Arxiu d'etiquetes: llaguts

Ermites marineres (II): Santa Cristina

Publicat el per
Respon

Santa Cristina és l´ermita més marinera i popular de tota la Costa Brava és troba al terme de Lloret a la platja del mateix nom. Les primeres noticies del temple daten del 1376 malgrat que aquesta primitiva església ha desaparegut amb l´actual construcció, d´estil neoclàssic de finals del segle XVIII.

L´ermita està situada en un petit turonet que presideix de manera majestuosa la bonica racó de Santa Cristina i la seva veïna, Treumal. De fet, en aquest punt hi ha la divisió territorial entre Blanes i Lloret. Així Treumal és la darrera platja del primer municipi mentre que Santa Cristina és la primera de Lloret. El paratge format per aquestes dues platges i l´ermita talment com una mona de pasqua al cim és un dels més bonics i emblemàtics de tota la Costa Brava i ha estat font d´inspiració de nombrosos artistes. El límit marítim d´aquesta divisió territorial és S´Agulla, un bloc granític de forma inconfusible.

Els exvots, en la majoria dels cassos són embarcacions ens miniatura. Alguns d´ells daten del S. XVIII

La història de l´ermita és una història de sacrificis i d´esforços de les classes més populars. Va ser construïda a través de les aportacions dels seus parroquians i de la seva pròpia ma d´obra. Es per això que avui encara, l”Obreria de Santa Cristina” és l´entitat encarregada del manteniment de l´espai i de les tradicions com la diada de Santa Cristina o bé l´aplec dels Perdons que se celebra cada segon diumenge de quaresma.

L’interès artístic del temple ve entre d´altres del retaule de marbre italià policromat que presideix l´altar amb una pintura que il·lustra el martiri de la santa. Però per sobre de tot, per la seva col·lecció d´exvots lliurats pels mariners lloretencs en agraïment a la Santa per haver intercedit en salvar-los la vida en temporals i naufragis.

Santa Cristina és la patrona de Lloret i cada 24 de juliol, dia de la seva onomàstica, és celebra una la tradicional processó marítima on es transporten les relíquies de la Santa des de la platja Gran de la vila. El seguici d´embarcacions té molta anomenada i es una data senyalada per tots els lloretencs. La processo culmina amb el tradicional                S´Amorra, Amorra, una competició de llaguts de rem que rememora el passat mariner de la vila. Hi participen els nou clubs de rem de la vila que representen els antics gremis. Sembla ser que antigament les embarcacions de rem transportaven tota la comitiva fins a la platja. L expressió “amorrar” significa tocar terra amb la proa de l´embarcació. Així el primer llagut que S´amorra és el guanyador.

Es una pena, però avui Santa Marta li ha pres el protagonisme a Santa Cristina

Evidentment, un cop la comitiva arriba a l´esglesia se celebra una missa en honor la Santa on els canten els seus goigs. Acabat l´acte religiós es menja el tradicional “estofat”, un plat mariner que es serveix a tots els assistents. La jornada es clou amb el tradicional Ball de plaça o dansa de les almorratxes on es rememoren les incursions i els danys que els pirates barbarescos van inflingir en aquesta costa.

Des de fa anys, la bellesa de l´indret s´ha vist estroncada per la construcció d´un complex turístic de molt mal gust que altera enormement els paisatge. Un desastre urbanístic que ha hipotecat de per vida el que va ser un dels millors racons de la Costa Brava. La història, aquí, es va repetint.

La Caseta del Motor: el tresor de Sant Pol

Publicat el per
3

Sant Pol és un d´aquells pobles que sempre han viscut de cara al mar. Fins a la primera meitat del segle XX va ser un dels municipis de la Costa Central catalana amb una major activitat pesquera. La seva platja, evidentment, era el centre de tota aquest batibull. Sense cap mena de refugi, la platja era el lloc on el sardinals, les palangreres, els llaguts i d´altres embarcacions de pesca hi reposaven. En alguns documents gràfics de principis de segle es poden contar més de cinquanta barques varades a la platja de la vila. Cada dia, abans de començar a pescar havien d´avarar les barques a l´aigua i un cop acabada la jornada s´havien de treure a la platja. En aquells temps, l’única manera per a realitzar aquestes operacions era a força de braços o bé amb l´ajut d´animals de tir. Els palers eren els responsables d´aquesta tasca. La seva feina va ser en aquells temps un dels oficis de mar més imprescindibles de la platja.

Postal de la platja de Sant Pol amb la caseta del motor al centre, les barques varades a la platja i les peces dels sardinals esteses al Sol.

La caseta del motor va ser construïda per en Damià Mas i Ribó, “en Mià dels bous”, paler i propietari de dues parelles de bou i un matxo per treure les barques. En Damià volia modernitzar el servei i va encarregar la construcció de la caseta del motor. L´edifici es va inaugurar després de molts entrebancs administratius l´any 1932, quan feia pocs anys que algunes de les barques ja havien incorporat els primers motors. Així a la revista “La Maresma”, editada a Mataró, es pot llegir en el seu número d´abril de 1932 aquesta petita ressenya referent a Sant Pol. ”L´últim temporal de garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que algunes barques aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal•lada la màquina de treure barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de bous que tant caràcter donava a la platja nostra.”

La situació central de la caseta a la platja feia que pogués treballar per ambdós costats

La caseta del motor o “la maquinilla” és un element singular dins el patrimoni marítim de la costa catalana. Es va mantenir activa quan en altres localitats com al Masnou, a Pineda de Mar o a Calella ja havien estat abandonades i havien desaparegut. Quan en Mià va deixar de treballar, la seva feina la seguiren fent els palers de la confraria.

L’edificació és senzilla, feta de fusta i amb amplies vidrieres als tres dels seus costats per tal de poder seguir l´operació de treure les barques des del seu interior. Va accionada amb dos motors, un d’elèctric i un de semidièsel, d´aquesta manera es garantia que es poguessin treure les barques en cas de falta de subministrament.

Avui, a la caseta és fan diverses activitats adreçades als escolars. Foto: A Tot Drap

La construcció del port d´Arenys de Mar a l´any 1947 fa que bona part de la flota pesquera de Sant Pol es traslladi al recent inaugurat port refugi i, poc a poc, l´activitat a la platja va minvant fins que el 7 d´agost de 1985 es treu per última vegada “l´Ester”, el darrer sardinal que encara tenia base a Sant Pol. A partir d´aquest moment, al desaparèixer la pesca, la instal•lació deixa de tenir sentit i comença a entrar en un estat d´abandonament cada vegada mes preocupant. El fet d´estar construïda en terrenys propietat de la companyia del ferrocarril i que es trobi dins el domini de la llei de costes van posar en seriós perill la seva conservació en més d´una ocasió. L´edifici va ser rehabilitat a l´any 2007 per “A tot drap”, una associació sense ànim de lucre de Sant Pol de Mar i finalment va ser catalogada com a bé cultural d’interès local. Tant de bo que la caseta de motor pugui acabar esdevenint un centre d´interpretació del patrimoni pesquer i de l´ofici dels palers, seria el millor reconeixement a tota la gent de mar que ha forjat la història de Sant Pol.

Oficis de mar (V): Els palers

Publicat el per
9

A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.

Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.

Els palers de Sant Pol. Foto: Arxiu P. Sauleda

La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.

En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.

La caseta del motor d’avarar i treure les barques de la platja de Sant Pol.

L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.

Si no hi havia onada la feina era plàcida. Foto: Arxiu històric Fidel Fita

Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.

La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.

versos de balena

Publicat el per
Respon

Mila bederatzieun ta lenengo urtian… ( A l’any mil nou-cents u…)

Així comença la lletra d’una cançó tradicional basca popularitzada fa uns anys pel cantautor Benito Lertxundi que narra com, ara fa una mica més d´un segle, el 14 de maig de 1901,  es va capturar la darrera balena a les costes del Cantàbric. Es tractava d’un exemplar de balena basca (Eubalaena glacialis)

Els fets va tenir lloc a Orio i l’epopeia es descrita  magistralment  en els versos de balena. Allí es narra la lluita de les 5 traineres a rem amb la balena. Al llarg del text, a més de la pròpia cacera,  també es fa una descripció de les mesures, del pes i fins hi tot el preu a que va ser venut el seu greix.

gaia51604_02

La captura del darrer exemplar de balena basca al 1901 es va considerar un tot un aconteixement.

La pesca de balenes era una pràctica estesa al llarg de tota la costa cantàbrica. De tots, els mariners d´Orio,  eren considerats els més valents.  La cacera de balenes a rem s´ha d´entendre com a una activitat tradicional d´aquells temps, malgrat que avui pugui considerar-se intolerable. Evidentment, aquesta pràctica també ha contribuït a l´estat actual pel que fa a la població de cetacis de l´Atlàntic nord, però el seu impacte no té res a veure amb el de les flotes baleneres, que  avui, sota el pretext de finalitats científiques, encara s’hi dediquen.

Amb el fred, la gran majoria d´espècies de  balena baixen de latitud a la recerca d´aigües més càlides on poder parir, en aquest moment es quan  els cetacis s’apropen més a les aigües calmes de la costa, i els  pesadors aprofiten per capturar-les.  Amb la calor les balenes fan la ruta de tornada cap al nord on les aigües són molt més productives i riques.

DSCN3498

Orio és una petita vila marinera d’uns cinc mil habitant a la llera de la ria d´Oria

Avui els herois d´Orio també ho són de mar,  vesteixen de groc i com feien els seus avantpassats baleners, també naveguen amb traineres.  A Orio el rem és l’esport oficial, tot el poble viu abocat al mar, al rem i al seu club. No es gens exagerat dir que a Orio, el rem és molt més que un esport. La tradició  dels seus avantpassats és potser el que fa que les tripulacions d´Orio estiguin sempre a dalt.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El groc és el color que tenyeix els mallots i l’embarcació d´Orio. Ara quan entrenen no ho fan per atrapar més ràpid a la balena, sinó per guanyar en les regates de la lliga de traineres.

Si alguna vegada teniu ocasió d’arribar-vos fins a Orio, de ben segur que coincidireu amb els entrenaments dels seus bots, no es gens estrany trobar grups gent a l’aguait de tots els moviments dels vogadors comentant les incidències de la jornada i de la temporada i rememorant vells temps quan ells també vogaven. I és que a Orio tothom ha remat. Tampoc és gens estrany que algun dels contertulians sigui el mateix Benito Lertxundi.

Torna el llagut (2002): Els inicis del Club de Rem Arenys

Publicat el per
1

Corria l’any 2001 quan un grapat d’amics buscavem la possibilitat d’accedir als esports nàutics de manera popular i engrescar una vila marinera que vivia d’esquena al mar.
L’ocasió es va presentar quan els amics de Colera ens van cedir un llagut que no feien servir.   Aquell primer bot, que es va utilitzar durant tota la temporada,  va ser el detonant que va engrescar nombroses persones a provar “això del rem”.

L’experiència va ser excel·lent i es va anar consolidant una nova activitat. Els primers equips van començar a competir en  regates que organitzava l’associació de Clubs de Llagut Català i els èxits esportius van arribar de seguida

La gent de Thalassa també se´n va fer ressó i van venir fins a Arenys per conèixer a aquells “bojos pel rem“. EL video que teniu  és un fragment del reportatge que va emetre Thalassa a l´any 2002 amb el nom de “torna el llagut”

La muleta i el caro: els origens del llagut

Publicat el per
Respon

Les  regates amb llagut tenen el seu origen en la rivalitat que s’establia entre els pescadors per arribar abans a la llotja a vendre el peix i d´aquesta manera obtenir uns majors guanys. Aquestes curses es feien tant amb la muleta, al sud de Catalunya i en especial a les Terres de l´Ebre com amb el caro a les comarques del nord, sobretot a Lloret.

Dúnia: la muleta restaurada pel consorci del Far

L’actual llagut de competició està inspirat en la muleta una embarcació de línies fines típica de les comarques de Tarragona i del País Valencià. La muleta podia anar armada amb una vela llatina o bé només a rem, en aquest cas sis vogadors movien el bot a força de braços. A les terres de l’Ebre, a les muletes també se les anomena pontones.

Les modernes regates es comencen a fer a Sant Carles de la Ràpita on cada any, per la festa major,  treien les muletes per a competir.

Vist l’èxit, unes drassanes locals van fer una replica de l’embarcació tradicional amb fibra de vidre i d’aquí es va anar exportant per tota la costa catalana.

Papet:: Caro restaurat pel Museu Maritim de Barcelona

Caro a l´ermita de Santa Cristina a Lloret

Malgrat tot això, la muleta no era un bot típic de rem. Una altre embarcació tradicional, el “caro”, que només anava bastida amb rems i era la  barca per “anar a l’art”,  va ser el bastiment amb que els pescadors van començar a competir entre ells a gairebé tota la costa. Al caro hi anaven de vuit a deu vogadors. Les línies mestres del caro es repeteixen al llarg de tota la mediterrània. Així al País Valencià i a Murcia hi  trobem el “falucho” i a Andalusia, especialment a Màlaga, la “jávega”.

Falucho competint en una regata a gandia (País Valencià)

Jávega a la platja de Màlaga

La platja de Lloret, era un dels llocs on els arts de platja tenien més nomenada, així el caro era un bot típic d’aquests indrets. A Lloret, als caros també se’ls anomenava llaguts i d’aquí el nom actual de l’embarcació. Els caros o llaguts de Lloret vans ser utilitzats des de molt antic en la processó marítima de Santa Cristina,“S´amorra amorra”. Amb el pas dels anys, els vells caros de Lloret, es van anar abandonant pel poc rendiment i perquè la pesca, poc a poc va ser substituïda per una nova activitat econòmica, el turisme. Quan es va voler tornar a recuperar la tradició de la processó es va recórrer a les muletes fetes amb fibra de Sant Carles de la Ràpita. L´unica diferència entre els llaguts de Lloret i els de les terres de l´Ebre i la resta de la costa catalana era en el nombre de vogadors, mentre a Lloret vogaven vuit remers a la resta ho feien sis.

Llagut de rem de competició a Arenys de mar

La resta és una altra història.