Arxiu d'etiquetes: història de la pesca

La memòria dels pescadors: patrimoni immaterial en perill

Publicat el per
5

Quan pensem en el patrimoni, posem pel cas, el marítim, el primer que en ve al cap són els elements materials que, pel seu valor, caldria conservar per a que arribin a futures generacions. Aquest tipus de patrimoni format sobretot per: barques i bots, arts i ormeigs de pesca  i elements de navegació, fins fa ben poc no era considerat com a tal. Avui encara podem observar elements patrimonials degradats a mobiliari urbà decorant alguna nefasta rotonda. Tampoc han ajudat gens les subvencions que s’han donat per desballestar embarcacions per a poder-ne construir-ne de noves la qual cosa ha produït una pèrdua considerable de barques centenàries.

Recordo de petit, les barques abandonades a la platja de Mataró que eren usades pels infants com a improvisats elements pels seus jocs. Fins i tot, i alguna havia trobat la seva fi  a la foguera de Sant Joan. Tenyidors, assecadors o mestrances  han desaparegut engolits per l’urbanisme ferotge de la primera línia de costa.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias

El patrimoni marítim i mariner no són només aquests exemples sinó que bona part d’ell està format per elements immaterials com ara els  records que els vells pescadors encara retenen en la seva memòria i que hem de conservar de manera urgent abans de que  es perdin irremeiablement  per llei de vida. Si ha estat difícil la preservació del patrimoni material imagineu-vos el complicat que deu ser conservar aquests records.

Afortunadament, encara tenim la sort de comptar amb gent de mar que en la seva memòria previu aquest tresor. Pescadors, mariners, mestre d’aixa, calafats, palers, remendadores, encantadors o ranxers entre d’altres que, van néixer pels volts dels anys 30 i que avui tenen entorn uns noranta anys els quals van viure en un temps que ja ha desaparegut completament.

Subhasta de peix a Arenys de Mar

Gent de mar que en pocs anys deixarà d’estar amb nosaltres i que s’enduran tots aquells records d’infantesa a la vora del mar remenant entre les barques o  de joventut, enrolats en les darreres parelles barques de bou, anant a calar sardinals o enrolats en els quillats amb els primers motors. Gent de mar que ha vist desaparèixer un tipus de pesca i una relació intensa amb el mar  i han sobreviscut a la transformació tecnològica que ha patit el sector pesquer fins als nostres dies. Gent de mar avesada en fer servir l’escandall i les senyes per a localitzar els caladors i han vist la seva substitució pels moderns GPS i plòters. Gent de mar que coneixia els senyals que anunciaven un canvi de temps i han acabat descarregant-se les previsions meteorològiques de la xarxa. Gent de mar que assecava els arts de cotó després de cada jornada i els tenyia amb escorça de pi dins la perola i que van veure substituïts aquests materials per les fibres sintètiques. Gent de mar que cada dia avarava les barques a les platges i que va acabar atracant-les al molls de pesca. Gent de mar que cantava el preu de peix “a bandes” en la subhasta i que ara el  veu indicat en una pantalla de plasma. Gent de mar que cada dia compartia el ranxo a la barca amb la tripulació  i que el van acabar substituint per la carmanyola. Cada vegada que desapareix algun d’ells, especialment si encara té el cap clar, perdem part del nostre patrimoni d’una manera irrecuperable.

Afortunadament està havent algunes iniciatives per a recuperar aquests records. Així, el Museu de la Pesca de Palamós té un  una línia de treball que s’anomena Memòria Viva on es recull a través d’entrevistes enregistrades tot aquest patrimoni immaterial. Tant de bo que iniciatives com aquesta es poguessin reproduir a la resta de la Costa catalana i poder salvar una manera de viure i de relacionar-se amb el mar que ja ha desaparegut. Això és però, una altra històriademar

Bodegó amb peixos (part 2): Arts de xarxa

Publicat el per
Respon

Bodegó amb  peixos és a més d’un retrat de les espècies de peixos,  les seves qualitats i la riquesa terminològica, també una descripció dels principals arts de pesca que es feien servir, si més no a Fornells, en aquell temps.

L’obra va ser publicada per primera vegada al 1950. És però una narració de joventut de l’autor. Pels ormeigs que descriu, la podríem situar ben bé entre la primera i la segona dècada del s. XX.  Precisament en aquests temps, Emerencià Roig, publica “La Pesca a Catalunya” on també es descriuen els ormeigs de pesca que detalla Pla. Alguns dels arts de pesca descrits ara estan en desús, d’ altres han patit modificacions considerables malgrat que s’ han mantingut fins els nostres dies i d’altres com la teranyina, acaben d’aparèixer a la costa catalana. L’obra no descriu encara la pesca d’arrossegament tal i com la coneixem avui, faltarien  alguns anys perquè apareguin els primers quillats.

Llagut del foc segons una il·lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

El primer art descrit és la xàvega o pesca a l’encesa. L’encesa és una forma de pesca d’origen mil·lenari. Les primeres referències daten de l’any 974 al Cap de Creus. Fins l’any 1910 va ser un sistema de pesca força usat. L’aparició de les teranyines va coincidir amb l’abandó de la pesca a l’encesa. La xàvega era un art de platja que es tirava en els nits més fosques de l’any. El peix era atret i es concentrava amb l’ajut del llagut del foc, on la llum de les teies cremant al fester o faitó feia pujar el peix en superfície i era conduit amb molta habilitat cap a la platja.  “La xàvega es pesca de nit, i, com que sempre m’agradà anar al llit tard, trobí que m’era molt adient amb el meu caràcter”

Les xarxes pròpiament dites  també ocupen el seu espai en aquest bodegó i també es descriuen els diferents tipus: “armellades, bogueres, soltes, pantesanes, sardinals, moixoneres, i d’altres”. Paradoxalment en la narració no hi ha cap referència als sardinals, l’art de xarxa més estès a la costa catalana en aquella època.

La parella de bou es va mantenir fins als anys 50.Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

En referència a l’art de bou comenta: “Arrossegar un art de platja pels fons del mar, per les planúries, sorrenques o fangoses, pel llit dels barrancs submarins és un afer molt vell”. Efectivament, la parella de bou és un art de pesca que possiblement ja existia a inicis del segle XVII. Pla relata de manera magistral la pesca en parella. En les explicacions de l’autor no es fa cap referència a l’aparició dels primers motors que es va produir de manera contemporània amb l’obra. En la descripció de la parella de bou ja comenta la seva substitució per un nou art, anomenat vaca, que ja l’arrossegava una sola embarcació, ja que l’art era molt més petit. La vaca és doncs el precursor de l’ art d’arrossegament actual. “Les parelles de bou han estat substituïdes per les embarcacions anomenades vaques; una sola embarcació fa ara la feina que feien una parella de barques”.

En les nits de primavera, l’ horitzó de Fornells s’omple de pampallugues de llum. Són les trainyeres, les primeres teranyines o pesca d’encerclament. En aquells temps aquest art de pesca representava una novetat; “En la monotonia de la via de Fornells aquesta aparició és d’una tal novetat que tothom queda, davant d’aquests focs errants i fugitius , una mica astorat”

La narració continua amb la descripció dels ormeigs d’ham, els ormeigs de jonc i murtra i els ormeigs que enfilen el peix  Això és però, una altra històriademar.

Parella de bou

Publicat el per
2

La parella de bou va ser, fins a l’aparició dels motors als anys 20, una de les pesqueres més importants de les platges catalanes juntament amb els sardinals. Sembla que la introducció d´aquesta tècnica es produeix des de França, les primeres barques encara no treballaven “en parella” A la primera dècada del s. XVIII ja hi havia algunes parelles de bou a les platges catalanes. A partir d’aquest moment i fins a les primeres dècades del s. XX es produeix el màxim desenvolupament de la tècnica. A platges com: Badalona, Mataró, Canet o Calella, la flota de bous de parella va ser de primer ordre.

Aquest sistema de pesca no ha estat mai exempt de recels entre els propis pescadors degut especialment al suposat impacte que produïa l’art sobre el fons i les conseqüències que s´en derivaven a les altres pesqueres. En el manuscrit de Salvador (1722), malgrat no ser una veritable reglamentació pesquera, ja s’intueix un certa desconfiança de l’autor vers aquest art de pesca. La primera reglamentació que, ha arribat als nostres dies, d’aquest enginy apareix en el reglament de Zalvide de 1773. Malgrat tot, les autoritats han donat sempre el seu suport a aquesta modalitat pesquera car suposava un avanç econòmic important pel sector.

ganguil-bou Duhamel du Monceau

Gàguil (esquerra) i parella de bou (dreta) segons Duhumel de Monceau (1769-1782).

La parella de bou no era l’única art d’arrossegament que es feia servir, si bé era el més important. Altres tipus eren el gànguil, la tartana o la vaca. La diferencia entre aquests arts era que el gànguil i la tartana eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l´art de bou i en la vaca ho feien dues. La vaca és un art de bou més petit.

Les barques, també anomenades bous, tenien una eslora de 10 a 12 m i eren mogudes a força del vent. Cada dia, després de la pesquera eren avarades a les platges. Segons alguns, el nom de bou ve del fet que per arrossegar l’art s’empraven dues embarcacions que rebien el nom de parella de bou. Les dues barques havien d’anar de costat com els bous quan porten el jou. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestres al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions descobertades però poc a poc se li va anar afegint una coberta correguda.

nomenclatura bou badalona

Típic bou badaloní amb totes les seves parts (Dibuix: F. Oller)

L´art tenia forma d’embut cec amb dues grans cames o bandes que anaven unides a uns caps que es fermaven als bous. L’art era fabricat amb fibres naturals, primer cànem i lli i més endavant el cotó. Els primers arts de cotó també van ser una font de desconfiança entre els pescadors de bou. La xarxa s’havia de tenyir periòdicament i s’havia de deixar assecar cada dia, cosa que es feia penjant-les del pal o estenent-les directament a la platja. També de manera gairebé diària, s’havien de reparar els desperfectes ocasionats per la calada, d’això s´en cuidaven les remendadores.

Quan era l´hora de calar, una de les dues barques de la parella llançava la xarxa començant per la bossa o cup i acabant per les cames o bandes. L´altre component de la parella abarloava a la barca que havia començat a calar i rebia de mans dels mariners de la primera l´altra cama de l´art. Els caps que sostenien l’art es lligaven als bancs travessers del mig de l’embarcació. La calada començava en el moment que es desplegaven les veles.

badalona2

bous a la platja de Badalona amb els arts penjats per assecar.

Després de navegar una bona estona el patró manava llevar l´art, per fer-ho calia arriar les veles, baixar l’antena i plegar la vela. A continuació els caps eren lligats als torns de fusta que hi havia a coberta i que es maniobraven a força de braços. En aquest moment els dos components de la parella s’anaven apropant fins tornar a estar abarloats.

Aquest sistema de pesca requeria moltes maniobres, cosa que feia que l´habilitat del patró fos clau per obtenir una bona captura. Podien estar dos o tres dies pescant abans de portar tota la captura a port.

A partir dels anys 20, amb la introducció dels motors, la pesquera començà a canviar. El primer canvi remarcable és la mecanització del torn que facilita molt la feina de calar i llevar l’art. Els primers bous a motor encara anaven “a la parella” però, poc a poc, amb l’aparició de les portes, desapareix definitivament la parella de bou i es passa, com en l’actualitat, a arrossegar l’art una sola embarcació.