Gavot a la vista!

Si aquests dies heu anat a la platja o heu passejat pels passeigs marítims i ports és  probable que hagueu pogut fer alguna observació de gavot. El gavot (Alca torda), un ocell pròxim als pingüins àrtics, una espècie extingida avui i que viu a les costes nord europees. De fet cada hivern se’n fan algunes poques observacions a casa nostra però la excepcionalitat d’aquest any és la gran quantitat d’ albiraments que hi ha hagut arreu de la costa.

El gavot és una ocell marí que té les seves àrees de cria a l’Atlàntic Nord. Són ocells pelàgics però tenen el costum de resseguir la línia de costa. Té una població mundial d’unes 70000 parelles i la major part nidifica a la costa d’Islàndia. A Catalunya cada any arriben uns pocs exemplars a l’hivern. Normalment les àrees d´hivernació tradicionals són  la costa de la Bretanya francesa,  de les Illes Britàniques o d’Irlanda. El que és extraordinari aquest hivern respecte als darrers anys, és el nombre d’albiraments que s’ha fet fins ara i que superen en escreix la mitjana que s’han produït en els darrers quaranta anys. Aquest novembre, segons dades de l’ICO, s’han fet més d’un centenar  observacions mentre que la mitjana dels darrers deu anys no arriba als vuit exemplars.

Gavot a la platja de Barcelona. Imatge: Institut de Nàutica. Base Nàutica de Barcelona

Les poblacions nidificants d’aquesta espècie estan experimentant una forta disminució. Així la població més important que és la d’Islàndia, ha disminuït des del l’any 1986 un 18%. Això corrobora que aquesta arribada no tingui res a veure amb un augment poblacional. Les raons d’aquesta regressió cal buscar-les en la competència amb d’altres espècies a causa del canvi climàtic ja que han hagut de desplaçar-se més al nord  a la recerca del seu aliment. Les captures accidentals amb arts de pesca i l’impacte de la pesca esportiva també expliquen aquesta disminució poblacional.

La hipòtesis per explicar aquesta irrupció anormal de gavots al novembre es basa en  les fortes depressions associades a borrasques que han afectat a l’Atlàntic occidental aquestes darreres setmanes i que ha propiciat l’entrada d’aquesta espècie cap a la mediterrània. Els gavots es van veure obligats pels forts vents a desplaçar-se cap al sud fins a Gibraltar i d’ allí entrar a la Mediterrània. En aquest sentit, el 90% de les observacions fetes el més d’octubre corresponien  a la costa atlàntica francesa, l’àrea d’hivernació més important d’aquest ocell i en canvi, a partir de mitjans de novembre aquestes van passar a fer-se a la costa mediterrània, fet que reafirma la relacionada amb  les pertorbacions meteorològiques atlàntiques. A més de l’arribada de gavots degut a les condicions meteorològiques extremes de la costa atlàntica també s’han fet forces observacions de gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla) que també han estat arrossegades pels temporals.

Observacions de Gavot al llarg del més de novembre. Noteu la diferencia entre la primera i segona quinzena deguda als temporals atlàntics. Font: ICO

La plataforma de ciència ciutadana ornitho.cat gestionada per l’ICO està fent un seguiment d’aquestes observacions. Malauradament alguns dels exemplars observats corresponen a  individus morts o molt debilitats. Si observeu gavots us animem a que entreu les dades en aquest portal.

El gavot és una espècie  considerada quasi amenaçada a tot el món i a Catalunya  es troba a la llista d’ocells vulnerables del catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada i, per tant, és susceptible de mesures de gestió i conservació. Això és però, una altra històriademar.

Peixos indicadors del canvi climàtic

COP 27 acabada amb acords de mínims i “calderilla” pels més desafavorits i mentre, irremeiablement, l’ escalfament global ja el tenim aquí

Els peixos i les espècies nectòniques en general, en tenir la capacitat per nedar es poden desplaçar a voluntat cap a on les condicions els sigui més favorables.

L’augment de la temperatura de l’aigua del mar i el fet que a la mediterrània existeixin dues petites connexions amb d’altres mars, fa que aquestes siguin les vies d’entrada d’espècies termòfiles. Els peixos que entren per Gibraltar i prosperen a la mediterrània són espècies subtropicals provinents de la costa africana, Cap verd  i de les Illes Canàries. Les espècies que accedeixen a través del Canal de Suez són peixos tropicals i subtropicals provinents del Mar Roig. En ambdós casos produeixen impactes ecològics i/o socioeconòmics importants.

La llista d’espècies és llarga i augmenta a mesura que s’agreugen els efectes d’aquest fenomen. Aquestes es fan servir com a com a indicadors del canvi climàtic i en  ella  hi destaquen entre d’altres:

peix conill (Siganus luridus i S.rivulatus) Representa un veritable problema en la costa oriental de la Mediterrània; Grècia, Turquia i Israel especialment. Es tracta d’un peix herbívor que depreda el recobriment d’algues de la zona litoral provocant canvis profunds en l’estructura de les comunitats i el paisatge. El peix conill sembla que s’està expandint cap a la conca occidental i en  el futur podria arribar a la mar catalana.

peix globus (Lagocephalus sceleratus) El peix globus és una de les poques espècies de peix que és tòxica: Va ser citat per primera vegada a l’any 2003. Es tracta d’una espècie pelàgica tropical que viu a l’Oceà Índic i probablement va entrar a través del Canal de Suez.  A l’any 2009 es va fer la primera captura en aigües catalanes.

peix escorpí o peix lleó (Pterois volitans). Es tracta d’una espècie tropical emparentada amb les escórpores. Presenta aletes molt llargues amb radis espinosos que contenen verí. Aquesta espècie constitueix un veritable problema de salut en aigües costaneres de Grècia.

peix corneta (Fistularia commersonii)   Introduïda a la mediterrània a través del Mar Roig l’any 2000. Ara ja és possible fer-ne observacions a la costa catalana. El peix corneta és un voraç depredador, s’alimenta de peixos bentònics entre els quals hi ha espècies amb elevat interès comercial com ara espàrids i molls.

alatxa (Sardinella aurita) Espècie pelàgica tropical i subtropical que comparteix nínxol ecològic amb la sardina i l’anxova. En els darrers vint anys han augmentat les seves poblacions considerablement establint-se una correlació gairebé perfecte entre l’augment dels seus stocks i l’augment de la temperatura. L’increment d’aquesta espècie podria causar pèrdues econòmiques en el sector de la pesca d’encerclament. 

peix ballesta o surer (Ballistes capriscus) peix subtropical. Fins a mitjans del s XX era molt poc abundant. S’alimenta bàsicament de mol·luscs i competeix directament amb alguns espàrids com  la dorada i els sards. Està produint afectacions importants en  conreus de musclos.

tallahams o roncador (Pomatomus saltatrix) Està augmentant les seves poblacions en les aigües septentrionals de la Mediterrània nordoccidental.  Es tracta d’una espècie apreciada pels pescadors esportius.  En aquest cas es creu que la seva presència en aquestes àrea  es deu a la pèrdua de productivitat que pateix el mar per efecte de la temperatura.

Hi ha diversos projectes de ciència ciutadana adreçats a detectar aquestes espècies i ajudar als investigadors a fer-ne el seu seguiment. Això és però una altra històriademar.

Peixos i canvi climàtic

El canvi climàtic ja el tenim aquí malgrat que alguns encara s’entestin en mirar cap a una altra banda i negar les evidències cada vegada més clares. Hi ha molts àmbits en els quals ja fa temps que s´han detectat signes d’ aquest fenomen i poc a poc, aquests s’aniran accentuant. El principal efecte és l’augment de la temperatura de l’atmosfera i de retruc l’ increment de la de l’ aigua del mar.

A Catalunya, l’observador Josep Pascual fa quaranta anys que mesura, entre d’altres paràmetres com ha anat evolucionant aquest valor a l’ Estartit. Unes dades valuosíssimes que ens indiquen aquest escalfament. Segons es pot veure en les observacions des de l’Estartit, a Catalunya de promig l’aigua de mar s’ escalfa per mitjana a raó de 0,3 ºC cada decenni als primers 50 m de fondària, una tendència que disminueix fils als 0,12 ºC cada decenni als 80 m de profunditat. Es a dir des del 1974 quan es comencen a registrar dades fins avui la temperatura de l’aigua del mar ha augmentat 1,2ºC. En el cas concret de l’Estartit, la temperatura mitjana superficial de l’aigua de mar al 1974 era de 15,9ºC mentre que al 2021 va ser de 17,6ºC. Mentre que a 80 m de fondària ha passat dels 13,1ºC fins als 14,1ºC.

Les series de les observacions a l’Estartit mostren clarament la tendència a l’augment de la temperatura a totes les profunditats estudiades. Font: Meteocat a partir de dades de Josep Pascual

A nivell de tota la conca Mediterrània aquest increment no és homogeni sinó que en els sectors més orientals aquest augment és mes notable que a les costes més occidentals com ho és la costa catalana. Tot plegat, juntament amb la consideració de que la Mediterrània és un mar gairebé tancat on només hi ha intercanvi de masses d’aigua a l’estret de Gibraltar amb l’ Atlàntic i al canal de Suez amb el Mar Roig està provocant que espècies termòfiles, subtropicals i fins hi tot tropicals hagin prosperat en les aigües cada vegada més càlides de la Mediterrània.

Els peixos són un dels grups d’éssers vius que s’han estudiat en aquest sentit i els científics han elaborat censos d’espècies indicadores del canvi climàtic a la mediterrània. En aquest sentit podríem concloure que els peixos s’estan tropicalitzant. En aquests mateix sentit, aquest augment en la temperatura de l’aigua fa que algunes espècies de peixos poc adaptats a aquest fet, surtin de la conca a la recerca d’aigües atlàntiques més fredes i s´hi desenvolupin bé en la costa del Cantàbric per exemple.  En són exemples espècies com el déntol (Dentex dentex) o la mabre (Lithognathus mormyrus).

Així doncs hi ha espècies termòfiles foranies provinent d’àrees subtropicals com ara la costa atlàntica del Marroc i  les Illes Canàries que van augmentant la seva àrea de distribució i entren a la mediterrània a través de Gibraltar. Un cop a dins, s´hi troben bé amb aquest augment de la temperatura i prosperen fàcilment.  En aquest cas trobem espècies ara ja força comuns a les nostres costes com el fadrí (Thalasoma pavo) citat  per primera vegada en aigües catalanes al 1980 i que ara ja és una de les espècies més habituals en fons costaners rocosos de casa nostra i que exerceix una certa competència amb espècies que exploren el mateix hàbitat i recurs com són les senyoretes (Coris julis).

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

La connexió entre la Mediterrània i el Mar Roig fa que espècies tropicals puguin entrar dins de la conca, prosperin i puguin arribar a causar estralls. El peix Globus (Lagocephalus sceleratus), una espècie que pot provocar la intoxicació alimentària més greu de les produïdes per un i citat per primera vegada l’any 2003 ja es un problema de salut als països riberenys de la conca oriental. Això és però, una altra històriademar.

Sopa de radiolaris

Aquests dies el vent de gregal ha portat fins a la costa brava  un espectacle de partícules en suspensió que ha deixat bocabadat a l’improvisat espectador que s’ho ha trobat en diversos punts des del Cap Ras fins a la Mar Menuda de Tossa. Aquest fenomen curiós, a primer cop d’ull semblava una posta d’ous o larves planctòniques però observats amb deteniment, la pluja de partícules corresponia a estructures de Collozoum inerme. Corpuscles gelatinosos d’uns cinc mil·límetres, alguns esfèrics i d’altres allargats fins arribar a un parell de centímetres. Els afortunats que han pogut viure aquest espectacle han nedat o navegat en una immensa sopa de microorganismes gegants, una experiència única.

Collozoum inerme és un radiolari colonial que pot arribar a formar agregacions molt denses a mar obert i que, de manera esporàdica, poden arribar  fins a la mateixa línia de costa empesos pel vent. Les colònies d’aquesta espècie estan formades per milers d’organismes que es troben agrupats en una matriu gelatinosa comuna que els interconnecta entre si i que els dona suport a l’estructura.

Els radiolaris són un grup de protozous, són organismes gairebé sempre unicel·lulars que formen part del zooplàncton marí.  Com a bons organismes planctònics han desenvolupat estratègies adaptades a la suspensió en la columna d’aigua i que retarden la seva caiguda cap al fons. Biològicament, els protozous s’agrupen dins del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on s’inclouen estructures eucariotes que no encaixen ni amb els animals ni amb els vegetals. Com la resta d’organismes zooplanctònics, els rizòpodes són éssers vius heteròtrofs, que obtenen la seva energia per a mantenir-se vius a partir de la ingesta d’aliments.

Collozoum inerme ha propiciat aquests dies un espectacle únic. Foto: Eduard marquès

Els radiolaris són un grup de protozous ameboides, on la seva cèl·lula emet projeccions exteriors anomenades pseudopodis que faciliten el moviment de la cèl·lula en deformar el seu citoplasma.  En aquest cas, a més, els pseudopis els serveixen per capturar a les seves presses. Algunes espècies fabriquen un exosquelet mineral de sílice que dona consistència a l’ estructura i funciona com a suport mecànic i estructural. La majoria d’ individus del grup presenten simetria radial.

Les cèl·lules dels radiolaris tenen dues parts ben diferenciades i separades per una capsula central perforada que interconnecta aquestes dues parts. A l’interior trobem l’endoplasma on es realitzen les funcions vitals de la cèl·lula i s’hi localitzen el nucli cel·lular, normalment els radiolaris són organismes multinuclears. La part externa és l’ectoplasma on s´hi troben estructures que li faciliten la flotabilitat. A l’ectoplasma també se situen les zooxantel·les, algues  unicel·lulars  que formen associacions simbiòtiques  amb el radiolari. Les zooxantel·les estan vives en el seu interior i fins hi tot s’hi reprodueixen. La quantitat de zooxantel·les depèn de si la colònia viu en la foscor, que n’hi ha molt poques o bé, que viuen en llocs ben il·luminats. Aquestes algues proporcionen, al radiolari, energia en forma de compostos de carboni com ara la glucosa i al seu torn  l’hoste dona protecció a les zooxantel·les i un subministrament constant de diòxid de carboni, substància necessària per a realitzar la fotosíntesis.

Dins dels radiolaris també hi ha els nummulits que van viure a la Terra fa quaranta cinc milions d’anys. Aquests tenien una conquilla perforada de carbonat de calci i formada per nombroses cambres que és el que ha arribat fins als nostres dies en forma de fòssil.  De fet els nummulits són usats pels paleontòlegs com fòssil guia per a datar un estrat.  Això és però, una altre històriademar.

Els pops perduts

El Pop roquer o pop de roca (Octopus vulgaris) és una d’ aquelles espècies amb valor comercial que pràcticament ha desaparegut en les captures dels pescadors. De poder arribar a agafar-se’n  més de cent quilos per barca i dia, s’ha passat a la seva pràctica extinció. Els cadups, els ormeigs de pesca que tradicionalment s’han usat per a la pesca  d’aquest mol·lusc han quedat arraconats en moltes dàrsenes com a record d’un passat no tant llunyà.

El pop és una espècie bentònica i litoral, viu fins als  200 metres de fondària en fons rocosos i sorrencs. És un animal solitari i territorial que realitza desplaçaments curts. Es refugia en  els forats i en les escletxes que troba entre les roques. Són voraços depredadors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. El pop roquer es diferencia dels altres pops perquè als seus tentacles presenta dues fileres de ventoses i no tenen cap membrana que els uneixi entre si.

El descens en les captures de pop ha estat el senyal d’alarma que ha portat a la comunitat científica a tractar d’ esbrinar què ha passat exactament amb aquesta espècie. Sota el nom de ”Un pop de gram” s’ha iniciat un estudi per avaluar les poblacions de la badia de Roses en els alguers de Cymodocea nodosa coneguda popularment com a gram. Aquest projecte es du a terme en col·laboració amb el Grup d’Acció Local Pesquer Costa Brava.

Per aquest fet, la Direcció General de Política Marítima i Pesca Sostenible ha aprovat establir un període de veda per a aquest mol·lusc. A més, aquesta aturada s´ha fet coincidir amb l’època de reproducció  i posta fet que ha de permetre que les femelles puguin fixar els ous  i garantir així la continuïtat de la pesquera. En aquesta ocasió l’aturada afecta a tot el litoral català. De fet, a les Terres de l’Ebre i a la costa central existeixen ambdós Plans de cogestió pel pop. En el segon cas però, quan es va crear al 2019 ja era massa tard.

El pop roquer és una de les espècies més simpàtiques dels nostres fons marins

Saber amb exactitud quines han estat les causes d’aquest daltabaix és complex. Segurament es tracta d’un sumatori multifactorial de raons; El canvi climàtic, amb l’ augment de la temperatura de les aigües litorals han pogut afectar tant al pop com a les espècies que formen part de la seva dieta. La qualitat de les aigües litorals també  ha estat un dels factors que han produït aquesta pèrdua. La pesca esportiva i la  pressió pesquera a la que ha estat sotmès el pop és també una de les causes.

Però de totes, la regeneració de platges amb el dragatge és sens dubte l’impacte que ha tingut més repercussió. Les dragues han afectat directament al pop, han modificat el seu hàbitat amb canvis en la granulometria dels fons i ha fet desaparèixer especies que formaven part de la seva dieta. Al Maresme per exemple, la draga va acabar amb els caladors de petxina: petxina lluent (Callista Chione), petxina blanca  (Mactra corallina) i petxinot (Glycimeris glycmeris) que formaven part de la dieta d’aquest cefalòpode. En aquest cas a més de l’extinció d’aquests bivalves i del propi pop, també  es va afectar la continuïtat dels pescadors que, de manera artesanal pescaven pops amb cadups, una pesquera de temporada i als “petxinaires”, que anaven a la petxina, sobretot petxina lluent amb les gàbies. Avui, als ports maresmencs ja no hi queda cap pescador que vagi al pop o a la petxina.

Afavorir el retorn dels pops, a més de produir un efecte important en l’economia pesquera, també seria una forma de controlar l’expansió del cranc blau americà (Callinectes sapidus)  un flagell que produeix estralls en el sector pesquer. Això és però, una altra històriademar.

Amb tubo i ulleres

Aquesta entrada vol ser un reconeixent al blog “Tubo i ulleres” de l‘Enric Badosa, una meravella plena de coneixement.

L’accés al mar amb tubo i ulleres és una de les coses més senzilles que podem fer en la temporada de platges i la resta de l’any. Nedar amb tubo i ulleres és una forma fàcil d’accedir a un medi natural proper, ric i desconegut.

Malgrat que, setmanalment trepitjo les platges, gairebé mai m’hi trobareu estirat a la sorra prenent el Sol com una sargantana o utilitzant els diversos serveis que les empastifen. Si alguna vegada hi he d’anar a passar el dia, em podreu trobar en algun racó poc freqüentat amb  tubo i ulleres. Em passo les hores tafanejant i encuriosit a l’aguait del que passa pel davant del cristall entelat de les meves ulleres.

Capbussar-se amb tubo i ulleres permet accedir a un medi ric, divers, variat i desconegut

Capbussar-se amb tubo i ulleres, això que avui en dia en diem snorkel, és una de les millors coses  que podem fer a les platges. Alguns ajuntaments programen aquest tipus d’accions per engrandir el ventall d’activitats saludables que  es poden fer des de la platja estant. Darrerament, fins i tot en algunes platges s’han senyalitzat “senders” submarins que es poden resseguir amb tubo i ulleres. En aquest sentit, la platja de Perafita a la Reserva Marina de Banyuls-Cervera en va  ser la pionera.

Amb tubo i ulleres ens endinsem en els fons rocosos, oasis atapeïts de vida; entapissats d’algues i d’altres organismes dels quals no som capaços de conèixer el regne al que pertanyen a primer cop d’ull. Mirem cap on mirem, multitud de formes i de colors ressalten a sobre d’un mantell més a menys dens. L’observació vigilant ens mostra, si tenim sort, algun llampant nudibranqui  que ens fa de model en la improvisada sessió fotogràfica que li hem preparat.

Els fons de roca són veritables oasis de vida

Amb tubo i ulleres podem accedir fàcilment als alguers, només caldrà submergir-nos els pocs metres que els separen de la superfície i podrem nedar entre les llargues fulles de posidònia i deixar-nos sorprendre per la troballa sobtada amb algun pop que abandona la protecció del mantell de fulles per sortir a caçar. L’exploració atenta de les fulles ens sorprèn amb un univers de petits organismes que hi viuen fixats.

Amb tubo i ulleres ens capbussem en els cada vegada més nombrosos deserts submarins, fons rocosos erms de vida lligats, en alguns casos, a la depredació de les garotes i en d’altres al fondeig indecent dels iots i velers.

Amb tubo i ulleres podem nedar per sobre dels fons de sorra, aparentment deserts de vida però que si estem a l’aguait podem observar espècies mimetitzades amb els fons que tracten de passar desapercebudes fins que un petit moviment les delata. Quan els sediments són més fins, detectem la presencia de vida a través de les cavitats excavades, pels detritus de sorra  o pels forats per on en sobresurten alguns apèndixs. 

Amb tubo i ulleres ens capbussem en la columna d’aigua,  l’univers blau i ingràvid que ens mostra un món gelatinós ple de bioluminescències. Organismes de tot tipus i de totes mides amb infinitat de formes i colors que ens ofereixen les seves danses impossibles al compàs dels moviments de l’aigua. Perseguir aquí les moles de peix és un d’aquells exercicis impossibles d’aconseguir.

I vosaltres, ja teniu preparat el vostre tubo i ulleres? Això és però, una altra històriademar.

Massa soroll per a dofins i balenes

Una de les coses bones que ens va portar la pandèmia global de la COVID i el confinament ha estat la disminució de la nostra activitat al medi natural. En el període de confinament, la fauna salvatge ha agraït aquest gest i s’ha apropat a pobles i ciutats. En  el cas del mar, l’absència d’embarcacions navegant ha produït un efecte similar i en aquest període els avistaments de cetacis des de la costa s’ han multiplicat.

De fet, hem constatat com ja sabíem, que la hipernavegació costanera produeix greus impactes sobre les balenes i els dofins. A més dels efectes  directes de les embarcacions i els derivats de la col·lisió amb les mateixes, el soroll submarí que fan els motors de les foragiten i desorienten aquests animals. La contaminació acústica no prové únicament del soroll dels motors: els sondejos submarins per fer prospeccions o cercar hidrocarburs, l’ús de sonars i d’ altres aparells  militars són també fonts a tenir en compte.

Els cetacis de la Mediterrània. Font: Alex Mascarell. Fundació Zoo Barcelona

El so viatja quatre vegades més ràpid  en l’aigua que a l’aire i aquesta propagació  confon i intranquil·litza a les espècies marines que es comuniquen a través de l’oïda.  L’excés de soroll pot provocar-los confusió. Els cetacis tenen una oïda que ho capta absolutament tot i això els fa que siguin molt  sensibles als sorolls.  La contaminació acústica  afecta especialment  a balenes i dofins: els desorienta, compromet la seva comunicació, els fa fugir de les àrees on s’alimenten i en dificulta la seva reproducció. Molts exemplars desorientats per l’estrès sonor xoquen amb els vaixells.

La disminució de la contaminació acústica afavoriria l’acostament de balenes i dofins  a aigües més litorals i, és clar, la disminució dels sorolls va íntimament lligada a la disminució del trànsit marítim d’embarcacions. Al llarg del confinament a la costa del Garraf es van localitzar tretze rorquals comuns. Fets similars s’han repetit al llarg de tota la costa i s’ han vist a més de balenes, diverses espècies de dofí, caps d’olla i  catxalots.

La mar catalana, és una àrea molt interessant pel que fa als cetacis, en ella s’hi localitza un corredor per a la seva migració. És per tot plegat que al 2018 es va crear una Àrea Marina Protegida (AMP) de 46386 Km2 i al 2019 aquest corredor va declarat (ZEPIM) Zona especialment protegida d’importància per al Mediterrània. Ara, el govern hauria de fer el següent pas i elaborar un Pla de Gestió d’aquest espai.

Les entitats ecologistes reclamen la reducció de la velocitat dels vaixells que naveguin per aquesta àrea a un màxim de 10 nusos per evitar bona part del soroll i reduir les col·lisions. Baixar un 10% la velocitat suposaria a més a més de la reducció d’un 13% de les emissions de gasos contaminants, la reducció del soroll un 40% i els xocs un 50%.

A nivell de tràfic marítim la mediterrània està pràcticament col·lapsada. Queda molt poc espai lliure de pressió antròpica. Actualment aquest corredor de cetacis està exposat a un tràfic marítim de passatgers i de mercaderies molt elevat. La velocitat supera més del doble la recomanada pels ecologistes  

Aquest mapa mostra la gran quantitat d’activitats marítimes a la costa espanyola. Poc espai i moltes pressions. Font: Daniel Depellegrin. Càtedra Oceans

Més enllà d’aquestes propostes en el corredor de migració de cetacis, caldria fer un pas més i aplicar les mateixes  restriccions a les aigües més litorals on la pressió és encara molt més elevada. En aquest cas la nàutica esportiva n’és el principal responsable. A més s’hauria de posar sobre la taula la possible reducció del tràfic marítim  i podríem començar amb els creuers. Això es però, una altra històriademar.

El Trottoir, una tenassa de vida

Arran de roca, especialment en penya-segats força verticals i amb el substrat preferiblement calcari és molt fàcil d´observar una bioconstrucció molt interessant formada sobretot per l’alga vermella calcària Lithophyllum byssoides, que crea un entramat de cavitats on s´hi allotja una gran diversitat d’éssers vius. El trottoir. Aquest hàbitat litoral  és característic de la Mediterrània i a casa nostra el trobem exclusivament a la Costa Brava especialment al Montgrí marítim, a les  Illes Medes, al  Cap de Begur o al Cap de Norfeu i el Cap de Creus.

El nom de trottoir és degut a que aquesta estructura crea una mena de cornisa arran d’aigua, talment com les voreres dels nostres carrers i passejos. És per això que els científics quan la descriuen diuen que forma una tenassa. La tenassa de trottoir pot arribar a fer un metre  d’amplada, si bé les mides més habituals són bastant menors. Aquesta és  la modesta aportació  que fa el nostre mar amb els esculls coral·lins.

La tenassa de Lihophyllum forma una veritable cornisa

El trottoir es desenvolupa millor quan el pendent es gairebé vertical i quan la roca està exposada directament al batec de les onades. Per altre banda aquesta alga prefereix els ambients poc il·luminats.

La franja de vida que forma el trottoir es veu  periòdicament  submergida i emergida pel  caprici de les onades. Tots els hàbitats litorals que es troben situats en aquesta frontera Terra-Mar formen els que els biòlegs anomenen  mediolitoral o mesolitoral.    Aquesta àrea en els  grans oceans correspon a la zona intermareal  mentre que a la Mediterrània, sense marees,  és una franja d´uns pocs centímetres.

La tenassa de trottoir es desenvolupa quan les condicions fisico-químiques de l’aigua són bones, és per això que a aquesta comunitat és considerada  un bioindicador  de la bona qualitat de l’aigua de l’indret on s´hi desenvolupa i, d’altra banda, degut a la seva longevitat, també s’utilitza en estudis paleobatimètrics.

El trottoir és una comunitat amb un elevat valor ecològic i molt fràgil ja que el seu creixement i és molt lent. A més és molt sensible a  les pertorbacions ambientals, per tot plegat està  inclòs al llibre vermell dels paisatges marins de la Mediterrània. El trottoir és bressol de biodiversitat amb un elevat interès ecològic.

La cornisa de trottoir forma diversos hàbitats molt interessants. A la part superior, gairebé sempre emergida i ben il·luminada  hi viuen  espècies molt diferents de les que es troben més avall. I entre els plegaments que forma la bioconstrucció s´hi desenvolupa un entramat  laberíntic amb una gran biodiversitat. Evidentment, totes les espècies que habiten en aquest franja de vida han d’estar perfectament adaptades al canvi sobtat emersió/immersió.

El trottoir forma un hàbitat marí molt ric i divers (il·lustració Jordi Corbera)

Les principals amenaces que pateix aquest habitat tant interessant són la contaminació i els sòlids flotant en l’aigua, en aquest darrer cas, aquests objectes afavoreixen l’erosió de l’habitat. El progressiu augment de la temperatura de l’aigua del mar també es pot considerar un factor que pot tenir un paper molt decisiu en els propers anys ja que s´ha observat que aquest increment de la temperatura de l’ aigua afecta directament al seu ritme de calcificació. No hem de menystenir el trepig de l’home el qual produeix un impacte devastador.

Evidentment el trottoir no és una formació monoespecífica. En aquest hàbitat s’ hi descriuen altres algues com ara:  Corallina elongata,  Neogoniolithon brassica, Ralfsia verrucosa o Bryopsis muscosa. D’entre la fauna hi destaquem diverses espècies de cnidaris, mol·luscs i crustacis. Això és però, una altra històriademar.

Fons de sorra: deserts de vida

Quan ens referim als fons marins gairebé sempre tenim al cap els fons rocosos ja que en ells hi ha una evident biodiversitat que arriba al màxim exponent en els esculls de corall, veritables bioconstruccions marines o en el  versió mediterrània d’aquests, el modest coral·ligen. Els submarinistes i els afeccionats a la vida submarina escullen sempre aquests tipus de fons deixant de banda els fons tous, els que tenen com a substrat sediments i/o restes orgàniques.

Per a la majoria, els fons tous, si exceptuem les praderies de fanerògames, són espais erms sense cap mena d’interès pels visitants malgrat que gairebé tots els fons marins de la costa catalana pertanyen a aquesta tipologia. Certament la diversitat d’espècies, de formes i de colors és molt menor en els fons tous malgrat que aquests són els rebost per a la majoria de l’activitat pesquera del nostre país.

A primer cop d’ull els fons de sorra són deserts submarins

Aquesta primera visió que associa els fons tous amb deserts submarins no és gens exacte. La vida en aquests hàbitats és intensa malgrat que en molts casos passi desapercebuda a primer cop d’ull. La inestabilitat i el moviment del substrat per un costat, determina la inexistència de formes de vida sèssils però per altre, obre la possibilitat d’explorar ambients que són gairebé impossibles en els fons de roca. Hi ha organismes que viuen a sobre del substrat com ara l’ estrella de sorra (Astropecten aranciacus) i d’altres que s´hi enterren excavant galeries com els sonsos (Gymnammodytes cicerelus).

La principal causa que ha contribuït a equiparar els fons sorrencs en deserts submarins ha estat el gran deteriorament que han patits aquests espaisespecialment ,a la zona litoral. Recordo de petit poder recollir bivalves, com ara la  tellerines(Donax trunculus)  o les  escopinyes (Cardium sp), gairebé a pet d’ona. De fet, a Arenys de Mar, a la desapareguda segona platja, dins del mateix port, era típic recol·lectar-ne. Avui aquest fet es pràcticament impossible en la pràctica totalitat de la costa catalana.

Alguns organismes deixen les seves empremtes

Segons els seu origen els fons tous es diferencien en dos grups. En primer lloc trobem els fons d’origen sedimentari que segons la mida del gra, poden ser: sorrencs, fangosos o bé formats per graves, el fons de “cascajo” que anomenen els nostres pescadors. Al nostre litoral, els fons sorrencs són els més freqüents per sobre de la isòbata 50 m mentre que a la resta s´hi troben bàsicament fons fangosos. Per altre costat, estan els fons  que tenen un origen organogènic, és a dir, que es formen a partir de l’acumulació d’esquelets d´altres éssers vius n’és exemple el grapissar.

Segons el tipus de substrat i la fondària a la que es troba s´hi desenvolupen una sèrie d’hàbitats molt interessants. A nivell biològic, en els fons tous, el protagonisme el pren el regne animal. La inestabilitat del substrat impedeix que s´hi fixin les algues. La fauna que hi habita  solen ser organismes detritívors o bé sedimentívors. Els primers capturen les partícules que cauen des de dalt, en són exemple, la majoria dels bivalves o les palmeretes (Sabella spallanzanii).  Mentre que els sedimentívors s´alimenten de les petites partícules orgàniques que hi ha entre els sediments. En són exemple alguns poliquets, els cogombres de mar (Holothuria forskali) o els eriçons irregulars (Echinocardium cordatum). També hi ha peixos que  habiten en aquest tipus de fons com l’aranya (Trachinus draco) que hi viuen semi-enterrats, d´altres com el tacó (Bothus podas) ho fan camuflats sobre el substrat. És per a tot plegat, que aquests tipus de fons enlloc de deserts submarins haurien d’anomenar-se  deserts de vida. Això és però, una altra històriademar.   

Color verd, color bru o color vermell

Les algues són un d’aquells grups d’ organismes poc coneguts. De fet, segurament molta  gent pensa erròniament que pertanyen al grup de les plantes i els considera com  una mena de vegetals inferiors que no fan ni flors ni fruits. Lluny d’aquest fet, el que està clar és que les algues formen un grup propi al marge dels vegetal. Algun tipus, fins hi tot  tenen una organització a cel·lular de tipus procariota, és a dir, són més propers als bacteris que no pas als vegetals.  La única característica comuna entre les algues i les plantes és el fet que ambdós grups realitzen la fotosíntesis i per això les algues es trobem sempre a la zona més ben il·luminada de la columna d’aigua.

Cloròfits: 1Ulva rigida, 2 Acetabularia acetabulum. Feòfits: 3 Rissoella verruculosa, 4 Cystoseira mediterrania. Rodòfits: 5 Corallina elongata, 6 Nemalion helmintoides

Les cèl·lules de les algues no estan organitzades en teixits,  la seva estructura no té ni arrel, ni tija ni fulles i són organismes que no presenten vasos conductors. N’hi ha d’unicel·lulars i de pluricel·lulars i tenen un paper molt important en la producció d’oxigen a la biosfera.  De fet la meitat del l’oxigen atmosfèric  es deu a l’activitat de les algues i d’altres organismes autòtrofs marins. A més a més, també representen un importantíssim magatzem de CO2 fet que contribueix a pal·liar els efectes del canvi climàtic.

Els colors de les algues entapissen dels seus colors les roques litorals

Avui hi ha un consens en que totes les algues d’ organització eucariota formen part del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes microscòpics a mig camí entre els animals i els vegetals.

A l’hora de classificar les algues es té en compte el color del pigment fotosintètic predominant. Així parlem d’algues verdes o cloròfits, d’algues brunes o feòfits i algues vermelles o rodòfits. El color del pigment es deu a la longitud d’ona de la llum reflectida, així, la  clorofil·la absorbeix les longituds d’ona corresponents a la radiació blava i vermella i reflecteix les que corresponen al color verd, el color típic  de la majoria de vegetals.

Les algues, com tots els organismes autòtrofs necessiten llum per a poder realitzar la fotosíntesis.  La llum quan entra a la columna d’aigua va sent adsorbida en funció de la seva longitud d’ona. Així la llum vermella, la de major longitud d’ona, és la primera que desapareix. Per contraposició, la llum blava, la que té una longitud d’ona menor, es la que arriba a més profunditat.

Espectre d’absorció de la llum dels diversos pigments de les algues

Les algues verdes, presenten pigments de color verd com els vegetals degut a la presència de clorofil·les. Les algues brunes, com indica el seu nom, tenen una coloració marronosa que es deguda a uns pigments d’aquest color que s’anomenen fucoxantines. Les algues brunes a més, contenen també xantofil·les, betacarotens a més de clorofil·la. Per finalitzar, hi ha les algues vermelles amb coloracions vermelloses degudes a un uns pigments fotosintètics del grup de les ficoeritrines. Aquestes a més, també  contenen carotenoides, clorofil·la  i ficocianina.

El fet de disposar d´altres pigments al marge de la clorofil.la fa que les algues  puguin aprofitar diverses longituds d´ona de la llum i en conseqüències n’hi ha que poden viure a més profunditat que d’altres. Així, les algues verdes que, absorbeixen les radiacions lluminoses de més longitud d’ona són les primeres que desapareixen i per això, en general,  es troben a menys fondària i les algues vermelles són les que podem trobar a major profunditat ja que poden absorbir longituds d’ona més petita. Això és però, una altre històriademar.