Arxiu d'etiquetes: temporals

Els dies de tramuntana

Publicat el per
4

La tramuntana és una alliberació, un ambient propici a la impetuositat i a la vehemència. La tramuntana és fresca i sana. La tramuntana crea cels rutilants d’una prodigiosa bellesa.

Josep Pla. El meu país. OC VII.

Els dies de tramuntana, quan el vent arriba, l´aigua es comença a encabritar i apareixen les primeres crestes que aniran acompanyades de moltes més i, més grosses.  Els blancalls trenquen la monotonia blava de la superfície i es formen veritables castells d’aigua.  El vent és foll, amb ràfegues i gropades fortes que sorprèn als més intrèpids que surten a desafiar-lo.

Els dies de tramuntana són per mirar el mar des de terra, per gaudir de la força de la natura en un paisatge aspre i rude com el Mar d’Amunt on hi incideix de manera directa. Allí, el vent del nord arriba amb tota la seva força de mar obert. Això sí, el millor mirador per a gaudir d’aquest espectacle grandiloqüent és sens dubte L’Escala o la platja de Sant Martí d’Empúries.

L’espectacle de la tramuntana a la Mar d’Amunt és grandiloqüent

Els dies de tramuntana són font d’inspiració literària, aguaitant el vent a través de la finestra el temps convida a quedar-nos a casa i, resignats a no poder sortir, la inspiració artística floreix tocada per la tramuntana. Són també dies d’esperança, que Èol s’endugui malures  i ens deslliuri malalties.

Els dies de tramuntana,  la mar es refreda i en perdre graus, guanya densitat i contribueix  a fertilitzar les aigües per renovar la vida. Els soferts pescadors que han quedat en terra saben que la seva paciència serà reconfortada amb un augment en les pròximes captures.

Els dies de tramuntana, l’atmosfera queda neta i polida, la seva brillantor és extraordinària i la visibilitat ès fa llarguíssima. El vent dilueix  les partícules que s’han anat acumulant en l’ambient com una veritable operació de cataractes atmosfèriques. La llum d’aquests dies és extraordinària i tenyeix l’ambient d’un blau rutilant. Els dies de tramuntana tenen unes nits úniques, l’espectacle celeste és una meravella.

La tramuntana espupeix el paisatge i li dona una singularitat única

Els dies de tramuntana és temps d’esculpir el paisatge i donar-li una  personalitat única. Les plantes i els arbres s’entossudeixen a resistir la força del vent i se’ns mostren vinclats i recargolats en formes impossibles. A la platja, s’aixeca  la finíssima arena provocant petites tempestes de sorra, talment com si fos un desert mentre, les migrades dunes s’entossudeixen a resistir.

Els dies de tramuntana el mar ens retorna a les platges allò que hi hem abocat, plàstics i d’altres andròmines arriben a les cales desertes orientades al nord i les converteixen en veritables abocadors de materials que mai haurien d’haver arribat al mar.

Els dies de tramuntana la majoria de barques de pesca romanen amarrades a port. El vent del nord actua com a una mena de veda obligatòria que els pescadors han de respectar a la força. Els més agosarats però, voldran sortir coneixedors que la manca de peix en farà augmentar la seva cotització i podran fer un bon jornal. L’art és arrossegat donant la proa al vent, la quilla talla les onades talment  com si fossin de mantega. De temps en temps, alguna impactarà sobre el pont i els pobres pescadors que, xops com un pop, romanen a coberta triant el peix i col·locant-lo en caixes. Pobres pescadors!!

La Punta Vella

Publicat el per
1

Al final del port, hi ha la Punta Vella,
amb un far encès, de color verd que parpelleja,
del color de l’esperança, per què ens puguem rumiar
si anem tots de cap a mar o seiem a veure l’alba.  

DAVID XIBERTA,  La Punta  Vella

La punta vella, també anomenada, el  braç de llevant o dic de refugi és la primera obra que es va realitzar quan es va començar la construcció del port d’Arenys. Aquesta intervenció  protegia els vaixells de les llevantades, els temporals més temibles que assoten aquesta costa. La silueta de la punta vella  ha perdurat immutable al pas dels anys com a  testimoni mut de la transformació que ha patit la façana costanera  i de l’aparició d’una nova activitat econòmica que ha estat, durant molt de temps, el motor de la vila. En contraposició a la punta vella, el port té també la seva punta nova o dic de ponent, construït bastants anys més tard i que va permetre tancar l’espai portuari.

Sabeu però,  quina va ser la història de la construcció del port d’Arenys?

L´inici d’aquesta històriademar es de arran del les tràgiques conseqüències del temporal de la candelera de l’any 1911 que va causar quantiosos danys i víctimes entre la gent del mar de la comarca. La tempesta del 31 de gener de 1911 es considerada la més tràgica de la nostra història recent i va provocar la pèrdua de molts béns materials i la mort de  140 persones al litoral català i valencià, la majoria gent de mar, d’aquests, una trentena eren maresmencs. De fet, els efectes de la tempesta Glòria a l’any 2020 a nivell de víctimes i danys no té cap punt de comparació amb la tempesta perfecta del 1911.

La construcció de la punta vella al 1929. Observeu el carrilet que portava la pedra desde Can Bellsolell. Foto: Gaietà Solà. Arxiu Històric Fidel Fita

Després d’aquest temporal, l’ Ajuntament de l’època va crear una comissió per a promoure la petició de la construcció d’un port refugi a Arenys de Mar. Aquesta iniciativa va tenir el  recolzament dels municipis veïns.  De fet, la petició d’ aquest projecte no era nova, ja a l’ any 1778 s´havia fet una sol·licitud semblant sense que prosperés.

La primera comitè enviat pel govern per fer els estudis per a construcció del port va visitar la vila l’ abril del mateix any. L’autorització però, no fou concedida fins sis anys més tard, al 1917 per acord del Consell de Ministres de l’època i s’ adjudicà l’obre al constructor arenyenc Francesc Soler i Miró, conegut amb el sobrenom d’en Valencia que va començar a treballar el 1920 segons un projecte de Josep Maria Ortega.  

En aquest primer període en Valencia va treballar amb moltes dificultats tècniques i econòmiques fins que a l’ any 1931, la seva empresa va fer fallida i quedà tot aturat. La guerra civil va dificultar la represa del projecte i no va poder ser fins al 1947 que es van poder continuar les obres que, es van allargar fins al 1961.  En aquest segon període es va començar a construir la punta nova  i un cop enllestida l’obra la fesomia del port ja era molt semblant a l’actual.

Grua de càrrega en la construcció de la punta vella (possiblement abans de 1929) Foto: Joaquim Castells. Arxiu Històric Fidel Fita

La construcció del port  ha estat  sens dubte, l’obra més important que s’ha produït a la vila en tot el segle XX. Tota la pedra que es va utilitzar provenia de la pedrera de Can Bellsolell a Arenys de Munt i per al seu transport, és construí una carrilet que unia el port amb la pedrera.

En aquells primers anys de construcció del port la tradició pesquera a Arenys era gairebé nul·la. Als anys 20 hi havia vint-i-dues embarcacions de vela i rem i només hi havia censats trenta cinc pescadors. Arenys havia estat històricament un poble molt més de navegants i de mestres d’aixa que no pas de pescadors. Les mestrances eren de molta anomenada i ocupaven pràcticament totes les platges. Els municipis de la regió amb una major tradició pesquera eren Sant Pol, Pineda i fins hi tot, Mataró. De fet, quan la punta vella ja estava embastada, que alguns pescadors de d’aquests municipis  ja es van desplaçar fins a l’incipient refugi d’Arenys. No va ser fins una mica més tard, a la dècada dels quaranta quan arriben els primers rapitencs que provenien bàsicament de la Barceloneta. A partir d’aquest moment es va  produir un efecte de crida i  poc a poc es van anar establint  una  petita flota a l’incipient port. Això és però, una altra històriademar.

Hipotèrmia: morir de fred

Publicat el per
Respon

La hipotèrmia és el descens de la temperatura corporal  per sota dels 35º a causa d´una sobreexposició al fred. En les activitats marítimes i nàutiques aquesta pèrdua de calor es deu sobretot a la immersió, involuntària. Dins de l´aigua es multiplica per 30 la pèrdua de calor respecte l´aire. El grau de hipotèrmia, evidentment està relacionat amb la temperatura de l´aigua del mar i amb el temps en que estem  exposats a aquesta.

La hipotèrmia és el perill més gran de les activitats nàutiques en hivern Foto: Nick Dale

Tots aquells que surten al mar durant tot l´any, han de ser especialment curosos en els mesos que l´aigua està més freda, a finals d´hivern i principis de primavera. La  hipotèrmia és el principal factor de risc en aquest tipus d´activitats en aquesta època de l´any.

Malgrat que el temps sigui anticiclònic i faci calor, si volem anar “a mar” durant els mesos més freds de l´any, haurem d´adaptar la nostra roba a la temperatura de l´aigua del mar. Moltes vegades es produeix l´error de vestir-nos en funció de la temperatura atmosfèrica, sovint més elevada que la temperatura de l´aigua.

L´ésser humà, de la mateixa manera que la resta de mamífers i aus, és capaç de regular la seva temperatura interna en uns rangs que li permeten les funcions químiques i metabòliques. Som, per tant,  organismes de sang calenta o homeoterms en contraposició a la resta d’animals que no són capaços de regular la seva pròpia temperatura, organismes de sang freda o poiquiloterms. De totes maneres la homeòstasi tèrmica té uns límits i si el cos perd temperatura per sota d´uns determinats valors, l´organisme no és capaç de generar el calor necessari per a la recuperació tèrmica i el manteniment de les funcions metabòliques vitals i es  produeix aquest quadre clínic.

Temperatura mitjana de l’aigua del mar a l´Estartit al llarg de l´any. Elaboració a partir de les dades de Josep Pascual.

Es distingeixen tres graus d´hipotèrmia segons la temperatura a la que baixa el nostre cos. Es considera hipotèrmia lleu quan la temperatura corporal se situa entre 35 i 32 °C, aquesta va acompanyada de tremolors, confusió, i augment de la freqüència cardíaca i respiratòria. En aquest grau, les mucoses es tornen blaves (cianòtiques) i hi ha una pèrdua progressiva de la capacitat de parlar. Entre 32 i 28 °C, parlem d´hipotèrmia moderada. En aquesta situació apareix letargia, consciència baixa i la respiració i el pols s´afebleixen. En la hipotèrmia moderada la freqüència cardíaca cau un 15%. Per sota dels 28 ºC es tracta d’una hipotèrmia greu que comporta pèrdua de la consciència, dilatació de les pupil·les, baixada de la pressió arterial i dels batecs del cor que entra en fibril·lació i en parada càrdio-respiratòria.

A l´hivern, la temperatura mitjana de l´aigua superficial a la mediterrània oscil·la entre els 12 i els 14 º C. Amb aquests valors, una persona que cau a l´aigua podria resistir unes dues hores abans de perdre la consciència i morir ofegat. A la pràctica aquest temps es veu reduït per l´entrada d’aigua a les vies respiratòries a causa del pànic o bé es produeix  la mort per asfixia a causa del bloqueig de la glotis que impedeix l´entrada d´aire als pulmons.

La hipotèrmia, a més  produeix rigidesa muscular que comença en les extremitats i limita la capacitat de nedar i moltes morts atribuïdes a ofegaments es deuen a aquest fet.  En aquests cassos el factor psicològic és molt important i el pànic només fa que avançar els esdeveniments.

Però, què cal fer en cas que detectem signes d’hipotèrmia? El primer de tot seria anar a buscar la costa, desembarcar i evitar al màxim les pèrdues de calor canviant la roba mullada per roba seca, aplicant mantes tèrmiques, calor química o també donant-li calor amb el nostre propi cos. Prendre alguna beguda calenta, preferiblement amb sucre ja que els glúcids és transformen ràpidament en energia química pel nostre cos. En tot cas, el millor per lluitar contra la hipotèrmia és la prevenció i en aquest cas ve determinada per l’ús de vestimenta i material que permeti perdre el mínim de calor possible en cas de caiguda fortuïta a l´aigua.

Vent de Frau

Publicat el per
Respon

No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents.

JOAQUIM RUYRA, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vents tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar.

Tal dia farà un any

Publicat el per
1

Aquesta darrers dies ha fet un any que la tempesta Glòria va escombrar  la costa catalana. Des del punt de vista natural i ambiental, el pas del Glòria pel nostre litoral ha  estat una de les millors coses que ens  podrien haver passat. El temporal Glòria va naturalitzar espais costaners  com ara el delta de la Tordera, fet que les entitats ecologistes i conservacionistes portaven demanant des de fa molts d´anys i que mai havien aconseguit.

El temporal va regenerar la llacuna i la barra litoral que les administracions i els particulars, sobretot els càmpings,  amb interessos a la zona, s´entossudien en desfer cada vegada que es formava de manera incipient. A més, els sediments abocats  al mar han format una mena de dic que actua protegint el mateix delta dels embats de les onades.

La tempesta  Glòria ens ha fet caure la cara de vergonya en treure a la llum la nefasta gestió que s´està fent de la franja litoral, de la llera de rius i de rieres i dels  residus entre d´altres.  El pas del Glòria ha fet obrir molts ulls i ara es veu d´una altra manera la mala planificació del territori que s´ha fet a nivell litoral.  Es comencen a sentir comentaris que creuen que no serveix de res protegir les infraestructures col·locades a primera línia i que el que caldria fer seria donar-les per pèrdues o desmantellar-les.

Les restes naturals arrossegades pels temporals afavoreixen les espècies típiques de platja. Foto: Javier Romera

Els efectes del Glòria també estan fent replantejar el model turístic de “Sol i platja”.  El Glòria ha ajudat a posar en mèrit els valors naturals de les nostres platges i deixar de considerar-les sorrals erms al servei d´un turisme irrespectuós. Malgrat tot encara hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. Son encara  molts els que creuen que les platges s´han de netejar dels troncs i de les restes que hi van abocar les rieres durant el temporal ignorant que aquestes restes vegetals que arriben a les platges, contribueixen a la seva protecció enfront dels temporals i afavoreixen diverses espècies típiques de platja. En aquest cas només caldria fer-ho amb els plàstics i d´altres residus d´origen humà que han aparegut a les platges i amb els rizomes de les canyes, una espècie invasora que ja forma part del nostre paisatge i que s´ha vist afavorida pels usos que encara en fa l’agricultura. Caldria en aquest sentit controlar la canya i, en la mesura del possible, intentar eliminar-la i repoblar els nostres pobres rials amb espècies típiques d´aquets ambients com ara els alocars.

Nivells de clorofil.la (producció primària). Mapa esquerra 3 de febrer de 2020, després del temporal Glòria. Mapa dreta: nivells de clorofil.la d´ahir. Noteu les elevades concentracions de clorofil.la immediatament després del Glòria. Font Ifremer

En un altre sentit, els sediments abocats al mar per part del Glòria han contribuït de manera notable a la fertilització de les aigües costaneres i en conseqüència, els nivells de producció primària, han arribat a valors mai vistos. Aquest efecte es importantíssim en un mar com la mediterrània que es comporta com a un estuari negatiu i que va perdent irremeiablement nutrients. Així doncs, la fertilització de les aigües litorals per part del Glòria a contribuït força a la resta de la xarxa tròfica i, es clar, beneficiarà de manera irremeiable al sector pesquer.

I si a tot això hi afegim els efectes beneficiosos sobre el medi que ha produït la pandèmia i els confinaments,  ja tenim la combinació perfecta per a retornar a la situació l que mai s´hauria d´haver perdut. Des del punt de vista ambiental no es gens agosarat afirmar que l’any 2020 ha estat el millor any pel que fa a la conservació i la protecció de la natura a casa nostra, Això és, però una altra històriademar.

Ja hi torno a ser

Publicat el per
1

Ja sóc aquí ja he vingut amb la Rumba

GATO PÉREZ

Ha passat gairebé un any des de la darrera entrada d’aquest blog. Va ser al passat febrer. Durant tot aquest temps no he estat absent sinó que compromès amb el meu projecte personal d’editar una selecció d’històriesdemar en format llibre.

L’objectiu finalment s’ha aconseguit i a hores d’ara el llibre és una realitat. Durant tots aquests mesos els seguidors del blog han tingut informació puntual de l’estat del projecte: primer el micromecenatge, després el procés d’edició i d’impressió i finalment la distribució del llibre arreu. Avui tothom que ha volgut, pot tenir-lo a casa seva.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és manel-roca.jpg
Retorn a les històriesdemar

Ara retorno a la dolça esclavitud d’escriure de manera setmanal en aquest espai. Sense demanar res a canvi, sense pretendre canviar el món. Com les formigues, amb una feina constant, per a donar a conèixer un patrimoni en risc de desaparèixer, per apropar el mar a totes i tots i per a remoure sentiments envers el que ens rodeja.

Al llarg d’aquest any han passat moltes coses, per alguns ha estat el trasbals més gran de la nostra vida. En qüestió de dies hem vist que un microorganisme de menys de 120 nanòmetres ha estat capaç d’aturar el món. Alguns dels nostres més fidels seguidors a hores d’ara estant lluitant a l’UCI amb aquest malson. Una abraçada molt forta i molts ànims, Lluís.

El món pràcticament s’ha aturat, i això no necessàriament és una mala notícia. Ens hem deixat de mirar al melic i ara ens adonem de la nostra fragilitat. La nostra supèrbia l’hem arraconat i ara com xaiets ens mirem els uns als altres per intentar trobar la solució d’aquest malson.

Just abans del nostre primer confinament i com a preludi del que vindria, l’huracà Glòria , sí he dit huracà, ens va sacsejar de cap a peus. Els capricis d’alguns municipis litorals, l’ocupació sense aturador de la franja costanera i en definitiva el model de costa quedava en entredit per la força de la natura.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és exutqtpwsamz1qc.jpg
El delta de la Tordera torna a ser un veritable delta. Foto: Roger Rovira

Si als efectes d’aquesta tempesta hi afegim els derivats del nostre confinament, des del punt de vista dels sistemes naturals, ha estat el millor que els hagués pogut passar. La Tordera, en la seva desembocadura s’ha autonaturalitzat. Durant molts anys les entitats de defensa del territori han estat treballat per aquest fet sense que els interessos dels més poderosos ho permetessin. Ara, i sense que ningú ho hagi demanat expressament tenim un veritable delta. I fins i tot els consistoris miops s’han adonat que el futur passa per aquí.

El sector pesquer també ha estat forçat a fer una veda obligada. Primer per les condicions del mar derivades del temporal i després per a la davallada de les vendes produïdes pel confinament i pel propi confinament dels mateixos pescadors. Entre els professionals del mar hi comença a haver molta consciència i us asseguro que aquest descens de l’activitat es traduirà en poc temps en un increment de les captures i en fer viable el sector i l’activitat.

A nivell personal, fins ara, aquesta pandèmia m’ha deixat sense poder sortir a la meva estimada mar. Ja porto uns quants mesos sense tastar l’aigua salada, sense ser sorprès per l’embat de les onades, sense poder badar a pet d´ona observant la vida que s´hi desenvolupat, sense lluitar amb la  força del vent i sense  comprendre com de petits som davant dels elements.

He volgut començar expressament aquesta temporada a ritme de rumba, perquè trobo que forma part, com les històriesdemar, del nostre patrimoni. A més, aquesta música convida a l’optimisme, i precisament és els que ens falta en aquests temps. Això, és però, una altra històriademar.

Amb l´aigua al coll

Publicat el per
Respon

Que els joves tenen una aposta decidida pel canvi climàtic, això que es pot anomenar ‘síndrome Greta’, permeti’m que ho dubti. Està molt bé sortir a manifestar-se pel canvi climàtic fins que no et demanin que contribueixis a pagar-ho (José Borrell)

No confio gens en els polítics. Només es mouen per interessos, quan l’actuació que han de fer pot tenir rendiment electoral immediat. Quatre anys per un polític és tota una vida, el temps que té per acontentar la parròquia i aconseguir continuar vivint del xollo quatre anys més. Si parlem de política d´alt nivell, en general les persones que tenen càrrecs, com en José Borrell, porten moltíssims anys apoltronats i no mouran ni un sol dit per canviar l´estat de les coses. Els importa una merda el món que deixaran darrera. Tant de bo el “síndrome Greta” faci que els joves siguin molt més valents del que ha estat fins ara la classe política, i puguin canviar el món.

El canvi climàtic és un d´aquells reptes en els quals és impossible buscar un rendiment electoral a termini polític, i per tant, com està passant fins ara, no mouran ni un sol dit per intentar buscar solucions que inevitablement serien impopulars a curt termini.

Una primera conseqüència del canvi climàtic serà l´augment del nivells de l´aigua de mars i oceans i les conseqüències que se’n puguin derivar en episodis de temporals, que cada vegada seran més freqüents i més virulents. Un exemple molt clarificador és el que els polítics comarcals del Maresme han estat fent en els darrers trenta anys d´ençà la primera regeneració de platges.

Cal un replantejament total de la línia de costa i començar la seva deconstrucció

En la gestió del litoral estem assistint a un tipus de polítiques encaminades només en acontentar els sectors econòmics afectats, especialment el turístic i el de serveis. Les actuacions que s´hi ha fet d´ençà la primera regeneració de platges són clarament contràries a les que s´haurien de començar a plantejar si realment es vol lluitar contra l´escalfament global, la pujada del nivell de l’aigua del mar i intentar minimitzar els seus efectes.

Com sempre, després del temporal els principals sectors afectats van a plorar al polític de torn per aconseguir que els danys que s´han produït siguin reparats ràpidament per a continuar. Els alcaldes reclamen que es reparin els passeigs marítims malmesos i es restitueixi el mobiliari i infraestructures que el temporal s´ha endut. A més, paradoxalment els efectes catastròfics dels temporals són utilitzats per a contractar i accelerar projectes faraònics que com sempre només acabaran beneficiant als Florentinos de torn.

La única solució viable i raonable a tot plegat és començar a parlar de deconstrucció de la línia de costa i naturalització de la zona de platja i rere platja. Les platges fins fa cent setanta anys eren espais de transició i amortiguació entre el medi marítim i el terrestre. La línia fèrria va ser la primera gran alteració. Hem desprotegit la costa degradant les platges i ara, amb el canvi climàtic és cabdal tornar a aquesta concepció de platja. Els temporals marítims sobre la costa seran més freqüents i més forts, i cal un espai que actuï com a esponja i que absorbeixi la virulència dels temporals. I això només s’aconseguirà retornant a la platja tot allò que de mica en mica li hem anat prenent.

Al llarg dels darrers trenta anys, el que s´ha aconseguit amb les actuacions realitzades a la línia de costa és accelerar els problemes i els perills que ens portarà l´escalfament planetari. Enlloc d´intentar minimitzar el problema el que hem fet es sumar i fins i tot multiplicar aquests perills. Caldria retirar totes les infraestructures i serveis des de la N-II fins a la línia de platja: la mateixa N-II, la via del tren, els passeigs marítims, els càmpings de primera línia, els complexos turístics i la gran diversitat d´edificacions de tota mena. Retornar aquest espai a les platges perquè s´hi desenvolupi un sistema dunar i llacunes litorals. La creació d´aquest gran espai és la única cosa que ens protegirà dels embats de les onades i ens permetrà continuar vivint en aquesta estreta llenca de costa que és la comarca del Maresme.

Glòria o la disneylandilització del territori (1a part)

Publicat el per
4

Aquesta entrada versa només sobre els efectes del temporal de mar sobre la costa catalana.

La llevantada Glòria ja ha passat, i al seu darrere un reguitzell de conseqüències de les quals els periodistes i l´opinió pública n´intenta buscar la raó. Que si es tracta ja d´una primera manifestació de l´emergència climàtica de la que tan en parlem i no fem res. Que si el temps està canviat i que cada vegada més la força i la devastació dels meteors serà major. Que, “si la abuela fuma que, si la abuela bebe”.

A nivell de temporal marítim, l´episodi no ha estat ni extraordinari ni en cap cas es tracta d´un fenomen sense precedents. Les llevantades, com la ocorreguda aquests dies, són situacions relativament normals en les nostres latituds. Per exemple, al setembre passat hi va haver una situació similar pel que fa a força del vent però, a diferència d´aquest cas, el pas del front per la nostra costa va ser molt ràpid, de menys d´un dia.

La depressió Glòria, va generar onades impressionats a la costa central

Evidentment, l’episodi produït per la depressió ha estat un dels més importants en els darrers any pel que fa a danys en infraestructures i en béns particulars i col·lectius. Caldria, però, fer una anàlisi d´aquests desperfectes i veure si realment la planificació i l´ordenació del territori s´ha fet de manera acurada o no. Estem assistint en els darrers anys a una disneylandilització del territori i a una planificació que es fa sense tenir en compte els riscos naturals periòdics.

En una anàlisi més seriosa dels efectes del temporal marítim sobre la costa veiem que, com sempre, passa el de sempre. Danys en les infraestructures de la primera línia litoral: en l´R1 de rodalies, en ports, en espigons i en dics de contenció. Danys en els passeigs marítims i el material urbà dels mateixos. Danys en espais ocupats en zones inundables. Pèrdua de platges regenerades a cop de decret i draga. En definitiva, afectacions a la nostra temeritat per permetre ocupar espais de transició que ens haguessin protegit en condicions com la d´aquests darrers dies.

Aspecte de la platja de Calella després del temporal

Ara, els consistoris de les zones afectades s´afanyen en reclamar al ministeri el “que hay de lo mio?” típic de després del temporal i tots, sense excepció, volen que abans de l´inici de la temporada turística, s´aboqui la sorra per tornar a tenir les platges com abans i que es restaurin els passeigs marítims i el mobiliari urbà malmès pel pas del temporal. Fins i tot l´Ajuntament de Barcelona, que paradoxalment ha declarat fa uns dies als quatre vents l´emergència climàtica, ara vol que es regenerin les platges perdudes. On és la coherència? Dragar el fons marí i regenerar platges és lluitar contra l´emergència climàtica? O és contribuir encara més a aquesta disneylandilització. Seria bo que alcaldes, ajuntaments i gestors del territori es llegeixin alguns dels documents de referència sobre aquest fet abans d´obrir la boca i fer el ridícul.

Sóc del parer que, els efectes marítims del temporal s´han incrementat entre molts altres factors per l´afany dels municipis en dragar i regenerar platges al servei del turisme. De la mateixa manera que alguns sistemes de pesca han modificat l´orografia del fons marí, la política de dragatge ha produït uns efectes similars. S´ha dragat sorra de les conques de sedimentació que s´ha abocat a les platges que poca a poc han anat perdent i aquest volum de sorra s´ha distribuït a primera línia litoral creant barres que el que fan és potenciar el creixement de les onades i els seus efectes devastadors en cas de temporal.

Ahir, en Narcís Prat va publicar un article on exposa molt clarament la situació en la que estem. Us copio el seu darrer paràgraf on crec que està la clau de volta de tot plegat. “La pròxima vegada que votem, pensem en aquestes prioritats i no en la simplicitat dels arguments d’aquells que volen dividir-nos en bons i dolents. Si no canviem, tots serem els dolents de la pel·lícula. Exigim als nostres polítics i gestors un canvi radical en les polítiques econòmiques.”

El cas particular del Pla de Grau-La Tordera i les afectacions sobre el Delta de l´Ebre seran però noves històriesdemar.

No tenim remei: la llevantada d’aquest octubre

Publicat el per
Respon

Dilluns 21 d´octubre:
Aquests dies s´està preparant una llevantada de primera magnitud. Els mapes dels temps són inequívocs i la posició de la depressió al cor de la mediterrània produirà una entrada de vent de llevant a la costa catalana que en patirà les conseqüències.

Les llevantades són fenòmens normals i recurrents en el regim meteorològic mediterrani. Es poden considerar modestos huracans a escala més domèstica. A la tardor i a la primavera és quan es donen les condicions òptimes per al seu desenvolupament i així es recull en la tradició popular. Any rere any, en alguns casos amb puntualitat britànic o d´altres amb una xic de retard, les llevantades arriben a la costa catalana.

Els riscos d´aquests episodis augmenten quan es construeix a la mateixa línia de costa o s´urbanitzen les lleres de rius i rieres i es tracta aquests espais com a simples canals d’evacuació i no com a sistemes naturals.

Per la gènesi de les llevantades cal que la falca anticiclònica es situï al centre d’Europa i que la depressió entri a la mediterrània i es situï al davant de la costa catalana enviant vents carregats d´humitat que incideixen sobre la mateixa amb un recorregut marítim considerable.

El Rial del Bareu a Arenys de Mar. Foto: Jordi Munich

Dimecres 23 d´octubre:
La llevantada ja ha passat, ha estat poc més d´una nit de temporal d´aigua i de vent i com passa en aquests episodis, malgrat les poques hores que ha estat amb nosaltres, els seus efectes han estat devastadors tant en béns com en infraestructures i malauradament en aquesta ocasió en vides.

Després del pas del temporal es repeteixen els mateixos discursos esbiaixats sobre si s´haurien de netejar i deixar les lleres netes. En cap cas, cap mena d´autocrítica sobre una ordenació del territori nefasta que ens ha abocat on som ara. La neteja de lleres no evitarà que es continuï edificant en zones inundables o que es continuïn utilitzant les rieres com a pàrquings. Al Maresme, per exemple hi ha un clàssic que consisteix en programar i desenvolupar moltes zones industrials en zones inundables que tard o d´hora tornaran a ser recuperades per la riera.

La neteja de marges i lleres de rius i rieres no es la solució per evitar les rierades. Les obres dures, les canalitzacions, els murs de contenció i el soterrament de rius i rieres només contribueixen a empitjorar la situació perquè l´asfalt i el formigó contribueixen a que augmenti la velocitat amb la que baixa l´aigua.

Caldria naturalitzar platges, rieres i rius i considerar aquests elements com a sistemes naturals. L´administració ha de ser valenta i començar processos de deconstrucció zones amb especial risc per evitar futures desgràcies. Hem d´entendre que som nosaltres els que ens hem d´ adaptar a rius i rieres i no a l’inrevés.

A més, amb el canvi climàtic, que ja tenim aquí, les situacions extremes sovintejaran molt més i els períodes de retorn establerts fins ara s´haurien de revisar per sobredimensionar futures actuacions.

Aquí no hay playa

Publicat el per
Respon

Pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya! Aquí no hay playa! (The Refrescos)

Cada vegada són més les veus que alerten da la pèrdua de platges, en molt pocs anys, a bona part de la costa central catalana. Les comarques més especialment afectades seran el Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat.

A la nefasta gestió que s´ha fet des de sempre en aquest tema s´hi afegeix ara un nou element, els estralls que produirà el canvi climàtic a curt termini. S´estima que, abans d´acabar aquest segle, la pràctica totalitat de les platges d´aquestes comarques hauran desaparegut per aquest fenomen. El cas més paradoxal es produirà a Barcelona on d’ençà el 92 olímpic s´ha obert al mar, s´ ha recuperat la seva façana marítima i ha convertit les seves platges en un pol d´atracció turística i, és clar una font d´ingressos considerable.

Aviat les platges es convertiran en productes de luxe

Avui la pràctica totalitat de platges d´aquestes comarques podem afirmar que són artificials, que no existirien sense les regeneracions que, any rere any, es van realitzant. Pretendre mantenir les platges a base d´actuacions locals és un sense sentit que no porta enlloc. I això és el que precisament han anat fent els diversos consistoris. L’única forma de fer front a aquest tema és encarant-lo de manera global.

El manteniment d´aquestes platges artificials té i tindrà en el futur immediat uns costos econòmics i ambientals enormes que creixeran de manera exponencial amb els efectes del canvi climàtic, cosa que farà que sigui insostenible poder continuar tenint platges. D´aquí molt pocs anys les platges poden convertir-se en productes de luxe ja que els costos per a preservar-les seran enormes.

Segons les models que estan fent servir els investigadors, d´aquí menys d´un centenar d´anys les platges del Maresme i del Barcelonès hauran desaparegut. Es calcula que a l´any 2100 el nivell de l´aigua del mar haurà pujat 1,2metres. Això suposa que en episodis de temporals, que cada vegada n´hi haurà més i de més virulents, la línia de costa estarà sotmesa als embats del mar.

La platja de la Barceloneta plena de banyistes Foto: Mané Espinosa

Pel que fa al canvi climàtic, el més greu però no serà que Barcelona es quedi sense platges o que Venècia acabi inundada. Els efectes d´aquest fenomen afectaran la vida de milions de persones en zones inundables com ara al delta del Ganges i del Brahmaputra al sud est asiàtic.

Però el canvi climàtic està tenint un altre efecte que també està afectant a les platges. La reducció del règim de precipitacions està propiciant que els corrents fluvials hagin disminuït dràsticament els seus cabals. A més, la sobreexplotació dels aqüífers i els embassament agreugen encara més aquest fet i deixen el litoral sense els aportacions de sediments necessaris per a la dinàmica litoral i el manteniment de les platges.

Combatre la regressió de les platges, amb les mesures actuals que van contra la natura com ara el dragatge de sorra del fons marí o la construcció d’esculleres dics i espigons no són solucions permanents. Cal canviar aquesta percepció i naturalitzar al màxim els sistemes naturals litorals i fluvials per deixar fer a la natura i acontentar-nos amb el que ens ofereix.