De la mar, el Nero…

L’Anfòs, Nero o Mero (Epinephelus marginatus) és un dels peixos més apreciat de la nostra taula. La seva bona mida, pot assolir més d’un metre de longitud y especialment la seva carn, ferma i molt saborosa, fan que sigui una delícia pels paladars més gurmets.  Precisament els castellans tenen  una frase feta molt coneguda  que diu: “Del mar, el mero, de la Tierra el Cordero”, en referència a aquestes dues espècies i a les seves excel·lències culinàries i gastronòmiques.

El nero és un peix que forma part de l’ordre dels  perciformes que inclou més de 7000 espècies diferents. Presenta un cos robust relativament comprimit lateralment i amb escates petites. El seu cap està ben desenvolupat i la boca és gran amb els llavis molt molsuts . La seva coloració es mimètica i es camufla amb l’entorn. En  general presenta tons marronosos o verdosos amb taques més clares. L’aleta dorsal és bastant robusta i amb radis espinosos molt evidents. La seva aleta caudal és molt potent.

El Nero és una espècie d’hàbits bentònics molt territorial que  viu en fons rocosos litorals  on normalment s’hi encaua. És un gran depredador que  s’alimenta d’altres peixos, crustacis  i mol·luscs.         

El Nero és una de les peces més preuades dels pescadors recreatius. Foto: Kilòmetre0.cat

      

Aquesta espècie  te un cicle de vida bastant llarg, poden arribar a viure 50 anys.  És una espècie hermafrodita proterandre.  Arriben a la maduresa sexual als cinc anys, llavors es converteixen en femelles i al cap d’uns quants anys, es transformen en mascles. La seva fecundació és externa, alliberen l’esperma i els òvuls a l’aigua on es fecunden. Es reprodueixen a l’estiu.

En les nostres aigües litorals a més del l’anfós ver, hi viuen l’anfós bord o nero ratllat (Epinephelus alexandrinus), el dot (Polyprion americanus) i  la xerna (Epinephelus caninus).

El nero és una espècie que es troba en greu  perill d’extinció per la degradació del seu hàbitat i especialment per la forta pressió pesquera, sobretot per la pesca recreativa. El fet der tractar-se d’una espècie litoral, els seus costums més aviat sedentaris i el seu cicle de vida llarg han estat la combinació perfecta per a la situació gairebé d’extinció en que es troba.

En aquest sentit, les activitats com la pesca submarina o la pesca recreativa tenen un impacte important en les poblacions d’espècies costaneres com és el cas del nero. Segons estudis realitzats, les captures en aquestes activitats suposen entre el 10 i el 50% de les captures totals de la pesca artesanal a la mediterrània si exceptuem l’art de bou i la teranyina. Segons el mateix estudi, la pressió dels pescadors recreatius és molt important ja que aquestes activitats són practicades per una gran quantitat de persones i en determinades àrees el volum de l’extracció pot ser fins i tot superior als de la pesca artesanal. A nivell professional es pesca amb palangres o tresmalls i alguns exemplars són capturats  amb l’art de bou. Malgrat això, molts dels exemplars de nero que ens ofereixen els restaurants de platja són portats a aquests establiments per pescadors submarins que es fan un sobresou amb la seva activitat recreativa. Això és però una altra històriademar.

El Trottoir, una tenassa de vida

Arran de roca, especialment en penya-segats força verticals i amb el substrat preferiblement calcari és molt fàcil d´observar una bioconstrucció molt interessant formada sobretot per l’alga vermella calcària Lithophyllum byssoides, que crea un entramat de cavitats on s´hi allotja una gran diversitat d’éssers vius. El trottoir. Aquest hàbitat litoral  és característic de la Mediterrània i a casa nostra el trobem exclusivament a la Costa Brava especialment al Montgrí marítim, a les  Illes Medes, al  Cap de Begur o al Cap de Norfeu i el Cap de Creus.

El nom de trottoir és degut a que aquesta estructura crea una mena de cornisa arran d’aigua, talment com les voreres dels nostres carrers i passejos. És per això que els científics quan la descriuen diuen que forma una tenassa. La tenassa de trottoir pot arribar a fer un metre  d’amplada, si bé les mides més habituals són bastant menors. Aquesta és  la modesta aportació  que fa el nostre mar amb els esculls coral·lins.

La tenassa de Lihophyllum forma una veritable cornisa

El trottoir es desenvolupa millor quan el pendent es gairebé vertical i quan la roca està exposada directament al batec de les onades. Per altre banda aquesta alga prefereix els ambients poc il·luminats.

La franja de vida que forma el trottoir es veu  periòdicament  submergida i emergida pel  caprici de les onades. Tots els hàbitats litorals que es troben situats en aquesta frontera Terra-Mar formen els que els biòlegs anomenen  mediolitoral o mesolitoral.    Aquesta àrea en els  grans oceans correspon a la zona intermareal  mentre que a la Mediterrània, sense marees,  és una franja d´uns pocs centímetres.

La tenassa de trottoir es desenvolupa quan les condicions fisico-químiques de l’aigua són bones, és per això que a aquesta comunitat és considerada  un bioindicador  de la bona qualitat de l’aigua de l’indret on s´hi desenvolupa i, d’altra banda, degut a la seva longevitat, també s’utilitza en estudis paleobatimètrics.

El trottoir és una comunitat amb un elevat valor ecològic i molt fràgil ja que el seu creixement i és molt lent. A més és molt sensible a  les pertorbacions ambientals, per tot plegat està  inclòs al llibre vermell dels paisatges marins de la Mediterrània. El trottoir és bressol de biodiversitat amb un elevat interès ecològic.

La cornisa de trottoir forma diversos hàbitats molt interessants. A la part superior, gairebé sempre emergida i ben il·luminada  hi viuen  espècies molt diferents de les que es troben més avall. I entre els plegaments que forma la bioconstrucció s´hi desenvolupa un entramat  laberíntic amb una gran biodiversitat. Evidentment, totes les espècies que habiten en aquest franja de vida han d’estar perfectament adaptades al canvi sobtat emersió/immersió.

El trottoir forma un hàbitat marí molt ric i divers (il·lustració Jordi Corbera)

Les principals amenaces que pateix aquest habitat tant interessant són la contaminació i els sòlids flotant en l’aigua, en aquest darrer cas, aquests objectes afavoreixen l’erosió de l’habitat. El progressiu augment de la temperatura de l’aigua del mar també es pot considerar un factor que pot tenir un paper molt decisiu en els propers anys ja que s´ha observat que aquest increment de la temperatura de l’ aigua afecta directament al seu ritme de calcificació. No hem de menystenir el trepig de l’home el qual produeix un impacte devastador.

Evidentment el trottoir no és una formació monoespecífica. En aquest hàbitat s’ hi descriuen altres algues com ara:  Corallina elongata,  Neogoniolithon brassica, Ralfsia verrucosa o Bryopsis muscosa. D’entre la fauna hi destaquem diverses espècies de cnidaris, mol·luscs i crustacis. Això és però, una altra històriademar.

Quins tomàquets!

El tomàquet de mar (Actinia equina) és una de les espècies més característiques que trobem adherides des de les roques de la interfase terramar i fins als vint metres de profunditat aproximadament. És més freqüent en els indrets més batuts i poc exposats a la llum. És una espècie solitària que no forma mai colònies.

El seu nom es deu al seu color vermellós, a la seva forma ovalada i a que quan estan fora de l´aigua retrau els tentacles dins el seu cos i això fa que recordi als seus coetanis terrestres. Els tomàquets de mar resisteixen força bé la dessecació replegant-se sobre si mateix i mantenint aigua a l´interior i evitant la deshidratació.

El tomàquet de mar és un habitant típics dels habitats litorals rocosos

El tomàquet de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d´un antozou solitari molt característic. A diferència dels coralls, no té cap mena d´esquelet extern mineral i presenten únicament forma de pòlip.

El tomàquet de mar és una espècie emparentada molt estretament amb les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata). Ambdós presenten tentacles urticants i són espècies solitàries. En el cas dels fideus de mar o anemones, aquests tentacles són molt més aparents que no pas en el cas del tomàquet de mar. A diferencia de les anemones, els tomàquets de mar no tenen interès gastronòmic ara per ara.

A la mediterrània hi ha dues espècies d´aquest gènere Actinia equina de color vermellós i Actinia cari de color verd oliva i molt menys globular quan retreu els tentacles.

El cos del tomàquet de mar és cilíndric, fa entre 5 i 7 cm d´alçada i uns 6 cm de diàmetre. Posseeix gairebé 200 tentacles curts (1,5 cm) amb les puntes arrodonides i distribuïts en diverses corones. Aquests tentacles, com passa també amb les anemones son moderadament urticants. El seu cos es manté adherit al substrat amb disc que actua com a ventosa i que té a la seva base. Viu fixe al substrat, malgrat que pot efectuar petits desplaçaments per la roca on estan adherits.

Per evitar la deshidratació, replega els tentacles a l´interior del cos i la seva forma es talment de tomàquet

És una espècie carnívora que s´alimenta de petits invertebrats, larves de diverses espècies i petits peixos que atreu cap a la seva boca i que paralitza amb el verí que segreguen els tentacles. En el nostre cas, el verí només es irritant quan està en contacte amb les mucoses, especialment amb els ulls. En la pell dels nens el verí pot produir irritacions. Aquest mateix verí s´usa també per marcar el territori i per evitar que exemplars de la mateixa espècies s´acostin massa. El verí es localitza en un saquets que hi ha distribuïts al voltant de la boca i que prenen tonalitats blavoses.

Presenta els sexes separats. Es reprodueix de manera ovípara. Els òvuls es fecunden a l´interior de la femella i el desenvolupament és larvari. Les larves són expulsades per la boca cap enfora per mig de contraccions del cos. Normalment s´expulsen al voltant d´un centenar exemplars larvaris amb dotze tentacles cadascun. També es possible la reproducció asexual per divisió de l´individu adult. En aquest cas es generen clons.

Es una espècie molt més activa de nit que no pas de dia. Gairebé sempre és més fàcil observar els exemplars tancats amb els tentacles replegats i a mesura que acaba el dia, augmenta la seva activitat i desplega els tentacles.