Les tres xemeneies

L’skyline de la regió metropolitana de Barcelona té un element que en forma part des de fa molts anys i que obre el llevant. Em refereixo a  la silueta de les tres xemeneies de l’antiga central tèrmica de Sant Adrià.

Certament aquesta façana  marítima ha canviat molt en els darrers 40 anys, la celebració dels Jocs del 92 va produir el primer gran rentat de cara i la línia litoral, fins aquells moments, eminentment industrial i marginal es va convertir en una franja especialment residencial amb edificacions que han passat a formar part d’ aquesta imatge de Barcelona des del mar. La remodelació del Port i el fòrum de les cultures va suposar un altre gran embranzida en aquest canvi. Barcelona ha recuperat les platges i el que abans eren espais de segona, s’han convertit en pols d’ atracció turística que, malauradament, també produeix el seus impactes.

De tots els elements de la imatge de Barcelona des del mar, un d’aquests s’ ha mantingut immutable malgrat el seu desús, em refereixo a l’edificació que antigament acollia la central tèrmica de Sant Adrià a la desembocadura del riu Besós. Aquesta instal·lació va ser construïda als anys 70 i l’obra no va estar exempta de protestes. Al llarg de la seva història de funcionament, va ocasionar  nombrosos impactes ambientals que afectaven especialment a la qualitat de l’ aire de la zona que, durant dècades, contenia elevades concentracions d’ elements en suspensió que produïen “pluges negres”. A més, el sistema de refrigeració  abocava aigua calenta al mar fet que també va ocasionar un greu impacte a la vegetació i fauna submarina.

Les tres xemeneies de la central térmica de Sant Adrià formen part de l’skyline metropolità

Les tres xemeneies corresponen a les tres calderes que formaven part del complex. En un principi l’alçada era de 180 metres però anys més tard va augmentar fins als 200 m per intentar reduir els nivells de contaminació.

A l’any 2016 els Ajuntaments de Sant Adrià i de Badalona van declarar respectivament, l’ edificació com a bé cultural d’interès local (BCIL) i a partir d’aquell moment el conjunt arquitectònic passa a formar part de l’ inventari de patrimoni arquitectònic de la Generalitat. Recentment, l’ ajuntament de Sant Adrià ha rebaixat les condicions establertes el 2016 per tal de relaxar les restriccions i permetre usos futurs. Sembla que ara per ara, hi ha diversos projectes interessats en establir-se en aquest punt.

El desmantellament de la central es va realitzar en dues fases. En primera instància es van treure els elements aeris, les turbines i els generadors. En una fase posterior, els tubs submarins de refrigeració ai es va  poder comprovar que la part submarina del complex havia actuat coma biòtop, fet que va desembocar en que es redactés  un  conveni entre Endesa, els ajuntaments de Badalona i de Sant Adrià de Besòs i el Consorci del Besòs per tirar endavant un projecte per a la conservació dels fons marí, la millora de la biodiversitat i la promoció de l’educació ambiental.

Actualment, l’ esquelet de formigó resta immutable a primera línia de costa  i és refugi de diverses espècies de gavina, de gavians i de corbs marins, els actuals habitants d’ aquesta edificació. Aquests romanen impassibles i  sembla que restin a l’espera del  que es decideixi sobre el futur aquesta obra i quins seran els seus nous habitants. Això és però, una altra històriademar.

Que venen els russos!!

Un dels sectors de la Costa Brava més bonics és el que va de Blanes fins a Tossa passant per Lloret. Es tracta de la Marina de la Selva, un tram de costa abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats de mida mitjana i de tonalitats ataronjades i amb nombrosos freus, racons i cales per gaudir.

Malgrat la bellesa del paisatge, aquest territori està gairebé tot ocupat per zones residencials de suposat “alt standing”. Urbanitzacions de cases aïllades que farceixen tot el territori i el fereixen de mort. Si alguna vegada us heu passejat per la cala Sant Francesc a Blanes o per la cala Canyelles a Lloret i us heu endinsat en la teranyina de carrers que hi ha, segur que m´haureu entès a la perfecció. Sempre que passejo per aquests indrets no em puc treure del cap el pensar com seria sense les maleïdes urbanitzacions.

El sorral de Lloret ha substituït els pescadors per les activitats turístiques de gust dubtós

D’un temps ençà hi està havent multitud de transaccions immobiliàries i molts dels habitatges de la zona estan passant a mans de propietaris de de l’est d’Europa, especialment russos que creen una mena de “guetos” per a  rics que no s’integren gens en la vida social dels municipis que, poc a poc, va perdent la pròpia identitat de poble. No es gens estrany trobar en la pràctica totalitat d’agències immobiliàries de la zona la informació gairebé únicament en rus.

Lloret és el centre neuràlgic d’aquest fenomen. Aquesta vila és l’indret del país on hi viuen i hi ha censats més russos i ciutadans de les exrepúbliques soviètiques. Avui Lloret compta amb més de trenta nou mil habitants, dels quals un seixanta per cent són estrangers. Dels 14.700 estrangers que viuen  a Lloret, el trenta per cent són ciutadans d’aquests països.

Certament el model turístic de Lloret està canviant i ha substituït el turisme de borratxera pel turisme rus que es troba al pol oposat, mentre, però,  va perdent la seva identitat de poble degut a l’arribada massiva de ciutadans que no hi són arrelats. 

No sempre els negocis d’aquestes persones són del tot clars. Bona part del negoci immobiliari que s’ha produït en aquesta zona passava pel blanqueig de diners d’origen dubtós. Andrei Petrov, el testaferro del mafiós Vyktor Kanaikyn es va dedicar a aquesta activitat mafiosa durant anys i en diverses operacions judicials, fins i tot el mateix exalcalde de Lloret, en Xavier Crespo va estar imputat i condemnat per corrupció.

Darrera del mas de Canyelles es troba la sumptuosa mansió dels Nazarbáyev

Un cas molt clar que il·lustra aquest fet és el que es troba als terrenys de Can  Juncadella molt a prop de Cala Canyelles. Avui aquesta finca és propietat de la família Nazarbáyev, l’expresident de la república del  Kazakhstan.

Aquesta propietat va ser adquirida a l’any 2007 quan encara exercia de president. En la luctuosa història de Can Juncadella, que forma part de la Xarxa Natura 2000,  hi ha una llarga llista de faltes urbanístiques i mediambientals. Fins i tot van barrar el traçat del camí de ronda. El malestar dels veïns i dels ecologistes va arribar al cim a l’any 2010, quan la família Nazarbáyev va enderrocar el galliner i la casa dels masovers per a construir-hi una mansió de 3200 m2 per als convidats. Aquesta obra va comptar amb l’autorització de la comissió d’urbanisme de Girona i del mateix ajuntament de Lloret malgrat  els nombrosos informes desfavorables que es van redactar des de Medi Ambient. Això és però, una altra històriademar.

L’Empordanet marítim

Josep Pla té una extensa obra on destaquen les brillants descripcions del paisatge de la Costa Brava. L’imaginari de Pla inclou un espai que ell anomena “L’Empordanet”, el seu petit univers amb epicentre al Mas de Llofriu on l’escriptor hi passà llargues temporades.

A nivell geogràfic podem situar els límits d’aquesta àrea entre el massís del Montgrí i el de les Gavarres. Les illes  Formigues i les Medes serien la partió marítima d´aquesta àrea planiana. Al seu interior, la Vall d’Aro i el pla de Palafrugell en serien els elements més destacats. I si, el que voleu és gaudir d’una bona visió d’aquest espai, hi ha dues talaies naturals. Al nord, el Pedró de Pals i al sud  l’ermita i el Far de Sant Sebastià.

La Marquesa, un dels freus més bonics de tot el nostre litoral

A nivell marítim, l’Empordanet seria el tros de costa que va des de el Cap Roig, a Calella de Palafrugell i fins al Bisbe Mort a l’extrem de llevant de la platja de Pals. Els nuclis de Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, Fornells, Sa Tuna i Sa Riera formarien part de la façana costanera d’aquest territori. Aquests enclavaments avui ja no tenen la màgia que va poder contemplar Pla però l’essència marinera d’aquests petits nuclis de pescadors encara es pot palpar fàcilment. El majestuós Cap de Begur seria l’accident geogràfic més destacables de l’itinerari.

Si exceptuem la platja de Pals, es tracta d´una costa abrupta i poc amable per a la navegació costanera. El vent, les onades i els nombrosos esculls fan estar a l’aguait  al navegant. Els capricis de les forces tectòniques i els agents erosius han esculpit un paisatge salvatge que ens evoca les penúries amb que van viure els primers pescadors que van formar aquests nuclis. La costa està formada per granits i granodiorites que canvien de tonalitat segons el tram que es tracti. A estones les tonalitats són ataronjades especialment entre Aiguablava i Aigua Xelida. En d’altres sectors, colors  més grisos i foscs com a la zona de Sant Sebastià.

Aigua Xelida, l’epicentre merítim de l’Empordanet

Els freus hi són abundants i fan les delícies de les petites embarcacions que s’atreveixen a travessar-los. De tots, destacar la marquesa, el pas estret que ens porta fins a la petita platja del mateix nom, un espai màgic durant la major part de l’any però atapeït durant la temporada estival. De totes les platges, la més planiana és sens dubte, el racó d’Aigua Xelida on Josep Pla rememora les estones que hi va passar amb l’Hermòs i en Gotàs.

A la marina de l’Empordanet també hi són freqüents les coves. Precisament en aquest tram es situa la cova marina més llarga de tot el litoral català, la cova d’ En Gispert, amb més de 170 m de profunditat i que és un reclam que cada vegada atreu a més navegants. Durant els mesos de l’estiu l´alba coincideix precisament amb la orientació de la cavitat, i  és clar, cada vegada més, la concentració a dins de la cova per fer coincidir les primeres llums del dia per a veure aquest fenomen són més abundants. Potser caldria regular aquesta pràctica. A més de la cova d’en Gispert hi ha d’altres de destacables coma ara la cova del Bisbe o la cova de la taca groga, en referència al sofre que es veu a la mateixa paret.

Sortida del Sol a la cova d’en Gispert

La banyera de la rusa, al tram més meridional de l’Empordanet és la darrera joia d’aquest itinerari per la costa que Josep Pla va voler glossar en la seva obra. Això és però, una altra històriademar

Capironat marí

Fa uns mesos la biòloga arenyenca Carme Buxalleu va realitzar un estudi per avaluar la presencia del Capironat marí (Reseda hookeri) a les platges de Santa Susanna. De fet, la primera cita d´aquesta espècie a les platges del Maresme es deu a Pere Montserrat que la va identificar i recol·lectar en petits sectors de les platges de Malgrat i a la platja de les Dunes de Santa Susanna l´any 1956 on va ser observada fins al 1971. A partir d´aquesta data sembla que la planta s´extingeix.  No va ser fins al 2015 que Xavier Romera la va retrobar  un altre cop a la Platja de les Dunes de Sant Susanna i al 2018 en publica, juntament amb Moisès Guardiola, la seva troballa en una comunicació a ICNH (Institució Catalana d’Història Natural). En aqueta observació es detecten uns dos-cents individus repartits en un tram de 350 m en una estreta franja de pocs metres d´amplada situada entre les sorres litorals sense vegetació i les comunitats de plantes ruderals dels accessos a les platges, aparcaments i vies de comunicació. Cal esmentar que l’aspecte i composició florística de la població trobada a la platja de les Dunes al 2015 és molt diferent de la que hi va trobar Pere Montserrat anteriorment.

Capironat marí (Reseda hookeri). Foto: Natura-Tordera

El capironat marí és una planta herbàcia que pot arribar a assolir fins a mig metre d´alçada encara que normalment és més baixa. Com moltes plantes adaptades a l’aridesa, presenta unes fulles un xic carnoses. Les flors són blanques i formen un raïm dens i allargassat. Les llavors tenen forma de ronyó, són petites, lluents, marró negroses i amb la testa llissa. Aquestes darreres característiques serveixen per identificar l´espècie i diferenciar-la d´altres properes.

El capironat marí viu en ambients marins  sorrencs i rocosos  i és una espècies endèmica de la Mediterrània occidental. Les seves poblacions es troben molt aïllades i disperses. Es considera una espècie amenaçada en perill crític extinció. A la Península Ibèrica només ha estat citada al Maresme i a les illes Columbretes, aquí la població és molt més reduïda, limitada a una setantena d´exemplars. Això ens indica que la població del Maresme és la colònia d’aquesta espècie vegetal més nombrosa del Món.

Amb l´estudi de Carme s’ha fet una troballa d’una població estimada de 5855 individus fet que significa un increment espectacular respecte als 200 exemplars que van ser observats un parell anys abans i que posa de manifest que els tancats que es van realitzar per a la seva protecció han funcionat de manera excel·lent.

Mapa ubicació dels tancats de protecció, dels inventaris i dels transsectes a la platja de les dunes de Santa Susanna. Font: Carme Buxalleu

No obstant aquestes bones notícies, el capironat marí està sotmès a una sèrie d’amenaces que s´haurien de minimitzar per garantir la seva viabilitat futura. El fet de tenir una única població a Catalunya i en una àrea de distribució molt petita fa que l´intercanvi genètic sigui molt baix. La degradació de la rere platja i l´aparició d´espècies ruderals i invasores com ara la canya (Arundo donax) i el bàlsam (Carpobrotus edulis)  limita també molt la seva expansió. A més, el pas de vehicles i persones pel vial a tocar dels tancats afavoreix la vegetació ruderal i la perpetua. D´altres amenaces tenen a veure amb que l´espècie no pot colonitzar espai fora dels tancats al ser una zona altament humanitzada.

Vista la importància de la descoberta, l´Ajuntament de Santa Susanna està protegint el perímetre on es troba la planta amb tanques alhora  que vol fer divulgació per donar a conèixer el valor que es mereix la troballa i conscienciar els usuaris de les platges de la riquesa que contenen. En l´estudi de la Carme Buxalleu s´hi recullen moltes propostes que caldria executar per tal de mantenir la població de la platja de les Dunes, la darrera del món. Això és però, una altra històriademar.

Vent de Frau

No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents.

JOAQUIM RUYRA, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vents tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar.

Tal dia farà un any

Aquesta darrers dies ha fet un any que la tempesta Glòria va escombrar  la costa catalana. Des del punt de vista natural i ambiental, el pas del Glòria pel nostre litoral ha  estat una de les millors coses que ens  podrien haver passat. El temporal Glòria va naturalitzar espais costaners  com ara el delta de la Tordera, fet que les entitats ecologistes i conservacionistes portaven demanant des de fa molts d´anys i que mai havien aconseguit.

El temporal va regenerar la llacuna i la barra litoral que les administracions i els particulars, sobretot els càmpings,  amb interessos a la zona, s´entossudien en desfer cada vegada que es formava de manera incipient. A més, els sediments abocats  al mar han format una mena de dic que actua protegint el mateix delta dels embats de les onades.

La tempesta  Glòria ens ha fet caure la cara de vergonya en treure a la llum la nefasta gestió que s´està fent de la franja litoral, de la llera de rius i de rieres i dels  residus entre d´altres.  El pas del Glòria ha fet obrir molts ulls i ara es veu d´una altra manera la mala planificació del territori que s´ha fet a nivell litoral.  Es comencen a sentir comentaris que creuen que no serveix de res protegir les infraestructures col·locades a primera línia i que el que caldria fer seria donar-les per pèrdues o desmantellar-les.

Les restes naturals arrossegades pels temporals afavoreixen les espècies típiques de platja. Foto: Javier Romera

Els efectes del Glòria també estan fent replantejar el model turístic de “Sol i platja”.  El Glòria ha ajudat a posar en mèrit els valors naturals de les nostres platges i deixar de considerar-les sorrals erms al servei d´un turisme irrespectuós. Malgrat tot encara hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. Son encara  molts els que creuen que les platges s´han de netejar dels troncs i de les restes que hi van abocar les rieres durant el temporal ignorant que aquestes restes vegetals que arriben a les platges, contribueixen a la seva protecció enfront dels temporals i afavoreixen diverses espècies típiques de platja. En aquest cas només caldria fer-ho amb els plàstics i d´altres residus d´origen humà que han aparegut a les platges i amb els rizomes de les canyes, una espècie invasora que ja forma part del nostre paisatge i que s´ha vist afavorida pels usos que encara en fa l’agricultura. Caldria en aquest sentit controlar la canya i, en la mesura del possible, intentar eliminar-la i repoblar els nostres pobres rials amb espècies típiques d´aquets ambients com ara els alocars.

Nivells de clorofil.la (producció primària). Mapa esquerra 3 de febrer de 2020, després del temporal Glòria. Mapa dreta: nivells de clorofil.la d´ahir. Noteu les elevades concentracions de clorofil.la immediatament després del Glòria. Font Ifremer

En un altre sentit, els sediments abocats al mar per part del Glòria han contribuït de manera notable a la fertilització de les aigües costaneres i en conseqüència, els nivells de producció primària, han arribat a valors mai vistos. Aquest efecte es importantíssim en un mar com la mediterrània que es comporta com a un estuari negatiu i que va perdent irremeiablement nutrients. Així doncs, la fertilització de les aigües litorals per part del Glòria a contribuït força a la resta de la xarxa tròfica i, es clar, beneficiarà de manera irremeiable al sector pesquer.

I si a tot això hi afegim els efectes beneficiosos sobre el medi que ha produït la pandèmia i els confinaments,  ja tenim la combinació perfecta per a retornar a la situació l que mai s´hauria d´haver perdut. Des del punt de vista ambiental no es gens agosarat afirmar que l’any 2020 ha estat el millor any pel que fa a la conservació i la protecció de la natura a casa nostra, Això és, però una altra històriademar.

Cogombres de mar

Això és conserva d’holotúries: un malai diria que no té rival en tot el món

JULES VERNE (Vint mil llegües de viatge submarí)

Les holotúries, pixotes o cogombres de mar són uns representants del grup dels equinoderms molt abundants en els nostres fons litorals, especialment en els tous (sorra i fang). Se’ls coneix popularment també amb d´altres noms, alguns ben suggerents com ara: pardals de moro, carais de moro, botifarres de mar o pixotes de mar entre d´altres, es que això dels noms populars és tot un món.

Malgrat que a primer cop d´ull la seva morfologia externa no ens fa pensar en un equinoderm, una observació més detallada ens deixa veure la simetria radiada típica d´aquest grup d´animals. El cos dels cogombres de mar és allargat i tou de consistència. La boca és a un extrem de l´animal i està rodejada de tentacles. Els sexes són separats, la fecundació és externa. El seu desenvolupament és indirecte  i no hi ha cap mena de dimorfisme sexual. El seus moviments són lents i ho fa reptant pel fons.

Cogombre de mar en un fons de grava al Cap de Creus

L’alimentació d´aquest grup d´espècies és bàsicament sedimentívora. El cogombre de mar ingereix grans quantitats de sorra i s´alimenta dels detritus, de la  matèria orgànica i de petits organismes que es troben en el sediment. Les  restes són expulsades per l´anus en forma de cordons sorrencs envoltats d´una fina capa mucosa.

La primera reacció que té una pixota quan se sent amenaçada es expulsar aigua per l´anus i a continuació contreure el seu cos i endurir-lo.  Les holotúries són capaces d´expulsar els seus òrgans interns com a mecanisme de defensa enfront dels depredadors, aquests són regenerats un altre cop. Normalment expulsen per l´anus uns filaments enganxifosos anomenats tubs de Cuvier aquests contenen, en algun cas, substàncies paralitzants com ara una metzina anomenada holoturina amb interès farmacèutic per tractar el dolor. En certs cassos també són capaces d´expulsar part de seu tub digestiu que també acaben regenerant ràpidament.

Algunes espècies d´holotúria allotgen al seu interior un peix anomenat peix perla o rubioca (Carapus acus) que hi viu de manera comensal o paràsita al seu intestí.

A la Mediterrània es troben una quarantena d´espècies diferents de cogombres de mar. Les més important en les nostres aigües són: Holothuria tubulosa (pixota terrosa, botifarra de mar o pardal de moro) que és l´espècie més abundant a la nostra costa. Holothuria forskali (pixota negra o carallot negre), Holothuria sanctori (pixota de taques blanques), Holothuria poli (Pixota sorrenca) i Stichopus regalis (espardenya)

Si exceptuem l’espardenya, les pixotes no tenen entre nosaltres cap mena de valor gastronòmic. No obstant això, als mercats asiàtics i sobretot a la Xina són molt apreciats i es consideren afrodisíacs. Allà  es consumeixen cada any més de 40.000 tones. El trepang  són els cogombres de mar oberts, cuits i assecats al sol.  Des del punt de vista nutricional els cogombres de mar són rics en proteïnes (fins a un 50 %) i minerals. Contenen molt pocs greixos i sucres.

Ofiures: Les Estrelles de vidre

Les ofiuroïdeus són un grup d´equinoderms amb un aspecte extern que ens recorda molt a les estrelles de mar. Amb cinc braços, de simetria pentaradiada i d´aspecte reptant. El seu aspecte fràgil, fa que alguns les anomenin estrelles de vidre.

Les ofiures tenen un disc central molt marcat amb plaques molt visibles del que hi surten cinc braços, en alguns cassos ramificats. Els seus braços, a diferència de les estrelles són més prims i esvelts, formats per artells amb una musculatura que els dona mobilitat i flexibilitat que recorda al moviment serpentiforme. El seu moviment és normalment horitzontal i molt reduït verticalment.

La boca, com en les estrelles, té posició ventral i està evoltada de plaques que actuen com a mandíbules. No tenen anus i els productes no digerits són expulsats també per la boca. Els sexes normalment són separats malgrat que hi ha alguna espècie que és hermafrodita. Com les estrelles, tenen certa capacitat de reproducció asexual. Es reprodueixen sexualment amb fecundació externa i el seu desenvolupament és indirecte. Hi ha però alguna espècie que és vivípara. La forma larval de les ofiures, la larva ofipluteus, una larva molt característica de forma cònica proveïda de quatre parells de braços i allargats que és fàcilment observable en el plàncton marí.

Les ofiures tenen un aspecte inconfusible

Malgrat que hi ha espècies carnívores, la majoria s’alimenta de partícules en suspensió en l´aigua. Les estrelles de vidre són animals d´hàbits nocturns. Viuen en fons rocosos poc il·luminats. També les trobem en esquerdes, extraploms i a sota de les pedres en indrets amb poca llum. Molt actives durant la nit. Són fàcilment observables quan es practica l´snorkel nocturn. Poden presentar una gran diversitat cromàtica entre els exemplars d´una mateixa espècie.

A la mediterrània hi ha una trentena d´espècies diferents, algunes d´endèmiques. Entre les espècies més comunes destaquen: l´estrella de potes bruna (Ophioderma longicauda), l´estrella de potes espinoses (Ophiothrix fragilis), la ofïura negra (Ophiocomina nigra), el fregall (Astrospartus mediterraneus), Amphiura chiajei i Ophiomyxa pentagona. De totes, l´estrella de potes espinosa és l’ofiuroïdeu més abundant a la nostra costa. Presenta el cos i els braços recoberts d´espines molt evidents.

L´única espècie mediterrània que presenta els braços ramificats és el “fregall”. Viu entre els 50 i els 200 m. És una espècie epibiont que viu sobre d´algunes gorgònies com la gorgònia vermella (Paramuricea clavata) i la gorgònia blanca (Eunicella sp) entre d´altres. Aquesta espècie es pot arribar a confondre amb les clavellines malgrat que aquestes formen part de l´ordre dels crinoïdeus, també anomenats lliris de mar. Això però és una altre històriademar.

Ermites marineres (II): Santa Cristina

Santa Cristina és l´ermita més marinera i popular de tota la Costa Brava és troba al terme de Lloret a la platja del mateix nom. Les primeres noticies del temple daten del 1376 malgrat que aquesta primitiva església ha desaparegut amb l´actual construcció, d´estil neoclàssic de finals del segle XVIII.

L´ermita està situada en un petit turonet que presideix de manera majestuosa la bonica racó de Santa Cristina i la seva veïna, Treumal. De fet, en aquest punt hi ha la divisió territorial entre Blanes i Lloret. Així Treumal és la darrera platja del primer municipi mentre que Santa Cristina és la primera de Lloret. El paratge format per aquestes dues platges i l´ermita talment com una mona de pasqua al cim és un dels més bonics i emblemàtics de tota la Costa Brava i ha estat font d´inspiració de nombrosos artistes. El límit marítim d´aquesta divisió territorial és S´Agulla, un bloc granític de forma inconfusible.

Els exvots, en la majoria dels cassos són embarcacions ens miniatura. Alguns d´ells daten del S. XVIII

La història de l´ermita és una història de sacrificis i d´esforços de les classes més populars. Va ser construïda a través de les aportacions dels seus parroquians i de la seva pròpia ma d´obra. Es per això que avui encara, l”Obreria de Santa Cristina” és l´entitat encarregada del manteniment de l´espai i de les tradicions com la diada de Santa Cristina o bé l´aplec dels Perdons que se celebra cada segon diumenge de quaresma.

L’interès artístic del temple ve entre d´altres del retaule de marbre italià policromat que presideix l´altar amb una pintura que il·lustra el martiri de la santa. Però per sobre de tot, per la seva col·lecció d´exvots lliurats pels mariners lloretencs en agraïment a la Santa per haver intercedit en salvar-los la vida en temporals i naufragis.

Santa Cristina és la patrona de Lloret i cada 24 de juliol, dia de la seva onomàstica, és celebra una la tradicional processó marítima on es transporten les relíquies de la Santa des de la platja Gran de la vila. El seguici d´embarcacions té molta anomenada i es una data senyalada per tots els lloretencs. La processo culmina amb el tradicional                S´Amorra, Amorra, una competició de llaguts de rem que rememora el passat mariner de la vila. Hi participen els nou clubs de rem de la vila que representen els antics gremis. Sembla ser que antigament les embarcacions de rem transportaven tota la comitiva fins a la platja. L expressió “amorrar” significa tocar terra amb la proa de l´embarcació. Així el primer llagut que S´amorra és el guanyador.

Es una pena, però avui Santa Marta li ha pres el protagonisme a Santa Cristina

Evidentment, un cop la comitiva arriba a l´esglesia se celebra una missa en honor la Santa on els canten els seus goigs. Acabat l´acte religiós es menja el tradicional “estofat”, un plat mariner que es serveix a tots els assistents. La jornada es clou amb el tradicional Ball de plaça o dansa de les almorratxes on es rememoren les incursions i els danys que els pirates barbarescos van inflingir en aquesta costa.

Des de fa anys, la bellesa de l´indret s´ha vist estroncada per la construcció d´un complex turístic de molt mal gust que altera enormement els paisatge. Un desastre urbanístic que ha hipotecat de per vida el que va ser un dels millors racons de la Costa Brava. La història, aquí, es va repetint.

Les nostres estrelles

Les estrelles de mar són uns dels organismes més populars dels nostres fons marins. Ja sigui sobre fons rocosos, sorrencs o bé en els alguers, les estrelles hi són freqüents. De la mateixa manera que els eriçons o les holotúries, les estrelles de mar pertanyen al grup dels equinoderms, invertebrats exclusivament marins que es caracteritzen, com diu al seu nom, per tenir espines a la pell.

Els Asteroïdeus o estrelles de mar presenten simetria radial. Normalment amb 5 radis, pentaradial, malgrat que també n´hi ha amb més (entre 6 i 10). La principal característica de tots els representants d´aquest grup és la presència d´un sistema ambulacral amb peus i canals plens d´aigua que els permet moure´s, alimentar-se i respirar. Tots són bentònics.

Malgrat el seu aspecte simpàtic i dòcil, les estrelles de mar són voraços depredadors. S’alimenten especialment de bivalves, gasteròpodes i fins hi tot, d´altres equinoderms que digereixen evaginant l’estómac cap enfora. Usen els peus ambulacrals com a ventoses per a trencar o obrir les closques de les seves preses. Algunes espècies representen un veritable problema en els cultius d´ostres i musclos.

L´estrella vermella és freqüent sobre fons rocosos i alguers

Tenen un esquelet fet amb plaques de carbonat de calci. Malgrat el seu aspecte rígid, són animals enormement elàstics. El cos està format per un disc central del qual surten els braços. A la cara ventral se situa la boca i a la dorsal s´hi troba l´anus i el madreporit, una estructura en forma de placa per on entra l´aigua al sistema ambulacral. El seu cos està ple d’òrgans sensorials que li permeten captar els estímuls ambientals.

La reproducció és externa amb estadis larvaris planctònics en gairebé tots els casos. Tenen sexes separats però també hi ha casos d’hermafroditisme. Una de les característiques principals de les estrelles de mar és la seva capacitat d’auto regeneració, un tipus de reproducció asexual molt particular que les fa úniques. Algunes espècies són capaces de regenerar tot el seu cos a partir d´un únic braç. En aquest sentit, l’àmbit de recerca científica és enorme.

No tenen pulmons, respiren a través de la seva pell amb el sistema ambulacral. Per això és important recordar que quan les observem no convé ni tocar-les ni treure-les de l´aigua ja que a partir de 10 segons fora de l´aigua poden arribar a morir.

Encara és possible trobar en algunes botigues de souvenirs de la costa estrelles de mar assecades que es venen com a objecte de decoració. Una pràctica que convindria eradicar per a canviar la mentalitat que es té d´aquests animals. Alguns, a més, com l´estrella proprada (Ophidiaster ophidianus) està protegida per la llei.

Es coneixen més de mil cinc-centes espècies diferents d´estrelles de mar. Moltes d´elles les trobem als nostres fons. L´estrella de capità petita (Asterina pancerii) és endèmica de la mediterrània i la seva mida es al voltant de 1,5 cm de diàmetre. Viu sobre els fulles de posidònia s´alimenta dels epífits. L´estrelleta (Asterina gibosa) fa només 6 cm i es troba en els alguers i a sota de les pedres. L´estrella de sorra (Astropecten aranciacus i A. Platyacanthus) és típica d’aquests tipus de fons. L´estrella verda (Marthasterias glaciaris) és la de major mida, pot assolir els 80 cm. L´estrella d’espines fines (Coscinasterias tenuispina) pot presentar entre 6 a 10 braços. L´estrella vermella (Echinaster sepositus) és típica de fons rocosos costaners.