*Aquesta històriademar està basada en les investigacions  que l’equip del doctor Pere Puig (ICM –CSIC) va fer al canyó submarí de La Fonera a Palamós i publicats a la prestigiosa revista Nature (489) i en la conferencia que va impartir ell mateix al Museu de la Pesca  el 15 de novembre de 2013.

El setembre de 2012 apareix  a la revista especialitzada Nature un article de l’equip del científic català Pere Puig (ICM-CSIC) on demostrava amb proves irrefutables que  la pesca d’arrossegament està canviant la topografia les condicions ambientals dels flancs dels canyons submarins on es localitzen els caladors de pesca. Malgrat la poca transcendència que aquest tema ha suscitat a casa nostra,  el ressò mediàtic d’aquesta publicació va fer que altres mitjans de comunicació internacional (Los Angeles Times, Scientific American) també es fixessin en aquest  treball.

La investigació desmunta l’argumentació acceptada majoritàriament pel sector pesquer  segons la qual, les portes d’arrossegament al remenar el fons marí, afavoreixen les relacions tròfiques entre els organismes i en conseqüència milloren les captures de pesca.

Els canyons submarins del mar català. Font ICM – CSIC

L´estudi es va dur a terme en dues fases entre els anys 2002 i 2012 al canyó submarí de La Fonera a Palamós. L’equip d’investigadors va estudiar amb sensors  i ancoratges la dinàmica sedimentària  del flanc nord del canyó i el flux de partícules de sediment que davallava cap al fons del mateix. Aquestes dades  van ser comparades amb les del  flanc sud on els quillats no feinegen. El moviment de partícules es pot equiparar a “allaus de fang” que, segons les proves aportades, són provocats per l’art de bou al ser arrossegat sobre el fons del calador. L’arrossegament de les portes, les malletes i la xarxa sobre el fons remouen i aixequen fines capes de partícules que davallen per gravetat cap al fons provocant aquests allaus.

Les “portes” dels quillats són en bona mesura les responasbles del llaurat del fons marí.

L´anàlisi detallat d’aquest flux vertical de partícules revela que diàriament s´observen dos pics màxims, un al matí entre les 9 i les 10 h (quan el quillats fan el primer bol del dia) i un altre a la tarda entre les 3  i les 4 h (abans que  els quillats retornin a port i fan el darrer bol). A més a més,  en els dies festius, es reduïen significativament aquests pics.

A partir de l´estudi de les concentracions dels radioisòtops Pb₂₁₀ i Cs₃₃₇,  els investigadors del ICM-CSIC van poder datar  la velocitat de precipitació al llarg del temps i van trobar que abans dels anys 70 els valors d’aquest flux eren de 0,35 cm/any. A partir dels anys 70 (quan, malgrat que les estadístiques de pesca indiquen una reducció de la potencia dels motors, passa exactament el contrari) el ritme de sedimentació passa a ser de 0,7 cm/any. I en el treball de l’any 2012, troben valors de 2 cm/any.

Imatge del relleu submarí del canyó de La Fonera en la que es pot observar el suavitzat morfològic de la vessant nord del canyó, freqüentada per la flota d’arrossegament, en comparació a la morfologia natural de la vessant sud sense pescar, amb un relleu molt més accentuat i irregular Font: (GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Utilitzant sonars “multifeix” i submarins robotitzats a control remot, els investigadors van poder elaborar una cartografia molt detallada del canyó. En aquest cas, els resultats avalen la tesi sobre que l´origen dels  allaus de fang  són produïts pels quillats, ja que observen que als flancs nord del canyó, on hi ha el calador de Sant Sebastià, estan molt més suavitzats que no pas els flancs sud on no feinegen els bous. Aquesta suavització dels marges es produeix entre els 200 i els 800 m de profunditat, on treballen els quillats que “van a la gamba”. Així mateix van obtenir imatges del fons dels caladors on es pot observar clarament que el pas de les portes “llauren” literalment el fons marí.

Imatge obtinguda per un vehicle operat remotament en la vessant nord del canyó submarí de La Fonera, a 770 m de fondària, que mostra el detall de les marques d’arrossegament al fons marí i la seva similitud amb els solcs del llaurat d’un camp de conreu. (Font: GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Quan s´analitzen els radioisòtops en els dos flancs del canyó, els testimonis col·locats al flanc nord (on hi ha els caladors) no tenen concentracions molt més baixes de Pb₂₁₀. Aquest fet indica que els sediments dels darrers cent anys (vida màxima que data aquest radioisòtop) han davallat cap al fons del canyó i s’ha perdut el marcador quedant només a la superfície dels caladors els sediments compactats més antics.

La dada més preocupant de l’estudi fa referència a les concentracions de carboni orgànic trobades en els sediments del calador. En els flancs pescats aquestes concentracions són molt més baixes que en els flancs no pescats. El Carboni orgànic és sinònim d´aliment disponible en els primers nivells tròfics de la cadena alimentaria i repercuteix directament en les poblacions de gamba, que són l´objectiu de l´explotació. Amb aquesta dada es pot  afirmar sense cap mena de dubte que l´efecte que produeix l´arrossegament dels arts està directament relacionat amb l´empobriment del calador o el que es el mateix, que el calador s´està desertitzant per efectes de la davallada de sediments cap al fons.

El treball dels investigadors de l´ICM-CSIC aporta proves irrefutables sobre els danys que la pesca d’arrossegament produeix sobre els fons marins. Ara doncs qui ha de moure fitxa es l´administració i el sector pesquer abans de que sigui massa tard i els danys siguin del tot irreparables.