El pop blanc (Eledone cirrhosa), si més no els seus exemplars adults, és una espècie de pop poc valorada malgrat que té una qualitat de la carn excel·lent. Una cosa diferent és quan parlem de les seves fases juvenils, conegudes popularment com a popet on la situació canvia radicalment ja que aquests petits són apreciadíssims cosa que fa que assoleixin preus elevats en els taulells de les peixateries.
El pop blanc és una espècie de pop més petita i rabassuda que no pas el pop roquer o pop comú (Octupus vulgaris). Pot arribar a assolir una mida d’entre 40 i 50 cm. La principal diferència entre ambdues espècies és que el pop blanc presenta una sola filera de ventoses en els seus tentacles mentre que el pop comú en té dues. A més, en el cas del pop blanc els braços són relativament més curts en comparació a seu cos. Presenta els sexes separats i les femelles són més grosses que no pas els mascles.
El seu mantell és arrodonit amb nombroses verrucositats amb tonalitats ataronjades bastant variables i que canvien en funció del medi on viuen. Viu camuflat sobre el fons, normalment sorrenc o fangós a partir dels deu metres de profunditat. És una espècies carnívora que s’alimenta de mol·luscs, crustacis i petits peixos als que caça de manera activa. La reproducció té lloc entre el gener al maig. I és quan s’apropen més a la costa.
Una espècie semblant al pop blanc és el pop mesquer o pop pudent (Eledone mostacha) que rep aquest nom perquè desprèn una forta olor a mesc, raó per la qual no és gens apreciat al mercat malgrat que en algun cas es comercialitza barrejant amb el pop blanc, especialment les seves formes juvenils.
Es pesca generalment amb l’art de bou malgrat que també es produeixen captures amb nanses. Aquestes darrers son de molt més bona qualitat i molt més respectuoses amb el medi ambient.
La carn del pop blanc té pocs greixos, conté elements químics essencials pel nostre metabolisme i és rica també en diverses vitamines del grup B. La seva carn és saborosa i es pot cuinar, si es tracta d’exemplars mitjans, en sofregits, salses o amb patates. Prova d’això és que existeix un ric receptari al voltant d’aquesta espècie. Si els pops són grans, superiors al quilo, el millor és tractar-los com si fos pop roquer i poden formar part de les mateixes receptes.
Als anys 80 del segle XX existia una important flota de petits quillats “arrastrillos” que anaven al popet, els juvenils de pop blanc. Fins i tot la Generalitat va regular aquesta activitat en un greu error de gestió pesquera i va concedir llicencies per aquesta activitat. Com a nota anecdòtica, en la mateixa ordre de concessió es reconeix que s’utilitzen malles inferiors a la legalment establerta per a l’art de bou. El cert és que aquesta flota, per tal de capturar el popet utilitzava una mantellina que introduïa dins l’art i així el diàmetre de la malla disminuïa considerablement podent agafar exemplars de menys de 2 cm. Les conseqüències ambientals sobre el medi que va provocar aquesta activitat mai ha estat quantificada. La forta demanda de popet i els elevats preus que assolia van esperonar la seva captura i les continues infraccions. Els quillats que anaven al popet, duien com a distintiu a ambdós costat del pont un cercle de color vermell que les identificava. Això és però, una altra històriademar.
HISTÒRIESDEMAR 