Cymbulia peronii és un d´aquells organismes curiosos. El seu aspecte gelatinós i la seva forma de vida pelàgica no fan pensar en cap moment que es tracti d´un mol·lusc gasteròpode. Les observacions d´aquesta espècie se solen confondre amb una posta o amb algun tipus de medusa o similar.
Aquest particular mol·lusc, forma part dels grup dels opistobranquis i, com la majoria de representants d´aquest grup, la seva conquilla s´ha reduït moltíssim. La closca és encara present en estat larvari però desapareix a mesura que evoluciona i es converteix en una pseudoconquilla transparent d´aspecte gelatinós i en forma de càpsula amb els marges dentats i punxeguda a la part anterior que recorden molt a un esclop. Aquesta estructura representa una perfecta adaptació a la vida planctònica. Per un costat és menys densa que l´aigua de mar i ajuda a l´individu a surar i per altre banda, la transparència ofereix un bon camuflatge en aquest medi.
Exemplar viu d´aquest opistobranqui on es pot observar la massa visceral i el matell transformat en ales. Foto: GROC (Grup de Recerca dels Opistobranquis de Catalunya)
El grup dels pteròpodes, conjunt d´opistobranquis on s´inclou aquesta espècie té diversos exemplars que són habituals a les nostres aigües com ara: Cavolinia inflexa, Creseis virgula o Hyalocylis striata.
Aquesta conquilla cartilaginosa de consistència gelatinosa conté al seu interior la massa visceral i el mantell que forma extensions en forma d´ales que ajuden a l´animal en els seus desplaçaments. És per aquesta raó que als exemplars vius s´el anomeni “papallones de mar”, malgrat que aquest mot sovint es fa extensibles a la resta d´opistobranquis. De totes formes la conquilla és la part que més habitualment arriba a la costa.
Malgrat que no té cap nom popular en català, els francesos coneixen a aquesta espècie com a “esclop de Venus” en referència a la forma que té la pseudoconquilla que recorda a aquesta peça de vestir. Cymbulia peronii és un component relativament habitual del macroplàncton gelatinós i és relativament abundant en èpoques de blooms d´aquests tipus d´organismes. En aquests casos les observacions es limiten només a la pseudoconquilla. La part tova de l´animal gairebé mai és visible. Quan el llepó arriba a la costa Aquetes extensions les perd juntament amb les seves parts toves quan les seves restes arriben a la platja.
L´esclop de Venus és la pseudoconquilla gelatinosa que té aquest animal.
Les restes que trobem d´aquesta espècie corresponen bàsicament a aquestes pseudoconquilles que són portades fins a la costa per efecte dels temporals o després d´episodis de mar de fons. Les capsules d´aquest mol·lusc són realment boniques i malgrat que a primer cop d´ull ens fa pensar en un organisme urticant, són estructures del tot inofensives. Les observacions d´exemplars vius és molt més complicada ja que viu en aigües obertes mar endins.
Aquest particular mol·lusc malgrat que pot assolir els vint centímetres de longitud té una mida habitual al voltant de sis centímetres. S´alimenta exclusivament d´organismes del plàncton que atrapa amb els tentacles que posseeix a la boca. Efectuen migracions verticals diàries: de dia viuen a 300 m de fondària i de nit pugen a la superfície a alimentar-se de microplàncton que capturen mitjançant tentacles orals. Constitueixen una important font d’alimentació per als grans depredadors de plàncton com ara els cetacis.
El registre d´observacions d´aquesta espècie es bastant reduït malgrat que és un representant relativament habitual del plàncton gelatinós. Ens mols cassos, el desconeixement és el responsable.
HISTÒRIESDEMAR 
