La Mare de Déu del Bon Tornar*

En el terme municipal d’Arenys de Munt, a  la serra d´en Sala i molt a prop del mas senyorial del mateix nom, s´hi troba l´ermita de la mitja taronja que allotjava al seu interior, temps era temps,  el santuari de la mare de Déu del Bon Tornar.  En temps de guerra l’ermita va ser profanada i la verge va desaparèixer per sempre més. Avui ja no en queda pràcticament res, hi ha només una mina d’aigua en forma de mitja taronja, una font de construcció recent i una canalització cap al mas de Can Sala de Dalt. Només una llegenda que, s’ha anat transmeten de forma oral de generació en generació ha arribat fins els nostres dies i vincula aquest santuari perdut amb la descoberta d’ Amèrica. Malgrat ser un indret bastant proper, la mitja taronja, és potser un dels grans desconeguts del patrimoni d’Arenys de Munt.

El Mas senyorial de Can Sala de Dalt d’Arenys de Munt

Segons aquesta llegenda que, avui per avui encara és possible escoltar entre els més grans, els primers mariners que salparen cap al Nou Món, abans d’emprendre viatge, van anar a oferir un tribut a la mare de Déu per demanar la seva tornada. Segons la mateixa llegenda, sembla ser que Colom duia a la seva caravel·la una imatge d’aquesta verge i les mateixes fonts també expliquen que l’almirall  estava emparentat amb els Sala.

Can Sala de Dalt és un esplèndid mas senyorial situat entre els dos Arenys en el vessant de llevant de la riera de Sobirans. Allí s’hi troba una capella, actualment restaurada, on s’havia guardat aquesta imatge que, segons sembla, va ser molt invocada entre els mariners i navegants  de la regió. Els Sala han estat una de les famílies més influents i acabalades d’Arenys. Van sufragar les obres de restauració de l’església de Sant Martí i hi van fer sucoses aportacions en or. A més, hi ha un Pere de Sala, embarcat en el segon viatge colombí i posteriorment , apareix en  Joan de Sala capitanejant soldats al Nou Món  o Cristòfol de Salas que surt al testament de Ferran Colom, el fill petit de l’almirall.

En llegir els goigs d’aquesta mare de Déu, sembla clara la relació que hi ha entra aquesta divinitat i els navegants que li demanaven que els concedís un bon tornar. En alguns dels versos d’aquests goigs hi ha una evident vinculació de la verge amb el Nou Món.

“Cuant a la America van
los marits deixan[t] sas casas,
las mullers desamparadas
ab sos fills ¡oh Reyna gran!
aqui os venen suplicant
ajuda per los del mar”.

Aquesta història és avui una hipòtesi amb una base cada vegada més  consistent però, sigui com sigui, historiadors com Jordi Bilbeny  i l’Institut de Nova Història estant desxifrant la veritat del que sembla una  manipulació de la història. Això és però, una altre històriademar.

*Aquesta històriademar ha estat modificada a partir d’un original del 30/11/2012

Els dies de tràngol

Aquest març que estem deixant enrere s’ha caracteritzat per una situació meteorològica un xic anòmala. Al nord d’Europa s’ha situat un potent anticicló cosa que ha propiciats que les pertorbacions que arriben de l’atlàntic trobin una falca al nord i es veuen obligades a desplaçar-se cap a latituds més meridionals, la qual cosa ha propiciat un temps insegur a la mediterrània més occidental que s’ha traduït en pluges i sobretot en un estat de la mar força alterat amb vents de component est que ha propiciat molts de dies de tràngol.

Els dies de tràngol el Sol s’escapoleix i desapareix moltes hores amagat rere els núvols. La façana mediterrània transforma la seva  placidesa en un ambient molt més inhòspit i propi d’altres llocs. Els habitants de la zona, gens acostumats a l’absència de l’astre rei, passen els dies i les hores com poden. La melangia s’apodera de les ànimes i tot es veu gris com el temps.

Els dies de tràngol es transforma  la placidesa de la capa d’aigua i aquella bassa d’oli en temps calmat, s’enfurisma com per art de màgia i es converteix en ràbia que lluita per demostrar la seva potència.

Els dies de tràngol, són dies de contemplació

Els dies de tràngol no puc sortir a navegar, només alguns valents que juguen amb les onades intentant mantenir l’equilibri en una petita taula em distreuen i em fan oblidar les cabòries que em provoca la manca d’aigua salada.

Els dies de tràngol resto al resguard fitant de tant en tant per la finestra entelada on si s’entreveu el final d’aquest cicle d’inseguretat. Aprofito les estones per ordenar les meves idees i per avançar feina en la meva dolça esclavitud. Potser aviat, tot plegat donarà el seu fruit.

Els dies de tràngol és temps de contemplació, de veure l’espectacle de les onades trencant a la costa o contra les roques. La força de l‘aigua i els embats de les onades posen al descobert les vergonyes d’una mala planificació que haurien de treure els colors als ineptes gestors que ens representen.

Els dies de tràngol l’aire és humit, la mar impregna tota la costa i  satura l’ambient d’aigua i de sal com a penyora per recordar-nos que el tenim  tant a prop malgrat la seva llunyania. L’olor a mar salada impregna arreu i a la roba estesa  li costa eixugar-se.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats. La força del mar ressona i rugeix arreu com a banda sonora d’un temps agitat. Des de qualsevol punt sentim el rugit del mar que ens recorda la seva potència i la seva indomabilitat.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats

Els dies de tràngol ens adonem que hem ocupat molta superfície  que correspondria a la platja i el mar, sempre dolgut amb el que li hem pres, s’entossudeix en recuperar aquest espai perdut. Les defenses que hem col·locat amb la prepotència que caracteritza a la nostra espècie semblen de joguina davant de la força de l’aigua.

Els dies de tràngol es poden aprofitar per anar a la platges i cercar els  tresors  que ens retorna el mar: closques, postes, fragments d’animals i de plantes són depositades sobre l’arena humida de les platges i fan les delícies dels afeccionats que descobreixen organismes impensables.

Els dies de tràngol retornen a les platges les vergonyes de la nostra societat. Materials inalterables que malgrat el pas dels anys romanen a l’aigua com a mostra de la nostra estupidesa i  suposada superioritat.

La Punta Vella

Al final del port, hi ha la Punta Vella,
amb un far encès, de color verd que parpelleja,
del color de l’esperança, per què ens puguem rumiar
si anem tots de cap a mar o seiem a veure l’alba.  

DAVID XIBERTA,  La Punta  Vella

La punta vella, també anomenada, el  braç de llevant o dic de refugi és la primera obra que es va realitzar quan es va començar la construcció del port d’Arenys. Aquesta intervenció  protegia els vaixells de les llevantades, els temporals més temibles que assoten aquesta costa. La silueta de la punta vella  ha perdurat immutable al pas dels anys com a  testimoni mut de la transformació que ha patit la façana costanera  i de l’aparició d’una nova activitat econòmica que ha estat, durant molt de temps, el motor de la vila. En contraposició a la punta vella, el port té també la seva punta nova o dic de ponent, construït bastants anys més tard i que va permetre tancar l’espai portuari.

Sabeu però,  quina va ser la història de la construcció del port d’Arenys?

L´inici d’aquesta històriademar es de arran del les tràgiques conseqüències del temporal de la candelera de l’any 1911 que va causar quantiosos danys i víctimes entre la gent del mar de la comarca. La tempesta del 31 de gener de 1911 es considerada la més tràgica de la nostra història recent i va provocar la pèrdua de molts béns materials i la mort de  140 persones al litoral català i valencià, la majoria gent de mar, d’aquests, una trentena eren maresmencs. De fet, els efectes de la tempesta Glòria a l’any 2020 a nivell de víctimes i danys no té cap punt de comparació amb la tempesta perfecta del 1911.

La construcció de la punta vella al 1929. Observeu el carrilet que portava la pedra desde Can Bellsolell. Foto: Gaietà Solà. Arxiu Històric Fidel Fita

Després d’aquest temporal, l’ Ajuntament de l’època va crear una comissió per a promoure la petició de la construcció d’un port refugi a Arenys de Mar. Aquesta iniciativa va tenir el  recolzament dels municipis veïns.  De fet, la petició d’ aquest projecte no era nova, ja a l’ any 1778 s´havia fet una sol·licitud semblant sense que prosperés.

La primera comitè enviat pel govern per fer els estudis per a construcció del port va visitar la vila l’ abril del mateix any. L’autorització però, no fou concedida fins sis anys més tard, al 1917 per acord del Consell de Ministres de l’època i s’ adjudicà l’obre al constructor arenyenc Francesc Soler i Miró, conegut amb el sobrenom d’en Valencia que va començar a treballar el 1920 segons un projecte de Josep Maria Ortega.  

En aquest primer període en Valencia va treballar amb moltes dificultats tècniques i econòmiques fins que a l’ any 1931, la seva empresa va fer fallida i quedà tot aturat. La guerra civil va dificultar la represa del projecte i no va poder ser fins al 1947 que es van poder continuar les obres que, es van allargar fins al 1961.  En aquest segon període es va començar a construir la punta nova  i un cop enllestida l’obra la fesomia del port ja era molt semblant a l’actual.

Grua de càrrega en la construcció de la punta vella (possiblement abans de 1929) Foto: Joaquim Castells. Arxiu Històric Fidel Fita

La construcció del port  ha estat  sens dubte, l’obra més important que s’ha produït a la vila en tot el segle XX. Tota la pedra que es va utilitzar provenia de la pedrera de Can Bellsolell a Arenys de Munt i per al seu transport, és construí una carrilet que unia el port amb la pedrera.

En aquells primers anys de construcció del port la tradició pesquera a Arenys era gairebé nul·la. Als anys 20 hi havia vint-i-dues embarcacions de vela i rem i només hi havia censats trenta cinc pescadors. Arenys havia estat històricament un poble molt més de navegants i de mestres d’aixa que no pas de pescadors. Les mestrances eren de molta anomenada i ocupaven pràcticament totes les platges. Els municipis de la regió amb una major tradició pesquera eren Sant Pol, Pineda i fins hi tot, Mataró. De fet, quan la punta vella ja estava embastada, que alguns pescadors de d’aquests municipis  ja es van desplaçar fins a l’incipient refugi d’Arenys. No va ser fins una mica més tard, a la dècada dels quaranta quan arriben els primers rapitencs que provenien bàsicament de la Barceloneta. A partir d’aquest moment es va  produir un efecte de crida i  poc a poc es van anar establint  una  petita flota a l’incipient port. Això és però, una altra històriademar.

Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!*

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren enbarcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Els que coneixeu Pineda, segur que sabeu la història de la ràtzia barbaresca que va ocórrer en aquest localitat costanera l´1 d’agost de l’any 1545. Els medis de comunicació de l’època ens reporten fins avui la tragèdia ocorreguda. Així, a la llinda de la porta d’entrada de l’Església de Santa Maria d’aquesta localitat maresmenca hi ha gravat en la pedra aquest episodi perquè, tots els pinetencs tinguin clar els perills que arriben per mar.

De fet, aquesta no és la única llinda on es recullen episodis d’aquest tipus. A pocs quilòmetres,  a l’ ermita de Sant Simó de Mataró, hi ha esculpit l’atac barbaresc que va patir el patró de la nau Sant Cristòfor, Pere Silvestre, davant de la costa a l´any 1691 per part de les galeres de Suliman Anaut.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. A la llinda hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

En aquella època, els atacs corsaris als pobles “de mar” van ser una constant en les viles marineres,  primer van ser els francesos, més tard,  els genovesos i finalment els sarraïns i els otomans els qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre molt importància, convertint-se en  un mal son  pels vilatans de l´època. El perill d’aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa  basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles en les viles.

Caldria potser diferenciar la pirateria, del cors.  En el primer cas, es tracta d’una activitat delictiva on el pirata selecciona les seves víctimes en funció dels guanys que creu que pot obtenir, mentre que el corsari actua en convivència d’un estat i ataca als estats enemics d’aquest. El cors va ser una activitat perfectament legal en aquell temps.  

Segons es pot llegir a la llinda; A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques  defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants i després van saquejar i cremar  l’església.

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Dragut va ser el protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, que el va alliberar i el va posar al seu servei. Nombroses són les ràtzies que va protagonitzar el nostre personatge a més de la de Pineda. Al 1546 ataca la regió de Calabria. I a l’any 1550 assalta Cullera i Pollença. Precisament en aquesta darrera localitat es celebra cada any la festa de moros i cristians per rememorar els triomf de la vila enfront el corsari.  

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment i la mostra més evident n’és aquesta la llinda. D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular, unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa”. Fins hi tot, a Pineda es pot sentir l’ expressió “Què ve en Dragut!”, una adaptació de la frase que fa referència a “ l’home del sac”. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar va ser publicada inicialment el 22 de novembre de 2012

Tio Peneque

Aquesta històriademar s´ha construït a partir de les aportacions de diversos pescadors que van feinejar en aquest calador i que van conèixer al tio Peneque: En Lluis Talló, pescador de la Barceloneta i fill del Vicentet, un dels nebots de Peneque. En Vicenç Iglesias, l’avi del qual va navegar amb el mateix Peneque i que va compartir barcada amb el Vicentet i l’AleIx Pujol, pescador de Sant Pol  que va capturar molta gamba al sot de Peneque.

El Clot de Peneque és un dels caladors de bou més famosos i populars de la costa central. Els pescadors de bou d’Arenys, els de Blanes, els de Mataró i fins hi tot els de Barcelona el coneixen des de fa molts d’anys i l’exploten. Aquest sot és l’indret  on va començar la pesquera de la gamba, el  recurs desconegut fins aquells dies. Voleu saber  la història de Peneque?

Primer pla del tio Peneque als anys 40. El seu nebot, Vicentet és el segon per la dreta. Foto: Arxiu Lluís Talló

El calador està orientat de manera més o menys paral·lela a la línia de costa davant de Malgrat, en el flanc  oest del canyó de Blanes seguint la isòbata 400. Es troba situat  entre  els caladors de La Carrana, al sud i La Rocassa, al nord. El nom es deu a la persona que el va descobrir.

El Clot de Peneque o Paneca es troba situat al flanc occidental del canyó de Blanes. Font: La pesquería de Cataluña y Valencia: descripción global y planteamiento de bases para su seguimiento. Jordi LLeonart  (1990)

Tio Peneque va ser un pescador de Peñíscola que abans de la guerra civil es va establir al barri del Serrallo a Tarragona on hi va viure alguns anys. En plena postguerra, cap al 1939, es desplaça fins a Barcelona amb la seva germana Agustina i els tres fills d’aquesta, en Marià, en Vicentet i en Gabrielet, dels quals va exercir de pare. Els dos darrers van aprendre l’ofici de pescador de la ma del Tio Peneque i van patronejar diversos quillats al moll de Barcelona. En la seva arribada a Barcelona, primer s’estableix a la carretera de l’Arrabassada i més tard a la Barceloneta on encara hi viu la seva família. En els  primers temps anava a l’art o al rossegall i  el peix que capturat l’intercanviava entre els veïns. Més tard, amb l’arribada dels primers motors,  va patronejar diversos bous d’arrossegament.

Coneixia el fons marí a la perfecció des de Vilanova fins a Blanes, fet que li va reportar una molt bona reputació entre els pescadors de l’època.  El calador que va descobrir es va anomenar en primera instància  “El Clot de la Infanta”, nom del quillat que patronejava en aquells temps. Peneque era el malnom del nostre personatge i cap de les fonts consultades sap a que es deu.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. L’avi del Vicenç Iglesias, que va navegar amb Peneque en primer terme assegut. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias.

Al Tio Peneque li agradava anar al lluç i a la maire al calador de la Carrana davant de la costa de Mataró. Resseguint aquest calador a 180 braces en direcció llevant  i usant l’escandall de ma es va adonar que aquest perdia el fons i queia fins a les 400 braces iniciant-se un sot, aquesta segurament va ser la primera vegada que algú va calar en aquest indret i evidentment, es va guardar per a ell mateix les enfilacions.  En aquelles primeres captures es van adonar que al calador era molt ric en  gamba vermella que, gairebé no es coneixia en aquell moment. En aquells temps, la  gamba panxuda era la més difosa.

En aquella època era habitual que les barques de bou passessin dies fora de la seva base i en aquest cas, alguns quillats de la costa central  passaven llargues temporades, especialment als mesos d’estiu, fondejats a la badia de Blanes per pescar en els marges del seu canyó submarí, on es localitzaven alguns dels caladors més productius de la zona. Als anys 50 moltes barques coneixien l’ existència d’aquest calador i evidentment hi pescaven, els nebots de Peneque, la barcada del Vicenç Iglesias i el mateix Aleix Pujol.

La riquesa del calador era enorme i poc a poc es va anar estenen la seva fama. En un temps on no hi havia aparells electrònics, els mariners s’havien de guiar per les senyes i l’escandall per a situar-se correctament. Fins i tot, van fondejar al sec de llevant, seguint les enfilacions,  un petit bollarí que els indicava on començava la calada. El bol de Peneque era lent, durava entre tres quarts i una hora amb el motor anant al ralentí. Moltes vegades els quillats havien de fer cua  i prendre el seu torn per a pescar cosa que en més d’una ocasió generava tensions entre els mateixos pescadors. Això però, es una altra històriademar.

Calamar de potera

”Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues”. JOSEP PLA. Bodegó amb peixos.

La tardor és temps de calamar. Malgrat que als taulells de les peixateries en podem trobar gairebé tot l’any, en aquesta època és quan el calamar es troba en un estat òptim i és quan les seves captures són més grans. Aprofiteu doncs aquests mesos  per a cuinar calamar de primeríssima qualitat. El calamar que trobem la resta de l’any, normalment són exemplars capturats en aquest període i posteriorment congelats o bé procedeixen d’indrets allunyats de la nostra costa.

De tot el calamar que es consumeix n’hi ha un tipus que és el rei,  el calamar de potera. Exemplars de bona mida,  agafats d’un en un i de manera respectuosa amb el medi  i amb el cos gens malmès, a diferència del que passa amb les captures de calamar de bou que prèviament ha estat arrossegat pels fons per l’art. A més, en el cas del calamar de potera,  l’interior del seu cos no presenta gens de sediment cosa que fa que es puguin consumir gairebé sense netejar, que és com s’ han de cuinar per mantenir el seu  gust intacte.

La pell del calamar de potera és un festival de llums

Acabat de  pescar, el seu cos és una  simfonia de colors, de llums i de canvis en la pigmentació en la seva pell. Els cromatòfors viren la seva llum talment com per art de màgia en un irrepetible joc de colors que ens deixa embadalits.

Durant les tranquil·les nits d’aquest època de l’any l’horitzó és un festival de les  llums de les petites barquetes arrenglerades que tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-les any rere any,  des de la costa és el senyal de que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural i us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets de les barques pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera és una pesquera de temporada i els pescadors que hi van, sovint combinen aquesta activitat amb d’altres seguint el ritme de la natura. De fet, al llarg de la història de la pesca, els pescadors han anat canviant els ormeigs segons l’època de cada espècie. Una bona diada de pesca a la potera es un cúmul de factors entre els quals, la sort i l’experiència són essencials. L´estat de la mar, la lluna i sobretot el corrent també determinaran una bona captura o no.

La potera és ormeig de parany amb una corona d´hams a la base

La potera és un ormeig d´ham format per un plom recobert d’un material clar, reflectant  i brillant amb una corona d´hams a la seva base.  Un cop la potera resta submergida el pescador li imprimeix un moviment continuat i rítmic de dalt a baix amb la ma. Els calamars en veure el moviment de l’estructura brillant s’abraonen amb força cap al parany i hi queden atrapats. En aquest instant el pescador nota una forta estrebada ¡  comença a recuperar fil fins a portar el calamar a coberta. Pescar amb potera és una molt bona experiència ja que hi ha un contacte directe entre la nostra ma i el propi calamar a través del fil de pescar.

Per pescar amb potera cal l’ajut de la llum per atreure´ls a la superfície on son capturats. Només poden pescar amb llum els pescadors professionals, la resta, és a dir els esportius, poden anar al calamar però sense usar il·luminació. És per això que aquests aprofiten els primers o darrers instants del dia, l’alba i la prima, per a temptar la sort i  capturar els preuats calamars.

En Gustavo

Hi ha persones de les quals, la seva presència està vinculada a un lloc determinat. Una d’aquestes era en Gustavo, un personatge que anava lligat de manera indissoluble amb el port pesquer d’Arenys de Mar. Segur que tota la gent que freqüenta el port  sap perfectament de qui parlo. Ara fa un temps ens ha deixat, serveixi aquesta modesta històridemar d’homenatge pòstum a una persona i a una manera de viure i a totes les persones i en especial al José Montes que el van ajudar al llarg dels darrers anys de la seva vida.

En Gustavo. Foto: Josep Montmany

De fet, no coneixia personalment al Gustavo malgrat que cada vegada que ens creuàvem pel port o per la riera ens saludaven efusivament amb un Adeuuuuu!!!!! ben sorollós. Alguna vegada m’havia quedat una estona a fer-la petar però era certament difícil, anava a la seva i moltes coses del que deia eren del tot inintel·ligibles. M’hagués agradat profunditzar una mica més en la seva vida, penso que tindria moltes més coses per explicar.

Si en Gustavo hagués estat contemporani de l’Espriu segur que  hagués tingut un espai en la seva obra  amb d’altres personatges del seu imaginari  com en Quelo, la Quela en Tric-Trac, en Saragossa o la Trinquis.

Analfabet de cap a peus, va intentar aprendre a llegir i escriure al port amb l’ajut d’alguns companys de barcada però no se’n va sortir. Moltes vegades el trobava assegut a les escales de la Casa del Mar fent discursos a un auditori invisible  i gesticulant de manera exagerada. Precisament en aquest establiment del port, molt sovint li preparaven un cafè ben carregat i li donaven una mica de les sobres del menjar.

De fet, Gustavo no era el seu nom veritable, aquest,  com si volgués amagar el seu passat, mai es va conèixer del cert. Només al final de la seva vida les persones més properes a ell i que el van ajudar, van reescriure el nom que els va dictar i el van utilitzar per poder tramitar l’accés a la sanitat pública. Per mi, sempre serà en Gustavo.

Va viure més de trenta anys al port d´Arenys en la més absoluta misèria. Els primers temps va estar embarcat en diverses ocasions, a l´encerclament o a la petxina. En èpoques que no tenia barca sempre ajudava a l’hora de carregar el gel o per descarregar la captura del dia a canvi d’una mica de peix per a la seva subsistència que malvenia per guanyar alguns diners per a l’alcohol. Feia també altres feines com ara pelar els peixos gat que diversos quillats havien agafat aquella jornada abans de portar-los al rotllo.

En Gustavo va ser un perdedor però, per sobre de tot, va ser una bona persona. La beguda va ser la seva perdició. Els darrers anys de la seva vida va aconseguir deixar-la, i es que, com bé deia, es va cansar de parlar amb els fanals del port! Una altra afició del Gustavo, especialment els darrers anys, va ser  el dibuix, tenia una bona col·lecció de dibuixos, d’esbossos i de retrats que ell mateix havia fet i molt acordes a la seva personalitat.

En Gustavo va morir el març del 2020 a Can Ruti com  a conseqüència de la Covid-19 que va agafar quan estava internat en un centre sociosanitària a Mataró. Paradoxes de la vida, va viure més de trenta anys dormint en algun racó del port; alguna temporada sota una barca abandonada, d’altres en algun magatzem  i forces anys a l’interior d´una nevera desballestada o en un pis ocupat al Bareu i, quan entra a la roda del sistema sanitari per tractar-se la malaltia que patia, agafa el coronavirus.

Al llarg de la història del port hi ha hagut d’altres personatges pintorescos. Recordeu en Montserrat? Aquell senyor que anava tot l’any amb samarreta i amb barret de mariner?  Això és però, una altra històriademar.

Far del Cap Aspre

Tinc una casa molt gran. Casa meva va  des del Castell de Burriac i fins al far de Calella. En aquest espai em moc diàriament, algunes vegades per raons laborals i d’altres familiars. Quan veig en l’horitzó la silueta d’aquestes edificacions que fan de partió em dona sempre una sensació de tranquil·litat, de que estic arribant a casa meva.

Cada dia de cada dia, al mati amb l’alba i la tarda amb la prima, passo per sota de la silueta del magnífic far de Calella, talaia que domina aquest territori i que li dona una personalitat única al paisatge. En moltes ocasions m’hi aturo una estoneta en algun dels miradors d’abans d’entrar a Calella. En funció de l’època de l’ any, gaudeixo de la sortida del Sol, dels corbs marins de la roca grossa, de l’embat de les onades sobre la costa, d´algun sonsarie o tresmaller calant l’art a pet d’ona,… Però sempre la visió omnipresent i immutable del far a la meva esquena recordant-me que sóc a casa. Són tot just només cinc minuts de contemplació, de relaxació i de carregar les piles per la jornada que està a punt de començar. Si els fars guien als navegants, el far de Calella, em recorda que he d’anar a la feina i m’assenyala el camí.

El far de Calella o del Cap Aspre. Foto: José Pérez

Sensacions semblants són les que devien experimentar els navegants en observar la llum tranquil·litzadora del far en temps de cabotatge, una activitat econòmica de primer ordre fins que la línia fèrria va connectar els pobles “de mar” i ens va desconnectar de la façana litoral.

El Far de Calella o Far del Cap Aspre és un dels símbols més coneguts de Calella. La farola, com l’anomenen els pescadors i els navegants  de la zona, s´usa també com a senyal per enfilar algun altre punt i per a situar-se a sobre dels caladors curuls de peix.

El Cap Aspre es troba situat a l’extrem de ponent del municipi, en un petit promontori de poc més  cinquanta metres d´alçada. Precisament gràcies a aquest modest cap, Calella gaudeix d´un sorral força estabilitzat que ha permès desenvolupar una industria turística primerenca, i és que els calellencs d’avui li deuen molt a aquest caprici de la geografia.

El far de Calella es troba al costat mateix de la carretera nacional 2

El far es va començar a construir a l’octubre de 1856 sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada sobre les restes d’una antiga fortificació de defensa envers les ràtzies pirates barbarescos que van  assotar aquesta costa. En un primer moment la llanterna era alimentada amb oli a pressió i més endavant el combustible va ser substituït per la parafina i el petroli. A l´any 1916 s’electrifica i es millorà la part òptica i al 1927, es va substituir l’aparell òptic per un altre de més potent equipat amb interruptors automàtics.  Avui la llum del far és visible fins a una  distància d’unes trenta-tres milles nàutiques i és conegut en les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons.

L´edifici és de planta baixa i forma quadrada amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. Malgrat que la seva distribució interior ha patit alguna  variació d´ençà de la seva construcció, l´exterior conserva la mateixa imatge de quan va ser construït.

A ponent del far del Cap Aspre, en un turó veí, es troben les restes de les torretes, unes antigues torres de telegrafia òptica d´us civil que van ser construïdes en la mateixa època que el far. L’estació s’anomenava la Patona i el  sistema de senyals en aquest cas anava des de Montjuic fins a la Jonquera. Això és, però, una altra històriademar.

Capironat marí

Fa uns mesos la biòloga arenyenca Carme Buxalleu va realitzar un estudi per avaluar la presencia del Capironat marí (Reseda hookeri) a les platges de Santa Susanna. De fet, la primera cita d´aquesta espècie a les platges del Maresme es deu a Pere Montserrat que la va identificar i recol·lectar en petits sectors de les platges de Malgrat i a la platja de les Dunes de Santa Susanna l´any 1956 on va ser observada fins al 1971. A partir d´aquesta data sembla que la planta s´extingeix.  No va ser fins al 2015 que Xavier Romera la va retrobar  un altre cop a la Platja de les Dunes de Sant Susanna i al 2018 en publica, juntament amb Moisès Guardiola, la seva troballa en una comunicació a ICNH (Institució Catalana d’Història Natural). En aqueta observació es detecten uns dos-cents individus repartits en un tram de 350 m en una estreta franja de pocs metres d´amplada situada entre les sorres litorals sense vegetació i les comunitats de plantes ruderals dels accessos a les platges, aparcaments i vies de comunicació. Cal esmentar que l’aspecte i composició florística de la població trobada a la platja de les Dunes al 2015 és molt diferent de la que hi va trobar Pere Montserrat anteriorment.

Capironat marí (Reseda hookeri). Foto: Natura-Tordera

El capironat marí és una planta herbàcia que pot arribar a assolir fins a mig metre d´alçada encara que normalment és més baixa. Com moltes plantes adaptades a l’aridesa, presenta unes fulles un xic carnoses. Les flors són blanques i formen un raïm dens i allargassat. Les llavors tenen forma de ronyó, són petites, lluents, marró negroses i amb la testa llissa. Aquestes darreres característiques serveixen per identificar l´espècie i diferenciar-la d´altres properes.

El capironat marí viu en ambients marins  sorrencs i rocosos  i és una espècies endèmica de la Mediterrània occidental. Les seves poblacions es troben molt aïllades i disperses. Es considera una espècie amenaçada en perill crític extinció. A la Península Ibèrica només ha estat citada al Maresme i a les illes Columbretes, aquí la població és molt més reduïda, limitada a una setantena d´exemplars. Això ens indica que la població del Maresme és la colònia d’aquesta espècie vegetal més nombrosa del Món.

Amb l´estudi de Carme s’ha fet una troballa d’una població estimada de 5855 individus fet que significa un increment espectacular respecte als 200 exemplars que van ser observats un parell anys abans i que posa de manifest que els tancats que es van realitzar per a la seva protecció han funcionat de manera excel·lent.

Mapa ubicació dels tancats de protecció, dels inventaris i dels transsectes a la platja de les dunes de Santa Susanna. Font: Carme Buxalleu

No obstant aquestes bones notícies, el capironat marí està sotmès a una sèrie d’amenaces que s´haurien de minimitzar per garantir la seva viabilitat futura. El fet de tenir una única població a Catalunya i en una àrea de distribució molt petita fa que l´intercanvi genètic sigui molt baix. La degradació de la rere platja i l´aparició d´espècies ruderals i invasores com ara la canya (Arundo donax) i el bàlsam (Carpobrotus edulis)  limita també molt la seva expansió. A més, el pas de vehicles i persones pel vial a tocar dels tancats afavoreix la vegetació ruderal i la perpetua. D´altres amenaces tenen a veure amb que l´espècie no pot colonitzar espai fora dels tancats al ser una zona altament humanitzada.

Vista la importància de la descoberta, l´Ajuntament de Santa Susanna està protegint el perímetre on es troba la planta amb tanques alhora  que vol fer divulgació per donar a conèixer el valor que es mereix la troballa i conscienciar els usuaris de les platges de la riquesa que contenen. En l´estudi de la Carme Buxalleu s´hi recullen moltes propostes que caldria executar per tal de mantenir la població de la platja de les Dunes, la darrera del món. Això és però, una altra històriademar.

Vent de Frau

No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents.

JOAQUIM RUYRA, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vents tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar.