Arxiu d'etiquetes: garoines

Ofiures: Les Estrelles de vidre

Publicat el per
3

Les ofiuroïdeus són un grup d´equinoderms amb un aspecte extern que ens recorda molt a les estrelles de mar. Amb cinc braços, de simetria pentaradiada i d´aspecte reptant. El seu aspecte fràgil, fa que alguns les anomenin estrelles de vidre.

Les ofiures tenen un disc central molt marcat amb plaques molt visibles del que hi surten cinc braços, en alguns cassos ramificats. Els seus braços, a diferència de les estrelles són més prims i esvelts, formats per artells amb una musculatura que els dona mobilitat i flexibilitat que recorda al moviment serpentiforme. El seu moviment és normalment horitzontal i molt reduït verticalment.

La boca, com en les estrelles, té posició ventral i està evoltada de plaques que actuen com a mandíbules. No tenen anus i els productes no digerits són expulsats també per la boca. Els sexes normalment són separats malgrat que hi ha alguna espècie que és hermafrodita. Com les estrelles, tenen certa capacitat de reproducció asexual. Es reprodueixen sexualment amb fecundació externa i el seu desenvolupament és indirecte. Hi ha però alguna espècie que és vivípara. La forma larval de les ofiures, la larva ofipluteus, una larva molt característica de forma cònica proveïda de quatre parells de braços i allargats que és fàcilment observable en el plàncton marí.

Les ofiures tenen un aspecte inconfusible

Malgrat que hi ha espècies carnívores, la majoria s’alimenta de partícules en suspensió en l´aigua. Les estrelles de vidre són animals d´hàbits nocturns. Viuen en fons rocosos poc il·luminats. També les trobem en esquerdes, extraploms i a sota de les pedres en indrets amb poca llum. Molt actives durant la nit. Són fàcilment observables quan es practica l´snorkel nocturn. Poden presentar una gran diversitat cromàtica entre els exemplars d´una mateixa espècie.

A la mediterrània hi ha una trentena d´espècies diferents, algunes d´endèmiques. Entre les espècies més comunes destaquen: l´estrella de potes bruna (Ophioderma longicauda), l´estrella de potes espinoses (Ophiothrix fragilis), la ofïura negra (Ophiocomina nigra), el fregall (Astrospartus mediterraneus), Amphiura chiajei i Ophiomyxa pentagona. De totes, l´estrella de potes espinosa és l’ofiuroïdeu més abundant a la nostra costa. Presenta el cos i els braços recoberts d´espines molt evidents.

L´única espècie mediterrània que presenta els braços ramificats és el “fregall”. Viu entre els 50 i els 200 m. És una espècie epibiont que viu sobre d´algunes gorgònies com la gorgònia vermella (Paramuricea clavata) i la gorgònia blanca (Eunicella sp) entre d´altres. Aquesta espècie es pot arribar a confondre amb les clavellines malgrat que aquestes formen part de l´ordre dels crinoïdeus, també anomenats lliris de mar. Això però és una altre històriademar.

Deserts submarins

Publicat el per
1

El canvi climàtic ens està desertitzant la Terra. Àrees avui fèrtils i productives es van convertint en erms desproveïts de sòl. D´aquí a la desertització només hi ha un pas. Bona part de la conca mediterrània corre el perill de convertir-se en una àrea desèrtica o semi desèrtica en molt pocs anys. Malauradament, en els mars i oceans més propers està succeint un efecte molt semblant. Són els deserts submarins o blancalls que s´estan estenent cada vegada en mars temperats com la Mediterrània i que un cop apareixen la seva recuperació és prolongada i dificultosa.

Però, què són exactament els deserts submarins? Són espais rocosos, de poca fondària i ben il·luminats on les condicions són favorables per al desenvolupament de les poblacions d´algues perquè formin boscos submarins, i on aquetes han desaparegut. En la roca quasi nua d´aquetes àrees s´hi desenvolupen especialment les garotes. Els deserts submarins no tenen res a veure amb el paisatge submarí sorrencs desproveït de vegetació i que ocupa grans extensions per la desaparició de les fanerògames.

Els deserts submarins s´estan estenent cada vegada més a les nostres latituds. Foto: CCMA

Les garotes són una espècie clau en el funcionament dels fons rocosos ben il·luminats. Se les considera els herbívors més voraços en mars temperats. Són capaços d´alterar les comunitats d´algues fins a fer-les desaparèixer com passa en molts punts de la mediterrània. La situació s’agreuja encara més per la desaparició de les espècies depredadores de les garotes.

El paisatge submarí entapissat d´algues a la mediterrània no es molt esplendorós, però malgrat aquest fet aquesta cobertura és vital per afavorir la biodiversitat i la sostenibilitat ja que són la base de la cadena alimentària. Al perdre la coberta d´algues perdem el flux d´energia que circula a través de les cadenes tròfiques. Els boscos d’algues són també punts on s’absorbeix CO2 i es produeix O2, un simple mecanisme natural per reduir els efectes del canvi climàtic.

Entre les causes principals de la desertització dels fons d´algues hi ha la proliferació de les garotes i la sobrepesca de les espècies de roca, depredadores dels eriçons com ara els sards, les orades o les julioles i que fa que les poblacions de garotes estiguin controlades. En bona mesura els responsables d´aquest fet són els pescadors recreatius, tant a canya com submarins, la contaminació de les aigües litorals o l´entrada d´espècies invasores. A la mediterrània oriental, els deserts submarins els formen les espècies invasores que entren a través del Mar Roig i el Canal de Suez.

La garota és el principal responsable d´aquest fenomen

La importància creixent d´aquest desertització submarina ha portat als científics a detectar i fer el seguiment d´aquestes àrees a casa nostra. Un projecte de ciència ciutadana per a mesurar l´abast de la problemàtica. Un estudi sobre la seva evolució i finalment estudiar propostes de gestió i recuperació dels boscos d´algues.

Els estudis que s´han fet fins ara sobre aquesta problemàtica ha descobert que la por que tenen les garotes vers els depredadors és clau per a la salut dels boscos d’algues submarins. Els investigadors van poder constatar la resposta de les garotes en àrees amb i sense depredadors i van arribar a la conclusió que la presència d´aquests depredadors limita la capacitat de les garotes a sobrepasturar aquests fons.

Boscos d´algues

Publicat el per
5

Sovint, quan pensem en les algues, ho fem com a organismes de segona i que el seu paper en els sistemes naturals és secundari. La gran majoria d´algues del nostre litoral són els veritables desconeguts. Fins i tot, quan ens fixem en elles creiem que són vegetals.

Un dels gèneres d´alga més interessant de la nostra costa són les Cystoseires. Algues brunes d´aspecte arborescent de fins a 40 cm d´alçada que forma petites bosquines que són, de la mateixa forma que els seus homònims terrestres, grans refugis de biodiversitat i que serveixen com a refugi per a nombroses espècies de peix i petits invertebrats.

A la mediterrània existeixen un gran nombre d´espècies d´aquest gènere i totes són bastant difícils de diferenciar entre elles. A més, el seu gran polimorfisme complica encara més les coses als experts.

Cystoseira mediterranea és l´espècie més comuna a la nostra costa

Cystòseira és una de les poques algues que es troben al litoral català que té nom comú. Se les anomena “pèl sauper” fent referencia  que són l´aliment, entre d´altres, d´aquest peix.

La seva baixa capacitat de dispersió fa que existeixin poblacions aïllades entre si. Aquest fet que afavoreix l´evolució de l´ espècie, és un handicap per a la seva dispersió. Totes les espècies de Cystoseira són típiques d´aigües netes i amb molt poques alteracions.

Cystoseira viu sobre fons rocosos ben il•luminats de la part superior de l´infralitoral. Les diferents espècies d´aquest gènere tenen preferències pel que fa a l´hidrodinamisme. N´hi ha algunes que prefereix llocs molt batuts i d´altres que busquen racons molt calms.

Els hàbitats que forma aquesta espècie representen comunitats altament madures. Si féssim un analogisme amb els hàbitats terrestres, Cystoseira equivaldria al que són els alzinars mediterrànies o a les rouredes, comunitats climàciques, punt i final de la successió ecològica.

Conèixer els hàbitats marins equival a respectar-los

La regressió que ha patit aquesta espècie està relacionada amb la contaminació i l´alterarció de l´habitat i per l´elevada pressió que pateix dels seus depredaores: Saupa (Sarpa salpa) i la garota de mar (Paracentrotus lividus).

Al litoral català les espècies més abundants són Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa. Comunes a gairebé tota la Costa Brava i també als trams rocosos de la Costa Daurada. És molt escassa a la costa central. En aquest cas, es creu que la contaminació de l´aigua abans de les polítiques de sanejament va ser la causa de la seva desaparició. Ara, amb els EDARS funcionat a ple rendiment, les condicions de l´aigua són òptimes per a l´establiment però el fet d´haver desaparegut i la seva baixa capacitat de dispersió fa que sigui molt difícil els seu retorn a la Costa de l´Alt Maresme i del Garraf. S´està estudiant la possibilitat d´afavorir de manera artificial la seva dispersió per a quÈ tornés a ser una espècie freqüent en aquesta zona.

Cystoseira caespitosa es troba en indrets molt ben il•luminats sotmesos a un onatge molt baix. I en basses litorals. Es troba distribuïda des del Tossa de Mar fins al Cap de Creus formant petits claps.

Cystoseira crinita es creia que havia desaparegut del litoral català. Es va tornar a redescobrir en la realització del catàleg dels habitats litorals a alguns punts de a Costa Brava: Badia del Port de la Selva, Cala Montjoi, Cala Estreta i Cala Bona. Aquesta espècie prefereix racons amb onatge més moderat i racons calms. Cystoseira foeniculacea i Cystoseira barbeta, abans existents a Port Lligat i a Roses ja han desaparegut de la nostra costa. Existeixen projectes per a afavorir la dispersió d´aquestes espècies tant vulnerables. Aquests projectes haurien també d´incloure l´afavoriment del creixement Cystoseira mediterrània en indrets on ja ha desaparegut. Això, és però, és una altra històriademar.

Quines senyoretes més interessants!

Publicat el per
4

La Donzella, Juliola, Guiula, Julivia o Senyoreta (Coris julis) és una espècie de làbrid força comú en els nostres roquissars litorals, entre les algues o les praderies de posidònia. D’aspecte elegant, rere els seus colors llampants s’amaga una història natural molt interessant.

Com la resta de representants del grup, la Juliola és un peix de cos allargassat i comprimit lateralment. Presenta els llavis molsuts, els ulls petits i una única aleta dorsal que és llarga. La Senyoreta és un voraç depredador que menja sobretot: gasteròpodes, eriçons de mar i gambetes, els quals tritura amb la seva potent dentició.

Coris_julis_14-07-05_female

La femella presenta una coloració molt més discreta que els mascles

Aquesta espècie presenta un marcat dimorfisme sexual, els mascles es distingeixen de les femelles pels tres primers radis de l’aleta dorsal que són més llargs. De tota manera, el tret diferencial per a la seva distinció està en la coloració del cos. La femella presenta el ventre clar i el dors de color marró vermellós, mentre que els mascles poden presentar diferents patrons segons es tracti de mascles primaris o secundaris. En general tots tenen una franja vermellosa o ataronjada als costats amb una taca negre darrera l’opercle.

La Donzella és una espècie hermafrodita protogènica, és a dir, en néixer són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El canvi de sexe s’inicia als cinquè any de vida quan l´espècie assoleix una talla d´uns 12 cm. Ara bé, a les poblacions d’aquest peix hi ha una petita proporció de mascles que ho són de manera permanent des del naixement, són els anomenats mascles primaris.

Coris_julis_24-05-07_male

Els colors del mascle no tenen res a envejar als peixos tropicals

La reproducció té lloc entre el maig i l’agost amb una conducta força curiosa que s’inicia quan el mascle dominant neda amb l’aleta dorsal aixecada i amb un comportament molt territorial. A la parada nupcial el mascle i la femella pugen a la superfície on té lloc la fecundació que, és externa. En aquest moment la parella es veu acompanyada pels mascles primaris que aprofiten l’ocasió per a fecundar també els ous alliberats per la femella. La fressa és al capvespre.

En ser una espècie eminentment litoral, les seves captures la realitzen especialment els pescadors esportius, sent baix el seu interès comercial. Les captures amb canya o amb el volantí són destacables sobretot quan es calen prop de les roques. Els pescadors artesanals les poden agafar amb els tresmalls i les soltes.

guiula

Captivat per la seva bellesa, l´Eduard va alliberar aquest guiula que va pescar. Foto: Eduard Marquès

Hi ha una mena de nanses anomenades gambines o, en alguns punts de l´Alt Empordà també anomenades guiuleres, que es calen a les roques litorals fent servir com a esquer eriçons esmicolats que atreuen a les Julioles. Les guiuleres s´usaven de manera tradicional per a la pesca d’aquesta espècie a les cales i platges del Cap de Creus.

Recordo encara, ara ja fa uns quants anys, a Cala Prona, veure utilitzar aquest enginy. Us puc assegurar que en pocs minuts es van capturar un bon grapat de guiules que, encara vives, les van fregir en oli roent al mateix refugi. L’àpat, al qual em van convidar, va consistir en el peix fregit acompanyat d’unes llesques de pa amb tomàquet i un porró de vi. Us asseguro que la seva carn estava exquisida.

Hivern de garotes

Publicat el per
5

tenim erissusLes garotes són una de les menges de mar més exquisides i exclusives que es poden fer actualment. El que avui és un plat selecte a l’abast de les butxaques més plenes, no fa tants anys era una menja col•lectiva de les classes populars en gairebé tots els pobles mariners. Antigament la gent feia aquests àpats comunals directament a les platges. Les colles es trobaven vora el mar i allí capturaven i menjaven les garotes. La carn s’agafava amb els dits i s’acompanyava amb un bocí de pa i un trago vi.

Quan consumim garotes, l’única part comestible de l’animal és el seu aparell genital, format per cinc gònades d’una tonalitat ataronjat fort. El seu gust és intens i penetrable i és com fer-li una queixalada al mar. Es pesquen directament amb les mans, en apnea o bé fent servir un “garoter” o “canya garotera”, un ormeig molt simple consistent en una canya que està oberta per un dels extrems per on es fa pressió sobre la garota i es gira per tal de deslliurar-la del fons.

eriçons1

Les tres espècies de garota que es consumeixen a casa nostra: la garota de roca, la garota negre i la garota violeta. (foto: Jordi Regàs CIB)

Darrera el mot garota, hi ha diverses espècies de eriçons de mar: la garota de roca o Paracentrotus lividus, la garota negre o Arbacia lixula i la garota violeta o Sphaerechinus granularis. De totes, però la més comuna és la primera.

Les garotes són animals equinoderms: com les estrelles de mar, els cogombres de mar o els lliris de mar. Com tots els representants d’aquest grup el seu cos presenten una simetria pentaradiada. El seu cos té forma globulari està envoltada de punxes. A la part inferior s’hi troba la boca amb una potent mandíbula. Viuen format grups sobre fos rocosos fins a uns 30 m de fondària on són capaços de perforar cavitats en la roca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Fons de garotes

Depenen de l´indert pot agafar diversos noms: garoina, garota, oriç, urís, garota de roca, eriçó de mar, capellà, cassoleta, castanya de mar, olleta, paparinell o bogamarí entre d´altres. Una mostra més de la riquesa dialectal de la nostra llengua.

La temporada de la garota és entre els mesos de tardor i hivern, malgrat que el gener, a causa de les minves, és la millor època de l’any per a recol•lectar-les i consumir-les.

A partir de l’any 2007, la Generalitat va haver de regular la pesca de garotes. Ja que les poblacions d’aquestes espècies havien reculat de forma molt significativa degut a la captura il.legal. Avui la seva recol•lecció i comercialització està estrictament regulada, malgrat aquest fet, cada anys hi ha més furtius que fan la temporada de la garota i que estant posant en seriós perill una tradició ancestral.

GAROTES A TAULA

Les garotes a taula

Diversos pobles de la Costa Brava organitzen jornades gastronòmiques entorn de la garota com Palafrugell, on des del 1992 cada any té lloc la Garoinada. Aquest esdeveniment es celebra en ple hivern quan l’espècie està en el seu millor moment.