El canvi climàtic ja el tenim aquí malgrat que alguns encara s’entestin en mirar cap a una altra banda i negar les evidències cada vegada més clares. Hi ha molts àmbits en els quals ja fa temps que s´han detectat signes d’ aquest fenomen i poc a poc, aquests s’aniran accentuant. El principal efecte és l’augment de la temperatura de l’atmosfera i de retruc l’ increment de la de l’ aigua del mar.

A Catalunya, l’observador Josep Pascual fa quaranta anys que mesura, entre d’altres paràmetres com ha anat evolucionant aquest valor a l’ Estartit. Unes dades valuosíssimes que ens indiquen aquest escalfament. Segons es pot veure en les observacions des de l’Estartit, a Catalunya de promig l’aigua de mar s’ escalfa per mitjana a raó de 0,3 ºC cada decenni als primers 50 m de fondària, una tendència que disminueix fils als 0,12 ºC cada decenni als 80 m de profunditat. Es a dir des del 1974 quan es comencen a registrar dades fins avui la temperatura de l’aigua del mar ha augmentat 1,2ºC. En el cas concret de l’Estartit, la temperatura mitjana superficial de l’aigua de mar al 1974 era de 15,9ºC mentre que al 2021 va ser de 17,6ºC. Mentre que a 80 m de fondària ha passat dels 13,1ºC fins als 14,1ºC.

A nivell de tota la conca Mediterrània aquest increment no és homogeni sinó que en els sectors més orientals aquest augment és mes notable que a les costes més occidentals com ho és la costa catalana. Tot plegat, juntament amb la consideració de que la Mediterrània és un mar gairebé tancat on només hi ha intercanvi de masses d’aigua a l’estret de Gibraltar amb l’ Atlàntic i al canal de Suez amb el Mar Roig està provocant que espècies termòfiles, subtropicals i fins hi tot tropicals hagin prosperat en les aigües cada vegada més càlides de la Mediterrània.

Els peixos són un dels grups d’éssers vius que s’han estudiat en aquest sentit i els científics han elaborat censos d’espècies indicadores del canvi climàtic a la mediterrània. En aquest sentit podríem concloure que els peixos s’estan tropicalitzant. En aquests mateix sentit, aquest augment en la temperatura de l’aigua fa que algunes espècies de peixos poc adaptats a aquest fet, surtin de la conca a la recerca d’aigües atlàntiques més fredes i s´hi desenvolupin bé en la costa del Cantàbric per exemple.  En són exemples espècies com el déntol (Dentex dentex) o la mabre (Lithognathus mormyrus).

Així doncs hi ha espècies termòfiles foranies provinent d’àrees subtropicals com ara la costa atlàntica del Marroc i  les Illes Canàries que van augmentant la seva àrea de distribució i entren a la mediterrània a través de Gibraltar. Un cop a dins, s´hi troben bé amb aquest augment de la temperatura i prosperen fàcilment.  En aquest cas trobem espècies ara ja força comuns a les nostres costes com el fadrí (Thalasoma pavo) citat  per primera vegada en aigües catalanes al 1980 i que ara ja és una de les espècies més habituals en fons costaners rocosos de casa nostra i que exerceix una certa competència amb espècies que exploren el mateix hàbitat i recurs com són les senyoretes (Coris julis).

La connexió entre la Mediterrània i el Mar Roig fa que espècies tropicals puguin entrar dins de la conca, prosperin i puguin arribar a causar estralls. El peix Globus (Lagocephalus sceleratus), una espècie que pot provocar la intoxicació alimentària més greu de les produïdes per un i citat per primera vegada l’any 2003 ja es un problema de salut als països riberenys de la conca oriental. Això és però, una altra històriademar.