Peix de segona (IV): el congre

El congre és un d’aquells peixos posats més injustament en el grup de peixos de segona. De carn finíssima, compacte i forta que, en certa manera, recorda a la del rap. El seu aspecte de serp, el tacte llefiscós de la seva pell i sobretot la gran quantitat d’espines que presenta, especialment a la zona caudal, l´han relegat en aquesta categoria.

Si trobeu congre, especialment si es de bona mida, no ho dubteu, compreu-lo. La part posterior, de l’anus o pixador com a anomenen els pescadors, fins a la cua us servirà per fer un brou de peix exquisit i la resta la podeu fer de qualsevol manera. Si les rodanxes són grosses, normalment guisades o en suquets. Proveu també de fer-lo a la brasa i ja em direu.

El congre és un peix de carn ferma i molt gustós

El congre (Conger conger) és un peix d’ aspecte únic. Es diferencia clarament de la morena (Muraena helena), un peix amb el cos d’aspecte semblant,  per la seva coloració amb tonalitats grisoses i blavoses, i amb el ventre més clar que el dors. La secció del seu cos és gairebé circular la qual es va comprimint a mesura que ens acostem a la cua.  En canvi, la morena presenta una coloració marronosa molt més fosca i la secció és un xic comprimida lateralment. La morena a més, no presenta aletes pectorals. Els juvenils de congre es poden arribar a confondre amb l’anguila (Anguilla anguilla).

Es tracta d’un peix gran, pot arribar als tres metres de longitud però sovint la mida de les captures són  més petites. Té el cap gran amb els ulls grans i rodons. La seva boca és grossa, amb els llavis molsuts i carnosos  i amb una potent dentició. Presenta una sola aleta que és el resultat de la fusió de la dorsal, caudal i anal.   El congre es un voraç depredador, s’alimenta d’altres peixos, cefalòpodes i crustacis. Es pot trobar des de les aigües més litorals fins als més de 1000 m de profunditat.  Els exemplars més grossos viuen sobre fons rocosos costaners on s’encauen.  Aquests exemplars, més sedentaris, són un preuat premi pels pescadors submarins. Quan estan a dins del cau  no solen ser agressius malgrat que en alguna ocasió s’ ha descrit l’atac als  submarinistes més curiosos i que els  molesten en excés.

El congre presenta un cert dimorfisme sexual que afecta a la seva mida i a la forma del cap. En general les femelles són més grosses que els mascles. Els mascles rarament arriben al metre de llarg i al mig quilogram de pes mentre que les femelles són molt més grans. Pel que fa a la forma del cap, les femelles presenten un perfil còncau mentre que en  els mascles és més obtús i el perfil és totalment recte.

El congre sol viure encauat

Es reprodueix una sola vegada i despès moren. La femella sol pondre entre tres i sis milions d´ous que passen per diversos estadis larvaris planctònics abans de convertir-se en juvenils, un d‘aquests estadis és la larva leptocèfala, molt semblant a la de les anguiles. Es recomana no consumir exemplars inferiors als seixanta centímetres de longitud per assegurar que s’hagin pogut reproduir.

El receptari tradicional dels pescadors conté nombroses receptes fetes amb el congre. Aquesta espècie forma part del ranxos més típics dels nostres pescadors. Normalment es cuina guisat amb patates, amb arròs o bé amb pèsols i formant part de l’ univers dels suquets de peix.

El congre es pesca amb els arts d’arrossegament però també es pot capturar amb palangres i amb el tresmall. A la mediterrània hi conviuen varies espècies de congre com ara, el congre dolç (Gnathophis mystax) o el congre roig (Ariosoma balearicum). Això es però, una altra històriademar.

Peix de segona (3): la cinta

De les més de cent espècies que es comercialitzen en les llotges catalanes, en consumim poc més d’una dotzena. La resta, forma part del que anomeno “peix de segona”, espècies més o menys subestimades al taulell de les peixateries malgrat tenir unes  característiques gastronòmiques que les farien aptes a la taula dels més gourmets. La cinta  és una d’aquestes espècies menystingudes, que malgrat tenir una qualitat de la seva carn fora de sèrie i un preu molt assequible, no gaudeix de l’estima que es mereix.

La Cinta (Cepola marcrophthalma) és un peix d’ aspecte inconfusible

La cinta o veta (Cepola marcrophthalma), com el seu nom indica, és un peix allargat i fortament comprimit lateralment que es va fent més punxegut  a mesura que s’acosta a la cua. D’aspecte inconfusible, presenta un cap amb els rostre curt, els ulls grossos i la boca un xic protràctil amb dents molt afilades. El dors és de color vermell ataronjat  intens mentre que el ventre és molt més clar. L’aleta dorsal i l’anal són baixes, molt llargues i estan fusionades amb la cua. No solen fer més de 40 cm de llargària si bé la majoria d’exemplars comercialitzats són bastant  més petits.

La cinta és una espècie bentònica que viu sobre fons de sorra o de fang de la plataforma continental i també en els alguers des de la zona litoral i fins als 200 m de profunditat. És una espècie solitària o que forma petits grups. Es tracta d’un peix  molt més actiu durant la nit. Normalment viuen enterrades en el substrat. El seu règim és  carnívor i s’alimenta bàsicament de petits crustacis. Després dels temporals s’ apropa a la costa. Per la seva part, la cinta forma part de manera destacada en la dieta de peixos com el lluç, el gall de Sant Pere, el rap o la llampuga

Es reprodueix entre la primavera i la tardor quan la temperatura de superficial de l’aigua supera els quinze graus. Tant els ous com les larves són pelàgiques i formen part del plàncton on són molt freqüents especialment a finals d’estiu.  

La seva carn és ferma, molt fina però no és excessivament apreciada. És  excel·lent fregida amb alguna barreja d´altres espècies,  en aquest cas, és cruixent i molt saborosa. L’únic inconvenient són les espines però que amb una mica de pràctica són molt fàcils de treure.  En algunes ocasions, especialment en els exemplars més grossos, s’usen per a l’elaborar brous de peix.

Normalment es comercialitza barrejada amb d’altres espècies formant el peix de morralla

Històricament ha estat una espècie força apreciada. De fet, una de les primeres receptes de peix registrades de la història, pel cuiner grec Mithaecus o Mítec , el primer autor d’ un llibre de cuina conegut per la història, està feta amb aquesta espècie. En aquest recull  parla de la Tainia, nom amb que es coneix aquest peix en aquella zona geogràfica. En la recepta es fa servir oli d’oliva i  formatge, si bé aquest darrer component sembla que va portar molta controvèrsia entre els cuines de l’època ja que molts eren de l’opinió que el formatge no adiu amb aquest peix, i és que els gustos gastronòmics  han canviat molt al llarga de la història.

Des del punt de vista nutricional, la cinta forma part del peix blanc ja que conté menys de l´1,5% de greixos i és molt baix en calories, la qual cosa el fa molt apte per a moltes dietes saludables.

Es pesca sobretot amb l’art de bou.  Normalment es comercialitzen barrejades amb altres espècies de petita mida que forma part de la “morralla”. El màxim en les seves captures es produeix entre finals de primavera i al llarg de l’estiu i els mínims a l’hivern. La seva pesca no està regulada ni té talla mínima legal per a la seva comercialització.

En Gustavo

Hi ha persones de les quals, la seva presència està vinculada a un lloc determinat. Una d’aquestes era en Gustavo, un personatge que anava lligat de manera indissoluble amb el port pesquer d’Arenys de Mar. Segur que tota la gent que freqüenta el port  sap perfectament de qui parlo. Ara fa un temps ens ha deixat, serveixi aquesta modesta històridemar d’homenatge pòstum a una persona i a una manera de viure i a totes les persones i en especial al José Montes que el van ajudar al llarg dels darrers anys de la seva vida.

En Gustavo. Foto: Josep Montmany

De fet, no coneixia personalment al Gustavo malgrat que cada vegada que ens creuàvem pel port o per la riera ens saludaven efusivament amb un Adeuuuuu!!!!! ben sorollós. Alguna vegada m’havia quedat una estona a fer-la petar però era certament difícil, anava a la seva i moltes coses del que deia eren del tot inintel·ligibles. M’hagués agradat profunditzar una mica més en la seva vida, penso que tindria moltes més coses per explicar.

Si en Gustavo hagués estat contemporani de l’Espriu segur que  hagués tingut un espai en la seva obra  amb d’altres personatges del seu imaginari  com en Quelo, la Quela en Tric-Trac, en Saragossa o la Trinquis.

Analfabet de cap a peus, va intentar aprendre a llegir i escriure al port amb l’ajut d’alguns companys de barcada però no se’n va sortir. Moltes vegades el trobava assegut a les escales de la Casa del Mar fent discursos a un auditori invisible  i gesticulant de manera exagerada. Precisament en aquest establiment del port, molt sovint li preparaven un cafè ben carregat i li donaven una mica de les sobres del menjar.

De fet, Gustavo no era el seu nom veritable, aquest,  com si volgués amagar el seu passat, mai es va conèixer del cert. Només al final de la seva vida les persones més properes a ell i que el van ajudar, van reescriure el nom que els va dictar i el van utilitzar per poder tramitar l’accés a la sanitat pública. Per mi, sempre serà en Gustavo.

Va viure més de trenta anys al port d´Arenys en la més absoluta misèria. Els primers temps va estar embarcat en diverses ocasions, a l´encerclament o a la petxina. En èpoques que no tenia barca sempre ajudava a l’hora de carregar el gel o per descarregar la captura del dia a canvi d’una mica de peix per a la seva subsistència que malvenia per guanyar alguns diners per a l’alcohol. Feia també altres feines com ara pelar els peixos gat que diversos quillats havien agafat aquella jornada abans de portar-los al rotllo.

En Gustavo va ser un perdedor però, per sobre de tot, va ser una bona persona. La beguda va ser la seva perdició. Els darrers anys de la seva vida va aconseguir deixar-la, i es que, com bé deia, es va cansar de parlar amb els fanals del port! Una altra afició del Gustavo, especialment els darrers anys, va ser  el dibuix, tenia una bona col·lecció de dibuixos, d’esbossos i de retrats que ell mateix havia fet i molt acordes a la seva personalitat.

En Gustavo va morir el març del 2020 a Can Ruti com  a conseqüència de la Covid-19 que va agafar quan estava internat en un centre sociosanitària a Mataró. Paradoxes de la vida, va viure més de trenta anys dormint en algun racó del port; alguna temporada sota una barca abandonada, d’altres en algun magatzem  i forces anys a l’interior d´una nevera desballestada o en un pis ocupat al Bareu i, quan entra a la roda del sistema sanitari per tractar-se la malaltia que patia, agafa el coronavirus.

Al llarg de la història del port hi ha hagut d’altres personatges pintorescos. Recordeu en Montserrat? Aquell senyor que anava tot l’any amb samarreta i amb barret de mariner?  Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona

El consum de peix fresc i de proximitat és una de les recomanacions més insistents  que ens fan els nutricionistes per millorar la nostra salut. L’hora del sopar, un cop acabada la jornada, és un dels millor moments per a consumir peix fresc, acabat de pescar que, un cop subhastat, arriba a les peixateries aquella mateixa tarda.

El ritme frenètic de la nostra societat fa, que moltes vegades, tinguem poc temps i aquesta manca de temps i aquestes presses es redueix en la simplificació i releguem el consum de peix fresc de proximitat en  un segon pla.

Sóc del parer que cal anar a les peixateries de barri i adquirir el peix portat directament de les nostres llotges. Els que vivim en pobles de mar i amb port pesquer tenim una grandíssima sort en aquest sentit i moltes vegades no som capaços de ser-ne conscients.

La boga (Boops boops) i el sorell (Trachurus trachurus) formen part del peix de segona. Foto: Ictioterm

El negoci del peix ha patit molts canvis en els darrers anys, els majoristes apareixen en la cadena de distribució per abastar a les peixateries, especialment si es tracta dels establiments de les grans àrees comercials i supermercats. Allí ens imposen la seva “dictadura” i ens fan adquirir el que els hi és més rendible sense tenir en compte ni la temporada, ni la proximitat, ni la frescor del producte.

Les modes en el consum de peix han ajudat a estigmatitzar algunes espècies. A vegades perquè són difícils de manipular, de cuinar  o perquè, senzillament tenen espines. Així, algunes espècies de peix ja no són comercialitzades pels pescadors, doncs no els hi son rendibles,  i en cas de agafar-ne, com que saben que no tindrà sortida en llotja, les llencen per la borda en un despropòsit monumental.

Recordo de menut d’ haver consumit gerret (Spicaria smaris), boga (Boops boops), sorell (Trachurus trachurus), verat (Scomber scombrus), o xucla (Spicaria maena), espècies de peix menystingut. Peix de segona, malgrat ser, de costa i fresquíssim i que ja no arriba a les peixateries entre d’ altres raons, per manca d’interès dels clients. En aquest sentit és molt més còmode cuinar una rodanxa de salmó que no pas un grapat d’aquests peixos.

El gerret (Spicaria smaris) i la xucla (Spicaria maena) són dues espècies de peix de segona. Foto: Ictioterm

A la llista de peixos de segona n’hi podríem afegir d’altres  com la bròtola (Phycis blennoides), la mòllera (Trisopterus luscus), el capellà (Trisopterus minutus)  i fins hi tot la maire (Micromesistius poutassou) que malgrat trobar-se a les  peixateries, tenen molt poca sortida pels canvis d’hàbits en el consum i per les modes.

El fet de formar part d’aquest grup de peixos de segona, no es deu a la  poca qualitat de la seva carn, que en molts  casos és excel·lent, ni tampoc a que hagin desaparegut a causa de la sobrepesca. Es tracta només de que han deixat de tenir interès comercial i que si se’n pesquen, són retornats al mar. En aquest sentit es calcula que cada dia es llencen per la borda dels nostres pesquers més de vint tones d’aquest tipus de peix.

Als peixos de segona no els donem la oportunitat de jugar en el taulell de les peixateries en la mateixa divisió que ho fan d’altres espècies foranies i de dubtosa sostenibilitat que sí que hi son presents. Així, mai els donarem la oportunitat de pujar de categoria. La oferta en les peixateries és limita sempre a la dotzena de peixos més demandats i que en molts casos la seva explotació està sobresaturada. Només diversificant el consum i aprofitant l’ampli ventall d’espècies comestibles que ens ofereix la nostra mar, podem aconseguir un consum de peix fresc, de proximitat i sostenible. Això, és però, una altra històriademar.

La fi de l´Art de Bou?

Sembla que aquesta vegada va de veres. L’administració té a sobre la taula una proposta de restricció que implicaria a la pesca d’arrossegament o art de bou.

L’àrea total afectada on hi haurà aquesta restricció és de 400 km2, una superfície superior  a la comarca del Maresme. Aquesta estaria fragmentada al llarg de tot el litoral català i estaria formada per divuit  sectors des del Cap de Creus fins a les aigües del Delta de l´Ebre. En totes aquetes zones els pescadors de bou veurien prohibit l´accés als caladors.

D´aquestes divuit àrees, n´hi ha set que pertanyen a les confraries de Girona, sis a les de Tarragona i cinc a les de Barcelona. Pel que fa a les superfícies, al litoral gironí  correspondrien 174 Km2, 86,5 km2 a Barcelona i 139,5 km2 a Tarragona.

Zona de tancament a l’art de bou, corresponent a les 18 àrees el litoral català que en total representen 400 Km2. Totes aquetes àrees estan sobre el talús i en els canyons submarins on es localitzen els caladors de l´art de bou.

La redacció del Pla ha anat a càrrec de l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (IcatMar) i l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM-CSIC). Aquest acord entre científics i pescadors es produeix arran de la pressió que s’està exercint des de la Unió Europea en relació a l’esforç pesquer que s´inverteix sobre les comunitats demersals, la situació de les poblacions objecte d´explotació i el greu impacte ambiental produït per  l´art de bou sobre el medi.

 Des de l´entrada en vigor, el gener de 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterràni Occidental impulsat des de la Unió Europea , la pesca d´arrossegament està vivint canvis molt importants. Aquesta Pla estableix mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca incrementant així els períodes de veda. Així, des de l’inici del Pla, els dies de pesca d´aquests tipus d´arts de pesca s´han reduït un 17,5%

A Catalunya, l´acord entre la comunitat científica i els pescadors es materialitza en l´establiment d´aquestes divuit grans àrees per intentar que es frenin els períodes de veda. A més, la comunitat  científica pensa que és molt millor aquesta restricció que no pas  l´augment dels dies d´aturada, ja que d´aquesta manera es facilita la regeneració dels fons marins i la recuperació d’estocs.

Aquesta mesura afectarà  a la totalitat de quillats de bou que feinegen en aigües catalanes, unes dues-centes cinquanta embarcacions en total. La pesca d´arrossegament o art de bou és un dels sistemes de pesca més poc eficients dels que s´usen en l´actualitat. La pesquera consisteix en arrossegar un art en forma d´embut pel fons marins enduent-se pel davant tot allò que es posa al seu camí.   L´art de bou és un ormeig de pesca gens selectiu tant pel que fa a les talles de les captures com pel que fa a la diversitat d´espècies.

L´art de bou és l’ormeig de pesca que en sortirà més perjudicat per aquesta mesura

Dins del recursos demersals que més preocupen als científics es troba el rap, el lluç, el moll de fang, la gamba vermella, el llagostí o l´escamarlà. D´entre ells, el més preocupant és la pesquera del lluç (Merluccius merluccius) que és del tot insostenible  i acabarà extingint aquesta espècie dels nostres caladors si no s´hi posa remei de manera urgent.

N´hi haurà prou amb aquesta mesura? Personalment penso que és del tot insuficient i que caldria replantejar el problema des de l’arrel. Les característiques  de la Mediterrània pel que fa a la seva productivitat el fan un mar on l’art de bou no hi encaixa de cap de les maneres. El que s´hauria de fer és precisament promocionar els arts de pesca tradicionals molt més selectius i respectuosos amb el medi. Caldria també educar els consumidors pel que  fa peix de temporada i la diversitat d´espècies amb valor comercial. Això es però, una altra històriademar.

Escórpores, rascasses i caps-roig

En el tercer lloc, jo hi posaria l’escórpora roja, o sigui la rascassa en la costa nord o gallina —nom que se li dóna pel color— en el coster meridional. Les innombrables varietats d’escórpores de colors que viuen en la nostra costa rocosa no poden menjar-se per la gran quantitat d’espines que el seu cos presenta. Són animals monstruosos i malignes. Són excel·lents, en canvi, per a ser bullits i produir un brou de primera qualitat.

JOSEP PLA, Bodegó amb peixos OC2

Les  escórpores,  rascasses i caps-roig són un grup de peixos força populars. La delicadesa de la seva carn,  ferma i molt gustosa, ha estat sens dubte el factor que ha divulgat la seva coneixença arreu. Prova d´això es la riquesa de noms amb que s´anomenen aquests peixos i que, ha estat també,  la raó per la qual  hi hagi hagut força confusió entre noms populars i contrades. En català les podem anomenar: escórpora, escorpra, escórpora fosca, escorpina roja, cap roig, rufí, polla, capó, gallina, rufí, rascla, rasclot o rascassa entre d´altres

Els representants d´aquest grup són peixos de cos robust, allargat i comprimit lateralment. Presenten un cap voluminós, ple d´espines i extensions dèrmiques. L´ull és gros i té una mandíbula molt potent. L´aleta dorsal es continua amb radis espinosos forts amb glàndules verinoses connectades a ells, precisament d´aquí prové l’etimologia del seu nom. En la seva coloració hi predominen els colors vermellosos i brunencs, i gairebé sempre es  críptica amb l´entorn. Tots els representants d´aquest grup són espècies litorals que formen part del que anomenem popularment peix de roca.

Scorpaena scorfa o Cap-roig (esquerra) i Scorpaena porcus o Escorpora fosca o Rascassa (dreta)

Sota la denominació d’escórpores, racasses i cap-roig  ens referim bàsicament a dues espècies diferents, (Scorpaena scrofa), coneguda popularment com a  cap roig, escórpora roja o polla  i (Scorpaena porcus), anomenada escórpora vera, escórpora fosca o rascassa.  Per acabar d´embolicar encara una mica més la troca, en castellà, en alguns indrets, al cap roig se l´anomena rascacio i a la rascassa, cabracho.

Scorpaena scfrofa presenta apèndix cutanis distribuïts per tot el seu cos. La seva coloració va del vermell a tonalitats brunes. Els radis de l´aleta dorsal d´ambdues contenen un potent verí. Scorpaena porcus és de tonalitats brunenques,  és una animal sedentari, solitari i que habita sobre fons rocosos. Ambdues són de bona mida ideals per a fer suquets, cassoles de peix, fer-les al forn o bé a la brasa.

Escórpores, rascasses o Caps-roig són els reis dels peixos de roca. Foto: B.A. Diari Ara

A les nostres aigües hi viuen d´altres representants d´aquest grup. En general aquestes altres escórpores són exemplars de petita mida que tenen força interès com a peix de sopaScorpaena elongata dita popularment escórpora allargada, pot arribar a confondre’s amb el cap-roig, en aquest cas no presenta mai apèndixs en la mandíbula. Scorpaena loppei, anomenada escórpora de blanda, mai assoleix més de 10cm de llargària. Scorpaena notata, conegut com a captinyós o escórpora tinyosa, és molt semblant a l’anterior i es distingeix per la taca clara al principi de l´aleta dorsal i una taca negra als darrers radis de la mateixa.

Les escorpores es pesquen amb diversos arts de pesca entre els que destaca l´art de bou. No obstant això, els exemplars de més grossos i de més qualitat  es capturen amb arts de pesca artesanals com ara les nanses, els tresmalls o els palangres.

Peix sense espina

El peix és un dels aliments més rebutjat en els menús infantils. Fer atractiu el seu consum, sobretot entre els més petits, passa per a trobar espècies amb poca espina. La manca educació que hi ha en aquest aspecte fa que les espines s´hagin convertit en un escull insalvable que fa recular el consum d´un producte sa, necessari i bo i que ens aboca a consumir uns productes de dubtosa qualitat i carregats de problemes que poden afectar a curt termini la nostra salut.

Els experts recomanen el consum de peix entre tres i quatre vegades per setmana. Com a pares caldria educar als infants en aquest fet i acostumar-los a conèixer la gran diversitat d’espècies que es poden consumir i saber menjar-les traient bé treure les espines.

Les barrets de peix cada dia s´estan popularitzant més

Una possible solució seria trobar espècies alternatives amb poca o sense espina. Una tria limitada a molt poques espècies que reduirien la diversitat de la nostra dieta que la farien molt més monòtona i menys interessant i que produiria una sobreexplotació d´aquests recursos pesquers.

Una altre alternativa passa pel consum de les barretes de peix. Productes manufacturats industrialment amb diverses espècies de peix de dubtosa qualitat i que normalment és gairebé impossible conèixer amb exactitud de quina espècie estan elaborades. La comoditat que representa aquest producte en la nostra atrafegada societat les està convertint en una opció cada vegada més utilitzada.

La majoria de barretes de peix que trobem als congeladors dels supermercats estan elaborades amb lluç. Sota aquesta denominació hi ha diverses espècies de lluç de baixa qualitat que provenen sobretot dels caladors de l´Argentina, de Xile, del Senegal i de Namíbia. Espècies capturades per flotes industrials estrangeres amb una despesa d’emissions de CO2 del tot inacceptables, amb mètodes d’extracció que produeixen un elevat impacte sobre el medi i que a més ofeguen la migrada economia de les societats de pescadors locals.

Algunes marques fins hi tot les elaboren imitant la silueta d´animals marins

Malgrat que en les etiquetes posi que es tracta de barretes elaborades amb lluç és gairebé impossible de conèixer amb seguretat de quina espècie es tracta. Fins hi tot es dona el cas en alguna ocasió que el lluç es troba barrejat amb d´altres espècies de menor qualitat.

Però, que contenen exactament le barretes de peix? En el millor dels cassos, el percentatge de peix que contenen no supera el 50%. La resta són diversos tipus de farines i fècules que farceixen el producte. Olis de baixa qualitat, edulcorants i sal completen la llista negra, un còctel perfecte per a una alimentació gens saludable. Si a més de tot plegat hi afegim el fet que les barretes de peix es cuinen normalment fregides, les fa una menja gens recomanable per als nostres infant i joves per l´aparició de furans, substàncies canceroses que es formen a l´hora de cuinar-les.

La barretes de peix són l’opció més fàcil però ni de bon tros és la més saludable. El peix té espines i hem d’educar sobre aquest fet per poder consumir el producte natural, fresc i de proximitat.

Peix de roca

Escórpores, rascasses, cap-roigs, penegals, lluernes, rogers, morenes, congres, neros, anfossos, corballs,…. Formen part d´una orquestra fantàstica plena de solistes que brillen amb llum pròpia al xup xup de la cassola de terrissa sobre els fogons. Com diria en Pla, un autèntic bodegó amb peixos.

Sota la denominació de “peix de roca” agrupem un seguit d´espècies que tenen com a denominador comú el fet de viure sobre afloraments rocosos. Malgrat aquest fet, aquesta classificació es basa més en criteris gastronòmics que no pas biològics , ja que el peix de roca té unes característiques comunes que el fan molt indicat pels “suquets” i pels caldos de peix. De carn molt gustosa i compacte que no es desfà en coure-la, des de sempre una menja humil de pescadors que s´ha convertit en un àpat de luxe en els millors restaurants.

Escórpores, rascasses o caps roig són els reis d´aquest grup. Foto: B.A. Diari Ara

El grup del peix de roca té una sèrie de característiques comunes. Són espècies bentòniques. Solen ser exemplars acolorits. Són espècies molt territorials i de creixement lent. La majoria són solitaris i voraços depredadors. Viuen encauats i rarament formen moles.

La seva carn, malgrat ser excel·lent, presenta moltes espines cosa que dissuadeix als compradors. Alguns com les escorpores i rascasses a més presentes punxes dèrmiques a la seva pell. Aquest petit inconvenient fa que siguin poc preuats en la cuina diària de les llars malgrat la bona qualitat de la seva carn.

No s´ha de confondre el peix de roca amb el peix de sopa. Malgrat que el primer és ideal per a ser bullit, dins el grup del peix de sopa s´hi inclouen espècies de petita mida i que, de per si mateix, no es valorarien gaire però que el conjunt dona un valor afegit al grup. Evidentment algunes espècies del peix de sopa també formen part del peix de roca però no totes les espècies del peix de sopa són espècies de roca.

Gairebé totes les espècies d´aquest grup viuen arran de costa i són capturades, d´un en un, amb arts de pesca artesanals, això fa que siguin exemplars de bona mida i d´una qualitat immillorable una vegada pescats. Els fons rocosos són uns hàbitats on els arts de pesca menys selectius no hi poden treballar amb facilitat i per això les espècies d´aquest grup es solen capturar amb ormeigs molt més selectius i que malmeten molt menys el cos dels animals com a ara els palangres, els tresmalls, les nanses i fins i tot amb pesca recreativa amb arpó.

A le Formigues hi ha un peix de roca excel·lent. Foto: Castell de Ceuró

Precisament la pressió de la pesca submarina és un dels factors claus per entendre la davallada d´aquestes espècies. Malgrat que no hi ha estudis fiables al respecte, l´espoliació que estan patint els fons marins per part dels pescadors recreatius està portant al límit aquest tipus de peix. Una altre factor per entendre la davallada de les espècies de roca es troba en la degradació dels hàbitats litorals per múltiples factors. Sense la recuperació d´aquests hàbitats, no podem pretendre recuperar les espècies de roca.

Tot i el seu elevat valor culinari, en aquest grup també hi trobem espècies amb poc valor gastronòmic o bé difícils de trobar a les peixateries com ara les castanyoles els cabuts o les julioles malgrat que aquestes últimes resulten excel·lents.

Alguns municipis de la costa Brava com ara Begur, des de fa anys promocionen aquest tipus de peix a través de jornades gastronòmiques a voltant del peix de roca.

Pesca artesanal. Pesca de futur?

Hi ha una certa confusió entre termes que cada vegada utilitzem més quan ens referim al peix que adquirim a les nostres peixateries: peix capturat amb arts de pesca artesanals i peix capturat amb sistemes de pesca industrials o semi industrials. Evidentment aquesta categorització no té res a veure amb que el producte sigui de proximitat o de quilòmetre zero.

El peix artesanal, per definició és sempre producte de proximitat, però no tot el peix de proximitat és capturat amb arts de pesca artesanals. Per exemple, les captures que es realitzen amb els quillats d’arrossegament no es poden considerar artesanals. En tot cas, podríem definir-les com a peix de proximitat capturat amb sistemes de pesca semi industrials.

Els tresmalls, les soltes, el palangre, les nanses, el bolitx, la sonsera, els cadups o les gàbies de marisqueig entre d´altres formen, part d´aquesta categoria que anomenem pesca artesanal.

La pesca artesanal ´´es el futur de la pesca a la Mediterrània

Quan ens referim a la pesca artesanal es vol fer esment a tots aquells sistemes de pesca que capturen el peix a petita escala de manera molt selectiva i amb un esforç pesquer baix. En aquesta categoria, les embarcacions i les tripulacions són també reduïdes i l´organització productiva és de caire familiar. Una altra característica de la pesca artesanal és la poca evolució que han tingut els paranys de pesca al llarg de la història. Només els materials naturals han estat substituït per d´altres sintètics i més eficients.

En la pesca artesanal, la interrelació entre el medi, l´art de pesca, les espècies capturades i els propis pescadors és del tot sostenible. Gairebé sempre es pesquen exemplars per sobre de les talles mínimes i molt poc malmesos per la captura, amb la qual cosa augmenta la seva qualitat. La pesca artesanal és doncs també un tipus de pesca ecològica.

Les pròpies característiques d´aquests tipus d´arts de pesca la fan força vulnerable a les condicions meteorològiques cosa que propicia que, de manera natural, s´estableixin aturades biològiques ja que els propis pescadors no poden sortir quan hi ha mal temps. Els pescadors artesanals, des de sempre, s´han adaptat al ritme de la natura canviant l´art en funció de l´època de l´any i de l´espècie que es vol capturar. Avui, l´Administració encara no entén una pràctica ancestral com aquesta i posa traves als canvis de rols d´aquestes pescadors.

El futur de la pesca passa per la pesca artesanal

Des del punt de vista de la conservació del patrimoni, la pesca artesanal es pot considerar com a un pilar en la identitat de molts pobles mariners. Patrimoni material i de coneixement que han estat transmesos de generació en generació i que ara corren el perill de perdre’s, de la mateixa manera que aquest tipus de pesca està abocada a desaparèixer. En aquest sentit sóc del parer que l´Administració no ha fet prou per protegir aquests arts i ormeigs artesanals i que tot plegat ens està portant, entre d´altres coses, a una pèrdua irreparable de patrimoni mariner.

Les característiques ecològiques de la mediterrània amb una baixa productivitat fa que la pesca de tipus artesanal sigui la que més s´adapti a les condicions naturals del nostre mar. No té cap sentit que els quillats d´arrossegament continuïn espoliant i destruint els fons marins. Caldria però un canvi de mentalitat enorme per a poder respondre a les exigències del mercat només amb aquests sistemes de pesca i creieu-me, si volem continuar tenint pescadors a les nostres platges, llotges i ports en un futur immediat, tot passa per potenciar aquests sistemes de pesca enlloc de posar-hi traves burocràtiques.

Va de Galls

Sortint a mar, de segur que alguna vegada us heu adonat que hi ha fondejades un mena de banderes, de colors negre i roig. Són els galls, que els pescadors deixen per a senyalitzar els seus arts i ormeigs de pesca.

Els galls serveixen tan als propis pescadors a localitzar els seus paranys com als altres pescadors i navegants per a respectar-los i bé esquivar-los. Els pescadors fondegen els galls que romanen fixos gràcies a un mort o pedral, normalment un llast gros que esta unit amb un cap que s´anomena sirga fins a un element que sura i que es fa visible per la bandera. Els morts poden ser una simple pedra o més habitualment un bloc de formigó amb unes anelles per a lligar la sirga. Ells galls estan units a l´ormeig de pesca a través d´una mare que forma part del propi ormeig. El morts serveixen també per evitar que l´art de pesca no pugui derivar per efecte de la corrent.

El gall vermell o de llevant i el gall negre o de ponent

Antigament es feia servir planxes de suro superposades i lligades amb filferro i amb un forat al mig on es clavava una banderola o un gallardet. Avui, aquest ha estat substituït per materials plàstics.

Els galls, evidentment assenyalen l´inici i la fi dels arts i els ormeigs calats: pot ser un palangre, un tresmall o unes soltes, que en aquets casos es fan servir dos galls, un a cada extrem de la calada. La bandera vermella assenyala l´extrem de llevant de la calada, mentre que la negra l’extrem oposat, és a dir, el de ponent.

Les embarcacions d´arts menors porten galls per senyalitzar la calada.

Quan es calen nanses o cadups, normalment se solen senyalitzar amb un sol element. En aquest cas moltes vegades no s´empren les banderes de colors perquè no portin a confusió i fins i tot en el cas de les nanses, que romanen un temps submergides, es pot donar el cas que el propi pescador col·loqui un discret bollarí i que prengui les senyes o bé les coordenades amb un dispositiu GPS.

Segons els codis de navegació, els arts i ormeigs no es poden calar a menys de cent metres de la línia de costa ni en llocs on interfereixen el pas habitual de les embarcacions i aquests han d´estar senyalitzats amb els galls. En alguns casos, quan no es respectaven les normes, els mateixos pescador evitaven de senyalitzar la pesquera.

Quan es calaven sardinals o boleros, a més de les banderoles, la senyalització es complementava amb una campana per a facilitar la senyalització. Al calar el palangre “a penjar”, es col·locaven fanals a sobre de les boies de la calada. El moviment del fanal era el senyal que alguna cosa s´havia enganxat a l´ormeig. Tant els fanals com les campanetes facilitaven la feina als pescadors per a localitzar el parany.

En el cas de tècniques pesqueres més complexes, com ara els palangres de superfície o les xarxes de deriva els galls són molt més sofisticats, fabricats industrialment amb boies que contenen fins i tot reflectors de radar per a que siguin visibles a aquest sistema de control o amb emissors GPS perquè es puguin localitzar malgrat les corrents que els mouen centenars de quilòmetres.