Les nits estrellades i fredes de la tardor i de l’hivern són la millor època per a observar un dels espectacles més màgics que podem gaudir si fixem la vista a l’horitzó. Mar endins, especialment si la nit és serena i calma, multitud de fanalets incandescents com a cuques de llum ballen una dansa harmònica i compassada seguint el ritme del balanceig de les onades. L’horitzó roman il·luminat talment com una revetlla marina i ens recorda que ja ha començat l’època del calamar de potera, el de major qualitat, el millor del món, i és clar, el més cotitzat. Creieu-me, val la pena.
En aquestes nits tranquil·les l’horitzó és un festival de llums i de colors. Els petits bots arrenglerats tempten la sort a la recerca d’aquest preuat botí. Observar-los any rere any des de la costa estant, és el senyal que les velles tradicions es mantenen en el cicle natural. Us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets pampalluguejant en l’horitzó.
La pesca del calamar amb potera em transporta en èpoques on l’encesa era un dels arts més productius i a l’hora més controvertit dels que s’usaven. Els pescadors recelosos veien perillar la continuïtat de la seva feina quan d’altres usaven la llum per atraure al peix. Si ara aixequessin el cap i veiessin el desgavell on hem arribat no entendrien res.
La llum, primitivament cremava en un fester on teies de pi il·luminaven la nit. La modernitat va portar els llums d’acetilè i de petromax i aquests van ser substituïts més endavant pels fanals elèctrics o de gas. Sigui com sigui, els pescadors coneixien des de temps immemorial la força màgica d’atracció que exerceix la llum envers les espècies marines.
El calamar de potera és el de més qualitat que existeix, amb la pell impecable i brillant, sense ni una esgarrapada i la carn dura i consistent. Res a veure amb el calamar de bou, esgarrinxat i arrossegat. Els cromatòfors espurnejants de la seva pell, un cop acabat de pescar, semblen talment com un espill de l’espectacle de llums que hi ha en l’estol de barques que proven sort amb les poteres.
Capturats d’un en un amb un senzill enginy format per una corona d’hams, la potera que actua com a parany. El pescador, amb molta habilitat , mou l’engany per atreure al calamar, pesca artesanal en estat pur. Als taulells de les peixateries només n’hi ha pels més siberites que coneixen les excel·lències d’aquest producte. Al calamar de potera no cal ni gairebé netejar-lo doncs en ser capturat entre aigües no te la bossa plena de fang com passa amb els pescats amb d’altres ormeigs. I és que el peix, quan menys aigua abans de coure’l, millor.
La potera és un ormeig de temporada, tal i com ho haurien de ser la majoria d’arts de pesca per aconseguir la màxima sostenibilitat i el seu ajustament al ritme biològic de les espècies. La potera només s’usa únicament en la temporada del calamar, quan aquests són de bona mida i ja han post la massa mucosa que rodeja els seus ous. No fa tants anys, els pescadors alternaven els arts de pesca segons la temporada. En temps de sardina i seitó armaven els sardinals, quan el peix d’escata era de bona mida o bé les sèpies s’apropaven a la costa per fressar muntaven les nanses, els cadups els feien servir quan anaven al pop i les xarxes s’anaven substituint segons el ritme biològic de les espècies. Avui tot ha canviat. Volem menjar calamar tot l’any i, és clar, això només és possible si el producte està congelat o prové de l’altra punta del planeta. Som uns ignorants, això és però, una altra històriademar.
HISTÒRIESDEMAR 