Arxiu de la categoria: històriesdepesca

Art de bou (3): L’Art

Publicat el per
Respon

L’ormeig de pesca que es fa servir en la pesca de bou és un art de xarxa en forma d’embut i on els laterals del mateix, “les bandes”, sobresurten de la resta impedint que el peix s’escapi pels costats. Les bandes van unides a la malleta i aquesta a les portes. De les portes  surt el cable que arriba fins al quillat  que està enrotllat a la màquina de xorrar o maquinilla. Posteriorment a les bandes, hi ha la veritable bossa de l’art que té el seu final en el cop o corona, el lloc on es va acumulant el peix.

Per tal de mantenir l’obertura vertical de l’art hi ha una armadura o relinga de ploms a la part inferior del mateix i de suros, a la part superior. Aquest darrer nom prové de que antigament s’emprava suro com a flotador i a mesura que els arts van començar a treballar a més profunditat, els pors dels suro es col·lapsaven i aquest perdia la flotabilitat. Així el suro va ser substituït per unes boles de vidre (Bombetes) i ara en l’actualitat, aquestes ha donat pas a les bombetes de plàstic, molt més pràctiques, econòmiques i resistents a altes pressions a les que estan sotmeses.

Parts de l’Art de bou segons Bas, Morales i Rubió (1951)

Els primers arts estaven fets amb fibra de cànem i aquestes van ser substituïdes ràpidament per les de cotó. Les fibres naturals s’havien de tractar amb una barreja d’escorça de pi i aigua preparada en calent per tal de minimitzar l’acció de la sal i a més, tenien I ‘inconvenient que s’havien de tenyir. Per acabar-ho d’adobar, un cop acabada la jornada s’havien d’assecar per evitar ser malmeses. Avui en dia amb l’ús de fibres sintètiques, tots aquests inconvenients són només records.

La pesca amb l’art de bou consisteix en arrossegar la xarxa pel fons marí, agafant tot allò que es posa en el seu camí, és doncs una pesquera activa, ja que és l’art qui va a buscar el peix i no al revés. A més, la pesquera no es gens selectiva ni dirigida i no discrimina gairebé ni en talles, ni en espècies, amb la qual cosa es capturen de manera accidental espècies sense valor comercial o exemplars immadurs dels quals no està permesa la seva comercialització.  Un altre inconvenient és el greu impacte que produeix sobre el medi físic ja que  l’art s’arrossega pels fons i aquest el “llaura” literalment.

Degut a la manera de pescar, el principal problema a superar per augmentar la seva eficiència és el fet de mantenir la màxima obertura de la boca de l’art. Això s’aconsegueix amb les armadures de ploms i suros i sobretot amb la utilització de les portes. Les portes són uns estris de fusta i/o metall amb una geometria gairebé rectangular que al oferir resistència a l’aigua quan s’arrosseguen fan la funció de divergents. Avui en dia alguns quillats utilitzen portes semi pelàgiques que minimitzen l’ impacte amb el fons.

Les portes són els elements més conflictius d’aquesta modalitat pesquera

Quan les embarcacions arriben  al calador es procedeix a calar l’art. Primer es llença l’art, es lliguen les portes a les malletes i es comença a deixar anar el cable d’acer. Finalitzada aquesta operació comença el bol, és a dir, l’art s’arrossega pel fons.  La durada  d’un bol és molt variable i depèn de molts factors. En general pot durar des de unes  poques hores fins a una jornada sencera. Durant el bol,  el patró va conduint la barca a traves del calador procurant, amb totes les maniobres que fa, mantenir la màxima obertura de l’art i que aquest no quedi enganxat al fons. Una feina que sens dubte té una component d’experiència que difícilment pot ser substituïda per a la tecnologia.

Un cop acabat el bol  es procedeix a llevar l’art, a aquesta operació també se la coneix amb el mot  de xorrar l’art. Amb l’ajut de la maquinilla, la feina de llevar s’ha simplificat molt. Primer arriben les portes que es lliguen als pescants, després les malletes i a continuació tot l’art. Un cop a coberta, s’obre la part inferior  de la corona i s’aboca la captura a coberta. Aquesta normalment  surt bruta i plena de fang per la qual cosa es renta i a continuació es classifica per espècies i per mides. Totes tes espècies sense valor comercial i les que no tenen la mida reglamentària s’aboquen per la borda. Un cop feta aquesta primera tria es col·loca en caixes i es porta a la nevera  a l’espera d’arribar a port. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (2): La barca

Publicat el per
Respon

L’embarcació amb què es cala l’art de bou és el bou o quillat. El  primitiu bou que s’emprava en la parella era una típica barca de construcció catalana.  Tenien una eslora de 10 a 12 m i cada dia, després de la pesquera, eren avarades a les platges. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestre al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions sense coberta  però poc a poc se li va anar afegint.

Estructura típica d’un bou badaloní

A partir dels anys 20  es van anar arribant els motors .Durant aquells primers anys el que es feia era col·locar aquest enginy  en les embarcacions sense més modificacions. Amb l´aparició de les barques a motor, la tècnica pateix el major canvi de tots, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el quillat. De totes formes no és fins ben entrat els anys 40 quan es comencen a construir quillats ja pensats per a la navegació a motor.

Sens dubte la desaparició de l´art de bou de moltes platges de la comarca   va ser deguda sobretot a la substitució dels bous a vela pels quillats a motor, ja que aquests darrers a més de tenir un tonatge molt superior, tenen una geometria  en forma de V, a diferència dels bous a vela que tenien la quilla quasi plana. Aquest disseny,  fa pràcticament impossible  treure´ls de l´aigua cada dia i arrossegar-los per la platja. Precisament per això, a moltes localitats amb una tradició pesquera en l´art de bou important com ara Mataró o Badalona van veure desaparèixer completament la seva flota en molt pocs anys. Queden en el record els dies on els pescadors, ajudats per animals de tir o d’altres enginys varaven el bous a moltes de  les nostres platges.

Els quillats són les barques més grosses de les nostres dàrsenes pesqueres

Els actuals quillats són les embarcacions que més  s´allunyen de la línia de costa, treballant fins els límits de la plataforma continental, on a  les seves valls i canyons es troben els seus caladors. En els seus inicis i fins ben entrada la dècada dels seixanta les barques podien arribar fins a les costes de València o Mallorca. El terme quillat prové de l’angle recte que formen la roda de proa i la de popa respecte a la quilla.

Els quillats són les embarcacions de major mida  que es troben a les nostres dàrsenes pesqueres. Tenen la proa lleugerament elevada. El pont de comandament està situat a la part anterior i en ell s´hi troben els aparells que comanden el vaixell i faciliten la pesquera. Tenen també  una nevera on conservar el peix en les millors condicions durant tot el dia de pesca i fins hi tot una petita cuina. Darrera del pont de comandament es troba l´enginy mecànic més important de la barca, la màquina de xorrar, coneguda popularment pels pescadors amb el nom de “maquinilla“. Aquesta és un torn connectat amb el motor que facilita enormement la feina de llevar l´art (treure´l del mar un cop acabada la pesquera) i la de calar-lo. A popa i sobresortint de la barca,

 s´hi localitzen els pescants que van units a dues politges mòbils  sobre les que  llisca el cable de l´art. Quan els quillats són a port, a sobre d´aquest aparell s´hi pengen les portes. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (I): la història

Publicat el per
1

L’art de bou, arrossegament  o ròssec és un ormeig de xarxa que, com el seu nom indica, s’arrossega pel fons del mar capturant tot allò que se li posa al seu davant. És doncs un art de pesca poc dirigit i gens selectiu. El terme deriva segons alguns, del llatí bolus, és a dir, acte de tirar xarxes. D’altres opinen que el nom prové de que antigament s’empraven dues embarcacions per arrossegar l’art, la «parella del bou», que anaven de costat de la mateixa manera que els bous quan porten el jou per arrossegar la càrrega. No deixa de ser curiós el fet de que al cap de les corones se les anomena «banyes» o que un ormeig molt semblant i ara ja en desús s’anomenés «vaca».

Els orígens de l’art de bou són molt remots i es fa difícil datar amb certesa l’inici d’aquesta pràctica pesquera. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722), descriu diversos arts d’arrossegament com ara el gànguil, la tartana i l’art de bou. Els dos primers eren més petits i eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l’ art de bou ho feien dues.  Sembla que la introducció d´aquests tipus d´arts Catalunya  va ser a través de França durant el segle XVII. A l´any 1710 ja hi havia gànguils al port de Barcelona.

Parella de bou en un gravat del Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Nacional.

En la legislació de Manuel de Zalvide, «Reglamento de Navegación y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró», apareix esmentat en diferents articles. Així llegim a l’article 40: «Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou, y no puede sin especial gracia, usarse por estimarse perjudicial, ni se otorga aquella, a menos de singulares motivos; y aun entonces, con señalamiento de tiempo, y extinción o termino». No deixa de ser paradoxal que en el segle XVIII ja es plantegés el greu impacte ambiental que produeix aquest art de pesca.

En el «Diccionario Histórico de las Artes de Pesca Nacional» (1791-1795) del mataroní Antoni Sañez Reguart, apareix un gravat en el que s’observa la parella del bou arrossegant l’art. La tècnica tal i com se’ns mostra no canviarà pràcticament gens fins a primers del segle XX, tan sols alguns petits canvis que afecten als materials utilitzats i l’embarcació.

L’art de bou modern és una pesquera poc selectiva i gens específica

A principis de segle l’art de bou ja era l’ormeig de pesca més emprat arreu. A la costa central, per exemple, Badalona, Sant Pol, Pineda o Mataró eren poblacions que mantenien activitat pesquera considerable. Mataró per exemple,  en aquests temps comptava amb 34 bous a vela que formaven 17 parelles. El període de veda de la pesquera començava a primers de setembre i acabava a primers de març, durant tot aquest temps d’ inactivitat, els bous armaven sardinals o bé palangres per tal de guanyar-se la vida en altres pesqueres. Als infractors d’aquesta norma se’ls imposaven fortes sancions, ja que, segons comenta Emerencià Roig en el seu llibre «La pesca a Catalunya» (1926): «Si hom pescava tot l’any, faria malbé les cries i, a la llarga, finiria per esgotar tot el peix del mar». Un altre art d’arrossegament que també s’utilitzaven en aquell temps era la vaca,  més petit i era arrossegat per una sola embarcació.

Al 1955 segons el treball de Bas, Morales i Rubió, encara existien arts d’ arrossegament de costa que eren arrossegats des de la platja com ara l’ art o l’artet o artó i els arts que es calaven des d’ una única embarcació com la vaca. Pel que fa als arts d’arrossegament de fons el treball descriu  l’art de bou, l’art català, el xarleston, l’art italià i la ratera. Amb l’aparició de les barques a motor, la tècnica pateix la major modificació de totes, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el bou o quillat, que utilitza uns divergents o «portes» que mantenen l’art obert mentre treballa.  Amb aquest canvi, la tècnica és ja tal i com la coneixem en l’actualitat. Això és però, una altra històriademar

Peix de segona (X): la Xucla i el Gerret

Publicat el per
Respon

La xucla (Spicara maena) i el gerret  (Spicara smaris) són dues espècies properes sobre les quals hi ha una certa confusió terminològica pel que fa als nom populars. Sota aquests dos mots existeixen unes quantes espècies que comparteixen la característica de ser peixos molt poc valorats i en alguna contrada, els mateixos pescadors s’esforcen a no fer-ne captures ja que hi perden diners. No obstant això ambdues espècies,  consumides fresques i acabades de pescar tenen una carn excel·lent.

Així Spicaria maena a més de xucla també s’anomena xucla vera, xucla verda,  caua, gerla, gerret o gerret imperial. Mentre que Spicara smaris a més de gerret també s’anomena gerret pàmfil, gerret bord, xucla blanca, xucla blava, xucla, caramell o picarell . Per acabar-ho d’adobar encara hi ha altres espècies en aquest grup; Centracanthus cirrus que hom anomena també gerret, gerret imperial, gerret anglès o reget i Spicaria flexuosa anomenada popularment xucla blanca. Una mostra claríssima de la riquesa terminològica en la nostra llengua.

La Xucla (Spicara maena) és un peix molt poc valorat

Fa uns anys tant el gerret com la xucla formaven parts dels àpats populars de peix fregit. Avui només en certes àrees es manté encara el seu prestigi. Així, per exemple, el gerret és un peix considerat excel·lent a les illes Balears i especialment a Eivissa. Mostra d’això n’és el receptari que gira al voltant d’aquesta espècie. Segons els eivissencs la millor manera de consumir el gerret és “torrat”, amb sal gruixuda i un bon raig d’oli de qualitat. Normalment es serveix acompanyat d’una amanida de col. També es consumeix en escabetx, fregit o formant part de l’univers dels arrossos. A Eivissa cada any s’ organitzen jornades gastronòmiques al voltant del gerret.

La xucla (Spicara maena) te el cos allargat, alt i comprimit. Els seus flancs presenten reflexos blavosos molt característics. En l’època nupcial els mascles accentuen aquesta coloració. Forma moles molt denses. Els mascles d’aquesta espècies també excaven nius en els fons de posidònia. La fecundació és externa i també es hermafrodita, en néixer són femelles i després es converteixen en mascles.  Durant el dia s’alimenta de zooplàncton i durant la nit de petits invertebrats bentònics. El mot xucla es creu que prové del fet que aquesta espècie presenta una mandíbula protràctil que sembla que xucli. Es considera un peix de molt baixa qualitat.

El gerret (Spicara smaris) és molt valorat a Eivissa

El gerret (Spicara smaris) és una espècie més esvelta que la xucla. Es caracteritza per presentar als costats una taca fosca molt característica. S’alimenta de petits invertebrats que troba al fons. Es una espècie hermafrodita, primer és femella i en assolir uns 16 cm de longitud es transforma en mascle. S’acosta a aigües litorals en l’època de reproducció i els mascles excaven nius sobre fons fangosos o d’alguers on les femelles hi dipositen els ous.

A nivell nutricional tant el gerret com la xucla son considerats peix blanc  semi gras. És  molt ric en àcids Omega 3. Es pesca amb tresmalls, teranyines, al volantí o  amb l’art de bou. A Eivissa els gerrets es capturen amb el bolitx, un art de pesca especial per a aquesta espècie i que es molt semblant a la sonsera. Es tracta d’ una activitat de pesca artesanal sostenible i molt respectuosa amb l’entorn. A Eivissa les embarcacions que van al gerret tenen una quota setmanal, de la mateixa manera que passa aquí amb el sonso. Això és però, una altra històriademar.

Fanalets en l’horitzó

Publicat el per
Respon

Les nits estrellades i fredes de la tardor i de l’hivern són la millor època per a observar un dels espectacles més màgics que podem gaudir si fixem la vista a l’horitzó. Mar endins, especialment si la nit és serena i calma, multitud de fanalets incandescents com a cuques de llum ballen una dansa harmònica i compassada seguint el ritme del balanceig de les onades. L’horitzó roman il·luminat talment com una revetlla marina i ens recorda que ja ha començat l’època del calamar de potera, el de major qualitat, el millor del món, i és clar, el més cotitzat. Creieu-me, val la pena.

En aquestes nits  tranquil·les l’horitzó és un festival de  llums i de colors. Els petits bots arrenglerats  tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-los any rere any des de la costa estant, és el senyal que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural. Us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera es caracteritza per la seva pell tersa i brillant. Foto: Diputació de Barcelona

La pesca del calamar amb potera em transporta en èpoques on l’encesa era un dels arts més productius i a l’hora més controvertit dels que s’usaven. Els pescadors recelosos veien perillar la continuïtat de la seva feina quan d’altres usaven la llum per atraure al peix. Si ara aixequessin el cap i veiessin el desgavell on hem arribat no entendrien res.

La llum, primitivament cremava en un fester on teies de pi il·luminaven la nit. La modernitat va portar els llums d’acetilè i de petromax i aquests van ser substituïts més endavant pels fanals elèctrics o de gas. Sigui com sigui, els pescadors coneixien des de temps immemorial la força màgica d’atracció que exerceix la llum envers les espècies marines.

El calamar de potera és el de més qualitat que existeix, amb la pell impecable i brillant, sense ni una esgarrapada i la carn dura i consistent.  Res a veure amb el calamar  de bou, esgarrinxat i arrossegat. Els cromatòfors espurnejants de la seva pell, un cop  acabat de pescar, semblen talment com un espill de l’espectacle de llums que hi ha en l’estol de barques que proven sort amb les poteres.  

Els cromatòfors de la seva pell són ja per si sols un espectacle. Foto: @lluis2013

Capturats d’un en un amb un senzill enginy format per una corona d’hams, la potera que actua com a parany. El pescador, amb molta habilitat , mou l’engany per atreure al calamar, pesca artesanal en estat pur. Als taulells de les peixateries només  n’hi ha pels més siberites que coneixen les excel·lències d’aquest producte. Al calamar de potera no cal ni gairebé netejar-lo doncs en ser capturat entre aigües no te la bossa plena de fang com passa amb els pescats amb d’altres ormeigs. I és que el peix, quan menys aigua abans de coure’l, millor.

La potera és un ormeig de temporada, tal i com ho haurien de ser la majoria d’arts de pesca per aconseguir la màxima sostenibilitat i el seu ajustament al ritme biològic de les espècies. La potera només s’usa únicament en la temporada del calamar, quan aquests són de bona mida i ja han post la massa mucosa que rodeja els seus ous. No fa tants anys, els pescadors alternaven els arts de pesca segons la temporada. En temps de sardina i seitó armaven els sardinals, quan el peix d’escata era de bona mida o bé les sèpies s’apropaven a la costa per fressar muntaven les nanses, els cadups els feien servir quan anaven al pop i les xarxes s’anaven substituint segons el ritme biològic de les espècies. Avui tot ha canviat. Volem menjar calamar tot l’any i, és clar, això només és possible si el producte està congelat o prové de l’altra punta del planeta. Som uns ignorants, això és però, una altra històriademar.

La memòria dels pescadors: patrimoni immaterial en perill

Publicat el per
1

Quan pensem en el patrimoni, posem pel cas, el marítim, el primer que en ve al cap són els elements materials que, pel seu valor, caldria conservar per a que arribin a futures generacions. Aquest tipus de patrimoni format sobretot per: barques i bots, arts i ormeigs de pesca  i elements de navegació, fins fa ben poc no era considerat com a tal. Avui encara podem observar elements patrimonials degradats a mobiliari urbà decorant alguna nefasta rotonda. Tampoc han ajudat gens les subvencions que s’han donat per desballestar embarcacions per a poder-ne construir-ne de noves la qual cosa ha produït una pèrdua considerable de barques centenàries.

Recordo de petit, les barques abandonades a la platja de Mataró que eren usades pels infants com a improvisats elements pels seus jocs. Fins i tot, i alguna havia trobat la seva fi  a la foguera de Sant Joan. Tenyidors, assecadors o mestrances  han desaparegut engolits per l’urbanisme ferotge de la primera línia de costa.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias

El patrimoni marítim i mariner no són només aquests exemples sinó que bona part d’ell està format per elements immaterials com ara els  records que els vells pescadors encara retenen en la seva memòria i que hem de conservar de manera urgent abans de que  es perdin irremeiablement  per llei de vida. Si ha estat difícil la preservació del patrimoni material imagineu-vos el complicat que deu ser conservar aquests records.

Afortunadament, encara tenim la sort de comptar amb gent de mar que en la seva memòria previu aquest tresor. Pescadors, mariners, mestre d’aixa, calafats, palers, remendadores, encantadors o ranxers entre d’altres que, van néixer pels volts dels anys 30 i que avui tenen entorn uns noranta anys els quals van viure en un temps que ja ha desaparegut completament.

Subhasta de peix a Arenys de Mar

Gent de mar que en pocs anys deixarà d’estar amb nosaltres i que s’enduran tots aquells records d’infantesa a la vora del mar remenant entre les barques o  de joventut, enrolats en les darreres parelles barques de bou, anant a calar sardinals o enrolats en els quillats amb els primers motors. Gent de mar que ha vist desaparèixer un tipus de pesca i una relació intensa amb el mar  i han sobreviscut a la transformació tecnològica que ha patit el sector pesquer fins als nostres dies. Gent de mar avesada en fer servir l’escandall i les senyes per a localitzar els caladors i han vist la seva substitució pels moderns GPS i plòters. Gent de mar que coneixia els senyals que anunciaven un canvi de temps i han acabat descarregant-se les previsions meteorològiques de la xarxa. Gent de mar que assecava els arts de cotó després de cada jornada i els tenyia amb escorça de pi dins la perola i que van veure substituïts aquests materials per les fibres sintètiques. Gent de mar que cada dia avarava les barques a les platges i que va acabar atracant-les al molls de pesca. Gent de mar que cantava el preu de peix “a bandes” en la subhasta i que ara el  veu indicat en una pantalla de plasma. Gent de mar que cada dia compartia el ranxo a la barca amb la tripulació  i que el van acabar substituint per la carmanyola. Cada vegada que desapareix algun d’ells, especialment si encara té el cap clar, perdem part del nostre patrimoni d’una manera irrecuperable.

Afortunadament està havent algunes iniciatives per a recuperar aquests records. Així, el Museu de la Pesca de Palamós té un  una línia de treball que s’anomena Memòria Viva on es recull a través d’entrevistes enregistrades tot aquest patrimoni immaterial. Tant de bo que iniciatives com aquesta es poguessin reproduir a la resta de la Costa catalana i poder salvar una manera de viure i de relacionar-se amb el mar que ja ha desaparegut. Això és però, una altra històriademar

Pa per avui, fam per demà

Publicat el per
Respon

Aquests dies, disset municipis catalans amb port pesquer han signat un manifest a Vilanova i la Geltrú en defensa de la pesca marítima. Entre els signants hi ha els municipis d’Alcanar, Arenys de Mar, Barcelona, Blanes, Cambrils, Deltebre, Port de la Selva, l’Ametlla de Mar, l’Escala, la Ràpita, Llançà, Palamós, Roses, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona, Torredembarra i Vilanova i la Geltrú. Els representants municipals estan preocupats per la possible desaparició del sector pesquer o que aquest es converteixi en quelcom residual en els propers anys. Consideren que la pesca és un sector estratègic que cal protegir i reclamen millors condicions pel sector. Probablement arriben quaranta anys tard.

Representants dels disset municipis que han signat el manifest. Font: Diari Digital La Ciutat

Fa gairebé deu anys que en aquest espai estic reclamant una gestió sostenible de la pesca marítima a la mediterrània perquè el sector es pugui mantenir per a futures generacions. Perdre la pesca és perdre un patrimoni que ha conviscut amb nosaltres des de temps immemorials. Les polítiques pesqueres que s’ha fet en els darrers cinquanta anys s’ha caracteritzat per l’immobilisme i el resultat de tot plegat ha estat el que ens ha portat a aquesta situació. Només alguns brots verds, com ara la cogestió han donat una alenada d’aire fresc  al sector.

En els darrers decennis del s XX  la pesca a Catalunya va ser una activitat econòmica de primer ordre. Les confraries de pescadors eren el motor econòmic en aquests municipis. Els pescadors es guanyaven molt bé la vida i en aquells temps de vaques grasses els responsables de la pesca van fer-se el sord a les advertències que els arribaven des de la comunitat científica i del moviment ecologista  i es va aplicar aquells màxima que tots els pescadors coneixen tant bé però que no apliquen: “Pa per a avui, fam per a demà”.

El principal greuge del manifest de Vilanova és l’aplicació del Pla Multianual Europeu de pesca demersal que regula bàsicament la pesca d’arrossegament. A efectes pràctics, l’aplicació d’aquesta normativa redueix el nombre de dies de pesca fet que, segons els pescadors, afecta a la seva viabilitat econòmica.  L’art de bou és una modalitat de pesca que produeix un fort impacte sobre l’ entorn. A més, aquest sistema de pesca concentra dues característiques que el fan molt poc sostenible; es tracta d’uns sistema gens selectiu i molt poc monoespecífic tant pel que fa a les espècies com a les seves mides. En l’únic que podria estar d’acord de les seves reclamacions és que no s’ha d’uniformar la pesca a nivell mundial. Res té a veure la pesca a l’Atlàntic amb la pesca a la Mediterrània.

Sota el meu punt de vista, el que ha succeït és que han passat molts anys de no fer res entre els pescadors d’arrossegament la qual cosa els ha portat al límit del col·lapse i ara, de cop i volta, s’ha de fer tot allò que en decennis no s’ha volgut fer  i evidentment, això provoca greus conseqüències entre els pescadors. Només hi ha dues alternatives: continuar com si no passés res i esperar fins a l’esgotament total dels caladors i la desaparició de la pesca que sembla que és el que volen es signants del manifest  o bé, ser valent i reconèixer els errors del passat i aplicar un fort pla de xoc com el que proposa Europa per evitar a mitjà termini,  la supervivència del sector. Això si, aquesta transició hauria de ser el menys traumàtica possible i s’ haurien de posar tots els mitjans per protegir als pescadors.

I mentre esperem, es continuen llaurant els fons marins amb els arts de pesca. No hi ha una normativa clara sobre la obligatorietat de fer servir portes pelàgiques, molt menys agressives amb el medi. No entenen que la productivitat de la mediterrània és limitada i que caldria potenciar les pesqueres artesanals en front de l’art de bou. Això, es però, una altre històriademar.

Gamba, la de Palamós, es clar!!!

Publicat el per
Respon

Si bé a nivell biològic tota la gamba vermella que es pesca a la costa catalana pertany a la mateixa espècie, Aristeus antennatus, hi ha una sèrie de factors que donen un valor afegit a la gamba de Palamós respecte a la resta de gamba comercialitzada en les confraries catalana com en el cas per exemple d’ Arenys de Mar.

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

Un estudi de la Universitat de Girona conclou que tota la gamba vermella de la mar catalana es desplaça entre els caladors de Marsella o Toló i fins als de Santa Pola.  Es tracta d’un estudi genòmic fet mitjançant l’anàlisi de l’ADN realitzat pel Laboratori d’Ictiologia Genètica de la UdG on s’han comparat diversos marcadors moleculars  entre espècies capturades al llarg de tota la costa catalana. L’equip de científics ha confirmat que els caladors de gamba vermella estan interconnectats pels desplaçaments d’aquesta espècie i els responsables de l’estudi han detectat que els desplaçaments tenen lloc en tots els estadis del cicle de vida de l’espècie. 

Així doncs, a nivell biològic podríem afirmar que no hi ha cap raó per a considerar que la gamba vermella que es comercialitza a Palamós i  a les diverses llotges catalanes sigui diferent. Malgrat aquesta evidència, la gran diferencia rau en el valor afegit que representa la gamba de Palamós enfront de la resta.

A Palamós, la pesca de la gamba està regulada per un Pla de Cogestió pesquera on hi ha representats, a més dels pescadors: l’administració, la comunitat científica i els grups conservacionistes. A més, la gamba de Palamós està certificada com a Marca de Garantia, fet que la fa única al mercat. Formar part del Pla de Gestió és imprescindible per poder accedir a aquesta Marca de Garantia.

Sense cap mena de dubte, el manteniment de la pesca d’arrossegament es deu en gran mesura a les captures de gamba vermella. Què passarà quan s’ exhaureixi?

El Pla de Gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera com ara: la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de portes  que fan servir els quillats.  En aquest sentit, a Palamós ja s’ha apostat per la utilització de portes pelàgiques ja que el seu ús els assegura el manteniment d´aquesta activitat i, el poder continuar amb l´explotació d’aquesta espècie.

El Pla de Gestió ha suposat un canvi de mentalitat on els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada. És per tot plegat que,  l’impacte sobre el medi a hora de pescar la gamba de Palamós sigui  molt menor que no pas en la resta. Aquest fet, per si sol ja és prou important com per considerar que a nivell de sostenibilitat és molt millor el consum d’aquesta gamba.

En canvi, la resta de gamba dels altres ports catalans es regeixen per la reglamentació general de la pesca d’arrossegament amb tots els impactes derivats d’aquest tipus de pesca.

El pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d’estendre  a la resta de ports on també s’explota aquest recurs i, tenint en compte els resultats obtinguts a Palamós, la pregunta seria: Com és que la resta de confraries on també es comercialitza gamba vermella no fan el pas per entrar el Pla de Gestió? Això es però, una altra històriademar.

De sardina a sardineta

Publicat el per
Respon

Un fet evident que s’està constatant d’uns anys ençà és la progressiva disminució de la talla dels seitons i especialment de les sardines que es capturen amb arts d’encerclament a la nostra costa. Cada cop, les sardines que es  comercialitzen a les llotges catalanes són més petites i a conseqüència d’aquest fet, els guanys del sector pesquer es veuen reduïts. Cal recordar que les captures d’aquests petits pelàgics representen més de la meitat de les captures totals dels nostres pescadors i la flota d’encerclament, art de pesca que s’usa per aquestes captures, és la segona en importància en els nostres ports.

D’un temps ençà que els pescadors estan notant una forta disminució en la talla i el pes de les sardines. Des de l’ inici de segle, la mida mitjana de les sardines ha passat dels 15 als 10 cm i el seu pes dels 30 g als 10 g. Un estudi fet en el marc  del projecte científic Mona Lisa (Recherches sur les fortes MOrtalités NAturelles et Les Indicateurs pour la gestion des stocks de Sardines et d’Anchois de Méditerranée), realitzat per l’Ifremer (Institut Français de Recherche pour l’Exploitation de la Mer) revela les causes d’aquesta disminució de talla.

Vaixell d’encerclament o teranyina feinejant. Foto: I Roig

Contràriament al que es podria pensar, aquest fenomen no es deu a la sobreexplotació que pateix el recurs, ni als seus depredadors naturals (dofins i tonyines) ni a cap mena de malaltia ni a cap virus, sinó que la raó rau en la menor qualitat nutritiva de la seva dieta, el fitoplàncton. Tant la sardina com el seitó es troben en baules baixes de la xarxa tròfica car s’alimenten bàsicament d’ organismes que formen part del plàncton i si es produís una sobreexplotació aquesta seria fàcilment recuperable.

La fertilització de les aigües de la pràctica totalitat de la conca occidental de la mediterrània ve determinada per la barreja de masses d’ aigua de diferent temperatura i en conseqüència, diferent densitat que es produeix a la zona del Golf de Lleó.  El canvi climàtic en aquesta àrea fa que aquesta barreja i fertilització no es pugui realitzat amb tota la eficiència que caldria i es produeix una pèrdua en la productivitat d´aquestes aigües que afecta a la qualitat i a la quantitat del plàncton, base de l’ alimentació de la sardina i del seitó.

Les sardines de bona mida han desaparegut de la Mediterrània

Les imatges de satèl·lit a més corroboren clarament aquesta teoria i mostren una disminució en els nivells de fitoplàncton des de l’any 2005 i fins a l’ actualitat en un 15 % que coincideix amb la disminució de la mida de la sardina i del seitó. A més s’ha observat també que les cèl·lules d’ aquests organismes són més petites i menys energètiques pels peixos que les consumeixen.

A tot això s´hi afegeixen els canvis ambientals  regionals produïts per l’ escalfament global. És a dir, la disminució de nutrients abocats al mar pel Roine, canvis en la circulació atmosfèrica i oceànica i un augment sostingut de la temperatura de l’aigua del mar, factors que afecten a la alimentació d’ aquest petit pelàgic.

Malgrat que l’àrea d’estudi es centra en les aigües del golf de Lleó, els seus resultats són perfectament extrapolables al que succeeix aigües avall, a la costa Catalana, ja que la dinàmica oceanogràfica d’ aquest sector de la Mediterrània determina la fertilització de les aigües de pràcticament tota la costa catalana. Això és però, una altre històriademar.

Tio Peneque

Publicat el per
Respon

Aquesta històriademar s´ha construït a partir de les aportacions de diversos pescadors que van feinejar en aquest calador i que van conèixer al tio Peneque: En Lluis Talló, pescador de la Barceloneta i fill del Vicentet, un dels nebots de Peneque. En Vicenç Iglesias, l’avi del qual va navegar amb el mateix Peneque i que va compartir barcada amb el Vicentet i l’AleIx Pujol, pescador de Sant Pol  que va capturar molta gamba al sot de Peneque.

El Clot de Peneque és un dels caladors de bou més famosos i populars de la costa central. Els pescadors de bou d’Arenys, els de Blanes, els de Mataró i fins hi tot els de Barcelona el coneixen des de fa molts d’anys i l’exploten. Aquest sot és l’indret  on va començar la pesquera de la gamba, el  recurs desconegut fins aquells dies. Voleu saber  la història de Peneque?

Primer pla del tio Peneque als anys 40. El seu nebot, Vicentet és el segon per la dreta. Foto: Arxiu Lluís Talló

El calador està orientat de manera més o menys paral·lela a la línia de costa davant de Malgrat, en el flanc  oest del canyó de Blanes seguint la isòbata 400. Es troba situat  entre  els caladors de La Carrana, al sud i La Rocassa, al nord. El nom es deu a la persona que el va descobrir.

El Clot de Peneque o Paneca es troba situat al flanc occidental del canyó de Blanes. Font: La pesquería de Cataluña y Valencia: descripción global y planteamiento de bases para su seguimiento. Jordi LLeonart  (1990)

Tio Peneque va ser un pescador de Peñíscola que abans de la guerra civil es va establir al barri del Serrallo a Tarragona on hi va viure alguns anys. En plena postguerra, cap al 1939, es desplaça fins a Barcelona amb la seva germana Agustina i els tres fills d’aquesta, en Marià, en Vicentet i en Gabrielet, dels quals va exercir de pare. Els dos darrers van aprendre l’ofici de pescador de la ma del Tio Peneque i van patronejar diversos quillats al moll de Barcelona. En la seva arribada a Barcelona, primer s’estableix a la carretera de l’Arrabassada i més tard a la Barceloneta on encara hi viu la seva família. En els  primers temps anava a l’art o al rossegall i  el peix que capturat l’intercanviava entre els veïns. Més tard, amb l’arribada dels primers motors,  va patronejar diversos bous d’arrossegament.

Coneixia el fons marí a la perfecció des de Vilanova fins a Blanes, fet que li va reportar una molt bona reputació entre els pescadors de l’època.  El calador que va descobrir es va anomenar en primera instància  “El Clot de la Infanta”, nom del quillat que patronejava en aquells temps. Peneque era el malnom del nostre personatge i cap de les fonts consultades sap a que es deu.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. L’avi del Vicenç Iglesias, que va navegar amb Peneque en primer terme assegut. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias.

Al Tio Peneque li agradava anar al lluç i a la maire al calador de la Carrana davant de la costa de Mataró. Resseguint aquest calador a 180 braces en direcció llevant  i usant l’escandall de ma es va adonar que aquest perdia el fons i queia fins a les 400 braces iniciant-se un sot, aquesta segurament va ser la primera vegada que algú va calar en aquest indret i evidentment, es va guardar per a ell mateix les enfilacions.  En aquelles primeres captures es van adonar que al calador era molt ric en  gamba vermella que, gairebé no es coneixia en aquell moment. En aquells temps, la  gamba panxuda era la més difosa.

En aquella època era habitual que les barques de bou passessin dies fora de la seva base i en aquest cas, alguns quillats de la costa central  passaven llargues temporades, especialment als mesos d’estiu, fondejats a la badia de Blanes per pescar en els marges del seu canyó submarí, on es localitzaven alguns dels caladors més productius de la zona. Als anys 50 moltes barques coneixien l’ existència d’aquest calador i evidentment hi pescaven, els nebots de Peneque, la barcada del Vicenç Iglesias i el mateix Aleix Pujol.

La riquesa del calador era enorme i poc a poc es va anar estenen la seva fama. En un temps on no hi havia aparells electrònics, els mariners s’havien de guiar per les senyes i l’escandall per a situar-se correctament. Fins i tot, van fondejar al sec de llevant, seguint les enfilacions,  un petit bollarí que els indicava on començava la calada. El bol de Peneque era lent, durava entre tres quarts i una hora amb el motor anant al ralentí. Moltes vegades els quillats havien de fer cua  i prendre el seu torn per a pescar cosa que en més d’una ocasió generava tensions entre els mateixos pescadors. Això però, es una altra històriademar.