En Gustavo

Hi ha persones de les quals, la seva presència està vinculada a un lloc determinat. Una d’aquestes era en Gustavo, un personatge que anava lligat de manera indissoluble amb el port pesquer d’Arenys de Mar. Segur que tota la gent que freqüenta el port  sap perfectament de qui parlo. Ara fa un temps ens ha deixat, serveixi aquesta modesta històridemar d’homenatge pòstum a una persona i a una manera de viure i a totes les persones i en especial al José Montes que el van ajudar al llarg dels darrers anys de la seva vida.

En Gustavo. Foto: Josep Montmany

De fet, no coneixia personalment al Gustavo malgrat que cada vegada que ens creuàvem pel port o per la riera ens saludaven efusivament amb un Adeuuuuu!!!!! ben sorollós. Alguna vegada m’havia quedat una estona a fer-la petar però era certament difícil, anava a la seva i moltes coses del que deia eren del tot inintel·ligibles. M’hagués agradat profunditzar una mica més en la seva vida, penso que tindria moltes més coses per explicar.

Si en Gustavo hagués estat contemporani de l’Espriu segur que  hagués tingut un espai en la seva obra  amb d’altres personatges del seu imaginari  com en Quelo, la Quela en Tric-Trac, en Saragossa o la Trinquis.

Analfabet de cap a peus, va intentar aprendre a llegir i escriure al port amb l’ajut d’alguns companys de barcada però no se’n va sortir. Moltes vegades el trobava assegut a les escales de la Casa del Mar fent discursos a un auditori invisible  i gesticulant de manera exagerada. Precisament en aquest establiment del port, molt sovint li preparaven un cafè ben carregat i li donaven una mica de les sobres del menjar.

De fet, Gustavo no era el seu nom veritable, aquest,  com si volgués amagar el seu passat, mai es va conèixer del cert. Només al final de la seva vida les persones més properes a ell i que el van ajudar, van reescriure el nom que els va dictar i el van utilitzar per poder tramitar l’accés a la sanitat pública. Per mi, sempre serà en Gustavo.

Va viure més de trenta anys al port d´Arenys en la més absoluta misèria. Els primers temps va estar embarcat en diverses ocasions, a l´encerclament o a la petxina. En èpoques que no tenia barca sempre ajudava a l’hora de carregar el gel o per descarregar la captura del dia a canvi d’una mica de peix per a la seva subsistència que malvenia per guanyar alguns diners per a l’alcohol. Feia també altres feines com ara pelar els peixos gat que diversos quillats havien agafat aquella jornada abans de portar-los al rotllo.

En Gustavo va ser un perdedor però, per sobre de tot, va ser una bona persona. La beguda va ser la seva perdició. Els darrers anys de la seva vida va aconseguir deixar-la, i es que, com bé deia, es va cansar de parlar amb els fanals del port! Una altra afició del Gustavo, especialment els darrers anys, va ser  el dibuix, tenia una bona col·lecció de dibuixos, d’esbossos i de retrats que ell mateix havia fet i molt acordes a la seva personalitat.

En Gustavo va morir el març del 2020 a Can Ruti com  a conseqüència de la Covid-19 que va agafar quan estava internat en un centre sociosanitària a Mataró. Paradoxes de la vida, va viure més de trenta anys dormint en algun racó del port; alguna temporada sota una barca abandonada, d’altres en algun magatzem  i forces anys a l’interior d´una nevera desballestada o en un pis ocupat al Bareu i, quan entra a la roda del sistema sanitari per tractar-se la malaltia que patia, agafa el coronavirus.

Al llarg de la història del port hi ha hagut d’altres personatges pintorescos. Recordeu en Montserrat? Aquell senyor que anava tot l’any amb samarreta i amb barret de mariner?  Això és però, una altra històriademar.

Pedra de Girona

La calcària nummulítica o pedra de Girona és un tipus de roca sedimentària força abundant al nostre país.  Es tracta d’un material  compost bàsicament de carbonat de calci (CaCO3) que forma una mena de ciment entre el que hi ha  gran quantitats d’estructures de forma esfèrica  o lenticular, són les conquilles dels nummulits. La roca és de color gris clar i presenta  tonalitats blavoses  en les superfícies acabades de trencar. La calcària nummulítica tallada i polida posa de manifest l’extraordinària bellesa d’aquests organismes marins primitius.

Entrada de la catedral de Girona on es possible reconèixer arreu els nummulits fossilitzats en la roca.

Es tracta d’una roca molt preuada utilitzada amb finalitats arquitectòniques per recobrir parets, façanes o paviments. Una de les varietats més apreciades de calcària nummulítica és la “pedra de Girona”, explotada durant molts anys en les pedreres dels voltants d’aquesta població. En aquesta ciutat, i a molts altres indrets de la nostra geografia, alguns dels edificis més nobles van ser construïts amb aquest material. El fet de viure rodejats d’edificacions amb fòssils, com ara els nummulits, fa que el medi urbà sigui també un espai on poder  gaudir de la  geologia.

Els nummulits van ser uns protozous  marins que formaven part del grup dels foraminífers. Malgrat estar formats per una sola cèl·lula,  poder ser observats a simple vista. Van viure fa uns quaranta cinc milions d’anys, en l´eocè. La seva mida més habitual és d’uns 5 mm tot i que és possible trobar-ne també d’un centímetre o més. La resta fossilitzada correspon a l’esquelet calcari de l’animal que era porós i estava format per nombroses cambres connectades entre si. Dels orificis  de la conquilla en sortien un fins tentacles anomenats rizòpodes que utilitzaven pels seus desplaçaments o per alimentar-se. Avui tots els representants dels nummulits són organismes fòssils, tot i així el grup dels foraminífers continuen tenint nombrosos representants vius.

La roca tallada ens mostra les cambres concèntriques dels nummulits. Les formes A tenen la cambra inicial central grossa mentre que les formes B aquesta és molt més petita

Els nummulits eren organismes bentònics que habitaven en gran nombre els càlids i poc profunds oceans del terciari que cobrien bona part de la zona central de Catalunya, prova que aquesta gran àrea havia estat un mar en aquells temps, i que posteriorment amb els moviments tectònics va desaparèixer. En morir, els seus esquelets es dipositaven al fons marí formant grans acumulacions juntament amb sediments carbonatats que actuaven com a ciment. Aquests van acabar compactats, plegats i cimentats quan el mar es va retirar. S’han descrit més de dues-centes espècies diferents d’aquest grup.

Presenten un fort dimorfisme sexual. Es poden observar formes A, originades a partir de la reproducció sexual i formes B fruit de la reproducció asexual. Les formes A són en general individus petits amb la cambra inicial grossa i les formes B són exemplars més grossos amb la cambra inicial molt més petita.

Popularment aquests organismes se’ls coneix amb el nom de “dinerets”, fent referència a la seva forma. Precisament l’etimologia del mot nummulus, significa moneda. A més, els romans creien que eren monedes petrificades. Això és però, una altra històriademar.

Sant Baldiri: la perla perduda del Cap de Creus

El nucli abandonat de Sant Baldiri de Taballera es troba dins al massís del Cap de Creus a uns cinc quilòmetres de Port de la Selva. El conjunt, avui en ruïnes, està format per l’església, la casa del capellà i d´altres dependències annexes tancades dins un recinte fortificat amb una torre circular de defensa.

Durant molt de temps va ser el  centre espiritual  i econòmic dels nombrosos masos dispersos per les muntanyes del Cap de Creus. Aquest santuari va pertànyer inicialment al terme municipal de la Selva de Mar, juntament amb tota la muntanya de Sant Baldiri. A l’any 1787 va quedar inclòs dins del nou municipi de Port de la Selva, que va aconseguir el títol de vila en la cèdula Reial que va signar Carles III.

Les runes de Sant Baldiri de Taballera

Les primeres referències documentals de Sant Baldiri van íntimament lligades al monestir de Sant Pere de Rodes i a la casa comtal d’Empúries. Al S. VIII ja hi havia una petita cel·la monàstica. A l’any 947 en un precepte de Lluis  d´Ultramar,  se l’anomena com a possessió a favor de l’abat Hildesind de Sant Pere de Rodes. Posteriorment apareix també en un document del Comte d’Empúries Gausfred, que ampliava les possessions del monestir. En d´altres documents d´aquell temps també es troba,  sempre relacionat amb Sant Pere.  La torre de defensa circular  es construeix a l´any 1558 per vigilar l´accés marítim de les ràtzies pirates  que assotaven la costa. En aquells temps el Cap de Creus  ve ser  fortament castigat per la pirateria amb nombrosos segrestos i saquejos. Més endavant va esdevenir santuari i ermita i es va fer una reconstrucció a mitjans del segle XIX. Finalment va quedar abandonada. El darrer aplec es va celebrar a l´any 1917. A partir d´aquell moment comença la seva progressiva degradació, decadència i enrunament. No va ser fins ben entrat el s. XX que es van realitzar uns treballs per recuperar i restaurar les restes.

Per arribar-hi, s’hi accedeix des del Port de la Selva a través del camí dels masos, avui GR11. S´ha de sortir del poble en direcció Cala Tamariua i seguir les indicacions. El darrer tram de l´itinerari es fa per un petit corriol que accedeix a la Vall de Sant Baldiri. Aquesta és un paratge relativament excepcional, arrecerat, proper al mar, amb terres fèrtils i amb aigua abundant. La seva vegetació és exuberant especialment si la comparem amb la de la resta del massís. Hi predomina l’alzina i el suro acompanyats de les pinedes que ocupen les antigues vinyes abandonades. En les obagues més humides també hi podem observar algun roure.  Al llarg de tot el recorregut ens trobem rodejats de quilòmetres de murs de paret seca resultat de la incansable activitat dels habitants del territori per fer fèrtil un terreny abrupte i erm. Algun dia s´hauria de reivindicar aquest veritable signe d’identitat del Cap de Creus.

Si volem arribar fins a Cala Taballera haurem de continuar aproximadament uns dos quilòmetres seguit el camí que passa pel Mas Paltre.  Taballera és la veritable reina del Gou.

Els goigs de Sant Baldiri

Ara fa uns trenta anys es va engegar una campanya per a recuperar l´indret anomenada “ Sant Baldiri, la perla perduda del Cap de Creus”. De fet, la recuperació del conjunt no es va poder fer fins que l´ajuntament del Port de la Selva no va rebre la cessió del conjunt arquitectònic  i d’una part de la Vall de Sant Baldiri que encara estava en mans dels ducs de Medinacelli, els hereus dels comptes d’Empúries. Això és però, una altra històriademar.

A Sangre Fria

“Palamós és un poblet de pescadors amb l’aigua tan clara i blava com l’ull d’una sirena. M’aixeco molt d’hora, cap allà a les cinc de la matinada, que és quan els pescadors comencen a feinejar i em desperten amb tant de soroll. Però és bo per a la meva feia”

TRUMAN CAPOTE

A sang freda és el títol d´una de les novel·les més celebres de Truman Capote.  Va dedicar sis any de la seva vida a completar-la a partir d´uns fets reals. Aquesta turbulenta història de crims violents va tenir com a font d´inspiració un dels indrets més bonics de tota la Costa Brava, Cala Sanià.

Cala Sanià és un bonic racó situat entre la platja de Castell i Cala Estreta. El paratge està presidit per la omnipresent figura d´un Mas senyorial d´un blanc immaculat on s´hi va establir l´escriptor en la darrera visita que va fer a Palamós. Per arribar-hi cal prendre el camí de ronda des de Castell.

Cala Sanià amb el Mas que presideix l’indret i on es ca instal·lar Truman Capote al 1962

Entre els anys 1960 i 1962 Truman Capote va estiuejar a Palamós, sempre arribava durant la primavera i marxava ben entrada la tardor. En total hi va passar divuit mesos. Primer va ser a l´Hotel Trias al centre de Palamós, després va llogar una casa amb vistes a la petita platja de la Catifa al mateix port, l´any següent va anar a viure a Sant Antoni de Calonge  i la darrera estada va ser al Mas de Cala Sanià. El pas de l´escriptor a la Costa Brava està reconstruït en el llibre “L´home dels pijames de seda” de Marius Carol.  A Palamós hi trobà l’anonimat i la tranquil·litat que necessitava per enllestir la seva gran obra.

El 26 d´abril de 1960 arriba a Palamós un  Chevrolet negre. Del seu interior baixen l’escriptor, el seu amant i secretari, el també escriptor Jack Dunphy , en Charlie, un bulldog i la Tiatia, una gata siamesa. Porten  vint i cinc maletes d´equipatge i quatre mil folis d’anotacions sobre els assassinats de Kansas que serien la base de la seva nova novel·la.

La popularització de la Costa Brava entre la classe benestant nord-americana de l’època  comença als anys 50 quan Ava Gardner roda a Tossa, Pandora y El holandés errantei a partir d’aquí, d´altres superproduccions i estrelles de Hollywood converteix la Costa Brava en un gran plató de cinema. Aquell ambient internacional atreu també periodistes, diplomàtics  i musics.

Edició en català de la novela que Truman Capote va enllestir a Cala Sanià

El nostre personatge era una persona de costums fixos. Passava la major part del temps tancat escrivint.  Al matí el primer que feia era preparar-se un suc de taronja,  moltes vegades acompanyat amb vodka. Els passejos que feia pel carrer Major eren només per comprar la premsa estrangera i avituallar-se  a la pastisseria Samsó amb olives farcides d´anxova que sembla que el tornaven boig i, amb els destil·lats més delicats. La presencia de l´escriptor va passar molt desapercebuda entre els palamosins, alguns fins hi tot se’n van assabentar del seu pas quan al 2006 es va estrenar el  seu oscaritzat documental biogràfic.

L´estiu de 1962, el darrer que va passar a la Costa Brava,  s´instal·la al  Mas de Cala Sanià. Aquesta mansió va ser construïda pels Woevodsky de Cap Roig als anys 30 per encàrrec de de l´armador britànic Lord Inskape.  Després de la guerra civil hi va viure allí el marquès d´Amurrio, Luís Urquijo i finalment va ser comprada per la família Ferrer Salat.

Al casalot de Cala Sanià és on l´escriptor es va trobar millor. De fet, en aquell moment ja  estava a punt d´enllestir la novel·la i això li va permetre convidar nombroses personalitats de l´època, entre ells la germana de Jackie Kennedy. En aquells temps es va  parlar fins hi tot de la possibilitat que el president dels Estats Units els visités l´estiu següent. Això és però, una altre històriademar.

El casalot de Santa Clotilde

Entre la platja de la  Boadella i la platja de Fenals es troba  omnipresent,  l’imponent Mas de Santa Clotilde que presideix talment, com una mona de pasqua, aquest tros de costa. A la base dels penya-segats d´aquest tram s´hi troben un seguit de freus, illots i algun petit sorral. De ponent a llevant trobem: el freu des Bot, l´Illa des Bot, la cala d’en Serrahina, el sorral d´en Sureda i ja fent partió amb Fenals el Cap d´en Sureda.

El senyorial mas presideix l´entorn

El casalot està rodejat d´uns esplèndids jardins amb unes vistes espectaculars al mar. Sabeu però quina és la seva història?  

Tot comença a l´any 1918 quan Raül Roviralta i Astoul, el Marquès de Roviralta compra la propietat, una vinya coneguda popularment com La Boadella. La seva intenció és construir-hi una Mas aïllat integrat a l’entorn. En un primer moment la finca es va anomenar La Proa, el topònim de l´indret però, més endavant el va substituir pel nom de la seva primera esposa Clotilde Rocamora i Rosés.

La fortuna del senyor Roviralta, a més de l´herència familiar,  provenia dels negocis que havia fet en l´àmbit farmacèutic. Va fundar els laboratoris Andrómaco i va comercialitzar un tònic reconstituent a base d´oli de fetge de bacallà, la glefina, que va tenir molt d´èxit en aquells temps.

Al petit tram de costa està farcit de passos estrets i esculls

En els inicis del projecte, Clotilde Rocamora,  mor de manera sobtada als 32 anys a causa d´una intoxicació. Les cròniques de l’època expliquen la desesperació del Marquès  per la pèrdua de la seva muller. Anys més tard Roviralta es casa amb Odila Arens i a l’’any 1934, acaba l’edificació de l´habitatge  i el matrimoni inaugura la nova residència.

L´interior de la casa va ser projectat i decorat pel mateix Marquès i pel seu amic i pintor Domènec Carles, i en destaquen l’extensa col·lecció de vaixells en miniatura, els tapissos, la ceràmica catalana i les pintures dels artistes del moment. 

Per Santa Clotilde hi van passar importants figures de la vida social i política de l’època com ara Humbert de Saboia, Lluís Companys, Manuel Azaña, Juan Negrín, Francisco Franco o Aristòtil Onassis entre d´altres. Santa Clotilde es va convertir en aquells temps en el punt de reunió de les classes benestants que eren convocades pels amfitrions.

Durant la guerra civil s’alinea obertament amb el bàndol feixista i publica l’assaig “Los problemas de asistencia social en la Nueva España”. En reconeixement  dels seus mèrits, l’any 1952, el Vaticà li va atorgar el títol de marquès de Roviralta de Santa Clotilde. All llarg de la seva vida va impulsar diverses iniciatives socials. En la diada de reis repartia joguines entre els nens més desfavorits. Aquest tradició es va perpetuar fins a l´any de la seva mort, 1979.

Després d´una complicada negociació amb els descendents del Marquès, l´any 1997 els  Jardins són cedits a l´Ajuntament de Lloret a canvi d´una polèmica modificació en la requalificació dels terrenys. La família però va mantenir els diversos habitatges.

Es dona el fet que una neta de Clotilde Rocamora i del Marquès de Roviralta es va casar amb Jose Maria Martínez Bordiu, cosa que uneix la família Rocamora amb la família del dictador feixista.  Així, Clotilde Rocamora es besàvia de José Martínez Bordiu y Bassó, un personatge fosc  que passa algunes temporades al casalot i que ha protagonitzat alguns escàndols.

Ermites marineres (II): Santa Cristina

Santa Cristina és l´ermita més marinera i popular de tota la Costa Brava és troba al terme de Lloret a la platja del mateix nom. Les primeres noticies del temple daten del 1376 malgrat que aquesta primitiva església ha desaparegut amb l´actual construcció, d´estil neoclàssic de finals del segle XVIII.

L´ermita està situada en un petit turonet que presideix de manera majestuosa la bonica racó de Santa Cristina i la seva veïna, Treumal. De fet, en aquest punt hi ha la divisió territorial entre Blanes i Lloret. Així Treumal és la darrera platja del primer municipi mentre que Santa Cristina és la primera de Lloret. El paratge format per aquestes dues platges i l´ermita talment com una mona de pasqua al cim és un dels més bonics i emblemàtics de tota la Costa Brava i ha estat font d´inspiració de nombrosos artistes. El límit marítim d´aquesta divisió territorial és S´Agulla, un bloc granític de forma inconfusible.

Els exvots, en la majoria dels cassos són embarcacions ens miniatura. Alguns d´ells daten del S. XVIII

La història de l´ermita és una història de sacrificis i d´esforços de les classes més populars. Va ser construïda a través de les aportacions dels seus parroquians i de la seva pròpia ma d´obra. Es per això que avui encara, l”Obreria de Santa Cristina” és l´entitat encarregada del manteniment de l´espai i de les tradicions com la diada de Santa Cristina o bé l´aplec dels Perdons que se celebra cada segon diumenge de quaresma.

L’interès artístic del temple ve entre d´altres del retaule de marbre italià policromat que presideix l´altar amb una pintura que il·lustra el martiri de la santa. Però per sobre de tot, per la seva col·lecció d´exvots lliurats pels mariners lloretencs en agraïment a la Santa per haver intercedit en salvar-los la vida en temporals i naufragis.

Santa Cristina és la patrona de Lloret i cada 24 de juliol, dia de la seva onomàstica, és celebra una la tradicional processó marítima on es transporten les relíquies de la Santa des de la platja Gran de la vila. El seguici d´embarcacions té molta anomenada i es una data senyalada per tots els lloretencs. La processo culmina amb el tradicional                S´Amorra, Amorra, una competició de llaguts de rem que rememora el passat mariner de la vila. Hi participen els nou clubs de rem de la vila que representen els antics gremis. Sembla ser que antigament les embarcacions de rem transportaven tota la comitiva fins a la platja. L expressió “amorrar” significa tocar terra amb la proa de l´embarcació. Així el primer llagut que S´amorra és el guanyador.

Es una pena, però avui Santa Marta li ha pres el protagonisme a Santa Cristina

Evidentment, un cop la comitiva arriba a l´esglesia se celebra una missa en honor la Santa on els canten els seus goigs. Acabat l´acte religiós es menja el tradicional “estofat”, un plat mariner que es serveix a tots els assistents. La jornada es clou amb el tradicional Ball de plaça o dansa de les almorratxes on es rememoren les incursions i els danys que els pirates barbarescos van inflingir en aquesta costa.

Des de fa anys, la bellesa de l´indret s´ha vist estroncada per la construcció d´un complex turístic de molt mal gust que altera enormement els paisatge. Un desastre urbanístic que ha hipotecat de per vida el que va ser un dels millors racons de la Costa Brava. La història, aquí, es va repetint.

La platja d´Argelers

Al nord de Cotlliure i ja en el terme d´Argelers, es troba un indret anomenat el Racó. En aquest punt acaben els contraforts de les Alberes que formen la costa vermella i comença un immens sorral continu durant centenars de quilòmetres. És la façana litoral de la plana del Rosselló, les platges d´Argelers, de Sant Cebrià, de Canet del Rosselló, del Barcarès i de Leucata són les més conegudes d´aquest troç de costa sorrenca amb un seguit de llacunes litorals que donen una personalitat única al paisatge.

La Costa del Rosselló és avui una àrea turística de primer ordre amb totes les seves infraestructures adreçades al lleure i al plaer i amb complexos hotelers que arriben fins a la primera línia de mar creant veritables ciutats de vacances.

No fa pas massa anys aquestes platges van esdevenir un veritable infern per a milers de persones, moltes d´elles civils, que fugien de la persecució franquisto-feixista un cop acabada la guerra civil i esperaven trobar a la república francesa, el país dels drets humans, el seu aixopluc.

Refugiats arribant al camp d´Argelers. Foto: Robert Capa

El camí de l´exili pels refugiats s´estroncà al ser conduïts als camps de concentració que es van construir a les mateixes platges que avui són ocupades pels turistes. De tots, el camp de refugiats d´Argelers va ser el primer i ha estat el més conegut malgrat que també n´hi havia d´altres a Sant Cebrià, a el Barcarès, a Ribesaltes o a Adge.

El camp de refugiats d´Argelers es construí a corre cuita en quinze dies. La seva missió era mantenir controlats els milers de refugiats que arribaven pel camí de l’exili. Va ser inaugurat al febrer de 1939. Es trobava al nord de la platja d´aquest municipi, a la platja del Tamariguer. Les previsions inicials era que els retinguts no passessin més de quinze dies al camp però la realitat va ser una altre molt més dura.

En el camp no hi havia cap barracó per a protegir a les persones de les inclemències meteorològiques i aquests es protegien del fred de l´hivern fent forats a la sorra per dormir. El camp d´Argelers era només un immens sorral envoltat per una tanca de filat espinós per evitar la fugida dels presos i vigilats sobretot per la legió estrangera francesa. Set dies després d´estar enllestit ja hi havia més de 100.000 exiliats reclosos en unes condicions molt dures: fam, fred, malalties, violacions,… i es calcula que hi van passar més de 450.000 persones que tenien l´status de presoners de guerra.

Republicans a la platja d´Argelers

Les condicions de vida dels reclosos es van agreujar quan els nazis van ocupar part de França i el govern de Vichy va prendre mesures sobre els jueus, immigrants, comunistes o gitanos. En molts casos, el camp d´Argelers va ser el preludi d´altres destinacions molt més sinistres com Mauthausen, on van ser portats més de 7.000 espanyols procedents sobretot d´Argelers.

Avui Argelers ha recuperat la seva memòria històrica respecte a aquest trist capítol. Si passegeu pel passeig marítim, avui Avinguda de la Retirada del 1939, hi trobareu un monòlit que recorda aquests fets tant luctuosos. També us podreu adreçar al Cementiri dels Espanyols, una immensa fossa comuna on s´hi dipositaven els restes dels que hi van deixar la pell a la platja d´Argelers.

Sembla que la història sigui cíclica i que molts no recordin aquest passat. Això eés però, una altre històriademar

Escola de Radicals: Salvem Castell

Aquest article és fruit d’una històriademar i de la conversa mantinguda amb el Dr Feliu Antunez i Seguí, autor del llibre “Salvem Castell”. El podeu trobar al llibre Escola de Radicals. Quaranta anys defensant el territori de l´Empordà. Brau Edicions.

Avui, després de 25 anys exactes d´aquell referèndum, sembla que els nostres polítics miops no hagin entès res i es continuen malvenent el territori a preu de saldo. 

Situada al nord de Palamós, Castell és avui l’única platja verge de tota la Costa Brava. Hagués pogut acabar molt fàcilment com la seva veïna, la Fosca, totalment urbanitzada. Però la voluntat popular va decidir el seu destí, i avui l’Espai Natural de Castell – Cap Roig és un focus d’atracció turística per al municipi.

Al llarg de la història recent de Palamós hi ha hagut altres episodis de mobilització ciutadana en contra de l’especulació urbanística. Primer va ser “Salvem Cala s’Alguer”, en aquest cas per protegir les barraques i, actualment s’ha organitzat la plataforma “Salvem la Pineda d’en Gori” en contra de la urbanització d´aquest indret entre la Fosca i s´Alguer. La mobilització en aquests dos casos, però, no té punt de comparació amb la volada que va prendre “Salvem Castell”, que es va convertir en un moviment transversal de defensa dels drets col·lectius i del patrimoni natural.

A l’any 1975 els terrenys de Castell estaven catalogats dins el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), redactat a finals dels anys 50, com a “Zona Libre Permanente”. És a partir d’aquest temps que succeeixen projectes urbanístics i Plans parcials que volien desenvolupar aquests terrenys i que, afortunadament, no van arribar a prosperar mai.

Un d’aquests, “Vall Marinera” pretenia construir una macrourbanització amb canals a l’estil del que avui és Empuriabrava. En aquella època fins i tot el Club Mediterranée, abans d’instal·lar-se al cap de Creus, es va interessar pels terrenys de Castell per a edificar la seva ciutat de vacances.

Entre 1981 i 1990 el consistori de Palamós va redactar un nou PGOU que substituiria l’anterior, en vigor des de 1959. Arran d’aquest, la platja de Castell passava de ser sòl rústic a ser catalogat com a sòl urbanitzable programat. El nou Pla, doncs, obria les portes a la possibilitat d’urbanitzar l’espai verge de Castell -la plana i el paratge de Castell.

L’aprovació l’any 1992 del nou PGOU propicia la presentació de dos Plans Parcials per a urbanitzar Castell. Les promotores: El Castell S.A. i Camo S.A. van lliurar els seus projectes per a desenvolupar el sector. D´una banda, la Plana de Castell -promoguda per Camo S.A- pretenia l’edificació de 208 habitatges. De l´altra, “El Castell S.A” volia urbanitzar el paratge de Castell construint 181 habitatges. Tot plegat, segons deien, una urbanització de “baixa densitat”.

El PGOU aprovat i la presentació d’aquests projectes urbanístics van ser el detonant que va mobilitzar molts palamosins i l´origen del naixement de Salvem Castell, que es convertiria en associació dos anys més tard. Salvem Castell a poc a poc aglutinava una part cada vegada més important de la població de Palamós i pressionava a l’Ajuntament en forma de recollida de signatures.

A mesura que passava el temps, augmentava la indignació dels veïns, i el nombre de signatures i adhesions al manifest anava creixent. Finalment es van recollir 13.124 signatures que es van presentar a l’administració el 6 de novembre de 1992. Els sotasignants demanaven la requalificació i la protecció dels terrenys, la seva inclusió al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i l’elaboració d’un pla de gestió de l’espai.

L’Ajuntament, davant la pressió de les empreses promotores i de la Generalitat per una banda, i el creixent suport popular en forma de signatures per l’altra, va decidir recórrer a un referèndum perquè fossin els propis palamosins els que decidissin sobre el futur del seu territori.

Després de moltes vicissituds, el referèndum es dugué a terme el 12 de juny de 1994, coincidint amb les eleccions europees. La campanya va ser dura i plena de desqualificacions cap a la plataforma ecologista. Salvem Castell va aguantar molt bé la pressió i va aconseguir un èxit sense precedents. La pregunta que es va formular en el referèndum va ser: “Vol que Castell –Paratge i Plana- sigui urbanitzable?”. L’ajuntament es va comprometre a què, en cas que guanyés el no, el ple municipal iniciaria els tràmits per a la requalificació i protecció dels terrenys. Per contra, si guanyava el sí, l’ajuntament continuaria endavant l’aplicació del Pla General i s’obriria el camí cap a la construcció dels 389 habitatges.

El cens de persones amb dret a vot era de 10.826. Els partidaris de requalificar els terrenys i impedir les propostes d’urbanització van guanyar amb el 69,8% dels vots, amb una participació superior a la meitat del cens. El 15 de juny en un ple extraordinari, el consistori va presentar una moció per iniciar els tràmits de la modificació del Pla General i catalogar els terrenys com a sòl no urbanitzable.

El camí fins cap a la requalificació efectiva dels terrenys va ser molt llarg i ple de contenciosos. La Generalitat hi va jugar un paper molt galdós alineant-se de manera encoberta amb els especuladors. De fet, la Direcció General d’Urbanisme no va descatalogar els terrenys fins al 2002 i ho va fer obligada per sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i del Tribunal Suprem (TS). Malauradament però, per aconseguir la titularitat pública de Castell, es va haver de fer front a una indemnització en forma de compra a preu d’or quan la sentència judicial ja era en ferm i no hagués calgut. Pels terrenys del Paratge de Castell van pagar 2400 milions de pessetes l´any 1999 quan el valor cadastral era de 108 milions, i pels terrenys de La Plana gairebé 12 milions d’euros l´any 2002. Aquests pagaments es van fer quan el TS ja havia emès la sentència que ratificava el dictamen del TSJC i es denegaven els recursos interposats per les immobiliàries.

Finalment el 28 de febrer de 2001, la Comissió d’Urbanisme de Girona va aprovar la requalificació del Paratge i la Plana de Castell i, el 21 de gener de 2003 la Generalitat va incorporar els terrenys dins el PEIN, després de 10 anys de mobilitzacions ciutadanes. Al llarg de tot el procés es van presentar 33 recursos contenciosos als tribunals i una qüestió penal que donen idea de la forta pressió que les immobiliàries van exercir sobre la voluntat popular. En aquest sentit hi van jugar un paper cabdal els serveis jurídics de DEPANA.

Com a conseqüència d’aquests fets l’Estat amb el suport de la Generalitat va canviar la normativa de consultes populars per evitar que casos semblants es poguessin repetir. Avui, una consulta semblant no tindria cap mena de valor legal.

La prova dels Mateu

Si alguna vegada heu fet el camí de ronda entre Llançà i Colera, segur que recordareu que hi ha un tram on aquest queda tallat i per continuar, en el millor dels cassos, ens haurem de descalçar, grimpar o mullar-nos els peus.

Un cop arribats a la platja de Garbet i una vegada travessada la riera del mateix nom, el camí desapareix com per art de màgia i l´única manera de continuar és anar saltant de roca en roca fins arribar a la cala de Port d´en Joan a uns tres cents metres de Garbet. Estem al cor de la finca dels Mateu i ells són els responsables d´aquesta mena de “coitus interruptus” i d´aquesta privatització unilateral del domini públic. Aquest pas s’anomena de manera popular com la “prova dels Mateu” i serveix per comprovar els nostre sentit de l´equilibri i de temeritat i recordar-nos alhora que els privilegis d´uns quants encara continuen.

Els cartell ens dirigeix cap a la prova dels Mateu. Aquí sembla que allò del domini públic algú s´ho va passar pel forro

La Cala del Port d´en Joan conserva encara els senyals que, no fa pas tant de temps, aquell indret era una platja totalment privada, la residència d´estiu d´uns poderosos, els propietaris del Castell de Peralada. Una nissaga fortament connectada amb el regim franquista primer i amb els primers governs democràtics de Catalunya més tard. Les edificacions, la piscina o l´embarcador en són els senyals més clars d´aquest passat sumptuós i irreverent.

La Nissaga dels Mateu s´inicia amb Damià Mateu que va fer fortuna en la industria siderúrgica i més endavant va fundar la companyia Hispano Suiza. A l´any 1923 va comprar el castell de Peralada com a regal de noces pel seu fill Miquel. El seu hereu, Miquel Mateu, conegut també com a Miquel del ferros, va presidir la Caixa de Pensions i controlava el diari de Barcelona. Va ordenar la construcció de l´estança vacacional als terrenys de la platja de Garbet on la família hi passava els estius. Va ser conseller nacional de Falange Española i evidentment era amic personal del dictador Franco. En esclatar la guerra es va passar al costat nacional i va formar part de l´estat major dels feixistes. Com a premi a la seva fidelitat l´endemà de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona en va ser anomenat alcalde i va exercir en aquest càrrec fins al 1945. A partir d´aquesta data va ser anomenat ambaixador espanyol a París.

Arreu senyals de prohibició, no fos cas que,…

El dictador Franco visitava amb certa regularitat als Mateu i passava algunes temporades a la finca de Garbet on es va fer construir un gros embarcador que va acollir en diverses ocasions a l´Azor, el iot del dictador. Altres personalitats il·lustres que també van passar per la finca van ser Josep Pla o Salvador Dalí.

La seva filla, Carmen Mateu es va casar amb un destacat membre de la burgesia catalana, Artur Suqué, fortament connectat als governs convergents de l´època i especialment amb Jordi Pujol i Lluis Prenafeta. En aquests temps, es va intentar netejar la imatge del passat de la família amb un festival de Música.

En aquesta mateixa finca s´hi troben les 12 ha de vinya on els hereus dels Suqué-Mateu, hi produeix entre d´altres el Finca Garbet o Aires de Garbet, uns vins excel·lents que no ens han de fer oblidar que els Mateu són els responsables d´aquest tall vergonyós en el camí de ronda, la prova dels Mateu.

L´arribada dels motors

L´arribada dels motors va suposar el final d´una època i d´una activitat que havia començat amb el naixement de la humanitat. A partir d’aquest moment la pesca deixa de ser ,en bona mesura, una activitat precària i perillosa. Amb els motors es guanya independència respecte al medi i la pesca, i poc a poc, es converteix en una activitat industrial més. L´arribada dels motors marca l´acabament d´una forma de vida i una manera d´entendre el mar molt més en consonància amb la natura. Amb els motors s´acaben també, els usos tradicionals de la platja.

A Catalunya els primers motors apareixen a inicis del s XX i als anys vint ja es començaven a generalitzar arreu. Primer, són instal·lats de qualsevol manera en els bastiments pensats per navegar a la vela i una mica més endavant col·locats en dissenys ja pensats per a contenir-los. El canvi però ,no va succeir de la nit al dia sinó que d´una manera progressiva es van anar implantant, això si, en molts pocs anys. Durant un temps van conviure alhora veles i motors. De fet, en un primer moment aquests només eren usats per a realitzar determinades maniobres o bé en situacions de manca de vent. El motor en els seus inicis era entès com a un element auxiliar, poc a poc però es van convertint en un element imprescindible.

A Sant Pol, com a molts municipis de la comarca les barques s´varaven cada dia a les platges. Amb l´arribada dels motors aquesta feina es fa molt més feixuga.

Els motors, entre moltes altres coses, canvien les línies bàsiques dels dissenys nàutics que s´havien fet fins aquell moment. Les formes gràcils, esveltes i lleugeres pensades per navegar a vela es van anar canviant per formes molt més robustes i pesades pensades per a oferir el màxim rendiment de les embarcacions de pesca.

L´argot típic mariner pateix també la inclusió d´uns mots fins aleshores desconeguts. En les converses entre mariners o pescadors apareixen termes com delco, magneto, cardant o bolinder. L´arribada dels motors canvia també els sistemes de pesca més ancestrals, la parella de bou per exemple, desapareix a partir d´aquest moment i es passa a feinejar amb una sola embarcació. A partir dels anys 20 es comencen a introduir els bous a motor. Aquestes eren barques d´unes 30 tones de registre que anaven proveïdes de motors moguts per olis pesats.

Els orígens de la teranyina van també íntimament relacionada amb l´aparició d´aquests ginys i fan recular de manera espectacular la flota del sardinals que, fins a les hores, era l´art que ocupava a més persones. L´acceptació de la teranyina va costar molt i va ocasionar fortes alarmes i recels entre pescadors ja que creien que el seu us acabaria amb tot el peix del mar. En aquells temps, els sardinals que eren els arts de pesca més estesos i comencen la seva progressiva decadència que els portà a la pràctica desaparició en molt poc temps.

A moltes platges, com la de Badalona, eren un tràfec continuu de feina relacionada amb la pesca

D´ençà la introducció dels motors, els pescadors noten una certa disminució en les seves captures i es queixen de “que si hom no hi posa un remei, les barques motores i les peces d´arrossegament acabaran per esgotar el peix de les nostres costes, destruint una riquesa immensa i deixant a la misèria milers de catalans que viuen d´aquesta industria extractiva de la mar”.

L´aparició dels motors també dificulta la feina diària d´avarar i treure les barques cada dia a les platges. Les embarcacions cada vegada és fan més feixugues i l´esforç per treure-les es cada dia més gran. S´usen molt més els animals de tir i apareixen també les casetes de motors per a facilitar aquesta feina. L´arribada dels motors significa també l´aparició de la màquina de xorrar o “maquinilla” fet que facilita molt les maniobres a l´hora de calar o xorrar (llevar) els arts.

Els primers motors eren semidièsels d´un pistó amb molt pocs cavalls. Per instal·lar els motors el primer de tot que calia era reforçar el casc i refer l´estructura per donar-los cabuda. Calia també retocar la popa per a col·locar l´hèlix.