Escórpores, rascasses i caps-roig

En el tercer lloc, jo hi posaria l’escórpora roja, o sigui la rascassa en la costa nord o gallina —nom que se li dóna pel color— en el coster meridional. Les innombrables varietats d’escórpores de colors que viuen en la nostra costa rocosa no poden menjar-se per la gran quantitat d’espines que el seu cos presenta. Són animals monstruosos i malignes. Són excel·lents, en canvi, per a ser bullits i produir un brou de primera qualitat.

JOSEP PLA, Bodegó amb peixos OC2

Les  escórpores,  rascasses i caps-roig són un grup de peixos força populars. La delicadesa de la seva carn,  ferma i molt gustosa, ha estat sens dubte el factor que ha divulgat la seva coneixença arreu. Prova d´això es la riquesa de noms amb que s´anomenen aquests peixos i que, ha estat també,  la raó per la qual  hi hagi hagut força confusió entre noms populars i contrades. En català les podem anomenar: escórpora, escorpra, escórpora fosca, escorpina roja, cap roig, rufí, polla, capó, gallina, rufí, rascla, rasclot o rascassa entre d´altres

Els representants d´aquest grup són peixos de cos robust, allargat i comprimit lateralment. Presenten un cap voluminós, ple d´espines i extensions dèrmiques. L´ull és gros i té una mandíbula molt potent. L´aleta dorsal es continua amb radis espinosos forts amb glàndules verinoses connectades a ells, precisament d´aquí prové l’etimologia del seu nom. En la seva coloració hi predominen els colors vermellosos i brunencs, i gairebé sempre es  críptica amb l´entorn. Tots els representants d´aquest grup són espècies litorals que formen part del que anomenem popularment peix de roca.

Scorpaena scorfa o Cap-roig (esquerra) i Scorpaena porcus o Escorpora fosca o Rascassa (dreta)

Sota la denominació d’escórpores, racasses i cap-roig  ens referim bàsicament a dues espècies diferents, (Scorpaena scrofa), coneguda popularment com a  cap roig, escórpora roja o polla  i (Scorpaena porcus), anomenada escórpora vera, escórpora fosca o rascassa.  Per acabar d´embolicar encara una mica més la troca, en castellà, en alguns indrets, al cap roig se l´anomena rascacio i a la rascassa, cabracho.

Scorpaena scfrofa presenta apèndix cutanis distribuïts per tot el seu cos. La seva coloració va del vermell a tonalitats brunes. Els radis de l´aleta dorsal d´ambdues contenen un potent verí. Scorpaena porcus és de tonalitats brunenques,  és una animal sedentari, solitari i que habita sobre fons rocosos. Ambdues són de bona mida ideals per a fer suquets, cassoles de peix, fer-les al forn o bé a la brasa.

Escórpores, rascasses o Caps-roig són els reis dels peixos de roca. Foto: B.A. Diari Ara

A les nostres aigües hi viuen d´altres representants d´aquest grup. En general aquestes altres escórpores són exemplars de petita mida que tenen força interès com a peix de sopaScorpaena elongata dita popularment escórpora allargada, pot arribar a confondre’s amb el cap-roig, en aquest cas no presenta mai apèndixs en la mandíbula. Scorpaena loppei, anomenada escórpora de blanda, mai assoleix més de 10cm de llargària. Scorpaena notata, conegut com a captinyós o escórpora tinyosa, és molt semblant a l’anterior i es distingeix per la taca clara al principi de l´aleta dorsal i una taca negra als darrers radis de la mateixa.

Les escorpores es pesquen amb diversos arts de pesca entre els que destaca l´art de bou. No obstant això, els exemplars de més grossos i de més qualitat  es capturen amb arts de pesca artesanals com ara les nanses, els tresmalls o els palangres.

Cogombres de mar

Això és conserva d’holotúries: un malai diria que no té rival en tot el món

JULES VERNE (Vint mil llegües de viatge submarí)

Les holotúries, pixotes o cogombres de mar són uns representants del grup dels equinoderms molt abundants en els nostres fons litorals, especialment en els tous (sorra i fang). Se’ls coneix popularment també amb d´altres noms, alguns ben suggerents com ara: pardals de moro, carais de moro, botifarres de mar o pixotes de mar entre d´altres, es que això dels noms populars és tot un món.

Malgrat que a primer cop d´ull la seva morfologia externa no ens fa pensar en un equinoderm, una observació més detallada ens deixa veure la simetria radiada típica d´aquest grup d´animals. El cos dels cogombres de mar és allargat i tou de consistència. La boca és a un extrem de l´animal i està rodejada de tentacles. Els sexes són separats, la fecundació és externa. El seu desenvolupament és indirecte  i no hi ha cap mena de dimorfisme sexual. El seus moviments són lents i ho fa reptant pel fons.

Cogombre de mar en un fons de grava al Cap de Creus

L’alimentació d´aquest grup d´espècies és bàsicament sedimentívora. El cogombre de mar ingereix grans quantitats de sorra i s´alimenta dels detritus, de la  matèria orgànica i de petits organismes que es troben en el sediment. Les  restes són expulsades per l´anus en forma de cordons sorrencs envoltats d´una fina capa mucosa.

La primera reacció que té una pixota quan se sent amenaçada es expulsar aigua per l´anus i a continuació contreure el seu cos i endurir-lo.  Les holotúries són capaces d´expulsar els seus òrgans interns com a mecanisme de defensa enfront dels depredadors, aquests són regenerats un altre cop. Normalment expulsen per l´anus uns filaments enganxifosos anomenats tubs de Cuvier aquests contenen, en algun cas, substàncies paralitzants com ara una metzina anomenada holoturina amb interès farmacèutic per tractar el dolor. En certs cassos també són capaces d´expulsar part de seu tub digestiu que també acaben regenerant ràpidament.

Algunes espècies d´holotúria allotgen al seu interior un peix anomenat peix perla o rubioca (Carapus acus) que hi viu de manera comensal o paràsita al seu intestí.

A la Mediterrània es troben una quarantena d´espècies diferents de cogombres de mar. Les més important en les nostres aigües són: Holothuria tubulosa (pixota terrosa, botifarra de mar o pardal de moro) que és l´espècie més abundant a la nostra costa. Holothuria forskali (pixota negra o carallot negre), Holothuria sanctori (pixota de taques blanques), Holothuria poli (Pixota sorrenca) i Stichopus regalis (espardenya)

Si exceptuem l’espardenya, les pixotes no tenen entre nosaltres cap mena de valor gastronòmic. No obstant això, als mercats asiàtics i sobretot a la Xina són molt apreciats i es consideren afrodisíacs. Allà  es consumeixen cada any més de 40.000 tones. El trepang  són els cogombres de mar oberts, cuits i assecats al sol.  Des del punt de vista nutricional els cogombres de mar són rics en proteïnes (fins a un 50 %) i minerals. Contenen molt pocs greixos i sucres.

Peix de roca

Escórpores, rascasses, cap-roigs, penegals, lluernes, rogers, morenes, congres, neros, anfossos, corballs,…. Formen part d´una orquestra fantàstica plena de solistes que brillen amb llum pròpia al xup xup de la cassola de terrissa sobre els fogons. Com diria en Pla, un autèntic bodegó amb peixos.

Sota la denominació de “peix de roca” agrupem un seguit d´espècies que tenen com a denominador comú el fet de viure sobre afloraments rocosos. Malgrat aquest fet, aquesta classificació es basa més en criteris gastronòmics que no pas biològics , ja que el peix de roca té unes característiques comunes que el fan molt indicat pels “suquets” i pels caldos de peix. De carn molt gustosa i compacte que no es desfà en coure-la, des de sempre una menja humil de pescadors que s´ha convertit en un àpat de luxe en els millors restaurants.

Escórpores, rascasses o caps roig són els reis d´aquest grup. Foto: B.A. Diari Ara

El grup del peix de roca té una sèrie de característiques comunes. Són espècies bentòniques. Solen ser exemplars acolorits. Són espècies molt territorials i de creixement lent. La majoria són solitaris i voraços depredadors. Viuen encauats i rarament formen moles.

La seva carn, malgrat ser excel·lent, presenta moltes espines cosa que dissuadeix als compradors. Alguns com les escorpores i rascasses a més presentes punxes dèrmiques a la seva pell. Aquest petit inconvenient fa que siguin poc preuats en la cuina diària de les llars malgrat la bona qualitat de la seva carn.

No s´ha de confondre el peix de roca amb el peix de sopa. Malgrat que el primer és ideal per a ser bullit, dins el grup del peix de sopa s´hi inclouen espècies de petita mida i que, de per si mateix, no es valorarien gaire però que el conjunt dona un valor afegit al grup. Evidentment algunes espècies del peix de sopa també formen part del peix de roca però no totes les espècies del peix de sopa són espècies de roca.

Gairebé totes les espècies d´aquest grup viuen arran de costa i són capturades, d´un en un, amb arts de pesca artesanals, això fa que siguin exemplars de bona mida i d´una qualitat immillorable una vegada pescats. Els fons rocosos són uns hàbitats on els arts de pesca menys selectius no hi poden treballar amb facilitat i per això les espècies d´aquest grup es solen capturar amb ormeigs molt més selectius i que malmeten molt menys el cos dels animals com a ara els palangres, els tresmalls, les nanses i fins i tot amb pesca recreativa amb arpó.

A le Formigues hi ha un peix de roca excel·lent. Foto: Castell de Ceuró

Precisament la pressió de la pesca submarina és un dels factors claus per entendre la davallada d´aquestes espècies. Malgrat que no hi ha estudis fiables al respecte, l´espoliació que estan patint els fons marins per part dels pescadors recreatius està portant al límit aquest tipus de peix. Una altre factor per entendre la davallada de les espècies de roca es troba en la degradació dels hàbitats litorals per múltiples factors. Sense la recuperació d´aquests hàbitats, no podem pretendre recuperar les espècies de roca.

Tot i el seu elevat valor culinari, en aquest grup també hi trobem espècies amb poc valor gastronòmic o bé difícils de trobar a les peixateries com ara les castanyoles els cabuts o les julioles malgrat que aquestes últimes resulten excel·lents.

Alguns municipis de la costa Brava com ara Begur, des de fa anys promocionen aquest tipus de peix a través de jornades gastronòmiques a voltant del peix de roca.

Pesca artesanal. Pesca de futur?

Hi ha una certa confusió entre termes que cada vegada utilitzem més quan ens referim al peix que adquirim a les nostres peixateries: peix capturat amb arts de pesca artesanals i peix capturat amb sistemes de pesca industrials o semi industrials. Evidentment aquesta categorització no té res a veure amb que el producte sigui de proximitat o de quilòmetre zero.

El peix artesanal, per definició és sempre producte de proximitat, però no tot el peix de proximitat és capturat amb arts de pesca artesanals. Per exemple, les captures que es realitzen amb els quillats d’arrossegament no es poden considerar artesanals. En tot cas, podríem definir-les com a peix de proximitat capturat amb sistemes de pesca semi industrials.

Els tresmalls, les soltes, el palangre, les nanses, el bolitx, la sonsera, els cadups o les gàbies de marisqueig entre d´altres formen, part d´aquesta categoria que anomenem pesca artesanal.

La pesca artesanal ´´es el futur de la pesca a la Mediterrània

Quan ens referim a la pesca artesanal es vol fer esment a tots aquells sistemes de pesca que capturen el peix a petita escala de manera molt selectiva i amb un esforç pesquer baix. En aquesta categoria, les embarcacions i les tripulacions són també reduïdes i l´organització productiva és de caire familiar. Una altra característica de la pesca artesanal és la poca evolució que han tingut els paranys de pesca al llarg de la història. Només els materials naturals han estat substituït per d´altres sintètics i més eficients.

En la pesca artesanal, la interrelació entre el medi, l´art de pesca, les espècies capturades i els propis pescadors és del tot sostenible. Gairebé sempre es pesquen exemplars per sobre de les talles mínimes i molt poc malmesos per la captura, amb la qual cosa augmenta la seva qualitat. La pesca artesanal és doncs també un tipus de pesca ecològica.

Les pròpies característiques d´aquests tipus d´arts de pesca la fan força vulnerable a les condicions meteorològiques cosa que propicia que, de manera natural, s´estableixin aturades biològiques ja que els propis pescadors no poden sortir quan hi ha mal temps. Els pescadors artesanals, des de sempre, s´han adaptat al ritme de la natura canviant l´art en funció de l´època de l´any i de l´espècie que es vol capturar. Avui, l´Administració encara no entén una pràctica ancestral com aquesta i posa traves als canvis de rols d´aquestes pescadors.

El futur de la pesca passa per la pesca artesanal

Des del punt de vista de la conservació del patrimoni, la pesca artesanal es pot considerar com a un pilar en la identitat de molts pobles mariners. Patrimoni material i de coneixement que han estat transmesos de generació en generació i que ara corren el perill de perdre’s, de la mateixa manera que aquest tipus de pesca està abocada a desaparèixer. En aquest sentit sóc del parer que l´Administració no ha fet prou per protegir aquests arts i ormeigs artesanals i que tot plegat ens està portant, entre d´altres coses, a una pèrdua irreparable de patrimoni mariner.

Les característiques ecològiques de la mediterrània amb una baixa productivitat fa que la pesca de tipus artesanal sigui la que més s´adapti a les condicions naturals del nostre mar. No té cap sentit que els quillats d´arrossegament continuïn espoliant i destruint els fons marins. Caldria però un canvi de mentalitat enorme per a poder respondre a les exigències del mercat només amb aquests sistemes de pesca i creieu-me, si volem continuar tenint pescadors a les nostres platges, llotges i ports en un futur immediat, tot passa per potenciar aquests sistemes de pesca enlloc de posar-hi traves burocràtiques.

Va de Galls

Sortint a mar, de segur que alguna vegada us heu adonat que hi ha fondejades un mena de banderes, de colors negre i roig. Són els galls, que els pescadors deixen per a senyalitzar els seus arts i ormeigs de pesca.

Els galls serveixen tan als propis pescadors a localitzar els seus paranys com als altres pescadors i navegants per a respectar-los i bé esquivar-los. Els pescadors fondegen els galls que romanen fixos gràcies a un mort o pedral, normalment un llast gros que esta unit amb un cap que s´anomena sirga fins a un element que sura i que es fa visible per la bandera. Els morts poden ser una simple pedra o més habitualment un bloc de formigó amb unes anelles per a lligar la sirga. Ells galls estan units a l´ormeig de pesca a través d´una mare que forma part del propi ormeig. El morts serveixen també per evitar que l´art de pesca no pugui derivar per efecte de la corrent.

El gall vermell o de llevant i el gall negre o de ponent

Antigament es feia servir planxes de suro superposades i lligades amb filferro i amb un forat al mig on es clavava una banderola o un gallardet. Avui, aquest ha estat substituït per materials plàstics.

Els galls, evidentment assenyalen l´inici i la fi dels arts i els ormeigs calats: pot ser un palangre, un tresmall o unes soltes, que en aquets casos es fan servir dos galls, un a cada extrem de la calada. La bandera vermella assenyala l´extrem de llevant de la calada, mentre que la negra l’extrem oposat, és a dir, el de ponent.

Les embarcacions d´arts menors porten galls per senyalitzar la calada.

Quan es calen nanses o cadups, normalment se solen senyalitzar amb un sol element. En aquest cas moltes vegades no s´empren les banderes de colors perquè no portin a confusió i fins i tot en el cas de les nanses, que romanen un temps submergides, es pot donar el cas que el propi pescador col·loqui un discret bollarí i que prengui les senyes o bé les coordenades amb un dispositiu GPS.

Segons els codis de navegació, els arts i ormeigs no es poden calar a menys de cent metres de la línia de costa ni en llocs on interfereixen el pas habitual de les embarcacions i aquests han d´estar senyalitzats amb els galls. En alguns casos, quan no es respectaven les normes, els mateixos pescador evitaven de senyalitzar la pesquera.

Quan es calaven sardinals o boleros, a més de les banderoles, la senyalització es complementava amb una campana per a facilitar la senyalització. Al calar el palangre “a penjar”, es col·locaven fanals a sobre de les boies de la calada. El moviment del fanal era el senyal que alguna cosa s´havia enganxat a l´ormeig. Tant els fanals com les campanetes facilitaven la feina als pescadors per a localitzar el parany.

En el cas de tècniques pesqueres més complexes, com ara els palangres de superfície o les xarxes de deriva els galls són molt més sofisticats, fabricats industrialment amb boies que contenen fins i tot reflectors de radar per a que siguin visibles a aquest sistema de control o amb emissors GPS perquè es puguin localitzar malgrat les corrents que els mouen centenars de quilòmetres.

La Salpa: un peix per flipar

La salpa o saupa (Sarpa salpa) és un peix relativament freqüent en els fons litorals costaners rocosos i sorrencs, especialment si estan recoberts d´algues o de fanerògames marines. La seva distribució ve determinada precisament per la presencia d´aquests organismes i és força abundant sobre fons poc batuts on forma grans moles.

Com la majoria d´espàrids, el seu cos té forma ovalada i és aplanat lateralment. Presenta tonalitats verdoses i argentades amb una dotzena de franges longitudinals de color groc molt característiques que recorren els flancs. La boca i els ulls són petits i aquests darrers també són grocs. La línia lateral és molt visible.

ES molt freqüent veure les salpes en moles. Foto: Jordi Regàs CIB

És un peix de bona mida, la seva llargària habitual és entre 20 i 30 cm. L´aleta caudal es bifurcada i les aletes pectorals, com en la majoria d’espàrids, presenten a la seva base una taca més fosca.</span>

La seva alimentació varia segons l´edat. Mentre que els estats juvenils són omnívors amb una forta component carnívora, els adults són una de les poques espècies de peixos mediterranis que és herbívor. Malgrat aquest fet, a l’estómac de les salpes s´hi troben petits invertebrats associats o epífits i algues que ingereix. Mostra especial predilecció per les algues del gènere Ulva “Enciams de mar” o Caulerpa i diverses espècies de fanerògames marines que podem trobar a les nostres aigües (Zoostera, Cydodocea i Posidonia). En aquest mateix sentit, l´alga bruna Cystoseira mediterranea es coneix amb el nom popular en català de pèl sauper en referència a aquesta peix.

Com en la majoria d´espàrids, la salpa és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer és mascle i més endavant es transforma en femella. És reprodueix dues vegades a l´any: entre març i abril i entre setembre i novembre. Els ous i les larves formen part del zooplàncton.

L¨aspecte de la salpa és inconfundible

Se la sol capturar de manera accidentals amb tresmalls, nanses i art de bou. La seva carn és molt poc valorada i per aquest motiu, sovint les captures accidentals acaben descartades i retornades a mar per la qual cosa es difícil d´observar a les llotges. Nomes entre els pescadors de canya té un cert valor ja que ofereix força resistència en ser capturada. En aquest cas com a esquer s´empren algues com ara l´enciam de mar o fins hi tot esquers tant estranys com els grills de cítrics, en especial els de mandarina. La seva carn es molt poc apreciada pel seu fort gust que varia segons l´alimentació de l´animal.

Alguns estudis relacionen la ingesta d´aquesta espècie amb episodis de toxicitat i al·lucinacions especialment si el peix ha ingerit anteriorment algues del gènere Caulerpa o d´altres. Les intoxicacions que hi ha hagut provoquen quadres semblants als de la ingesta de LSD. El compost actiu responsable d´aquest fet no es troba en la pròpia salpa sinó que s´hi troba en funció del seu règim alimentari. D´entre les parts del cos, el cap és on s´hi acumulen les concentracions més elevades de molècules tòxiques que provoquen aquests estats. S´ha comprovat també que aquest fenomen està relacionat amb la variació estacional d’epífits que coexisteixen a les algues i fanerògames que consumeix. La salpa és doncs un peix per flipar.

A l´estiu, tota cuca viu (I)

Cues de Rap d´aproximadament 10 cm en el taulell d´una peixateria

A l´estiu, tota cuca viu i les peixateries de la costa augmenten les seves vendes per la gran demanda de peix fresc que hi ha per part de turistes i estiuejants. L´estiu és temps de consum de peix en xiringuitos o en els sopars a la fresca amb els amics i, és clar, en aquesta època de l´any és on es poden donar més fraus a nivell de consum de peix: fer passar canana per calamar en els mal anomenats calamars “a la romana” o bé comercialitzar espècies per sota de la seva talla mínima permesa i, creieu-me, aquest darrer, malauradament és una pràctica bastant comuna.

Quan ens referim a una espècie de peix o marisc amb el sufix (–et): rapet, mollet, llucet, calamarset,..normalment ho fem per a referir-nos a exemplars immadurs, amb una mida inferior a la permesa i normalment amb millor sortida al mercat.

Però, qui en té la culpa de tot plegat: El pescador que, utilitzant arts poc selectius agafa aquestes especies per sota de la mida i no les descarta? La llotja que permet la comercialització d´espècies il·legals? Els majoristes que adquireixen aquest producte coneixedors que tindrà una molt bona sortida? El consumidors que assisteixen immutables a l´espectacle dels alevins a la peixateria? L´administració que no controla com hauria de fer les descàrregues de peix a port?

La foto en qüestió ha estat presa a una peixateria de la comarca del Maresme, però podia haver estat feta en qualsevol altre part de la costa. Les cues de rap es varen descarregar amb tota seguretat al port d´Arenys, però podia haver passat en qualsevol altre port del litoral català. Vull pensar que la barca ho va fer d´estranquis, eludint el control que suposa la subhasta. Això vol dir que hi ha un cert “mercat negre” de peix al marge de la confraria i que aquest es fa en convivència entre pescadors i majoristes i que l´administració no ho controla. Vull pensar també que es tracta d´una activitat marginal en comparació al volum total de les captures descarregades a port però us puc assegurar també que no és la primera vegada que detecto aquest fet. Aquests tipus de frau dificulten el treball dels estudiosos ja que no es disposen de dades fiables respecte la pressió pesquera que pateix una espècie.

Les cues de rap de la fotografia fan, el millor dels cassos, uns 10 cm. Si a això hi sumem el que podria fer el cap, uns 5 cm, ens dona que els raps capturats i comercialitzats en aquesta peixateria no arriben als 15 cm de longitud, molt per sota de la talla mínima de venda autoritzada com a legal per aquesta espècie que és de 30 cm. Ens trobem en aquest cas, amb que s´han comercialitzat exemplars que tenen la meitat de la talla mínima de venda i per tant, la seva comercialització no pot ser deguda a un error d´apreciació.

Per acabar-ho d´adobar, el rap és una espècie de creixement lent i amb una taxa reproductora bastant baixa. Aquesta espècie pot viure al voltant de 20 anys i assolir la primera maduresa sexual quan té 11 anys fa 50 cm en el cas de les femelles i 40 centímetres i 7 anys en el cas dels mascles. En el cas del rap, es dona la paradoxa que la talla mínima autoritzada està per sota de la seva primera reproducció i moltes espècies amb talles “legals”, encara no s´ha pogut reproduir cap vegada. Això és però una altre històriademar.

Zones FAO

A Gairebé totes les peixateries que freqüento tenen penjat en un racó o altre un gran mapa del món amb unes regions marítimes delimitades en forma de figures més o menys geomètriques. Es tracta de les zones FAO unes grans àrees oceàniques on es du a terme l´activitat pesquera i que serveixen per a conèixer, a grans trets, la procedència dels productes que adquirim. La Organització de les Nacions Unides per a l´Alimentació i l´Agricultura (FAO) va dissenyar aquesta àrees per a fer un seguiment de l´evolució dels recursos pesquers als diversos oceans del planeta. Una estratègia global que té poc sentit en clau local.

L´objectiu de dividir les masses oceàniques del planeta en sectors pesquers facilita: el control global de les captures pesqueres, l´elaboració d´estadístiques, el control dels stocks i la presa de decisions en clau planetària. Cada zona té les seves pròpies mesures d´explotació, els seus propis arts de pesca i les seves pròpies quotes de captura.

Així, el peix que ve etiquetat com a zona FAO 27, té la seva procedència a Atlàntic Nord-Est, una gran àrea que agafa tota la costa atlàntica europea des del golf de Cadis, fins la costa est de Groenlàndia i el Mar de Barents i que arriba gairebé al centre de l´Oceà Atlàntic. En aquesta gran àrea s´inclou tot el peix capturat a la costa Portuguesa, al mar Cantàbric, a la Bretanya i a la Normandia, a tot el Regne Unit, a Islàndia, al Mar de Nord, al Bàltic i al Mar de Barents a l´Oceà Àrtic. Tota la conca mediterrània forma part de la zona FAO 37. Així, posem pel cas, tot el peix capturat a la Mar Balear, al Golf de Lleó, al Mar Adriàtic, al Mar Egeu o al Mar Negre tindrà la mateixa numeració.

Per tal d´afinar una mica més, cada zona es divideix en subzones i aquestes en divisions. Les subzones s´anomenen amb numeració romana i cada subzona pot tenir diverses divisions que s´anomenen amb minúscules en ordre alfabètic. Així, a la zona FAO 27, podem trobar la subzona VIII (Golf de Biscaia) i dins aquesta la divisió “a” que correspon a tota la costa bretona (FAO 27 VIIIa). En el cas de la zona FAO 37 (Mar Mediterrània), les subzones i les divisions s´especifiquen de manera numèrica. Així en aquesta àrea, la subzona 1 correspon a la Mediterrània Occidental i dins aquesta la divisió 2 és la zona del Golf de Lleó (FAO 37.1.2).

No és el mateix adquirir un lluç de l´Atlàntic Nord FAO 27 de la subàrea VII divisió b (Oest d´Irlanda), que en el millor dels casos haurà trigat un mínim de cinc dies en ser comercialitzat al nostre país que fer-ho de la subàrea VIII divisió c (Badia de Biscaia), és a dir tot el Mar Cantàbric peninsular. En aquest cas pot ser adquirit gairebé l´endemà de ser capturat.

El mateix passa amb el bacallà. En aquest cas, els stocks de la zona FAO 21 (Atlàntic Nord Oest) estan sobreexplotats i als límits de l´extinció. En canvi, en la zona FAO 27 (Atlantic Nord est) l´estat de salut d´aquesta pesqueria és molt millor. I ja posats, el bacallà FAO 27 Va (Mar d´Islàndia i illes Feroe) i el FAO 27 I (Mar de Barents) són les àrees on les poblacions de bacallà tenen una pesquera millor gestionada i gaudeixen de millor salut.

Pesca Fantasma

Imagineu-vos un art de pesca que es troba enganxat en un escull o entre les roques i que l´embarcació que hi feineja el perd o desisteix de recuperar-lo. Milers de metres de malla de materials sintètics i no biodegradables resten al mar durant dècades o centúries i l´art, com un veritable parany, de manera involuntària, continua atrapant peixos i d´altre organismes marins de manera continuada. Les espècies atrapades moren ofegades o bé per esgotament i aquestes en atreuen d´altres que, alhora també quedaran emmallades en aquest art fantasma. Els danys d´aquest problema són de tal magnitud que poden arribar a ser irreparables.

Avui hi ha estimacions que la pesca fantasma pot estar capturant milions de tones de manera innecessària cada any. Els principals grups d’éssers vius afectats per aquest fenomen són sobretot les aus marines, els cetacis i les tortugues. Els arts fantasma són els responsables de la mort de més d´un milió d´aus marines i de cent mil mamífers marins cada any.

Art de pesca abandonat a la zona del canyó de Blanes sobre fons rocós. Foto: S´Agulla

No tots els arts de pesca es perden amb la mateixa facilitat. Hi ha tècniques pesqueres més susceptibles a perdre els arts que d´altres. La major part d’aquestes xarxes perdudes pertanyen al grup dels arts d´emmallament, és a dir, aquells arts fixos, amb suros a la part superior i ploms a la inferior que es calen per interceptar tot allò que topi amb ells. Com en tots els arts d’emmallament, són arts passius de grans dimensions que es calen a més o menys profunditat segons el llast que s´hi col·loca. Al Cantàbric la majoria de la pesca fantasma correspon a un art de pesca molt semblant a les nostres soltes i que s´anomena “rasco”. Al Cantàbric, aquests arts  s´usen especialment per a la captura del rap.

Aquests arts es deixen calats durant un parell o tres de dies però en cas de mal temps poden estar calats molt més temps. En aquests cassos, quan es lleven els arts, la gran majoria de les espècies capturades estan en mal estat i és impossible la seva comercialització.

Si hi hagués voluntat, les noves tecnologies podrien usar-se per a localitzar aquests arts fantasma a través sistemes GPS o sensors especials col·locats en ells. L´ús de boies satel·litzables també podria ser una solució per a detectar aquests arts perduts i els dispositius sonors podrien evitar que els cetacis s´hi quedin emmallats. En un altre àmbit, el desenvolupament de plàstics biodegradables també podria acabar amb aquest problema.

Art de pesca abandonat en aigües de Malta. Foto: Ghostfishing

Tampoc no és gens menystenible l´impacte que produeixen els arts fantasma sobre els ecosistemes i els fons marins amb conseqüències sobre la mateixa pesca o la seguretat marítimo-recerativa.

A Catalunya, els arts d´emmallament fixos formen part de la pesca artesanal i el seu impacte en la pesca fantasma és gairebé zero. A les nostres aigües és molt més important l´abandonament dels arts de bou o dels arts d´encerclament quan queden emmallats entre les roques. En aquest sentit, l´entitat mediambiental S´Agulla està treballant en l´elaboració d´un mapa dels arts abandonats a la zona del canyó de Blanes, on s´han localitzat els boscos de gorgònia vermella (Paramuricea clavata) més importants de la Mediterrània i on hi feineja la majoria de la flota d´arrossegament de Blanes i d´Arenys de Mar. Aquest treball serà el primer pas per conèixer l´estat de la qüestió en aquesta àrea i servirà per a millorar-ne la seva gestió.

Temps de sonso

A Arenys de Mar i a d´altres pobles mariners tenim una gran sort que comença a inicis de març i que continua fins ben entrada la tardor. Aquesta és època de sonso (Gymnammodytes cicerellus) una espècie que es captura en unes zones molt concretes del nostre litoral, bàsicament a la costa del Maresme.

La pesca del sonso està regulada per un pla de cogestió que en assegura una explotació racional del recurs. Cada matí, les embarcacions autoritzades pel comitè de cogestió calen les sonseres gairebé arran de costa. En aquesta època és habitual poder observar les petites barques feinejant gairebé a pet d´ona des del tren estant. A l´estiu, algun banyista desinformat en qüestiona la seva feina.

El sonso és un petit peix quye es captura sobretot a la costa del Maresme

La distribució del sonso a la costa catalana es deu sobretot a la granulometria del tipus de fons sorrencs on viu. Els fons que hi ha al Maresme amb grans de mida mitjana són els preferits perquè aquest petit peix s´hi pugui ensorrar a fer el seu cau. A Catalunya hi ha una vintena d´emarcacions que tenen la llicencia per “anar al sonso”, on la practica totalitat de captures es produeix a la comarca del Maresme i més concretament de la flota de sonsaires que hi ha al port d´Arenys de Mar. Malgrat això, una petita part de les captures es dona als ports de Blanes, de Sant Feliu de Guíxols, de l´Estartit o de Palamós.

El sonso viu formant moles que s´ensorren en el substrat. S´alimenten bàsicament de zooplàncton i és per això que després de la barreja de masses d´aigua de finals d´hivern comença a proliferar i és quan comença la temporada.

En temps de sonso és habitual trobar aquesta espècie als taulells de les peixateries maresmenques. Acabat de pescar i de subhastar arriba cada tarda puntual als punts de venta al detall. El primer sonso de la temporada és el millor. D´un gust exquisit i de la millor mida. A mesura que avança l´estiu va augmentant la seva talla i ja no és tant apreciat. Per això, els restauradors aprofiten l´arribada d´aquest sonso primerenc per a abastir els seus congeladors i poder-lo oferir al llarg de tota la temporada.

Fregits són una delicia

Molt valorat després de tants mesos d’absència d´aquest espècie. Sempre el primer sonso és el millor. A més aquest primer sonso és el de millor mida. Aquestes primeres captures auguren una molt bona temporada que si s´allarga encara serà millor.

Les quotes que pot agafar cada embarcació cada dia, depenen de les directrius del Pla de Cogestió que les autoritza seguint criteris de sostenibilitat. Es per això que, en moltes ocasions, després d´un parell d´hores de feineig, les barques tornen a port amb la quota plena i a més amb uns guanys molt superiors que abans quan treballaven sense cap límit de captures i sovint rebentaven els preus de mercat.

La contrapartida de tot plegat la paeixen soferts consumidors. Avui, el sonso s´ha convertit en una espècie gairebé de luxe. Fins hi tot algunes vegades el preu de venda al detall ha superat al de la gamba. Aquets primers dies s´està venent a les peixateries al voltant dels trenta euros. Malgrat tot, amb cent-cinquanta grams n´hi ha prou per a per a una bona ració. És el preu de la sostenibilitat i el compradors n´estem orgullosos que s´hagi arribat a aquest punt on tots els implicats en surtim afavorits i asseguren el manteniment d´aquesta a activitat artesanal.