Arxiu d'etiquetes: peix

Peix de segona (X): la Xucla i el Gerret

Publicat el per
Respon

La xucla (Spicara maena) i el gerret  (Spicara smaris) són dues espècies properes sobre les quals hi ha una certa confusió terminològica pel que fa als nom populars. Sota aquests dos mots existeixen unes quantes espècies que comparteixen la característica de ser peixos molt poc valorats i en alguna contrada, els mateixos pescadors s’esforcen a no fer-ne captures ja que hi perden diners. No obstant això ambdues espècies,  consumides fresques i acabades de pescar tenen una carn excel·lent.

Així Spicaria maena a més de xucla també s’anomena xucla vera, xucla verda,  caua, gerla, gerret o gerret imperial. Mentre que Spicara smaris a més de gerret també s’anomena gerret pàmfil, gerret bord, xucla blanca, xucla blava, xucla, caramell o picarell . Per acabar-ho d’adobar encara hi ha altres espècies en aquest grup; Centracanthus cirrus que hom anomena també gerret, gerret imperial, gerret anglès o reget i Spicaria flexuosa anomenada popularment xucla blanca. Una mostra claríssima de la riquesa terminològica en la nostra llengua.

La Xucla (Spicara maena) és un peix molt poc valorat

Fa uns anys tant el gerret com la xucla formaven parts dels àpats populars de peix fregit. Avui només en certes àrees es manté encara el seu prestigi. Així, per exemple, el gerret és un peix considerat excel·lent a les illes Balears i especialment a Eivissa. Mostra d’això n’és el receptari que gira al voltant d’aquesta espècie. Segons els eivissencs la millor manera de consumir el gerret és “torrat”, amb sal gruixuda i un bon raig d’oli de qualitat. Normalment es serveix acompanyat d’una amanida de col. També es consumeix en escabetx, fregit o formant part de l’univers dels arrossos. A Eivissa cada any s’ organitzen jornades gastronòmiques al voltant del gerret.

La xucla (Spicara maena) te el cos allargat, alt i comprimit. Els seus flancs presenten reflexos blavosos molt característics. En l’època nupcial els mascles accentuen aquesta coloració. Forma moles molt denses. Els mascles d’aquesta espècies també excaven nius en els fons de posidònia. La fecundació és externa i també es hermafrodita, en néixer són femelles i després es converteixen en mascles.  Durant el dia s’alimenta de zooplàncton i durant la nit de petits invertebrats bentònics. El mot xucla es creu que prové del fet que aquesta espècie presenta una mandíbula protràctil que sembla que xucli. Es considera un peix de molt baixa qualitat.

El gerret (Spicara smaris) és molt valorat a Eivissa

El gerret (Spicara smaris) és una espècie més esvelta que la xucla. Es caracteritza per presentar als costats una taca fosca molt característica. S’alimenta de petits invertebrats que troba al fons. Es una espècie hermafrodita, primer és femella i en assolir uns 16 cm de longitud es transforma en mascle. S’acosta a aigües litorals en l’època de reproducció i els mascles excaven nius sobre fons fangosos o d’alguers on les femelles hi dipositen els ous.

A nivell nutricional tant el gerret com la xucla son considerats peix blanc  semi gras. És  molt ric en àcids Omega 3. Es pesca amb tresmalls, teranyines, al volantí o  amb l’art de bou. A Eivissa els gerrets es capturen amb el bolitx, un art de pesca especial per a aquesta espècie i que es molt semblant a la sonsera. Es tracta d’ una activitat de pesca artesanal sostenible i molt respectuosa amb l’entorn. A Eivissa les embarcacions que van al gerret tenen una quota setmanal, de la mateixa manera que passa aquí amb el sonso. Això és però, una altra històriademar.

Fanalets en l’horitzó

Publicat el per
Respon

Les nits estrellades i fredes de la tardor i de l’hivern són la millor època per a observar un dels espectacles més màgics que podem gaudir si fixem la vista a l’horitzó. Mar endins, especialment si la nit és serena i calma, multitud de fanalets incandescents com a cuques de llum ballen una dansa harmònica i compassada seguint el ritme del balanceig de les onades. L’horitzó roman il·luminat talment com una revetlla marina i ens recorda que ja ha començat l’època del calamar de potera, el de major qualitat, el millor del món, i és clar, el més cotitzat. Creieu-me, val la pena.

En aquestes nits  tranquil·les l’horitzó és un festival de  llums i de colors. Els petits bots arrenglerats  tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-los any rere any des de la costa estant, és el senyal que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural. Us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera es caracteritza per la seva pell tersa i brillant. Foto: Diputació de Barcelona

La pesca del calamar amb potera em transporta en èpoques on l’encesa era un dels arts més productius i a l’hora més controvertit dels que s’usaven. Els pescadors recelosos veien perillar la continuïtat de la seva feina quan d’altres usaven la llum per atraure al peix. Si ara aixequessin el cap i veiessin el desgavell on hem arribat no entendrien res.

La llum, primitivament cremava en un fester on teies de pi il·luminaven la nit. La modernitat va portar els llums d’acetilè i de petromax i aquests van ser substituïts més endavant pels fanals elèctrics o de gas. Sigui com sigui, els pescadors coneixien des de temps immemorial la força màgica d’atracció que exerceix la llum envers les espècies marines.

El calamar de potera és el de més qualitat que existeix, amb la pell impecable i brillant, sense ni una esgarrapada i la carn dura i consistent.  Res a veure amb el calamar  de bou, esgarrinxat i arrossegat. Els cromatòfors espurnejants de la seva pell, un cop  acabat de pescar, semblen talment com un espill de l’espectacle de llums que hi ha en l’estol de barques que proven sort amb les poteres.  

Els cromatòfors de la seva pell són ja per si sols un espectacle. Foto: @lluis2013

Capturats d’un en un amb un senzill enginy format per una corona d’hams, la potera que actua com a parany. El pescador, amb molta habilitat , mou l’engany per atreure al calamar, pesca artesanal en estat pur. Als taulells de les peixateries només  n’hi ha pels més siberites que coneixen les excel·lències d’aquest producte. Al calamar de potera no cal ni gairebé netejar-lo doncs en ser capturat entre aigües no te la bossa plena de fang com passa amb els pescats amb d’altres ormeigs. I és que el peix, quan menys aigua abans de coure’l, millor.

La potera és un ormeig de temporada, tal i com ho haurien de ser la majoria d’arts de pesca per aconseguir la màxima sostenibilitat i el seu ajustament al ritme biològic de les espècies. La potera només s’usa únicament en la temporada del calamar, quan aquests són de bona mida i ja han post la massa mucosa que rodeja els seus ous. No fa tants anys, els pescadors alternaven els arts de pesca segons la temporada. En temps de sardina i seitó armaven els sardinals, quan el peix d’escata era de bona mida o bé les sèpies s’apropaven a la costa per fressar muntaven les nanses, els cadups els feien servir quan anaven al pop i les xarxes s’anaven substituint segons el ritme biològic de les espècies. Avui tot ha canviat. Volem menjar calamar tot l’any i, és clar, això només és possible si el producte està congelat o prové de l’altra punta del planeta. Som uns ignorants, això és però, una altra històriademar.

Peixos indicadors del canvi climàtic

Publicat el per
Respon

COP 27 acabada amb acords de mínims i “calderilla” pels més desafavorits i mentre, irremeiablement, l’ escalfament global ja el tenim aquí

Els peixos i les espècies nectòniques en general, en tenir la capacitat per nedar es poden desplaçar a voluntat cap a on les condicions els sigui més favorables.

L’augment de la temperatura de l’aigua del mar i el fet que a la mediterrània existeixin dues petites connexions amb d’altres mars, fa que aquestes siguin les vies d’entrada d’espècies termòfiles. Els peixos que entren per Gibraltar i prosperen a la mediterrània són espècies subtropicals provinents de la costa africana, Cap verd  i de les Illes Canàries. Les espècies que accedeixen a través del Canal de Suez són peixos tropicals i subtropicals provinents del Mar Roig. En ambdós casos produeixen impactes ecològics i/o socioeconòmics importants.

La llista d’espècies és llarga i augmenta a mesura que s’agreugen els efectes d’aquest fenomen. Aquestes es fan servir com a com a indicadors del canvi climàtic i en  ella  hi destaquen entre d’altres:

peix conill (Siganus luridus i S.rivulatus) Representa un veritable problema en la costa oriental de la Mediterrània; Grècia, Turquia i Israel especialment. Es tracta d’un peix herbívor que depreda el recobriment d’algues de la zona litoral provocant canvis profunds en l’estructura de les comunitats i el paisatge. El peix conill sembla que s’està expandint cap a la conca occidental i en  el futur podria arribar a la mar catalana.

peix globus (Lagocephalus sceleratus) El peix globus és una de les poques espècies de peix que és tòxica: Va ser citat per primera vegada a l’any 2003. Es tracta d’una espècie pelàgica tropical que viu a l’Oceà Índic i probablement va entrar a través del Canal de Suez.  A l’any 2009 es va fer la primera captura en aigües catalanes.

peix escorpí o peix lleó (Pterois volitans). Es tracta d’una espècie tropical emparentada amb les escórpores. Presenta aletes molt llargues amb radis espinosos que contenen verí. Aquesta espècie constitueix un veritable problema de salut en aigües costaneres de Grècia.

peix corneta (Fistularia commersonii)   Introduïda a la mediterrània a través del Mar Roig l’any 2000. Ara ja és possible fer-ne observacions a la costa catalana. El peix corneta és un voraç depredador, s’alimenta de peixos bentònics entre els quals hi ha espècies amb elevat interès comercial com ara espàrids i molls.

alatxa (Sardinella aurita) Espècie pelàgica tropical i subtropical que comparteix nínxol ecològic amb la sardina i l’anxova. En els darrers vint anys han augmentat les seves poblacions considerablement establint-se una correlació gairebé perfecte entre l’augment dels seus stocks i l’augment de la temperatura. L’increment d’aquesta espècie podria causar pèrdues econòmiques en el sector de la pesca d’encerclament. 

peix ballesta o surer (Ballistes capriscus) peix subtropical. Fins a mitjans del s XX era molt poc abundant. S’alimenta bàsicament de mol·luscs i competeix directament amb alguns espàrids com  la dorada i els sards. Està produint afectacions importants en  conreus de musclos.

tallahams o roncador (Pomatomus saltatrix) Està augmentant les seves poblacions en les aigües septentrionals de la Mediterrània nordoccidental.  Es tracta d’una espècie apreciada pels pescadors esportius.  En aquest cas es creu que la seva presència en aquestes àrea  es deu a la pèrdua de productivitat que pateix el mar per efecte de la temperatura.

Hi ha diversos projectes de ciència ciutadana adreçats a detectar aquestes espècies i ajudar als investigadors a fer-ne el seu seguiment. Això és però una altra històriademar.

Peixos i canvi climàtic

Publicat el per
1

El canvi climàtic ja el tenim aquí malgrat que alguns encara s’entestin en mirar cap a una altra banda i negar les evidències cada vegada més clares. Hi ha molts àmbits en els quals ja fa temps que s´han detectat signes d’ aquest fenomen i poc a poc, aquests s’aniran accentuant. El principal efecte és l’augment de la temperatura de l’atmosfera i de retruc l’ increment de la de l’ aigua del mar.

A Catalunya, l’observador Josep Pascual fa quaranta anys que mesura, entre d’altres paràmetres com ha anat evolucionant aquest valor a l’ Estartit. Unes dades valuosíssimes que ens indiquen aquest escalfament. Segons es pot veure en les observacions des de l’Estartit, a Catalunya de promig l’aigua de mar s’ escalfa per mitjana a raó de 0,3 ºC cada decenni als primers 50 m de fondària, una tendència que disminueix fils als 0,12 ºC cada decenni als 80 m de profunditat. Es a dir des del 1974 quan es comencen a registrar dades fins avui la temperatura de l’aigua del mar ha augmentat 1,2ºC. En el cas concret de l’Estartit, la temperatura mitjana superficial de l’aigua de mar al 1974 era de 15,9ºC mentre que al 2021 va ser de 17,6ºC. Mentre que a 80 m de fondària ha passat dels 13,1ºC fins als 14,1ºC.

Les series de les observacions a l’Estartit mostren clarament la tendència a l’augment de la temperatura a totes les profunditats estudiades. Font: Meteocat a partir de dades de Josep Pascual

A nivell de tota la conca Mediterrània aquest increment no és homogeni sinó que en els sectors més orientals aquest augment és mes notable que a les costes més occidentals com ho és la costa catalana. Tot plegat, juntament amb la consideració de que la Mediterrània és un mar gairebé tancat on només hi ha intercanvi de masses d’aigua a l’estret de Gibraltar amb l’ Atlàntic i al canal de Suez amb el Mar Roig està provocant que espècies termòfiles, subtropicals i fins hi tot tropicals hagin prosperat en les aigües cada vegada més càlides de la Mediterrània.

Els peixos són un dels grups d’éssers vius que s’han estudiat en aquest sentit i els científics han elaborat censos d’espècies indicadores del canvi climàtic a la mediterrània. En aquest sentit podríem concloure que els peixos s’estan tropicalitzant. En aquests mateix sentit, aquest augment en la temperatura de l’aigua fa que algunes espècies de peixos poc adaptats a aquest fet, surtin de la conca a la recerca d’aigües atlàntiques més fredes i s´hi desenvolupin bé en la costa del Cantàbric per exemple.  En són exemples espècies com el déntol (Dentex dentex) o la mabre (Lithognathus mormyrus).

Així doncs hi ha espècies termòfiles foranies provinent d’àrees subtropicals com ara la costa atlàntica del Marroc i  les Illes Canàries que van augmentant la seva àrea de distribució i entren a la mediterrània a través de Gibraltar. Un cop a dins, s´hi troben bé amb aquest augment de la temperatura i prosperen fàcilment.  En aquest cas trobem espècies ara ja força comuns a les nostres costes com el fadrí (Thalasoma pavo) citat  per primera vegada en aigües catalanes al 1980 i que ara ja és una de les espècies més habituals en fons costaners rocosos de casa nostra i que exerceix una certa competència amb espècies que exploren el mateix hàbitat i recurs com són les senyoretes (Coris julis).

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

La connexió entre la Mediterrània i el Mar Roig fa que espècies tropicals puguin entrar dins de la conca, prosperin i puguin arribar a causar estralls. El peix Globus (Lagocephalus sceleratus), una espècie que pot provocar la intoxicació alimentària més greu de les produïdes per un i citat per primera vegada l’any 2003 ja es un problema de salut als països riberenys de la conca oriental. Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (IX): el Gat

Publicat el per
Respon

Peix de segona (IX): el Gat

El gat o peix gat, Scyliorhinus canícula, és un petit tauró força abundant a la nostra costa.  Com la resta de representants d’aquest grup presenta un esquelet cartilaginós. El gat té un cert interès comercial malgrat que no és tant  apreciat com ho pot ser el cassó, Galeorhinus galeus. En aquest cas es tracta d’una espècie vulnerable amb perill crític d’extinció a la mediterrània i per això es recomana que no es consumeixi. Algunes vegades es comercialitza el gat fent-lo passar com a cassó.

El seu cos presenta cinc ferradures branquials ben visibles típiques dels elasmobranquis. Els seus ulls són el·líptics i d’ aspecte felí, d’aquí el seu nom popular. La primera aleta dorsal es troba situada bastant al final del cos. És de color gris brunenc amb nombroses taques fosques i el ventre més clar. La seva pell, com en la majoria de taurons,  és dura i aspra, antigament s´usava com a paper de vidre per polir la fusta. En castellà se’l coneix també com a “pez lija”. No acostuma a fer més de 60 cm de longitud.

El gat és comercialitza esventrat i sense pell. A primer cop d’ull costa d’identificar

A diferencia de la majoria d’espècies de peixos, aquest  realitza la còpula i la fecundació és interna. Durant l’acte sexual, els mascles s’acoblen lateralment a les femelles enganxant-se per la cua. És una espècie ovípara, els seus ous són molt característics i estan  formats per una capsula rectangular quitinosa i translúcida amb prolongacions filamentoses o circells als quatre vèrtexs que serveixen per fixar-se al substrat o en la vegetació i fauna sèssil. La capsula deixa veure l’embrió a mesura que es va formant. Aquests ous són coneguts amb el nom de bosses de sirena, si bé sota aquest terme s’engloben tant els ous de tauró com els de rajada.

El gat és una espècie bentònica que viu sobre tot tipus de fons fins als 400 m de fondària, malgrat que mostra una certa predilecció pels fons fangosos. Molt més actiu durant la nit que és quan s’alimenta  de petits invertebrats com ara mol·luscs, crustacis i poliquets així com petits peixos.

Els ous del gat tenen un aspecte inconfusible

A nivell popular hi ha una certa confusió entre el gat, Scyliorhinus canícula, i el gatvaire, Scyliorhinus stellaris.  Ambdós es diferencien bàsicament per la disposició  dels orificis nasals que, en el primer cas arriben a la boca i en el gatvaire no. A més, aquest darrer és una mica més gros, podent assolir un metre i mig de longitud i té el clapejat del cos molt més destacat.  També se sol confondre amb la moixina o gat moixa, Galeus melastomus. Aquestes possibles confusions es produeixen sobretot  a nivell de peixateria ja que es comercialitzen esventrats i sense pell degut a la dificultat en treure-la.

El gat  es captura bàsicament amb arts d’ arrossegament. En alguns ports, especialment al sud-est de la península (Alacant, Murcia i Andalusia) és relativament conegut i tenen un receptari variat i molt interessant que té com a base aquest peix. La seva carn és blanca, dura i molt fina. És molt adequat per a cuinar-lo en suquets o adobat amb espècies així com es fa amb el cassó malgrat que no té el reconeixement d’aquest.  Els seus cartílags aporten molta gelatina al guisat. El seu fetge es considera tòxic.

En alguns ports es deixa assecar a sol i serena carregat de sal i posteriorment, es comercialitza per a fer sopes i caldos de peix i és que les salaons mediterrànies son tot un món. Això és però, una altra històriademar.

Els pops perduts

Publicat el per
1

El Pop roquer o pop de roca (Octopus vulgaris) és una d’ aquelles espècies amb valor comercial que pràcticament ha desaparegut en les captures dels pescadors. De poder arribar a agafar-se’n  més de cent quilos per barca i dia, s’ha passat a la seva pràctica extinció. Els cadups, els ormeigs de pesca que tradicionalment s’han usat per a la pesca  d’aquest mol·lusc han quedat arraconats en moltes dàrsenes com a record d’un passat no tant llunyà.

El pop és una espècie bentònica i litoral, viu fins als  200 metres de fondària en fons rocosos i sorrencs. És un animal solitari i territorial que realitza desplaçaments curts. Es refugia en  els forats i en les escletxes que troba entre les roques. Són voraços depredadors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. El pop roquer es diferencia dels altres pops perquè als seus tentacles presenta dues fileres de ventoses i no tenen cap membrana que els uneixi entre si.

El descens en les captures de pop ha estat el senyal d’alarma que ha portat a la comunitat científica a tractar d’ esbrinar què ha passat exactament amb aquesta espècie. Sota el nom de ”Un pop de gram” s’ha iniciat un estudi per avaluar les poblacions de la badia de Roses en els alguers de Cymodocea nodosa coneguda popularment com a gram. Aquest projecte es du a terme en col·laboració amb el Grup d’Acció Local Pesquer Costa Brava.

Per aquest fet, la Direcció General de Política Marítima i Pesca Sostenible ha aprovat establir un període de veda per a aquest mol·lusc. A més, aquesta aturada s´ha fet coincidir amb l’època de reproducció  i posta fet que ha de permetre que les femelles puguin fixar els ous  i garantir així la continuïtat de la pesquera. En aquesta ocasió l’aturada afecta a tot el litoral català. De fet, a les Terres de l’Ebre i a la costa central existeixen ambdós Plans de cogestió pel pop. En el segon cas però, quan es va crear al 2019 ja era massa tard.

El pop roquer és una de les espècies més simpàtiques dels nostres fons marins

Saber amb exactitud quines han estat les causes d’aquest daltabaix és complex. Segurament es tracta d’un sumatori multifactorial de raons; El canvi climàtic, amb l’ augment de la temperatura de les aigües litorals han pogut afectar tant al pop com a les espècies que formen part de la seva dieta. La qualitat de les aigües litorals també  ha estat un dels factors que han produït aquesta pèrdua. La pesca esportiva i la  pressió pesquera a la que ha estat sotmès el pop és també una de les causes.

Però de totes, la regeneració de platges amb el dragatge és sens dubte l’impacte que ha tingut més repercussió. Les dragues han afectat directament al pop, han modificat el seu hàbitat amb canvis en la granulometria dels fons i ha fet desaparèixer especies que formaven part de la seva dieta. Al Maresme per exemple, la draga va acabar amb els caladors de petxina: petxina lluent (Callista Chione), petxina blanca  (Mactra corallina) i petxinot (Glycimeris glycmeris) que formaven part de la dieta d’aquest cefalòpode. En aquest cas a més de l’extinció d’aquests bivalves i del propi pop, també  es va afectar la continuïtat dels pescadors que, de manera artesanal pescaven pops amb cadups, una pesquera de temporada i als “petxinaires”, que anaven a la petxina, sobretot petxina lluent amb les gàbies. Avui, als ports maresmencs ja no hi queda cap pescador que vagi al pop o a la petxina.

Afavorir el retorn dels pops, a més de produir un efecte important en l’economia pesquera, també seria una forma de controlar l’expansió del cranc blau americà (Callinectes sapidus)  un flagell que produeix estralls en el sector pesquer. Això és però, una altra històriademar.

Amb tubo i ulleres

Publicat el per
1

Aquesta entrada vol ser un reconeixent al blog “Tubo i ulleres” de l‘Enric Badosa, una meravella plena de coneixement.

L’accés al mar amb tubo i ulleres és una de les coses més senzilles que podem fer en la temporada de platges i la resta de l’any. Nedar amb tubo i ulleres és una forma fàcil d’accedir a un medi natural proper, ric i desconegut.

Malgrat que, setmanalment trepitjo les platges, gairebé mai m’hi trobareu estirat a la sorra prenent el Sol com una sargantana o utilitzant els diversos serveis que les empastifen. Si alguna vegada hi he d’anar a passar el dia, em podreu trobar en algun racó poc freqüentat amb  tubo i ulleres. Em passo les hores tafanejant i encuriosit a l’aguait del que passa pel davant del cristall entelat de les meves ulleres.

Capbussar-se amb tubo i ulleres permet accedir a un medi ric, divers, variat i desconegut

Capbussar-se amb tubo i ulleres, això que avui en dia en diem snorkel, és una de les millors coses  que podem fer a les platges. Alguns ajuntaments programen aquest tipus d’accions per engrandir el ventall d’activitats saludables que  es poden fer des de la platja estant. Darrerament, fins i tot en algunes platges s’han senyalitzat “senders” submarins que es poden resseguir amb tubo i ulleres. En aquest sentit, la platja de Perafita a la Reserva Marina de Banyuls-Cervera en va  ser la pionera.

Amb tubo i ulleres ens endinsem en els fons rocosos, oasis atapeïts de vida; entapissats d’algues i d’altres organismes dels quals no som capaços de conèixer el regne al que pertanyen a primer cop d’ull. Mirem cap on mirem, multitud de formes i de colors ressalten a sobre d’un mantell més a menys dens. L’observació vigilant ens mostra, si tenim sort, algun llampant nudibranqui  que ens fa de model en la improvisada sessió fotogràfica que li hem preparat.

Els fons de roca són veritables oasis de vida

Amb tubo i ulleres podem accedir fàcilment als alguers, només caldrà submergir-nos els pocs metres que els separen de la superfície i podrem nedar entre les llargues fulles de posidònia i deixar-nos sorprendre per la troballa sobtada amb algun pop que abandona la protecció del mantell de fulles per sortir a caçar. L’exploració atenta de les fulles ens sorprèn amb un univers de petits organismes que hi viuen fixats.

Amb tubo i ulleres ens capbussem en els cada vegada més nombrosos deserts submarins, fons rocosos erms de vida lligats, en alguns casos, a la depredació de les garotes i en d’altres al fondeig indecent dels iots i velers.

Amb tubo i ulleres podem nedar per sobre dels fons de sorra, aparentment deserts de vida però que si estem a l’aguait podem observar espècies mimetitzades amb els fons que tracten de passar desapercebudes fins que un petit moviment les delata. Quan els sediments són més fins, detectem la presencia de vida a través de les cavitats excavades, pels detritus de sorra  o pels forats per on en sobresurten alguns apèndixs. 

Amb tubo i ulleres ens capbussem en la columna d’aigua,  l’univers blau i ingràvid que ens mostra un món gelatinós ple de bioluminescències. Organismes de tot tipus i de totes mides amb infinitat de formes i colors que ens ofereixen les seves danses impossibles al compàs dels moviments de l’aigua. Perseguir aquí les moles de peix és un d’aquells exercicis impossibles d’aconseguir.

I vosaltres, ja teniu preparat el vostre tubo i ulleres? Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (VIII): La boga

Publicat el per
Respon

La boga (Boops boops), juntament amb la xucla (Spicaria maena) i el gerret (Spicaria smaris), formen part d’un grup de peixos menystinguts pels consumidors. Més que agrupar-los en el peix de segona, fora més adequat posar aquestes tres espècies en una  categoria encara més baixa. En molts de cassos les seves captures generen un problema a bord de les barques de pesca ja que els pescadors saben perfectament que no tindran sortida a la llotja i en moltes ocasions són llençades directament  per la borda i per tant, no arriben a les peixateries.

La boga és el representant més humil dels espàrids (sards, orades, pagells o besucs). És una espècie semipelàgica que viu sobre tot tipus de fons, des d’aigües litorals fins als 250 de profunditat formant espesses moles  que s’apropen a les aigües superficials especialment durant la nit.

El seu cos és allargat gairebé cilíndric i fusiforme amb la línia lateral molt marcada. De coloració metàl·lica verd blau al dors i platejada als flancs i al ventre. Com en la resta d’espàrids, les escates són grosses i ben visibles. Es caracteritza per tenir els ulls molt grans en relació a la mida del cap i la boca petita. Presenta una taca fosca a la base de les aletes pectorals.

La boga és un dels peixos més menystinguts de la llotja

La boga és un peix omnívor, tant pot alimentar-se d’algues com de petits vertebrats. En general, els exemplars joves solen ser carnívors mentre que els adults són bàsicament herbívors. És fàcil veure-les menjar tota mena de restes orgàniques en els molls de pesca, cosa que s’afegeix a la seva mala fama i poc valor  comercial. Per aquestes raons, en moltes ocasions les captures de boga se solen utilitzar per escar palangres o per pescar i engreixar tonyines.

La boga es reprodueix a la primavera amb una reproducció externa. Les postes formen part del plàncton. Els individus arriben a la maduresa sexual el primer any.

La carn d’aquest peix és molt poc apreciada entra d’altres raons perquè té moltes espines, es un xic estellosa, tova  i poc consistent. Per gaudir-ne plenament cal triar exemplars acabats de pescar, s´ha d’escatar a consciència i hem de treure molt bé els budells. De fet el seu gust recorda una mica al de la sardina. També es pot menjar salada o fumada.

La boga es pot cuinar enfarinada, fregida o a la planxa. Amb una mica d’all i julivert i un bon raig d’oli queda força bona. El nostre receptari tradicional d’aquesta espècie no va més enllà mentre que en les cuines de la mediterrània oriental està molt més valorada.

Es pesca amb arts d’encerclament durant la nit, també es pot capturar amb l’art de bou i amb ormeigs de xarxa com ara el tresmall, les soltes o el bolero. Són importants les captures que es fan amb canya. De fet, molts pescadors s’inicien amb aquesta espècie. La talla mínima legal de comercialització són 11 cm.

Antigament hi havia un art de pesca de xarxa anomenat boguera que s´utilitzava per a capturar aquesta espècie. Aquest enginy és descrit per  Emerencià Roig en el seu llibre La pesca a Catalunya (1927): són unes xarxes de quaranta canes de llargada per un metre i mig d’ample, proveïdes a les vores, de surada i plom, i als extrems, de cua i botafions per a lligar unes peces a les altres. La calada consta de quinze peces; la fan al fons del mar.  Hi ha també un tipus de nansa especial per a la pesca de bogues anomenada boguera. La boguera era una nansa molt més curta i ampla que les tradicionals. Le bogueres no es calaven mai al fons sinó que es mantenien entre aigües. Les nanses bogueres s´escaven amb una bola de pasta que cada nanser preparava amb una formula única i guardava com a un veritable secret. Això és però, una altre històriademar.

Seafood. Global o Local?

Publicat el per
1

Seafood Global és la fira més important relacionada amb el consum de peix i marisc i d’altres derivats del mar. Ha tingut lloc a Barcelona entre el 26 i 28 d’abril d’enguany i consolida la fira de Barcelona com a referent mundial en fires dedicades a l’alimentació. La fira ha canviat la seva seu de Brussel·les, on s’havia organitzat els darrers anys, per Barcelona, entre altres raons per la importància que pren el mercat espanyol de consum de peix. En aquesta edició  hi ha hagut una participació de 1500 empreses del sector que representaven un total de 76 països i un impacte econòmic de més de cent milions d’euros.

Certament, el fet d’escollir Barcelona no ha estat a l’atzar. La capital catalana, amb un dels principals ports de la Mediterrània és un aparador magnífic i més, tenint en compte que l’estat espanyol està al capdavant dels països amb un consum de peix i marisc més elevat. La fira ha estat el punt de trobada de proveïdors, compradors i venedors de productes del mar.

La única possibilitat és apostar per la pesca artesanal

En la fira s´hi pot trobar producte congelat, producte processat, peix procedent d’aqüicultura i molts derivats obtinguts a partir de peix i fins hi tot d’algues com ara el paté d’espirulina que comercialitza una empresa catalana a partir del cultiu d’aquesta microalga d’aigües dolces i que és considerada un superaliment pels experts del ram.

Seafood Gobal, al contrari del que prediquen els organitzadors i els participants, ha estat l’aparador de la prepotència dels països més miops del planeta. S’està veient que la globalització només crea desequilibris entre el nord i el sud causant greus perjudicis sobre les comunitats de pescadors de les dues ribes.

Seria molt més coherent organitzar una Seafood local ja que la globalització de la industria alimentaria de productes de mar provoca greus desequilibris entre, els països de primera i els de segona. Sóc del parer que per afavorir la comunitats de pescadors a nivell local s’hauria d’afavorir el consum dels productes que aquests en ofereixen. Les empreses estrangeres que operen en els caladors dels països del tercer món només agreugen més els desequilibris entre aquests i nosaltres.

Caldria invertir molt més en el producte de proximitat i gravar amb més impostos els derivats de mar que ens arriben de l’altra punta del món amb una petja de carboni del tot insostenible. Això seria una manera de promocionar la pesca a nivell local i poder contribuir en la sortida  de la greu crisis que pateix el sector.

En les ponències i els debats que s´han organitzat de manera paral·lela a la fira no hi ha hagut espai per a debatre aquest temes. Sembla ser que els ponents només s´han centrat en la creixent demanda de productes de mar per part dels països occidentals per a dibuixar un mercat robust i amb un creixement continuu.

La clau de volta de tot plegat rau en un canvi radical en els nostres costums a nivell del consum de peix i de marisc i la promoció d’allò local. Caldria invertir els esforços en una campanya d’educació en el consum de peix i marisc entre els ciutadans dels països occidentals.  Això és però, una altre històriademar.

Rap Negre, Rap Blanc

Publicat el per
Respon

El rap, malgrat que a primer cop d’ull no ho sembli pel seu aspecte de dimoni,  és un peix molt apreciat gastronòmicament parlant. La pesca d’aquesta espècie no pren importància a la nostra costa fins el moment en que apareixen els primers quillats i es pot arrossegar l’art a profunditats més grosses gràcies als motors. Abans, amb les parelles de bou eren molt escasses les seves captures i pràcticament no es coneixia.

Quan ens referim a aquesta espècie hem de distingir entre diverses espècies malgrat que les dues més importants són el Rap negre (Lophius budegassa) i el Rap blanc (Lophius piscatorius).  El rap blanc també s’anomena de manera popular: rap ros, rap ver, buldroi o granota de mar, mentre que el rap negre es coneix amb els noms de: rap vermell o rap fotaire.

Malgrat el seu aspecte, el rap és un peix excel·lent

Ambdues espècies de rap  són vulnerables a la pressió pesquera i les seves poblacions estan sobreexplotades arreu. Els raps tenen una capacitat reproductora bastant baixa i a sobre arriben a la maduresa sexual tard, és a dir, la seva biologia presenta tots els elements necessaris per considerar-se una espècie en perill crític.

La talla mínima de comercialització a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Aquest fet no evita que  molts dels exemplars que es comercialitzen siguin immadurs. A més, existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries.

La diferencia entre ambdues espècies és molt subtil i això fa que molts consumidors les anomenin de manera genèrica com a rap. El rap blanc  sol ser de major mida que el rap negre. El primer pot arribar a assolir els 30 kg de pes i arribar a més d’un metre, mentre que el segon mai arriba a aquesta mida, el més freqüent es que mesurin entre 50 i 60 cm. El rap negre té el cap menys ampli que el rap blanc. La coloració del dors és verd olivàcia en el rap blanc i més fosca en el cas del rap negre. A la segona aleta dorsal, presenta entre 8 i 9 radis espinosos el rap negre mentre que el rap blanc en té entre 11 i 12. 

A les confraries de la nostra costa els desembarcaments de rap blanc són molt més abundants que els de rap negre. També succeeix que en algunes llotges no diferencien les dues especies i les agrupen amb el nom genèric de rap.

La manera més fàcil de diferenciar-ne un de l’altre  és, un cop morts i esventrats, fixar-nos en la membrada que rodeja el seu abdomen, anomenada peritoneu i que, com be indiquen els noms comuns, en una espècie és negra i en l´altre de color blanc.

La diferencia entre el rap blanc (esquerra) i el negre (dreta) està en el color del peritoneu

A nivell gastronòmic, la carn del rap negre agafa menys aigua al ser cuit i és molt més gustosa, ferma i consistent  que no pas la del rap blanc , això fa que en els taulells de les peixateries el primer sigui més apreciat i, és clar, més car que no pas el segon. De totes maneres, un cop cuinats, si s´han respectat els temps de cocció, diferenciar un de l’ altre pel seu gust és molt més subtil.

I vosaltres, sou de Rap Negre o de Rap Blanc? Podeu contestar l’enquesta.

Rap negre o blanc