L’alga invasora

Quan es parla d’algues invasores, el primer que ve al cap és l’espècie Cauerpa taxifolia, que va ser anomenada en el seu dia, “l’alga assassina” la qual va despertar un interès desmesurat entre els mitjans de comunicació.

A la dècada dels 80 aquesta alga va colonitzar bona part dels fons litorals de nombrosos països , en alguns cassos amb densitats molt elevades. Malgrat que en alguns punts de la mediterrània va causar estralls, els seus efectes a la nostra costa van ser gairebé insignificants. Al litoral català, les colònies més properes de Caulerpa taxifolia es van localitzar a la platja de Sant Cebrià a la Catalunya Nord i a les illes Balears, on a hores d’ara, l’èxit d’aquesta invasió ha estat molt baix. A la resta de punts ha passat a formar part de la flora de les comunitats d’algues fotòfiles on havia estat implantada, sense provocar impactes importants en els ecosistemes afectats.

Caulerpa cylindracea. Foto: Jordi Regàs CIB

A partir de l’inici de mil·lenni els científics van detectar la presència d’altres espècies d’algues fins aleshores exòtiques a la Mediterrània: Caulerpa cylindracea, Lophocladia lallemandi, Womersleyella setacea, Acrothamnion preissi, Asparagopsis taxiformis. Aquestes, i en especial Caulerpa cylindracea, han anat transformant els hàbitats costaners i provocant canvis en els paisatges submarins que han afectat greument a la flora i la fauna autòctona.

Al Cap de creus, la Caulerpa cylindracea és un perill real. Es troba present a l’illa de Portaló i sobretot a Cala Galladera. Allà, s´ha prohibit el fondeig d’embarcacions per evitar la propagació de l’espècie.

A Cala Galladera està prohibit el fondeig a causa d’ aquesta espècie. Tan de bo a la resta de cales del Cap de Creus estigués també prohibit a causa de l’espècie humana

Caulerpa cylindracea és una alga verda de mida petita constituïda per diversos estolons d´on surten múltiples rizoides i frondes que poden arribar als 10 cm de longitud amb aspecte vesicular inconfusible els quals es disposen a banda i banda d’aquest eix. És una alga fotòfila, és a dir, viu en fons molt il·luminats de fins a 40 m de profunditat. Aquesta espècie d’origen exòtic, va arribar a la mediterrània a través del Mar Roig i el canal de Suez, segurament els primers estolons ho van fer dins de les  cisternes de llast del vaixells  que fan aquesta ruta o bé enganxades  en les seves àncores.

L’èxit de la seva invasió es deu sobretot a la seva velocitat de creixement quan les condicions li són òptimes. Això passa en les aigües costaneres mediterrànies. La seva taxa de creixement és molt elevada, ha arribat a ser de dos centímetres al dia. A més, el fet de que combini la reproducció sexual amb l’asexual fa que es dispersi ràpidament o el fet de que produeixen metabòlits tòxics,  li donen una superioritat competitiva enfront a les altres espècies que ocupen el mateix hàbitat. Tot plegat ha estat un còctel perfecte per al seu desenvolupament de manera descontrolada. És per això que Caulerpa cylindracea està considerada com una de les espècies marines amb un potencial d’invasió molt elevat. Actualment s’està duent a terme diversos programes de seguiment.

Caulerpa cylindracea produeix greus impactes ecològics sobre les comunitats autòctones a les que pot arribar a substituir completament i modificar el paisatge submarí. Un cop establerta,  la seva eradicació és molt complicada amb la qual cosa és importantíssim evitar la seva extensió i cal detectar la seva presència de manera molt primerenca. Així, al portal observadores del mar hi ha posada en marxa una campanya de ciència ciutadana col·laborativa per reportar dades sobre aquesta espècie.

Color verd, color bru o color vermell

Les algues són un d’aquells grups d’ organismes poc coneguts. De fet, segurament molta  gent pensa erròniament que pertanyen al grup de les plantes i els considera com  una mena de vegetals inferiors que no fan ni flors ni fruits. Lluny d’aquest fet, el que està clar és que les algues formen un grup propi al marge dels vegetal. Algun tipus, fins hi tot  tenen una organització a cel·lular de tipus procariota, és a dir, són més propers als bacteris que no pas als vegetals.  La única característica comuna entre les algues i les plantes és el fet que ambdós grups realitzen la fotosíntesis i per això les algues es trobem sempre a la zona més ben il·luminada de la columna d’aigua.

Cloròfits: 1Ulva rigida, 2 Acetabularia acetabulum. Feòfits: 3 Rissoella verruculosa, 4 Cystoseira mediterrania. Rodòfits: 5 Corallina elongata, 6 Nemalion helmintoides

Les cèl·lules de les algues no estan organitzades en teixits,  la seva estructura no té ni arrel, ni tija ni fulles i són organismes que no presenten vasos conductors. N’hi ha d’unicel·lulars i de pluricel·lulars i tenen un paper molt important en la producció d’oxigen a la biosfera.  De fet la meitat del l’oxigen atmosfèric  es deu a l’activitat de les algues i d’altres organismes autòtrofs marins. A més a més, també representen un importantíssim magatzem de CO2 fet que contribueix a pal·liar els efectes del canvi climàtic.

Els colors de les algues entapissen dels seus colors les roques litorals

Avui hi ha un consens en que totes les algues d’ organització eucariota formen part del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes microscòpics a mig camí entre els animals i els vegetals.

A l’hora de classificar les algues es té en compte el color del pigment fotosintètic predominant. Així parlem d’algues verdes o cloròfits, d’algues brunes o feòfits i algues vermelles o rodòfits. El color del pigment es deu a la longitud d’ona de la llum reflectida, així, la  clorofil·la absorbeix les longituds d’ona corresponents a la radiació blava i vermella i reflecteix les que corresponen al color verd, el color típic  de la majoria de vegetals.

Les algues, com tots els organismes autòtrofs necessiten llum per a poder realitzar la fotosíntesis.  La llum quan entra a la columna d’aigua va sent adsorbida en funció de la seva longitud d’ona. Així la llum vermella, la de major longitud d’ona, és la primera que desapareix. Per contraposició, la llum blava, la que té una longitud d’ona menor, es la que arriba a més profunditat.

Espectre d’absorció de la llum dels diversos pigments de les algues

Les algues verdes, presenten pigments de color verd com els vegetals degut a la presència de clorofil·les. Les algues brunes, com indica el seu nom, tenen una coloració marronosa que es deguda a uns pigments d’aquest color que s’anomenen fucoxantines. Les algues brunes a més, contenen també xantofil·les, betacarotens a més de clorofil·la. Per finalitzar, hi ha les algues vermelles amb coloracions vermelloses degudes a un uns pigments fotosintètics del grup de les ficoeritrines. Aquestes a més, també  contenen carotenoides, clorofil·la  i ficocianina.

El fet de disposar d´altres pigments al marge de la clorofil.la fa que les algues  puguin aprofitar diverses longituds d´ona de la llum i en conseqüències n’hi ha que poden viure a més profunditat que d’altres. Així, les algues verdes que, absorbeixen les radiacions lluminoses de més longitud d’ona són les primeres que desapareixen i per això, en general,  es troben a menys fondària i les algues vermelles són les que podem trobar a major profunditat ja que poden absorbir longituds d’ona més petita. Això és però, una altre històriademar.

Deserts submarins

El canvi climàtic ens està desertitzant la Terra. Àrees avui fèrtils i productives es van convertint en erms desproveïts de sòl. D´aquí a la desertització només hi ha un pas. Bona part de la conca mediterrània corre el perill de convertir-se en una àrea desèrtica o semi desèrtica en molt pocs anys. Malauradament, en els mars i oceans més propers està succeint un efecte molt semblant. Són els deserts submarins o blancalls que s´estan estenent cada vegada en mars temperats com la Mediterrània i que un cop apareixen la seva recuperació és prolongada i dificultosa.

Però, què són exactament els deserts submarins? Són espais rocosos, de poca fondària i ben il·luminats on les condicions són favorables per al desenvolupament de les poblacions d´algues perquè formin boscos submarins, i on aquetes han desaparegut. En la roca quasi nua d´aquetes àrees s´hi desenvolupen especialment les garotes. Els deserts submarins no tenen res a veure amb el paisatge submarí sorrencs desproveït de vegetació i que ocupa grans extensions per la desaparició de les fanerògames.

Els deserts submarins s´estan estenent cada vegada més a les nostres latituds. Foto: CCMA

Les garotes són una espècie clau en el funcionament dels fons rocosos ben il·luminats. Se les considera els herbívors més voraços en mars temperats. Són capaços d´alterar les comunitats d´algues fins a fer-les desaparèixer com passa en molts punts de la mediterrània. La situació s’agreuja encara més per la desaparició de les espècies depredadores de les garotes.

El paisatge submarí entapissat d´algues a la mediterrània no es molt esplendorós, però malgrat aquest fet aquesta cobertura és vital per afavorir la biodiversitat i la sostenibilitat ja que són la base de la cadena alimentària. Al perdre la coberta d´algues perdem el flux d´energia que circula a través de les cadenes tròfiques. Els boscos d’algues són també punts on s’absorbeix CO2 i es produeix O2, un simple mecanisme natural per reduir els efectes del canvi climàtic.

Entre les causes principals de la desertització dels fons d´algues hi ha la proliferació de les garotes i la sobrepesca de les espècies de roca, depredadores dels eriçons com ara els sards, les orades o les julioles i que fa que les poblacions de garotes estiguin controlades. En bona mesura els responsables d´aquest fet són els pescadors recreatius, tant a canya com submarins, la contaminació de les aigües litorals o l´entrada d´espècies invasores. A la mediterrània oriental, els deserts submarins els formen les espècies invasores que entren a través del Mar Roig i el Canal de Suez.

La garota és el principal responsable d´aquest fenomen

La importància creixent d´aquest desertització submarina ha portat als científics a detectar i fer el seguiment d´aquestes àrees a casa nostra. Un projecte de ciència ciutadana per a mesurar l´abast de la problemàtica. Un estudi sobre la seva evolució i finalment estudiar propostes de gestió i recuperació dels boscos d´algues.

Els estudis que s´han fet fins ara sobre aquesta problemàtica ha descobert que la por que tenen les garotes vers els depredadors és clau per a la salut dels boscos d’algues submarins. Els investigadors van poder constatar la resposta de les garotes en àrees amb i sense depredadors i van arribar a la conclusió que la presència d´aquests depredadors limita la capacitat de les garotes a sobrepasturar aquests fons.

La Salpa: un peix per flipar

La salpa o saupa (Sarpa salpa) és un peix relativament freqüent en els fons litorals costaners rocosos i sorrencs, especialment si estan recoberts d´algues o de fanerògames marines. La seva distribució ve determinada precisament per la presencia d´aquests organismes i és força abundant sobre fons poc batuts on forma grans moles.

Com la majoria d´espàrids, el seu cos té forma ovalada i és aplanat lateralment. Presenta tonalitats verdoses i argentades amb una dotzena de franges longitudinals de color groc molt característiques que recorren els flancs. La boca i els ulls són petits i aquests darrers també són grocs. La línia lateral és molt visible.

ES molt freqüent veure les salpes en moles. Foto: Jordi Regàs CIB

És un peix de bona mida, la seva llargària habitual és entre 20 i 30 cm. L´aleta caudal es bifurcada i les aletes pectorals, com en la majoria d’espàrids, presenten a la seva base una taca més fosca.</span>

La seva alimentació varia segons l´edat. Mentre que els estats juvenils són omnívors amb una forta component carnívora, els adults són una de les poques espècies de peixos mediterranis que és herbívor. Malgrat aquest fet, a l’estómac de les salpes s´hi troben petits invertebrats associats o epífits i algues que ingereix. Mostra especial predilecció per les algues del gènere Ulva “Enciams de mar” o Caulerpa i diverses espècies de fanerògames marines que podem trobar a les nostres aigües (Zoostera, Cydodocea i Posidonia). En aquest mateix sentit, l´alga bruna Cystoseira mediterranea es coneix amb el nom popular en català de pèl sauper en referència a aquesta peix.

Com en la majoria d´espàrids, la salpa és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer és mascle i més endavant es transforma en femella. És reprodueix dues vegades a l´any: entre març i abril i entre setembre i novembre. Els ous i les larves formen part del zooplàncton.

L¨aspecte de la salpa és inconfundible

Se la sol capturar de manera accidentals amb tresmalls, nanses i art de bou. La seva carn és molt poc valorada i per aquest motiu, sovint les captures accidentals acaben descartades i retornades a mar per la qual cosa es difícil d´observar a les llotges. Nomes entre els pescadors de canya té un cert valor ja que ofereix força resistència en ser capturada. En aquest cas com a esquer s´empren algues com ara l´enciam de mar o fins hi tot esquers tant estranys com els grills de cítrics, en especial els de mandarina. La seva carn es molt poc apreciada pel seu fort gust que varia segons l´alimentació de l´animal.

Alguns estudis relacionen la ingesta d´aquesta espècie amb episodis de toxicitat i al·lucinacions especialment si el peix ha ingerit anteriorment algues del gènere Caulerpa o d´altres. Les intoxicacions que hi ha hagut provoquen quadres semblants als de la ingesta de LSD. El compost actiu responsable d´aquest fet no es troba en la pròpia salpa sinó que s´hi troba en funció del seu règim alimentari. D´entre les parts del cos, el cap és on s´hi acumulen les concentracions més elevades de molècules tòxiques que provoquen aquests estats. S´ha comprovat també que aquest fenomen està relacionat amb la variació estacional d’epífits que coexisteixen a les algues i fanerògames que consumeix. La salpa és doncs un peix per flipar.

Una troballa inesperada

Els fons marins sempre han estat i són encara, els grans desconeguts. No ens estranya gens que de manera periòdica coneguem noves troballes sobre el descobriment d´espècies fins aleshores desconegudes. Fins i tot, hi ha qui afirma que es coneixen més bé alguns astres o l´univers que no pas els fons marins dels nostres mars i oceans.

El que és més sorprenent, és l’aparició de notícies com la relacionada amb la descoberta d´un gran herbassar de fanerògames a la badia de Roses , relativament a molt poca profunditat. És increïble que avui, en una societat autoanomenada moderna, hagi troballes tant inesperades que ens fan pensar en que la gestió dels fons marins litorals ha estat molt superficial.

El Gram marí (Cymodocea nodosa) és una fanerògama marina amb les fulles més estretes que Posidonia i que forma alguers ben cosntituïts

Certament la comunitat científica coneixia l´existència d´aquest herbassar però ni les suposicions més optimistes podien endevinar que es tractés d´una extensió tant gran. Amb aquesta troballa inesperada s´hauria d´acabar amb la total impunitat que gaudeixen les nombroses embarcacions esportives que fondegen en aquest zona i la dels vaixells de pesca que arrosseguen els seus arts sense escrúpols i malmeten els fons marins.

L´estudi ha estat impulsat per la Direcció General de Pesca i Afers Marítims aquest 2018 i en ell s´ha elaborat una cartografia bionòmica dels fons marí de la badia i s´ha cartografiat un herbassar de Cymodocea nodosa d´unes 800 ha. Segons aquestes dades, l´alguer és el de més extensió de tota la costa catalana i un dels més importants de la Mediterrània Occidental. En el mateix estudi s´han detectat també 136 ha de Posidonia oceanica, 98 ha. de substrat rocós amb algues fotòfiles i 25 ha de fons de precoral.ligen.

Cymodocea nodosa, com la resta de fanerògames marines, té una importància ecològica de primer ordre doncs allotja un elevada biodiversitat i constitueix una zona de cria, de refugi i de reproducció de moltes espècies. La cartografia d´aquests herbassars marins són una eina de molta utilitat pels gestors de projectes i activitats en el medi marí. Així, l´hàbitat que forma aquesta espècie, es considera d’interès per a la pesca d´acord amb la normativa sectorial.

Cartografia dels fons marins de la badia de Roses

La prospecció, s´ha realitzat amb un sonar d´escombratge lateral acompanyat de transsectes per a realitzar observacions “in situ”. S’han cartografiat un total de 3350 ha. des de la punta Falconera a Roses fins a la punta Trencabrassos de l´Escala. Abans de la realització d´aquest estudi, només es tenia coneixement de l´existència d´un alguer de gairebé 200 ha. Això fa que els resultats es puguin considerar com a una veritable sorpresa doncs s´ha quadruplicat la superfície que es pensava que havia.

Els alguers cartografiats són molt densos i les fulles de les plantes tenen fins a mig metre d´alçada formant una veritable teranyina, cosa que indica que l´hàbitat és d´una gran qualitat i està molt ben conservat.

Aquesta troballa ha d´obligar sens dubte, a canviar el model de gestió d´aquesta franja litoral pel que fa al fondeig d’embarcacions. Actualment no existeix cap reglamentació efectiva per aquesta pràctica que s´ha convertit en un “campi qui pugui” sense cap control efectiu. En el mateix sentit s´haurà de regular molt més acuradament la pesca professional, en especial aquells arts i ormeigs que puguin tenir un impacte sobre els fons.

Oceanografia domèstica: Marees (I)

Una de les coses que ens sobta més als habitants de la conca mediterrània quan ens desplacem fins a algun altre oceà són les marees. Les marees són ascens i descens periòdic de l´aigua a causa de la influència de la Lluna i també del Sol. L´efecte de la primera és més important a causa de la seva proximitat a la Terra.

Tal i com va predir Newton es precisament l´atracció gravitatòria la responsable de les marees. En especial es important força gravitatòria que exerceix la lluna sobre les masses fluides de la Terra que les deforma i les atreu cap a ella.

La força d´atracció gravitatòria entre la terra i La Lluna deforma les masses d´aigua de mars i oceans i és la responsable de les marees.

La variació del nivell del mar a la costa s´anomena amplitud de la marea. Aquesta magnitud depèn molt de la zona de que es tracti i també de la posició relativa dels astres implicats en les marees. A la mar Mediterrània, pel fet d´ocupar una superfície petita, les marees tenen una amplitud molt petita, entre 10 i 30 cm, cosa que fa que no siguin observables fàcilment. En canvi, en alguns punts de la costa de la Bretanya l’amplitud pot arribar fins als 14 m.

En el cas de la Mediterrània són més destacables les minves o les rissagues que no pas les marees. En el cas de les minves, el responsable són les elevades pressions atmosfèriques que s´assoleixen quan l´anticicló que se sol situar a les nostres latituds durant les mesos d´hivern. El fet que la pressió atmosfèrica sigui alta, al voltant de 1030 hPa, significa que el pes de l´aire sobre la superfície de les masses d´aigua empeny l´aigua cap avall fins a 40 cm.

El corrent ascendent de les masses d´aigua s´anomena corrent de flux i el corrent descendent, quan la marea baixa, és el reflux. Quan el nivell de l´aigua assoleix la mínima alçada s´anomena marea baixa o baixamar i el moment oposat, quan s´assoleix la màxima alçada es parla de marea alta o plenamar. Cada dia el nivell de l´aigua ascendeix i descendeix dues vegades cosa que està relacionada amb el moviment de rotació de la Terra i la posició relativa entre aquesta i la Lluna. D´aquesta manera hi ha dues baixamars i dues plenamars cada dia.

Fases del cicle lunar. En les posicions 1 i 5 les forces exercides per la Lluna i el Sol es sumen i es produeixen les marees vives. En les posicions 3 i 7 les forces gravitatòries es compensen i donen lloc a les marees mortes.

Al llarg del cicle lunar hi ha unes posicions relatives entre la Lluna i el Sol i la Terra en que es troben en la mateixa línia i les froces d´atracíó se sumen i es produeixen les plenamars de major amplitud. Això succeeix quan la lluna es troba en la fase de lluna plena i lluna nova. A aquest fenomen l´anomenen marees vives. El cas contrari correspon quan la Lluna i el Sol formen un angle de 90º amb la Terra. La Lluna en aquest cas es troba en quart creixent o en quart minvant. Amb aquesta posició les forces d´atracció es resten i es produeixen les marees de menor amplitud. Són les marees les marees mortes. Cada cicle lunar hi ha doncs dues marees vives i dues marees mortes.

Per a la predicció de les marees existeixen unes taules a partir de les seves amplituds i els seus períodes. Les taules de marees són una eina molt útil per a la navegació.
A nivell biològic les marees representen una font vida per als organismes que viuen a la franja intramareal. L´anar i venir de les masses d’aigua implica l´aport i la resuspensió de les partícules nutritives. Per contra els períodes d’emersió suposen haver de fer-se resistents a la dessecació.

Una altra conseqüència de les marees són les anomenades corrents de marea, això però és una altre històriademar

La festa de l´escuma

Us heu preguntat alguna vegada com és que l´aigua de mar fa una escuma tan característica quan es remou? Contràriament al que alguns pugueu pensar, l´escuma que produeix el mar és un fenomen natural que no suposa cap risc pels usuaris.

La presència d´escumes en aigües litorals és un fenomen associat a determinades condicions meteorològiques, a la presencia de microorganismes de fitoplàncton i a la degradació de la matèria orgànica. Una petita part de les escumes però, es deu a l´activitat humana.

A la costa gallega, tot i estar en una regió amb elevada productivitat, en època hivernal no hi ha grans proliferacions de fitoplàncton, però si de matèria orgànica que és la responsable de la formació d´escumes. Navegant per un mar d´escuma a les Illes Atlàntiques. Foto: M. Pastoriza

Des del punt de vista físic una escuma es defineix com a un tipus de mescla heterogènia que es produeix quan es formen bombolles d´aire a la superfície d´un líquid agitat i sota la presència d´agents escumats que actuen com a tensoactius en la superfície de contacte de l´aigua amb l´aire. Aquestes substàncies atrapen les molècules d´aire i les envolten d´aigua. Així, l´escuma està constituïda per milions de bombolles d´aire que són capturades per l’agitació de l´aigua i es mantenen gràcies als agents tensoactius. Al tenir menys densitat que l´aigua, les escumes ocupen la part superior de la columna formant una capa que pot ser més o menys gruixuda.

Les escumes es generen per processos naturals relacionats amb la degradació de la matèria orgànica del mar i la producció vegetal pròpia del medi marí. El procés de formació de l’escuma s´afavoreix amb l’agitació que produeixen les onades, l´alcalinitat, la tensió superficial i la quantitat de substàncies orgàniques dissoltes en l’aigua de mar i la temperatura.

La Mediterrània, especialment quan està agitada, forma escumes.

Normalment la formació d´escuma està relacionada amb la producció primària que comporta l´aparició de substàncies dissoltes en l´aigua com ara carbohidrats i proteïnes, lignines, greixos o bé productes de la degradació dels organismes que formen part del plàncton i que actuen com a agents escumants. Segons això, la composició de l´escuma varia segons el lloc i l’activitat biològica de cada indret. Les substàncies contaminants que s´aboquen al mar contribueixen també en la formació d´escumes ja que els microorganismes hi creixen millor, augmenten la densitat de l´aigua i fan mantenir l´escuma més temps. Durant la primavera i la tardor és quan la productivitat del mar és més elevada i és en aquests períodes quan la formació d´escumes és més freqüent.

Tot i que la formació d´escumes és un fenomen natural, la seva aparició determina la percepció que es té sobre la qualitat de l´aigua i té conseqüències negatives en el sector turístic. En aquest sentit caldria educar als usuaris de les platges sobre el significat les l´escuma a les aigües de bany.

En els estudis que s´han realitzat sobre aquest tema s´ha vist que un dels microorganismes relacionats amb la formació d’escumes són les microalques del gènere Phaeocystis. Les proliferacions massives d´aquest organisme del fitoplàncton s´ha relacionat amb la formació d´escumes a la Mediterrània, al mar de Nord o la costa de Nova Gal·les del Sud convertint-se en una veritable festa de l´escuma.

Boscos d´algues

Sovint, quan pensem en les algues, ho fem com a organismes de segona i que el seu paper en els sistemes naturals és secundari. La gran majoria d´algues del nostre litoral són els veritables desconeguts. Fins i tot, quan ens fixem en elles creiem que són vegetals.

Un dels gèneres d´alga més interessant de la nostra costa són les Cystoseires. Algues brunes d´aspecte arborescent de fins a 40 cm d´alçada que forma petites bosquines que són, de la mateixa forma que els seus homònims terrestres, grans refugis de biodiversitat i que serveixen com a refugi per a nombroses espècies de peix i petits invertebrats.

A la mediterrània existeixen un gran nombre d´espècies d´aquest gènere i totes són bastant difícils de diferenciar entre elles. A més, el seu gran polimorfisme complica encara més les coses als experts.

Cystoseira mediterranea és l´espècie més comuna a la nostra costa

Cystòseira és una de les poques algues que es troben al litoral català que té nom comú. Se les anomena “pèl sauper” fent referencia  que són l´aliment, entre d´altres, d´aquest peix.

La seva baixa capacitat de dispersió fa que existeixin poblacions aïllades entre si. Aquest fet que afavoreix l´evolució de l´ espècie, és un handicap per a la seva dispersió. Totes les espècies de Cystoseira són típiques d´aigües netes i amb molt poques alteracions.

Cystoseira viu sobre fons rocosos ben il•luminats de la part superior de l´infralitoral. Les diferents espècies d´aquest gènere tenen preferències pel que fa a l´hidrodinamisme. N´hi ha algunes que prefereix llocs molt batuts i d´altres que busquen racons molt calms.

Els hàbitats que forma aquesta espècie representen comunitats altament madures. Si féssim un analogisme amb els hàbitats terrestres, Cystoseira equivaldria al que són els alzinars mediterrànies o a les rouredes, comunitats climàciques, punt i final de la successió ecològica.

Conèixer els hàbitats marins equival a respectar-los

La regressió que ha patit aquesta espècie està relacionada amb la contaminació i l´alterarció de l´habitat i per l´elevada pressió que pateix dels seus depredaores: Saupa (Sarpa salpa) i la garota de mar (Paracentrotus lividus).

Al litoral català les espècies més abundants són Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa. Comunes a gairebé tota la Costa Brava i també als trams rocosos de la Costa Daurada. És molt escassa a la costa central. En aquest cas, es creu que la contaminació de l´aigua abans de les polítiques de sanejament va ser la causa de la seva desaparició. Ara, amb els EDARS funcionat a ple rendiment, les condicions de l´aigua són òptimes per a l´establiment però el fet d´haver desaparegut i la seva baixa capacitat de dispersió fa que sigui molt difícil els seu retorn a la Costa de l´Alt Maresme i del Garraf. S´està estudiant la possibilitat d´afavorir de manera artificial la seva dispersió per a quÈ tornés a ser una espècie freqüent en aquesta zona.

Cystoseira caespitosa es troba en indrets molt ben il•luminats sotmesos a un onatge molt baix. I en basses litorals. Es troba distribuïda des del Tossa de Mar fins al Cap de Creus formant petits claps.

Cystoseira crinita es creia que havia desaparegut del litoral català. Es va tornar a redescobrir en la realització del catàleg dels habitats litorals a alguns punts de a Costa Brava: Badia del Port de la Selva, Cala Montjoi, Cala Estreta i Cala Bona. Aquesta espècie prefereix racons amb onatge més moderat i racons calms. Cystoseira foeniculacea i Cystoseira barbeta, abans existents a Port Lligat i a Roses ja han desaparegut de la nostra costa. Existeixen projectes per a afavorir la dispersió d´aquestes espècies tant vulnerables. Aquests projectes haurien també d´incloure l´afavoriment del creixement Cystoseira mediterrània en indrets on ja ha desaparegut. Això, és però, és una altra històriademar.

Unes plantes molt salades

Els salicorns (Salicornia i Arthrocnemum) són un grup de plantes herbàcies ben curioses. Els representants d´aquests grups viuen en ambients extremadament salats on pràcticament cap altre espècie vegetal pot suportar aquestes condicions ambientals tant extremes. Es tracta de plates halòfites. Viuen en terrenys argilosos poc impermeables on l´aigua salada s´hi entolla amb freqüència. Són de mida menuda, gairebé mai assoleixen més de 30 cm d´alçada.

La poca disponibilitat d´aigua dolça en els ambients on viuen fa que hagin desenvolupat una sèrie d’estratègies adaptatives com ara: Tenir una consistència carnosa (plantes suculentes). Acumular als seus teixits l´excés de sal i que li donen un gust característic. Presentar un molt poc desenvolupament de les fulles, aquestes semblen més aviat escames que, recorden a petites banyes o corns. L´etimologia del nom prové precisament d´aquest fet. Salicornum vol dir literalment “corn salat”.

Mata de salicorn a primera línia de platja. Foto: M V Olla

Comunment se les coneix amb diversos noms com ara salicòrnies o bé cirialeres malgrat que en català s´usen altres mots per anomenar-les: ballester, barrella, herba salada o salsora.

Als Països Catalans hi ha dues comunitats de salicòrnies; Els salicornars herbacis, dominats per la cirialera herbàcia (Salicornia herbacea) i els salicornars subarbustius, amb aspecte de brolla i dominats bàsicament per Arthrocnemum fruticosum, Arthrocnemum glaucum.

Els salicorns eren utilitzats antigament per l´obtenció de carbonat de sodi que es feia servir per a l’elaboració de sabó i de vidre. Aquest producte s´obtenia per incineració de la planta. Avui però, el seu principal interès està relacionat amb l´alta gastronomia malgrat que fa no fa tants anys formava part de les anomenades “amanides de pobre”.

Els salicorns tenen també un cert interès medicinal pels seus elevats continguts de iode i de magnesi. Estudis recents indiquen que el consum d´aquesta planta afavoreix el sistema immunològic i que està molt indicada en malalts de càncer. Pel fet de contenir àcids grassos omega 6 i omega 3 fa que sigui un aliment molt adequat per a reduir els índex de colesterol en sang. Per l´elevada concentració d´olis essencials té molta potencialitat per a ser utilitzada com a combustible.

A nivell gastronòmic és una planta que cada vegada té més seguidors. Se sol coure saltejada, malgrat que també es consumeix bullida o crua i es fa servir com a acompanyament en diversos plats, especialment els de peix. El seu gust recorda al de les algues i la seva textura cruixent al paladar a la dels espàrrecs verds.

Fondeig indecent

Amb l´arribada del bon temps tots els racons de la Costa Brava s´omplen de barquetes, llaguts, iots, velers i d´altres embarcacions d´esbarjo. Aquestes, amb total impunitat, fondegen arran de costa i entre moltes altres coses, llauren els pocs claps de fanerògames marines (posidònia i d´altres) que encara resten a la nostra costa.

Aquesta practica s’estén especialment als Parcs Naturals Marítims. Les cales de Cap de Creus, de la Serra del Montgrí i a l´Espai Natural de Castell – Cap Roig romanen durant tota la temporada de bany curulles d´ancoratges que degraden el medi. En aquests indrets, amb valors naturals de primer ordre no s´està comptabilitzant la protecció i la conservació del medi amb les activitats d´esbarjo dels seus visitants, fet que posa en entredit la llei de parcs naturals.

Cala Culip al Cap de Creus, un dia qualsevol d´estiu. Moltes embarcacions fondejades a sobre de l´alguer

Mai he entès que en un espai natural no es pugui controlar el nombre d´embarcacions recreatives amb boies de fondeig, cosa que sí que passa amb les empreses que es dediquen a portar escafandristes en aquestes zones. A la veïna Reserva Marina de Banyuls, les embarcacions d´esbarjo tenen limitat el fondeig amb boies per aquest efecte. Paradoxalment, molts francesos que tenen limitadíssima aquesta practica al seu país arriben a diari al Cap de Creus per fer allò que a casa seva no està permès.

Em consta que les retallades estan afectant greument la xarxa de Parcs Naturals, el que no puc entendre és que aquestes s´apliquin especialment sobre la disminució de guardes i agents rurals que haurien de vetllar en front d´aquestes pràctiques tant poc respectuoses. El Cap de Creus es converteix els caps de setmana i durant els mesos d´estiu en un desgovern i, els usuaris especialment els que tenen embarcacions recreatives, actuen en total impunitat. Cala Culip, Port Lligat, El Golfet o la badia de Montjoi en són alguns exemples clars d´aquesta pràctica. Allí s´estableix “un campi qui pugui” sabedors que la vigilància és nul.la.

Un altre exemple el tenim a la costa de l´Empordanet. Entre Palamós i la platja de Pals existeix una elevadíssima oferta d´amarraments o de boies de fondeig cosa que fa que la densitat d´embarcacions recreatives sigui elevadíssima. Aquesta gran quantitat de vaixells busquen cada dia algun racó en aquesta costa per a fondejar-hi i per passar la jornada. Aquí, fins hi tot en alguns punts, no es respecten les zones delimitades per a la practica del bany. La imatge Calella de Palafrugell des del mar, amb la primera línia farcida d´embarcacions fondejades, no té res a veure amb la imatge idíl•lica que es ven d’aquest tros de costa.

Imatge d´una platja de la Costa Brava durant l´estiu

A la zona de les illes Medes i del baix Ter, passa exactament el mateix. Els pocs abrics que ofereix la costa romanen plens fins a la bandera de embarcacions fondejades malmetent els alguers.

Però, quins impactes produeix aquest fondeig indecent la costa? El fet d´usar àncores per a fondejar, per efectes del corrent i de l´onatge fan garrejar més o menys aquests elements de subjecció uns metres i actuen llaurant el fons marí de la mateixa manera que ho faria una barca d´arrossegament. Aquest efecte provoca que sistemes naturals tant fràgils com són els alguers es vegin afectats per aquesta pressió física i així entrin en regressió en els llocs on encara formen claps més o menys densos o bé no es deixi recuperar aquests ecosistemes en els llocs, on de manera incipient, començarien a créixer. Un altre grup d´impactes està relacionat amb la combustió del carburant. Els fums i els gasos que es formen durant el procés de combustió afecten negativament, especialment als llocs més arrecerats i amb menor renovació d´aigua. La generació de residus, que a vegades no es retornen a l´embarcació, són llençats al mar o bé, la contaminació acústica en són altres impactes gens menystenibles.

La única solució a aquest fondeig indecent passa per a regular el nombre d´embarcacions que poden fondejar amb un nombre limitat de boies disposades per aquest efecte i quan totes aquestes , en un indret determinat estiguin ocupades, voldria dir que la capacitat d´acollida d´embarcacions recreatives estaria el límit. D´un manera semblant al que succeeix a l’arxipèlag de Cabrera per exemple.

Mentre tot això no succeeixi, la nostra malaurada Costa Brava continuarà patint aquests efectes que ens afecten a tots els usuaris i posen en entredit la gestió de la natura que s´està fent al nostre país. Això, és però una altre històriademar.