costa Brava com ara Begur, des de fa anys promocionen aquest tipus de peix a través de jornades gastronòmiques a voltant del peix de roca.