Arxiu d'etiquetes: pesca

Art de bou (3): L’Art

Publicat el per
Respon

L’ormeig de pesca que es fa servir en la pesca de bou és un art de xarxa en forma d’embut i on els laterals del mateix, “les bandes”, sobresurten de la resta impedint que el peix s’escapi pels costats. Les bandes van unides a la malleta i aquesta a les portes. De les portes  surt el cable que arriba fins al quillat  que està enrotllat a la màquina de xorrar o maquinilla. Posteriorment a les bandes, hi ha la veritable bossa de l’art que té el seu final en el cop o corona, el lloc on es va acumulant el peix.

Per tal de mantenir l’obertura vertical de l’art hi ha una armadura o relinga de ploms a la part inferior del mateix i de suros, a la part superior. Aquest darrer nom prové de que antigament s’emprava suro com a flotador i a mesura que els arts van començar a treballar a més profunditat, els pors dels suro es col·lapsaven i aquest perdia la flotabilitat. Així el suro va ser substituït per unes boles de vidre (Bombetes) i ara en l’actualitat, aquestes ha donat pas a les bombetes de plàstic, molt més pràctiques, econòmiques i resistents a altes pressions a les que estan sotmeses.

Parts de l’Art de bou segons Bas, Morales i Rubió (1951)

Els primers arts estaven fets amb fibra de cànem i aquestes van ser substituïdes ràpidament per les de cotó. Les fibres naturals s’havien de tractar amb una barreja d’escorça de pi i aigua preparada en calent per tal de minimitzar l’acció de la sal i a més, tenien I ‘inconvenient que s’havien de tenyir. Per acabar-ho d’adobar, un cop acabada la jornada s’havien d’assecar per evitar ser malmeses. Avui en dia amb l’ús de fibres sintètiques, tots aquests inconvenients són només records.

La pesca amb l’art de bou consisteix en arrossegar la xarxa pel fons marí, agafant tot allò que es posa en el seu camí, és doncs una pesquera activa, ja que és l’art qui va a buscar el peix i no al revés. A més, la pesquera no es gens selectiva ni dirigida i no discrimina gairebé ni en talles, ni en espècies, amb la qual cosa es capturen de manera accidental espècies sense valor comercial o exemplars immadurs dels quals no està permesa la seva comercialització.  Un altre inconvenient és el greu impacte que produeix sobre el medi físic ja que  l’art s’arrossega pels fons i aquest el “llaura” literalment.

Degut a la manera de pescar, el principal problema a superar per augmentar la seva eficiència és el fet de mantenir la màxima obertura de la boca de l’art. Això s’aconsegueix amb les armadures de ploms i suros i sobretot amb la utilització de les portes. Les portes són uns estris de fusta i/o metall amb una geometria gairebé rectangular que al oferir resistència a l’aigua quan s’arrosseguen fan la funció de divergents. Avui en dia alguns quillats utilitzen portes semi pelàgiques que minimitzen l’ impacte amb el fons.

Les portes són els elements més conflictius d’aquesta modalitat pesquera

Quan les embarcacions arriben  al calador es procedeix a calar l’art. Primer es llença l’art, es lliguen les portes a les malletes i es comença a deixar anar el cable d’acer. Finalitzada aquesta operació comença el bol, és a dir, l’art s’arrossega pel fons.  La durada  d’un bol és molt variable i depèn de molts factors. En general pot durar des de unes  poques hores fins a una jornada sencera. Durant el bol,  el patró va conduint la barca a traves del calador procurant, amb totes les maniobres que fa, mantenir la màxima obertura de l’art i que aquest no quedi enganxat al fons. Una feina que sens dubte té una component d’experiència que difícilment pot ser substituïda per a la tecnologia.

Un cop acabat el bol  es procedeix a llevar l’art, a aquesta operació també se la coneix amb el mot  de xorrar l’art. Amb l’ajut de la maquinilla, la feina de llevar s’ha simplificat molt. Primer arriben les portes que es lliguen als pescants, després les malletes i a continuació tot l’art. Un cop a coberta, s’obre la part inferior  de la corona i s’aboca la captura a coberta. Aquesta normalment  surt bruta i plena de fang per la qual cosa es renta i a continuació es classifica per espècies i per mides. Totes tes espècies sense valor comercial i les que no tenen la mida reglamentària s’aboquen per la borda. Un cop feta aquesta primera tria es col·loca en caixes i es porta a la nevera  a l’espera d’arribar a port. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (2): La barca

Publicat el per
Respon

L’embarcació amb què es cala l’art de bou és el bou o quillat. El  primitiu bou que s’emprava en la parella era una típica barca de construcció catalana.  Tenien una eslora de 10 a 12 m i cada dia, després de la pesquera, eren avarades a les platges. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestre al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions sense coberta  però poc a poc se li va anar afegint.

Estructura típica d’un bou badaloní

A partir dels anys 20  es van anar arribant els motors .Durant aquells primers anys el que es feia era col·locar aquest enginy  en les embarcacions sense més modificacions. Amb l´aparició de les barques a motor, la tècnica pateix el major canvi de tots, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el quillat. De totes formes no és fins ben entrat els anys 40 quan es comencen a construir quillats ja pensats per a la navegació a motor.

Sens dubte la desaparició de l´art de bou de moltes platges de la comarca   va ser deguda sobretot a la substitució dels bous a vela pels quillats a motor, ja que aquests darrers a més de tenir un tonatge molt superior, tenen una geometria  en forma de V, a diferència dels bous a vela que tenien la quilla quasi plana. Aquest disseny,  fa pràcticament impossible  treure´ls de l´aigua cada dia i arrossegar-los per la platja. Precisament per això, a moltes localitats amb una tradició pesquera en l´art de bou important com ara Mataró o Badalona van veure desaparèixer completament la seva flota en molt pocs anys. Queden en el record els dies on els pescadors, ajudats per animals de tir o d’altres enginys varaven el bous a moltes de  les nostres platges.

Els quillats són les barques més grosses de les nostres dàrsenes pesqueres

Els actuals quillats són les embarcacions que més  s´allunyen de la línia de costa, treballant fins els límits de la plataforma continental, on a  les seves valls i canyons es troben els seus caladors. En els seus inicis i fins ben entrada la dècada dels seixanta les barques podien arribar fins a les costes de València o Mallorca. El terme quillat prové de l’angle recte que formen la roda de proa i la de popa respecte a la quilla.

Els quillats són les embarcacions de major mida  que es troben a les nostres dàrsenes pesqueres. Tenen la proa lleugerament elevada. El pont de comandament està situat a la part anterior i en ell s´hi troben els aparells que comanden el vaixell i faciliten la pesquera. Tenen també  una nevera on conservar el peix en les millors condicions durant tot el dia de pesca i fins hi tot una petita cuina. Darrera del pont de comandament es troba l´enginy mecànic més important de la barca, la màquina de xorrar, coneguda popularment pels pescadors amb el nom de “maquinilla“. Aquesta és un torn connectat amb el motor que facilita enormement la feina de llevar l´art (treure´l del mar un cop acabada la pesquera) i la de calar-lo. A popa i sobresortint de la barca,

 s´hi localitzen els pescants que van units a dues politges mòbils  sobre les que  llisca el cable de l´art. Quan els quillats són a port, a sobre d´aquest aparell s´hi pengen les portes. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (I): la història

Publicat el per
1

L’art de bou, arrossegament  o ròssec és un ormeig de xarxa que, com el seu nom indica, s’arrossega pel fons del mar capturant tot allò que se li posa al seu davant. És doncs un art de pesca poc dirigit i gens selectiu. El terme deriva segons alguns, del llatí bolus, és a dir, acte de tirar xarxes. D’altres opinen que el nom prové de que antigament s’empraven dues embarcacions per arrossegar l’art, la «parella del bou», que anaven de costat de la mateixa manera que els bous quan porten el jou per arrossegar la càrrega. No deixa de ser curiós el fet de que al cap de les corones se les anomena «banyes» o que un ormeig molt semblant i ara ja en desús s’anomenés «vaca».

Els orígens de l’art de bou són molt remots i es fa difícil datar amb certesa l’inici d’aquesta pràctica pesquera. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722), descriu diversos arts d’arrossegament com ara el gànguil, la tartana i l’art de bou. Els dos primers eren més petits i eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l’ art de bou ho feien dues.  Sembla que la introducció d´aquests tipus d´arts Catalunya  va ser a través de França durant el segle XVII. A l´any 1710 ja hi havia gànguils al port de Barcelona.

Parella de bou en un gravat del Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Nacional.

En la legislació de Manuel de Zalvide, «Reglamento de Navegación y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró», apareix esmentat en diferents articles. Així llegim a l’article 40: «Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou, y no puede sin especial gracia, usarse por estimarse perjudicial, ni se otorga aquella, a menos de singulares motivos; y aun entonces, con señalamiento de tiempo, y extinción o termino». No deixa de ser paradoxal que en el segle XVIII ja es plantegés el greu impacte ambiental que produeix aquest art de pesca.

En el «Diccionario Histórico de las Artes de Pesca Nacional» (1791-1795) del mataroní Antoni Sañez Reguart, apareix un gravat en el que s’observa la parella del bou arrossegant l’art. La tècnica tal i com se’ns mostra no canviarà pràcticament gens fins a primers del segle XX, tan sols alguns petits canvis que afecten als materials utilitzats i l’embarcació.

L’art de bou modern és una pesquera poc selectiva i gens específica

A principis de segle l’art de bou ja era l’ormeig de pesca més emprat arreu. A la costa central, per exemple, Badalona, Sant Pol, Pineda o Mataró eren poblacions que mantenien activitat pesquera considerable. Mataró per exemple,  en aquests temps comptava amb 34 bous a vela que formaven 17 parelles. El període de veda de la pesquera començava a primers de setembre i acabava a primers de març, durant tot aquest temps d’ inactivitat, els bous armaven sardinals o bé palangres per tal de guanyar-se la vida en altres pesqueres. Als infractors d’aquesta norma se’ls imposaven fortes sancions, ja que, segons comenta Emerencià Roig en el seu llibre «La pesca a Catalunya» (1926): «Si hom pescava tot l’any, faria malbé les cries i, a la llarga, finiria per esgotar tot el peix del mar». Un altre art d’arrossegament que també s’utilitzaven en aquell temps era la vaca,  més petit i era arrossegat per una sola embarcació.

Al 1955 segons el treball de Bas, Morales i Rubió, encara existien arts d’ arrossegament de costa que eren arrossegats des de la platja com ara l’ art o l’artet o artó i els arts que es calaven des d’ una única embarcació com la vaca. Pel que fa als arts d’arrossegament de fons el treball descriu  l’art de bou, l’art català, el xarleston, l’art italià i la ratera. Amb l’aparició de les barques a motor, la tècnica pateix la major modificació de totes, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el bou o quillat, que utilitza uns divergents o «portes» que mantenen l’art obert mentre treballa.  Amb aquest canvi, la tècnica és ja tal i com la coneixem en l’actualitat. Això és però, una altra històriademar

Peix de segona (XI): Pop blanc

Publicat el per
1

El pop blanc (Eledone cirrhosa), si més no els seus exemplars adults, és una espècie de pop poc valorada malgrat que té una qualitat de la carn excel·lent. Una cosa diferent és quan parlem de les seves fases juvenils, conegudes popularment com a popet on  la situació canvia radicalment ja que aquests petits són apreciadíssims cosa que fa que assoleixin preus elevats en els taulells de les peixateries.

El pop blanc és una espècie de pop més petita i rabassuda que no pas el pop roquer o pop comú (Octupus vulgaris). Pot arribar a assolir una mida d’entre 40 i 50 cm. La principal diferència entre ambdues espècies és que el pop blanc presenta una sola filera de ventoses en els seus tentacles mentre que el pop comú en té dues. A més, en el cas del pop blanc els braços són relativament més curts en comparació a seu cos. Presenta els sexes separats i les femelles són més grosses que no pas els mascles.

El pop blanc és una espècie més rabassuda i petita que no pas el pop roquer

El seu mantell és arrodonit amb nombroses verrucositats amb tonalitats ataronjades bastant variables i que canvien en funció del medi on viuen. Viu camuflat sobre el fons, normalment sorrenc o fangós a partir dels deu metres de profunditat. És una espècies carnívora que s’alimenta de mol·luscs, crustacis i petits peixos als que caça de manera activa. La reproducció té lloc entre el gener al maig. I és quan s’apropen més a la costa.

Una espècie semblant al pop blanc és el pop mesquer o pop pudent (Eledone mostacha) que rep aquest nom perquè desprèn una forta olor a mesc, raó per la qual no és gens apreciat al mercat malgrat que en algun cas es comercialitza barrejant amb el pop blanc, especialment les seves formes juvenils.

Els tentacles del pop blanc presentan només una filera de ventoses

Es pesca generalment amb l’art de bou malgrat que també es produeixen captures amb nanses. Aquestes darrers son de molt més bona qualitat i molt més respectuoses amb el medi ambient.

La carn del pop blanc té pocs greixos, conté elements químics essencials pel nostre metabolisme i és rica també en diverses vitamines del grup B. La seva carn és saborosa i  es pot cuinar, si es tracta d’exemplars mitjans, en sofregits, salses o amb patates.  Prova d’això és que existeix un ric receptari al voltant d’aquesta espècie. Si els pops són grans, superiors al quilo, el millor és  tractar-los com si fos pop roquer i poden  formar part de les mateixes receptes.

EL popet són els alevins de pop blanc

Als anys 80 del segle XX existia una important flota de petits quillats “arrastrillos” que anaven al popet,  els juvenils de pop blanc. Fins i tot la Generalitat va regular aquesta activitat en un greu error  de gestió pesquera i va concedir llicencies per aquesta activitat. Com a nota anecdòtica, en la mateixa ordre de concessió es reconeix que s’utilitzen malles inferiors a la legalment establerta per a  l’art de bou. El cert és que aquesta flota, per tal de capturar el popet utilitzava una mantellina que introduïa dins l’art i així el diàmetre de la malla disminuïa considerablement podent agafar exemplars de menys de 2 cm. Les conseqüències ambientals sobre el medi que va provocar aquesta activitat mai ha estat quantificada. La forta demanda de popet i els elevats preus que assolia van esperonar la seva captura i les continues infraccions.  Els quillats que anaven al popet, duien com a distintiu a ambdós costat del pont un cercle de color vermell que les identificava. Això és però, una altra històriademar.

Un món que s’enfonsa

Publicat el per
Respon

La pesca marítima és un dels àmbits productius de la nostra economia que està patint un sotrac molt gros que el pot arribar a portar a la seva pràctica desaparició. Dins el sector primari, tant la pagesia com la ramaderia tenen valor afegit que els dona força i que  no existeix en l’àmbit pesquer. Tan en el cas del  pagès com en el del  ramader, malgrat que les seves explotacions no acabin de ser competitives no desapareixeran mai ja que juguen un paper cabdal en el modelat del territori.

Us imagineu un món sense ni pagesos ni ramaders? L’abandonament de conreus i pastures tindria unes conseqüències nefastes per a tota la societat. El paisatge canviaria i les masses forestals, sense cap mena de control, anirien ocupant l’espai rural convertint-lo en un autèntic polvorí pels incendis forestals. L’administració, sabedora d’aquest rol , no permetrà sota cap concepte la pèrdua d’aquestes activitats i les haurà de subvencionar irremeiablement per a garantir la perpetuïtat del territori.

En canvi, en l’àmbit pesquer no succeeix el mateix. La pèrdua d’aquest sector només tindria conseqüències en ell mateix ja que el patrimoni material i immaterial que el rodeja s’acabaria perdent. A més, la desaparició del sector propiciaria un seguit d’oportunitats immobiliàries a primera línia de costa i això, en aquest país, és sinònim de diner fàcil i ràpid. En conseqüència fins i tot hi hauria sectors interessats en aquesta  pèrdua.

Sota el meu punt de vista hi ha dues grans raons que han portat el sector a aquest  carreró sense sortida.  Per un costat l’Administració està fent aplicar tot allò que durant molt de temps no va poder fer per les reticències del propi sector, i és clar, aquest seguit de normes són vistes pels propis pescadors com la fi d’una era. La força del sector i el titubeig de l’administració  ha perjudicat els uns i els altres. En un altre sentit, els hàbits de consum i de compra del producte fresc estan canviant de forma molt ràpida i els establiments de venda de peix al detall dia rere dia van abaixant les persianes per manca de rendibilitat.

El vaixell Familia Rivas, de ser el millor a estar desballestat

A les dàrsenes pesqueres és cada vegada més fàcil veure embarcacions de pesca abandonades. Un exemple és la Família Rivas, una embarcació de teranyina de darrera generació que va ser construïda amb tots els avenços tecnològics del moment. L’armador pensava rendibilitzar la inversió en poc temps a costa de sucoses captures de sardina i especialment seitó. Avui l’ embarcació està pràcticament desballestada després d’un llarg periple a causa del seu embargament. A hores d’ara és  gairebé impossible que ningú inverteixi en el sector malgrat les sucoses subvencions que arriben d’Europa.

Com un degoteig tanquen les petites peixateries . Cal reivindicar el paper del peixater de confiança

Per un altre costat els hàbits de consum estan canviant de manera molt ràpida i això ho pateixen a les peixateries. Ens estem acostumant a comprar el peix en grans cadenes de supermercats i el consum queda limitat a molt poques espècies. A nivell europeu les espècies de peix més consumides són la tonyina, el salmó i el bacallà. Tots tres paradigma de producte semi elaborat i envasat en safata a la zona de refrigerats de les grans àrees. A l’estat espanyol les coses són una mica millor i entre els tres primers apareix la sardina i en aquesta cas, es pot considerar producte fresc comprat en peixateria. Malgrat tot, la tendència clara és que cada vegada més el ciutadà opta per producte envasat i ja preparat per a ser cuinat. El final només menjarem salmó. Això és però, una altra històriademar.

Fanalets en l’horitzó

Publicat el per
Respon

Les nits estrellades i fredes de la tardor i de l’hivern són la millor època per a observar un dels espectacles més màgics que podem gaudir si fixem la vista a l’horitzó. Mar endins, especialment si la nit és serena i calma, multitud de fanalets incandescents com a cuques de llum ballen una dansa harmònica i compassada seguint el ritme del balanceig de les onades. L’horitzó roman il·luminat talment com una revetlla marina i ens recorda que ja ha començat l’època del calamar de potera, el de major qualitat, el millor del món, i és clar, el més cotitzat. Creieu-me, val la pena.

En aquestes nits  tranquil·les l’horitzó és un festival de  llums i de colors. Els petits bots arrenglerats  tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-los any rere any des de la costa estant, és el senyal que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural. Us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera es caracteritza per la seva pell tersa i brillant. Foto: Diputació de Barcelona

La pesca del calamar amb potera em transporta en èpoques on l’encesa era un dels arts més productius i a l’hora més controvertit dels que s’usaven. Els pescadors recelosos veien perillar la continuïtat de la seva feina quan d’altres usaven la llum per atraure al peix. Si ara aixequessin el cap i veiessin el desgavell on hem arribat no entendrien res.

La llum, primitivament cremava en un fester on teies de pi il·luminaven la nit. La modernitat va portar els llums d’acetilè i de petromax i aquests van ser substituïts més endavant pels fanals elèctrics o de gas. Sigui com sigui, els pescadors coneixien des de temps immemorial la força màgica d’atracció que exerceix la llum envers les espècies marines.

El calamar de potera és el de més qualitat que existeix, amb la pell impecable i brillant, sense ni una esgarrapada i la carn dura i consistent.  Res a veure amb el calamar  de bou, esgarrinxat i arrossegat. Els cromatòfors espurnejants de la seva pell, un cop  acabat de pescar, semblen talment com un espill de l’espectacle de llums que hi ha en l’estol de barques que proven sort amb les poteres.  

Els cromatòfors de la seva pell són ja per si sols un espectacle. Foto: @lluis2013

Capturats d’un en un amb un senzill enginy format per una corona d’hams, la potera que actua com a parany. El pescador, amb molta habilitat , mou l’engany per atreure al calamar, pesca artesanal en estat pur. Als taulells de les peixateries només  n’hi ha pels més siberites que coneixen les excel·lències d’aquest producte. Al calamar de potera no cal ni gairebé netejar-lo doncs en ser capturat entre aigües no te la bossa plena de fang com passa amb els pescats amb d’altres ormeigs. I és que el peix, quan menys aigua abans de coure’l, millor.

La potera és un ormeig de temporada, tal i com ho haurien de ser la majoria d’arts de pesca per aconseguir la màxima sostenibilitat i el seu ajustament al ritme biològic de les espècies. La potera només s’usa únicament en la temporada del calamar, quan aquests són de bona mida i ja han post la massa mucosa que rodeja els seus ous. No fa tants anys, els pescadors alternaven els arts de pesca segons la temporada. En temps de sardina i seitó armaven els sardinals, quan el peix d’escata era de bona mida o bé les sèpies s’apropaven a la costa per fressar muntaven les nanses, els cadups els feien servir quan anaven al pop i les xarxes s’anaven substituint segons el ritme biològic de les espècies. Avui tot ha canviat. Volem menjar calamar tot l’any i, és clar, això només és possible si el producte està congelat o prové de l’altra punta del planeta. Som uns ignorants, això és però, una altra històriademar.

Peixos indicadors del canvi climàtic

Publicat el per
Respon

COP 27 acabada amb acords de mínims i “calderilla” pels més desafavorits i mentre, irremeiablement, l’ escalfament global ja el tenim aquí

Els peixos i les espècies nectòniques en general, en tenir la capacitat per nedar es poden desplaçar a voluntat cap a on les condicions els sigui més favorables.

L’augment de la temperatura de l’aigua del mar i el fet que a la mediterrània existeixin dues petites connexions amb d’altres mars, fa que aquestes siguin les vies d’entrada d’espècies termòfiles. Els peixos que entren per Gibraltar i prosperen a la mediterrània són espècies subtropicals provinents de la costa africana, Cap verd  i de les Illes Canàries. Les espècies que accedeixen a través del Canal de Suez són peixos tropicals i subtropicals provinents del Mar Roig. En ambdós casos produeixen impactes ecològics i/o socioeconòmics importants.

La llista d’espècies és llarga i augmenta a mesura que s’agreugen els efectes d’aquest fenomen. Aquestes es fan servir com a com a indicadors del canvi climàtic i en  ella  hi destaquen entre d’altres:

peix conill (Siganus luridus i S.rivulatus) Representa un veritable problema en la costa oriental de la Mediterrània; Grècia, Turquia i Israel especialment. Es tracta d’un peix herbívor que depreda el recobriment d’algues de la zona litoral provocant canvis profunds en l’estructura de les comunitats i el paisatge. El peix conill sembla que s’està expandint cap a la conca occidental i en  el futur podria arribar a la mar catalana.

peix globus (Lagocephalus sceleratus) El peix globus és una de les poques espècies de peix que és tòxica: Va ser citat per primera vegada a l’any 2003. Es tracta d’una espècie pelàgica tropical que viu a l’Oceà Índic i probablement va entrar a través del Canal de Suez.  A l’any 2009 es va fer la primera captura en aigües catalanes.

peix escorpí o peix lleó (Pterois volitans). Es tracta d’una espècie tropical emparentada amb les escórpores. Presenta aletes molt llargues amb radis espinosos que contenen verí. Aquesta espècie constitueix un veritable problema de salut en aigües costaneres de Grècia.

peix corneta (Fistularia commersonii)   Introduïda a la mediterrània a través del Mar Roig l’any 2000. Ara ja és possible fer-ne observacions a la costa catalana. El peix corneta és un voraç depredador, s’alimenta de peixos bentònics entre els quals hi ha espècies amb elevat interès comercial com ara espàrids i molls.

alatxa (Sardinella aurita) Espècie pelàgica tropical i subtropical que comparteix nínxol ecològic amb la sardina i l’anxova. En els darrers vint anys han augmentat les seves poblacions considerablement establint-se una correlació gairebé perfecte entre l’augment dels seus stocks i l’augment de la temperatura. L’increment d’aquesta espècie podria causar pèrdues econòmiques en el sector de la pesca d’encerclament. 

peix ballesta o surer (Ballistes capriscus) peix subtropical. Fins a mitjans del s XX era molt poc abundant. S’alimenta bàsicament de mol·luscs i competeix directament amb alguns espàrids com  la dorada i els sards. Està produint afectacions importants en  conreus de musclos.

tallahams o roncador (Pomatomus saltatrix) Està augmentant les seves poblacions en les aigües septentrionals de la Mediterrània nordoccidental.  Es tracta d’una espècie apreciada pels pescadors esportius.  En aquest cas es creu que la seva presència en aquestes àrea  es deu a la pèrdua de productivitat que pateix el mar per efecte de la temperatura.

Hi ha diversos projectes de ciència ciutadana adreçats a detectar aquestes espècies i ajudar als investigadors a fer-ne el seu seguiment. Això és però una altra històriademar.

Peix de segona (IX): el Gat

Publicat el per
Respon

Peix de segona (IX): el Gat

El gat o peix gat, Scyliorhinus canícula, és un petit tauró força abundant a la nostra costa.  Com la resta de representants d’aquest grup presenta un esquelet cartilaginós. El gat té un cert interès comercial malgrat que no és tant  apreciat com ho pot ser el cassó, Galeorhinus galeus. En aquest cas es tracta d’una espècie vulnerable amb perill crític d’extinció a la mediterrània i per això es recomana que no es consumeixi. Algunes vegades es comercialitza el gat fent-lo passar com a cassó.

El seu cos presenta cinc ferradures branquials ben visibles típiques dels elasmobranquis. Els seus ulls són el·líptics i d’ aspecte felí, d’aquí el seu nom popular. La primera aleta dorsal es troba situada bastant al final del cos. És de color gris brunenc amb nombroses taques fosques i el ventre més clar. La seva pell, com en la majoria de taurons,  és dura i aspra, antigament s´usava com a paper de vidre per polir la fusta. En castellà se’l coneix també com a “pez lija”. No acostuma a fer més de 60 cm de longitud.

El gat és comercialitza esventrat i sense pell. A primer cop d’ull costa d’identificar

A diferencia de la majoria d’espècies de peixos, aquest  realitza la còpula i la fecundació és interna. Durant l’acte sexual, els mascles s’acoblen lateralment a les femelles enganxant-se per la cua. És una espècie ovípara, els seus ous són molt característics i estan  formats per una capsula rectangular quitinosa i translúcida amb prolongacions filamentoses o circells als quatre vèrtexs que serveixen per fixar-se al substrat o en la vegetació i fauna sèssil. La capsula deixa veure l’embrió a mesura que es va formant. Aquests ous són coneguts amb el nom de bosses de sirena, si bé sota aquest terme s’engloben tant els ous de tauró com els de rajada.

El gat és una espècie bentònica que viu sobre tot tipus de fons fins als 400 m de fondària, malgrat que mostra una certa predilecció pels fons fangosos. Molt més actiu durant la nit que és quan s’alimenta  de petits invertebrats com ara mol·luscs, crustacis i poliquets així com petits peixos.

Els ous del gat tenen un aspecte inconfusible

A nivell popular hi ha una certa confusió entre el gat, Scyliorhinus canícula, i el gatvaire, Scyliorhinus stellaris.  Ambdós es diferencien bàsicament per la disposició  dels orificis nasals que, en el primer cas arriben a la boca i en el gatvaire no. A més, aquest darrer és una mica més gros, podent assolir un metre i mig de longitud i té el clapejat del cos molt més destacat.  També se sol confondre amb la moixina o gat moixa, Galeus melastomus. Aquestes possibles confusions es produeixen sobretot  a nivell de peixateria ja que es comercialitzen esventrats i sense pell degut a la dificultat en treure-la.

El gat  es captura bàsicament amb arts d’ arrossegament. En alguns ports, especialment al sud-est de la península (Alacant, Murcia i Andalusia) és relativament conegut i tenen un receptari variat i molt interessant que té com a base aquest peix. La seva carn és blanca, dura i molt fina. És molt adequat per a cuinar-lo en suquets o adobat amb espècies així com es fa amb el cassó malgrat que no té el reconeixement d’aquest.  Els seus cartílags aporten molta gelatina al guisat. El seu fetge es considera tòxic.

En alguns ports es deixa assecar a sol i serena carregat de sal i posteriorment, es comercialitza per a fer sopes i caldos de peix i és que les salaons mediterrànies son tot un món. Això és però, una altra històriademar.

Els pops perduts

Publicat el per
2

El Pop roquer o pop de roca (Octopus vulgaris) és una d’ aquelles espècies amb valor comercial que pràcticament ha desaparegut en les captures dels pescadors. De poder arribar a agafar-se’n  més de cent quilos per barca i dia, s’ha passat a la seva pràctica extinció. Els cadups, els ormeigs de pesca que tradicionalment s’han usat per a la pesca  d’aquest mol·lusc han quedat arraconats en moltes dàrsenes com a record d’un passat no tant llunyà.

El pop és una espècie bentònica i litoral, viu fins als  200 metres de fondària en fons rocosos i sorrencs. És un animal solitari i territorial que realitza desplaçaments curts. Es refugia en  els forats i en les escletxes que troba entre les roques. Són voraços depredadors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. El pop roquer es diferencia dels altres pops perquè als seus tentacles presenta dues fileres de ventoses i no tenen cap membrana que els uneixi entre si.

El descens en les captures de pop ha estat el senyal d’alarma que ha portat a la comunitat científica a tractar d’ esbrinar què ha passat exactament amb aquesta espècie. Sota el nom de ”Un pop de gram” s’ha iniciat un estudi per avaluar les poblacions de la badia de Roses en els alguers de Cymodocea nodosa coneguda popularment com a gram. Aquest projecte es du a terme en col·laboració amb el Grup d’Acció Local Pesquer Costa Brava.

Per aquest fet, la Direcció General de Política Marítima i Pesca Sostenible ha aprovat establir un període de veda per a aquest mol·lusc. A més, aquesta aturada s´ha fet coincidir amb l’època de reproducció  i posta fet que ha de permetre que les femelles puguin fixar els ous  i garantir així la continuïtat de la pesquera. En aquesta ocasió l’aturada afecta a tot el litoral català. De fet, a les Terres de l’Ebre i a la costa central existeixen ambdós Plans de cogestió pel pop. En el segon cas però, quan es va crear al 2019 ja era massa tard.

El pop roquer és una de les espècies més simpàtiques dels nostres fons marins

Saber amb exactitud quines han estat les causes d’aquest daltabaix és complex. Segurament es tracta d’un sumatori multifactorial de raons; El canvi climàtic, amb l’ augment de la temperatura de les aigües litorals han pogut afectar tant al pop com a les espècies que formen part de la seva dieta. La qualitat de les aigües litorals també  ha estat un dels factors que han produït aquesta pèrdua. La pesca esportiva i la  pressió pesquera a la que ha estat sotmès el pop és també una de les causes.

Però de totes, la regeneració de platges amb el dragatge és sens dubte l’impacte que ha tingut més repercussió. Les dragues han afectat directament al pop, han modificat el seu hàbitat amb canvis en la granulometria dels fons i ha fet desaparèixer especies que formaven part de la seva dieta. Al Maresme per exemple, la draga va acabar amb els caladors de petxina: petxina lluent (Callista Chione), petxina blanca  (Mactra corallina) i petxinot (Glycimeris glycmeris) que formaven part de la dieta d’aquest cefalòpode. En aquest cas a més de l’extinció d’aquests bivalves i del propi pop, també  es va afectar la continuïtat dels pescadors que, de manera artesanal pescaven pops amb cadups, una pesquera de temporada i als “petxinaires”, que anaven a la petxina, sobretot petxina lluent amb les gàbies. Avui, als ports maresmencs ja no hi queda cap pescador que vagi al pop o a la petxina.

Afavorir el retorn dels pops, a més de produir un efecte important en l’economia pesquera, també seria una forma de controlar l’expansió del cranc blau americà (Callinectes sapidus)  un flagell que produeix estralls en el sector pesquer. Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (VIII): La boga

Publicat el per
Respon

La boga (Boops boops), juntament amb la xucla (Spicaria maena) i el gerret (Spicaria smaris), formen part d’un grup de peixos menystinguts pels consumidors. Més que agrupar-los en el peix de segona, fora més adequat posar aquestes tres espècies en una  categoria encara més baixa. En molts de cassos les seves captures generen un problema a bord de les barques de pesca ja que els pescadors saben perfectament que no tindran sortida a la llotja i en moltes ocasions són llençades directament  per la borda i per tant, no arriben a les peixateries.

La boga és el representant més humil dels espàrids (sards, orades, pagells o besucs). És una espècie semipelàgica que viu sobre tot tipus de fons, des d’aigües litorals fins als 250 de profunditat formant espesses moles  que s’apropen a les aigües superficials especialment durant la nit.

El seu cos és allargat gairebé cilíndric i fusiforme amb la línia lateral molt marcada. De coloració metàl·lica verd blau al dors i platejada als flancs i al ventre. Com en la resta d’espàrids, les escates són grosses i ben visibles. Es caracteritza per tenir els ulls molt grans en relació a la mida del cap i la boca petita. Presenta una taca fosca a la base de les aletes pectorals.

La boga és un dels peixos més menystinguts de la llotja

La boga és un peix omnívor, tant pot alimentar-se d’algues com de petits vertebrats. En general, els exemplars joves solen ser carnívors mentre que els adults són bàsicament herbívors. És fàcil veure-les menjar tota mena de restes orgàniques en els molls de pesca, cosa que s’afegeix a la seva mala fama i poc valor  comercial. Per aquestes raons, en moltes ocasions les captures de boga se solen utilitzar per escar palangres o per pescar i engreixar tonyines.

La boga es reprodueix a la primavera amb una reproducció externa. Les postes formen part del plàncton. Els individus arriben a la maduresa sexual el primer any.

La carn d’aquest peix és molt poc apreciada entra d’altres raons perquè té moltes espines, es un xic estellosa, tova  i poc consistent. Per gaudir-ne plenament cal triar exemplars acabats de pescar, s´ha d’escatar a consciència i hem de treure molt bé els budells. De fet el seu gust recorda una mica al de la sardina. També es pot menjar salada o fumada.

La boga es pot cuinar enfarinada, fregida o a la planxa. Amb una mica d’all i julivert i un bon raig d’oli queda força bona. El nostre receptari tradicional d’aquesta espècie no va més enllà mentre que en les cuines de la mediterrània oriental està molt més valorada.

Es pesca amb arts d’encerclament durant la nit, també es pot capturar amb l’art de bou i amb ormeigs de xarxa com ara el tresmall, les soltes o el bolero. Són importants les captures que es fan amb canya. De fet, molts pescadors s’inicien amb aquesta espècie. La talla mínima legal de comercialització són 11 cm.

Antigament hi havia un art de pesca de xarxa anomenat boguera que s´utilitzava per a capturar aquesta espècie. Aquest enginy és descrit per  Emerencià Roig en el seu llibre La pesca a Catalunya (1927): són unes xarxes de quaranta canes de llargada per un metre i mig d’ample, proveïdes a les vores, de surada i plom, i als extrems, de cua i botafions per a lligar unes peces a les altres. La calada consta de quinze peces; la fan al fons del mar.  Hi ha també un tipus de nansa especial per a la pesca de bogues anomenada boguera. La boguera era una nansa molt més curta i ampla que les tradicionals. Le bogueres no es calaven mai al fons sinó que es mantenien entre aigües. Les nanses bogueres s´escaven amb una bola de pasta que cada nanser preparava amb una formula única i guardava com a un veritable secret. Això és però, una altre històriademar.