Arxiu d'etiquetes: Maresme

Gavot a la vista!

Publicat el per
1

Si aquests dies heu anat a la platja o heu passejat pels passeigs marítims i ports és  probable que hagueu pogut fer alguna observació de gavot. El gavot (Alca torda), un ocell pròxim als pingüins àrtics, una espècie extingida avui i que viu a les costes nord europees. De fet cada hivern se’n fan algunes poques observacions a casa nostra però la excepcionalitat d’aquest any és la gran quantitat d’ albiraments que hi ha hagut arreu de la costa.

El gavot és una ocell marí que té les seves àrees de cria a l’Atlàntic Nord. Són ocells pelàgics però tenen el costum de resseguir la línia de costa. Té una població mundial d’unes 70000 parelles i la major part nidifica a la costa d’Islàndia. A Catalunya cada any arriben uns pocs exemplars a l’hivern. Normalment les àrees d´hivernació tradicionals són  la costa de la Bretanya francesa,  de les Illes Britàniques o d’Irlanda. El que és extraordinari aquest hivern respecte als darrers anys, és el nombre d’albiraments que s’ha fet fins ara i que superen en escreix la mitjana que s’han produït en els darrers quaranta anys. Aquest novembre, segons dades de l’ICO, s’han fet més d’un centenar  observacions mentre que la mitjana dels darrers deu anys no arriba als vuit exemplars.

Gavot a la platja de Barcelona. Imatge: Institut de Nàutica. Base Nàutica de Barcelona

Les poblacions nidificants d’aquesta espècie estan experimentant una forta disminució. Així la població més important que és la d’Islàndia, ha disminuït des del l’any 1986 un 18%. Això corrobora que aquesta arribada no tingui res a veure amb un augment poblacional. Les raons d’aquesta regressió cal buscar-les en la competència amb d’altres espècies a causa del canvi climàtic ja que han hagut de desplaçar-se més al nord  a la recerca del seu aliment. Les captures accidentals amb arts de pesca i l’impacte de la pesca esportiva també expliquen aquesta disminució poblacional.

La hipòtesis per explicar aquesta irrupció anormal de gavots al novembre es basa en  les fortes depressions associades a borrasques que han afectat a l’Atlàntic occidental aquestes darreres setmanes i que ha propiciat l’entrada d’aquesta espècie cap a la mediterrània. Els gavots es van veure obligats pels forts vents a desplaçar-se cap al sud fins a Gibraltar i d’ allí entrar a la Mediterrània. En aquest sentit, el 90% de les observacions fetes el més d’octubre corresponien  a la costa atlàntica francesa, l’àrea d’hivernació més important d’aquest ocell i en canvi, a partir de mitjans de novembre aquestes van passar a fer-se a la costa mediterrània, fet que reafirma la relacionada amb  les pertorbacions meteorològiques atlàntiques. A més de l’arribada de gavots degut a les condicions meteorològiques extremes de la costa atlàntica també s’han fet forces observacions de gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla) que també han estat arrossegades pels temporals.

Observacions de Gavot al llarg del més de novembre. Noteu la diferencia entre la primera i segona quinzena deguda als temporals atlàntics. Font: ICO

La plataforma de ciència ciutadana ornitho.cat gestionada per l’ICO està fent un seguiment d’aquestes observacions. Malauradament alguns dels exemplars observats corresponen a  individus morts o molt debilitats. Si observeu gavots us animem a que entreu les dades en aquest portal.

El gavot és una espècie  considerada quasi amenaçada a tot el món i a Catalunya  es troba a la llista d’ocells vulnerables del catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada i, per tant, és susceptible de mesures de gestió i conservació. Això és però, una altra històriademar.

Fanalets en l’horitzó

Publicat el per
Respon

Les nits estrellades i fredes de la tardor i de l’hivern són la millor època per a observar un dels espectacles més màgics que podem gaudir si fixem la vista a l’horitzó. Mar endins, especialment si la nit és serena i calma, multitud de fanalets incandescents com a cuques de llum ballen una dansa harmònica i compassada seguint el ritme del balanceig de les onades. L’horitzó roman il·luminat talment com una revetlla marina i ens recorda que ja ha començat l’època del calamar de potera, el de major qualitat, el millor del món, i és clar, el més cotitzat. Creieu-me, val la pena.

En aquestes nits  tranquil·les l’horitzó és un festival de  llums i de colors. Els petits bots arrenglerats  tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-los any rere any des de la costa estant, és el senyal que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural. Us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera es caracteritza per la seva pell tersa i brillant. Foto: Diputació de Barcelona

La pesca del calamar amb potera em transporta en èpoques on l’encesa era un dels arts més productius i a l’hora més controvertit dels que s’usaven. Els pescadors recelosos veien perillar la continuïtat de la seva feina quan d’altres usaven la llum per atraure al peix. Si ara aixequessin el cap i veiessin el desgavell on hem arribat no entendrien res.

La llum, primitivament cremava en un fester on teies de pi il·luminaven la nit. La modernitat va portar els llums d’acetilè i de petromax i aquests van ser substituïts més endavant pels fanals elèctrics o de gas. Sigui com sigui, els pescadors coneixien des de temps immemorial la força màgica d’atracció que exerceix la llum envers les espècies marines.

El calamar de potera és el de més qualitat que existeix, amb la pell impecable i brillant, sense ni una esgarrapada i la carn dura i consistent.  Res a veure amb el calamar  de bou, esgarrinxat i arrossegat. Els cromatòfors espurnejants de la seva pell, un cop  acabat de pescar, semblen talment com un espill de l’espectacle de llums que hi ha en l’estol de barques que proven sort amb les poteres.  

Els cromatòfors de la seva pell són ja per si sols un espectacle. Foto: @lluis2013

Capturats d’un en un amb un senzill enginy format per una corona d’hams, la potera que actua com a parany. El pescador, amb molta habilitat , mou l’engany per atreure al calamar, pesca artesanal en estat pur. Als taulells de les peixateries només  n’hi ha pels més siberites que coneixen les excel·lències d’aquest producte. Al calamar de potera no cal ni gairebé netejar-lo doncs en ser capturat entre aigües no te la bossa plena de fang com passa amb els pescats amb d’altres ormeigs. I és que el peix, quan menys aigua abans de coure’l, millor.

La potera és un ormeig de temporada, tal i com ho haurien de ser la majoria d’arts de pesca per aconseguir la màxima sostenibilitat i el seu ajustament al ritme biològic de les espècies. La potera només s’usa únicament en la temporada del calamar, quan aquests són de bona mida i ja han post la massa mucosa que rodeja els seus ous. No fa tants anys, els pescadors alternaven els arts de pesca segons la temporada. En temps de sardina i seitó armaven els sardinals, quan el peix d’escata era de bona mida o bé les sèpies s’apropaven a la costa per fressar muntaven les nanses, els cadups els feien servir quan anaven al pop i les xarxes s’anaven substituint segons el ritme biològic de les espècies. Avui tot ha canviat. Volem menjar calamar tot l’any i, és clar, això només és possible si el producte està congelat o prové de l’altra punta del planeta. Som uns ignorants, això és però, una altra històriademar.

Les Cases del Callao

Publicat el per
Respon

Un dels indrets de Mataró que sempre m’han captivat són les cases del Callao al passeig marítim d’aquesta població. Són una renglera d’habitatges mitgers a primeríssima línia de costa que evoquen aires colonials. Malgrat els disbarats urbanístics que, les han literalment aïllat, aquestes cases es mantenen dempeus com a signe d’identitat de la ciutat. Les palmeres arrenglerades de la part davantera i alguna que altra bellaombra accentuen encara més aquest aire caribeny i per a arrodonir-ho, estan dins el barri de l’Havana de Mataró.

Les cases del passeig de Callao a Mataró

Les cases del Callao són un conjunt homogeni  format per onze  senzilles cases mitgeres  de planta baixa i pis. La façana del conjunt es caracteritza per la repetició seriada dels elements tipològics de la casa de cós maresmenca: cornises, portals, finestres reixades i en alguns cassos balcons. Les cases del Callao van ser construïdes  a finals del s. XIX (1880) edificades per la Constructora Mataronesa regentada per Josep Vallverdú.

El mot Callao em transporta  a un passat colonial que va portar prosperitat a molts municipis costaners maresmencs. Etimològicament la paraula prové del francès “caillou”, és a dir, còdol, i, un Callao és una platja de còdols. A les illes Canàries el topònim apareix associat a platges d’aquestes característiques.  A Mataró no hi rastre dels còdols i la platja del Callao és uns immens sorral com totes les platges del Maresme.

Els primers conqueridors espanyols en arribar a Cuba també bategen com a  El Callao a una població costanera de la costa nord oest de l’illa. El Callao també va ser una destacada ciutat portuària del Perú on hi va tenir lloc una important batalla naval. A Madrid, la Plaça del Callao rememora precisament aquest enfrontament bèl·lic. En els ports del Callao, tant del Perú com de Cuba s’hi embarcava l’or i la plata que feia la ruta cap a Espanya i també eren importants nuclis de mercadeig d’esclaus provinents d’Àfrica.

Aquestes cases són  el record d’un temps i del paper de la ciutat de Mataró en el comerç amb Amèrica. A Mataró i al Maresme hi ha il·lustres indians o “americanos” com ara Miquel Biada, o els Romeu. Aquests viatjaven al nou continent per fer-se càrrec de grans plantacions cafeteres, de cotó i d’altres conreus o es dedicaven a la venda a l’engròs de productes entre Amèrica i Europa i molts d’ells tenien un passat tèrbol relacionat amb el tràfic d’esclaus. Paradoxalment alguns municipis maresmencs  continuen commemorant  aquest passat per oblidar.

El patró d’aquests senzills habitatges correspon al de la casa de cós

Els habitatges responen al patró de la cas de cós. L’etimologia prové del llatí cursum, que es refereix a una peça de terra estreta i llarga que serveix per a edificar-hi cases. L’amplada habitual del cós era d’uns cinc metres i amb el temps aquesta mida ha esdevingut un referent per mesurar la amplada dels habitatges. Les cases de cós  estaven formades per planat baixa i pis a més d’un pati a la part posterior.

Actualment aquests habitatges estan protegits i catalogats  com a bé cultural d’interès local i es mantenen impassibles als desgavells urbanístics que s’han produït al front marítim de la ciutat. La obsessió dels governants en urbanitzar la façana litoral les va posar en perill perquè hi havia els risc que perdessin un dels seus elements més característics, els patis, ja que prioritzaven la millora del trànsit de la zona. Això és però,  una altra històriademar.

Els pops perduts

Publicat el per
2

El Pop roquer o pop de roca (Octopus vulgaris) és una d’ aquelles espècies amb valor comercial que pràcticament ha desaparegut en les captures dels pescadors. De poder arribar a agafar-se’n  més de cent quilos per barca i dia, s’ha passat a la seva pràctica extinció. Els cadups, els ormeigs de pesca que tradicionalment s’han usat per a la pesca  d’aquest mol·lusc han quedat arraconats en moltes dàrsenes com a record d’un passat no tant llunyà.

El pop és una espècie bentònica i litoral, viu fins als  200 metres de fondària en fons rocosos i sorrencs. És un animal solitari i territorial que realitza desplaçaments curts. Es refugia en  els forats i en les escletxes que troba entre les roques. Són voraços depredadors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. El pop roquer es diferencia dels altres pops perquè als seus tentacles presenta dues fileres de ventoses i no tenen cap membrana que els uneixi entre si.

El descens en les captures de pop ha estat el senyal d’alarma que ha portat a la comunitat científica a tractar d’ esbrinar què ha passat exactament amb aquesta espècie. Sota el nom de ”Un pop de gram” s’ha iniciat un estudi per avaluar les poblacions de la badia de Roses en els alguers de Cymodocea nodosa coneguda popularment com a gram. Aquest projecte es du a terme en col·laboració amb el Grup d’Acció Local Pesquer Costa Brava.

Per aquest fet, la Direcció General de Política Marítima i Pesca Sostenible ha aprovat establir un període de veda per a aquest mol·lusc. A més, aquesta aturada s´ha fet coincidir amb l’època de reproducció  i posta fet que ha de permetre que les femelles puguin fixar els ous  i garantir així la continuïtat de la pesquera. En aquesta ocasió l’aturada afecta a tot el litoral català. De fet, a les Terres de l’Ebre i a la costa central existeixen ambdós Plans de cogestió pel pop. En el segon cas però, quan es va crear al 2019 ja era massa tard.

El pop roquer és una de les espècies més simpàtiques dels nostres fons marins

Saber amb exactitud quines han estat les causes d’aquest daltabaix és complex. Segurament es tracta d’un sumatori multifactorial de raons; El canvi climàtic, amb l’ augment de la temperatura de les aigües litorals han pogut afectar tant al pop com a les espècies que formen part de la seva dieta. La qualitat de les aigües litorals també  ha estat un dels factors que han produït aquesta pèrdua. La pesca esportiva i la  pressió pesquera a la que ha estat sotmès el pop és també una de les causes.

Però de totes, la regeneració de platges amb el dragatge és sens dubte l’impacte que ha tingut més repercussió. Les dragues han afectat directament al pop, han modificat el seu hàbitat amb canvis en la granulometria dels fons i ha fet desaparèixer especies que formaven part de la seva dieta. Al Maresme per exemple, la draga va acabar amb els caladors de petxina: petxina lluent (Callista Chione), petxina blanca  (Mactra corallina) i petxinot (Glycimeris glycmeris) que formaven part de la dieta d’aquest cefalòpode. En aquest cas a més de l’extinció d’aquests bivalves i del propi pop, també  es va afectar la continuïtat dels pescadors que, de manera artesanal pescaven pops amb cadups, una pesquera de temporada i als “petxinaires”, que anaven a la petxina, sobretot petxina lluent amb les gàbies. Avui, als ports maresmencs ja no hi queda cap pescador que vagi al pop o a la petxina.

Afavorir el retorn dels pops, a més de produir un efecte important en l’economia pesquera, també seria una forma de controlar l’expansió del cranc blau americà (Callinectes sapidus)  un flagell que produeix estralls en el sector pesquer. Això és però, una altra històriademar.

La Mare de Déu del Bon Tornar*

Publicat el per
Respon

En el terme municipal d’Arenys de Munt, a  la serra d´en Sala i molt a prop del mas senyorial del mateix nom, s´hi troba l´ermita de la mitja taronja que allotjava al seu interior, temps era temps,  el santuari de la mare de Déu del Bon Tornar.  En temps de guerra l’ermita va ser profanada i la verge va desaparèixer per sempre més. Avui ja no en queda pràcticament res, hi ha només una mina d’aigua en forma de mitja taronja, una font de construcció recent i una canalització cap al mas de Can Sala de Dalt. Només una llegenda que, s’ha anat transmeten de forma oral de generació en generació ha arribat fins els nostres dies i vincula aquest santuari perdut amb la descoberta d’ Amèrica. Malgrat ser un indret bastant proper, la mitja taronja, és potser un dels grans desconeguts del patrimoni d’Arenys de Munt.

El Mas senyorial de Can Sala de Dalt d’Arenys de Munt

Segons aquesta llegenda que, avui per avui encara és possible escoltar entre els més grans, els primers mariners que salparen cap al Nou Món, abans d’emprendre viatge, van anar a oferir un tribut a la mare de Déu per demanar la seva tornada. Segons la mateixa llegenda, sembla ser que Colom duia a la seva caravel·la una imatge d’aquesta verge i les mateixes fonts també expliquen que l’almirall  estava emparentat amb els Sala.

Can Sala de Dalt és un esplèndid mas senyorial situat entre els dos Arenys en el vessant de llevant de la riera de Sobirans. Allí s’hi troba una capella, actualment restaurada, on s’havia guardat aquesta imatge que, segons sembla, va ser molt invocada entre els mariners i navegants  de la regió. Els Sala han estat una de les famílies més influents i acabalades d’Arenys. Van sufragar les obres de restauració de l’església de Sant Martí i hi van fer sucoses aportacions en or. A més, hi ha un Pere de Sala, embarcat en el segon viatge colombí i posteriorment , apareix en  Joan de Sala capitanejant soldats al Nou Món  o Cristòfol de Salas que surt al testament de Ferran Colom, el fill petit de l’almirall.

En llegir els goigs d’aquesta mare de Déu, sembla clara la relació que hi ha entra aquesta divinitat i els navegants que li demanaven que els concedís un bon tornar. En alguns dels versos d’aquests goigs hi ha una evident vinculació de la verge amb el Nou Món.

“Cuant a la America van
los marits deixan[t] sas casas,
las mullers desamparadas
ab sos fills ¡oh Reyna gran!
aqui os venen suplicant
ajuda per los del mar”.

Aquesta història és avui una hipòtesi amb una base cada vegada més  consistent però, sigui com sigui, historiadors com Jordi Bilbeny  i l’Institut de Nova Història estant desxifrant la veritat del que sembla una  manipulació de la història. Això és però, una altre històriademar.

*Aquesta històriademar ha estat modificada a partir d’un original del 30/11/2012

Els dies de tràngol

Publicat el per
3

Aquest març que estem deixant enrere s’ha caracteritzat per una situació meteorològica un xic anòmala. Al nord d’Europa s’ha situat un potent anticicló cosa que ha propiciats que les pertorbacions que arriben de l’atlàntic trobin una falca al nord i es veuen obligades a desplaçar-se cap a latituds més meridionals, la qual cosa ha propiciat un temps insegur a la mediterrània més occidental que s’ha traduït en pluges i sobretot en un estat de la mar força alterat amb vents de component est que ha propiciat molts de dies de tràngol.

Els dies de tràngol el Sol s’escapoleix i desapareix moltes hores amagat rere els núvols. La façana mediterrània transforma la seva  placidesa en un ambient molt més inhòspit i propi d’altres llocs. Els habitants de la zona, gens acostumats a l’absència de l’astre rei, passen els dies i les hores com poden. La melangia s’apodera de les ànimes i tot es veu gris com el temps.

Els dies de tràngol es transforma  la placidesa de la capa d’aigua i aquella bassa d’oli en temps calmat, s’enfurisma com per art de màgia i es converteix en ràbia que lluita per demostrar la seva potència.

Els dies de tràngol, són dies de contemplació

Els dies de tràngol no puc sortir a navegar, només alguns valents que juguen amb les onades intentant mantenir l’equilibri en una petita taula em distreuen i em fan oblidar les cabòries que em provoca la manca d’aigua salada.

Els dies de tràngol resto al resguard fitant de tant en tant per la finestra entelada on si s’entreveu el final d’aquest cicle d’inseguretat. Aprofito les estones per ordenar les meves idees i per avançar feina en la meva dolça esclavitud. Potser aviat, tot plegat donarà el seu fruit.

Els dies de tràngol és temps de contemplació, de veure l’espectacle de les onades trencant a la costa o contra les roques. La força de l‘aigua i els embats de les onades posen al descobert les vergonyes d’una mala planificació que haurien de treure els colors als ineptes gestors que ens representen.

Els dies de tràngol l’aire és humit, la mar impregna tota la costa i  satura l’ambient d’aigua i de sal com a penyora per recordar-nos que el tenim  tant a prop malgrat la seva llunyania. L’olor a mar salada impregna arreu i a la roba estesa  li costa eixugar-se.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats. La força del mar ressona i rugeix arreu com a banda sonora d’un temps agitat. Des de qualsevol punt sentim el rugit del mar que ens recorda la seva potència i la seva indomabilitat.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats

Els dies de tràngol ens adonem que hem ocupat molta superfície  que correspondria a la platja i el mar, sempre dolgut amb el que li hem pres, s’entossudeix en recuperar aquest espai perdut. Les defenses que hem col·locat amb la prepotència que caracteritza a la nostra espècie semblen de joguina davant de la força de l’aigua.

Els dies de tràngol es poden aprofitar per anar a la platges i cercar els  tresors  que ens retorna el mar: closques, postes, fragments d’animals i de plantes són depositades sobre l’arena humida de les platges i fan les delícies dels afeccionats que descobreixen organismes impensables.

Els dies de tràngol retornen a les platges les vergonyes de la nostra societat. Materials inalterables que malgrat el pas dels anys romanen a l’aigua com a mostra de la nostra estupidesa i  suposada superioritat.

La Punta Vella

Publicat el per
1

Al final del port, hi ha la Punta Vella,
amb un far encès, de color verd que parpelleja,
del color de l’esperança, per què ens puguem rumiar
si anem tots de cap a mar o seiem a veure l’alba.  

DAVID XIBERTA,  La Punta  Vella

La punta vella, també anomenada, el  braç de llevant o dic de refugi és la primera obra que es va realitzar quan es va començar la construcció del port d’Arenys. Aquesta intervenció  protegia els vaixells de les llevantades, els temporals més temibles que assoten aquesta costa. La silueta de la punta vella  ha perdurat immutable al pas dels anys com a  testimoni mut de la transformació que ha patit la façana costanera  i de l’aparició d’una nova activitat econòmica que ha estat, durant molt de temps, el motor de la vila. En contraposició a la punta vella, el port té també la seva punta nova o dic de ponent, construït bastants anys més tard i que va permetre tancar l’espai portuari.

Sabeu però,  quina va ser la història de la construcció del port d’Arenys?

L´inici d’aquesta històriademar es de arran del les tràgiques conseqüències del temporal de la candelera de l’any 1911 que va causar quantiosos danys i víctimes entre la gent del mar de la comarca. La tempesta del 31 de gener de 1911 es considerada la més tràgica de la nostra història recent i va provocar la pèrdua de molts béns materials i la mort de  140 persones al litoral català i valencià, la majoria gent de mar, d’aquests, una trentena eren maresmencs. De fet, els efectes de la tempesta Glòria a l’any 2020 a nivell de víctimes i danys no té cap punt de comparació amb la tempesta perfecta del 1911.

La construcció de la punta vella al 1929. Observeu el carrilet que portava la pedra desde Can Bellsolell. Foto: Gaietà Solà. Arxiu Històric Fidel Fita

Després d’aquest temporal, l’ Ajuntament de l’època va crear una comissió per a promoure la petició de la construcció d’un port refugi a Arenys de Mar. Aquesta iniciativa va tenir el  recolzament dels municipis veïns.  De fet, la petició d’ aquest projecte no era nova, ja a l’ any 1778 s´havia fet una sol·licitud semblant sense que prosperés.

La primera comitè enviat pel govern per fer els estudis per a construcció del port va visitar la vila l’ abril del mateix any. L’autorització però, no fou concedida fins sis anys més tard, al 1917 per acord del Consell de Ministres de l’època i s’ adjudicà l’obre al constructor arenyenc Francesc Soler i Miró, conegut amb el sobrenom d’en Valencia que va començar a treballar el 1920 segons un projecte de Josep Maria Ortega.  

En aquest primer període en Valencia va treballar amb moltes dificultats tècniques i econòmiques fins que a l’ any 1931, la seva empresa va fer fallida i quedà tot aturat. La guerra civil va dificultar la represa del projecte i no va poder ser fins al 1947 que es van poder continuar les obres que, es van allargar fins al 1961.  En aquest segon període es va començar a construir la punta nova  i un cop enllestida l’obra la fesomia del port ja era molt semblant a l’actual.

Grua de càrrega en la construcció de la punta vella (possiblement abans de 1929) Foto: Joaquim Castells. Arxiu Històric Fidel Fita

La construcció del port  ha estat  sens dubte, l’obra més important que s’ha produït a la vila en tot el segle XX. Tota la pedra que es va utilitzar provenia de la pedrera de Can Bellsolell a Arenys de Munt i per al seu transport, és construí una carrilet que unia el port amb la pedrera.

En aquells primers anys de construcció del port la tradició pesquera a Arenys era gairebé nul·la. Als anys 20 hi havia vint-i-dues embarcacions de vela i rem i només hi havia censats trenta cinc pescadors. Arenys havia estat històricament un poble molt més de navegants i de mestres d’aixa que no pas de pescadors. Les mestrances eren de molta anomenada i ocupaven pràcticament totes les platges. Els municipis de la regió amb una major tradició pesquera eren Sant Pol, Pineda i fins hi tot, Mataró. De fet, quan la punta vella ja estava embastada, que alguns pescadors de d’aquests municipis  ja es van desplaçar fins a l’incipient refugi d’Arenys. No va ser fins una mica més tard, a la dècada dels quaranta quan arriben els primers rapitencs que provenien bàsicament de la Barceloneta. A partir d’aquest moment es va  produir un efecte de crida i  poc a poc es van anar establint  una  petita flota a l’incipient port. Això és però, una altra històriademar.

Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!*

Publicat el per
Respon

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren enbarcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Els que coneixeu Pineda, segur que sabeu la història de la ràtzia barbaresca que va ocórrer en aquest localitat costanera l´1 d’agost de l’any 1545. Els medis de comunicació de l’època ens reporten fins avui la tragèdia ocorreguda. Així, a la llinda de la porta d’entrada de l’Església de Santa Maria d’aquesta localitat maresmenca hi ha gravat en la pedra aquest episodi perquè, tots els pinetencs tinguin clar els perills que arriben per mar.

De fet, aquesta no és la única llinda on es recullen episodis d’aquest tipus. A pocs quilòmetres,  a l’ ermita de Sant Simó de Mataró, hi ha esculpit l’atac barbaresc que va patir el patró de la nau Sant Cristòfor, Pere Silvestre, davant de la costa a l´any 1691 per part de les galeres de Suliman Anaut.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. A la llinda hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

En aquella època, els atacs corsaris als pobles “de mar” van ser una constant en les viles marineres,  primer van ser els francesos, més tard,  els genovesos i finalment els sarraïns i els otomans els qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre molt importància, convertint-se en  un mal son  pels vilatans de l´època. El perill d’aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa  basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles en les viles.

Caldria potser diferenciar la pirateria, del cors.  En el primer cas, es tracta d’una activitat delictiva on el pirata selecciona les seves víctimes en funció dels guanys que creu que pot obtenir, mentre que el corsari actua en convivència d’un estat i ataca als estats enemics d’aquest. El cors va ser una activitat perfectament legal en aquell temps.  

Segons es pot llegir a la llinda; A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques  defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants i després van saquejar i cremar  l’església.

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Dragut va ser el protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, que el va alliberar i el va posar al seu servei. Nombroses són les ràtzies que va protagonitzar el nostre personatge a més de la de Pineda. Al 1546 ataca la regió de Calabria. I a l’any 1550 assalta Cullera i Pollença. Precisament en aquesta darrera localitat es celebra cada any la festa de moros i cristians per rememorar els triomf de la vila enfront el corsari.  

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment i la mostra més evident n’és aquesta la llinda. D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular, unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa”. Fins hi tot, a Pineda es pot sentir l’ expressió “Què ve en Dragut!”, una adaptació de la frase que fa referència a “ l’home del sac”. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar va ser publicada inicialment el 22 de novembre de 2012

Tio Peneque

Publicat el per
Respon

Aquesta històriademar s´ha construït a partir de les aportacions de diversos pescadors que van feinejar en aquest calador i que van conèixer al tio Peneque: En Lluis Talló, pescador de la Barceloneta i fill del Vicentet, un dels nebots de Peneque. En Vicenç Iglesias, l’avi del qual va navegar amb el mateix Peneque i que va compartir barcada amb el Vicentet i l’AleIx Pujol, pescador de Sant Pol  que va capturar molta gamba al sot de Peneque.

El Clot de Peneque és un dels caladors de bou més famosos i populars de la costa central. Els pescadors de bou d’Arenys, els de Blanes, els de Mataró i fins hi tot els de Barcelona el coneixen des de fa molts d’anys i l’exploten. Aquest sot és l’indret  on va començar la pesquera de la gamba, el  recurs desconegut fins aquells dies. Voleu saber  la història de Peneque?

Primer pla del tio Peneque als anys 40. El seu nebot, Vicentet és el segon per la dreta. Foto: Arxiu Lluís Talló

El calador està orientat de manera més o menys paral·lela a la línia de costa davant de Malgrat, en el flanc  oest del canyó de Blanes seguint la isòbata 400. Es troba situat  entre  els caladors de La Carrana, al sud i La Rocassa, al nord. El nom es deu a la persona que el va descobrir.

El Clot de Peneque o Paneca es troba situat al flanc occidental del canyó de Blanes. Font: La pesquería de Cataluña y Valencia: descripción global y planteamiento de bases para su seguimiento. Jordi LLeonart  (1990)

Tio Peneque va ser un pescador de Peñíscola que abans de la guerra civil es va establir al barri del Serrallo a Tarragona on hi va viure alguns anys. En plena postguerra, cap al 1939, es desplaça fins a Barcelona amb la seva germana Agustina i els tres fills d’aquesta, en Marià, en Vicentet i en Gabrielet, dels quals va exercir de pare. Els dos darrers van aprendre l’ofici de pescador de la ma del Tio Peneque i van patronejar diversos quillats al moll de Barcelona. En la seva arribada a Barcelona, primer s’estableix a la carretera de l’Arrabassada i més tard a la Barceloneta on encara hi viu la seva família. En els  primers temps anava a l’art o al rossegall i  el peix que capturat l’intercanviava entre els veïns. Més tard, amb l’arribada dels primers motors,  va patronejar diversos bous d’arrossegament.

Coneixia el fons marí a la perfecció des de Vilanova fins a Blanes, fet que li va reportar una molt bona reputació entre els pescadors de l’època.  El calador que va descobrir es va anomenar en primera instància  “El Clot de la Infanta”, nom del quillat que patronejava en aquells temps. Peneque era el malnom del nostre personatge i cap de les fonts consultades sap a que es deu.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. L’avi del Vicenç Iglesias, que va navegar amb Peneque en primer terme assegut. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias.

Al Tio Peneque li agradava anar al lluç i a la maire al calador de la Carrana davant de la costa de Mataró. Resseguint aquest calador a 180 braces en direcció llevant  i usant l’escandall de ma es va adonar que aquest perdia el fons i queia fins a les 400 braces iniciant-se un sot, aquesta segurament va ser la primera vegada que algú va calar en aquest indret i evidentment, es va guardar per a ell mateix les enfilacions.  En aquelles primeres captures es van adonar que al calador era molt ric en  gamba vermella que, gairebé no es coneixia en aquell moment. En aquells temps, la  gamba panxuda era la més difosa.

En aquella època era habitual que les barques de bou passessin dies fora de la seva base i en aquest cas, alguns quillats de la costa central  passaven llargues temporades, especialment als mesos d’estiu, fondejats a la badia de Blanes per pescar en els marges del seu canyó submarí, on es localitzaven alguns dels caladors més productius de la zona. Als anys 50 moltes barques coneixien l’ existència d’aquest calador i evidentment hi pescaven, els nebots de Peneque, la barcada del Vicenç Iglesias i el mateix Aleix Pujol.

La riquesa del calador era enorme i poc a poc es va anar estenen la seva fama. En un temps on no hi havia aparells electrònics, els mariners s’havien de guiar per les senyes i l’escandall per a situar-se correctament. Fins i tot, van fondejar al sec de llevant, seguint les enfilacions,  un petit bollarí que els indicava on començava la calada. El bol de Peneque era lent, durava entre tres quarts i una hora amb el motor anant al ralentí. Moltes vegades els quillats havien de fer cua  i prendre el seu torn per a pescar cosa que en més d’una ocasió generava tensions entre els mateixos pescadors. Això però, es una altra històriademar.

Calamar de potera

Publicat el per
3

”Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues”. JOSEP PLA. Bodegó amb peixos.

La tardor és temps de calamar. Malgrat que als taulells de les peixateries en podem trobar gairebé tot l’any, en aquesta època és quan el calamar es troba en un estat òptim i és quan les seves captures són més grans. Aprofiteu doncs aquests mesos  per a cuinar calamar de primeríssima qualitat. El calamar que trobem la resta de l’any, normalment són exemplars capturats en aquest període i posteriorment congelats o bé procedeixen d’indrets allunyats de la nostra costa.

De tot el calamar que es consumeix n’hi ha un tipus que és el rei,  el calamar de potera. Exemplars de bona mida,  agafats d’un en un i de manera respectuosa amb el medi  i amb el cos gens malmès, a diferència del que passa amb les captures de calamar de bou que prèviament ha estat arrossegat pels fons per l’art. A més, en el cas del calamar de potera,  l’interior del seu cos no presenta gens de sediment cosa que fa que es puguin consumir gairebé sense netejar, que és com s’ han de cuinar per mantenir el seu  gust intacte.

La pell del calamar de potera és un festival de llums

Acabat de  pescar, el seu cos és una  simfonia de colors, de llums i de canvis en la pigmentació en la seva pell. Els cromatòfors viren la seva llum talment com per art de màgia en un irrepetible joc de colors que ens deixa embadalits.

Durant les tranquil·les nits d’aquest època de l’any l’horitzó és un festival de les  llums de les petites barquetes arrenglerades que tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-les any rere any,  des de la costa és el senyal de que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural i us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets de les barques pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera és una pesquera de temporada i els pescadors que hi van, sovint combinen aquesta activitat amb d’altres seguint el ritme de la natura. De fet, al llarg de la història de la pesca, els pescadors han anat canviant els ormeigs segons l’època de cada espècie. Una bona diada de pesca a la potera es un cúmul de factors entre els quals, la sort i l’experiència són essencials. L´estat de la mar, la lluna i sobretot el corrent també determinaran una bona captura o no.

La potera és ormeig de parany amb una corona d´hams a la base

La potera és un ormeig d´ham format per un plom recobert d’un material clar, reflectant  i brillant amb una corona d´hams a la seva base.  Un cop la potera resta submergida el pescador li imprimeix un moviment continuat i rítmic de dalt a baix amb la ma. Els calamars en veure el moviment de l’estructura brillant s’abraonen amb força cap al parany i hi queden atrapats. En aquest instant el pescador nota una forta estrebada ¡  comença a recuperar fil fins a portar el calamar a coberta. Pescar amb potera és una molt bona experiència ja que hi ha un contacte directe entre la nostra ma i el propi calamar a través del fil de pescar.

Per pescar amb potera cal l’ajut de la llum per atreure´ls a la superfície on son capturats. Només poden pescar amb llum els pescadors professionals, la resta, és a dir els esportius, poden anar al calamar però sense usar il·luminació. És per això que aquests aprofiten els primers o darrers instants del dia, l’alba i la prima, per a temptar la sort i  capturar els preuats calamars.