Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!*

Publicat el gener 17, 2022 per manelts

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren enbarcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Els que coneixeu Pineda, segur que sabeu la història de la ràtzia barbaresca que va ocórrer en aquest localitat costanera l´1 d’agost de l’any 1545. Els medis de comunicació de l’època ens reporten fins avui la tragèdia ocorreguda. Així, a la llinda de la porta d’entrada de l’Església de Santa Maria d’aquesta localitat maresmenca hi ha gravat en la pedra aquest episodi perquè, tots els pinetencs tinguin clar els perills que arriben per mar.

De fet, aquesta no és la única llinda on es recullen episodis d’aquest tipus. A pocs quilòmetres, a l’ ermita de Sant Simó de Mataró, hi ha esculpit l’atac barbaresc que va patir el patró de la nau Sant Cristòfor, Pere Silvestre, davant de la costa a l´any 1691 per part de les galeres de Suliman Anaut.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. A la llinda hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

En aquella època, els atacs corsaris als pobles “de mar” van ser una constant en les viles marineres, primer van ser els francesos, més tard, els genovesos i finalment els sarraïns i els otomans els qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre molt importància, convertint-se en un mal son pels vilatans de l´època. El perill d’aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles en les viles.

Caldria potser diferenciar la pirateria, del cors. En el primer cas, es tracta d’una activitat delictiva on el pirata selecciona les seves víctimes en funció dels guanys que creu que pot obtenir, mentre que el corsari actua en convivència d’un estat i ataca als estats enemics d’aquest. El cors va ser una activitat perfectament legal en aquell temps.

Segons es pot llegir a la llinda; A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants i després van saquejar i cremar l’església.

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Dragut va ser el protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, que el va alliberar i el va posar al seu servei. Nombroses són les ràtzies que va protagonitzar el nostre personatge a més de la de Pineda. Al 1546 ataca la regió de Calabria. I a l’any 1550 assalta Cullera i Pollença. Precisament en aquesta darrera localitat es celebra cada any la festa de moros i cristians per rememorar els triomf de la vila enfront el corsari.

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment i la mostra més evident n’és aquesta la llinda. D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular, unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa”. Fins hi tot, a Pineda es pot sentir l’ expressió “Què ve en Dragut!”, una adaptació de la frase que fa referència a “ l’home del sac”. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar va ser publicada inicialment el 22 de novembre de 2012

Sant Baldiri: la perla perduda del Cap de Creus

Publicat el Març 22, 2021 per manelts

El nucli abandonat de Sant Baldiri de Taballera es troba dins al massís del Cap de Creus a uns cinc quilòmetres de Port de la Selva. El conjunt, avui en ruïnes, està format per l’església, la casa del capellà i d´altres dependències annexes tancades dins un recinte fortificat amb una torre circular de defensa.

Durant molt de temps va ser el centre espiritual i econòmic dels nombrosos masos dispersos per les muntanyes del Cap de Creus. Aquest santuari va pertànyer inicialment al terme municipal de la Selva de Mar, juntament amb tota la muntanya de Sant Baldiri. A l’any 1787 va quedar inclòs dins del nou municipi de Port de la Selva, que va aconseguir el títol de vila en la cèdula Reial que va signar Carles III.

Les primeres referències documentals de Sant Baldiri van íntimament lligades al monestir de Sant Pere de Rodes i a la casa comtal d’Empúries. Al S. VIII ja hi havia una petita cel·la monàstica. A l’any 947 en un precepte de Lluis d´Ultramar, se l’anomena com a possessió a favor de l’abat Hildesind de Sant Pere de Rodes. Posteriorment apareix també en un document del Comte d’Empúries Gausfred, que ampliava les possessions del monestir. En d´altres documents d´aquell temps també es troba, sempre relacionat amb Sant Pere. La torre de defensa circular es construeix a l´any 1558 per vigilar l´accés marítim de les ràtzies pirates que assotaven la costa. En aquells temps el Cap de Creus ve ser fortament castigat per la pirateria amb nombrosos segrestos i saquejos. Més endavant va esdevenir santuari i ermita i es va fer una reconstrucció a mitjans del segle XIX. Finalment va quedar abandonada. El darrer aplec es va celebrar a l´any 1917. A partir d´aquell moment comença la seva progressiva degradació, decadència i enrunament. No va ser fins ben entrat el s. XX que es van realitzar uns treballs per recuperar i restaurar les restes.

Per arribar-hi, s’hi accedeix des del Port de la Selva a través del camí dels masos, avui GR11. S´ha de sortir del poble en direcció Cala Tamariua i seguir les indicacions. El darrer tram de l´itinerari es fa per un petit corriol que accedeix a la Vall de Sant Baldiri. Aquesta és un paratge relativament excepcional, arrecerat, proper al mar, amb terres fèrtils i amb aigua abundant. La seva vegetació és exuberant especialment si la comparem amb la de la resta del massís. Hi predomina l’alzina i el suro acompanyats de les pinedes que ocupen les antigues vinyes abandonades. En les obagues més humides també hi podem observar algun roure. Al llarg de tot el recorregut ens trobem rodejats de quilòmetres de murs de paret seca resultat de la incansable activitat dels habitants del territori per fer fèrtil un terreny abrupte i erm. Algun dia s´hauria de reivindicar aquest veritable signe d’identitat del Cap de Creus.

Si volem arribar fins a Cala Taballera haurem de continuar aproximadament uns dos quilòmetres seguit el camí que passa pel Mas Paltre. Taballera és la veritable reina del Gou.

Ara fa uns trenta anys es va engegar una campanya per a recuperar l´indret anomenada “ Sant Baldiri, la perla perduda del Cap de Creus”. De fet, la recuperació del conjunt no es va poder fer fins que l´ajuntament del Port de la Selva no va rebre la cessió del conjunt arquitectònic i d’una part de la Vall de Sant Baldiri que encara estava en mans dels ducs de Medinacelli, els hereus dels comptes d’Empúries. Això és però, una altra històriademar.

Ermites marineres (I): Sant Simó

Publicat el febrer 12, 2018 per manelts

Des de l´edat mitjana i fins al s. XVII, les comarques de la costa catalana han anat patint una sèrie d´incursions pirates i corsàries de vaixells provinents sobretot de Turquia i el Nord d´Àfrica. Al Maresme, un cop produïda l’expansió dels pobles “de mar”, aquests s’havien d´emmurallar i envoltar per torres de defensa i de guaita per a protegir-se d´aquests atacs.

Una de les incursions pirates més famoses del Maresme, es produí la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, quan onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda de Mar i van saquejar la població.

L´ermita de Sant Simó avui es troba aa tocar de la carretra NII en laseva sortida nord de la ciutat

Moltes vegades amb les muralles, la milícia o amb les torres de defensa no n´hi havia prou i, és clar, els soferts habitants d´aquests incipients municipis s´havien d´encomanar a l´advocació divina.

A Mataró, per exemple, el Consell de la Universitat d´aquesta vila va aprovar la construcció d´una ermita en honor a Sant Simó. Estava situada en un punt estratègic: fora de muralles a llevant del municipi en ple Camí Ral.

L´elecció d´aquest emplaçament i l´advocació triada no van ser cap casualitat. L´ermita es va aixecar al costat d´una font on les naus corsàries solien anar a carregar aigua pels seus vaixells i la divinitat, Sant Simó, va ser un apòstol partidari dels zelotes o els homes del ganivet, una facció radical del cristianisme molt violenta. L´objectiu fets era clar, es volia demostrar que la població de Mataró no tenia por dels Pirates barbarescs.

Sant Simó va ser invocat molts anys pels mariners mataronins per a protegir-se dels pirates. Poc a poc, s´en van anar fent càrrec de l´edificació tant mariners i pescadors com els pagesos de la zona de Mata i de les Cinc Sènies. Amb el temps la convivència entre aquestes dues comunitats va anar degenerant per la rivalitat que es va establir. Un exemple es troba en els esgrafiats de la façana on s´hi mostren a banda i banda de la porta principal motius mariners i motius de la pagesia competint entre si.

L´ermita acollia una col.lecció d´exvots molt interessant

Al llarg de la seva història, l´ermita de Sant Simó n´ha vist de tots colors. Fins abans de la guerra civil espanyola, l´ermita conservava una riquíssima col•lecció d´exvots mariners una mostra d´art popular en honor a les intervencions del Sant enfront de temporals, naufragis, atacs corsaris com el protagonitzat l´any 1691 per Pere Silvestre, patró del Sant Cristòfor contra unes galeres pirates davant de Mataró. Aquesta batalla queda recollida en l´esculpit de la llinda de la porta de la sagristia.

Sant Simó també va albergar durant molts anys l´exvot mariner més famós de la nostra història, la Coca que actualment es conserva al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam. Aquesta veritable joia de la història de la navegació va desaparèixer de l´ermita a primers del s XX de manera molt misteriosa.

El sabre de Sant Simó, l´apóstol zelota

Avui encara, cada 28 d´octubre se celebren les festes en honor a Sant Simó. En aquesta diada, els mataronins s´acosten en peregrinació a l´ermita i acompleixen el ritus ancestral de comprar el sabre, una especialitat pastissera que vol recordar la valentia de Sant Simó, el Sant del ganivet.

Piolín, piolín

Publicat el Setembre 25, 2017 per manelts

Hi ha moments on la ràbia no et deixa escriure i on el seny et convida a no rendir-te. Vaig viure de molt jove el que semblava el final del franquisme però, pel que ara veig, la veritable transició està succeint ara. La pèrdua de llibertats que s´està produint a Catalunya bé es mereix una històriademar.

El cop d´estat que ha perpetrat el govern de PP sobre les llibertats i l´autogovern de Catalunya ens ha fet retrocedir a una passat que creiem ja oblidat. Ara, som espectadors d´una falsificació de la realitat que mai haguéssim cregut que succeiria ni a casa nostra, ni en els nostres medis, ni en aquests temps. Un cop més la realitat supera la ficció.

Qualsevol relliscada serveix per riure de l´adversari. Manifestació davant el TSJC

El cert és que els cossos i forces de seguretat de l´estat espanyol quan veien a Catalunya era per a reforçar la policia catalana i col•laborar en la seguretat ciutadana. Quan això succeïa, per allotjar-se, utilitzaven hotels de platja fora de temporada. Calella, per exemple, era una d´aquelles poblacions que ocupaven literalment i on campàvem amb total impunitat. Us ho puc certificar en pròpia pell.

Ara, els responsables de la Policia Nacional l i de la Guardia Civil no han tingut “pebrots” de continuar amb aquest pràctica i, sabedors que serien rebutjats per la ciutadania, se les han empescat per a avarar tres creuers on allotjar les forces repressives.

Aquests tres vaixells en qüestió són el Rhapsody i el Moby Dada amarrats al port de Barcelona i el GNV Azzurra al port de Tarragona. Entre tots tres vaixells la capacitat total és de més de quatre mil places. Amb aquesta decisió el ministerio de interior està incomplint la llei ja que no està permès que els creuers facin alhora d´hotel.

Un dels vaixells on s´allotja la policia espanyola al Port de Barcelona. Foto: Portuaris CNT

Afortunadament els estibadors, hereus d´aquells bastaixos que van aixecar Santa Maria de Mar, han acordat no donar servei a aquests vaixells de la vergonya i, a més, no deixar-los dormir.

El més esperpèntic d´aquesta situació és que un d´aquest vaixells, el Moby Dada, decorant amb els personatges de Looney Tunes, sembla més un “chiqui parc” que no pas un vaixell repressiu. Segurament un més dels errors estratègics que el govern colpista espanyol està cometent aquests dies. En aquest vaixell els seus sinistres inquilins podran, entre escorcoll i escorcoll, anar al parc infantil, jugar amb inflables o submergir-se en la piscina de boles.

El més sorprenent de tot plegat és que aquesta estada en creuer de les forces d´ocupació espanyoles costa al voltant dels 300.000 €/dia. Tot plegat molt més del pressupost per a organitzar el referèndum. Al final, els representants legals de Catalunya seran segurament acusats de malversació de fons públics, una acusació que els pot portar penes de presó mentre que els representants espanyols sortiran amb total impunitat de tot plegat.

Luxe o luxúria?

Publicat el Juny 11, 2017 per manelts

Des de fa uns anys la costa central catalana s´està convertint en un dels llocs preferits pels propietaris dels grans iots de luxe per a fondejar en la mateixa línia de boies i passar-hi llargues temporades. La proximitat a la gran Barcelona i a diverses marines de luxe de la zona en podrien ser les causes. Altres raons són l´existència d´urbanitzacions de luxe en aquesta àrea i l´efecte reclam d´alguns primers residents en les mateixes.

La majoria d´aquestes imponents embarcacions pertanyen a personatges foscos, la majoria magnats russos, però també d´altres països emergents com ara la Índia o diversos països àrabs. Els propietaris fiscals en la majoria de casos són societats que formen part de l´entramat de negocis d´aquests personatges que sovint són utilitzades per a evadir impostos o fer negocis foscos. En alguns casos, aquests megaiots canvien de propietat sovint representant una de les formes d´especulació financera més descarada.

Imatge de l´estiu passat amb el “Pacífic” fondejat a 50 m de la platja de la Musclera a Arenys de Mar. Foto: P. Cantena (La Vanguardia)

Aquest darrer estiu, per exemple, va estar fondejat arran de la costa del Maresme el “Pacific”, un megaiot de 85 m d´eslora i propietat de Leonid Míkhelson, considerat per la revista Forbes, l´home més ric de Rússia. En aquest cas, l´arribada del multimilionari rus va recordar la pel•lícula “Bienvenido Mister Marshal” de Luis Garcia Berlanga. El seguici del multimilionari es va presentar en diversos ajuntaments de la zona per intentar fer negocis sense tenir en compta la nostra legislació ni els tràmits administratius que s´han de fer. A l´ajuntament de Sant Vicenç de Montalt, per exemple, van intentar, a cop de talonari, privatitzar la platja i farcir-la de xiringuitos d´alt standing al servei dels rics. A més, en més d´una ocasió van llogar i tancar pel seu ús exclusiu diversos serveis de restauració de prestigi de la comarca.

L’arribada dels megaiots genera entre els habitants de la zona i les administracions una barreja de sentiments. Per una banda hi ha qui creu que aquest efecte portarà més riquesa i més oportunitats pels negocis. Altres ho veuen amb molt més de recel i es mostren molt escèptics. I, vist el que ha passat en localitats properes com ara a Lloret, pensen que és el primer pas per l´establiment de les màfies russes a la comarca.

El Dilbal, propietat del magnat rus Alisher Usmanov al costat del Port de Blanes. Foto: Revista Actual.

Des d´un punt de vista ètic hauríem de tenir una actitud de refús, en contra d´aquest tipus d´embarcacions i tot el que es mou al seu entorn. La majoria de les grans fortunes dels propietaris d´aquestes andròmines s´han generat a partir de l´explotació de països subdesenvolupats i de milers de persones d´arreu.

Però, quines són les veritables raons les quals porten a aquests multimilionaris a exhibir-se d´aquesta forma tant indecent? Són, potser, les seves ganes de navegar o bé la seva estima pel mar? Evidentment que no. Els megaiots representen un símbol de poder i d´ostentació. A bord d´aquests vaixells i sense cap mena d´escrúpols es tanquen negocis foscos, es reparteix obra pública, es decideix el futur d´una nació en relació al seu deute extern o bé es mercadeja sobre qualsevol cosa que els pugui aportar diner fàcil. Allí, i enlluernats pel luxe, polítics, aristòcrates, magnats i la més selecta jet set riuen les gràcies d´aquests que es creuen els amos del món.

Canyet: un paratge singular

Publicat el Març 20, 2017 per manelts

El terme municipal de Sant Cristina d´Aro té algunes platges realment boniques i de totes per la seva singularitat, en sobresurt el paratge de Canyet.

En realitat quan parlem d´aquest indret ens referim a dues platges, una de sorrenca a llevant i l´altre formada de còdols i blocs de pedra de mida considerable a ponent. Totes dues estan separades pel torrent de Canyet que fa de partió entre els termes de Santa Cristina d´Aro i Sant Feliu de Guíxols.

La primera, la platja sorrenca de Canyerets, és la més meridional del municipi de Sant Feliu de Guíxols i està separada per la roca de la Tallada de Cala Canyerets ja dins el terme de Santa Cristina. A l´altre costat es troba Cala Canyet.

Les platges de Santa Cristina, tot un trésor. Foto: Fons de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

Durant molt de temps la Cala Canyerets va ser objecte de disputa entre aquests dos municipis a l´hora de establir a quin dels dos pobles pertanyia doncs quan es van fixar els límits municipals, la riera i la platja no tenien la mateixa configuració que té ara. Finalment als anys 90 el TSJC va resoldre que la platja de Canyerets pertanyia al terme municipal de Sant Feliu de Guíxols mentre que la Cala de Canyerets ho era de Santa Cristina.

L’entorn de Canyet forma part de la vessant marítima de l´espai natural del massís de l´Ardenya. El paratge està envoltat de contraforts granítics amb tonalitats ataronjades molt característiques que delaten la presència d´ortosa. La vegetació, formada per alzines, suros i especialment pins, en molts punts arriben a acaronar la mateixa línia de costa. Avui, malauradament l´entorn està força urbanitzat i hi ha diversos serveis turístics que degraden un paisatge amb un passat molt interessant.

Temps era temps, Canyet va ser un dels espais més esquisits de tota la Costa Brava. Foto: Col·lecció de documents audiovisuals i gràfics solts de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

El difícil accés a aquesta zona va afavorir durant molts anys l´activitat del contraban. Temps era temps que els corriols més inaccessibles del massís de les Cadiretes eren freqüentats, sobretot de nit, per contrabandistes carregats de farcells de tabac o bé aiguardent.

La principal característica d´aquest paratge és la presencia d´uns antics elements arquitectònics que denoten un passat glamurós: els miradors, els ponts i les passeres i el viver de llagostes en són els elements més interessants.

Entre Canyet i Canyerets s´hi troba la punta de Canyet, un bloc rocós farcit de pins i amb uns miradors tipus glorieta amb unes vistes excepcionals. Malauradament aquests elements arquitectònics es troben en un estat ruïnós. En aquest indret també s´hi pot observar l´antic viver de llagostes que també està en un estat d´abandonament considerable.

Els ponts de Canyet, un dels elements més interessants d´aquest paratge

A ponent de Cala Canyet s´hi troben els elements més destacables d´aquest paratge: els ponts de Canyet; unes artístiques passarel•les d´obra que uneixen els diversos esculls creant un pas que s´endinsa mar endins amb una gran bellesa. Els ponts i les passeres de Canyet permeten recórrer amb aquest particular camí de ronda un espai indescriptible.

Però, qui va ser el responsable de tot plegat? En la dècada dels 40, l´antic Mas de Canyet va ser adquirit i totalment remodelat. El nou propietari va crear un espai únic en tota la Costa Brava on va exercir d’amfitrió de nombroses personalitats que hi van fer diverses estades: el rei Balduí i Fabiola de Bèlgica, el rei Umbert d´Itàlia o bé el mariscal Jover de França en són alguns exemples.

Malauradament, amb el turisme de masses, aquest exquisit paratge va ser ocupat per una urbanització i d´altres serveis complementaris que van foragitar als seus primers estiuejants.

Camins de Ronda: un tresor sota els nostres peus

Publicat el Novembre 28, 2016 per manelts

Una de les millors maneres de conèixer la Costa Brava és passejant pels seus Camins de Ronda. Entre el verd dels pins, el roig de les roques i el blau del mar transcorre aquest espectacular itinerari únic en tot el món. La millor manera de gaudir del paisatge, de trobar racons idíl•lics i descobrir petites cales entre majestuosos penya-segats és trescar pels camins de ronda arran del mar. És la Costa Brava en estat pur.

Malauradament avui no existeix encara una interconnexió que uneixi, Blanes amb Port Bou. Aquesta idea idíl•lica topa amb entrebancs de diversos consistoris per temes de responsabilitat civil fet que paradoxalment, no passa en els senders d´alta muntanya del Pirineu per exemple. Aquí a més, algunes edificacions il•legals han mutilat aquest sender ocupant el domini públic amb total imùnitat sense que ningú s´atreveixi a plantar-los cara.

L´idea seria poder unir tota la Costa Brava per aquests senders peatonals. Caldria unir esforços d´Ajuntaments, de la Generalitat i de la Diputació de Girona per fer realitat aquest somni. De la mateixa manera que a Menorca hi ha el Camí de Cavalls i que després de molts entrebancs amb els propietaris es va arribar a un acord i s´ha constatat que el camí de cavalls genera un tipis turisme respectuós i de qualitat.

De fet hi esta havent certes iniciatives inconnexes que van encaminades a donar als 130 Km de Camins de Ronda el valor excepcional que es mereixen i que passin a ser considerats patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO com a paisatge cultural. Aquest fet que, ara sembla que pren consens i embranzida, ja es va reivindicar fa més de 20. Actualment, en el nou projecte també es volen incloure els camins de ronda de la Costa Vermella fins a Argelers de la Merenda.

Aquesta candidatura és una bona oportunitat per preservar aquest patrimoni i per recuperar els trams abandonats i, els ocupats urbanísticament per edificacions privades. A més, aquesta declaració suposaria una molt bona oportunitat per a desenvolupar turisme sostenible i respectuós amb el territori.

Algunes decisions presses darrerament com ara el permís per a la construcció d´un xalet de luxe a la zona del Golfet a Palafrugell, el projecte d´urbanització de Cala Morsica i la modificació del POUM de Tossa per a permetre la construcció d´un port són iniciatives totalment oposades a aquesta candidatura.

L´origen dels camins de ronda prové de que antigament per aquests corriols les patrulles feien les guàrdies o rondes per a controlar especialment el contraban. També eren usat pels pescadors per anar a pescar amb els arts de platja o en cas de naufragi.

Els camins de ronda són l´excusa per a descobrir i gaudir d´un paisatge únic. De fet avui es pot recórrer bona part d´aquests a través del GR 92 i de diversos senders litorals. Aquest GR es correspon en bastants trams al primitiu camí de Ronda. En alguns casos la urbanització arran de la costa ha tallat el camí i per això el GR també té alguns trams que transcorren per l´interior, molt allunyat del camí de Ronda que es reivindica.

#DiemNO

Publicat el Novembre 14, 2016 per manelts

Aquesta entrada vol ser un reconeixement a totes aquelles persones i plataformes ciutadanes que s´han posicionat en contra del disbarat que suposa la construcció d´un port a Tossa i la urbanització de l´entorn.

Tots som Tossa, endavant les atxes

“Esteu d’acord amb la iniciativa de modificar el Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal per possibilitar la futura construcció d’un port, els seus accessos, un hotel de cinc estrelles i quatre habitatges a Tossa?” Aquesta es la pregunta que hauran de respondre els gairebé 5000 Tossencs amb dret a vot el proper diumenge 20 de novembre. Al darrera d´aquesta pregunta s´amaga l´especulació urbanística en majúscules i el pretendre requalificar terrenys catalogats com a rústics en un espai totalment inalterat i amb un elevadíssim valor ecològic i paisatgístic. Els terrenys, a ponent del Cap de Tossa, representen un tram de Costa Brava totalment verge a causa del seu difícil accés per terra.

La magnitu de la tragèdia. El port superaria al Cap de Tossa i ocuparia una extensió igual a tot el municipi

Si tirés endavant el projecte que impulsa el govern municipal (Tossa Unida) representaria una estocada mortal per la platja des Codolar, un dels indrets més emblemàtics de la vila i reclam turístic del municipi que quedaria convertit gairebé en una zona marginal degut a l´impacte de propi port, a la pèrdua de qualitat de les aigües de bany i als efectes derivats de l´alteració de la corrent de deriva litoral a conseqüència de l´efecte pantalla del port.

A més de l´impacte del propi port, no s´hauria de menystenir els derivats de la construcció dels xalets i de l´hotel i dels accessos a aquesta àrea que inclouen un túnel per accedir-hi des del nucli urbà fins a la nova zona urbanitzada. Les dimensions del port equivaldrien a gairebé la meitat del nucli urbà de Tossa i el moll de llevant de port superaria el perfil del Cap de Tossa, tot un atemptat paisatgístic de primera magnitud.

Es Codolar, avui postal de Tossa, demà una zona marginal

Entre els arguments a favor dels defensors d´aquest disbarat n´hi ha un també relacionat amb el paisatge: la suposada desaparició de les embarcacions fondejades és un argument infantil en una infraestructura caríssima i que s´haurà d´amortitzar amb concessions que no podran assumir la gran majoria de bots que hi ha ara fondejats a la badia. Les raons econòmiques que exposen els promotors, si bé poden representar un increment d´ingressos per uns pocs a curt termini, a la llarga repercutiria negativament en tot el teixit turístic de Tossa.

Aquest tram de costa aviat podria desaparèixer

Com a agreujant de tot plegat, l´ajuntament de Tossa va signar un conveni urbanístic amb les societats promotores. Afortunadament les entitats “Amics de Tossa” i “Tossa en Acció” juntament amb els col•lectius ecologistes estan organitzant tota la campanya en contra d´aquest projecte especulatiu.

Independentment del resultat del referèndum, la darrera paraula sobre aquest projecte la tindria la Comissió d´Urbanisme de la Generalitat de Catalunya. A més, el projecte hauria de presentar un informe d´impacte ambiental perquè pogués ser executat i el sentit comú fa pensar que aquest informe serà negatiu i no s´autoritzarà mai un projecte com el que es posarà a votació el proper diumenge i que només haurà servit per a fracturar als Tossencs.

Pirate fishing

Publicat el Octubre 6, 2014 per manelts

Respon

Blackface interceptat per activistes de Greenpeace. Foto: Greenpeace

L’espoliació descontrolada dels fons marins de la costa africana està comprometent greument la seguretat alimentaria i abocant a la misèria les comunitats costaneres d’aquesta regió. Aquí el peix es la principal font de proteïnes en l’alimentació de milions de persones. La costa occidental d’Africa i en especial el litoral de Serra Leone és el paradís de la pesca il•legal, no declarada i no reglamentada (INDNR) o pesca pirata.

L’activitat il•legal dels blackfaces, forma com anomenen els pescadors locals als pirates, suposa un greu amenaça per a la supervivència alimentaria de bona part d’aquesta regió. Flotes de diversos països feinegen amb total impunitat, sense llicència per a pescar, usant arts prohibits i calant aquests en reserves per a la pesca artesanal. La majoria de vaixells porten bandera de la república de Corea, malgrat que n’hi ha també de la Xina, del Japó, d’Hondures, de Panama o de Belice i el 90% de l’activitat INDRH correspon a vaixells que usen arts d´arrossegament de fons.

El pesquer d´arrossegament amb bandera coreana Ocean 3 sota arrest a Freetown després de ser interceptat pescantil • legalment. Foto: EJF

Més enllà de les conseqüències ambientals d’aquest fet, el drama produït per la pesca INDNR ha estat la disminució en les captures dels pescadors locals i la ruïna de les vides de les comunitats costeres. Els pescadors tradicionals jo no pesquen com abans i es veuen abocats a les penúries alimentaries mentre que ni un cèntim dels beneficis de l’activitat il•lícita recau sobre ells. A Serra Leone, el 70 % de la població malviu en la més absoluta misèria i la seva supervivència depèn de les captures artesanals amb piragües. El peix il•legal es destinat a satisfer els capricis alimentaris dels més poderosos i bona part de les captures INDNR entren a Europa a través dels ports de les illes Canàries, on molts d’aquests vaixells tenen la seva base d´operacions.

De fet ningú sap del cert la quantitat de peix capturat de manera il•legal a Africa, però algunes estimacions xifren pèrdues entre 10 i 24 milions de dòlars a l’any i representen entre 11 i 26 milions de tones de peix.

La EJF (Environmental Justice Fundation) es una entitat que col•labora amb els governs africans per combatre la pesca INDNR. Un dels treballs més exhaustius sobre aquest problema el va realitzar la periodista d’investigació Juliana Ruhfus a l´any 2012. Sota el títol de “Pirate Fishing”, el treball desgrana la situació actual que es viu en aquesta costa. En base al guió d´aquest treball, el portal de noticies Al-Jazzera per commemorar el dia marítim internacional ha postat en funcionament un web interactiu que permet descobrir, tot jugant, el multimilionari negoci de la pesca il•legal.

Plana d´inici del joc Pirate fishing que ha publicat Al-Jazzera al seu web.

L´aplicatiu web, anomenat també Pirate Fishing, ens proposa convertir-nos en periodistes d’investigació per recollir proves i fer un informe sobre les conseqüències globals d’aquest fet. Els responsables del joc pretenen, a més de donar a conèixer les investigacions de Ruhfus, que els usuaris puguin prendre partida activament i aprofundeixin en les investigacions inicials tot jugant.

Norfeu: el cap dins el cap

Publicat el Novembre 11, 2013 per manelts

Hi ha a la Costa Brava dos caps que al meu entendre mereixen grans barretades, si és possible amb barret de copa. Aquests són el de Begur i el de Norfeu. Tots dos són truculents i espectaculars, i d’altres de més importància geogràfica –el de Sant Sebastià, el de Creus- no arriben a tenir la seva personalitat inconfusible.
(…) El de Norfeu té una virginitat mineral magnífica, és una muralla còsmica intacta, d’una solitud altiva i indiferent.
(Josep Pla, La Costa Brava)

La subpeninsula de Norfeu, separa la badia de Montjoi de la de Jóncols

El topònim Norfeu és un derivat d´Orfeu, heroi de la mitologia grega. La llegenda conta que Orfeu va enamorar Eurídice amb la música de la seva lira i que va adormir adormir Cèrber quan va baixar a l´inframón. En un dels seus viatges per la mediterrània el vaixell d´Orfeu va naufragar a causa d’una gran tempesta. L´heroi va lluitar per no negar-se ajudant-se de la seva lira que era de fusta, després de molts esforços es va poder aferrar a un illot amb forma de gat. Allí, espantat i mort de fred, va esperar que es fes de dia per saber on estava. L´endemà, la visió que tenia al davant era meravellosa, al fons una gran badia i més al fons encara, els Pirineus amb el Canigó, coronat de neu, al mig. Impressionat pel paisatge, va començar a cantar i a compondre cançons. Aquestes eren tant boniques que van produir que els Pirineus s’apropessin al mar, al lloc d´on venia aquella musica per poder escoltar millor les tonades. D’aquesta forma, amb aquest cataclisme, es va formar el Cap de Creus i la península que porta el seu nom i Orfeu va poder saltar a terra ferma.

El Gat de Norfeu, juntament amb el Cavall Bernat, formen part de les illes Moniques

Llegendes a part, el cap de Norfeu és l’accident geogràfic més destacable del “mar d´avall” del Cap de Creus amb una biodiversitat molt interessant, especialment pel que fa a les aus, a les plantes i als cetacis, cosa que la ha convertit en reserva integral terrestre i marítima Els penya-segats de Norfeu són senzillament impressionants. Aquesta sub-peninsula s’endinsa dos quilòmetres cap al mar i separa dues de les grans badies del Cap de Creus: Montjoi i Jóncols. A la´extrem del cap hi ha uns illots amb una de les roques més emblemàtiques de la zona: “el gat”, escultura natural producte de l’acció continua de vent, aigua i sal.

El Cap de Norfeu és una Reserva Natural Integral

Al punt més elevat del cap hi ha les restes de la Torre de Norfeu, construïda pels volts de 1604 com a torre de guaita i defensa de la costa contra els corsaris. La torre és una estratègica talaia fortificada a 175 m d’alçada. Una altre element destacable és la Cova de les Ermites, una cavitat natural amb entrada de paret seca que va ser utilitzada com a habitatge eremític. Posteriorment els pastors la van fer servir per refugiar els seus ramats.

: El Cap de Norfeu vist des de la Cala Rostella

Creuar el Cap Norfeu amb una embarcació tant fràgil com un caiac de mar és un dels privilegis més grans d’aquest món, es tracta d´ indret feréstec, amable amb bon temps i esquerp quan la tramuntana ho decideix. Les seves roques, i els seus racons són plens d´històriesdemar.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: pirates