Arxiu d'etiquetes: entorn

Peixos indicadors del canvi climàtic

Publicat el per
Respon

COP 27 acabada amb acords de mínims i “calderilla” pels més desafavorits i mentre, irremeiablement, l’ escalfament global ja el tenim aquí

Els peixos i les espècies nectòniques en general, en tenir la capacitat per nedar es poden desplaçar a voluntat cap a on les condicions els sigui més favorables.

L’augment de la temperatura de l’aigua del mar i el fet que a la mediterrània existeixin dues petites connexions amb d’altres mars, fa que aquestes siguin les vies d’entrada d’espècies termòfiles. Els peixos que entren per Gibraltar i prosperen a la mediterrània són espècies subtropicals provinents de la costa africana, Cap verd  i de les Illes Canàries. Les espècies que accedeixen a través del Canal de Suez són peixos tropicals i subtropicals provinents del Mar Roig. En ambdós casos produeixen impactes ecològics i/o socioeconòmics importants.

La llista d’espècies és llarga i augmenta a mesura que s’agreugen els efectes d’aquest fenomen. Aquestes es fan servir com a com a indicadors del canvi climàtic i en  ella  hi destaquen entre d’altres:

peix conill (Siganus luridus i S.rivulatus) Representa un veritable problema en la costa oriental de la Mediterrània; Grècia, Turquia i Israel especialment. Es tracta d’un peix herbívor que depreda el recobriment d’algues de la zona litoral provocant canvis profunds en l’estructura de les comunitats i el paisatge. El peix conill sembla que s’està expandint cap a la conca occidental i en  el futur podria arribar a la mar catalana.

peix globus (Lagocephalus sceleratus) El peix globus és una de les poques espècies de peix que és tòxica: Va ser citat per primera vegada a l’any 2003. Es tracta d’una espècie pelàgica tropical que viu a l’Oceà Índic i probablement va entrar a través del Canal de Suez.  A l’any 2009 es va fer la primera captura en aigües catalanes.

peix escorpí o peix lleó (Pterois volitans). Es tracta d’una espècie tropical emparentada amb les escórpores. Presenta aletes molt llargues amb radis espinosos que contenen verí. Aquesta espècie constitueix un veritable problema de salut en aigües costaneres de Grècia.

peix corneta (Fistularia commersonii)   Introduïda a la mediterrània a través del Mar Roig l’any 2000. Ara ja és possible fer-ne observacions a la costa catalana. El peix corneta és un voraç depredador, s’alimenta de peixos bentònics entre els quals hi ha espècies amb elevat interès comercial com ara espàrids i molls.

alatxa (Sardinella aurita) Espècie pelàgica tropical i subtropical que comparteix nínxol ecològic amb la sardina i l’anxova. En els darrers vint anys han augmentat les seves poblacions considerablement establint-se una correlació gairebé perfecte entre l’augment dels seus stocks i l’augment de la temperatura. L’increment d’aquesta espècie podria causar pèrdues econòmiques en el sector de la pesca d’encerclament. 

peix ballesta o surer (Ballistes capriscus) peix subtropical. Fins a mitjans del s XX era molt poc abundant. S’alimenta bàsicament de mol·luscs i competeix directament amb alguns espàrids com  la dorada i els sards. Està produint afectacions importants en  conreus de musclos.

tallahams o roncador (Pomatomus saltatrix) Està augmentant les seves poblacions en les aigües septentrionals de la Mediterrània nordoccidental.  Es tracta d’una espècie apreciada pels pescadors esportius.  En aquest cas es creu que la seva presència en aquestes àrea  es deu a la pèrdua de productivitat que pateix el mar per efecte de la temperatura.

Hi ha diversos projectes de ciència ciutadana adreçats a detectar aquestes espècies i ajudar als investigadors a fer-ne el seu seguiment. Això és però una altra històriademar.

Peixos i canvi climàtic

Publicat el per
1

El canvi climàtic ja el tenim aquí malgrat que alguns encara s’entestin en mirar cap a una altra banda i negar les evidències cada vegada més clares. Hi ha molts àmbits en els quals ja fa temps que s´han detectat signes d’ aquest fenomen i poc a poc, aquests s’aniran accentuant. El principal efecte és l’augment de la temperatura de l’atmosfera i de retruc l’ increment de la de l’ aigua del mar.

A Catalunya, l’observador Josep Pascual fa quaranta anys que mesura, entre d’altres paràmetres com ha anat evolucionant aquest valor a l’ Estartit. Unes dades valuosíssimes que ens indiquen aquest escalfament. Segons es pot veure en les observacions des de l’Estartit, a Catalunya de promig l’aigua de mar s’ escalfa per mitjana a raó de 0,3 ºC cada decenni als primers 50 m de fondària, una tendència que disminueix fils als 0,12 ºC cada decenni als 80 m de profunditat. Es a dir des del 1974 quan es comencen a registrar dades fins avui la temperatura de l’aigua del mar ha augmentat 1,2ºC. En el cas concret de l’Estartit, la temperatura mitjana superficial de l’aigua de mar al 1974 era de 15,9ºC mentre que al 2021 va ser de 17,6ºC. Mentre que a 80 m de fondària ha passat dels 13,1ºC fins als 14,1ºC.

Les series de les observacions a l’Estartit mostren clarament la tendència a l’augment de la temperatura a totes les profunditats estudiades. Font: Meteocat a partir de dades de Josep Pascual

A nivell de tota la conca Mediterrània aquest increment no és homogeni sinó que en els sectors més orientals aquest augment és mes notable que a les costes més occidentals com ho és la costa catalana. Tot plegat, juntament amb la consideració de que la Mediterrània és un mar gairebé tancat on només hi ha intercanvi de masses d’aigua a l’estret de Gibraltar amb l’ Atlàntic i al canal de Suez amb el Mar Roig està provocant que espècies termòfiles, subtropicals i fins hi tot tropicals hagin prosperat en les aigües cada vegada més càlides de la Mediterrània.

Els peixos són un dels grups d’éssers vius que s’han estudiat en aquest sentit i els científics han elaborat censos d’espècies indicadores del canvi climàtic a la mediterrània. En aquest sentit podríem concloure que els peixos s’estan tropicalitzant. En aquests mateix sentit, aquest augment en la temperatura de l’aigua fa que algunes espècies de peixos poc adaptats a aquest fet, surtin de la conca a la recerca d’aigües atlàntiques més fredes i s´hi desenvolupin bé en la costa del Cantàbric per exemple.  En són exemples espècies com el déntol (Dentex dentex) o la mabre (Lithognathus mormyrus).

Així doncs hi ha espècies termòfiles foranies provinent d’àrees subtropicals com ara la costa atlàntica del Marroc i  les Illes Canàries que van augmentant la seva àrea de distribució i entren a la mediterrània a través de Gibraltar. Un cop a dins, s´hi troben bé amb aquest augment de la temperatura i prosperen fàcilment.  En aquest cas trobem espècies ara ja força comuns a les nostres costes com el fadrí (Thalasoma pavo) citat  per primera vegada en aigües catalanes al 1980 i que ara ja és una de les espècies més habituals en fons costaners rocosos de casa nostra i que exerceix una certa competència amb espècies que exploren el mateix hàbitat i recurs com són les senyoretes (Coris julis).

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

La connexió entre la Mediterrània i el Mar Roig fa que espècies tropicals puguin entrar dins de la conca, prosperin i puguin arribar a causar estralls. El peix Globus (Lagocephalus sceleratus), una espècie que pot provocar la intoxicació alimentària més greu de les produïdes per un i citat per primera vegada l’any 2003 ja es un problema de salut als països riberenys de la conca oriental. Això és però, una altra històriademar.

Sopa de radiolaris

Publicat el per
2

Aquests dies el vent de gregal ha portat fins a la costa brava  un espectacle de partícules en suspensió que ha deixat bocabadat a l’improvisat espectador que s’ho ha trobat en diversos punts des del Cap Ras fins a la Mar Menuda de Tossa. Aquest fenomen curiós, a primer cop d’ull semblava una posta d’ous o larves planctòniques però observats amb deteniment, la pluja de partícules corresponia a estructures de Collozoum inerme. Corpuscles gelatinosos d’uns cinc mil·límetres, alguns esfèrics i d’altres allargats fins arribar a un parell de centímetres. Els afortunats que han pogut viure aquest espectacle han nedat o navegat en una immensa sopa de microorganismes gegants, una experiència única.

Collozoum inerme és un radiolari colonial que pot arribar a formar agregacions molt denses a mar obert i que, de manera esporàdica, poden arribar  fins a la mateixa línia de costa empesos pel vent. Les colònies d’aquesta espècie estan formades per milers d’organismes que es troben agrupats en una matriu gelatinosa comuna que els interconnecta entre si i que els dona suport a l’estructura.

Els radiolaris són un grup de protozous, són organismes gairebé sempre unicel·lulars que formen part del zooplàncton marí.  Com a bons organismes planctònics han desenvolupat estratègies adaptades a la suspensió en la columna d’aigua i que retarden la seva caiguda cap al fons. Biològicament, els protozous s’agrupen dins del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on s’inclouen estructures eucariotes que no encaixen ni amb els animals ni amb els vegetals. Com la resta d’organismes zooplanctònics, els rizòpodes són éssers vius heteròtrofs, que obtenen la seva energia per a mantenir-se vius a partir de la ingesta d’aliments.

Collozoum inerme ha propiciat aquests dies un espectacle únic. Foto: Eduard marquès

Els radiolaris són un grup de protozous ameboides, on la seva cèl·lula emet projeccions exteriors anomenades pseudopodis que faciliten el moviment de la cèl·lula en deformar el seu citoplasma.  En aquest cas, a més, els pseudopis els serveixen per capturar a les seves presses. Algunes espècies fabriquen un exosquelet mineral de sílice que dona consistència a l’ estructura i funciona com a suport mecànic i estructural. La majoria d’ individus del grup presenten simetria radial.

Les cèl·lules dels radiolaris tenen dues parts ben diferenciades i separades per una capsula central perforada que interconnecta aquestes dues parts. A l’interior trobem l’endoplasma on es realitzen les funcions vitals de la cèl·lula i s’hi localitzen el nucli cel·lular, normalment els radiolaris són organismes multinuclears. La part externa és l’ectoplasma on s´hi troben estructures que li faciliten la flotabilitat. A l’ectoplasma també se situen les zooxantel·les, algues  unicel·lulars  que formen associacions simbiòtiques  amb el radiolari. Les zooxantel·les estan vives en el seu interior i fins hi tot s’hi reprodueixen. La quantitat de zooxantel·les depèn de si la colònia viu en la foscor, que n’hi ha molt poques o bé, que viuen en llocs ben il·luminats. Aquestes algues proporcionen, al radiolari, energia en forma de compostos de carboni com ara la glucosa i al seu torn  l’hoste dona protecció a les zooxantel·les i un subministrament constant de diòxid de carboni, substància necessària per a realitzar la fotosíntesis.

Dins dels radiolaris també hi ha els nummulits que van viure a la Terra fa quaranta cinc milions d’anys. Aquests tenien una conquilla perforada de carbonat de calci i formada per nombroses cambres que és el que ha arribat fins als nostres dies en forma de fòssil.  De fet els nummulits són usats pels paleontòlegs com fòssil guia per a datar un estrat.  Això és però, una altre històriademar.

Els pops perduts

Publicat el per
1

El Pop roquer o pop de roca (Octopus vulgaris) és una d’ aquelles espècies amb valor comercial que pràcticament ha desaparegut en les captures dels pescadors. De poder arribar a agafar-se’n  més de cent quilos per barca i dia, s’ha passat a la seva pràctica extinció. Els cadups, els ormeigs de pesca que tradicionalment s’han usat per a la pesca  d’aquest mol·lusc han quedat arraconats en moltes dàrsenes com a record d’un passat no tant llunyà.

El pop és una espècie bentònica i litoral, viu fins als  200 metres de fondària en fons rocosos i sorrencs. És un animal solitari i territorial que realitza desplaçaments curts. Es refugia en  els forats i en les escletxes que troba entre les roques. Són voraços depredadors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. El pop roquer es diferencia dels altres pops perquè als seus tentacles presenta dues fileres de ventoses i no tenen cap membrana que els uneixi entre si.

El descens en les captures de pop ha estat el senyal d’alarma que ha portat a la comunitat científica a tractar d’ esbrinar què ha passat exactament amb aquesta espècie. Sota el nom de ”Un pop de gram” s’ha iniciat un estudi per avaluar les poblacions de la badia de Roses en els alguers de Cymodocea nodosa coneguda popularment com a gram. Aquest projecte es du a terme en col·laboració amb el Grup d’Acció Local Pesquer Costa Brava.

Per aquest fet, la Direcció General de Política Marítima i Pesca Sostenible ha aprovat establir un període de veda per a aquest mol·lusc. A més, aquesta aturada s´ha fet coincidir amb l’època de reproducció  i posta fet que ha de permetre que les femelles puguin fixar els ous  i garantir així la continuïtat de la pesquera. En aquesta ocasió l’aturada afecta a tot el litoral català. De fet, a les Terres de l’Ebre i a la costa central existeixen ambdós Plans de cogestió pel pop. En el segon cas però, quan es va crear al 2019 ja era massa tard.

El pop roquer és una de les espècies més simpàtiques dels nostres fons marins

Saber amb exactitud quines han estat les causes d’aquest daltabaix és complex. Segurament es tracta d’un sumatori multifactorial de raons; El canvi climàtic, amb l’ augment de la temperatura de les aigües litorals han pogut afectar tant al pop com a les espècies que formen part de la seva dieta. La qualitat de les aigües litorals també  ha estat un dels factors que han produït aquesta pèrdua. La pesca esportiva i la  pressió pesquera a la que ha estat sotmès el pop és també una de les causes.

Però de totes, la regeneració de platges amb el dragatge és sens dubte l’impacte que ha tingut més repercussió. Les dragues han afectat directament al pop, han modificat el seu hàbitat amb canvis en la granulometria dels fons i ha fet desaparèixer especies que formaven part de la seva dieta. Al Maresme per exemple, la draga va acabar amb els caladors de petxina: petxina lluent (Callista Chione), petxina blanca  (Mactra corallina) i petxinot (Glycimeris glycmeris) que formaven part de la dieta d’aquest cefalòpode. En aquest cas a més de l’extinció d’aquests bivalves i del propi pop, també  es va afectar la continuïtat dels pescadors que, de manera artesanal pescaven pops amb cadups, una pesquera de temporada i als “petxinaires”, que anaven a la petxina, sobretot petxina lluent amb les gàbies. Avui, als ports maresmencs ja no hi queda cap pescador que vagi al pop o a la petxina.

Afavorir el retorn dels pops, a més de produir un efecte important en l’economia pesquera, també seria una forma de controlar l’expansió del cranc blau americà (Callinectes sapidus)  un flagell que produeix estralls en el sector pesquer. Això és però, una altra històriademar.

Els dies de tràngol

Publicat el per
3

Aquest març que estem deixant enrere s’ha caracteritzat per una situació meteorològica un xic anòmala. Al nord d’Europa s’ha situat un potent anticicló cosa que ha propiciats que les pertorbacions que arriben de l’atlàntic trobin una falca al nord i es veuen obligades a desplaçar-se cap a latituds més meridionals, la qual cosa ha propiciat un temps insegur a la mediterrània més occidental que s’ha traduït en pluges i sobretot en un estat de la mar força alterat amb vents de component est que ha propiciat molts de dies de tràngol.

Els dies de tràngol el Sol s’escapoleix i desapareix moltes hores amagat rere els núvols. La façana mediterrània transforma la seva  placidesa en un ambient molt més inhòspit i propi d’altres llocs. Els habitants de la zona, gens acostumats a l’absència de l’astre rei, passen els dies i les hores com poden. La melangia s’apodera de les ànimes i tot es veu gris com el temps.

Els dies de tràngol es transforma  la placidesa de la capa d’aigua i aquella bassa d’oli en temps calmat, s’enfurisma com per art de màgia i es converteix en ràbia que lluita per demostrar la seva potència.

Els dies de tràngol, són dies de contemplació

Els dies de tràngol no puc sortir a navegar, només alguns valents que juguen amb les onades intentant mantenir l’equilibri en una petita taula em distreuen i em fan oblidar les cabòries que em provoca la manca d’aigua salada.

Els dies de tràngol resto al resguard fitant de tant en tant per la finestra entelada on si s’entreveu el final d’aquest cicle d’inseguretat. Aprofito les estones per ordenar les meves idees i per avançar feina en la meva dolça esclavitud. Potser aviat, tot plegat donarà el seu fruit.

Els dies de tràngol és temps de contemplació, de veure l’espectacle de les onades trencant a la costa o contra les roques. La força de l‘aigua i els embats de les onades posen al descobert les vergonyes d’una mala planificació que haurien de treure els colors als ineptes gestors que ens representen.

Els dies de tràngol l’aire és humit, la mar impregna tota la costa i  satura l’ambient d’aigua i de sal com a penyora per recordar-nos que el tenim  tant a prop malgrat la seva llunyania. L’olor a mar salada impregna arreu i a la roba estesa  li costa eixugar-se.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats. La força del mar ressona i rugeix arreu com a banda sonora d’un temps agitat. Des de qualsevol punt sentim el rugit del mar que ens recorda la seva potència i la seva indomabilitat.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats

Els dies de tràngol ens adonem que hem ocupat molta superfície  que correspondria a la platja i el mar, sempre dolgut amb el que li hem pres, s’entossudeix en recuperar aquest espai perdut. Les defenses que hem col·locat amb la prepotència que caracteritza a la nostra espècie semblen de joguina davant de la força de l’aigua.

Els dies de tràngol es poden aprofitar per anar a la platges i cercar els  tresors  que ens retorna el mar: closques, postes, fragments d’animals i de plantes són depositades sobre l’arena humida de les platges i fan les delícies dels afeccionats que descobreixen organismes impensables.

Els dies de tràngol retornen a les platges les vergonyes de la nostra societat. Materials inalterables que malgrat el pas dels anys romanen a l’aigua com a mostra de la nostra estupidesa i  suposada superioritat.

Bodegó amb peixos (part 3): Els ormeigs de pesca

Publicat el per
Respon

Si bé els mots art i ormeig de pesca són sinònims, hom parla d’arts quan l’aparell en qüestió està fet amb xarxes i d’ormeig quan no hi ha aquest element. En el bodegó amb peixos, Pla no distingeix aquests dos termes i parla d’arts i d’ ormeigs de manera indistinta.

Segons la classificació que fa Emerencià Roig, els ormeigs de pesca que anomena Josep Pla són: les nanses, els ormeig per enfitonar el peix i l’univers dels ormeigs d’ham i en especial la pesca amb canya.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

Les nanses, en paraules de Pla, els cistells de fàcil entrada i difícil sortida. Mereixen els comentaris de l’autor que en descriu els diferents models que hi havia: “Hi ha nanses per a llagostes i nanses més petites, de forma de bolet, anomenades gambines i amb les quals s’agafen moltes classes de peixos”. El lector es fa una idea exacta de la dificultat de calar les nanses i de conèixer amb exactitud la geografia submarina a través de les  senyes. “Les senyes  indicadores dels paratges  peixaters són conegudes  pels pescadors a través, sovint d’una llarguíssima tradició familiar”. Les nanses s’havien d’escar per atreure el peix: “El millor esquer per a les gambines és la garota femella”.

Bona part de la narració es dedica als ormeigs d’ham: “L’ham és un objecte que degué ser creat per l’home de seguida que aprengué a manipular els metalls” “És un invent que com el de la roda: una meravella d’astúcia i habilitat”. Pel que fa als ormeigs d’ham, Pla comenta en referència al nero: “es pot agafar amb l’ham d’un palangre o amb una escada de llença, estratègicament col·locada davant d’un cau.

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

Entre els ormeigs d’ham, la pesca amb canya n’és el principal protagonista. “El pescador de canya sent, com el del volantí i el del palangre, l’estrebada elèctrica de la presa al palmell de la mà… Cap estri de pescar no projecta de manera tan directa i eficient sobre el pescador… la picada del peix a l’esquer i a l’ham, que a través del fil, el pescador té a la mà”. El sofert pescador de canya és també un dels protagonistes del bodegó: “El pescador de canya és un ésser totalment incomprès per la població en general. La gent creu que el pescador és un babau que tracta de passar l’estona de fer-se escàpol del tedi familiar, utilitzant una distracció insignificant”.

La potera, ormeig format per una corona d’ham que s’usa per pel calamar també té el seu espai al bodegó: “Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera” “el calamar s’abraça sobre les punxes hirsutes, cobreix el plom amb tota l’ànsia del seu cos”. Una de les tècniques de pesca més curioses que descriu és la pesca de sípia a la femella: “s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament”.

La fitora, un ormeig en desús també té el seu lloc. “La fitora és un trident modificat; el trident té tres pues; la fitora pot tenir-ne més o menys gran” “A Fornells hi havia dos o tres grans pescadors de fitora realment notables”

En la narració, l’autor mostra la seva preocupació per la sobreexplotació que pateix la pesca del lluç: “es troba al nostre país en un moment de decadència probablement definitiva”. Avui, cent anys més tard encara continuem sobreexplotat aquesta espècie i l’aboquem als límits de la extinció. La majoria de lluç que consumim ja no és Merluccius merluccius ni prové de la Mediterrània. Això és però, una altre històriademar.

Bodegó amb peixos (part 1): els peixos

Publicat el per
2

Dins l’obra completa  de Josep Pla, al segon volum, anomenat “Aigua de mar”, l’autor recopila els seus relats més mariners. El volum es compon de deu narracions curtes entre les que destaquen: Un viatge frustrat, de caire autobiogràfic i que relata el periple  per la costa Brava a bord d’un petit gussi que va fer al 1918 acompanyat per l’Hermós un dels personatges més simpàtics de la seva obra. El volum l’encapçala Bodegó amb peixos on Pla ens mostra d’una manera, senzilla, amena i desordenada espècies de peixos,  els seus pensaments sobre la qualitat gastronòmica d’aquests, la gran riquesa lèxica i terminològica de la nostra llengua en aquest camp  i els aparells de pesca de l’època.

El bodegó de Pla és com el taulell d’una peixateria curulla de peix

Jo sempre m’he imaginat el bodegó de Pla com un immens taulell d’una peixateria de costa amb el genero acabat d’arribar, pescat aquella mateixa tarda. El contrast de tonalitats entre les diverses espècies col·locades unes al costat de les altres al mostrador i l’olor a mar donen a l’obra una força i un equilibri que la fan única.

Com si es tractes d’un quadre, Pla ens va mostrant els elements que conformen aquest particular bodegó i com en tota obra pictòrica, els matisos referents als colors, a les tonalitats i a les textures en són els protagonistes. Com a veritable bodegó, es tracta d’una natura morta, això sí, fresquíssima i plena de matisos cromàtics: “Els rogers situats en els graons més baixos de la escala treuen, al foc, uns colors de rosa esblaimats, evaporats. El roger bo treu, en canvi, un roig intens, sumptuós, cardenalici, aquell roig que tots coneixem i que té una semblança tan extraordinària amb els roigs immortals que Velázquez posà en el retrat del Papa Innocenci X de la Galeria Dòria, a Roma” o bé “¿Com explicar el color rosat, el carmí deliciós, dels serrans panegals que agafàvem amb els volantins a dues o tres-centres braces de profunditat?” o quan es refereix a les escorpores “cap monstruós, apoplèctic, punxada verinosa, roig vius, negres de sang coagulada, bigarrats” o quan descriu a les julioles o als serrans “Aquests peixos tenen una coloració fantasiosa i delicada. Mai la pintura no arribarà a copsar la seva mòrbida coloració.”

Les tonalitats, els colors i les textures dels peixos són úniques

Abans d’entrar en matèria, l’autor ens descriu de manera magistral l’entorn: Fornells. Ens descriu el paisatge i com era aquest llogarret perdut. “En aquella època, a Fornells, no hi havia ni església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació d’autoritat legal. Ni tan sols hi havia cementiri, cosa sorprenent. Això feia que els que hi vivíem ,ens semblés que no havíem de morir mai”. “Entre homes i dones, vells i criatures, debiem ésser unes trenta-cinc persones”

Bodegó amb peixos és també una presentació de les qualitats gastronòmiques de les espècies que hi ha representades. Els judicis que fa l’autor respecte a la qualitat gastronòmica de les espècies, obeeixen al seu propi punt de vista. Així quan es refereix a les sardines parla amb aquests termes: “Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima greix, es un dels millors peixos del mar”. “Les millors sardines, en circumstancies iguals, són les que es mengen vora la mar, sobre les brases i sense esmocar”. Quan Pla és refereix al nero, ho fa amb aquest adjectiu: “El nero és el millor peix del nostre país” o quan escriu sobre al llobarro: “El llobarro d’aigües pures, cent per cent de mar, alimentat amb bones pastures de roca, és un animal extraordinari”. També quan parla dels rogers: “El roger és un peix molt saborós. Constitueix un dels millors encants de la cuina marinera”.

Una altra característica del bodegó de Pla és la gran riquesa lèxica i de localismes que recull a l’hora d’anomenar als peixos. Així quan parla dels rogers en distingeix diverses classes. “un d’aquests rogers de primera categoria que a Tossa anomenen juliolencs” Parla també del “roger de llot, de l’ombradiu, roger de sorra, roger d’alga.”  Quan escriu sobre les julioles: “en altres llocs guiules, senyoretes, o julivies” o quan parla de les escorpores “a l’escorpora roja de Cadaqués a Fornells en diem rascassa com a França”

El bodegó es complementa també amb una extensa relació d’arts i ormeigs de pesca que feien servir el pescadors de la zona en aquells temps. Això és però, una altre històriademar.

Les tres xemeneies

Publicat el per
Respon

L’skyline de la regió metropolitana de Barcelona té un element que en forma part des de fa molts anys i que obre el llevant. Em refereixo a  la silueta de les tres xemeneies de l’antiga central tèrmica de Sant Adrià.

Certament aquesta façana  marítima ha canviat molt en els darrers 40 anys, la celebració dels Jocs del 92 va produir el primer gran rentat de cara i la línia litoral, fins aquells moments, eminentment industrial i marginal es va convertir en una franja especialment residencial amb edificacions que han passat a formar part d’ aquesta imatge de Barcelona des del mar. La remodelació del Port i el fòrum de les cultures va suposar un altre gran embranzida en aquest canvi. Barcelona ha recuperat les platges i el que abans eren espais de segona, s’han convertit en pols d’ atracció turística que, malauradament, també produeix el seus impactes.

De tots els elements de la imatge de Barcelona des del mar, un d’aquests s’ ha mantingut immutable malgrat el seu desús, em refereixo a l’edificació que antigament acollia la central tèrmica de Sant Adrià a la desembocadura del riu Besós. Aquesta instal·lació va ser construïda als anys 70 i l’obra no va estar exempta de protestes. Al llarg de la seva història de funcionament, va ocasionar  nombrosos impactes ambientals que afectaven especialment a la qualitat de l’ aire de la zona que, durant dècades, contenia elevades concentracions d’ elements en suspensió que produïen “pluges negres”. A més, el sistema de refrigeració  abocava aigua calenta al mar fet que també va ocasionar un greu impacte a la vegetació i fauna submarina.

Les tres xemeneies de la central térmica de Sant Adrià formen part de l’skyline metropolità

Les tres xemeneies corresponen a les tres calderes que formaven part del complex. En un principi l’alçada era de 180 metres però anys més tard va augmentar fins als 200 m per intentar reduir els nivells de contaminació.

A l’any 2016 els Ajuntaments de Sant Adrià i de Badalona van declarar respectivament, l’ edificació com a bé cultural d’interès local (BCIL) i a partir d’aquell moment el conjunt arquitectònic passa a formar part de l’ inventari de patrimoni arquitectònic de la Generalitat. Recentment, l’ ajuntament de Sant Adrià ha rebaixat les condicions establertes el 2016 per tal de relaxar les restriccions i permetre usos futurs. Sembla que ara per ara, hi ha diversos projectes interessats en establir-se en aquest punt.

El desmantellament de la central es va realitzar en dues fases. En primera instància es van treure els elements aeris, les turbines i els generadors. En una fase posterior, els tubs submarins de refrigeració ai es va  poder comprovar que la part submarina del complex havia actuat coma biòtop, fet que va desembocar en que es redactés  un  conveni entre Endesa, els ajuntaments de Badalona i de Sant Adrià de Besòs i el Consorci del Besòs per tirar endavant un projecte per a la conservació dels fons marí, la millora de la biodiversitat i la promoció de l’educació ambiental.

Actualment, l’ esquelet de formigó resta immutable a primera línia de costa  i és refugi de diverses espècies de gavina, de gavians i de corbs marins, els actuals habitants d’ aquesta edificació. Aquests romanen impassibles i  sembla que restin a l’espera del  que es decideixi sobre el futur aquesta obra i quins seran els seus nous habitants. Això és però, una altra històriademar.

Que venen els russos!!

Publicat el per
2

Un dels sectors de la Costa Brava més bonics és el que va de Blanes fins a Tossa passant per Lloret. Es tracta de la Marina de la Selva, un tram de costa abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats de mida mitjana i de tonalitats ataronjades i amb nombrosos freus, racons i cales per gaudir.

Malgrat la bellesa del paisatge, aquest territori està gairebé tot ocupat per zones residencials de suposat “alt standing”. Urbanitzacions de cases aïllades que farceixen tot el territori i el fereixen de mort. Si alguna vegada us heu passejat per la cala Sant Francesc a Blanes o per la cala Canyelles a Lloret i us heu endinsat en la teranyina de carrers que hi ha, segur que m´haureu entès a la perfecció. Sempre que passejo per aquests indrets no em puc treure del cap el pensar com seria sense les maleïdes urbanitzacions.

El sorral de Lloret ha substituït els pescadors per les activitats turístiques de gust dubtós

D’un temps ençà hi està havent multitud de transaccions immobiliàries i molts dels habitatges de la zona estan passant a mans de propietaris de de l’est d’Europa, especialment russos que creen una mena de “guetos” per a  rics que no s’integren gens en la vida social dels municipis que, poc a poc, va perdent la pròpia identitat de poble. No es gens estrany trobar en la pràctica totalitat d’agències immobiliàries de la zona la informació gairebé únicament en rus.

Lloret és el centre neuràlgic d’aquest fenomen. Aquesta vila és l’indret del país on hi viuen i hi ha censats més russos i ciutadans de les exrepúbliques soviètiques. Avui Lloret compta amb més de trenta nou mil habitants, dels quals un seixanta per cent són estrangers. Dels 14.700 estrangers que viuen  a Lloret, el trenta per cent són ciutadans d’aquests països.

Certament el model turístic de Lloret està canviant i ha substituït el turisme de borratxera pel turisme rus que es troba al pol oposat, mentre, però,  va perdent la seva identitat de poble degut a l’arribada massiva de ciutadans que no hi són arrelats. 

No sempre els negocis d’aquestes persones són del tot clars. Bona part del negoci immobiliari que s’ha produït en aquesta zona passava pel blanqueig de diners d’origen dubtós. Andrei Petrov, el testaferro del mafiós Vyktor Kanaikyn es va dedicar a aquesta activitat mafiosa durant anys i en diverses operacions judicials, fins i tot el mateix exalcalde de Lloret, en Xavier Crespo va estar imputat i condemnat per corrupció.

Darrera del mas de Canyelles es troba la sumptuosa mansió dels Nazarbáyev

Un cas molt clar que il·lustra aquest fet és el que es troba als terrenys de Can  Juncadella molt a prop de Cala Canyelles. Avui aquesta finca és propietat de la família Nazarbáyev, l’expresident de la república del  Kazakhstan.

Aquesta propietat va ser adquirida a l’any 2007 quan encara exercia de president. En la luctuosa història de Can Juncadella, que forma part de la Xarxa Natura 2000,  hi ha una llarga llista de faltes urbanístiques i mediambientals. Fins i tot van barrar el traçat del camí de ronda. El malestar dels veïns i dels ecologistes va arribar al cim a l’any 2010, quan la família Nazarbáyev va enderrocar el galliner i la casa dels masovers per a construir-hi una mansió de 3200 m2 per als convidats. Aquesta obra va comptar amb l’autorització de la comissió d’urbanisme de Girona i del mateix ajuntament de Lloret malgrat  els nombrosos informes desfavorables que es van redactar des de Medi Ambient. Això és però, una altra històriademar.

L’Empordanet marítim

Publicat el per
Respon

Josep Pla té una extensa obra on destaquen les brillants descripcions del paisatge de la Costa Brava. L’imaginari de Pla inclou un espai que ell anomena “L’Empordanet”, el seu petit univers amb epicentre al Mas de Llofriu on l’escriptor hi passà llargues temporades.

A nivell geogràfic podem situar els límits d’aquesta àrea entre el massís del Montgrí i el de les Gavarres. Les illes  Formigues i les Medes serien la partió marítima d´aquesta àrea planiana. Al seu interior, la Vall d’Aro i el pla de Palafrugell en serien els elements més destacats. I si, el que voleu és gaudir d’una bona visió d’aquest espai, hi ha dues talaies naturals. Al nord, el Pedró de Pals i al sud  l’ermita i el Far de Sant Sebastià.

La Marquesa, un dels freus més bonics de tot el nostre litoral

A nivell marítim, l’Empordanet seria el tros de costa que va des de el Cap Roig, a Calella de Palafrugell i fins al Bisbe Mort a l’extrem de llevant de la platja de Pals. Els nuclis de Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, Fornells, Sa Tuna i Sa Riera formarien part de la façana costanera d’aquest territori. Aquests enclavaments avui ja no tenen la màgia que va poder contemplar Pla però l’essència marinera d’aquests petits nuclis de pescadors encara es pot palpar fàcilment. El majestuós Cap de Begur seria l’accident geogràfic més destacables de l’itinerari.

Si exceptuem la platja de Pals, es tracta d´una costa abrupta i poc amable per a la navegació costanera. El vent, les onades i els nombrosos esculls fan estar a l’aguait  al navegant. Els capricis de les forces tectòniques i els agents erosius han esculpit un paisatge salvatge que ens evoca les penúries amb que van viure els primers pescadors que van formar aquests nuclis. La costa està formada per granits i granodiorites que canvien de tonalitat segons el tram que es tracti. A estones les tonalitats són ataronjades especialment entre Aiguablava i Aigua Xelida. En d’altres sectors, colors  més grisos i foscs com a la zona de Sant Sebastià.

Aigua Xelida, l’epicentre merítim de l’Empordanet

Els freus hi són abundants i fan les delícies de les petites embarcacions que s’atreveixen a travessar-los. De tots, destacar la marquesa, el pas estret que ens porta fins a la petita platja del mateix nom, un espai màgic durant la major part de l’any però atapeït durant la temporada estival. De totes les platges, la més planiana és sens dubte, el racó d’Aigua Xelida on Josep Pla rememora les estones que hi va passar amb l’Hermòs i en Gotàs.

A la marina de l’Empordanet també hi són freqüents les coves. Precisament en aquest tram es situa la cova marina més llarga de tot el litoral català, la cova d’ En Gispert, amb més de 170 m de profunditat i que és un reclam que cada vegada atreu a més navegants. Durant els mesos de l’estiu l´alba coincideix precisament amb la orientació de la cavitat, i  és clar, cada vegada més, la concentració a dins de la cova per fer coincidir les primeres llums del dia per a veure aquest fenomen són més abundants. Potser caldria regular aquesta pràctica. A més de la cova d’en Gispert hi ha d’altres de destacables coma ara la cova del Bisbe o la cova de la taca groga, en referència al sofre que es veu a la mateixa paret.

Sortida del Sol a la cova d’en Gispert

La banyera de la rusa, al tram més meridional de l’Empordanet és la darrera joia d’aquest itinerari per la costa que Josep Pla va voler glossar en la seva obra. Això és però, una altra històriademar