Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!*

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren enbarcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Els que coneixeu Pineda, segur que sabeu la història de la ràtzia barbaresca que va ocórrer en aquest localitat costanera l´1 d’agost de l’any 1545. Els medis de comunicació de l’època ens reporten fins avui la tragèdia ocorreguda. Així, a la llinda de la porta d’entrada de l’Església de Santa Maria d’aquesta localitat maresmenca hi ha gravat en la pedra aquest episodi perquè, tots els pinetencs tinguin clar els perills que arriben per mar.

De fet, aquesta no és la única llinda on es recullen episodis d’aquest tipus. A pocs quilòmetres,  a l’ ermita de Sant Simó de Mataró, hi ha esculpit l’atac barbaresc que va patir el patró de la nau Sant Cristòfor, Pere Silvestre, davant de la costa a l´any 1691 per part de les galeres de Suliman Anaut.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. A la llinda hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

En aquella època, els atacs corsaris als pobles “de mar” van ser una constant en les viles marineres,  primer van ser els francesos, més tard,  els genovesos i finalment els sarraïns i els otomans els qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre molt importància, convertint-se en  un mal son  pels vilatans de l´època. El perill d’aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa  basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles en les viles.

Caldria potser diferenciar la pirateria, del cors.  En el primer cas, es tracta d’una activitat delictiva on el pirata selecciona les seves víctimes en funció dels guanys que creu que pot obtenir, mentre que el corsari actua en convivència d’un estat i ataca als estats enemics d’aquest. El cors va ser una activitat perfectament legal en aquell temps.  

Segons es pot llegir a la llinda; A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques  defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants i després van saquejar i cremar  l’església.

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Dragut va ser el protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, que el va alliberar i el va posar al seu servei. Nombroses són les ràtzies que va protagonitzar el nostre personatge a més de la de Pineda. Al 1546 ataca la regió de Calabria. I a l’any 1550 assalta Cullera i Pollença. Precisament en aquesta darrera localitat es celebra cada any la festa de moros i cristians per rememorar els triomf de la vila enfront el corsari.  

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment i la mostra més evident n’és aquesta la llinda. D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular, unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa”. Fins hi tot, a Pineda es pot sentir l’ expressió “Què ve en Dragut!”, una adaptació de la frase que fa referència a “ l’home del sac”. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar va ser publicada inicialment el 22 de novembre de 2012

Una piragua en la Costa Brava

“Es maravilloso navegar en invierno deslizándose por las aguas tranquilas, pero en modo alguno debemos desdeñar la belleza salvaje e inquieta del mar en la tormenta”  PAUL FIDRMUC

La descripció del paisatge, els pobles  i els llogarrets  de la Costa Brava del passat sempre la hem relacionat amb l´obra de Josep Pla. Aquest, especialment en la seva Guia de la Costa Brava, fa una descripció magistral d’aquest tros de territori.  De manera contemporània a Pla, un altre personatge, en Paul Fidrmuc, té una obra on amb un estil molt personal, ens descriu algun dels trams d’aquest litoral. Si Pla, relaciona el paisatge amb la gastronomia, Fidrmuc ho fa amb la pràctica de l’esport, el piragüisme.

El llibre es pot trobar en edició facsímil

El llibre en qüestió és “Una piragua en la Costa Brava” i tal i com diu la darrera edició del mateix, és “el libro sobre la Costa Brava mas vendido en 1948”, es tracta d’una petita obra que es  complementaria a l’obra de Pla.

L’autor, Paul Fidrmuc, està vinculat  a Tamariu on hi va viure més de quinze anys. Primer en una casa llogada i més tard en una mansió que li va construir el mateix  Nicolai Woevodsky  i que avui ha estat enderrocada. Nascut a Txèquia, arribà a Tamariu pels volts de 1945, un cop acabada la segona guerra mundial,  després d’un periple obscur per a diversos països europeus on sembla que va treballar  com a espia del govern alemany amb el nom en clau d’“Ortro”, el gos amb dos caps de la mitologia grega.  A l´any 1939 ingressà al NSDAP.

Paul era una persona esportista, practicava el piragüisme, el rem i la natació  i va trobar en la Costa Brava el paradís per la seva afició.  Durant un temps treballà de periodista i va escriure  algunes novel·les policíaques que han passat sense pena ni glòria. Al poc temps de ser a Tamariu va ser  detingut i deportat a Alemanya on va ser interrogat pels comandaments aliats i finalment va ser alliberat i tornà a Tamariu.

Durant les seves estades a la costa Brava es va especular molt sobre qui era exactament i quins eren les seves motivacions per recórrer la costa. Segons algunes fonts, aquest personatge treballava per a l’Abwehr, el servei d’intel·ligència militar alemany vinculat al  tercer Reich. Abans d’aparèixer per Tamariu, Fridrmuc s’estableix una temporada a Lisboa on es dedica a espiar a Anglaterra i als Estats Unts i a passar la informació a Berlín. Segons sembla, va tenir un paper de primeríssima línia a l’ hora de passar al comandament Alemany informació relacionada amb el dia D, però a Berlín, afortunadament, no va donar credibilitat  els seus informes.

La biografia d’aquest personatge va servir com a font d’ inspiració a Graham Greene per a escriure la seva novel·la “El nostre home a l’Havana”(1958).  El protagonista Jim Wormald  està basat en Fidrmuc.

Paul Fidrmuc va recórrer la Costa Brava amb Don TontoFoto: Arxiu Jordi Arbones

Al llibre, a més de les descripcions hi ha mapes, gràfics i fotos dels llocs on va estar. A nivell tècnic se’l pot considerar un caiaquista expert, sortia amb qualsevol tipus de condició meteorològica. El llibre està ple de opinions personals i reflexions sobre els llocs visitats o com enfrontar el “mal temps” . La seva embarcació li va permetre explorar racons fins llavors poc explorats.  Fins hi tot hi ha reproduïda la conversa que va mantenir amb en Gotàs, el veí de l’Hermós a Aigua Xelida i al que li agradava pendre-li el pèl.

A les diverses  piragües que va tenir al llarg de tot aquest temps les anomenava amb el mateix nom “Don Tonto”. Sembla ser que quan el van veure per primera vegada a Tamariu preparat per sortir, els curiosos es van mirar l’ embarcació amb escepticisme i li van comentar: Sortiràs amb això? Quina tonteria!.

En Gustavo

Hi ha persones de les quals, la seva presència està vinculada a un lloc determinat. Una d’aquestes era en Gustavo, un personatge que anava lligat de manera indissoluble amb el port pesquer d’Arenys de Mar. Segur que tota la gent que freqüenta el port  sap perfectament de qui parlo. Ara fa un temps ens ha deixat, serveixi aquesta modesta històridemar d’homenatge pòstum a una persona i a una manera de viure i a totes les persones i en especial al José Montes que el van ajudar al llarg dels darrers anys de la seva vida.

En Gustavo. Foto: Josep Montmany

De fet, no coneixia personalment al Gustavo malgrat que cada vegada que ens creuàvem pel port o per la riera ens saludaven efusivament amb un Adeuuuuu!!!!! ben sorollós. Alguna vegada m’havia quedat una estona a fer-la petar però era certament difícil, anava a la seva i moltes coses del que deia eren del tot inintel·ligibles. M’hagués agradat profunditzar una mica més en la seva vida, penso que tindria moltes més coses per explicar.

Si en Gustavo hagués estat contemporani de l’Espriu segur que  hagués tingut un espai en la seva obra  amb d’altres personatges del seu imaginari  com en Quelo, la Quela en Tric-Trac, en Saragossa o la Trinquis.

Analfabet de cap a peus, va intentar aprendre a llegir i escriure al port amb l’ajut d’alguns companys de barcada però no se’n va sortir. Moltes vegades el trobava assegut a les escales de la Casa del Mar fent discursos a un auditori invisible  i gesticulant de manera exagerada. Precisament en aquest establiment del port, molt sovint li preparaven un cafè ben carregat i li donaven una mica de les sobres del menjar.

De fet, Gustavo no era el seu nom veritable, aquest,  com si volgués amagar el seu passat, mai es va conèixer del cert. Només al final de la seva vida les persones més properes a ell i que el van ajudar, van reescriure el nom que els va dictar i el van utilitzar per poder tramitar l’accés a la sanitat pública. Per mi, sempre serà en Gustavo.

Va viure més de trenta anys al port d´Arenys en la més absoluta misèria. Els primers temps va estar embarcat en diverses ocasions, a l´encerclament o a la petxina. En èpoques que no tenia barca sempre ajudava a l’hora de carregar el gel o per descarregar la captura del dia a canvi d’una mica de peix per a la seva subsistència que malvenia per guanyar alguns diners per a l’alcohol. Feia també altres feines com ara pelar els peixos gat que diversos quillats havien agafat aquella jornada abans de portar-los al rotllo.

En Gustavo va ser un perdedor però, per sobre de tot, va ser una bona persona. La beguda va ser la seva perdició. Els darrers anys de la seva vida va aconseguir deixar-la, i es que, com bé deia, es va cansar de parlar amb els fanals del port! Una altra afició del Gustavo, especialment els darrers anys, va ser  el dibuix, tenia una bona col·lecció de dibuixos, d’esbossos i de retrats que ell mateix havia fet i molt acordes a la seva personalitat.

En Gustavo va morir el març del 2020 a Can Ruti com  a conseqüència de la Covid-19 que va agafar quan estava internat en un centre sociosanitària a Mataró. Paradoxes de la vida, va viure més de trenta anys dormint en algun racó del port; alguna temporada sota una barca abandonada, d’altres en algun magatzem  i forces anys a l’interior d´una nevera desballestada o en un pis ocupat al Bareu i, quan entra a la roda del sistema sanitari per tractar-se la malaltia que patia, agafa el coronavirus.

Al llarg de la història del port hi ha hagut d’altres personatges pintorescos. Recordeu en Montserrat? Aquell senyor que anava tot l’any amb samarreta i amb barret de mariner?  Això és però, una altra històriademar.