Gavot a la vista!

Si aquests dies heu anat a la platja o heu passejat pels passeigs marítims i ports és  probable que hagueu pogut fer alguna observació de gavot. El gavot (Alca torda), un ocell pròxim als pingüins àrtics, una espècie extingida avui i que viu a les costes nord europees. De fet cada hivern se’n fan algunes poques observacions a casa nostra però la excepcionalitat d’aquest any és la gran quantitat d’ albiraments que hi ha hagut arreu de la costa.

El gavot és una ocell marí que té les seves àrees de cria a l’Atlàntic Nord. Són ocells pelàgics però tenen el costum de resseguir la línia de costa. Té una població mundial d’unes 70000 parelles i la major part nidifica a la costa d’Islàndia. A Catalunya cada any arriben uns pocs exemplars a l’hivern. Normalment les àrees d´hivernació tradicionals són  la costa de la Bretanya francesa,  de les Illes Britàniques o d’Irlanda. El que és extraordinari aquest hivern respecte als darrers anys, és el nombre d’albiraments que s’ha fet fins ara i que superen en escreix la mitjana que s’han produït en els darrers quaranta anys. Aquest novembre, segons dades de l’ICO, s’han fet més d’un centenar  observacions mentre que la mitjana dels darrers deu anys no arriba als vuit exemplars.

Gavot a la platja de Barcelona. Imatge: Institut de Nàutica. Base Nàutica de Barcelona

Les poblacions nidificants d’aquesta espècie estan experimentant una forta disminució. Així la població més important que és la d’Islàndia, ha disminuït des del l’any 1986 un 18%. Això corrobora que aquesta arribada no tingui res a veure amb un augment poblacional. Les raons d’aquesta regressió cal buscar-les en la competència amb d’altres espècies a causa del canvi climàtic ja que han hagut de desplaçar-se més al nord  a la recerca del seu aliment. Les captures accidentals amb arts de pesca i l’impacte de la pesca esportiva també expliquen aquesta disminució poblacional.

La hipòtesis per explicar aquesta irrupció anormal de gavots al novembre es basa en  les fortes depressions associades a borrasques que han afectat a l’Atlàntic occidental aquestes darreres setmanes i que ha propiciat l’entrada d’aquesta espècie cap a la mediterrània. Els gavots es van veure obligats pels forts vents a desplaçar-se cap al sud fins a Gibraltar i d’ allí entrar a la Mediterrània. En aquest sentit, el 90% de les observacions fetes el més d’octubre corresponien  a la costa atlàntica francesa, l’àrea d’hivernació més important d’aquest ocell i en canvi, a partir de mitjans de novembre aquestes van passar a fer-se a la costa mediterrània, fet que reafirma la relacionada amb  les pertorbacions meteorològiques atlàntiques. A més de l’arribada de gavots degut a les condicions meteorològiques extremes de la costa atlàntica també s’han fet forces observacions de gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla) que també han estat arrossegades pels temporals.

Observacions de Gavot al llarg del més de novembre. Noteu la diferencia entre la primera i segona quinzena deguda als temporals atlàntics. Font: ICO

La plataforma de ciència ciutadana ornitho.cat gestionada per l’ICO està fent un seguiment d’aquestes observacions. Malauradament alguns dels exemplars observats corresponen a  individus morts o molt debilitats. Si observeu gavots us animem a que entreu les dades en aquest portal.

El gavot és una espècie  considerada quasi amenaçada a tot el món i a Catalunya  es troba a la llista d’ocells vulnerables del catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada i, per tant, és susceptible de mesures de gestió i conservació. Això és però, una altra històriademar.

Tal dia farà un any

Aquesta darrers dies ha fet un any que la tempesta Glòria va escombrar  la costa catalana. Des del punt de vista natural i ambiental, el pas del Glòria pel nostre litoral ha  estat una de les millors coses que ens  podrien haver passat. El temporal Glòria va naturalitzar espais costaners  com ara el delta de la Tordera, fet que les entitats ecologistes i conservacionistes portaven demanant des de fa molts d´anys i que mai havien aconseguit.

El temporal va regenerar la llacuna i la barra litoral que les administracions i els particulars, sobretot els càmpings,  amb interessos a la zona, s´entossudien en desfer cada vegada que es formava de manera incipient. A més, els sediments abocats  al mar han format una mena de dic que actua protegint el mateix delta dels embats de les onades.

La tempesta  Glòria ens ha fet caure la cara de vergonya en treure a la llum la nefasta gestió que s´està fent de la franja litoral, de la llera de rius i de rieres i dels  residus entre d´altres.  El pas del Glòria ha fet obrir molts ulls i ara es veu d´una altra manera la mala planificació del territori que s´ha fet a nivell litoral.  Es comencen a sentir comentaris que creuen que no serveix de res protegir les infraestructures col·locades a primera línia i que el que caldria fer seria donar-les per pèrdues o desmantellar-les.

Les restes naturals arrossegades pels temporals afavoreixen les espècies típiques de platja. Foto: Javier Romera

Els efectes del Glòria també estan fent replantejar el model turístic de “Sol i platja”.  El Glòria ha ajudat a posar en mèrit els valors naturals de les nostres platges i deixar de considerar-les sorrals erms al servei d´un turisme irrespectuós. Malgrat tot encara hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. Son encara  molts els que creuen que les platges s´han de netejar dels troncs i de les restes que hi van abocar les rieres durant el temporal ignorant que aquestes restes vegetals que arriben a les platges, contribueixen a la seva protecció enfront dels temporals i afavoreixen diverses espècies típiques de platja. En aquest cas només caldria fer-ho amb els plàstics i d´altres residus d´origen humà que han aparegut a les platges i amb els rizomes de les canyes, una espècie invasora que ja forma part del nostre paisatge i que s´ha vist afavorida pels usos que encara en fa l’agricultura. Caldria en aquest sentit controlar la canya i, en la mesura del possible, intentar eliminar-la i repoblar els nostres pobres rials amb espècies típiques d´aquets ambients com ara els alocars.

Nivells de clorofil.la (producció primària). Mapa esquerra 3 de febrer de 2020, després del temporal Glòria. Mapa dreta: nivells de clorofil.la d´ahir. Noteu les elevades concentracions de clorofil.la immediatament després del Glòria. Font Ifremer

En un altre sentit, els sediments abocats al mar per part del Glòria han contribuït de manera notable a la fertilització de les aigües costaneres i en conseqüència, els nivells de producció primària, han arribat a valors mai vistos. Aquest efecte es importantíssim en un mar com la mediterrània que es comporta com a un estuari negatiu i que va perdent irremeiablement nutrients. Així doncs, la fertilització de les aigües litorals per part del Glòria a contribuït força a la resta de la xarxa tròfica i, es clar, beneficiarà de manera irremeiable al sector pesquer.

I si a tot això hi afegim els efectes beneficiosos sobre el medi que ha produït la pandèmia i els confinaments,  ja tenim la combinació perfecta per a retornar a la situació l que mai s´hauria d´haver perdut. Des del punt de vista ambiental no es gens agosarat afirmar que l’any 2020 ha estat el millor any pel que fa a la conservació i la protecció de la natura a casa nostra, Això és, però una altra històriademar.

Pesca Fantasma

Imagineu-vos un art de pesca que es troba enganxat en un escull o entre les roques i que l´embarcació que hi feineja el perd o desisteix de recuperar-lo. Milers de metres de malla de materials sintètics i no biodegradables resten al mar durant dècades o centúries i l´art, com un veritable parany, de manera involuntària, continua atrapant peixos i d´altre organismes marins de manera continuada. Les espècies atrapades moren ofegades o bé per esgotament i aquestes en atreuen d´altres que, alhora també quedaran emmallades en aquest art fantasma. Els danys d´aquest problema són de tal magnitud que poden arribar a ser irreparables.

Avui hi ha estimacions que la pesca fantasma pot estar capturant milions de tones de manera innecessària cada any. Els principals grups d’éssers vius afectats per aquest fenomen són sobretot les aus marines, els cetacis i les tortugues. Els arts fantasma són els responsables de la mort de més d´un milió d´aus marines i de cent mil mamífers marins cada any.

Art de pesca abandonat a la zona del canyó de Blanes sobre fons rocós. Foto: S´Agulla

No tots els arts de pesca es perden amb la mateixa facilitat. Hi ha tècniques pesqueres més susceptibles a perdre els arts que d´altres. La major part d’aquestes xarxes perdudes pertanyen al grup dels arts d´emmallament, és a dir, aquells arts fixos, amb suros a la part superior i ploms a la inferior que es calen per interceptar tot allò que topi amb ells. Com en tots els arts d’emmallament, són arts passius de grans dimensions que es calen a més o menys profunditat segons el llast que s´hi col·loca. Al Cantàbric la majoria de la pesca fantasma correspon a un art de pesca molt semblant a les nostres soltes i que s´anomena “rasco”. Al Cantàbric, aquests arts  s´usen especialment per a la captura del rap.

Aquests arts es deixen calats durant un parell o tres de dies però en cas de mal temps poden estar calats molt més temps. En aquests cassos, quan es lleven els arts, la gran majoria de les espècies capturades estan en mal estat i és impossible la seva comercialització.

Si hi hagués voluntat, les noves tecnologies podrien usar-se per a localitzar aquests arts fantasma a través sistemes GPS o sensors especials col·locats en ells. L´ús de boies satel·litzables també podria ser una solució per a detectar aquests arts perduts i els dispositius sonors podrien evitar que els cetacis s´hi quedin emmallats. En un altre àmbit, el desenvolupament de plàstics biodegradables també podria acabar amb aquest problema.

Art de pesca abandonat en aigües de Malta. Foto: Ghostfishing

Tampoc no és gens menystenible l´impacte que produeixen els arts fantasma sobre els ecosistemes i els fons marins amb conseqüències sobre la mateixa pesca o la seguretat marítimo-recerativa.

A Catalunya, els arts d´emmallament fixos formen part de la pesca artesanal i el seu impacte en la pesca fantasma és gairebé zero. A les nostres aigües és molt més important l´abandonament dels arts de bou o dels arts d´encerclament quan queden emmallats entre les roques. En aquest sentit, l´entitat mediambiental S´Agulla està treballant en l´elaboració d´un mapa dels arts abandonats a la zona del canyó de Blanes, on s´han localitzat els boscos de gorgònia vermella (Paramuricea clavata) més importants de la Mediterrània i on hi feineja la majoria de la flota d´arrossegament de Blanes i d´Arenys de Mar. Aquest treball serà el primer pas per conèixer l´estat de la qüestió en aquesta àrea i servirà per a millorar-ne la seva gestió.

Corbs marins nidificants

D´uns anys ençà s´està detectant un increment de la presència del corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis ) a certs punts de la Costa Catalana. Aquest ocell és molt més abundant durant els mesos d´estiu i en aquesta època, la seva població es distribueix per tot el litoral català amb una densitat desigual i té en l´Alt Maresme una de les àrees on és més abundant. Les roques Blanques de Canet, les roques de la Murtra a Sant Pol, la roca Grossa de Calella, la Pilona a Malgrat i la punta de Santa Anna a Blanes són els llocs on és més habitual.

Els corbs marins arriben a casa nostra cap als volts del més d´abril per caçar i per engreixar-se i així, poder estar en un estat òptim per quan arribi l´època de cria. Les poblacions estivals venen a la costa catalana, més productiva que el mar balear i que actua com a refugi de quantitats significatives d´aquesta au. La màxima concentració d´exemplars estivals es dona al darreres hores del dia quan els ocells busquen aixopluc en els dormidors de les roques litorals.

Niu de Corb Marí a la Costa Brava. Foto: Marc Adroher

Malgrat aquesta abundància estival, la presencia d´exemplars nidificants era fins fa ben poc una raresa. Els corbs marins emplomallats crien durant l´hivern i a la nostra àrea geogràfica ho fan majoritàriament a les Balears, i sobretot a Menorca.

A Catalunya es va descriure la seva nidificació l´any 1961 quan es van trobar dos nius a les Illes Medes. A partir d´aquesta data s´han anat fent observacions de pocs exemplars nidificants en diverses àrees de la Costa Brava: Nord i Sud del Cap de Creus, les illes Medes i el Montgrí, la costa entre Begur i Palamós i la costa entre Palamós i Blanes. En aquest sentit, la costa catalana juga un paper cada vegada més rellevant com a àrea de nidificació i fa que prengui importància internacional. Avui el nombre de parelles que cria a la costa catalana està al voltant de les 40.

La població ibèrica de corb marí emplomallat oscil.la al voltant de les 2000 parelles i el gruix més important d’aquestes es troba a les Illes Balears, la seva principal àrea de cria. Entre les raons per a explicar l´augment d´aus nidificants a la Costa Brava hi ha sobretot l´augment de la població a les Balears que, per una banda fa que el nombre d´exemplars estivals sigui més elevat i també que, alguns d´aquests individus estivals o fins hi tot exemplars de les illes Balears hagin pogut incrementar la població de parelles de cria a la costa Catalana. Aquest augment de la població Balear té també un impacte important en la població del Maresme. La Costa del Maresme és el lloc més proper en línia recta a Menorca.

Amb el caiac es pot accedir arreu i es un medi ideal per a fer aquest tipus d´observacions

Aquest hivern, navegant amb el caiac de mar hem pogut observar en diverses ocasions ilocalitzacions parelles de corb marí criant. Afortunadament l´hivern és una època tranquil·la i aquests ocells troben en les coves i espadats de la costa la tranquil·litat necessària per niar. Evidentment, l´observació dels nius l´hem feta des de lluny per no molestar a les aus i evitar que l´abandonin. Hi ha trams de costa on els nius són més abundants que altres. Fins hi tot, en una de les sortides vam coincidir amb ornitòlegs que també des del caiac estaven fent els censos de nius. I, és que el caiac és un medi de transport excel·lent per aquestes tasques ja que permet accedir a tots els racons de manera respectuosa amb l´entorn. (per raons obvies no s’ha especificat la localització dels nius observats aquest hivern).

Baldrigues: un bon reclam a mar obert

Un dels millors espectacles naturals a mar obert és poder gaudir del vol rasant dels estols de baldrigues esquivant les onades amb una perícia extraordinària. Aquests ocells volen gairebé a flor d´aigua caçant peixos i cefalòpodes submergint-se i nedant de forma molt eficaç. Malgrat, que a primer cop d´ull, sembla que tinguin una forma poc gràcil, aquests ocells són un excel•lents voladors que recorren grans distàncies alternant els planegis suaus amb el cos inclinat amb els potents i ràpids cops d´ala. El seu vol no acostuma a ser gaire alt i mai superen els 8 m d´alçada. Entre finals d´hivern i els inicis de primavera es quan es poden fer la majoria d´avistaments.

baldrigues-a-la-rata. Projecte Ninam

Estol de Baldrigues a prop de la Massa d´Ors (Sa Rata), punt més oriental de casa nostra. Foto: Projecte Ninam

A les nostres aigües hi trobem tres espècies diferents de baldrigues: la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus). Les dues primeres catalogades segons la llista vermella de la IUNC com a espècies en perill i la baldriga balear catalogada com a espècie en perill crític d’extinció.

Les baldrigues són ocells marins, es a dir, que passen la major part de les seva vida a mar obert lluny de la costa a on només hi van per a niar o per atendre els polls. De fet les baldrigues utilitzen la plataforma continental catalana en època de cria principalment per alimentar-se i per alimentar als seus descendents. Pel que fa a la seva distribució en aigües catalanes, a grans trets, en aigües del nord de Barcelona i Girona són més abundants les baldrigues mediterrànies mentre que en aigües de la meitat sud i al delta de l´Ebre la baldriga balear pren més protagonisme mentre que la baldriga cendrosa es present arreu.

baldriga mediterrania al Cap de Creus. Grup NOA

Baldrigues mediterrànies al Cap de Creus. Foto: Grup NOA

Les baldrigues són unes aus força amenaçades. Els perills més importants que pateixen aquestes espècies estan relacionats per un costat amb la degradació dels hàbitats on nidifiquen, els penya-segats litorals i per altra banda per les captures accidentals que fan els pescadors, especialment els palangrers. Així, les mesures per a la conservació d´aquestes espècies s´estableixen en tres àmbits: en primer lloc per la protecció de les àrees de nidificació i cria, en segon terme per l´establiment de zones protegides a mar obert i per finalitzar per la reducció de l´impacte que produeixen els arts de pesca sobre els exemplars adults.

baldriga balear- Pep Arcos

La baldriga balear és un ocell marí amb perill crític d´extinció. Foto: Pep Arcos

La baldriga balear, com el seu nom indica, és una espècie endèmica de les Illes Balears, únic lloc on cria en tot el món. Nidifica en penya-segats costaners, a dins de coves o en galeries sobretot a Formentera. Aquesta espècie està catalogada sota la màxima categoria d’amenaça. Hi ha aproximadament unes 3000 parelles reproductores a tot el món. Aquesta espècie arriba a les àrees de nidificació a partir de febrer i a finals de maig es produeix l´eclosió de l’únic ou que coven. La parella té cura del poll fins l´inici d´estiu que es quan es dispersen i els avistaments són més estranys.

La baldriga cendrosa és molt més freqüent durant el període estival. Les àrees de nidificació més properes són les  Balears i les illes Columbretes. És l´espècie de baldriga més gran que es pot observar a la Mediterrània.

La baldriga mediterrània és molt semblant a la baldriga balear, fins fa poc, la baldriga balear era considerada com una subespècie de baldriga mediterrània. La seva presencia en aigües catalanes es regular tot l´any, malgrat que a l´hivern sol formar les concentracions més importants. Una petita població d´aquest espècie nidifica als penya-segats de Menorca.

Per un palangre sense plomes

El palangre és un ormeig de pesca força respectuós amb el medi marí ja que és molt selectiu pel que fa a la talla i qualitat de les captures. No obstant a això, algunes vegades es poden agafar de manera accidental, espècies com ara les aus marines. Les captures fortuïtes d´ocells es produeixen sobretot a l´hora de calar el parany, les aus intenten menjar l’esquer, sobretot petits pelàgics que, formen part de la seva dieta natural i queden atrapats en els hams.

Un capítol apart mereix el tractament de les flotes palangreres de superfície, també anomenats “marraixers”, una activitat industrial on es calen línies de palangre de fins a 60 km de longitud amb flotadors perquè els milers d’hams quedin pràcticament a flor d´aigua. En aquest cas, els vaixells-factoria feinegen en total impunitat, sota banderes de conveniència en aigües internacionals i es fa molt difícil el seu control.

El palangre és un ormeig de pesca que consisteix en un cap llarg “mare” de la que pengen perpendicularment unes “braçolades” amb un ham al seu extrem que, és escat abans de calar. En una mateixa calada de palangre hi poden haver centenars d’hams submergits.

Les captures accidentals d’aus marines dels pescadors artesanals de palangre són especialment abundants entre els que calen palangres “a penjar” que, utilitzen un sistema de boies i llast perquè els hams no quedin completament submergits en el fons. Aquestes captures, poden acabar representant un problema greu de supervivència entre algunes espècies d’aus marines i a més representen també molèsties i pèrdues econòmiques considerables entre els mateixos pescadors.

ilustració_captures

Durant la calada, les aus intenten agafar l´esquer que hi ha als hams del palangre. Il.lustració: Eduardo Rodriquez

En general les aus marines son espècies amb un cicle de vida relativament llarg, amb una maduresa sexual força retardada i una baixa fecunditat, factors agreugen encara més aquesta problemàtica.

Entre les espècies més afectades per la captura accidental amb els hams de palangre hi ha espècies endèmiques de la mediterrània com la gavina corsa (Larus audouinii) i especialment la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), aquesta darrera és endèmica de l’arxipèlag balear i es troba en perill crític d’extinció segons la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura).

Les baldrigues són aus freqüents a mar obert, lluny de les seves àrees de cria, on cacen activament. Se les pot identificar pel seu vol rasant esquivant les onades. S’alimenten principalment de petits peixos pelàgics, com el seitó o la sardina. Tenen una elevada capacitat de busseig i busquen el seu aliment en les aigües més superficials, cosa que fa que sigui especialment sensibles a les captures amb els hams dels palangres.
La solució per evitar aquest fet passa per un seguit de mesures de fàcil aplicació per part dels pescadors com ara avançar o endarrerir unes hores la calada perquè no coincideixi amb l’alba o amb la prima, moments en que els ocells són més actius. Per altra banda, l’ús de “línies espantaocells” en el moment de calar també resulta una mesura força efectiva. La modificació de l’estructura del palangre perquè els hams s’enfonsin més ràpidament o el fet de utilitzar esquer artificial també hi contribueixen.

palangre2

Tot i ser un ormeig força selectiu, les captures accidentals d´aus són un problema. Foto: Vero Cortés UB

Tots aquests canvis d’hàbits comporten a curt termini enormes beneficis per les aus i pels pescadors i es per això que cal implicar i sensibilitzar als palangrers en aquesta problemàtica. Hi ha diversos programes de sensibilització amb una molt bona acollida per part dels pescadors. En aquest mateix sentit, s’ha dissenyat una app per a smartphones anomenada Sea-Birdstagram. L’aplicació està pensada perquè els propis pescadors participin activament en l’estudi i obtenció de dades de captures accidentals d’aus marines, un exemple més de ciència ciutadana col•laborativa.