Quan pensem en l’exhauriment dels recursos pesquers, el primer que en ve al cap es la situació en que es troben espècies com la tonyina vermella degut a la pressió a la que es veu sotmesa per la flota multinacional que les que la capturen sense aturador. Però com passa sovint, a nivell molt més local, han succeït episodis semblants i que fins hi tot han arribat al col•lapse de l’espècie.
Aquest és el cas de la petxina lluent (Callista Chione) a la costa del Maresme. Aquest exemple hauria de estar en tots els manuals de males practiques de gestió com a model d’allò que no s’hauria de repetir mai més.

Les captures de petxina lluent eren quantioses i sembalva que mai s´esgotarien

Al llarg les darreres dècades del passat segle els pescadors bàsicament, d´Arenys i alguns de Blanes i de Mataró, van començar a explotar el banc de petxina lluent que hi havia als fons sorrencs de la comarca del Maresme, especialment entre el Masnou i Blanes. El recurs, prometia ser una “mina d’or” i fins hi tot es van organitzar en cooperativa per vetllar pel bon funcionament de l’explotació i per regular-ne les captures. En molts pocs anys la flota de “petxinaires”, nom amb que es coneixen aquests pescadors, va aconseguir exhaurir el recurs. A més es dona la paradoxa que aquest tipus de pesquera estava legislada directament pel govern català (ordre 28 gener de 1988. DOGC 952 de 15/02/88) i a més, l’any 1999 els petxinaires van rebre el guardó per part de la Generalitat en reconeixement a la seva feina.

En descàrrec sobre els petxinaires, el que també es cert, és que les diverses regeneracions de platges que s’han anat fent a la comarca no van ajudar gens a aquesta activitat pesquera i ja en la primera actuació feta l’any 1986 entre Montgat i Premià de mar, la draga va produir un impacte ambiental enorme sobre “Els Colls”, el calador més productiu d’aquest mol•lusc.

Les regeneracions de platges van acabar amb els bancs de petina lluent

Sigui com sigui, el que no es va fer per cap de les dues bandes han estat estudis científics sobre el recurs,  la seva capacitat de renovació o l´impacte real que produïa l’extracció de sorres sobre les comunitats bentòniques sorrenques.

El sistema de pesca consistia en arrossegar pels fons sorrencs d´entre 6 a 20 m unes gàbies metàl•liques que actuen com a rastell i que agafen tot allò que es posa al seu davant. Cadascuna de les barques arrossegava alhora quatre gàbies i en alguns cassos es feia per sobre els límits dels alguers en un intent d’obtenir el màxim rendiment de la pesca.

Ara les gàbies estant amuntegades en el port sense cap us

La captura estava formada quasi exclusivament per petxina lluent, malgrat que també s’agafaven d’altres espècies de bivalves com la petxina blanca (Mactra corallina), el petxinot (Glycimeris glycmeris), l’escopinya gravada (Venus casina) o la petxina saltarina (Laevicardium crassum) entre d’altres. Abans de l’exhauriment de la lluenta, hi va haver un primer senyal d’avís quan es va deixar de pescar, de cop i volta, la petxina blanca, la segona en importància pel que feia a les captures.

La petxina lluent, també anomenada lluenta o petxinot de sang, és un bivalve amb una closca bastant robusta i un esculpit molt poc visible i concèntric que alterna diferents tonalitats de roig argilós. El cos té un peu musculós d’un color roig intens que funciona com a òrgan excavador. Viu enterrada en fons sorrencs a poca profunditat i sovint rodejant els alguers.

Avui només una barca feineja des del port d´Arenys

Ara, amb el recurs pràcticament exhaurit, només una única barca encara surt des d´Arenys amb gàbies, ho fa però per capturar cuc d’esquer pels pescadors de canya.