Peix de segona (IX): el Gat

Peix de segona (IX): el Gat

El gat o peix gat, Scyliorhinus canícula, és un petit tauró força abundant a la nostra costa.  Com la resta de representants d’aquest grup presenta un esquelet cartilaginós. El gat té un cert interès comercial malgrat que no és tant  apreciat com ho pot ser el cassó, Galeorhinus galeus. En aquest cas es tracta d’una espècie vulnerable amb perill crític d’extinció a la mediterrània i per això es recomana que no es consumeixi. Algunes vegades es comercialitza el gat fent-lo passar com a cassó.

El seu cos presenta cinc ferradures branquials ben visibles típiques dels elasmobranquis. Els seus ulls són el·líptics i d’ aspecte felí, d’aquí el seu nom popular. La primera aleta dorsal es troba situada bastant al final del cos. És de color gris brunenc amb nombroses taques fosques i el ventre més clar. La seva pell, com en la majoria de taurons,  és dura i aspra, antigament s´usava com a paper de vidre per polir la fusta. En castellà se’l coneix també com a “pez lija”. No acostuma a fer més de 60 cm de longitud.

El gat és comercialitza esventrat i sense pell. A primer cop d’ull costa d’identificar

A diferencia de la majoria d’espècies de peixos, aquest  realitza la còpula i la fecundació és interna. Durant l’acte sexual, els mascles s’acoblen lateralment a les femelles enganxant-se per la cua. És una espècie ovípara, els seus ous són molt característics i estan  formats per una capsula rectangular quitinosa i translúcida amb prolongacions filamentoses o circells als quatre vèrtexs que serveixen per fixar-se al substrat o en la vegetació i fauna sèssil. La capsula deixa veure l’embrió a mesura que es va formant. Aquests ous són coneguts amb el nom de bosses de sirena, si bé sota aquest terme s’engloben tant els ous de tauró com els de rajada.

El gat és una espècie bentònica que viu sobre tot tipus de fons fins als 400 m de fondària, malgrat que mostra una certa predilecció pels fons fangosos. Molt més actiu durant la nit que és quan s’alimenta  de petits invertebrats com ara mol·luscs, crustacis i poliquets així com petits peixos.

Els ous del gat tenen un aspecte inconfusible

A nivell popular hi ha una certa confusió entre el gat, Scyliorhinus canícula, i el gatvaire, Scyliorhinus stellaris.  Ambdós es diferencien bàsicament per la disposició  dels orificis nasals que, en el primer cas arriben a la boca i en el gatvaire no. A més, aquest darrer és una mica més gros, podent assolir un metre i mig de longitud i té el clapejat del cos molt més destacat.  També se sol confondre amb la moixina o gat moixa, Galeus melastomus. Aquestes possibles confusions es produeixen sobretot  a nivell de peixateria ja que es comercialitzen esventrats i sense pell degut a la dificultat en treure-la.

El gat  es captura bàsicament amb arts d’ arrossegament. En alguns ports, especialment al sud-est de la península (Alacant, Murcia i Andalusia) és relativament conegut i tenen un receptari variat i molt interessant que té com a base aquest peix. La seva carn és blanca, dura i molt fina. És molt adequat per a cuinar-lo en suquets o adobat amb espècies així com es fa amb el cassó malgrat que no té el reconeixement d’aquest.  Els seus cartílags aporten molta gelatina al guisat. El seu fetge es considera tòxic.

En alguns ports es deixa assecar a sol i serena carregat de sal i posteriorment, es comercialitza per a fer sopes i caldos de peix i és que les salaons mediterrànies son tot un món. Això és però, una altra històriademar.

Amb tubo i ulleres

Aquesta entrada vol ser un reconeixent al blog “Tubo i ulleres” de l‘Enric Badosa, una meravella plena de coneixement.

L’accés al mar amb tubo i ulleres és una de les coses més senzilles que podem fer en la temporada de platges i la resta de l’any. Nedar amb tubo i ulleres és una forma fàcil d’accedir a un medi natural proper, ric i desconegut.

Malgrat que, setmanalment trepitjo les platges, gairebé mai m’hi trobareu estirat a la sorra prenent el Sol com una sargantana o utilitzant els diversos serveis que les empastifen. Si alguna vegada hi he d’anar a passar el dia, em podreu trobar en algun racó poc freqüentat amb  tubo i ulleres. Em passo les hores tafanejant i encuriosit a l’aguait del que passa pel davant del cristall entelat de les meves ulleres.

Capbussar-se amb tubo i ulleres permet accedir a un medi ric, divers, variat i desconegut

Capbussar-se amb tubo i ulleres, això que avui en dia en diem snorkel, és una de les millors coses  que podem fer a les platges. Alguns ajuntaments programen aquest tipus d’accions per engrandir el ventall d’activitats saludables que  es poden fer des de la platja estant. Darrerament, fins i tot en algunes platges s’han senyalitzat “senders” submarins que es poden resseguir amb tubo i ulleres. En aquest sentit, la platja de Perafita a la Reserva Marina de Banyuls-Cervera en va  ser la pionera.

Amb tubo i ulleres ens endinsem en els fons rocosos, oasis atapeïts de vida; entapissats d’algues i d’altres organismes dels quals no som capaços de conèixer el regne al que pertanyen a primer cop d’ull. Mirem cap on mirem, multitud de formes i de colors ressalten a sobre d’un mantell més a menys dens. L’observació vigilant ens mostra, si tenim sort, algun llampant nudibranqui  que ens fa de model en la improvisada sessió fotogràfica que li hem preparat.

Els fons de roca són veritables oasis de vida

Amb tubo i ulleres podem accedir fàcilment als alguers, només caldrà submergir-nos els pocs metres que els separen de la superfície i podrem nedar entre les llargues fulles de posidònia i deixar-nos sorprendre per la troballa sobtada amb algun pop que abandona la protecció del mantell de fulles per sortir a caçar. L’exploració atenta de les fulles ens sorprèn amb un univers de petits organismes que hi viuen fixats.

Amb tubo i ulleres ens capbussem en els cada vegada més nombrosos deserts submarins, fons rocosos erms de vida lligats, en alguns casos, a la depredació de les garotes i en d’altres al fondeig indecent dels iots i velers.

Amb tubo i ulleres podem nedar per sobre dels fons de sorra, aparentment deserts de vida però que si estem a l’aguait podem observar espècies mimetitzades amb els fons que tracten de passar desapercebudes fins que un petit moviment les delata. Quan els sediments són més fins, detectem la presencia de vida a través de les cavitats excavades, pels detritus de sorra  o pels forats per on en sobresurten alguns apèndixs. 

Amb tubo i ulleres ens capbussem en la columna d’aigua,  l’univers blau i ingràvid que ens mostra un món gelatinós ple de bioluminescències. Organismes de tot tipus i de totes mides amb infinitat de formes i colors que ens ofereixen les seves danses impossibles al compàs dels moviments de l’aigua. Perseguir aquí les moles de peix és un d’aquells exercicis impossibles d’aconseguir.

I vosaltres, ja teniu preparat el vostre tubo i ulleres? Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (VIII): La boga

La boga (Boops boops), juntament amb la xucla (Spicaria maena) i el gerret (Spicaria smaris), formen part d’un grup de peixos menystinguts pels consumidors. Més que agrupar-los en el peix de segona, fora més adequat posar aquestes tres espècies en una  categoria encara més baixa. En molts de cassos les seves captures generen un problema a bord de les barques de pesca ja que els pescadors saben perfectament que no tindran sortida a la llotja i en moltes ocasions són llençades directament  per la borda i per tant, no arriben a les peixateries.

La boga és el representant més humil dels espàrids (sards, orades, pagells o besucs). És una espècie semipelàgica que viu sobre tot tipus de fons, des d’aigües litorals fins als 250 de profunditat formant espesses moles  que s’apropen a les aigües superficials especialment durant la nit.

El seu cos és allargat gairebé cilíndric i fusiforme amb la línia lateral molt marcada. De coloració metàl·lica verd blau al dors i platejada als flancs i al ventre. Com en la resta d’espàrids, les escates són grosses i ben visibles. Es caracteritza per tenir els ulls molt grans en relació a la mida del cap i la boca petita. Presenta una taca fosca a la base de les aletes pectorals.

La boga és un dels peixos més menystinguts de la llotja

La boga és un peix omnívor, tant pot alimentar-se d’algues com de petits vertebrats. En general, els exemplars joves solen ser carnívors mentre que els adults són bàsicament herbívors. És fàcil veure-les menjar tota mena de restes orgàniques en els molls de pesca, cosa que s’afegeix a la seva mala fama i poc valor  comercial. Per aquestes raons, en moltes ocasions les captures de boga se solen utilitzar per escar palangres o per pescar i engreixar tonyines.

La boga es reprodueix a la primavera amb una reproducció externa. Les postes formen part del plàncton. Els individus arriben a la maduresa sexual el primer any.

La carn d’aquest peix és molt poc apreciada entra d’altres raons perquè té moltes espines, es un xic estellosa, tova  i poc consistent. Per gaudir-ne plenament cal triar exemplars acabats de pescar, s´ha d’escatar a consciència i hem de treure molt bé els budells. De fet el seu gust recorda una mica al de la sardina. També es pot menjar salada o fumada.

La boga es pot cuinar enfarinada, fregida o a la planxa. Amb una mica d’all i julivert i un bon raig d’oli queda força bona. El nostre receptari tradicional d’aquesta espècie no va més enllà mentre que en les cuines de la mediterrània oriental està molt més valorada.

Es pesca amb arts d’encerclament durant la nit, també es pot capturar amb l’art de bou i amb ormeigs de xarxa com ara el tresmall, les soltes o el bolero. Són importants les captures que es fan amb canya. De fet, molts pescadors s’inicien amb aquesta espècie. La talla mínima legal de comercialització són 11 cm.

Antigament hi havia un art de pesca de xarxa anomenat boguera que s´utilitzava per a capturar aquesta espècie. Aquest enginy és descrit per  Emerencià Roig en el seu llibre La pesca a Catalunya (1927): són unes xarxes de quaranta canes de llargada per un metre i mig d’ample, proveïdes a les vores, de surada i plom, i als extrems, de cua i botafions per a lligar unes peces a les altres. La calada consta de quinze peces; la fan al fons del mar.  Hi ha també un tipus de nansa especial per a la pesca de bogues anomenada boguera. La boguera era una nansa molt més curta i ampla que les tradicionals. Le bogueres no es calaven mai al fons sinó que es mantenien entre aigües. Les nanses bogueres s´escaven amb una bola de pasta que cada nanser preparava amb una formula única i guardava com a un veritable secret. Això és però, una altre històriademar.

Seafood. Global o Local?

Seafood Global és la fira més important relacionada amb el consum de peix i marisc i d’altres derivats del mar. Ha tingut lloc a Barcelona entre el 26 i 28 d’abril d’enguany i consolida la fira de Barcelona com a referent mundial en fires dedicades a l’alimentació. La fira ha canviat la seva seu de Brussel·les, on s’havia organitzat els darrers anys, per Barcelona, entre altres raons per la importància que pren el mercat espanyol de consum de peix. En aquesta edició  hi ha hagut una participació de 1500 empreses del sector que representaven un total de 76 països i un impacte econòmic de més de cent milions d’euros.

Certament, el fet d’escollir Barcelona no ha estat a l’atzar. La capital catalana, amb un dels principals ports de la Mediterrània és un aparador magnífic i més, tenint en compte que l’estat espanyol està al capdavant dels països amb un consum de peix i marisc més elevat. La fira ha estat el punt de trobada de proveïdors, compradors i venedors de productes del mar.

La única possibilitat és apostar per la pesca artesanal

En la fira s´hi pot trobar producte congelat, producte processat, peix procedent d’aqüicultura i molts derivats obtinguts a partir de peix i fins hi tot d’algues com ara el paté d’espirulina que comercialitza una empresa catalana a partir del cultiu d’aquesta microalga d’aigües dolces i que és considerada un superaliment pels experts del ram.

Seafood Gobal, al contrari del que prediquen els organitzadors i els participants, ha estat l’aparador de la prepotència dels països més miops del planeta. S’està veient que la globalització només crea desequilibris entre el nord i el sud causant greus perjudicis sobre les comunitats de pescadors de les dues ribes.

Seria molt més coherent organitzar una Seafood local ja que la globalització de la industria alimentaria de productes de mar provoca greus desequilibris entre, els països de primera i els de segona. Sóc del parer que per afavorir la comunitats de pescadors a nivell local s’hauria d’afavorir el consum dels productes que aquests en ofereixen. Les empreses estrangeres que operen en els caladors dels països del tercer món només agreugen més els desequilibris entre aquests i nosaltres.

Caldria invertir molt més en el producte de proximitat i gravar amb més impostos els derivats de mar que ens arriben de l’altra punta del món amb una petja de carboni del tot insostenible. Això seria una manera de promocionar la pesca a nivell local i poder contribuir en la sortida  de la greu crisis que pateix el sector.

En les ponències i els debats que s´han organitzat de manera paral·lela a la fira no hi ha hagut espai per a debatre aquest temes. Sembla ser que els ponents només s´han centrat en la creixent demanda de productes de mar per part dels països occidentals per a dibuixar un mercat robust i amb un creixement continuu.

La clau de volta de tot plegat rau en un canvi radical en els nostres costums a nivell del consum de peix i de marisc i la promoció d’allò local. Caldria invertir els esforços en una campanya d’educació en el consum de peix i marisc entre els ciutadans dels països occidentals.  Això és però, una altre històriademar.

Rap Negre, Rap Blanc

El rap, malgrat que a primer cop d’ull no ho sembli pel seu aspecte de dimoni,  és un peix molt apreciat gastronòmicament parlant. La pesca d’aquesta espècie no pren importància a la nostra costa fins el moment en que apareixen els primers quillats i es pot arrossegar l’art a profunditats més grosses gràcies als motors. Abans, amb les parelles de bou eren molt escasses les seves captures i pràcticament no es coneixia.

Quan ens referim a aquesta espècie hem de distingir entre diverses espècies malgrat que les dues més importants són el Rap negre (Lophius budegassa) i el Rap blanc (Lophius piscatorius).  El rap blanc també s’anomena de manera popular: rap ros, rap ver, buldroi o granota de mar, mentre que el rap negre es coneix amb els noms de: rap vermell o rap fotaire.

Malgrat el seu aspecte, el rap és un peix excel·lent

Ambdues espècies de rap  són vulnerables a la pressió pesquera i les seves poblacions estan sobreexplotades arreu. Els raps tenen una capacitat reproductora bastant baixa i a sobre arriben a la maduresa sexual tard, és a dir, la seva biologia presenta tots els elements necessaris per considerar-se una espècie en perill crític.

La talla mínima de comercialització a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Aquest fet no evita que  molts dels exemplars que es comercialitzen siguin immadurs. A més, existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries.

La diferencia entre ambdues espècies és molt subtil i això fa que molts consumidors les anomenin de manera genèrica com a rap. El rap blanc  sol ser de major mida que el rap negre. El primer pot arribar a assolir els 30 kg de pes i arribar a més d’un metre, mentre que el segon mai arriba a aquesta mida, el més freqüent es que mesurin entre 50 i 60 cm. El rap negre té el cap menys ampli que el rap blanc. La coloració del dors és verd olivàcia en el rap blanc i més fosca en el cas del rap negre. A la segona aleta dorsal, presenta entre 8 i 9 radis espinosos el rap negre mentre que el rap blanc en té entre 11 i 12. 

A les confraries de la nostra costa els desembarcaments de rap blanc són molt més abundants que els de rap negre. També succeeix que en algunes llotges no diferencien les dues especies i les agrupen amb el nom genèric de rap.

La manera més fàcil de diferenciar-ne un de l’altre  és, un cop morts i esventrats, fixar-nos en la membrada que rodeja el seu abdomen, anomenada peritoneu i que, com be indiquen els noms comuns, en una espècie és negra i en l´altre de color blanc.

La diferencia entre el rap blanc (esquerra) i el negre (dreta) està en el color del peritoneu

A nivell gastronòmic, la carn del rap negre agafa menys aigua al ser cuit i és molt més gustosa, ferma i consistent  que no pas la del rap blanc , això fa que en els taulells de les peixateries el primer sigui més apreciat i, és clar, més car que no pas el segon. De totes maneres, un cop cuinats, si s´han respectat els temps de cocció, diferenciar un de l’ altre pel seu gust és molt més subtil.

I vosaltres, sou de Rap Negre o de Rap Blanc? Podeu contestar l’enquesta.

Rap negre o blanc

Bodegó amb peixos (part 3): Els ormeigs de pesca

Si bé els mots art i ormeig de pesca són sinònims, hom parla d’arts quan l’aparell en qüestió està fet amb xarxes i d’ormeig quan no hi ha aquest element. En el bodegó amb peixos, Pla no distingeix aquests dos termes i parla d’arts i d’ ormeigs de manera indistinta.

Segons la classificació que fa Emerencià Roig, els ormeigs de pesca que anomena Josep Pla són: les nanses, els ormeig per enfitonar el peix i l’univers dels ormeigs d’ham i en especial la pesca amb canya.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

Les nanses, en paraules de Pla, els cistells de fàcil entrada i difícil sortida. Mereixen els comentaris de l’autor que en descriu els diferents models que hi havia: “Hi ha nanses per a llagostes i nanses més petites, de forma de bolet, anomenades gambines i amb les quals s’agafen moltes classes de peixos”. El lector es fa una idea exacta de la dificultat de calar les nanses i de conèixer amb exactitud la geografia submarina a través de les  senyes. “Les senyes  indicadores dels paratges  peixaters són conegudes  pels pescadors a través, sovint d’una llarguíssima tradició familiar”. Les nanses s’havien d’escar per atreure el peix: “El millor esquer per a les gambines és la garota femella”.

Bona part de la narració es dedica als ormeigs d’ham: “L’ham és un objecte que degué ser creat per l’home de seguida que aprengué a manipular els metalls” “És un invent que com el de la roda: una meravella d’astúcia i habilitat”. Pel que fa als ormeigs d’ham, Pla comenta en referència al nero: “es pot agafar amb l’ham d’un palangre o amb una escada de llença, estratègicament col·locada davant d’un cau.

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

Entre els ormeigs d’ham, la pesca amb canya n’és el principal protagonista. “El pescador de canya sent, com el del volantí i el del palangre, l’estrebada elèctrica de la presa al palmell de la mà… Cap estri de pescar no projecta de manera tan directa i eficient sobre el pescador… la picada del peix a l’esquer i a l’ham, que a través del fil, el pescador té a la mà”. El sofert pescador de canya és també un dels protagonistes del bodegó: “El pescador de canya és un ésser totalment incomprès per la població en general. La gent creu que el pescador és un babau que tracta de passar l’estona de fer-se escàpol del tedi familiar, utilitzant una distracció insignificant”.

La potera, ormeig format per una corona d’ham que s’usa per pel calamar també té el seu espai al bodegó: “Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera” “el calamar s’abraça sobre les punxes hirsutes, cobreix el plom amb tota l’ànsia del seu cos”. Una de les tècniques de pesca més curioses que descriu és la pesca de sípia a la femella: “s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament”.

La fitora, un ormeig en desús també té el seu lloc. “La fitora és un trident modificat; el trident té tres pues; la fitora pot tenir-ne més o menys gran” “A Fornells hi havia dos o tres grans pescadors de fitora realment notables”

En la narració, l’autor mostra la seva preocupació per la sobreexplotació que pateix la pesca del lluç: “es troba al nostre país en un moment de decadència probablement definitiva”. Avui, cent anys més tard encara continuem sobreexplotat aquesta espècie i l’aboquem als límits de la extinció. La majoria de lluç que consumim ja no és Merluccius merluccius ni prové de la Mediterrània. Això és però, una altre històriademar.

Bodegó amb peixos (part 2): Arts de xarxa

Bodegó amb  peixos és a més d’un retrat de les espècies de peixos,  les seves qualitats i la riquesa terminològica, també una descripció dels principals arts de pesca que es feien servir, si més no a Fornells, en aquell temps.

L’obra va ser publicada per primera vegada al 1950. És però una narració de joventut de l’autor. Pels ormeigs que descriu, la podríem situar ben bé entre la primera i la segona dècada del s. XX.  Precisament en aquests temps, Emerencià Roig, publica “La Pesca a Catalunya” on també es descriuen els ormeigs de pesca que detalla Pla. Alguns dels arts de pesca descrits ara estan en desús, d’ altres han patit modificacions considerables malgrat que s’ han mantingut fins els nostres dies i d’altres com la teranyina, acaben d’aparèixer a la costa catalana. L’obra no descriu encara la pesca d’arrossegament tal i com la coneixem avui, faltarien  alguns anys perquè apareguin els primers quillats.

Llagut del foc segons una il·lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

El primer art descrit és la xàvega o pesca a l’encesa. L’encesa és una forma de pesca d’origen mil·lenari. Les primeres referències daten de l’any 974 al Cap de Creus. Fins l’any 1910 va ser un sistema de pesca força usat. L’aparició de les teranyines va coincidir amb l’abandó de la pesca a l’encesa. La xàvega era un art de platja que es tirava en els nits més fosques de l’any. El peix era atret i es concentrava amb l’ajut del llagut del foc, on la llum de les teies cremant al fester o faitó feia pujar el peix en superfície i era conduit amb molta habilitat cap a la platja.  “La xàvega es pesca de nit, i, com que sempre m’agradà anar al llit tard, trobí que m’era molt adient amb el meu caràcter”

Les xarxes pròpiament dites  també ocupen el seu espai en aquest bodegó i també es descriuen els diferents tipus: “armellades, bogueres, soltes, pantesanes, sardinals, moixoneres, i d’altres”. Paradoxalment en la narració no hi ha cap referència als sardinals, l’art de xarxa més estès a la costa catalana en aquella època.

La parella de bou es va mantenir fins als anys 50.Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

En referència a l’art de bou comenta: “Arrossegar un art de platja pels fons del mar, per les planúries, sorrenques o fangoses, pel llit dels barrancs submarins és un afer molt vell”. Efectivament, la parella de bou és un art de pesca que possiblement ja existia a inicis del segle XVII. Pla relata de manera magistral la pesca en parella. En les explicacions de l’autor no es fa cap referència a l’aparició dels primers motors que es va produir de manera contemporània amb l’obra. En la descripció de la parella de bou ja comenta la seva substitució per un nou art, anomenat vaca, que ja l’arrossegava una sola embarcació, ja que l’art era molt més petit. La vaca és doncs el precursor de l’ art d’arrossegament actual. “Les parelles de bou han estat substituïdes per les embarcacions anomenades vaques; una sola embarcació fa ara la feina que feien una parella de barques”.

En les nits de primavera, l’ horitzó de Fornells s’omple de pampallugues de llum. Són les trainyeres, les primeres teranyines o pesca d’encerclament. En aquells temps aquest art de pesca representava una novetat; “En la monotonia de la via de Fornells aquesta aparició és d’una tal novetat que tothom queda, davant d’aquests focs errants i fugitius , una mica astorat”

La narració continua amb la descripció dels ormeigs d’ham, els ormeigs de jonc i murtra i els ormeigs que enfilen el peix  Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (VI): el Tacó

El tacó (Bothus podas) és un d’aquells peixos que passen desapercebuts en els taulells de les peixateries. Segurament el fet de ser un peix de mida petita, especialment si el comparem  amb d’ altres representants del seu grup com ara el llenguado (Solea vulgaris)  o la bruixa (Lepidorhombus boscii Lepidorhombus. whiffiagonis), contribueix  una mica a aquest fet.

El tacó és un peix molt saborós. Fer-los fregits amb oli d’oliva bo, una mica torradets i amb la pell cruixent és un dels millors àpats que podem fer. L’únic inconvenient, si és que realment ho és, són les espines que en aquest cas són molt fines i s’enganxen a la carn. De manera pacient però es poden anar traient i el filet de carn blanca  resultant es fon a la boca amb una textura i un gust excel·lents.

Una de les coses curioses d’aquesta espècie és la gran riquesa terminològica amb que s’anomena en la nostra llengua. Malgrat que els noms més estesos són  el de tacó i el de pedaç, n´hi ha d’altres com: puput, tapaxones,  tapaconys, podàs, remolons, pàmpol, misèria o tapaculs. Alguns, amb una component fortament escatològica. La forma del seu cos recorda a un tros de roba, un pedaç i com especifiquen alguns noms populars serviria per a tapar les parts més  íntimes.

El tacó és un peix pla d’aspecte simpàtic i inconfusible. Foto: Museu de la Pesca

El tacó és un peix pla amb el cos més o menys ovalat. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares molt característiques. La seva coloració és críptica i en general és una mica variable i depèn del tipus de substrat sobre el que viu. A la seva pell s´hi localitzen cromatòfors, que són els responsables del canvi de tonalitats.  El tacó té els ulls grossos, molt separats i localitzats al costat esquerra. L’espai interocular és bastant enfonsat. La part inferior  del seu cos és totalment blanca. Les aletes dorsal i anal són llargues i amb molts radis. La boca és petita i forma un petit musell. Com en la resta de peixos plans, el tacó no presenta bufeta natatòria. La pèrdua d’aquesta s’interpreta coma una adaptació a la vida bentònica.

Com la resta de representants del grup dels peixos plans es desplacen lliscant per sobre els fons marí gràcies a moviments ondulatoris del seu cos. El tacó és una espècie solitària que pot arribar a assolir els 45 cm malgrat que els exemplars que es comercialitzen solen ser bastant més petits, d’entre 8 i 18 cm.  Viu semi enterrat sobre fons de sorra o fang d´entre els 5 i els 400 m. S’alimenta de petits peixos i d’ invertebrats com ara cucs, crustacis i mol·luscs.

El tacons fregits amb un bon oli d’oliva són excel.lents

El tacó és una espècie ovípara. Es reprodueix a la primavera i a l’estiu. Els ous són pelàgics i en eclosionar en surten formes larvàries planctòniques semitransparents i simètriques que viuen en les aigües superficials.  Aquestes quan arriben als tres centímetres de longitud pateixen una metamorfosi i es desplacen fins als fons bentònics on hi viuen la resta de la seva vida.

Les captures de tacons es fan  sobretot amb arts de pesca artesanals com ara el palangre i el tresmall. També es poden capturar de manera accidental amb l’art de bou. A nivell de pesca recreativa les captures es fan al volantí o xarambeco. Al ser una espècie minoritària la seva pesquera no està regulada ni s’ ha establert cap talla mínima legal.

Peix de segona (V): el Verat

El verat és un peix que considerem que no s’ha de repetir si hom en vol mantenir la qualitat. Es menja esporàdicament a la primavera, obert en canal, fregit amb oli i amb un complement de julivert i all, si pot ésser tendre. JOSEP PLA El que hem menjat.

Aquesta vegada no comparteixo el punt de vista del gran Pla sobre aquest peix, és clar, aquest no va poder gaudir de les preparacions marinades d’ aquesta espècie. Estic segur que si l’hagués provat en qualsevol de les diverses receptes, hagués canviat el seu punt de vista. El verat (Scomber scombrus), i més en els darrers temps on s’està imposant  la cuina oriental, és un peix excel·lent que, cada vegada més, apareix en les cartes dels més prestigiosos restaurats. Segurament no trobareu un peix tant bo, tan fresc  i tan econòmic com aquest  en els taulells de les peixateries. Han hagut de ser els japonesos els que li hagin tornat a donar valor afegit  en els seus sushis, sashimis i en els shimesaba. Malgrat aquest fet exòtic, el verat és excel·lent cuinat a la brasa, tal i com s’ ha fet en aquest país tota la vida, i en aquest cas, el seu toc greixós i la seva carn consistent el fan excel·lent.

En els marinats, en els fumats, en els tàrtars, en els cebiches i en els escabetxos, malgrat no tenir la fama de la tonyina o del salmó, és un peix amb unes qualitats que el fan únic. Només cal repassar les cartes dels “grans” i us adonareu que el verat hi juga un paper de primer ordre. Sota el meu punt de vista, la millor manera de preparar el verat és en escabetx, en aquest cas es potencia el seu sabor i es conserva la textura de la seva carn. Quan consumim aquesta espècie marinada hem de ser molt curosos amb la possibilitat de que contingui anisakis, per això, el millor és sempre congelar-lo prèviament.

El verat és un peix excel·lent

El verat era una de les espècies de peix més apreciades pels romans. El garum elaborat a la Carthaginensis estava compost bàsicament de verat i s’exportava des d’allí a tot l’Imperi emmagatzemat en àmfores. En alguns jaciments arqueològics d’aquesta zona s’ha trobar la inscripció, “Garum Scombri, Liquamen Excellens Vetus”, en referència a la reputació d’aquest producte. En aquest sentit, precisament el topònim de la localitat murciana d’Escombreras rep el seu nom  de la excel·lència dels verats que es capturaven en aquesta regió.

El verat és un peix amb bastantes espines, fet que ha contribuït a que no es consumeixi de la manera que es mereix per la seva qualitat. Quan aneu a comprar-ne assegureu-vos que siguin exemplars frescos, acabats de pescar, això es pot saber quan presenta la pell brillant. Els exemplars de mida més menuda solen tenir una major qualitat de la carn, malgrat que heu de garantir  que compleixen la normativa pel que fa a les talles mínimes que, en aquesta espècie, és de 18 cm. Com passa amb d’altres peixos, amb aquest mida legal el peix encara no s’ha pogut reproduir cap vegada.

Des del punt de vista nutricional, el verat conté una elevada concentració d’àcids omega 3, essencials per a una dieta saludable. És també molt ric en vitamina B, A i D, potassi, ferro, magnesi, fòsfor i iode. L’únic inconvenient és que la seva carn conté un elevat contingut en purines i per això no està recomanat entre les persones amb nivells del àcid úric elevat.

El verat forma part de la família dels escòmbrids juntament amb la tonyina, la bacora, la bacoreta, la melva, el bonítol  o el bis, l’ espècie més propera a ell. El seu cos és hidrodinàmic, allargat, prim i fusiforme. És un nedador molt actiu. Les seves mides més habituals són entre els 20 i els 40 cm. El dors es verd blavós amb franges perpendiculars, obliqües i amb ondulacions més fosques i brillants. El ventre és clar i els flancs són argentats. Presenta dues aletes dorsals ben separades entre si. Al darrera la segona i després de l’anal, presenta cinc pínnules molt característiques que li donen estabilitat en nedar.

És una espècie zoòfaga, s’alimenta d’ altres  petits peixos, de formes larvàries, ous flotants i d’altres organismes planctònics en especial crustacis. Forma grans moles d’ individus de talla similar que es poden barrejar amb d’altres espècies pelàgiques, sobretot amb la sardina. Durant l´hivern i la primavera és quan la qualitat de la seva carn és major.

Durant les nits se sol capturar amb arts d’encerclament, mentre que de dia, quan s’ apropen al fons, les captures són amb l’art de bou. Pel que fa a l’estat de conservació d’aquest recurs, les coses són molt diferents segons es tracti d’exemplars mediterranis o atlàntics. El verat és una espècie sobreexplotada en els caladors internacionals del l’ atlàntic nord. Això és però, una altra històriademar.

Tio Peneque

Aquesta històriademar s´ha construït a partir de les aportacions de diversos pescadors que van feinejar en aquest calador i que van conèixer al tio Peneque: En Lluis Talló, pescador de la Barceloneta i fill del Vicentet, un dels nebots de Peneque. En Vicenç Iglesias, l’avi del qual va navegar amb el mateix Peneque i que va compartir barcada amb el Vicentet i l’AleIx Pujol, pescador de Sant Pol  que va capturar molta gamba al sot de Peneque.

El Clot de Peneque és un dels caladors de bou més famosos i populars de la costa central. Els pescadors de bou d’Arenys, els de Blanes, els de Mataró i fins hi tot els de Barcelona el coneixen des de fa molts d’anys i l’exploten. Aquest sot és l’indret  on va començar la pesquera de la gamba, el  recurs desconegut fins aquells dies. Voleu saber  la història de Peneque?

Primer pla del tio Peneque als anys 40. El seu nebot, Vicentet és el segon per la dreta. Foto: Arxiu Lluís Talló

El calador està orientat de manera més o menys paral·lela a la línia de costa davant de Malgrat, en el flanc  oest del canyó de Blanes seguint la isòbata 400. Es troba situat  entre  els caladors de La Carrana, al sud i La Rocassa, al nord. El nom es deu a la persona que el va descobrir.

El Clot de Peneque o Paneca es troba situat al flanc occidental del canyó de Blanes. Font: La pesquería de Cataluña y Valencia: descripción global y planteamiento de bases para su seguimiento. Jordi LLeonart  (1990)

Tio Peneque va ser un pescador de Peñíscola que abans de la guerra civil es va establir al barri del Serrallo a Tarragona on hi va viure alguns anys. En plena postguerra, cap al 1939, es desplaça fins a Barcelona amb la seva germana Agustina i els tres fills d’aquesta, en Marià, en Vicentet i en Gabrielet, dels quals va exercir de pare. Els dos darrers van aprendre l’ofici de pescador de la ma del Tio Peneque i van patronejar diversos quillats al moll de Barcelona. En la seva arribada a Barcelona, primer s’estableix a la carretera de l’Arrabassada i més tard a la Barceloneta on encara hi viu la seva família. En els  primers temps anava a l’art o al rossegall i  el peix que capturat l’intercanviava entre els veïns. Més tard, amb l’arribada dels primers motors,  va patronejar diversos bous d’arrossegament.

Coneixia el fons marí a la perfecció des de Vilanova fins a Blanes, fet que li va reportar una molt bona reputació entre els pescadors de l’època.  El calador que va descobrir es va anomenar en primera instància  “El Clot de la Infanta”, nom del quillat que patronejava en aquells temps. Peneque era el malnom del nostre personatge i cap de les fonts consultades sap a que es deu.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. L’avi del Vicenç Iglesias, que va navegar amb Peneque en primer terme assegut. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias.

Al Tio Peneque li agradava anar al lluç i a la maire al calador de la Carrana davant de la costa de Mataró. Resseguint aquest calador a 180 braces en direcció llevant  i usant l’escandall de ma es va adonar que aquest perdia el fons i queia fins a les 400 braces iniciant-se un sot, aquesta segurament va ser la primera vegada que algú va calar en aquest indret i evidentment, es va guardar per a ell mateix les enfilacions.  En aquelles primeres captures es van adonar que al calador era molt ric en  gamba vermella que, gairebé no es coneixia en aquell moment. En aquells temps, la  gamba panxuda era la més difosa.

En aquella època era habitual que les barques de bou passessin dies fora de la seva base i en aquest cas, alguns quillats de la costa central  passaven llargues temporades, especialment als mesos d’estiu, fondejats a la badia de Blanes per pescar en els marges del seu canyó submarí, on es localitzaven alguns dels caladors més productius de la zona. Als anys 50 moltes barques coneixien l’ existència d’aquest calador i evidentment hi pescaven, els nebots de Peneque, la barcada del Vicenç Iglesias i el mateix Aleix Pujol.

La riquesa del calador era enorme i poc a poc es va anar estenen la seva fama. En un temps on no hi havia aparells electrònics, els mariners s’havien de guiar per les senyes i l’escandall per a situar-se correctament. Fins i tot, van fondejar al sec de llevant, seguint les enfilacions,  un petit bollarí que els indicava on començava la calada. El bol de Peneque era lent, durava entre tres quarts i una hora amb el motor anant al ralentí. Moltes vegades els quillats havien de fer cua  i prendre el seu torn per a pescar cosa que en més d’una ocasió generava tensions entre els mateixos pescadors. Això però, es una altra històriademar.