Arxiu de la categoria: històriesdehistòria

La Mare de Déu del Bon Tornar*

Publicat el per
Respon

En el terme municipal d’Arenys de Munt, a  la serra d´en Sala i molt a prop del mas senyorial del mateix nom, s´hi troba l´ermita de la mitja taronja que allotjava al seu interior, temps era temps,  el santuari de la mare de Déu del Bon Tornar.  En temps de guerra l’ermita va ser profanada i la verge va desaparèixer per sempre més. Avui ja no en queda pràcticament res, hi ha només una mina d’aigua en forma de mitja taronja, una font de construcció recent i una canalització cap al mas de Can Sala de Dalt. Només una llegenda que, s’ha anat transmeten de forma oral de generació en generació ha arribat fins els nostres dies i vincula aquest santuari perdut amb la descoberta d’ Amèrica. Malgrat ser un indret bastant proper, la mitja taronja, és potser un dels grans desconeguts del patrimoni d’Arenys de Munt.

El Mas senyorial de Can Sala de Dalt d’Arenys de Munt

Segons aquesta llegenda que, avui per avui encara és possible escoltar entre els més grans, els primers mariners que salparen cap al Nou Món, abans d’emprendre viatge, van anar a oferir un tribut a la mare de Déu per demanar la seva tornada. Segons la mateixa llegenda, sembla ser que Colom duia a la seva caravel·la una imatge d’aquesta verge i les mateixes fonts també expliquen que l’almirall  estava emparentat amb els Sala.

Can Sala de Dalt és un esplèndid mas senyorial situat entre els dos Arenys en el vessant de llevant de la riera de Sobirans. Allí s’hi troba una capella, actualment restaurada, on s’havia guardat aquesta imatge que, segons sembla, va ser molt invocada entre els mariners i navegants  de la regió. Els Sala han estat una de les famílies més influents i acabalades d’Arenys. Van sufragar les obres de restauració de l’església de Sant Martí i hi van fer sucoses aportacions en or. A més, hi ha un Pere de Sala, embarcat en el segon viatge colombí i posteriorment , apareix en  Joan de Sala capitanejant soldats al Nou Món  o Cristòfol de Salas que surt al testament de Ferran Colom, el fill petit de l’almirall.

En llegir els goigs d’aquesta mare de Déu, sembla clara la relació que hi ha entra aquesta divinitat i els navegants que li demanaven que els concedís un bon tornar. En alguns dels versos d’aquests goigs hi ha una evident vinculació de la verge amb el Nou Món.

“Cuant a la America van
los marits deixan[t] sas casas,
las mullers desamparadas
ab sos fills ¡oh Reyna gran!
aqui os venen suplicant
ajuda per los del mar”.

Aquesta història és avui una hipòtesi amb una base cada vegada més  consistent però, sigui com sigui, historiadors com Jordi Bilbeny  i l’Institut de Nova Història estant desxifrant la veritat del que sembla una  manipulació de la història. Això és però, una altre històriademar.

*Aquesta històriademar ha estat modificada a partir d’un original del 30/11/2012

Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!*

Publicat el per
Respon

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren enbarcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Els que coneixeu Pineda, segur que sabeu la història de la ràtzia barbaresca que va ocórrer en aquest localitat costanera l´1 d’agost de l’any 1545. Els medis de comunicació de l’època ens reporten fins avui la tragèdia ocorreguda. Així, a la llinda de la porta d’entrada de l’Església de Santa Maria d’aquesta localitat maresmenca hi ha gravat en la pedra aquest episodi perquè, tots els pinetencs tinguin clar els perills que arriben per mar.

De fet, aquesta no és la única llinda on es recullen episodis d’aquest tipus. A pocs quilòmetres,  a l’ ermita de Sant Simó de Mataró, hi ha esculpit l’atac barbaresc que va patir el patró de la nau Sant Cristòfor, Pere Silvestre, davant de la costa a l´any 1691 per part de les galeres de Suliman Anaut.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. A la llinda hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

En aquella època, els atacs corsaris als pobles “de mar” van ser una constant en les viles marineres,  primer van ser els francesos, més tard,  els genovesos i finalment els sarraïns i els otomans els qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre molt importància, convertint-se en  un mal son  pels vilatans de l´època. El perill d’aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa  basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles en les viles.

Caldria potser diferenciar la pirateria, del cors.  En el primer cas, es tracta d’una activitat delictiva on el pirata selecciona les seves víctimes en funció dels guanys que creu que pot obtenir, mentre que el corsari actua en convivència d’un estat i ataca als estats enemics d’aquest. El cors va ser una activitat perfectament legal en aquell temps.  

Segons es pot llegir a la llinda; A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques  defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants i després van saquejar i cremar  l’església.

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Dragut va ser el protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, que el va alliberar i el va posar al seu servei. Nombroses són les ràtzies que va protagonitzar el nostre personatge a més de la de Pineda. Al 1546 ataca la regió de Calabria. I a l’any 1550 assalta Cullera i Pollença. Precisament en aquesta darrera localitat es celebra cada any la festa de moros i cristians per rememorar els triomf de la vila enfront el corsari.  

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment i la mostra més evident n’és aquesta la llinda. D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular, unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa”. Fins hi tot, a Pineda es pot sentir l’ expressió “Què ve en Dragut!”, una adaptació de la frase que fa referència a “ l’home del sac”. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar va ser publicada inicialment el 22 de novembre de 2012

Sant Baldiri: la perla perduda del Cap de Creus

Publicat el per
1

El nucli abandonat de Sant Baldiri de Taballera es troba dins al massís del Cap de Creus a uns cinc quilòmetres de Port de la Selva. El conjunt, avui en ruïnes, està format per l’església, la casa del capellà i d´altres dependències annexes tancades dins un recinte fortificat amb una torre circular de defensa.

Durant molt de temps va ser el  centre espiritual  i econòmic dels nombrosos masos dispersos per les muntanyes del Cap de Creus. Aquest santuari va pertànyer inicialment al terme municipal de la Selva de Mar, juntament amb tota la muntanya de Sant Baldiri. A l’any 1787 va quedar inclòs dins del nou municipi de Port de la Selva, que va aconseguir el títol de vila en la cèdula Reial que va signar Carles III.

Les runes de Sant Baldiri de Taballera

Les primeres referències documentals de Sant Baldiri van íntimament lligades al monestir de Sant Pere de Rodes i a la casa comtal d’Empúries. Al S. VIII ja hi havia una petita cel·la monàstica. A l’any 947 en un precepte de Lluis  d´Ultramar,  se l’anomena com a possessió a favor de l’abat Hildesind de Sant Pere de Rodes. Posteriorment apareix també en un document del Comte d’Empúries Gausfred, que ampliava les possessions del monestir. En d´altres documents d´aquell temps també es troba,  sempre relacionat amb Sant Pere.  La torre de defensa circular  es construeix a l´any 1558 per vigilar l´accés marítim de les ràtzies pirates  que assotaven la costa. En aquells temps el Cap de Creus  ve ser  fortament castigat per la pirateria amb nombrosos segrestos i saquejos. Més endavant va esdevenir santuari i ermita i es va fer una reconstrucció a mitjans del segle XIX. Finalment va quedar abandonada. El darrer aplec es va celebrar a l´any 1917. A partir d´aquell moment comença la seva progressiva degradació, decadència i enrunament. No va ser fins ben entrat el s. XX que es van realitzar uns treballs per recuperar i restaurar les restes.

Per arribar-hi, s’hi accedeix des del Port de la Selva a través del camí dels masos, avui GR11. S´ha de sortir del poble en direcció Cala Tamariua i seguir les indicacions. El darrer tram de l´itinerari es fa per un petit corriol que accedeix a la Vall de Sant Baldiri. Aquesta és un paratge relativament excepcional, arrecerat, proper al mar, amb terres fèrtils i amb aigua abundant. La seva vegetació és exuberant especialment si la comparem amb la de la resta del massís. Hi predomina l’alzina i el suro acompanyats de les pinedes que ocupen les antigues vinyes abandonades. En les obagues més humides també hi podem observar algun roure.  Al llarg de tot el recorregut ens trobem rodejats de quilòmetres de murs de paret seca resultat de la incansable activitat dels habitants del territori per fer fèrtil un terreny abrupte i erm. Algun dia s´hauria de reivindicar aquest veritable signe d’identitat del Cap de Creus.

Si volem arribar fins a Cala Taballera haurem de continuar aproximadament uns dos quilòmetres seguit el camí que passa pel Mas Paltre.  Taballera és la veritable reina del Gou.

Els goigs de Sant Baldiri

Ara fa uns trenta anys es va engegar una campanya per a recuperar l´indret anomenada “ Sant Baldiri, la perla perduda del Cap de Creus”. De fet, la recuperació del conjunt no es va poder fer fins que l´ajuntament del Port de la Selva no va rebre la cessió del conjunt arquitectònic  i d’una part de la Vall de Sant Baldiri que encara estava en mans dels ducs de Medinacelli, els hereus dels comptes d’Empúries. Això és però, una altra històriademar.

A Sangre Fria

Publicat el per
Respon

“Palamós és un poblet de pescadors amb l’aigua tan clara i blava com l’ull d’una sirena. M’aixeco molt d’hora, cap allà a les cinc de la matinada, que és quan els pescadors comencen a feinejar i em desperten amb tant de soroll. Però és bo per a la meva feia”

TRUMAN CAPOTE

A sang freda és el títol d´una de les novel·les més celebres de Truman Capote.  Va dedicar sis any de la seva vida a completar-la a partir d´uns fets reals. Aquesta turbulenta història de crims violents va tenir com a font d´inspiració un dels indrets més bonics de tota la Costa Brava, Cala Sanià.

Cala Sanià és un bonic racó situat entre la platja de Castell i Cala Estreta. El paratge està presidit per la omnipresent figura d´un Mas senyorial d´un blanc immaculat on s´hi va establir l´escriptor en la darrera visita que va fer a Palamós. Per arribar-hi cal prendre el camí de ronda des de Castell.

Cala Sanià amb el Mas que presideix l’indret i on es ca instal·lar Truman Capote al 1962

Entre els anys 1960 i 1962 Truman Capote va estiuejar a Palamós, sempre arribava durant la primavera i marxava ben entrada la tardor. En total hi va passar divuit mesos. Primer va ser a l´Hotel Trias al centre de Palamós, després va llogar una casa amb vistes a la petita platja de la Catifa al mateix port, l´any següent va anar a viure a Sant Antoni de Calonge  i la darrera estada va ser al Mas de Cala Sanià. El pas de l´escriptor a la Costa Brava està reconstruït en el llibre “L´home dels pijames de seda” de Marius Carol.  A Palamós hi trobà l’anonimat i la tranquil·litat que necessitava per enllestir la seva gran obra.

El 26 d´abril de 1960 arriba a Palamós un  Chevrolet negre. Del seu interior baixen l’escriptor, el seu amant i secretari, el també escriptor Jack Dunphy , en Charlie, un bulldog i la Tiatia, una gata siamesa. Porten  vint i cinc maletes d´equipatge i quatre mil folis d’anotacions sobre els assassinats de Kansas que serien la base de la seva nova novel·la.

La popularització de la Costa Brava entre la classe benestant nord-americana de l’època  comença als anys 50 quan Ava Gardner roda a Tossa, Pandora y El holandés errantei a partir d’aquí, d´altres superproduccions i estrelles de Hollywood converteix la Costa Brava en un gran plató de cinema. Aquell ambient internacional atreu també periodistes, diplomàtics  i musics.

Edició en català de la novela que Truman Capote va enllestir a Cala Sanià

El nostre personatge era una persona de costums fixos. Passava la major part del temps tancat escrivint.  Al matí el primer que feia era preparar-se un suc de taronja,  moltes vegades acompanyat amb vodka. Els passejos que feia pel carrer Major eren només per comprar la premsa estrangera i avituallar-se  a la pastisseria Samsó amb olives farcides d´anxova que sembla que el tornaven boig i, amb els destil·lats més delicats. La presencia de l´escriptor va passar molt desapercebuda entre els palamosins, alguns fins hi tot se’n van assabentar del seu pas quan al 2006 es va estrenar el  seu oscaritzat documental biogràfic.

L´estiu de 1962, el darrer que va passar a la Costa Brava,  s´instal·la al  Mas de Cala Sanià. Aquesta mansió va ser construïda pels Woevodsky de Cap Roig als anys 30 per encàrrec de de l´armador britànic Lord Inskape.  Després de la guerra civil hi va viure allí el marquès d´Amurrio, Luís Urquijo i finalment va ser comprada per la família Ferrer Salat.

Al casalot de Cala Sanià és on l´escriptor es va trobar millor. De fet, en aquell moment ja  estava a punt d´enllestir la novel·la i això li va permetre convidar nombroses personalitats de l´època, entre ells la germana de Jackie Kennedy. En aquells temps es va  parlar fins hi tot de la possibilitat que el president dels Estats Units els visités l´estiu següent. Això és però, una altre històriademar.