Arxiu de la categoria: històriesnaturals

Replantar Posidònia

Publicat el per
Respon

Posidònia, alga dels vidriers o sapa (Posidonia oceanica) és la principal fanerògama marina que poden trobar en els nostres fons litorals. Es tracta d’una espècie endèmica de la Mediterrània que juga un paper molt important, entre els que es destaquen: Produeixen gran quantitat d´oxigen i fixen enormes quantitats de CO2. Són llocs per a la protecció, el recer i la reproducció de nombroses espècies. Redueixen els efectes dels temporals i protegeix la façana litoral. Són reserves de biodiversitat.

La planta té unes fulles molt llargues i estretes en forma de cinta i forma extenses praderies en fons sorrencs de poca fondària, malgrat que a aquestes formacions se les anomena alguers, les algues i posidònia s’assemblen com un ou a una castanya.

L’Alguer és una de les comunitats hàbitats marines més amenaçades  i en un procés de regressió generalitzat. Alguna de les raons que expliquen aquest fet són: la pèrdua de la transparència de l´aigua, l’escalfament global,  el fondeig indiscriminat i sense control, els arts de pesca d´arrossegament i les alteracions en la dinàmica sedimentària a causa del dragatge dels fons marins.

Feixos de posidònia replantats a la costa de l’Albera. Foto: SubMon

Com a fanerògama o vegetal superior, posidònia té veritables teixits i la seva estructura té tres òrgans  ben diferenciats: arrel, tija i fulles. Les algues, en  canvi, són organismes molt més primitius i que no tenen cap mena de diferenciació en teixits. L’òrgan reproductor de posidònia és la flor que és de colors poc vistosos i sense olor. Un cop fecundada es converteix en fruit, l’oliva de mar que es desprenen quan són madures i són escampades per les onades i els corrents marins.  A  dia d’avui no s´ha aconseguit fer germinar in vitro les llavors de posidònia.

La reproducció sexual en posidònia és bastant estranya i  no tots els anys floreix ni sempre fa fruits i és per això, que la seva propagació principal es dona de manera asexual a través de la propagació dels seus rizomes d’una manera molt semblant al que succeeix a la canya americana de les nostres rieres. Aquesta propagació  per creixement vegetatiu és la principal via per a disseminació de la planta i, aprofitant aquest fet, s’han començat a realitzar proves pilot per tal de replantar posidònia.

Dins el projecte Blue Lab, s’està duent a terme una replantació de posidònia a la platja del Cros i la platja de Canyelles al Cap Ras, on s´hi ha replantat feixos que han estat arrencats per l’embat dels temporals. En ser una espècie molt delicada la replantació és una tasca complicada i caldrà fer un seguiment de l’evolució dels feixos replantats per conèixer la seva viabilitat. Els feixos es fixen al fons marí utilitzant materials naturals biodegradables perquè d’aquesta manera puguin tornar a  arrelar.

La intenció és, un cop avaluada la viabilitat, repetir-ho al llarg de la reserva natural de l’Albera. Precisament en el  tram de costa, entre Colera i Port Bou, els fons són veritables deserts submarins i actuacions com aquesta poden fer augmentar la biodiversitat de la zona i revertir la situació.  El projecte científic pretén també involucrar a la ciutadania en la tasca de la recuperació dels feixos arrancats pels temporals i acumulats en les platges, una mostra més de ciència ciutadana col·laborativa. Això és però una altra històriademar.

De la mar, el Nero…

Publicat el per
Respon

L’Anfòs, Nero o Mero (Epinephelus marginatus) és un dels peixos més apreciat de la nostra taula. La seva bona mida, pot assolir més d’un metre de longitud y especialment la seva carn, ferma i molt saborosa, fan que sigui una delícia pels paladars més gurmets.  Precisament els castellans tenen  una frase feta molt coneguda  que diu: “Del mar, el mero, de la Tierra el Cordero”, en referència a aquestes dues espècies i a les seves excel·lències culinàries i gastronòmiques.

El nero és un peix que forma part de l’ordre dels  perciformes que inclou més de 7000 espècies diferents. Presenta un cos robust relativament comprimit lateralment i amb escates petites. El seu cap està ben desenvolupat i la boca és gran amb els llavis molt molsuts . La seva coloració es mimètica i es camufla amb l’entorn. En  general presenta tons marronosos o verdosos amb taques més clares. L’aleta dorsal és bastant robusta i amb radis espinosos molt evidents. La seva aleta caudal és molt potent.

El Nero és una espècie d’hàbits bentònics molt territorial que  viu en fons rocosos litorals  on normalment s’hi encaua. És un gran depredador que  s’alimenta d’altres peixos, crustacis  i mol·luscs.         

El Nero és una de les peces més preuades dels pescadors recreatius. Foto: Kilòmetre0.cat

      

Aquesta espècie  te un cicle de vida bastant llarg, poden arribar a viure 50 anys.  És una espècie hermafrodita proterandre.  Arriben a la maduresa sexual als cinc anys, llavors es converteixen en femelles i al cap d’uns quants anys, es transformen en mascles. La seva fecundació és externa, alliberen l’esperma i els òvuls a l’aigua on es fecunden. Es reprodueixen a l’estiu.

En les nostres aigües litorals a més del l’anfós ver, hi viuen l’anfós bord o nero ratllat (Epinephelus alexandrinus), el dot (Polyprion americanus) i  la xerna (Epinephelus caninus).

El nero és una espècie que es troba en greu  perill d’extinció per la degradació del seu hàbitat i especialment per la forta pressió pesquera, sobretot per la pesca recreativa. El fet der tractar-se d’una espècie litoral, els seus costums més aviat sedentaris i el seu cicle de vida llarg han estat la combinació perfecta per a la situació gairebé d’extinció en que es troba.

En aquest sentit, les activitats com la pesca submarina o la pesca recreativa tenen un impacte important en les poblacions d’espècies costaneres com és el cas del nero. Segons estudis realitzats, les captures en aquestes activitats suposen entre el 10 i el 50% de les captures totals de la pesca artesanal a la mediterrània si exceptuem l’art de bou i la teranyina. Segons el mateix estudi, la pressió dels pescadors recreatius és molt important ja que aquestes activitats són practicades per una gran quantitat de persones i en determinades àrees el volum de l’extracció pot ser fins i tot superior als de la pesca artesanal. A nivell professional es pesca amb palangres o tresmalls i alguns exemplars són capturats  amb l’art de bou. Malgrat això, molts dels exemplars de nero que ens ofereixen els restaurants de platja són portats a aquests establiments per pescadors submarins que es fan un sobresou amb la seva activitat recreativa. Això és però una altra històriademar.

Amb els peus al cap

Publicat el per
Respon

Viure amb els peus al cap no deixa de ser una cosa complicada i difícil d’imaginar, hi ha però un grup d’organismes marins amb aquestes característiques, els cefalòpodes. Literalment el mot indica precisament aquest fet, organismes que tenen els peus al cap. Malgrat que no ho sembli, els cefalòpodes és una classe de mol·luscs que es caracteritzen per no presentar cap closca externa, cosa que els facilita la seva forma de vida. Els representants més populars dels cefalòpodes són el calamar, la sèpia i el pop. Dins d’aquest grup s’inclouen alguns dels animals més grans del planeta com ara els calamars gegants que poden arribar a assolir 18 m de longitud.

En ser un grup eminentment nedador, hi ha hagut d’haver una evolució respecte a la resta de mol·luscs que són més aviat bentònics. En aquest cas, i per reduir la densitat del cos, en les formes més primitives (ammonits i nàutils) es manté la closca externa dividida en cambres per facilitar la flotabilitat i en la majoria d’espècies actuals la closca s’ha fet interna, s’ha anat reduint (calamar i sèpia) o ha desaparegut del tot (pop). En algunes espècies vivents com ara els nautils, considerats fòssils vivents, encara hi és present.

Els cefalòpodes com el calamar, són éssers vius que tenen els peus al cap

Al cap dels cefalòpodes és  molt robust i diferenciat de la resta del cos. En ell s’hi troben una sèrie de braços o tentacles  que solen presentar ventoses i que estan units entre si per una membrana Inter tentacular. La funció d’aquestes  ventoses és la d’immobilitzar les preses. La boca està entre els tentacles i presenta unes mandíbules molt potents en forma de bec de lloro. Els ulls són molt complexos i són anàlegs al dels vertebrats.

El cefalòpodes posseeixen cèl·lules pigmentaries en el  seu cos anomenades cromatòfors, que disposen de  pigments que s’expandeixen o condensen i canvien de color segons l’ambient i l’ estat d’excitació. En moltes espècies hi ha òrgans lluminosos que tenen un paper important la comunicació entre ells.

La majoria de cefalòpodes són nedadors molt actius. Excepte el pop que viu reptant entre les roques i és hàbitats més aviat bentònic. Les aletes li serveixen   com a hidroestabilitzadors. Es mouen gràcies a les contraccions que fa el cos degut a la seva potent musculatura i a un sistema de propulsió a raig a traves els sifons.

Són voraços depredadors i s’alimenten de crustacis, peixos i d’altres mol·luscs. Disposen d’ una glàndula productora de tinta, un líquid espès i negre que confon els depredadors i els permet la fugida.

Tenen els sexes separats i la fecundació és interna. La posta pot ser tant al substrat com d’ous flotants en la columna d’aigua. En alguns cassos la femella mor després de la posta. En la còpula el mascle transfereix els espermatòfors a la femella. Per fer-ho ho fa a través d’un tentacle modificat en òrgan copulador anomenat hectocòtil.

Existeix un ampli registre fòssil, algunes  formes primitives presentaven closques de diversos metres de longitud. Entre els fòssils més coneguts hi ha els ammonits, amb closca externa com els actuals nàutils i els belemnits bastants semblants als actuals calamars i a la sèpia.  Això és però, una altra històriademar.

Plàncton (I): Microalgues

Publicat el per
Respon

La observació microscòpica d’una gota d’aigua de mar, especialment si l’hem pogut filtrar, ens mostra un univers d’organismes microscòpics que en termes generals formen part del plàncton. Una gran diversitat de formes de vida que els podríem dividir en dos grans grups, els organismes heteròtrofs, és a dir, el plàncton animal o zooplàncton i els organismes fotosintètics, el plàncton vegetal o fitoplàncton o microalgues.

Tal i com indica el mot, les microalgues són organismes microscòpics, normalment unicel·lulars que, com els vegetals, realitzen la fotosíntesis i per tant produeixen 02 que va a parar a l’atmosfera i a més són organismes capaços de fixar CO2 i transformar-lo en molècules orgàniques.

Les microalgues estan a la base de la cadenes alimentàries aquàtiques i filogènicament, es troben agrupats en el regne del protoctists justament amb d’altres grups molt diversos. Aquest regne inclou una gran diversitat d’organismes d’estructura molt senzilla amb tipus d’organització cel·lular eucariota. Trobem espècies unicel·lulars però també de pluricel·lulars.

Els grups més coneguts de les micoralgues. Fotos: Escola del Mar i Magda Vila (ICM)

Les microalgues viuen suspeses a la columna d’aigua en la zona més ben il·luminada, això fa que les seves cèl·lules presenten expansions que retarden la seva caiguda cap a aigües menys il·luminades i on es impossible realitzar la fotosíntesis i irremeiablement moren.

Quan les condicions de temperatura i de nutrients els són òptimes, i això sol passar coincidint amb la primavera, aquests organismes proliferen molt podent-se produir explosions en el seu creixement o en el de l’especies oportunistes que se’n alimenten d’elles. Aquestes explosions es coneixen amb en nom de blooms, llepó, mar de glaç o purgues de mar.  En alguns casos aquests blooms de mircoalgues només afecta a unes poques espècies, algunes de les quals produeixen substàncies tòxiques.

Entre els grups més importants de microalgues hi ha les diatomees, les dinoflagel·lades i els euglenòfits

Les diatomees són microalgues unicel·lulars. Es poden trobar com a organismes unicel·lulars o bé formant colònies. Les cèl·lules tenen formes molt variades. Presenten com a característica una coberta silicificada anomenada frústul, sovint finament perforada i ornamentada. El frústul consta de dues peces: una d’elles (l’epiteca) encaixa per sobre de l’altra (la hipoteca) com la tapa d’una capsa. Les diatomees tenen generalment una mida de 2 a 200 micròmetres.

Les dinoflagel·lades són microalgues generalment unicel·lulars, però algunes poden formar colònies. La característica principal és la presència de dos solcs, un transversal i l’altre longitudinal on s’originen dos flagels que els permeten el moviment. Mesuren generalment entre 10 i 500 micròmetres. Sovint, les dinoflagel·lades presenten expansions, com banyes o espines, que poden tenir funcions com augmentar la flotabilitat o incrementar la superfície cel·lular per captar més nutrients del medi.

Els euglenòfits són microalgues unicel·lulars i flagel·lades. Les cèl·lules solen tenir formes fusiformes i cilíndriques. En general tenen dos flagels de mida diferent que els permeten nedar. Els euglenòfits poden presentar grandàries que superen les 100 micròmetres. Els altres grups del plancton són una altre històriademar

Gavot a la vista!

Publicat el per
1

Si aquests dies heu anat a la platja o heu passejat pels passeigs marítims i ports és  probable que hagueu pogut fer alguna observació de gavot. El gavot (Alca torda), un ocell pròxim als pingüins àrtics, una espècie extingida avui i que viu a les costes nord europees. De fet cada hivern se’n fan algunes poques observacions a casa nostra però la excepcionalitat d’aquest any és la gran quantitat d’ albiraments que hi ha hagut arreu de la costa.

El gavot és una ocell marí que té les seves àrees de cria a l’Atlàntic Nord. Són ocells pelàgics però tenen el costum de resseguir la línia de costa. Té una població mundial d’unes 70000 parelles i la major part nidifica a la costa d’Islàndia. A Catalunya cada any arriben uns pocs exemplars a l’hivern. Normalment les àrees d´hivernació tradicionals són  la costa de la Bretanya francesa,  de les Illes Britàniques o d’Irlanda. El que és extraordinari aquest hivern respecte als darrers anys, és el nombre d’albiraments que s’ha fet fins ara i que superen en escreix la mitjana que s’han produït en els darrers quaranta anys. Aquest novembre, segons dades de l’ICO, s’han fet més d’un centenar  observacions mentre que la mitjana dels darrers deu anys no arriba als vuit exemplars.

Gavot a la platja de Barcelona. Imatge: Institut de Nàutica. Base Nàutica de Barcelona

Les poblacions nidificants d’aquesta espècie estan experimentant una forta disminució. Així la població més important que és la d’Islàndia, ha disminuït des del l’any 1986 un 18%. Això corrobora que aquesta arribada no tingui res a veure amb un augment poblacional. Les raons d’aquesta regressió cal buscar-les en la competència amb d’altres espècies a causa del canvi climàtic ja que han hagut de desplaçar-se més al nord  a la recerca del seu aliment. Les captures accidentals amb arts de pesca i l’impacte de la pesca esportiva també expliquen aquesta disminució poblacional.

La hipòtesis per explicar aquesta irrupció anormal de gavots al novembre es basa en  les fortes depressions associades a borrasques que han afectat a l’Atlàntic occidental aquestes darreres setmanes i que ha propiciat l’entrada d’aquesta espècie cap a la mediterrània. Els gavots es van veure obligats pels forts vents a desplaçar-se cap al sud fins a Gibraltar i d’ allí entrar a la Mediterrània. En aquest sentit, el 90% de les observacions fetes el més d’octubre corresponien  a la costa atlàntica francesa, l’àrea d’hivernació més important d’aquest ocell i en canvi, a partir de mitjans de novembre aquestes van passar a fer-se a la costa mediterrània, fet que reafirma la relacionada amb  les pertorbacions meteorològiques atlàntiques. A més de l’arribada de gavots degut a les condicions meteorològiques extremes de la costa atlàntica també s’han fet forces observacions de gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla) que també han estat arrossegades pels temporals.

Observacions de Gavot al llarg del més de novembre. Noteu la diferencia entre la primera i segona quinzena deguda als temporals atlàntics. Font: ICO

La plataforma de ciència ciutadana ornitho.cat gestionada per l’ICO està fent un seguiment d’aquestes observacions. Malauradament alguns dels exemplars observats corresponen a  individus morts o molt debilitats. Si observeu gavots us animem a que entreu les dades en aquest portal.

El gavot és una espècie  considerada quasi amenaçada a tot el món i a Catalunya  es troba a la llista d’ocells vulnerables del catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada i, per tant, és susceptible de mesures de gestió i conservació. Això és però, una altra històriademar.

Peixos indicadors del canvi climàtic

Publicat el per
Respon

COP 27 acabada amb acords de mínims i “calderilla” pels més desafavorits i mentre, irremeiablement, l’ escalfament global ja el tenim aquí

Els peixos i les espècies nectòniques en general, en tenir la capacitat per nedar es poden desplaçar a voluntat cap a on les condicions els sigui més favorables.

L’augment de la temperatura de l’aigua del mar i el fet que a la mediterrània existeixin dues petites connexions amb d’altres mars, fa que aquestes siguin les vies d’entrada d’espècies termòfiles. Els peixos que entren per Gibraltar i prosperen a la mediterrània són espècies subtropicals provinents de la costa africana, Cap verd  i de les Illes Canàries. Les espècies que accedeixen a través del Canal de Suez són peixos tropicals i subtropicals provinents del Mar Roig. En ambdós casos produeixen impactes ecològics i/o socioeconòmics importants.

La llista d’espècies és llarga i augmenta a mesura que s’agreugen els efectes d’aquest fenomen. Aquestes es fan servir com a com a indicadors del canvi climàtic i en  ella  hi destaquen entre d’altres:

peix conill (Siganus luridus i S.rivulatus) Representa un veritable problema en la costa oriental de la Mediterrània; Grècia, Turquia i Israel especialment. Es tracta d’un peix herbívor que depreda el recobriment d’algues de la zona litoral provocant canvis profunds en l’estructura de les comunitats i el paisatge. El peix conill sembla que s’està expandint cap a la conca occidental i en  el futur podria arribar a la mar catalana.

peix globus (Lagocephalus sceleratus) El peix globus és una de les poques espècies de peix que és tòxica: Va ser citat per primera vegada a l’any 2003. Es tracta d’una espècie pelàgica tropical que viu a l’Oceà Índic i probablement va entrar a través del Canal de Suez.  A l’any 2009 es va fer la primera captura en aigües catalanes.

peix escorpí o peix lleó (Pterois volitans). Es tracta d’una espècie tropical emparentada amb les escórpores. Presenta aletes molt llargues amb radis espinosos que contenen verí. Aquesta espècie constitueix un veritable problema de salut en aigües costaneres de Grècia.

peix corneta (Fistularia commersonii)   Introduïda a la mediterrània a través del Mar Roig l’any 2000. Ara ja és possible fer-ne observacions a la costa catalana. El peix corneta és un voraç depredador, s’alimenta de peixos bentònics entre els quals hi ha espècies amb elevat interès comercial com ara espàrids i molls.

alatxa (Sardinella aurita) Espècie pelàgica tropical i subtropical que comparteix nínxol ecològic amb la sardina i l’anxova. En els darrers vint anys han augmentat les seves poblacions considerablement establint-se una correlació gairebé perfecte entre l’augment dels seus stocks i l’augment de la temperatura. L’increment d’aquesta espècie podria causar pèrdues econòmiques en el sector de la pesca d’encerclament. 

peix ballesta o surer (Ballistes capriscus) peix subtropical. Fins a mitjans del s XX era molt poc abundant. S’alimenta bàsicament de mol·luscs i competeix directament amb alguns espàrids com  la dorada i els sards. Està produint afectacions importants en  conreus de musclos.

tallahams o roncador (Pomatomus saltatrix) Està augmentant les seves poblacions en les aigües septentrionals de la Mediterrània nordoccidental.  Es tracta d’una espècie apreciada pels pescadors esportius.  En aquest cas es creu que la seva presència en aquestes àrea  es deu a la pèrdua de productivitat que pateix el mar per efecte de la temperatura.

Hi ha diversos projectes de ciència ciutadana adreçats a detectar aquestes espècies i ajudar als investigadors a fer-ne el seu seguiment. Això és però una altra històriademar.

Peixos i canvi climàtic

Publicat el per
1

El canvi climàtic ja el tenim aquí malgrat que alguns encara s’entestin en mirar cap a una altra banda i negar les evidències cada vegada més clares. Hi ha molts àmbits en els quals ja fa temps que s´han detectat signes d’ aquest fenomen i poc a poc, aquests s’aniran accentuant. El principal efecte és l’augment de la temperatura de l’atmosfera i de retruc l’ increment de la de l’ aigua del mar.

A Catalunya, l’observador Josep Pascual fa quaranta anys que mesura, entre d’altres paràmetres com ha anat evolucionant aquest valor a l’ Estartit. Unes dades valuosíssimes que ens indiquen aquest escalfament. Segons es pot veure en les observacions des de l’Estartit, a Catalunya de promig l’aigua de mar s’ escalfa per mitjana a raó de 0,3 ºC cada decenni als primers 50 m de fondària, una tendència que disminueix fils als 0,12 ºC cada decenni als 80 m de profunditat. Es a dir des del 1974 quan es comencen a registrar dades fins avui la temperatura de l’aigua del mar ha augmentat 1,2ºC. En el cas concret de l’Estartit, la temperatura mitjana superficial de l’aigua de mar al 1974 era de 15,9ºC mentre que al 2021 va ser de 17,6ºC. Mentre que a 80 m de fondària ha passat dels 13,1ºC fins als 14,1ºC.

Les series de les observacions a l’Estartit mostren clarament la tendència a l’augment de la temperatura a totes les profunditats estudiades. Font: Meteocat a partir de dades de Josep Pascual

A nivell de tota la conca Mediterrània aquest increment no és homogeni sinó que en els sectors més orientals aquest augment és mes notable que a les costes més occidentals com ho és la costa catalana. Tot plegat, juntament amb la consideració de que la Mediterrània és un mar gairebé tancat on només hi ha intercanvi de masses d’aigua a l’estret de Gibraltar amb l’ Atlàntic i al canal de Suez amb el Mar Roig està provocant que espècies termòfiles, subtropicals i fins hi tot tropicals hagin prosperat en les aigües cada vegada més càlides de la Mediterrània.

Els peixos són un dels grups d’éssers vius que s’han estudiat en aquest sentit i els científics han elaborat censos d’espècies indicadores del canvi climàtic a la mediterrània. En aquest sentit podríem concloure que els peixos s’estan tropicalitzant. En aquests mateix sentit, aquest augment en la temperatura de l’aigua fa que algunes espècies de peixos poc adaptats a aquest fet, surtin de la conca a la recerca d’aigües atlàntiques més fredes i s´hi desenvolupin bé en la costa del Cantàbric per exemple.  En són exemples espècies com el déntol (Dentex dentex) o la mabre (Lithognathus mormyrus).

Així doncs hi ha espècies termòfiles foranies provinent d’àrees subtropicals com ara la costa atlàntica del Marroc i  les Illes Canàries que van augmentant la seva àrea de distribució i entren a la mediterrània a través de Gibraltar. Un cop a dins, s´hi troben bé amb aquest augment de la temperatura i prosperen fàcilment.  En aquest cas trobem espècies ara ja força comuns a les nostres costes com el fadrí (Thalasoma pavo) citat  per primera vegada en aigües catalanes al 1980 i que ara ja és una de les espècies més habituals en fons costaners rocosos de casa nostra i que exerceix una certa competència amb espècies que exploren el mateix hàbitat i recurs com són les senyoretes (Coris julis).

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

La connexió entre la Mediterrània i el Mar Roig fa que espècies tropicals puguin entrar dins de la conca, prosperin i puguin arribar a causar estralls. El peix Globus (Lagocephalus sceleratus), una espècie que pot provocar la intoxicació alimentària més greu de les produïdes per un i citat per primera vegada l’any 2003 ja es un problema de salut als països riberenys de la conca oriental. Això és però, una altra històriademar.

Sopa de radiolaris

Publicat el per
2

Aquests dies el vent de gregal ha portat fins a la costa brava  un espectacle de partícules en suspensió que ha deixat bocabadat a l’improvisat espectador que s’ho ha trobat en diversos punts des del Cap Ras fins a la Mar Menuda de Tossa. Aquest fenomen curiós, a primer cop d’ull semblava una posta d’ous o larves planctòniques però observats amb deteniment, la pluja de partícules corresponia a estructures de Collozoum inerme. Corpuscles gelatinosos d’uns cinc mil·límetres, alguns esfèrics i d’altres allargats fins arribar a un parell de centímetres. Els afortunats que han pogut viure aquest espectacle han nedat o navegat en una immensa sopa de microorganismes gegants, una experiència única.

Collozoum inerme és un radiolari colonial que pot arribar a formar agregacions molt denses a mar obert i que, de manera esporàdica, poden arribar  fins a la mateixa línia de costa empesos pel vent. Les colònies d’aquesta espècie estan formades per milers d’organismes que es troben agrupats en una matriu gelatinosa comuna que els interconnecta entre si i que els dona suport a l’estructura.

Els radiolaris són un grup de protozous, són organismes gairebé sempre unicel·lulars que formen part del zooplàncton marí.  Com a bons organismes planctònics han desenvolupat estratègies adaptades a la suspensió en la columna d’aigua i que retarden la seva caiguda cap al fons. Biològicament, els protozous s’agrupen dins del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on s’inclouen estructures eucariotes que no encaixen ni amb els animals ni amb els vegetals. Com la resta d’organismes zooplanctònics, els rizòpodes són éssers vius heteròtrofs, que obtenen la seva energia per a mantenir-se vius a partir de la ingesta d’aliments.

Collozoum inerme ha propiciat aquests dies un espectacle únic. Foto: Eduard marquès

Els radiolaris són un grup de protozous ameboides, on la seva cèl·lula emet projeccions exteriors anomenades pseudopodis que faciliten el moviment de la cèl·lula en deformar el seu citoplasma.  En aquest cas, a més, els pseudopis els serveixen per capturar a les seves presses. Algunes espècies fabriquen un exosquelet mineral de sílice que dona consistència a l’ estructura i funciona com a suport mecànic i estructural. La majoria d’ individus del grup presenten simetria radial.

Les cèl·lules dels radiolaris tenen dues parts ben diferenciades i separades per una capsula central perforada que interconnecta aquestes dues parts. A l’interior trobem l’endoplasma on es realitzen les funcions vitals de la cèl·lula i s’hi localitzen el nucli cel·lular, normalment els radiolaris són organismes multinuclears. La part externa és l’ectoplasma on s´hi troben estructures que li faciliten la flotabilitat. A l’ectoplasma també se situen les zooxantel·les, algues  unicel·lulars  que formen associacions simbiòtiques  amb el radiolari. Les zooxantel·les estan vives en el seu interior i fins hi tot s’hi reprodueixen. La quantitat de zooxantel·les depèn de si la colònia viu en la foscor, que n’hi ha molt poques o bé, que viuen en llocs ben il·luminats. Aquestes algues proporcionen, al radiolari, energia en forma de compostos de carboni com ara la glucosa i al seu torn  l’hoste dona protecció a les zooxantel·les i un subministrament constant de diòxid de carboni, substància necessària per a realitzar la fotosíntesis.

Dins dels radiolaris també hi ha els nummulits que van viure a la Terra fa quaranta cinc milions d’anys. Aquests tenien una conquilla perforada de carbonat de calci i formada per nombroses cambres que és el que ha arribat fins als nostres dies en forma de fòssil.  De fet els nummulits són usats pels paleontòlegs com fòssil guia per a datar un estrat.  Això és però, una altre històriademar.

Els pops perduts

Publicat el per
2

El Pop roquer o pop de roca (Octopus vulgaris) és una d’ aquelles espècies amb valor comercial que pràcticament ha desaparegut en les captures dels pescadors. De poder arribar a agafar-se’n  més de cent quilos per barca i dia, s’ha passat a la seva pràctica extinció. Els cadups, els ormeigs de pesca que tradicionalment s’han usat per a la pesca  d’aquest mol·lusc han quedat arraconats en moltes dàrsenes com a record d’un passat no tant llunyà.

El pop és una espècie bentònica i litoral, viu fins als  200 metres de fondària en fons rocosos i sorrencs. És un animal solitari i territorial que realitza desplaçaments curts. Es refugia en  els forats i en les escletxes que troba entre les roques. Són voraços depredadors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. El pop roquer es diferencia dels altres pops perquè als seus tentacles presenta dues fileres de ventoses i no tenen cap membrana que els uneixi entre si.

El descens en les captures de pop ha estat el senyal d’alarma que ha portat a la comunitat científica a tractar d’ esbrinar què ha passat exactament amb aquesta espècie. Sota el nom de ”Un pop de gram” s’ha iniciat un estudi per avaluar les poblacions de la badia de Roses en els alguers de Cymodocea nodosa coneguda popularment com a gram. Aquest projecte es du a terme en col·laboració amb el Grup d’Acció Local Pesquer Costa Brava.

Per aquest fet, la Direcció General de Política Marítima i Pesca Sostenible ha aprovat establir un període de veda per a aquest mol·lusc. A més, aquesta aturada s´ha fet coincidir amb l’època de reproducció  i posta fet que ha de permetre que les femelles puguin fixar els ous  i garantir així la continuïtat de la pesquera. En aquesta ocasió l’aturada afecta a tot el litoral català. De fet, a les Terres de l’Ebre i a la costa central existeixen ambdós Plans de cogestió pel pop. En el segon cas però, quan es va crear al 2019 ja era massa tard.

El pop roquer és una de les espècies més simpàtiques dels nostres fons marins

Saber amb exactitud quines han estat les causes d’aquest daltabaix és complex. Segurament es tracta d’un sumatori multifactorial de raons; El canvi climàtic, amb l’ augment de la temperatura de les aigües litorals han pogut afectar tant al pop com a les espècies que formen part de la seva dieta. La qualitat de les aigües litorals també  ha estat un dels factors que han produït aquesta pèrdua. La pesca esportiva i la  pressió pesquera a la que ha estat sotmès el pop és també una de les causes.

Però de totes, la regeneració de platges amb el dragatge és sens dubte l’impacte que ha tingut més repercussió. Les dragues han afectat directament al pop, han modificat el seu hàbitat amb canvis en la granulometria dels fons i ha fet desaparèixer especies que formaven part de la seva dieta. Al Maresme per exemple, la draga va acabar amb els caladors de petxina: petxina lluent (Callista Chione), petxina blanca  (Mactra corallina) i petxinot (Glycimeris glycmeris) que formaven part de la dieta d’aquest cefalòpode. En aquest cas a més de l’extinció d’aquests bivalves i del propi pop, també  es va afectar la continuïtat dels pescadors que, de manera artesanal pescaven pops amb cadups, una pesquera de temporada i als “petxinaires”, que anaven a la petxina, sobretot petxina lluent amb les gàbies. Avui, als ports maresmencs ja no hi queda cap pescador que vagi al pop o a la petxina.

Afavorir el retorn dels pops, a més de produir un efecte important en l’economia pesquera, també seria una forma de controlar l’expansió del cranc blau americà (Callinectes sapidus)  un flagell que produeix estralls en el sector pesquer. Això és però, una altra històriademar.

Amb tubo i ulleres

Publicat el per
1

Aquesta entrada vol ser un reconeixent al blog “Tubo i ulleres” de l‘Enric Badosa, una meravella plena de coneixement.

L’accés al mar amb tubo i ulleres és una de les coses més senzilles que podem fer en la temporada de platges i la resta de l’any. Nedar amb tubo i ulleres és una forma fàcil d’accedir a un medi natural proper, ric i desconegut.

Malgrat que, setmanalment trepitjo les platges, gairebé mai m’hi trobareu estirat a la sorra prenent el Sol com una sargantana o utilitzant els diversos serveis que les empastifen. Si alguna vegada hi he d’anar a passar el dia, em podreu trobar en algun racó poc freqüentat amb  tubo i ulleres. Em passo les hores tafanejant i encuriosit a l’aguait del que passa pel davant del cristall entelat de les meves ulleres.

Capbussar-se amb tubo i ulleres permet accedir a un medi ric, divers, variat i desconegut

Capbussar-se amb tubo i ulleres, això que avui en dia en diem snorkel, és una de les millors coses  que podem fer a les platges. Alguns ajuntaments programen aquest tipus d’accions per engrandir el ventall d’activitats saludables que  es poden fer des de la platja estant. Darrerament, fins i tot en algunes platges s’han senyalitzat “senders” submarins que es poden resseguir amb tubo i ulleres. En aquest sentit, la platja de Perafita a la Reserva Marina de Banyuls-Cervera en va  ser la pionera.

Amb tubo i ulleres ens endinsem en els fons rocosos, oasis atapeïts de vida; entapissats d’algues i d’altres organismes dels quals no som capaços de conèixer el regne al que pertanyen a primer cop d’ull. Mirem cap on mirem, multitud de formes i de colors ressalten a sobre d’un mantell més a menys dens. L’observació vigilant ens mostra, si tenim sort, algun llampant nudibranqui  que ens fa de model en la improvisada sessió fotogràfica que li hem preparat.

Els fons de roca són veritables oasis de vida

Amb tubo i ulleres podem accedir fàcilment als alguers, només caldrà submergir-nos els pocs metres que els separen de la superfície i podrem nedar entre les llargues fulles de posidònia i deixar-nos sorprendre per la troballa sobtada amb algun pop que abandona la protecció del mantell de fulles per sortir a caçar. L’exploració atenta de les fulles ens sorprèn amb un univers de petits organismes que hi viuen fixats.

Amb tubo i ulleres ens capbussem en els cada vegada més nombrosos deserts submarins, fons rocosos erms de vida lligats, en alguns casos, a la depredació de les garotes i en d’altres al fondeig indecent dels iots i velers.

Amb tubo i ulleres podem nedar per sobre dels fons de sorra, aparentment deserts de vida però que si estem a l’aguait podem observar espècies mimetitzades amb els fons que tracten de passar desapercebudes fins que un petit moviment les delata. Quan els sediments són més fins, detectem la presencia de vida a través de les cavitats excavades, pels detritus de sorra  o pels forats per on en sobresurten alguns apèndixs. 

Amb tubo i ulleres ens capbussem en la columna d’aigua,  l’univers blau i ingràvid que ens mostra un món gelatinós ple de bioluminescències. Organismes de tot tipus i de totes mides amb infinitat de formes i colors que ens ofereixen les seves danses impossibles al compàs dels moviments de l’aigua. Perseguir aquí les moles de peix és un d’aquells exercicis impossibles d’aconseguir.

I vosaltres, ja teniu preparat el vostre tubo i ulleres? Això és però, una altra històriademar.