Peix de segona (2): la mòllera

Sota la denominació de mòllera s´inclouen dues espècies molt properes i difícils de distingir entre si. La mòllera vera (Trisopterus minutus) i la mòllera fosca (Trisopterus luscus). Ambdues, juntament amb la maire, el bacallà o la bròtola  pertanyen al grup dels  gàdids. En català, amb  el terme mòllera,  també s’anomenen a les bròtoles i això fa que hi hagi una certa confusió terminològica entre ambdues espècies. Les molleres també es poden anomenar capellans o faneques, segons la localitat. El terme capellà és molt més comú a les Illes Balears.

La mòllera és un peix de mida mitjana que rarament és més llarg de vint centímetres, normalment són més petits. Presenta el cos  allargat, ovalat i una mica aplanat lateralment. El cap  i els ulls són grossos situats als laterals, presenta uns barbillons amb funció quimiosensora  a sota de a boca. L´aleta dorsal està dividida en tres i la segona és la més llarga. Les aletes pelvianes son molt llargues i presenta dues aletes anals. La línia lateral es aparent i lleugerament corbada

Les diferencies entre la mòllera vera i la mòllera fosca estan, tal i com indica el seu nom, en la coloració del cos,  en la mida, més petita la vera que la fosca i en la posició de la primera aleta anal que es més avançada en la mòllera fosca. De totes formes, l’espècie més freqüent a la mediterrània és la mòllera vera.

La mòllera viu relativament en contacte amb el fons malgrat que fa migracions verticals. Es troba sobre fons tan sorrencs com fangosos.  Forma moles bastant denses entre els 30 i els 300 m de profunditat on s´hi troben barrejats exemplars adults i juvenils. Es reprodueix entre el febrer i el maig. S’alimenta de petits crustacis, mol·luscs, poliquets i petits peixos.

En el cas de la mòllera vera existeixen dues subespècies: Trisopterus minutus minutus típica de les aigües de l’atlàntic europeu  i Trisopterus minutus  capelanus espècie mediterrània. Es pesca sobretot amb l’art de bou i en les seves captures es troben barrejats exemplars madurs i immadurs. La talla mínima per a la seva comercialització és  d’onze cm.

La carn de la mòllera és excel·lent, molt fina i delicada. La seva poca consistència la fa molt adequada per cuinar-la fregida.  A l’hora de coure-la hem de tenir en compte però que siguin exemplars frescos acabats de pescar, fet que passa si anem a les peixateries un cop ha arribat el peix de llotja del dia. Malgrat la bona  qualitat de la seva carn no té molta demanada i en algunes ocasions s’utilitza per a elaborar pinso per engreixar el peix de granja. Una mostra més del desori que representa aquesta alternativa a la pesca i  la  poca sostenibilitat de les instal·lacions d’engreix. Produïm peix de dubtosa qualitat usant com a pinso peix que té una carn exquisida.

La mòllera té un baix contingut de greixos en la seva carn i per això es considera un peix blanc. Aquesta és rica en vitamina A, C, E, B6 i B12 i és molt abundant en sodi i potassi.

Al país valencià hi ha molta tradició de consumir diverses espècies de peix assecades o salades. En aquest cas, sota la denominació de  capellans  és consumeix aquesta espècie. En algun indret fins i tot  se l’anomena “bacallà de pobre”. Molt sovint però, sota el nom de capellans   es comercialitzen altres espècies, en especial la maire. Això és però una altra històriademar.

Peix de segona (I): la bròtola

La bròtola és un d’aquells peixos poc valorats pels consumidors malgrat que és una espècie amb unes  qualitats que  fan que sigui molt interessant el seu consum; La  textura de la seva carn és molt fina i delicada  i el gust recorda al lluç. La seva carn té un contingut baix en greixos. Es tracta d’ una espècie de proximitat que es comercialitza a les nostres llotges i que no està sobreexplotada. Es comercialitza amb un preu molt econòmic. El seu consum pot contribuir a alleugerir la pressió sobre d’ altres espècies en greu perill de col·lapse com ara el lluç.

Es tracta d´una espècie de  la família dels gàdids juntament amb el bacallà, el lluç o la maire. La bròtola és un peix de cos allargat i comprimit de mida mitjana, no sobrepassa gairebé mai els 50 cm de longitud amb els flancs i el ventre clar i el dors més fosc.  Presenta una cap de bona mida amb els ulls grossos molt característics a la part superior i sovint inflats per la descompressió. Presenta un petit barbilló, molt semblant al del roger, a sota de la mandíbula i que actua com a quimiosensor. Té dues aletes dorsals que recorren tota la longitud del cos, la segona molt més llarga que la primera. Les aletes ventrals estan transformades en uns filaments de longitud considerable. Viuen en fons de fins a 1000 m de profunditat i als marges del tal·lús. Es tracta d’una espècie carnívora que s’alimenta de peixos i crustacis. Es reprodueix a la primavera  i inicis d’estiu. A la peixateria solen presentar la bufeta natatòria inflada per la descompressió en ser capturades  i en molts cassos els surt per la boca com si fos la seva llengua.

La bròtola de fang és una espècie comuna a les nostres llotges de peix. Foto: HNPPCC

Quan parlem de bròtoles ens referim a dues espècies molt properes que es diferencien entra d’altres coses per l’habitat on viuen. Així parlem de la bròtola de fang o bròtola pigada (Phycis blennoides) i bròtola de roca (Phycis phycis). De totes maneres des del  punt de vista comercial la més important és la bròtola pigada que representa la pràctica totalitat de les captures que es realitzen a casa nostra.

La bròtola de roca, com el seu nom indica, viu en fons rocosos propers a la costa. La seva coloració pren tonalitats marronoses al dors. La longitud de les aletes ventrals mai supera l’aleta anal. La seva carn és molt més ferma i gustosa que en el cas de la bròtola de fang.

La bròtola es pesca sobretot amb l‘art de bou malgrat que també hi ha captures amb tresmall i amb palangre. Les captures amb art de bou es produeixen quan s’arrossega l’art pels marges del tal·lús i els canyons submarins quan van a la gamba. Un dels principals inconvenients de la seva carn és que aquesta perd consistència  molt ràpidament per això es recomana consumir sempre exemplars acabats de pescar. La millor època pel seu consum és a finals d’hivern i al llarg de la primavera. 

Els quillats d’ Art de Bou, cada dia descarreguen bròtola a les llotges

A nivell terminològic hi ha una certa confusió entre les bròtoles, que també s´anomenem mòllera de fang o mòllera pigada i mòllera roquera respectivament i dues espècies més de gàdids que popularment les coneixem també amb aquest sobrenom: la mòllera vera (Trisopterus minutus) i la mòllera fosca (Trisopterus luscus).  En aquest cas, a aquestes espècies també se les coneix amb el nom popular de capellans o faneques. La nomenclatura en català barreja nom populars molt semblants per a espècies diferents i contribueix a aquesta confusió.  Això és, però, una altra històriademar.

Peix de segona

El consum de peix fresc i de proximitat és una de les recomanacions més insistents  que ens fan els nutricionistes per millorar la nostra salut. L’hora del sopar, un cop acabada la jornada, és un dels millor moments per a consumir peix fresc, acabat de pescar que, un cop subhastat, arriba a les peixateries aquella mateixa tarda.

El ritme frenètic de la nostra societat fa, que moltes vegades, tinguem poc temps i aquesta manca de temps i aquestes presses es redueix en la simplificació i releguem el consum de peix fresc de proximitat en  un segon pla.

Sóc del parer que cal anar a les peixateries de barri i adquirir el peix portat directament de les nostres llotges. Els que vivim en pobles de mar i amb port pesquer tenim una grandíssima sort en aquest sentit i moltes vegades no som capaços de ser-ne conscients.

La boga (Boops boops) i el sorell (Trachurus trachurus) formen part del peix de segona. Foto: Ictioterm

El negoci del peix ha patit molts canvis en els darrers anys, els majoristes apareixen en la cadena de distribució per abastar a les peixateries, especialment si es tracta dels establiments de les grans àrees comercials i supermercats. Allí ens imposen la seva “dictadura” i ens fan adquirir el que els hi és més rendible sense tenir en compte ni la temporada, ni la proximitat, ni la frescor del producte.

Les modes en el consum de peix han ajudat a estigmatitzar algunes espècies. A vegades perquè són difícils de manipular, de cuinar  o perquè, senzillament tenen espines. Així, algunes espècies de peix ja no són comercialitzades pels pescadors, doncs no els hi son rendibles,  i en cas de agafar-ne, com que saben que no tindrà sortida en llotja, les llencen per la borda en un despropòsit monumental.

Recordo de menut d’ haver consumit gerret (Spicaria smaris), boga (Boops boops), sorell (Trachurus trachurus), verat (Scomber scombrus), o xucla (Spicaria maena), espècies de peix menystingut. Peix de segona, malgrat ser, de costa i fresquíssim i que ja no arriba a les peixateries entre d’ altres raons, per manca d’interès dels clients. En aquest sentit és molt més còmode cuinar una rodanxa de salmó que no pas un grapat d’aquests peixos.

El gerret (Spicaria smaris) i la xucla (Spicaria maena) són dues espècies de peix de segona. Foto: Ictioterm

A la llista de peixos de segona n’hi podríem afegir d’altres  com la bròtola (Phycis blennoides), la mòllera (Trisopterus luscus), el capellà (Trisopterus minutus)  i fins hi tot la maire (Micromesistius poutassou) que malgrat trobar-se a les  peixateries, tenen molt poca sortida pels canvis d’hàbits en el consum i per les modes.

El fet de formar part d’aquest grup de peixos de segona, no es deu a la  poca qualitat de la seva carn, que en molts  casos és excel·lent, ni tampoc a que hagin desaparegut a causa de la sobrepesca. Es tracta només de que han deixat de tenir interès comercial i que si se’n pesquen, són retornats al mar. En aquest sentit es calcula que cada dia es llencen per la borda dels nostres pesquers més de vint tones d’aquest tipus de peix.

Als peixos de segona no els donem la oportunitat de jugar en el taulell de les peixateries en la mateixa divisió que ho fan d’altres espècies foranies i de dubtosa sostenibilitat que sí que hi son presents. Així, mai els donarem la oportunitat de pujar de categoria. La oferta en les peixateries és limita sempre a la dotzena de peixos més demandats i que en molts casos la seva explotació està sobresaturada. Només diversificant el consum i aprofitant l’ampli ventall d’espècies comestibles que ens ofereix la nostra mar, podem aconseguir un consum de peix fresc, de proximitat i sostenible. Això, és però, una altra històriademar.

Anisaqui, què?

L´anasakiosi és una malaltia infecciosa produïda per un paràsit intestinal anomenat de manera comuna com a Anisakis. Sota aquest nom hi trobem diverses espècies de nematodes del grup dels ascàrids, la mateixa família que les cucs intestinals (Ascaris lumbricoides) que parasiten a les persones. L´espècie més freqüent relacionada amb aquestes infeccions és Anisakis simplex.

Com tots els ascàrids, els cicle biològic d´anisakis és complexe, amb diversos hostes intermedis i com a hoste definitiu, alguns mamífers marins i de manera accidental l’home.

La popularització del sushi ha estat una de les causes de la proliferació de la infecció

Els cucs viuen al sistema digestiu humà o al dels cetacis on es reprodueixen i ponen els ous que surten amb les femtes i van a parar al mar on es desenvolupen noves larves. Aquestes són ingerides per crustacis, cefalòpodes i peixos on es van desenvolupant en diversos estadis. El desenvolupament larvari es completa quan els mamífers marins ingereixen aquests hostes intermedis. En aquest cas, els nematodes s´allotgen a l´intestí on pateixen un parell de mudes abans de convertir-se en adults. De retruc, i per la proximitat genètica als cetacis, quan l´home ingereix peixos infectats, també es converteix en hoste final. Un cop s´han reproduït els ous tornen al mar amb les femtes i el cicle torna a començar.

L´anasakiosi s´adquireix quan es consumeix peix cru o poc cuinat. Les espècies de peix més susceptibles a poder allotjar aquest paràsit i en conseqüència a infectar l´home són: la sardina, el bacallà, el seitó, la maire, el salmó, el lluç, el bonítol, el rap o el verat entre d´altres. De totes però, el lluç i el bonítol són les més importants. La detecció del paràsit en aquestes espècies és senzilla ja que les larves es veuen a primer cop d´ull, malgrat tot, les infeccions són cada vegada més habituals. En els països en que hi ha mes costum de consumir peix cru com ara al Japó es on es donen més casos d´aquesta malaltia.

Cicle biològic del paràsit. L´home de forma accidental es pot convertir en hoste final

Per a destruir el paràsit cal cuinar el peix a una temperatura mínima de 6oº durant uns quants minuts o bé congelar-lo a -20ºC com a mínim durant un dia. Els mètodes tradicionals de conservació: el fumat, la salaó, l´assecat, els marinats o l´encurtit en vinagre no garanteixen la destrucció de les larves i per tant s´ha d´anar molt en compte alhora de consumir aquests productes.

Fins fa pocs anys, l´ansakiosi era una malaltia molt poc comuna però avui es tracta d´un problema de salut pública de primer ordre. La malaltia pot produir dos tipus de simptomatologies. En primer lloc hi ha hi ha els quadres gàstrics que es manifesten amb dolor abdominal sever, nàusees i vòmits. En segon lloc, les reaccions d´hipersensibilitat amb diferent grau d´intensitat, des de les reaccions cutànies poc importants fins al xoc anafilàctic que pot arribar a produir la mort.

La por a agafar aquesta malaltia entre els consumidors ha fet que les vendes de peix fresc hagin patit una davallada en els darrers anys. Aquesta reducció del consum de producte fresc és del tot injustificat ja que amb unes mesures molt simples d´aplicar, com ara cuinar el producte, és pràcticament impossible agafar l´anasakiosi. Una altra cosa és la popularització que està agafant el consum de peix cru com ara el ceviche, el sushi o els carpaccios de peix que s´ha vist que ha fet augmentar els casos diagnosticats. En aquest cas, s´ha de ser molt estricte en utilitzar producte congelat.