Peix de segona (VIII): La boga

La boga (Boops boops), juntament amb la xucla (Spicaria maena) i el gerret (Spicaria smaris), formen part d’un grup de peixos menystinguts pels consumidors. Més que agrupar-los en el peix de segona, fora més adequat posar aquestes tres espècies en una  categoria encara més baixa. En molts de cassos les seves captures generen un problema a bord de les barques de pesca ja que els pescadors saben perfectament que no tindran sortida a la llotja i en moltes ocasions són llençades directament  per la borda i per tant, no arriben a les peixateries.

La boga és el representant més humil dels espàrids (sards, orades, pagells o besucs). És una espècie semipelàgica que viu sobre tot tipus de fons, des d’aigües litorals fins als 250 de profunditat formant espesses moles  que s’apropen a les aigües superficials especialment durant la nit.

El seu cos és allargat gairebé cilíndric i fusiforme amb la línia lateral molt marcada. De coloració metàl·lica verd blau al dors i platejada als flancs i al ventre. Com en la resta d’espàrids, les escates són grosses i ben visibles. Es caracteritza per tenir els ulls molt grans en relació a la mida del cap i la boca petita. Presenta una taca fosca a la base de les aletes pectorals.

La boga és un dels peixos més menystinguts de la llotja

La boga és un peix omnívor, tant pot alimentar-se d’algues com de petits vertebrats. En general, els exemplars joves solen ser carnívors mentre que els adults són bàsicament herbívors. És fàcil veure-les menjar tota mena de restes orgàniques en els molls de pesca, cosa que s’afegeix a la seva mala fama i poc valor  comercial. Per aquestes raons, en moltes ocasions les captures de boga se solen utilitzar per escar palangres o per pescar i engreixar tonyines.

La boga es reprodueix a la primavera amb una reproducció externa. Les postes formen part del plàncton. Els individus arriben a la maduresa sexual el primer any.

La carn d’aquest peix és molt poc apreciada entra d’altres raons perquè té moltes espines, es un xic estellosa, tova  i poc consistent. Per gaudir-ne plenament cal triar exemplars acabats de pescar, s´ha d’escatar a consciència i hem de treure molt bé els budells. De fet el seu gust recorda una mica al de la sardina. També es pot menjar salada o fumada.

La boga es pot cuinar enfarinada, fregida o a la planxa. Amb una mica d’all i julivert i un bon raig d’oli queda força bona. El nostre receptari tradicional d’aquesta espècie no va més enllà mentre que en les cuines de la mediterrània oriental està molt més valorada.

Es pesca amb arts d’encerclament durant la nit, també es pot capturar amb l’art de bou i amb ormeigs de xarxa com ara el tresmall, les soltes o el bolero. Són importants les captures que es fan amb canya. De fet, molts pescadors s’inicien amb aquesta espècie. La talla mínima legal de comercialització són 11 cm.

Antigament hi havia un art de pesca de xarxa anomenat boguera que s´utilitzava per a capturar aquesta espècie. Aquest enginy és descrit per  Emerencià Roig en el seu llibre La pesca a Catalunya (1927): són unes xarxes de quaranta canes de llargada per un metre i mig d’ample, proveïdes a les vores, de surada i plom, i als extrems, de cua i botafions per a lligar unes peces a les altres. La calada consta de quinze peces; la fan al fons del mar.  Hi ha també un tipus de nansa especial per a la pesca de bogues anomenada boguera. La boguera era una nansa molt més curta i ampla que les tradicionals. Le bogueres no es calaven mai al fons sinó que es mantenien entre aigües. Les nanses bogueres s´escaven amb una bola de pasta que cada nanser preparava amb una formula única i guardava com a un veritable secret. Això és però, una altre històriademar.

La memòria dels pescadors: patrimoni immaterial en perill

Quan pensem en el patrimoni, posem pel cas, el marítim, el primer que en ve al cap són els elements materials que, pel seu valor, caldria conservar per a que arribin a futures generacions. Aquest tipus de patrimoni format sobretot per: barques i bots, arts i ormeigs de pesca  i elements de navegació, fins fa ben poc no era considerat com a tal. Avui encara podem observar elements patrimonials degradats a mobiliari urbà decorant alguna nefasta rotonda. Tampoc han ajudat gens les subvencions que s’han donat per desballestar embarcacions per a poder-ne construir-ne de noves la qual cosa ha produït una pèrdua considerable de barques centenàries.

Recordo de petit, les barques abandonades a la platja de Mataró que eren usades pels infants com a improvisats elements pels seus jocs. Fins i tot, i alguna havia trobat la seva fi  a la foguera de Sant Joan. Tenyidors, assecadors o mestrances  han desaparegut engolits per l’urbanisme ferotge de la primera línia de costa.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias

El patrimoni marítim i mariner no són només aquests exemples sinó que bona part d’ell està format per elements immaterials com ara els  records que els vells pescadors encara retenen en la seva memòria i que hem de conservar de manera urgent abans de que  es perdin irremeiablement  per llei de vida. Si ha estat difícil la preservació del patrimoni material imagineu-vos el complicat que deu ser conservar aquests records.

Afortunadament, encara tenim la sort de comptar amb gent de mar que en la seva memòria previu aquest tresor. Pescadors, mariners, mestre d’aixa, calafats, palers, remendadores, encantadors o ranxers entre d’altres que, van néixer pels volts dels anys 30 i que avui tenen entorn uns noranta anys els quals van viure en un temps que ja ha desaparegut completament.

Subhasta de peix a Arenys de Mar

Gent de mar que en pocs anys deixarà d’estar amb nosaltres i que s’enduran tots aquells records d’infantesa a la vora del mar remenant entre les barques o  de joventut, enrolats en les darreres parelles barques de bou, anant a calar sardinals o enrolats en els quillats amb els primers motors. Gent de mar que ha vist desaparèixer un tipus de pesca i una relació intensa amb el mar  i han sobreviscut a la transformació tecnològica que ha patit el sector pesquer fins als nostres dies. Gent de mar avesada en fer servir l’escandall i les senyes per a localitzar els caladors i han vist la seva substitució pels moderns GPS i plòters. Gent de mar que coneixia els senyals que anunciaven un canvi de temps i han acabat descarregant-se les previsions meteorològiques de la xarxa. Gent de mar que assecava els arts de cotó després de cada jornada i els tenyia amb escorça de pi dins la perola i que van veure substituïts aquests materials per les fibres sintètiques. Gent de mar que cada dia avarava les barques a les platges i que va acabar atracant-les al molls de pesca. Gent de mar que cantava el preu de peix “a bandes” en la subhasta i que ara el  veu indicat en una pantalla de plasma. Gent de mar que cada dia compartia el ranxo a la barca amb la tripulació  i que el van acabar substituint per la carmanyola. Cada vegada que desapareix algun d’ells, especialment si encara té el cap clar, perdem part del nostre patrimoni d’una manera irrecuperable.

Afortunadament està havent algunes iniciatives per a recuperar aquests records. Així, el Museu de la Pesca de Palamós té un  una línia de treball que s’anomena Memòria Viva on es recull a través d’entrevistes enregistrades tot aquest patrimoni immaterial. Tant de bo que iniciatives com aquesta es poguessin reproduir a la resta de la Costa catalana i poder salvar una manera de viure i de relacionar-se amb el mar que ja ha desaparegut. Això és però, una altra històriademar

Seafood. Global o Local?

Seafood Global és la fira més important relacionada amb el consum de peix i marisc i d’altres derivats del mar. Ha tingut lloc a Barcelona entre el 26 i 28 d’abril d’enguany i consolida la fira de Barcelona com a referent mundial en fires dedicades a l’alimentació. La fira ha canviat la seva seu de Brussel·les, on s’havia organitzat els darrers anys, per Barcelona, entre altres raons per la importància que pren el mercat espanyol de consum de peix. En aquesta edició  hi ha hagut una participació de 1500 empreses del sector que representaven un total de 76 països i un impacte econòmic de més de cent milions d’euros.

Certament, el fet d’escollir Barcelona no ha estat a l’atzar. La capital catalana, amb un dels principals ports de la Mediterrània és un aparador magnífic i més, tenint en compte que l’estat espanyol està al capdavant dels països amb un consum de peix i marisc més elevat. La fira ha estat el punt de trobada de proveïdors, compradors i venedors de productes del mar.

La única possibilitat és apostar per la pesca artesanal

En la fira s´hi pot trobar producte congelat, producte processat, peix procedent d’aqüicultura i molts derivats obtinguts a partir de peix i fins hi tot d’algues com ara el paté d’espirulina que comercialitza una empresa catalana a partir del cultiu d’aquesta microalga d’aigües dolces i que és considerada un superaliment pels experts del ram.

Seafood Gobal, al contrari del que prediquen els organitzadors i els participants, ha estat l’aparador de la prepotència dels països més miops del planeta. S’està veient que la globalització només crea desequilibris entre el nord i el sud causant greus perjudicis sobre les comunitats de pescadors de les dues ribes.

Seria molt més coherent organitzar una Seafood local ja que la globalització de la industria alimentaria de productes de mar provoca greus desequilibris entre, els països de primera i els de segona. Sóc del parer que per afavorir la comunitats de pescadors a nivell local s’hauria d’afavorir el consum dels productes que aquests en ofereixen. Les empreses estrangeres que operen en els caladors dels països del tercer món només agreugen més els desequilibris entre aquests i nosaltres.

Caldria invertir molt més en el producte de proximitat i gravar amb més impostos els derivats de mar que ens arriben de l’altra punta del món amb una petja de carboni del tot insostenible. Això seria una manera de promocionar la pesca a nivell local i poder contribuir en la sortida  de la greu crisis que pateix el sector.

En les ponències i els debats que s´han organitzat de manera paral·lela a la fira no hi ha hagut espai per a debatre aquest temes. Sembla ser que els ponents només s´han centrat en la creixent demanda de productes de mar per part dels països occidentals per a dibuixar un mercat robust i amb un creixement continuu.

La clau de volta de tot plegat rau en un canvi radical en els nostres costums a nivell del consum de peix i de marisc i la promoció d’allò local. Caldria invertir els esforços en una campanya d’educació en el consum de peix i marisc entre els ciutadans dels països occidentals.  Això és però, una altre històriademar.

Pa per avui, fam per demà

Aquests dies, disset municipis catalans amb port pesquer han signat un manifest a Vilanova i la Geltrú en defensa de la pesca marítima. Entre els signants hi ha els municipis d’Alcanar, Arenys de Mar, Barcelona, Blanes, Cambrils, Deltebre, Port de la Selva, l’Ametlla de Mar, l’Escala, la Ràpita, Llançà, Palamós, Roses, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona, Torredembarra i Vilanova i la Geltrú. Els representants municipals estan preocupats per la possible desaparició del sector pesquer o que aquest es converteixi en quelcom residual en els propers anys. Consideren que la pesca és un sector estratègic que cal protegir i reclamen millors condicions pel sector. Probablement arriben quaranta anys tard.

Representants dels disset municipis que han signat el manifest. Font: Diari Digital La Ciutat

Fa gairebé deu anys que en aquest espai estic reclamant una gestió sostenible de la pesca marítima a la mediterrània perquè el sector es pugui mantenir per a futures generacions. Perdre la pesca és perdre un patrimoni que ha conviscut amb nosaltres des de temps immemorials. Les polítiques pesqueres que s’ha fet en els darrers cinquanta anys s’ha caracteritzat per l’immobilisme i el resultat de tot plegat ha estat el que ens ha portat a aquesta situació. Només alguns brots verds, com ara la cogestió han donat una alenada d’aire fresc  al sector.

En els darrers decennis del s XX  la pesca a Catalunya va ser una activitat econòmica de primer ordre. Les confraries de pescadors eren el motor econòmic en aquests municipis. Els pescadors es guanyaven molt bé la vida i en aquells temps de vaques grasses els responsables de la pesca van fer-se el sord a les advertències que els arribaven des de la comunitat científica i del moviment ecologista  i es va aplicar aquells màxima que tots els pescadors coneixen tant bé però que no apliquen: “Pa per a avui, fam per a demà”.

El principal greuge del manifest de Vilanova és l’aplicació del Pla Multianual Europeu de pesca demersal que regula bàsicament la pesca d’arrossegament. A efectes pràctics, l’aplicació d’aquesta normativa redueix el nombre de dies de pesca fet que, segons els pescadors, afecta a la seva viabilitat econòmica.  L’art de bou és una modalitat de pesca que produeix un fort impacte sobre l’ entorn. A més, aquest sistema de pesca concentra dues característiques que el fan molt poc sostenible; es tracta d’uns sistema gens selectiu i molt poc monoespecífic tant pel que fa a les espècies com a les seves mides. En l’únic que podria estar d’acord de les seves reclamacions és que no s’ha d’uniformar la pesca a nivell mundial. Res té a veure la pesca a l’Atlàntic amb la pesca a la Mediterrània.

Sota el meu punt de vista, el que ha succeït és que han passat molts anys de no fer res entre els pescadors d’arrossegament la qual cosa els ha portat al límit del col·lapse i ara, de cop i volta, s’ha de fer tot allò que en decennis no s’ha volgut fer  i evidentment, això provoca greus conseqüències entre els pescadors. Només hi ha dues alternatives: continuar com si no passés res i esperar fins a l’esgotament total dels caladors i la desaparició de la pesca que sembla que és el que volen es signants del manifest  o bé, ser valent i reconèixer els errors del passat i aplicar un fort pla de xoc com el que proposa Europa per evitar a mitjà termini,  la supervivència del sector. Això si, aquesta transició hauria de ser el menys traumàtica possible i s’ haurien de posar tots els mitjans per protegir als pescadors.

I mentre esperem, es continuen llaurant els fons marins amb els arts de pesca. No hi ha una normativa clara sobre la obligatorietat de fer servir portes pelàgiques, molt menys agressives amb el medi. No entenen que la productivitat de la mediterrània és limitada i que caldria potenciar les pesqueres artesanals en front de l’art de bou. Això, es però, una altre històriademar.

Rap Negre, Rap Blanc

El rap, malgrat que a primer cop d’ull no ho sembli pel seu aspecte de dimoni,  és un peix molt apreciat gastronòmicament parlant. La pesca d’aquesta espècie no pren importància a la nostra costa fins el moment en que apareixen els primers quillats i es pot arrossegar l’art a profunditats més grosses gràcies als motors. Abans, amb les parelles de bou eren molt escasses les seves captures i pràcticament no es coneixia.

Quan ens referim a aquesta espècie hem de distingir entre diverses espècies malgrat que les dues més importants són el Rap negre (Lophius budegassa) i el Rap blanc (Lophius piscatorius).  El rap blanc també s’anomena de manera popular: rap ros, rap ver, buldroi o granota de mar, mentre que el rap negre es coneix amb els noms de: rap vermell o rap fotaire.

Malgrat el seu aspecte, el rap és un peix excel·lent

Ambdues espècies de rap  són vulnerables a la pressió pesquera i les seves poblacions estan sobreexplotades arreu. Els raps tenen una capacitat reproductora bastant baixa i a sobre arriben a la maduresa sexual tard, és a dir, la seva biologia presenta tots els elements necessaris per considerar-se una espècie en perill crític.

La talla mínima de comercialització a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Aquest fet no evita que  molts dels exemplars que es comercialitzen siguin immadurs. A més, existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries.

La diferencia entre ambdues espècies és molt subtil i això fa que molts consumidors les anomenin de manera genèrica com a rap. El rap blanc  sol ser de major mida que el rap negre. El primer pot arribar a assolir els 30 kg de pes i arribar a més d’un metre, mentre que el segon mai arriba a aquesta mida, el més freqüent es que mesurin entre 50 i 60 cm. El rap negre té el cap menys ampli que el rap blanc. La coloració del dors és verd olivàcia en el rap blanc i més fosca en el cas del rap negre. A la segona aleta dorsal, presenta entre 8 i 9 radis espinosos el rap negre mentre que el rap blanc en té entre 11 i 12. 

A les confraries de la nostra costa els desembarcaments de rap blanc són molt més abundants que els de rap negre. També succeeix que en algunes llotges no diferencien les dues especies i les agrupen amb el nom genèric de rap.

La manera més fàcil de diferenciar-ne un de l’altre  és, un cop morts i esventrats, fixar-nos en la membrada que rodeja el seu abdomen, anomenada peritoneu i que, com be indiquen els noms comuns, en una espècie és negra i en l´altre de color blanc.

La diferencia entre el rap blanc (esquerra) i el negre (dreta) està en el color del peritoneu

A nivell gastronòmic, la carn del rap negre agafa menys aigua al ser cuit i és molt més gustosa, ferma i consistent  que no pas la del rap blanc , això fa que en els taulells de les peixateries el primer sigui més apreciat i, és clar, més car que no pas el segon. De totes maneres, un cop cuinats, si s´han respectat els temps de cocció, diferenciar un de l’ altre pel seu gust és molt més subtil.

I vosaltres, sou de Rap Negre o de Rap Blanc? Podeu contestar l’enquesta.

Rap negre o blanc

Gamba, la de Palamós, es clar!!!

Si bé a nivell biològic tota la gamba vermella que es pesca a la costa catalana pertany a la mateixa espècie, Aristeus antennatus, hi ha una sèrie de factors que donen un valor afegit a la gamba de Palamós respecte a la resta de gamba comercialitzada en les confraries catalana com en el cas per exemple d’ Arenys de Mar.

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

Un estudi de la Universitat de Girona conclou que tota la gamba vermella de la mar catalana es desplaça entre els caladors de Marsella o Toló i fins als de Santa Pola.  Es tracta d’un estudi genòmic fet mitjançant l’anàlisi de l’ADN realitzat pel Laboratori d’Ictiologia Genètica de la UdG on s’han comparat diversos marcadors moleculars  entre espècies capturades al llarg de tota la costa catalana. L’equip de científics ha confirmat que els caladors de gamba vermella estan interconnectats pels desplaçaments d’aquesta espècie i els responsables de l’estudi han detectat que els desplaçaments tenen lloc en tots els estadis del cicle de vida de l’espècie. 

Així doncs, a nivell biològic podríem afirmar que no hi ha cap raó per a considerar que la gamba vermella que es comercialitza a Palamós i  a les diverses llotges catalanes sigui diferent. Malgrat aquesta evidència, la gran diferencia rau en el valor afegit que representa la gamba de Palamós enfront de la resta.

A Palamós, la pesca de la gamba està regulada per un Pla de Cogestió pesquera on hi ha representats, a més dels pescadors: l’administració, la comunitat científica i els grups conservacionistes. A més, la gamba de Palamós està certificada com a Marca de Garantia, fet que la fa única al mercat. Formar part del Pla de Gestió és imprescindible per poder accedir a aquesta Marca de Garantia.

Sense cap mena de dubte, el manteniment de la pesca d’arrossegament es deu en gran mesura a les captures de gamba vermella. Què passarà quan s’ exhaureixi?

El Pla de Gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera com ara: la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de portes  que fan servir els quillats.  En aquest sentit, a Palamós ja s’ha apostat per la utilització de portes pelàgiques ja que el seu ús els assegura el manteniment d´aquesta activitat i, el poder continuar amb l´explotació d’aquesta espècie.

El Pla de Gestió ha suposat un canvi de mentalitat on els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada. És per tot plegat que,  l’impacte sobre el medi a hora de pescar la gamba de Palamós sigui  molt menor que no pas en la resta. Aquest fet, per si sol ja és prou important com per considerar que a nivell de sostenibilitat és molt millor el consum d’aquesta gamba.

En canvi, la resta de gamba dels altres ports catalans es regeixen per la reglamentació general de la pesca d’arrossegament amb tots els impactes derivats d’aquest tipus de pesca.

El pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d’estendre  a la resta de ports on també s’explota aquest recurs i, tenint en compte els resultats obtinguts a Palamós, la pregunta seria: Com és que la resta de confraries on també es comercialitza gamba vermella no fan el pas per entrar el Pla de Gestió? Això es però, una altra històriademar.

Bodegó amb peixos (part 3): Els ormeigs de pesca

Si bé els mots art i ormeig de pesca són sinònims, hom parla d’arts quan l’aparell en qüestió està fet amb xarxes i d’ormeig quan no hi ha aquest element. En el bodegó amb peixos, Pla no distingeix aquests dos termes i parla d’arts i d’ ormeigs de manera indistinta.

Segons la classificació que fa Emerencià Roig, els ormeigs de pesca que anomena Josep Pla són: les nanses, els ormeig per enfitonar el peix i l’univers dels ormeigs d’ham i en especial la pesca amb canya.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

Les nanses, en paraules de Pla, els cistells de fàcil entrada i difícil sortida. Mereixen els comentaris de l’autor que en descriu els diferents models que hi havia: “Hi ha nanses per a llagostes i nanses més petites, de forma de bolet, anomenades gambines i amb les quals s’agafen moltes classes de peixos”. El lector es fa una idea exacta de la dificultat de calar les nanses i de conèixer amb exactitud la geografia submarina a través de les  senyes. “Les senyes  indicadores dels paratges  peixaters són conegudes  pels pescadors a través, sovint d’una llarguíssima tradició familiar”. Les nanses s’havien d’escar per atreure el peix: “El millor esquer per a les gambines és la garota femella”.

Bona part de la narració es dedica als ormeigs d’ham: “L’ham és un objecte que degué ser creat per l’home de seguida que aprengué a manipular els metalls” “És un invent que com el de la roda: una meravella d’astúcia i habilitat”. Pel que fa als ormeigs d’ham, Pla comenta en referència al nero: “es pot agafar amb l’ham d’un palangre o amb una escada de llença, estratègicament col·locada davant d’un cau.

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

Entre els ormeigs d’ham, la pesca amb canya n’és el principal protagonista. “El pescador de canya sent, com el del volantí i el del palangre, l’estrebada elèctrica de la presa al palmell de la mà… Cap estri de pescar no projecta de manera tan directa i eficient sobre el pescador… la picada del peix a l’esquer i a l’ham, que a través del fil, el pescador té a la mà”. El sofert pescador de canya és també un dels protagonistes del bodegó: “El pescador de canya és un ésser totalment incomprès per la població en general. La gent creu que el pescador és un babau que tracta de passar l’estona de fer-se escàpol del tedi familiar, utilitzant una distracció insignificant”.

La potera, ormeig format per una corona d’ham que s’usa per pel calamar també té el seu espai al bodegó: “Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera” “el calamar s’abraça sobre les punxes hirsutes, cobreix el plom amb tota l’ànsia del seu cos”. Una de les tècniques de pesca més curioses que descriu és la pesca de sípia a la femella: “s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament”.

La fitora, un ormeig en desús també té el seu lloc. “La fitora és un trident modificat; el trident té tres pues; la fitora pot tenir-ne més o menys gran” “A Fornells hi havia dos o tres grans pescadors de fitora realment notables”

En la narració, l’autor mostra la seva preocupació per la sobreexplotació que pateix la pesca del lluç: “es troba al nostre país en un moment de decadència probablement definitiva”. Avui, cent anys més tard encara continuem sobreexplotat aquesta espècie i l’aboquem als límits de la extinció. La majoria de lluç que consumim ja no és Merluccius merluccius ni prové de la Mediterrània. Això és però, una altre històriademar.

Bodegó amb peixos (part 2): Arts de xarxa

Bodegó amb  peixos és a més d’un retrat de les espècies de peixos,  les seves qualitats i la riquesa terminològica, també una descripció dels principals arts de pesca que es feien servir, si més no a Fornells, en aquell temps.

L’obra va ser publicada per primera vegada al 1950. És però una narració de joventut de l’autor. Pels ormeigs que descriu, la podríem situar ben bé entre la primera i la segona dècada del s. XX.  Precisament en aquests temps, Emerencià Roig, publica “La Pesca a Catalunya” on també es descriuen els ormeigs de pesca que detalla Pla. Alguns dels arts de pesca descrits ara estan en desús, d’ altres han patit modificacions considerables malgrat que s’ han mantingut fins els nostres dies i d’altres com la teranyina, acaben d’aparèixer a la costa catalana. L’obra no descriu encara la pesca d’arrossegament tal i com la coneixem avui, faltarien  alguns anys perquè apareguin els primers quillats.

Llagut del foc segons una il·lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

El primer art descrit és la xàvega o pesca a l’encesa. L’encesa és una forma de pesca d’origen mil·lenari. Les primeres referències daten de l’any 974 al Cap de Creus. Fins l’any 1910 va ser un sistema de pesca força usat. L’aparició de les teranyines va coincidir amb l’abandó de la pesca a l’encesa. La xàvega era un art de platja que es tirava en els nits més fosques de l’any. El peix era atret i es concentrava amb l’ajut del llagut del foc, on la llum de les teies cremant al fester o faitó feia pujar el peix en superfície i era conduit amb molta habilitat cap a la platja.  “La xàvega es pesca de nit, i, com que sempre m’agradà anar al llit tard, trobí que m’era molt adient amb el meu caràcter”

Les xarxes pròpiament dites  també ocupen el seu espai en aquest bodegó i també es descriuen els diferents tipus: “armellades, bogueres, soltes, pantesanes, sardinals, moixoneres, i d’altres”. Paradoxalment en la narració no hi ha cap referència als sardinals, l’art de xarxa més estès a la costa catalana en aquella època.

La parella de bou es va mantenir fins als anys 50.Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

En referència a l’art de bou comenta: “Arrossegar un art de platja pels fons del mar, per les planúries, sorrenques o fangoses, pel llit dels barrancs submarins és un afer molt vell”. Efectivament, la parella de bou és un art de pesca que possiblement ja existia a inicis del segle XVII. Pla relata de manera magistral la pesca en parella. En les explicacions de l’autor no es fa cap referència a l’aparició dels primers motors que es va produir de manera contemporània amb l’obra. En la descripció de la parella de bou ja comenta la seva substitució per un nou art, anomenat vaca, que ja l’arrossegava una sola embarcació, ja que l’art era molt més petit. La vaca és doncs el precursor de l’ art d’arrossegament actual. “Les parelles de bou han estat substituïdes per les embarcacions anomenades vaques; una sola embarcació fa ara la feina que feien una parella de barques”.

En les nits de primavera, l’ horitzó de Fornells s’omple de pampallugues de llum. Són les trainyeres, les primeres teranyines o pesca d’encerclament. En aquells temps aquest art de pesca representava una novetat; “En la monotonia de la via de Fornells aquesta aparició és d’una tal novetat que tothom queda, davant d’aquests focs errants i fugitius , una mica astorat”

La narració continua amb la descripció dels ormeigs d’ham, els ormeigs de jonc i murtra i els ormeigs que enfilen el peix  Això és però, una altra històriademar.

Bodegó amb peixos (part 1): els peixos

Dins l’obra completa  de Josep Pla, al segon volum, anomenat “Aigua de mar”, l’autor recopila els seus relats més mariners. El volum es compon de deu narracions curtes entre les que destaquen: Un viatge frustrat, de caire autobiogràfic i que relata el periple  per la costa Brava a bord d’un petit gussi que va fer al 1918 acompanyat per l’Hermós un dels personatges més simpàtics de la seva obra. El volum l’encapçala Bodegó amb peixos on Pla ens mostra d’una manera, senzilla, amena i desordenada espècies de peixos,  els seus pensaments sobre la qualitat gastronòmica d’aquests, la gran riquesa lèxica i terminològica de la nostra llengua en aquest camp  i els aparells de pesca de l’època.

El bodegó de Pla és com el taulell d’una peixateria curulla de peix

Jo sempre m’he imaginat el bodegó de Pla com un immens taulell d’una peixateria de costa amb el genero acabat d’arribar, pescat aquella mateixa tarda. El contrast de tonalitats entre les diverses espècies col·locades unes al costat de les altres al mostrador i l’olor a mar donen a l’obra una força i un equilibri que la fan única.

Com si es tractes d’un quadre, Pla ens va mostrant els elements que conformen aquest particular bodegó i com en tota obra pictòrica, els matisos referents als colors, a les tonalitats i a les textures en són els protagonistes. Com a veritable bodegó, es tracta d’una natura morta, això sí, fresquíssima i plena de matisos cromàtics: “Els rogers situats en els graons més baixos de la escala treuen, al foc, uns colors de rosa esblaimats, evaporats. El roger bo treu, en canvi, un roig intens, sumptuós, cardenalici, aquell roig que tots coneixem i que té una semblança tan extraordinària amb els roigs immortals que Velázquez posà en el retrat del Papa Innocenci X de la Galeria Dòria, a Roma” o bé “¿Com explicar el color rosat, el carmí deliciós, dels serrans panegals que agafàvem amb els volantins a dues o tres-centres braces de profunditat?” o quan es refereix a les escorpores “cap monstruós, apoplèctic, punxada verinosa, roig vius, negres de sang coagulada, bigarrats” o quan descriu a les julioles o als serrans “Aquests peixos tenen una coloració fantasiosa i delicada. Mai la pintura no arribarà a copsar la seva mòrbida coloració.”

Les tonalitats, els colors i les textures dels peixos són úniques

Abans d’entrar en matèria, l’autor ens descriu de manera magistral l’entorn: Fornells. Ens descriu el paisatge i com era aquest llogarret perdut. “En aquella època, a Fornells, no hi havia ni església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació d’autoritat legal. Ni tan sols hi havia cementiri, cosa sorprenent. Això feia que els que hi vivíem ,ens semblés que no havíem de morir mai”. “Entre homes i dones, vells i criatures, debiem ésser unes trenta-cinc persones”

Bodegó amb peixos és també una presentació de les qualitats gastronòmiques de les espècies que hi ha representades. Els judicis que fa l’autor respecte a la qualitat gastronòmica de les espècies, obeeixen al seu propi punt de vista. Així quan es refereix a les sardines parla amb aquests termes: “Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima greix, es un dels millors peixos del mar”. “Les millors sardines, en circumstancies iguals, són les que es mengen vora la mar, sobre les brases i sense esmocar”. Quan Pla és refereix al nero, ho fa amb aquest adjectiu: “El nero és el millor peix del nostre país” o quan escriu sobre al llobarro: “El llobarro d’aigües pures, cent per cent de mar, alimentat amb bones pastures de roca, és un animal extraordinari”. També quan parla dels rogers: “El roger és un peix molt saborós. Constitueix un dels millors encants de la cuina marinera”.

Una altra característica del bodegó de Pla és la gran riquesa lèxica i de localismes que recull a l’hora d’anomenar als peixos. Així quan parla dels rogers en distingeix diverses classes. “un d’aquests rogers de primera categoria que a Tossa anomenen juliolencs” Parla també del “roger de llot, de l’ombradiu, roger de sorra, roger d’alga.”  Quan escriu sobre les julioles: “en altres llocs guiules, senyoretes, o julivies” o quan parla de les escorpores “a l’escorpora roja de Cadaqués a Fornells en diem rascassa com a França”

El bodegó es complementa també amb una extensa relació d’arts i ormeigs de pesca que feien servir el pescadors de la zona en aquells temps. Això és però, una altre històriademar.

La Punta Vella

Al final del port, hi ha la Punta Vella,
amb un far encès, de color verd que parpelleja,
del color de l’esperança, per què ens puguem rumiar
si anem tots de cap a mar o seiem a veure l’alba.  

DAVID XIBERTA,  La Punta  Vella

La punta vella, també anomenada, el  braç de llevant o dic de refugi és la primera obra que es va realitzar quan es va començar la construcció del port d’Arenys. Aquesta intervenció  protegia els vaixells de les llevantades, els temporals més temibles que assoten aquesta costa. La silueta de la punta vella  ha perdurat immutable al pas dels anys com a  testimoni mut de la transformació que ha patit la façana costanera  i de l’aparició d’una nova activitat econòmica que ha estat, durant molt de temps, el motor de la vila. En contraposició a la punta vella, el port té també la seva punta nova o dic de ponent, construït bastants anys més tard i que va permetre tancar l’espai portuari.

Sabeu però,  quina va ser la història de la construcció del port d’Arenys?

L´inici d’aquesta històriademar es de arran del les tràgiques conseqüències del temporal de la candelera de l’any 1911 que va causar quantiosos danys i víctimes entre la gent del mar de la comarca. La tempesta del 31 de gener de 1911 es considerada la més tràgica de la nostra història recent i va provocar la pèrdua de molts béns materials i la mort de  140 persones al litoral català i valencià, la majoria gent de mar, d’aquests, una trentena eren maresmencs. De fet, els efectes de la tempesta Glòria a l’any 2020 a nivell de víctimes i danys no té cap punt de comparació amb la tempesta perfecta del 1911.

La construcció de la punta vella al 1929. Observeu el carrilet que portava la pedra desde Can Bellsolell. Foto: Gaietà Solà. Arxiu Històric Fidel Fita

Després d’aquest temporal, l’ Ajuntament de l’època va crear una comissió per a promoure la petició de la construcció d’un port refugi a Arenys de Mar. Aquesta iniciativa va tenir el  recolzament dels municipis veïns.  De fet, la petició d’ aquest projecte no era nova, ja a l’ any 1778 s´havia fet una sol·licitud semblant sense que prosperés.

La primera comitè enviat pel govern per fer els estudis per a construcció del port va visitar la vila l’ abril del mateix any. L’autorització però, no fou concedida fins sis anys més tard, al 1917 per acord del Consell de Ministres de l’època i s’ adjudicà l’obre al constructor arenyenc Francesc Soler i Miró, conegut amb el sobrenom d’en Valencia que va començar a treballar el 1920 segons un projecte de Josep Maria Ortega.  

En aquest primer període en Valencia va treballar amb moltes dificultats tècniques i econòmiques fins que a l’ any 1931, la seva empresa va fer fallida i quedà tot aturat. La guerra civil va dificultar la represa del projecte i no va poder ser fins al 1947 que es van poder continuar les obres que, es van allargar fins al 1961.  En aquest segon període es va començar a construir la punta nova  i un cop enllestida l’obra la fesomia del port ja era molt semblant a l’actual.

Grua de càrrega en la construcció de la punta vella (possiblement abans de 1929) Foto: Joaquim Castells. Arxiu Històric Fidel Fita

La construcció del port  ha estat  sens dubte, l’obra més important que s’ha produït a la vila en tot el segle XX. Tota la pedra que es va utilitzar provenia de la pedrera de Can Bellsolell a Arenys de Munt i per al seu transport, és construí una carrilet que unia el port amb la pedrera.

En aquells primers anys de construcció del port la tradició pesquera a Arenys era gairebé nul·la. Als anys 20 hi havia vint-i-dues embarcacions de vela i rem i només hi havia censats trenta cinc pescadors. Arenys havia estat històricament un poble molt més de navegants i de mestres d’aixa que no pas de pescadors. Les mestrances eren de molta anomenada i ocupaven pràcticament totes les platges. Els municipis de la regió amb una major tradició pesquera eren Sant Pol, Pineda i fins hi tot, Mataró. De fet, quan la punta vella ja estava embastada, que alguns pescadors de d’aquests municipis  ja es van desplaçar fins a l’incipient refugi d’Arenys. No va ser fins una mica més tard, a la dècada dels quaranta quan arriben els primers rapitencs que provenien bàsicament de la Barceloneta. A partir d’aquest moment es va  produir un efecte de crida i  poc a poc es van anar establint  una  petita flota a l’incipient port. Això és però, una altra històriademar.