Arxiu de la categoria: històriesdepaisatges

Els Senyors de les Pedres (II): Tàfones i Alveols

Publicat el per
Respon

D’aquestes aigües passarem a les de l’anomenat Pla de Tudela, que presenta un paisatge lunar d’un dramatisme inarrenable. Josep Pla. Guia de la Costa Brava.

Continuem el nostre recorregut imaginari deixant enrere l’imponent Cap de Norfeu i el seu Gat i ens  endinsem plenament al Cap de Creus, aquí, la  singularitat del paisatge ve donada pels processos geològics que van ocórrer en aquesta àrea al llarg de la seva història geològica.

En aquest cas, a més dels processos geològics, hi ha d’altres elements que intervenen també en el modelat del paisatge com els agents erosius: en especial el vent, els temporals de mar,  l’elevada salinitat ambiental i les partícules en suspensió de sorra i de cristalls de sal que actuen com a un veritable morter.

La suma de tot plegat crea un   paisatge geològic  característic format per  la combinació dels esquistos, de color gris brunenc  i  de les pegmatites de coloració molt més clara.  En moltes zones els esquistos es veuen talment envaïts per les pegmatites.

Una altra característica dels materials geològics del Cap de Creus és la presència de múltiples cavitats en les roques que les assemblen talment a un formatge de gruyére. Aquest tipus de modelat rep el nom d’erosió alveolar i aquestes cavitats són les tàfones i els alvèols segons sigui la seva mida. Normalment s’anomenen alvèols a les perforacions de petita mida, de fins a uns pocs centímetres mentre que les tàfones són més grosses. Tant les tàfones com els alvèols són fruit de l’impacte de les partícules associades al vent i a la tramuntana.

Sa cova de l’Infern als peus mateix del Far

Als peus mateix dels penya-segats de Punta Prima hi trobem la nostra Illa de Mallorca particular, una roca que, segons diuen, té la mateixa forma que la seva germana gran.

A l’extrem més oriental de la badia de Cadaqués hi trobem la silueta punxeguda d’un illot amb una toponímia fantàstica, es traca d’ Es Cucurucuc, veritable signe d’identitat dels Cadaquesencs. El color fosc dels seus esquistos contrasten amb la blanca lluminositat de la façana litoral del municipi.

Sa Rata o l’Illa de la Massa d’Or en un dia de tramuntana

Sota mateix de la silueta imponent del far i just abans de creuar el Cap, hi ha una cavitat producte dels capricis de la naturalesa, es tracta de la Cova de l’ Infern, un passadís obert pels dos costat. El mot prové de les tonalitats vermelloses que pren amb la sortida del Sol i que sembla talment la porta de l’infern.

El punt més oriental de la Península Ibèrica és l’illot de la Massa d’Or, conegut popularment amb el nom de Sa Rata per la semblança que té el seu perfil a aquest rosegador.

Un cop passat el cap trobem el màxim exponent dels capricis geològics de la zona: el Pla de Tudela.  Aquí, les pegmatites hi predominen, algunes d’elles creen formes inversemblants que van fer córrer la  imaginació i que van inspirar artistes d’arreu com ara Josep Pla, Josep Mª de Segarra, Ian Gibson, J.V Foix, Anna Mª Dalí  o el seu germà, el gran  Salvador Dalí.

El Pla de Tudela. A la dreta s’observa Es Camell i al centre de la imatge el recordatori a un temps de foscor

Passejant pel mateix Pla trobem blocs de pegmatites formant  escultures naturals que ens deixen bocabadats per la seva majestuositat. Segons l’angle en que les observem i la incidència de la llum veiem formes fantàstiques. A la Gran Sala hi trobem el millor museu natural de l’univers on les formes enormes del Camell i de l’Àliga tenen la millor ubicació possible. La nostra ruta continua pel Mar d’Amunt, el paisatge en aquest punt és el màxim exponent de les intrusions de les pegmatites entre els materials pissarrosos i dels plegaments que més endavant van patir. Això és però, una altra històriademar.

Els senyors de les pedres

Publicat el per
2

La gran diversitat geològica de la Costa Brava i les forces tectòniques a les que han estat sotmeses produeix que en certs indrets hi hagi afloraments rocosos singulars que donen una personalitat afegida al paisatge. Elements impertorbables que resten immutables al pas dels anys i que, malgrat semblar immortals, l’acció humana i els agents geològics poden jugar un paper destacat que pot arribar afectar-los.

Al llarg de tota la costa hi podem trobar molts elements geològics singulars, alguns molt coneguts i d’altres que passen més desapercebuts. Iniciant la nostra ruta imaginària a Blanes, el primer element destacat és Sa Palomera, considerat l’aflorament rocós més meridional de tota la Costa Brava, al peu de les runes del port romà de Blandae i un signe d’identitat pels blanecs.

S’Agulla, entre Blanes i Lloret

A molt poca distància i separant els termes de Blanes i Lloret apareix S’Agulla, que es troba davant mateix de la platja de còdols del mateix nom als peus de Pinya de Rosa. La seva silueta destaca en la llunyania com a senyal inequívoca  que ens indica que estem arribant a Blanes.  Aquest mateix topònim també el trobem a Aigua Xelida, on es pot observar un pilar rocós alt i prim, que sobresurt set metres de la seva base granítica.

A la platja de Sa Caleta, a Lloret hi ha el primer Cavall Bernat de tota la costa. Aquest topònim, força comú, s’aplica a monòlits en forma d’agulla. Segons Coromines, el topònim deriva de Carall Bernat que es relaciona amb el membre viril masculí i, ja se sap, els prejudicis cristians van fer evolucionar el mot. Aquest topònim és reiteratiu al llarg de tota la costa i apareix en diversos indrets. Segurament el Cavall Bernat més popular és el que es troba  al nord de la platja gran de Platja d’Aro, un pilar rocós impressionant de gairebé cinc metres d’alçada o a l’illot més meridional de les Medes que també pren el nom de  Carall Bernat, un roc que emergeix gairebé de manera vertical del fons marí.

La Roca Fosca de Palamós

La Roca Fosca de Palamós, al peu de les runes del Castell de Sant Esteve, és un altre dels elements geològics destacats.  Aquí el contrast cromàtic  amb les roques de l’entorn situa aquest element en llegendes fantàstiques.

Entre els elements més espectaculars de la costa hi ha les Foradades, és a dir roques amb una cavitat que la travessen i que es poden creuar per complert. Les més espectaculars són la de la punta de Castell, a Palamós i la de la punta de la Morisca al Montgrí marítim aquesta darrera té seixanta metres de llargària i dotze d’amplada.

A Aigua Xelida, trobem l’Ocellot, una formació producte de l’erosió del vent i l’elevada concentració de sal. Aquest tipus de relleus que s’anomenen tafones, prenen formes talment impossibles i són molt més habituals en el relleu de Cap de Creus.

L’arc del Portixol a Sant martí d’ Empúries

A Sant Martí d’Empúries, al peu del jaciment arqueològic, es troba l’arc del Portitxol. Un element d’aparença fràgil situat a la platja del mateix nom. Es tracta d’ un arc de pedra  que sembla que en qualsevol moment pugui col·lapsar per efectes de la gravetat.

A l’extrem de l’espectacular Cap de Nòrfeu hi ha el Gat, un roc inconfusible que s’observa des de la llunyania tant si venim del nord com del sud. La seva silueta  ens alerta que estem creuant un dels punts més bonics de la costa i on els embats de la tramuntana ens poden fer passar una mala estona si no estem a l’aguait.

El gat de Norfeu

Ara ens toca endinsar-nos plenament al Cap de Creus, el paradís dels esquistos i pegmatites on hi ha infinitat d’elements geològics destacats. Això, és però, una altra històriademar.

El Bau de la Ferrera

Publicat el per
Respon

Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines. Josep Pla. “Derelictes” (O.C. vol. 2)

En la nostra llengua tenim tres mots per anomenar allò que genèricament en diem esculls, és a dir, afloraments rocosos en la superfície de l’aigua. Si afinem una mica, podem trobar tres classes d’esculls segons si la roca està totalment emergida, parcialment emergida o pràcticament sempre submergida. Així, es distingeix entre esculls, niells i baus.

Els esculls pròpiament dits són aquells que estan permanentment emergits, són com petits illots. Els niells són un tipus d’escull que emergeix amb el anar i venir de les onades o només en determinats moments, per exemple en temps de minves quan la pressió atmosfèrica fa baixar el nivell de l’aigua del mar. Un bau és un tipus d’escull que rarament se’l veu emergit. Aquests en  castellà s’anomenen “bajos”

El Bau de la Ferrera es troba entre Montjoi i Pelosa

Els baus poden trobar-se des d’uns centímetres sota el nivell del mar fins a alguns metres i representen, en ser gairebé invisibles, un perill per a la navegació. Molts dels naufragis ocorreguts en la nostra costa són causats per l’impacte amb un bau. Una forma  de localitzar-los es fixant-nos en com trenquen les onades en la seva superfície.

Al llarg de la costa catalana hi ha un seguit de baus ben localitzats. De tots, però els més coneguts són el bau de Baix Pereira, conegut també com a la Llossa de Palamós i el bau de la Ferrera.

El Bau de la Ferrera, és un escull submarí situat a un centenar de  metres de la costa davant la punta de la Ferrera, entre cala Montjoi i Cala Pelosa. El bau es troba a menys d’un metre de fondària, cosa que el fa pràcticament invisible i en fa augmentar la seva perillositat. Aquest bau ha provocat nombrosos accidents, naufragis i  anècdotes com la del mercant de vapor grec Phedom. Pel costat de migjorn, la formació rocosa es desploma de manera gairebé vertical cap el fons, aquí  és on es troben precisament les restes del vaixell.

Quadernes del Phedom a la base del bau de la Ferrera Foto: Poseidon

El “naufragi” del Phedom és descrit de manera magistral per Josep Pla en el seu relat Derelictes. Aquest vaixell de matricula grega arribà a Barcelona amb una càrrega molt malmesa, per a ser introduïda al mercat, formada bàsicament per  cereals i llegums, bàsicament mongetes. El capità, que també n’era l’armador, veient la impossibilitat de fer negoci i gairebé sense combustible, ni amb possibilitats de comprar-ne més per la delicada situació econòmica que passava, va dissenyar un pla per a fer naufragar el vaixell i poder cobrar els diners de l’assegurança.

Així el Phedom va sortir de Barcelona en direcció cap a Marsella el 24 de març de 1933 amb tot el seu deteriorat carregament i gairebé sense carbó.  Durant el trajecte calia trobar un lloc per fer-lo naufragar. El capità va decidir triar el bau de la Ferrera ja que estava a prop de la costa i oferia garanties pel salvament de tota la seva tripulació. Els pescadors de Roses i de Cadaqués quedaren sorpresos en veure les maniobres que efectuava tan arran de la costa aquell dia.

Els mariners van obrir una via d’aigua i el capità ordenà que fos embarrancat. El Phedom navegava molt lentament en direcció al bau, topà amb ell i s’enfonsà el dia 25 de març de 1933. Abans de l’impacte els mariners tingueren temps de vestir-se amb les seves millors gales, enjoiar-se, fer-se la maleta i es van anar concentrant en l’escala de desembarcament on els bots ja estaven perfectament preparats. La tripulació va ser embarcada en unes teranyines de Roses que els varen portar fins a aquesta població i des d’allí  van ser repatriats al seu país.

L’asseguradora, la companyia Lloyd’s,  no es va empassar mai la versió oficial i dugué a terme la seva pròpia investigació. L’informe que fa la companyia gràcies a la inspecció de les restes del vaixell pel bus establert a Cadaqués Constantí Kontosi les declaracions dels pescadors que anaren a auxiliar a la tripulació, va fer fracassar l’intent d’estafa que va ordir el capità. Això és però, una altra històriademar.

Les Cases del Callao

Publicat el per
Respon

Un dels indrets de Mataró que sempre m’han captivat són les cases del Callao al passeig marítim d’aquesta població. Són una renglera d’habitatges mitgers a primeríssima línia de costa que evoquen aires colonials. Malgrat els disbarats urbanístics que, les han literalment aïllat, aquestes cases es mantenen dempeus com a signe d’identitat de la ciutat. Les palmeres arrenglerades de la part davantera i alguna que altra bellaombra accentuen encara més aquest aire caribeny i per a arrodonir-ho, estan dins el barri de l’Havana de Mataró.

Les cases del passeig de Callao a Mataró

Les cases del Callao són un conjunt homogeni  format per onze  senzilles cases mitgeres  de planta baixa i pis. La façana del conjunt es caracteritza per la repetició seriada dels elements tipològics de la casa de cós maresmenca: cornises, portals, finestres reixades i en alguns cassos balcons. Les cases del Callao van ser construïdes  a finals del s. XIX (1880) edificades per la Constructora Mataronesa regentada per Josep Vallverdú.

El mot Callao em transporta  a un passat colonial que va portar prosperitat a molts municipis costaners maresmencs. Etimològicament la paraula prové del francès “caillou”, és a dir, còdol, i, un Callao és una platja de còdols. A les illes Canàries el topònim apareix associat a platges d’aquestes característiques.  A Mataró no hi rastre dels còdols i la platja del Callao és uns immens sorral com totes les platges del Maresme.

Els primers conqueridors espanyols en arribar a Cuba també bategen com a  El Callao a una població costanera de la costa nord oest de l’illa. El Callao també va ser una destacada ciutat portuària del Perú on hi va tenir lloc una important batalla naval. A Madrid, la Plaça del Callao rememora precisament aquest enfrontament bèl·lic. En els ports del Callao, tant del Perú com de Cuba s’hi embarcava l’or i la plata que feia la ruta cap a Espanya i també eren importants nuclis de mercadeig d’esclaus provinents d’Àfrica.

Aquestes cases són  el record d’un temps i del paper de la ciutat de Mataró en el comerç amb Amèrica. A Mataró i al Maresme hi ha il·lustres indians o “americanos” com ara Miquel Biada, o els Romeu. Aquests viatjaven al nou continent per fer-se càrrec de grans plantacions cafeteres, de cotó i d’altres conreus o es dedicaven a la venda a l’engròs de productes entre Amèrica i Europa i molts d’ells tenien un passat tèrbol relacionat amb el tràfic d’esclaus. Paradoxalment alguns municipis maresmencs  continuen commemorant  aquest passat per oblidar.

El patró d’aquests senzills habitatges correspon al de la casa de cós

Els habitatges responen al patró de la cas de cós. L’etimologia prové del llatí cursum, que es refereix a una peça de terra estreta i llarga que serveix per a edificar-hi cases. L’amplada habitual del cós era d’uns cinc metres i amb el temps aquesta mida ha esdevingut un referent per mesurar la amplada dels habitatges. Les cases de cós  estaven formades per planat baixa i pis a més d’un pati a la part posterior.

Actualment aquests habitatges estan protegits i catalogats  com a bé cultural d’interès local i es mantenen impassibles als desgavells urbanístics que s’han produït al front marítim de la ciutat. La obsessió dels governants en urbanitzar la façana litoral les va posar en perill perquè hi havia els risc que perdessin un dels seus elements més característics, els patis, ja que prioritzaven la millora del trànsit de la zona. Això és però,  una altra històriademar.

La Farola, la Farola*

Publicat el per
1

La farola, la farola, la farola, la farola
La farola, la farola, la farola, la farola
La fa ro la (Miquel del Roig)

Catalunya és un país molt poca tradició pel que fa al coneixement dels fars. Hi ha un cert desconeixement d’aquestes infraestructures tan necessàries per a la navegació A més, la pràctica totalitat de fars de la nostra costa es troben a “terra ferma”. N´hi ha un però que està situat mar endins i que és el més desconegut de tots. Aquest és far del Cap de Tortosa, també anomenat far de l´Illa de Buda o simplement la Farola. Es troba davant la desembocadura de l´Ebre a unes dues milles de la costa.

Anar fins a La Farola en caiac em recorda la gran quantitat de fars d’aquest tipus que hi ha a la Bretanya. Aquest travessia em transporta a les fredes i estimades aigües bretones i a la enorme cultura que tenen els seus habitants per aquest tipus d’infraestructures. Avui, la farola resta immutable amb una actitud prepotent desafiant els temporals i les onades. Les aus marines són els seus guardians custodis i de tant, en tan algun pescador despistat prova sort.

El far del Cap de Tortosa o La farola

La costa del delta de l’Ebre és un dels indrets on la navegació és un xic complicada. En aquest punt, els aports al·luvials del riu creen baixos molt traïdors per a la navegació costanera. De ben antic es va  veure la necessitat de senyalitzar aquesta zona que ja es va incloure al primer “Plan de Alumbrado Marítimo de España” a l’ any 1847. En aquest document es preveia la construcció de tres fars al mateix delta que, en ordre de prioritats, eren: el far de l’Illa de Buda, el far de la Punta de la Banya i el far de la Punta del Fangar. El substrat tou i inestable d’aquesta àrea va fer endarrerir i complicar aquest projecte.

El far original data del 1860 i fou enfonsat definitivament per diversos temporals. La primera construcció es va situar al mateix extrem de l’illa de Buda. La regressió que històricament ha anat patint el delta va anar fent  avançar el mar i aquest va descalçar aquell primer far que poc a poc es va anar abandonant. El nadal de 1961 una forta tempesta la feu desaparèixer  i els diversos intents de refer-la i crear defenses no van servir per res fins que, a l’any 1965, el terreny va cedir i l’estructura es va cedir i s’ensorrà. El far actual data del 1984 i consisteix en una torre metàl·lica d´alumini. Ara, cent setanta anys més tard, encara constatem que la regressió del delta i l’ embat del mar és del tot imparable.

Per arribar fins a la farola cal, evidentment, una embarcació. La sortida es pot realitzar des del port de Deltebre. A partir d´aquí haurem de navegar fins  a la desembocadura i sortir a mar obert. En aquest punt cal prendre atenció ja que el contacte entre el riu i el mar combinat amb el poc fons genera normalment onades que cal sortejar. Un cop a mar obert, prenem rumb cap al SE  i al cap de poc divisarem  la silueta de la farola.

Aquesta travessia fins al far és una mica més de dues milles nàutiques, malgrat que en línia recta, des de l’Illa de Sant Antoni, la distància a la costa no arriba a mitja milla. De totes formes, cal tenir molt present la configuració del  mateix delta, ja que si aquest no existís, la distància a la costa (La Ràpita o L’Ampolla) seria de més de 10 milles. És precisament aquest fet el que fa que aquesta sortida, si la fem amb embarcacions sense motor, sigui si més no, delicada ja que si entra una mica de mestral, el vent predominant a la zona, ens allunyaria de manera irremeiable de la costa essent molt difícil el retorn si les ventades són fortes. A més, el poc fons de la zona fa que en aquestes situacions s´aixequin fàcilment les onades.

*Aquesta històriademar va ser publicada incialment l’octubre de 2012

Les tres xemeneies

Publicat el per
Respon

L’skyline de la regió metropolitana de Barcelona té un element que en forma part des de fa molts anys i que obre el llevant. Em refereixo a  la silueta de les tres xemeneies de l’antiga central tèrmica de Sant Adrià.

Certament aquesta façana  marítima ha canviat molt en els darrers 40 anys, la celebració dels Jocs del 92 va produir el primer gran rentat de cara i la línia litoral, fins aquells moments, eminentment industrial i marginal es va convertir en una franja especialment residencial amb edificacions que han passat a formar part d’ aquesta imatge de Barcelona des del mar. La remodelació del Port i el fòrum de les cultures va suposar un altre gran embranzida en aquest canvi. Barcelona ha recuperat les platges i el que abans eren espais de segona, s’han convertit en pols d’ atracció turística que, malauradament, també produeix el seus impactes.

De tots els elements de la imatge de Barcelona des del mar, un d’aquests s’ ha mantingut immutable malgrat el seu desús, em refereixo a l’edificació que antigament acollia la central tèrmica de Sant Adrià a la desembocadura del riu Besós. Aquesta instal·lació va ser construïda als anys 70 i l’obra no va estar exempta de protestes. Al llarg de la seva història de funcionament, va ocasionar  nombrosos impactes ambientals que afectaven especialment a la qualitat de l’ aire de la zona que, durant dècades, contenia elevades concentracions d’ elements en suspensió que produïen “pluges negres”. A més, el sistema de refrigeració  abocava aigua calenta al mar fet que també va ocasionar un greu impacte a la vegetació i fauna submarina.

Les tres xemeneies de la central térmica de Sant Adrià formen part de l’skyline metropolità

Les tres xemeneies corresponen a les tres calderes que formaven part del complex. En un principi l’alçada era de 180 metres però anys més tard va augmentar fins als 200 m per intentar reduir els nivells de contaminació.

A l’any 2016 els Ajuntaments de Sant Adrià i de Badalona van declarar respectivament, l’ edificació com a bé cultural d’interès local (BCIL) i a partir d’aquell moment el conjunt arquitectònic passa a formar part de l’ inventari de patrimoni arquitectònic de la Generalitat. Recentment, l’ ajuntament de Sant Adrià ha rebaixat les condicions establertes el 2016 per tal de relaxar les restriccions i permetre usos futurs. Sembla que ara per ara, hi ha diversos projectes interessats en establir-se en aquest punt.

El desmantellament de la central es va realitzar en dues fases. En primera instància es van treure els elements aeris, les turbines i els generadors. En una fase posterior, els tubs submarins de refrigeració ai es va  poder comprovar que la part submarina del complex havia actuat coma biòtop, fet que va desembocar en que es redactés  un  conveni entre Endesa, els ajuntaments de Badalona i de Sant Adrià de Besòs i el Consorci del Besòs per tirar endavant un projecte per a la conservació dels fons marí, la millora de la biodiversitat i la promoció de l’educació ambiental.

Actualment, l’ esquelet de formigó resta immutable a primera línia de costa  i és refugi de diverses espècies de gavina, de gavians i de corbs marins, els actuals habitants d’ aquesta edificació. Aquests romanen impassibles i  sembla que restin a l’espera del  que es decideixi sobre el futur aquesta obra i quins seran els seus nous habitants. Això és però, una altra històriademar.

Que venen els russos!!

Publicat el per
2

Un dels sectors de la Costa Brava més bonics és el que va de Blanes fins a Tossa passant per Lloret. Es tracta de la Marina de la Selva, un tram de costa abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats de mida mitjana i de tonalitats ataronjades i amb nombrosos freus, racons i cales per gaudir.

Malgrat la bellesa del paisatge, aquest territori està gairebé tot ocupat per zones residencials de suposat “alt standing”. Urbanitzacions de cases aïllades que farceixen tot el territori i el fereixen de mort. Si alguna vegada us heu passejat per la cala Sant Francesc a Blanes o per la cala Canyelles a Lloret i us heu endinsat en la teranyina de carrers que hi ha, segur que m´haureu entès a la perfecció. Sempre que passejo per aquests indrets no em puc treure del cap el pensar com seria sense les maleïdes urbanitzacions.

El sorral de Lloret ha substituït els pescadors per les activitats turístiques de gust dubtós

D’un temps ençà hi està havent multitud de transaccions immobiliàries i molts dels habitatges de la zona estan passant a mans de propietaris de de l’est d’Europa, especialment russos que creen una mena de “guetos” per a  rics que no s’integren gens en la vida social dels municipis que, poc a poc, va perdent la pròpia identitat de poble. No es gens estrany trobar en la pràctica totalitat d’agències immobiliàries de la zona la informació gairebé únicament en rus.

Lloret és el centre neuràlgic d’aquest fenomen. Aquesta vila és l’indret del país on hi viuen i hi ha censats més russos i ciutadans de les exrepúbliques soviètiques. Avui Lloret compta amb més de trenta nou mil habitants, dels quals un seixanta per cent són estrangers. Dels 14.700 estrangers que viuen  a Lloret, el trenta per cent són ciutadans d’aquests països.

Certament el model turístic de Lloret està canviant i ha substituït el turisme de borratxera pel turisme rus que es troba al pol oposat, mentre, però,  va perdent la seva identitat de poble degut a l’arribada massiva de ciutadans que no hi són arrelats. 

No sempre els negocis d’aquestes persones són del tot clars. Bona part del negoci immobiliari que s’ha produït en aquesta zona passava pel blanqueig de diners d’origen dubtós. Andrei Petrov, el testaferro del mafiós Vyktor Kanaikyn es va dedicar a aquesta activitat mafiosa durant anys i en diverses operacions judicials, fins i tot el mateix exalcalde de Lloret, en Xavier Crespo va estar imputat i condemnat per corrupció.

Darrera del mas de Canyelles es troba la sumptuosa mansió dels Nazarbáyev

Un cas molt clar que il·lustra aquest fet és el que es troba als terrenys de Can  Juncadella molt a prop de Cala Canyelles. Avui aquesta finca és propietat de la família Nazarbáyev, l’expresident de la república del  Kazakhstan.

Aquesta propietat va ser adquirida a l’any 2007 quan encara exercia de president. En la luctuosa història de Can Juncadella, que forma part de la Xarxa Natura 2000,  hi ha una llarga llista de faltes urbanístiques i mediambientals. Fins i tot van barrar el traçat del camí de ronda. El malestar dels veïns i dels ecologistes va arribar al cim a l’any 2010, quan la família Nazarbáyev va enderrocar el galliner i la casa dels masovers per a construir-hi una mansió de 3200 m2 per als convidats. Aquesta obra va comptar amb l’autorització de la comissió d’urbanisme de Girona i del mateix ajuntament de Lloret malgrat  els nombrosos informes desfavorables que es van redactar des de Medi Ambient. Això és però, una altra històriademar.

L’Empordanet marítim

Publicat el per
Respon

Josep Pla té una extensa obra on destaquen les brillants descripcions del paisatge de la Costa Brava. L’imaginari de Pla inclou un espai que ell anomena “L’Empordanet”, el seu petit univers amb epicentre al Mas de Llofriu on l’escriptor hi passà llargues temporades.

A nivell geogràfic podem situar els límits d’aquesta àrea entre el massís del Montgrí i el de les Gavarres. Les illes  Formigues i les Medes serien la partió marítima d´aquesta àrea planiana. Al seu interior, la Vall d’Aro i el pla de Palafrugell en serien els elements més destacats. I si, el que voleu és gaudir d’una bona visió d’aquest espai, hi ha dues talaies naturals. Al nord, el Pedró de Pals i al sud  l’ermita i el Far de Sant Sebastià.

La Marquesa, un dels freus més bonics de tot el nostre litoral

A nivell marítim, l’Empordanet seria el tros de costa que va des de el Cap Roig, a Calella de Palafrugell i fins al Bisbe Mort a l’extrem de llevant de la platja de Pals. Els nuclis de Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, Fornells, Sa Tuna i Sa Riera formarien part de la façana costanera d’aquest territori. Aquests enclavaments avui ja no tenen la màgia que va poder contemplar Pla però l’essència marinera d’aquests petits nuclis de pescadors encara es pot palpar fàcilment. El majestuós Cap de Begur seria l’accident geogràfic més destacables de l’itinerari.

Si exceptuem la platja de Pals, es tracta d´una costa abrupta i poc amable per a la navegació costanera. El vent, les onades i els nombrosos esculls fan estar a l’aguait  al navegant. Els capricis de les forces tectòniques i els agents erosius han esculpit un paisatge salvatge que ens evoca les penúries amb que van viure els primers pescadors que van formar aquests nuclis. La costa està formada per granits i granodiorites que canvien de tonalitat segons el tram que es tracti. A estones les tonalitats són ataronjades especialment entre Aiguablava i Aigua Xelida. En d’altres sectors, colors  més grisos i foscs com a la zona de Sant Sebastià.

Aigua Xelida, l’epicentre merítim de l’Empordanet

Els freus hi són abundants i fan les delícies de les petites embarcacions que s’atreveixen a travessar-los. De tots, destacar la marquesa, el pas estret que ens porta fins a la petita platja del mateix nom, un espai màgic durant la major part de l’any però atapeït durant la temporada estival. De totes les platges, la més planiana és sens dubte, el racó d’Aigua Xelida on Josep Pla rememora les estones que hi va passar amb l’Hermòs i en Gotàs.

A la marina de l’Empordanet també hi són freqüents les coves. Precisament en aquest tram es situa la cova marina més llarga de tot el litoral català, la cova d’ En Gispert, amb més de 170 m de profunditat i que és un reclam que cada vegada atreu a més navegants. Durant els mesos de l’estiu l´alba coincideix precisament amb la orientació de la cavitat, i  és clar, cada vegada més, la concentració a dins de la cova per fer coincidir les primeres llums del dia per a veure aquest fenomen són més abundants. Potser caldria regular aquesta pràctica. A més de la cova d’en Gispert hi ha d’altres de destacables coma ara la cova del Bisbe o la cova de la taca groga, en referència al sofre que es veu a la mateixa paret.

Sortida del Sol a la cova d’en Gispert

La banyera de la rusa, al tram més meridional de l’Empordanet és la darrera joia d’aquest itinerari per la costa que Josep Pla va voler glossar en la seva obra. Això és però, una altra històriademar

El pont del petroli

Publicat el per
1

Aquesta històriademar vol ser un homenatge a Josep Valls la persona que va encapçalar un moviment veïnal per salvar el pont del petroli i que fan molts pocs dies ens ha deixat

Un dels atractius del litoral metropolità és el pont del petroli de Badalona. El que va ser un antic pantalà que servia per descarregar els derivats del petroli per portar-lo fins  a les industries transformadores, s’ha reconvertit en una atracció i en un  reclam turístic.

Avui, la seva silueta ens evoca el passat industrial de Badalona. No fa tants anys  que aquest tram de costa tenia una façana litoral farcida d’indústries altament contaminants i la qualitat de l’aigua i de les platges era del tot qüestionable. En aquells temps freqüentaven els cartells de prohibit el bany per risc de contaminació.

El pont del petroli serveix també per a la inspiració dels fotògrafs. Foto: Artur Antúnez

El primer pont del petroli  va ser construït  a finals del s. XIX, aquella primera infraestructura  estava feta de fusta i servia per transportar els hidrocarburs des dels vaixells i fins a la refineria  Suari i Canals. Als anys 60 es construeix un nou pont al costat d’aquest primer per encàrrec de CAMPSA. En aquesta ocasió el nou pantalà,  es construeix amb formigó i acer. Aquest nova edificació fa que s’enderroqués l’antic  pantalà de fusta.

El pont del petroli té una longitud de 235 m de llarg i una amplada de 3,2m amb una distància entre pilones de 15 m que estan inclinades . Per aquest espai passaven les canonades per on circulaven els derivats del petroli fins a la refineria. Al final de l’estructura es troba la plataforma de descàrrega d´uns 100 m2.  És una estructura mixta de formigó i pilones d’acer que es troba a una alçada de 6 m sobre el nivell del mar.

El pantalà va ser abandonat al l’any 1990  i poc a poc el seu fons marí es va anar regenerant i es va convertir en una bona zona per a fer submarinisme ja que els pilars del pont actuaven com a biòtops. Entre els pilars del pont s’hi podia observar una considerable biodiversitat de flora i fauna submarina.  A l’any 2001 l’empresa propietària decideix demanar els permisos per a procedir al seu enderroc i en aquell moment una forta pressió veïnal, encapçalada per Josep Valls, es va mobilitzar per a que es pogués conservar i passés a formar part de patrimoni municipal.  Finalment a l’any 2003, l’Ajuntament de Badalona l’adquireix i l’obra al públic després de la seva restauració i adequació. A partir d’aquell moment, el pont reconverteix els seus usos i passa a formar  part de l’atractiu turístic de la zona. Les vistes des de l’extrem són úniques.

El pont del petroli serveix també per a la inspiració dels fotògrafs. Foto: Artur Antúnez

A la plataforma final del pont s’hi troba una estació meteorològica i oceanogràfica que forma part de la xarxa Silmar que informa en  temps real.  Els sensors de l’estació mesuren  la direcció i la velocitat del vent, el registre de pluges, la pressió atmosfèrica, la radiació solar, la temperatura i la humitat. L’estació oceanogràfica, que està submergida, aporta dades sobre la temperatura de l’aigua, la salinitat, la direcció i intensitat dels corrents i l’alçada i direcció de les onades.

EL pas del Glòria també va deixar una forta empremta en el pont. La força de les onades el va afectar greument i va enderrocar la part final que l´unia a la plataforma que també va quedar molt malmesa així com l’estació de mesurament. A hores d’ara el projecte de la nova restauració està en fase redacció i les previsions de la remodelació serien poder-lo tornar a obrir al públic cap a finals del l’any 2022. Tant de bo.

La Mar d´Amunt

Publicat el per
2

El topònim Mar d’ Amunt es fa servir, de manera no precisa, per a designar  la costa nord del Cap de Creus, des de l’extrem del mateix cap i fins a Port de la Selva, Llançà, Cervera o Portbou segons la font consultada.  L’historiador Arnald Plujà i Canals, una de les persones més coneixedores del Cap de Creus del seu patrimoni i de la seva història, explica que el topònim té el seu origen a Cadaqués, allí  es dividien les aigües del terme municipal en les de la Mar d’Amunt iles de  la Mar d´Avall i el Cap de Creus, es clar,  en feia de partió. El mot la Mar d’ Amunt apareix al s. XIII, molt abans de que alguns dels municipis que avui se l’han apropiat naixessin com a tals.

Del Cap gros fins al Cap de Creus hi ha la Mar d’Amunt

Sembla ser que el topònim s’usava  per a designar i situar les platges Cadequesenques que eren sortejades per a la pesca a l’ encesa. Precisament, aquest sorteig, s’havia realitzat algunes vegades a  cala Jugadora, d’ aquí el seu nom. Els límits de la Mar d’Amunt anaven doncs fins a la darrera platja que es “jugava”, cala Taballera, que havia estat motiu de disputa entre els habitants de Cadaqués i els selvatans per a la riquesa de les seves aigües. Així doncs, segons Plujà, el límit oriental del la mar d’ amunt es troba al Cap Gros que, obre el ponent del Gou.

La Mar d´Amunt té una identitat pròpia, en aquest tram de costa la tramuntana hi incideix directament, cosa que no passa ni a Llançà ni a  Colera, ni a Portbou. Es tracta del sector més abrupte i salvatge de tot el litoral catal. Una costa de poc més d’ onze quilòmetres que podem qualificar de “verge”. Aquí, com en cap altre indret, el vent, l´aigua i la sal han modelat un paisatge amb unes  formes úniques talment com si fóssim a un altre mon.

Navegar per la Mar d’Amunt és una molt bona experiència. Abans de sortir de port però, cal estar atent a la previsió de vent, ja que si entra tramuntana, hi estem exposats directament i el que havia de ser una navegació plàcida s’acaba convertint en una aventura en el millor dels casos.

Sortim del Port de la Selva, l´inici del sector comença al Cap Gros i d’allí, immediatament ens endinsem al Gou amb les seus sorrals, tranquils fora de temporada i atapeïts de vaixells en els mesos de bonança: cala Galera, cala Talabre, cala Tavallera, cala Ravener, El Portitxó i cala Prona.

S’Encalladora . L’extrem més oriental del Mar d’Amunt

A continuació, la punta dels Tres Frares ens assenyala l´entrada al racó que formen cala Galladera i cala Portaló amb l´illa del mateix nom fent partió. El següent tram és el que correspon al Pla de Tudela, l’illot de Culleró  i cala del mateix nom. A nivell geològic, segurament aquest és el tram més interessant. Costa d’ entendre que durant una bona colla d’anys aquest indret hagués estat literalment ocupat per un complex privat d’interessos dubtosos. Avui, unes construccions metàl·liques ens recorden aquest passat turmentós que va patir aquest espai i que afortunadament no es tornarà a repetir.

Després de Tudela, la següent badia és la de cala Culip, arrecerada de tots els vents però també una trampa mortal pels navegants més inexperts o desconeixedors de la força de la tramuntana. Ara, fins arribar al Cap de Creus només queda navegar pel  Freu de Sa Claveguera que separa la costa de l’illot de S´Encalladora. Allí, el paisatge és imponent per una banda tota la costa nord amb de Biarra al fons i més enllà els sorrals del Rosselló. Pel costat sud, el Cap de Norfeu i l’Escala tanquen l’horitzó.

Per contraposició al mar d’amunt, també es parla del Mar d’avall, entre el Cap de Creus i cala Nans. Això és, però, una altra històriademar