El rap, malgrat que a primer cop d’ull no ho sembli pel seu aspecte de dimoni,  és un peix molt apreciat gastronòmicament parlant. La pesca d’aquesta espècie no pren importància a la nostra costa fins el moment en que apareixen els primers quillats i es pot arrossegar l’art a profunditats més grosses gràcies als motors. Abans, amb les parelles de bou eren molt escasses les seves captures i pràcticament no es coneixia.

Quan ens referim a aquesta espècie hem de distingir entre diverses espècies malgrat que les dues més importants són el Rap negre (Lophius budegassa) i el Rap blanc (Lophius piscatorius).  El rap blanc també s’anomena de manera popular: rap ros, rap ver, buldroi o granota de mar, mentre que el rap negre es coneix amb els noms de: rap vermell o rap fotaire.

Ambdues espècies de rap  són vulnerables a la pressió pesquera i les seves poblacions estan sobreexplotades arreu. Els raps tenen una capacitat reproductora bastant baixa i a sobre arriben a la maduresa sexual tard, és a dir, la seva biologia presenta tots els elements necessaris per considerar-se una espècie en perill crític.

La talla mínima de comercialització a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Aquest fet no evita que  molts dels exemplars que es comercialitzen siguin immadurs. A més, existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries.

La diferencia entre ambdues espècies és molt subtil i això fa que molts consumidors les anomenin de manera genèrica com a rap. El rap blanc  sol ser de major mida que el rap negre. El primer pot arribar a assolir els 30 kg de pes i arribar a més d’un metre, mentre que el segon mai arriba a aquesta mida, el més freqüent es que mesurin entre 50 i 60 cm. El rap negre té el cap menys ampli que el rap blanc. La coloració del dors és verd olivàcia en el rap blanc i més fosca en el cas del rap negre. A la segona aleta dorsal, presenta entre 8 i 9 radis espinosos el rap negre mentre que el rap blanc en té entre 11 i 12. 

A les confraries de la nostra costa els desembarcaments de rap blanc són molt més abundants que els de rap negre. També succeeix que en algunes llotges no diferencien les dues especies i les agrupen amb el nom genèric de rap.

La manera més fàcil de diferenciar-ne un de l’altre  és, un cop morts i esventrats, fixar-nos en la membrada que rodeja el seu abdomen, anomenada peritoneu i que, com be indiquen els noms comuns, en una espècie és negra i en l´altre de color blanc.

A nivell gastronòmic, la carn del rap negre agafa menys aigua al ser cuit i és molt més gustosa, ferma i consistent  que no pas la del rap blanc , això fa que en els taulells de les peixateries el primer sigui més apreciat i, és clar, més car que no pas el segon. De totes maneres, un cop cuinats, si s´han respectat els temps de cocció, diferenciar un de l’ altre pel seu gust és molt més subtil.

I vosaltres, sou de Rap Negre o de Rap Blanc? Podeu contestar l’enquesta.

Rap negre o blanc

El congre és un d’aquells peixos posats més injustament en el grup de peixos de segona. De carn finíssima, compacte i forta que, en certa manera, recorda a la del rap. El seu aspecte de serp, el tacte llefiscós de la seva pell i sobretot la gran quantitat d’espines que presenta, especialment a la zona caudal, l´han relegat en aquesta categoria.

Si trobeu congre, especialment si es de bona mida, no ho dubteu, compreu-lo. La part posterior, de l’anus o pixador com a anomenen els pescadors, fins a la cua us servirà per fer un brou de peix exquisit i la resta la podeu fer de qualsevol manera. Si les rodanxes són grosses, normalment guisades o en suquets. Proveu també de fer-lo a la brasa i ja em direu.

El congre (Conger conger) és un peix d’ aspecte únic. Es diferencia clarament de la morena (Muraena helena), un peix amb el cos d’aspecte semblant,  per la seva coloració amb tonalitats grisoses i blavoses, i amb el ventre més clar que el dors. La secció del seu cos és gairebé circular la qual es va comprimint a mesura que ens acostem a la cua.  En canvi, la morena presenta una coloració marronosa molt més fosca i la secció és un xic comprimida lateralment. La morena a més, no presenta aletes pectorals. Els juvenils de congre es poden arribar a confondre amb l’anguila (Anguilla anguilla).

Es tracta d’un peix gran, pot arribar als tres metres de longitud però sovint la mida de les captures són  més petites. Té el cap gran amb els ulls grans i rodons. La seva boca és grossa, amb els llavis molsuts i carnosos  i amb una potent dentició. Presenta una sola aleta que és el resultat de la fusió de la dorsal, caudal i anal.   El congre es un voraç depredador, s’alimenta d’altres peixos, cefalòpodes i crustacis. Es pot trobar des de les aigües més litorals fins als més de 1000 m de profunditat.  Els exemplars més grossos viuen sobre fons rocosos costaners on s’encauen.  Aquests exemplars, més sedentaris, són un preuat premi pels pescadors submarins. Quan estan a dins del cau  no solen ser agressius malgrat que en alguna ocasió s’ ha descrit l’atac als  submarinistes més curiosos i que els  molesten en excés.

El congre presenta un cert dimorfisme sexual que afecta a la seva mida i a la forma del cap. En general les femelles són més grosses que els mascles. Els mascles rarament arriben al metre de llarg i al mig quilogram de pes mentre que les femelles són molt més grans. Pel que fa a la forma del cap, les femelles presenten un perfil còncau mentre que en  els mascles és més obtús i el perfil és totalment recte.

Es reprodueix una sola vegada i despès moren. La femella sol pondre entre tres i sis milions d´ous que passen per diversos estadis larvaris planctònics abans de convertir-se en juvenils, un d‘aquests estadis és la larva leptocèfala, molt semblant a la de les anguiles. Es recomana no consumir exemplars inferiors als seixanta centímetres de longitud per assegurar que s’hagin pogut reproduir.

El receptari tradicional dels pescadors conté nombroses receptes fetes amb el congre. Aquesta espècie forma part del ranxos més típics dels nostres pescadors. Normalment es cuina guisat amb patates, amb arròs o bé amb pèsols i formant part de l’ univers dels suquets de peix.

El congre es pesca amb els arts d’arrossegament però també es pot capturar amb palangres i amb el tresmall. A la mediterrània hi conviuen varies espècies de congre com ara, el congre dolç (Gnathophis mystax) o el congre roig (Ariosoma balearicum). Això es però, una altra històriademar.

De les més de cent espècies que es comercialitzen en les llotges catalanes, en consumim poc més d’una dotzena. La resta, forma part del que anomeno “peix de segona”, espècies més o menys subestimades al taulell de les peixateries malgrat tenir unes  característiques gastronòmiques que les farien aptes a la taula dels més gourmets. La cinta  és una d’aquestes espècies menystingudes, que malgrat tenir una qualitat de la seva carn fora de sèrie i un preu molt assequible, no gaudeix de l’estima que es mereix.

La cinta o veta (Cepola marcrophthalma), com el seu nom indica, és un peix allargat i fortament comprimit lateralment que es va fent més punxegut  a mesura que s’acosta a la cua. D’aspecte inconfusible, presenta un cap amb els rostre curt, els ulls grossos i la boca un xic protràctil amb dents molt afilades. El dors és de color vermell ataronjat  intens mentre que el ventre és molt més clar. L’aleta dorsal i l’anal són baixes, molt llargues i estan fusionades amb la cua. No solen fer més de 40 cm de llargària si bé la majoria d’exemplars comercialitzats són bastant  més petits.

La cinta és una espècie bentònica que viu sobre fons de sorra o de fang de la plataforma continental i també en els alguers des de la zona litoral i fins als 200 m de profunditat. És una espècie solitària o que forma petits grups. Es tracta d’un peix  molt més actiu durant la nit. Normalment viuen enterrades en el substrat. El seu règim és  carnívor i s’alimenta bàsicament de petits crustacis. Després dels temporals s’ apropa a la costa. Per la seva part, la cinta forma part de manera destacada en la dieta de peixos com el lluç, el gall de Sant Pere, el rap o la llampuga

Es reprodueix entre la primavera i la tardor quan la temperatura de superficial de l’aigua supera els quinze graus. Tant els ous com les larves són pelàgiques i formen part del plàncton on són molt freqüents especialment a finals d’estiu.  

La seva carn és ferma, molt fina però no és excessivament apreciada. És  excel·lent fregida amb alguna barreja d´altres espècies,  en aquest cas, és cruixent i molt saborosa. L’únic inconvenient són les espines però que amb una mica de pràctica són molt fàcils de treure.  En algunes ocasions, especialment en els exemplars més grossos, s’usen per a l’elaborar brous de peix.

Històricament ha estat una espècie força apreciada. De fet, una de les primeres receptes de peix registrades de la història, pel cuiner grec Mithaecus o Mítec , el primer autor d’ un llibre de cuina conegut per la història, està feta amb aquesta espècie. En aquest recull  parla de la Tainia, nom amb que es coneix aquest peix en aquella zona geogràfica. En la recepta es fa servir oli d’oliva i  formatge, si bé aquest darrer component sembla que va portar molta controvèrsia entre els cuines de l’època ja que molts eren de l’opinió que el formatge no adiu amb aquest peix, i és que els gustos gastronòmics  han canviat molt al llarga de la història.

Des del punt de vista nutricional, la cinta forma part del peix blanc ja que conté menys de l´1,5% de greixos i és molt baix en calories, la qual cosa el fa molt apte per a moltes dietes saludables.

Es pesca sobretot amb l’art de bou.  Normalment es comercialitzen barrejades amb altres espècies de petita mida que forma part de la “morralla”. El màxim en les seves captures es produeix entre finals de primavera i al llarg de l’estiu i els mínims a l’hivern. La seva pesca no està regulada ni té talla mínima legal per a la seva comercialització.