Pescadors en vaga

Una constant al llarg de l‘existència d´històriesdemar ha estat la crítica a sistemes de pesca, com l’art de bou del tot insostenibles. L’arrossegament malmet els fons marins i hipoteca  la pesca per a futures generacions. Un repàs a diverses entrades d’aquest espai poden ajudar a entendre que la situació que viu el sector pesquer a casa nostra està penjant d´un fil a causa de la sobrepesca i de l’impacte sobre els fons marins per part de la pesca d’arrossegament.

D’ençà que als anys 40 es comencen a substituir les parelles de bou pels incipients quillats equipats amb els primers bolinders que s´inicia una espiral de bogeria que ens ha portat fins a la situació actual. Era l’època en que pioners com ara “Peneque” que van descobrir els nous caladors als marges, als talussos, als  sots i a les valls submarines. Temps en que es descobreix un nou recurs, la gamba vermella, que ha permès la continuïtat d’aquest tipus d’activitat pesquera fins avui. De fet, la única cosa que està aguantant el sector de la pesca d’arrossegament ha estat precisament aquest recurs. Sense la gamba ja faria molts anys que no quedaria cap quillat als molls de pesca de casa nostra.

A Blanes, com a la resta de la costa, els pescadors d’ arrossegament han anat a la vaga. Foto: Diari de Girona

Segurament si l’administració hagués regulat de manera molt més efectiva l’esforç pesquer no s’ hagués arribat a aquest punt, però lluny d’això, s’han fet els ulls clucs a l’ increment de la potencia dels motors i aquest fet només ha ajudat a accelerar la sobreexplotació dels caladors.

Després dels excessos dels anys 80 i 90 on els guanys dels pescadors eren enormes, la pesca semblava un negoci rodó i els recursos pesquers és creien il·limitats, arriba la disminució de les captures que només es compensen a base de motors cada vegada més potents i de l’ús d’una tecnologia de primera. Inevitablement arriba el moment en que  ni l’augment de la potencia ni les noves tecnologies son capaces de contrarestar l’exhauriment dels recursos.

Poc a poc les administracions han anat intentant posar mesures per a la recuperació dels caladors. Les vedes o les aturades biològiques així com els incentius per a desballestar els quillats no han estat suficient per provocar la desitjada recuperació dels caladors i poc a poc s´han anat ampliant les mesures restrictives. La UE ha intentat també posar ordre al sector amb l’ entrada en vigor al 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterrani Occidental on s’estableixen mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca. A Catalunya aquest pla s’ha treballat amb un acord entre la comunitat científica i les pròpies confraries de pescadors i es va materialitzar en l’establiment d’unes grans àrees de veda per, d’aquesta manera, intentar compensar l’increment proposat per la UE en matèria d’aturades. El Pla de la UE vol una reducció de les captures un 40 % abans del 2025 i els pescadors sostenen que aquesta dràstica disminució els aboca a la seva desaparició.

Ara, als pescadors d’arrossegament sembla que estan en peu de guerra i han anat a la vaga. Els ha tocat a ells pagar els plats trencats dels excessos i de la mala gestió que es va fer en el passat i ara, posar remei és del tot impossible . La paradoxa de tot plegat és que les directrius europees van encaminades a la preservació del sector pesquer i són els propis pescadors els que s’han revelat en contra precisament d’aquest fet. Això és però, una altra històriademar.

La fi de l´Art de Bou?

Sembla que aquesta vegada va de veres. L’administració té a sobre la taula una proposta de restricció que implicaria a la pesca d’arrossegament o art de bou.

L’àrea total afectada on hi haurà aquesta restricció és de 400 km2, una superfície superior  a la comarca del Maresme. Aquesta estaria fragmentada al llarg de tot el litoral català i estaria formada per divuit  sectors des del Cap de Creus fins a les aigües del Delta de l´Ebre. En totes aquetes zones els pescadors de bou veurien prohibit l´accés als caladors.

D´aquestes divuit àrees, n´hi ha set que pertanyen a les confraries de Girona, sis a les de Tarragona i cinc a les de Barcelona. Pel que fa a les superfícies, al litoral gironí  correspondrien 174 Km2, 86,5 km2 a Barcelona i 139,5 km2 a Tarragona.

Zona de tancament a l’art de bou, corresponent a les 18 àrees el litoral català que en total representen 400 Km2. Totes aquetes àrees estan sobre el talús i en els canyons submarins on es localitzen els caladors de l´art de bou.

La redacció del Pla ha anat a càrrec de l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (IcatMar) i l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM-CSIC). Aquest acord entre científics i pescadors es produeix arran de la pressió que s’està exercint des de la Unió Europea en relació a l’esforç pesquer que s´inverteix sobre les comunitats demersals, la situació de les poblacions objecte d´explotació i el greu impacte ambiental produït per  l´art de bou sobre el medi.

 Des de l´entrada en vigor, el gener de 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterràni Occidental impulsat des de la Unió Europea , la pesca d´arrossegament està vivint canvis molt importants. Aquesta Pla estableix mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca incrementant així els períodes de veda. Així, des de l’inici del Pla, els dies de pesca d´aquests tipus d´arts de pesca s´han reduït un 17,5%

A Catalunya, l´acord entre la comunitat científica i els pescadors es materialitza en l´establiment d´aquestes divuit grans àrees per intentar que es frenin els períodes de veda. A més, la comunitat  científica pensa que és molt millor aquesta restricció que no pas  l´augment dels dies d´aturada, ja que d´aquesta manera es facilita la regeneració dels fons marins i la recuperació d’estocs.

Aquesta mesura afectarà  a la totalitat de quillats de bou que feinegen en aigües catalanes, unes dues-centes cinquanta embarcacions en total. La pesca d´arrossegament o art de bou és un dels sistemes de pesca més poc eficients dels que s´usen en l´actualitat. La pesquera consisteix en arrossegar un art en forma d´embut pel fons marins enduent-se pel davant tot allò que es posa al seu camí.   L´art de bou és un ormeig de pesca gens selectiu tant pel que fa a les talles de les captures com pel que fa a la diversitat d´espècies.

L´art de bou és l’ormeig de pesca que en sortirà més perjudicat per aquesta mesura

Dins del recursos demersals que més preocupen als científics es troba el rap, el lluç, el moll de fang, la gamba vermella, el llagostí o l´escamarlà. D´entre ells, el més preocupant és la pesquera del lluç (Merluccius merluccius) que és del tot insostenible  i acabarà extingint aquesta espècie dels nostres caladors si no s´hi posa remei de manera urgent.

N´hi haurà prou amb aquesta mesura? Personalment penso que és del tot insuficient i que caldria replantejar el problema des de l’arrel. Les característiques  de la Mediterrània pel que fa a la seva productivitat el fan un mar on l’art de bou no hi encaixa de cap de les maneres. El que s´hauria de fer és precisament promocionar els arts de pesca tradicionals molt més selectius i respectuosos amb el medi. Caldria també educar els consumidors pel que  fa peix de temporada i la diversitat d´espècies amb valor comercial. Això es però, una altra històriademar.

Escórpores, rascasses i caps-roig

En el tercer lloc, jo hi posaria l’escórpora roja, o sigui la rascassa en la costa nord o gallina —nom que se li dóna pel color— en el coster meridional. Les innombrables varietats d’escórpores de colors que viuen en la nostra costa rocosa no poden menjar-se per la gran quantitat d’espines que el seu cos presenta. Són animals monstruosos i malignes. Són excel·lents, en canvi, per a ser bullits i produir un brou de primera qualitat.

JOSEP PLA, Bodegó amb peixos OC2

Les  escórpores,  rascasses i caps-roig són un grup de peixos força populars. La delicadesa de la seva carn,  ferma i molt gustosa, ha estat sens dubte el factor que ha divulgat la seva coneixença arreu. Prova d´això es la riquesa de noms amb que s´anomenen aquests peixos i que, ha estat també,  la raó per la qual  hi hagi hagut força confusió entre noms populars i contrades. En català les podem anomenar: escórpora, escorpra, escórpora fosca, escorpina roja, cap roig, rufí, polla, capó, gallina, rufí, rascla, rasclot o rascassa entre d´altres

Els representants d´aquest grup són peixos de cos robust, allargat i comprimit lateralment. Presenten un cap voluminós, ple d´espines i extensions dèrmiques. L´ull és gros i té una mandíbula molt potent. L´aleta dorsal es continua amb radis espinosos forts amb glàndules verinoses connectades a ells, precisament d´aquí prové l’etimologia del seu nom. En la seva coloració hi predominen els colors vermellosos i brunencs, i gairebé sempre es  críptica amb l´entorn. Tots els representants d´aquest grup són espècies litorals que formen part del que anomenem popularment peix de roca.

Scorpaena scorfa o Cap-roig (esquerra) i Scorpaena porcus o Escorpora fosca o Rascassa (dreta)

Sota la denominació d’escórpores, racasses i cap-roig  ens referim bàsicament a dues espècies diferents, (Scorpaena scrofa), coneguda popularment com a  cap roig, escórpora roja o polla  i (Scorpaena porcus), anomenada escórpora vera, escórpora fosca o rascassa.  Per acabar d´embolicar encara una mica més la troca, en castellà, en alguns indrets, al cap roig se l´anomena rascacio i a la rascassa, cabracho.

Scorpaena scfrofa presenta apèndix cutanis distribuïts per tot el seu cos. La seva coloració va del vermell a tonalitats brunes. Els radis de l´aleta dorsal d´ambdues contenen un potent verí. Scorpaena porcus és de tonalitats brunenques,  és una animal sedentari, solitari i que habita sobre fons rocosos. Ambdues són de bona mida ideals per a fer suquets, cassoles de peix, fer-les al forn o bé a la brasa.

Escórpores, rascasses o Caps-roig són els reis dels peixos de roca. Foto: B.A. Diari Ara

A les nostres aigües hi viuen d´altres representants d´aquest grup. En general aquestes altres escórpores són exemplars de petita mida que tenen força interès com a peix de sopaScorpaena elongata dita popularment escórpora allargada, pot arribar a confondre’s amb el cap-roig, en aquest cas no presenta mai apèndixs en la mandíbula. Scorpaena loppei, anomenada escórpora de blanda, mai assoleix més de 10cm de llargària. Scorpaena notata, conegut com a captinyós o escórpora tinyosa, és molt semblant a l’anterior i es distingeix per la taca clara al principi de l´aleta dorsal i una taca negra als darrers radis de la mateixa.

Les escorpores es pesquen amb diversos arts de pesca entre els que destaca l´art de bou. No obstant això, els exemplars de més grossos i de més qualitat  es capturen amb arts de pesca artesanals com ara les nanses, els tresmalls o els palangres.

Pesca artesanal. Pesca de futur?

Hi ha una certa confusió entre termes que cada vegada utilitzem més quan ens referim al peix que adquirim a les nostres peixateries: peix capturat amb arts de pesca artesanals i peix capturat amb sistemes de pesca industrials o semi industrials. Evidentment aquesta categorització no té res a veure amb que el producte sigui de proximitat o de quilòmetre zero.

El peix artesanal, per definició és sempre producte de proximitat, però no tot el peix de proximitat és capturat amb arts de pesca artesanals. Per exemple, les captures que es realitzen amb els quillats d’arrossegament no es poden considerar artesanals. En tot cas, podríem definir-les com a peix de proximitat capturat amb sistemes de pesca semi industrials.

Els tresmalls, les soltes, el palangre, les nanses, el bolitx, la sonsera, els cadups o les gàbies de marisqueig entre d´altres formen, part d´aquesta categoria que anomenem pesca artesanal.

La pesca artesanal ´´es el futur de la pesca a la Mediterrània

Quan ens referim a la pesca artesanal es vol fer esment a tots aquells sistemes de pesca que capturen el peix a petita escala de manera molt selectiva i amb un esforç pesquer baix. En aquesta categoria, les embarcacions i les tripulacions són també reduïdes i l´organització productiva és de caire familiar. Una altra característica de la pesca artesanal és la poca evolució que han tingut els paranys de pesca al llarg de la història. Només els materials naturals han estat substituït per d´altres sintètics i més eficients.

En la pesca artesanal, la interrelació entre el medi, l´art de pesca, les espècies capturades i els propis pescadors és del tot sostenible. Gairebé sempre es pesquen exemplars per sobre de les talles mínimes i molt poc malmesos per la captura, amb la qual cosa augmenta la seva qualitat. La pesca artesanal és doncs també un tipus de pesca ecològica.

Les pròpies característiques d´aquests tipus d´arts de pesca la fan força vulnerable a les condicions meteorològiques cosa que propicia que, de manera natural, s´estableixin aturades biològiques ja que els propis pescadors no poden sortir quan hi ha mal temps. Els pescadors artesanals, des de sempre, s´han adaptat al ritme de la natura canviant l´art en funció de l´època de l´any i de l´espècie que es vol capturar. Avui, l´Administració encara no entén una pràctica ancestral com aquesta i posa traves als canvis de rols d´aquestes pescadors.

El futur de la pesca passa per la pesca artesanal

Des del punt de vista de la conservació del patrimoni, la pesca artesanal es pot considerar com a un pilar en la identitat de molts pobles mariners. Patrimoni material i de coneixement que han estat transmesos de generació en generació i que ara corren el perill de perdre’s, de la mateixa manera que aquest tipus de pesca està abocada a desaparèixer. En aquest sentit sóc del parer que l´Administració no ha fet prou per protegir aquests arts i ormeigs artesanals i que tot plegat ens està portant, entre d´altres coses, a una pèrdua irreparable de patrimoni mariner.

Les característiques ecològiques de la mediterrània amb una baixa productivitat fa que la pesca de tipus artesanal sigui la que més s´adapti a les condicions naturals del nostre mar. No té cap sentit que els quillats d´arrossegament continuïn espoliant i destruint els fons marins. Caldria però un canvi de mentalitat enorme per a poder respondre a les exigències del mercat només amb aquests sistemes de pesca i creieu-me, si volem continuar tenint pescadors a les nostres platges, llotges i ports en un futur immediat, tot passa per potenciar aquests sistemes de pesca enlloc de posar-hi traves burocràtiques.

A l´estiu, tota cuca viu (I)

Cues de Rap d´aproximadament 10 cm en el taulell d´una peixateria

A l´estiu, tota cuca viu i les peixateries de la costa augmenten les seves vendes per la gran demanda de peix fresc que hi ha per part de turistes i estiuejants. L´estiu és temps de consum de peix en xiringuitos o en els sopars a la fresca amb els amics i, és clar, en aquesta època de l´any és on es poden donar més fraus a nivell de consum de peix: fer passar canana per calamar en els mal anomenats calamars “a la romana” o bé comercialitzar espècies per sota de la seva talla mínima permesa i, creieu-me, aquest darrer, malauradament és una pràctica bastant comuna.

Quan ens referim a una espècie de peix o marisc amb el sufix (–et): rapet, mollet, llucet, calamarset,..normalment ho fem per a referir-nos a exemplars immadurs, amb una mida inferior a la permesa i normalment amb millor sortida al mercat.

Però, qui en té la culpa de tot plegat: El pescador que, utilitzant arts poc selectius agafa aquestes especies per sota de la mida i no les descarta? La llotja que permet la comercialització d´espècies il·legals? Els majoristes que adquireixen aquest producte coneixedors que tindrà una molt bona sortida? El consumidors que assisteixen immutables a l´espectacle dels alevins a la peixateria? L´administració que no controla com hauria de fer les descàrregues de peix a port?

La foto en qüestió ha estat presa a una peixateria de la comarca del Maresme, però podia haver estat feta en qualsevol altre part de la costa. Les cues de rap es varen descarregar amb tota seguretat al port d´Arenys, però podia haver passat en qualsevol altre port del litoral català. Vull pensar que la barca ho va fer d´estranquis, eludint el control que suposa la subhasta. Això vol dir que hi ha un cert “mercat negre” de peix al marge de la confraria i que aquest es fa en convivència entre pescadors i majoristes i que l´administració no ho controla. Vull pensar també que es tracta d´una activitat marginal en comparació al volum total de les captures descarregades a port però us puc assegurar també que no és la primera vegada que detecto aquest fet. Aquests tipus de frau dificulten el treball dels estudiosos ja que no es disposen de dades fiables respecte la pressió pesquera que pateix una espècie.

Les cues de rap de la fotografia fan, el millor dels cassos, uns 10 cm. Si a això hi sumem el que podria fer el cap, uns 5 cm, ens dona que els raps capturats i comercialitzats en aquesta peixateria no arriben als 15 cm de longitud, molt per sota de la talla mínima de venda autoritzada com a legal per aquesta espècie que és de 30 cm. Ens trobem en aquest cas, amb que s´han comercialitzat exemplars que tenen la meitat de la talla mínima de venda i per tant, la seva comercialització no pot ser deguda a un error d´apreciació.

Per acabar-ho d´adobar, el rap és una espècie de creixement lent i amb una taxa reproductora bastant baixa. Aquesta espècie pot viure al voltant de 20 anys i assolir la primera maduresa sexual quan té 11 anys fa 50 cm en el cas de les femelles i 40 centímetres i 7 anys en el cas dels mascles. En el cas del rap, es dona la paradoxa que la talla mínima autoritzada està per sota de la seva primera reproducció i moltes espècies amb talles “legals”, encara no s´ha pogut reproduir cap vegada. Això és però una altre històriademar.

Pesca Fantasma

Imagineu-vos un art de pesca que es troba enganxat en un escull o entre les roques i que l´embarcació que hi feineja el perd o desisteix de recuperar-lo. Milers de metres de malla de materials sintètics i no biodegradables resten al mar durant dècades o centúries i l´art, com un veritable parany, de manera involuntària, continua atrapant peixos i d´altre organismes marins de manera continuada. Les espècies atrapades moren ofegades o bé per esgotament i aquestes en atreuen d´altres que, alhora també quedaran emmallades en aquest art fantasma. Els danys d´aquest problema són de tal magnitud que poden arribar a ser irreparables.

Avui hi ha estimacions que la pesca fantasma pot estar capturant milions de tones de manera innecessària cada any. Els principals grups d’éssers vius afectats per aquest fenomen són sobretot les aus marines, els cetacis i les tortugues. Els arts fantasma són els responsables de la mort de més d´un milió d´aus marines i de cent mil mamífers marins cada any.

Art de pesca abandonat a la zona del canyó de Blanes sobre fons rocós. Foto: S´Agulla

No tots els arts de pesca es perden amb la mateixa facilitat. Hi ha tècniques pesqueres més susceptibles a perdre els arts que d´altres. La major part d’aquestes xarxes perdudes pertanyen al grup dels arts d´emmallament, és a dir, aquells arts fixos, amb suros a la part superior i ploms a la inferior que es calen per interceptar tot allò que topi amb ells. Com en tots els arts d’emmallament, són arts passius de grans dimensions que es calen a més o menys profunditat segons el llast que s´hi col·loca. Al Cantàbric la majoria de la pesca fantasma correspon a un art de pesca molt semblant a les nostres soltes i que s´anomena “rasco”. Al Cantàbric, aquests arts  s´usen especialment per a la captura del rap.

Aquests arts es deixen calats durant un parell o tres de dies però en cas de mal temps poden estar calats molt més temps. En aquests cassos, quan es lleven els arts, la gran majoria de les espècies capturades estan en mal estat i és impossible la seva comercialització.

Si hi hagués voluntat, les noves tecnologies podrien usar-se per a localitzar aquests arts fantasma a través sistemes GPS o sensors especials col·locats en ells. L´ús de boies satel·litzables també podria ser una solució per a detectar aquests arts perduts i els dispositius sonors podrien evitar que els cetacis s´hi quedin emmallats. En un altre àmbit, el desenvolupament de plàstics biodegradables també podria acabar amb aquest problema.

Art de pesca abandonat en aigües de Malta. Foto: Ghostfishing

Tampoc no és gens menystenible l´impacte que produeixen els arts fantasma sobre els ecosistemes i els fons marins amb conseqüències sobre la mateixa pesca o la seguretat marítimo-recerativa.

A Catalunya, els arts d´emmallament fixos formen part de la pesca artesanal i el seu impacte en la pesca fantasma és gairebé zero. A les nostres aigües és molt més important l´abandonament dels arts de bou o dels arts d´encerclament quan queden emmallats entre les roques. En aquest sentit, l´entitat mediambiental S´Agulla està treballant en l´elaboració d´un mapa dels arts abandonats a la zona del canyó de Blanes, on s´han localitzat els boscos de gorgònia vermella (Paramuricea clavata) més importants de la Mediterrània i on hi feineja la majoria de la flota d´arrossegament de Blanes i d´Arenys de Mar. Aquest treball serà el primer pas per conèixer l´estat de la qüestió en aquesta àrea i servirà per a millorar-ne la seva gestió.

L´arribada dels motors

L´arribada dels motors va suposar el final d´una època i d´una activitat que havia començat amb el naixement de la humanitat. A partir d’aquest moment la pesca deixa de ser ,en bona mesura, una activitat precària i perillosa. Amb els motors es guanya independència respecte al medi i la pesca, i poc a poc, es converteix en una activitat industrial més. L´arribada dels motors marca l´acabament d´una forma de vida i una manera d´entendre el mar molt més en consonància amb la natura. Amb els motors s´acaben també, els usos tradicionals de la platja.

A Catalunya els primers motors apareixen a inicis del s XX i als anys vint ja es començaven a generalitzar arreu. Primer, són instal·lats de qualsevol manera en els bastiments pensats per navegar a la vela i una mica més endavant col·locats en dissenys ja pensats per a contenir-los. El canvi però ,no va succeir de la nit al dia sinó que d´una manera progressiva es van anar implantant, això si, en molts pocs anys. Durant un temps van conviure alhora veles i motors. De fet, en un primer moment aquests només eren usats per a realitzar determinades maniobres o bé en situacions de manca de vent. El motor en els seus inicis era entès com a un element auxiliar, poc a poc però es van convertint en un element imprescindible.

A Sant Pol, com a molts municipis de la comarca les barques s´varaven cada dia a les platges. Amb l´arribada dels motors aquesta feina es fa molt més feixuga.

Els motors, entre moltes altres coses, canvien les línies bàsiques dels dissenys nàutics que s´havien fet fins aquell moment. Les formes gràcils, esveltes i lleugeres pensades per navegar a vela es van anar canviant per formes molt més robustes i pesades pensades per a oferir el màxim rendiment de les embarcacions de pesca.

L´argot típic mariner pateix també la inclusió d´uns mots fins aleshores desconeguts. En les converses entre mariners o pescadors apareixen termes com delco, magneto, cardant o bolinder. L´arribada dels motors canvia també els sistemes de pesca més ancestrals, la parella de bou per exemple, desapareix a partir d´aquest moment i es passa a feinejar amb una sola embarcació. A partir dels anys 20 es comencen a introduir els bous a motor. Aquestes eren barques d´unes 30 tones de registre que anaven proveïdes de motors moguts per olis pesats.

Els orígens de la teranyina van també íntimament relacionada amb l´aparició d´aquests ginys i fan recular de manera espectacular la flota del sardinals que, fins a les hores, era l´art que ocupava a més persones. L´acceptació de la teranyina va costar molt i va ocasionar fortes alarmes i recels entre pescadors ja que creien que el seu us acabaria amb tot el peix del mar. En aquells temps, els sardinals que eren els arts de pesca més estesos i comencen la seva progressiva decadència que els portà a la pràctica desaparició en molt poc temps.

A moltes platges, com la de Badalona, eren un tràfec continuu de feina relacionada amb la pesca

D´ençà la introducció dels motors, els pescadors noten una certa disminució en les seves captures i es queixen de “que si hom no hi posa un remei, les barques motores i les peces d´arrossegament acabaran per esgotar el peix de les nostres costes, destruint una riquesa immensa i deixant a la misèria milers de catalans que viuen d´aquesta industria extractiva de la mar”.

L´aparició dels motors també dificulta la feina diària d´avarar i treure les barques cada dia a les platges. Les embarcacions cada vegada és fan més feixugues i l´esforç per treure-les es cada dia més gran. S´usen molt més els animals de tir i apareixen també les casetes de motors per a facilitar aquesta feina. L´arribada dels motors significa també l´aparició de la màquina de xorrar o “maquinilla” fet que facilita molt les maniobres a l´hora de calar o xorrar (llevar) els arts.

Els primers motors eren semidièsels d´un pistó amb molt pocs cavalls. Per instal·lar els motors el primer de tot que calia era reforçar el casc i refer l´estructura per donar-los cabuda. Calia també retocar la popa per a col·locar l´hèlix.

500 Km2

El nou model català de gestió pesquera aprovat recentment dona molt més protagonisme en la pressa de decisions als agents implicats. En aquest sentit, les confraries de pescadors de la demarcació de Girona: Blanes, Palamós, Roses, el Port de la Selva i Llançà han proposat a l´administració la creació d´una àrea vedada de 500 km2 gestionada per ells mateixos sota les directrius dels científics de l´ICM. En aquetes àrees, es crearan comissions permanents per fer-ne el seguiment que funcionaran de manera congestionada.

Arran dels mals resultats en les captures dels pescadors d’arrossegament que s´han produït en els darrers temps, els propis pescadors s´han adonat que cal una mentalitat molt més oberta si es vol continuar treballant en un futur molt proper. El mateix col·lectiu va tenir la iniciativa per implementar aquestes mesures de sostenibilitat i de preservació del recursos i els científics de l´ICM s’encarreguen de fer el seguiment per a mesurar els efectes de les mesures adoptades.

Detall de les diverses àrees de pesca d´arrossegament cogestionades. A sota en verd àrees de captura del lluç, en blau de l´escamarlà i en taronja de la gamba. Font: ICM

Es tracta d´una iniciativa única a la regió mediterrània que potencia les mesures per la preservació des recursos i la sostenibilitat de l´activitat. Amb aquesta proposta es fuig de la concepció tradicional de la explotació dels caladors i s´impulsa una nova manera de fer les coses. L´objectiu final de la proposta és recuperar els recursos pesquers i poder mantenir la viabilitat del sector de la pesca d´arrossegament.

Les zones protegides tenen un elevat valor ja que són àrees de reproducció i d´alevinatge d´espècies amb interès comercial que es troben en l´actualitat molt sobreexplotades i al límit del col·lapse com ara el lluç, el moll, la gamba o l´escamarlà. En definitiva es tracta de fer una gestió diferent dels caladors d´arrossegament que, fins fa poc, se’ls considerava com a àrees de producció il·limitada on els quillats podien feinejar sense treva i on sempre s´extreia recursos.

Ens els 500 km2 d’àrees proposades s´hi troben regions on la pesca està regulada com és el cas de la gamba a Palamós que ja fa uns anys que funciona amb molt d´èxit o la gamba del Cap de Creus de recent incorporació. També s´hi troben regions vedades a l´activitat pesquera com és el cas de la regeneració de l´hàbitat de Blanes-Palamós entre d´altres. La relació de zones regulades i els seus objectius són els següents:

Regeneració d’hàbitat de Blanes-Palamós (37.95 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Regenerar aquests caladors tradicionals i contribuir en la reducció de la pressió en les espècies més sobreexplotades: la maire, el lluç i el rap.

Gestió de l’escamarlà Roses-Palamós (9.16 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Reduir l’impacte sobre les poblacions d’escamarlà amb la creació d’una àrea de no-pesca per a facilitar la seva recuperació.

Gestió del lluç de Roses (51.73 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Protegir el reclutament del lluç i afavorir la reproducció dels adults mitjançant el tancament de forma permanent d’aquesta àrea.

Gestió de la gamba de Palamós (334.13 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Millorar la selectivitat de les captures de gamba mitjançant la regulació de la malla de l´art i la gestió de les zones de pesca.

Gestió de la gamba del Cap de Creus (65 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Gestionar de manera sostenible la pesca d´aquesta espècie de forma consensuada entre les confraries de Roses, Port de la Selva i Llançà.

Peixos Plans

Els pleuronectiformes o peixos plans són un taxó nombrós que agrupa una gran varietat d’espècies adaptades a la vida bentònica. La principal característica dels representants d´aquest grup és que presenten el cos molt comprimit amb una marcada asimetria que té el seu màxim exponent en la regió cefàlica. Les larves encara presenten simetria com a adaptació al medi planctònic on viuen. A mesura que avança el seu desenvolupament té lloc la metamorfosi i un dels dos ulls emigra cap al flanc oposat i es convertiran en éssers asimètrics.

La forma del cos és ovalada o romboïdal depenent del grup. El cos presenta un costat que reposa sobre el fons que, és pla i sense pigmentar. El costat superior o zenital conté els ulls i es pigmentat. Segons si la cara zenital és la dreta o l´esquerra es parla de formes dextrogires com el llenguado o levogires com la palaia, la bruixa, els rèmols o el tacó.

Les diverses espècies d´aquest grup tenen una elevada importància econòmica i són molt apreciades entre els consumidors. Es capturen especialment amb arts d´arrossegament i amb tresmall. Alguns com el turbot, es crien i s´engreixen de manera intensiva en centres d’aqüicultura.

Principals espècies de pleuronectiformes. Font: Museu de la Pesca

Les espècies de pleuronectiformes més abundants als nostres mars són: la palaia, la bruixa, el rèmol, el turbot, el tacó, la peluda o el llenguado.

La palaia (Citharus linguatula). Presenta el cos de color bru recobert d´escates romboides molt visibles. La boca és gran i una mica protràctil. Te un elevat interès comercial. Mesura entre els 10 a 15 cm.

La bruixa. Sota aquesta denominació hi ha dues espècies Lepidorhombus boscii i Lepidorhombus. whiffiagonis molt fàcils de diferenciar. La primera presenta dues taques fosques als extrems de l´aleta dorsal i dues a l´anal i per la qual cosa s´anomena bruixa de quatre taques. El cos té forma ovalada amb tonalitats gris marronós molt clar. És segurament l’espècie de peix pla més popular a les peixateries i sovint el seu origen és de fora de la mediterrània.

El rèmol és una espècie de cos alt i romboïdal. Existeixen dues espècies de rèmols que sovint es confonen. El rèmol ver (Scophthalmus rhombus) i el turbot (Psetta maxima). La coloració és molt variable i depèn del tipus de fons on viuen. Els rèmols són peixos de bona mida, entre 40 a 50 cm amb un gran interès econòmic. La seva carn és molt gustosa. La principal característica que diferencia ambdues espècie està en que el turbot té el cos recobert de tubercles ossis mentre que el rèmol ver te la pell llisa.

El llenguado és una de les espècies que pateix més frau en la seva comercialització

El tacó (Bothus podas). De mida petita, molt saborós però amb molta espina. Per tot plegat es tracta d´una espècie poc valorada malgrat que la seva carn es excel·lent. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares. El tacó presenta els ulls molt separats entre ells.

El llenguado (Solea vulgaris). El més conegut i potser més apreciat dels peixos plans. La seva carn és molt fina i preuada. Cos ovalat i ulls i boca petits en comparació amb la resta del cos. Coloració de color gris marronós amb diverses tonalitats que depenen del tipus de fons. Sota aquest nom es comercialitzen un gran nombre d´espècies diferents que provenen de tot el Món. El frau es encara més gran quan es comercialitza en filets.

La peluda (Arnoglossus thori) i la llengua (Symphurus lihgulatus i S. nigrescens) són petits peixos plans poc valorats i que sovint els trobem barrejats en la morralla.

Els temps estant canviant

És ben cert que el sector pesquer a casa nostra està sotmès a una profunda crisi que pot afectar fins i tot la seva viabilitat futura. També és del tot correcte comentar que aquest mateix sector, empès per la greu situació en la que es troba immers, està experimentant un seguit de canvis que pretenen reflotar-lo i donar-li esperances de futur. Tampoc seria erroni afirmar que, durant molts anys, els que tenien més força a les confraries no volien ni sentir a parlar d’escoltar les opinions de la comunitat científica o les entitats mediambientalistes.

Els mals temps pel que passa el sector està propiciant un canvi de mentalitat entre els responsables que està removent els valors dels més refractaris on durant molts anys han tractat el sector com un “coto” privat.

El nou àmbit normatiu pretent reflotar el sector de la pesca d´arrossegament

Les confraries, en conseqüència es mostren més disposades a obrir-se i a reconèixer els seus errors. En aquest sentit, és freqüent que s´estableixin sinèrgies positives entre elles, l’ administració, els centres d´investigació pesquera i el sector ambientalista.

En aquest sentit, el govern ha publicat el decret de governança de la pesca que permet regular l´activitat pesquera a través de plans de cogestió. D´aquesta forma es vol arribar a una pesca sostenible i econòmicament viable. Es tracta de la legislació pesquera més avançada de d´Europa i capdavantera al món.

El nou àmbit normatiu s´emmarca en l’Estratègia Marítima de Catalunya que pretén impulsar els sectors relacionats amb el medi marí. En el cas de la pesca es basa en experiències ja existents com ara la cogestió del sonso al Maresme o la de la gamba a Palamós que ha demostrat que han estat experiències d´èxit on a més de beneficiar-se els pescadors, el recurs està molt més regulat i controlat.

Cal un canvi radical en la mentalitat dels responsables d ela pesca d´arrossegament

La gran novetat és que a partir d´ara, la pressa de decisions que afectin al sector pesquer i als recursos marins es prendran de forma horitzontal i participativa entre tots els agents implicats. A partir de la publicació d´aquest decret, els dies de pesca per espècies i modalitats pesqueres o les possibles vedes entre d´altres les decidiran aquests comitès de cogestió. Veurem si tot plegat té continuïtat o bé es tracta d´un altre “fer volar coloms”.

El més lamentable de tot plegat és que aquest canvi de mentalitat s´ha produït, en alguns, de manera obligada en veure que la viabilitat de la pesca i la seva poltrona estava en joc. Molts d´aquests que es mostraven reticents o bé estaven en total desacord amb aquells pescadors que fa anys ja pronosticaven que el camí a seguir hauria de ser el que ara s´inicia. Avui, aquests primers visionaris han hagut d’abandonar la seva forma de vida per dedicar-se a altres camps mentre que els que “han canviat de camissa” ara s´omplen la boca de sostenibilitat. Això però, és una altre històriademar.

I com deia el poeta, és que els temps estant canviant.