L’Empordanet marítim

Josep Pla té una extensa obra on destaquen les brillants descripcions del paisatge de la Costa Brava. L’imaginari de Pla inclou un espai que ell anomena “L’Empordanet”, el seu petit univers amb epicentre al Mas de Llofriu on l’escriptor hi passà llargues temporades.

A nivell geogràfic podem situar els límits d’aquesta àrea entre el massís del Montgrí i el de les Gavarres. Les illes  Formigues i les Medes serien la partió marítima d´aquesta àrea planiana. Al seu interior, la Vall d’Aro i el pla de Palafrugell en serien els elements més destacats. I si, el que voleu és gaudir d’una bona visió d’aquest espai, hi ha dues talaies naturals. Al nord, el Pedró de Pals i al sud  l’ermita i el Far de Sant Sebastià.

La Marquesa, un dels freus més bonics de tot el nostre litoral

A nivell marítim, l’Empordanet seria el tros de costa que va des de el Cap Roig, a Calella de Palafrugell i fins al Bisbe Mort a l’extrem de llevant de la platja de Pals. Els nuclis de Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, Fornells, Sa Tuna i Sa Riera formarien part de la façana costanera d’aquest territori. Aquests enclavaments avui ja no tenen la màgia que va poder contemplar Pla però l’essència marinera d’aquests petits nuclis de pescadors encara es pot palpar fàcilment. El majestuós Cap de Begur seria l’accident geogràfic més destacables de l’itinerari.

Si exceptuem la platja de Pals, es tracta d´una costa abrupta i poc amable per a la navegació costanera. El vent, les onades i els nombrosos esculls fan estar a l’aguait  al navegant. Els capricis de les forces tectòniques i els agents erosius han esculpit un paisatge salvatge que ens evoca les penúries amb que van viure els primers pescadors que van formar aquests nuclis. La costa està formada per granits i granodiorites que canvien de tonalitat segons el tram que es tracti. A estones les tonalitats són ataronjades especialment entre Aiguablava i Aigua Xelida. En d’altres sectors, colors  més grisos i foscs com a la zona de Sant Sebastià.

Aigua Xelida, l’epicentre merítim de l’Empordanet

Els freus hi són abundants i fan les delícies de les petites embarcacions que s’atreveixen a travessar-los. De tots, destacar la marquesa, el pas estret que ens porta fins a la petita platja del mateix nom, un espai màgic durant la major part de l’any però atapeït durant la temporada estival. De totes les platges, la més planiana és sens dubte, el racó d’Aigua Xelida on Josep Pla rememora les estones que hi va passar amb l’Hermòs i en Gotàs.

A la marina de l’Empordanet també hi són freqüents les coves. Precisament en aquest tram es situa la cova marina més llarga de tot el litoral català, la cova d’ En Gispert, amb més de 170 m de profunditat i que és un reclam que cada vegada atreu a més navegants. Durant els mesos de l’estiu l´alba coincideix precisament amb la orientació de la cavitat, i  és clar, cada vegada més, la concentració a dins de la cova per fer coincidir les primeres llums del dia per a veure aquest fenomen són més abundants. Potser caldria regular aquesta pràctica. A més de la cova d’en Gispert hi ha d’altres de destacables coma ara la cova del Bisbe o la cova de la taca groga, en referència al sofre que es veu a la mateixa paret.

Sortida del Sol a la cova d’en Gispert

La banyera de la rusa, al tram més meridional de l’Empordanet és la darrera joia d’aquest itinerari per la costa que Josep Pla va voler glossar en la seva obra. Això és però, una altra històriademar

El pont del petroli

Aquesta històriademar vol ser un homenatge a Josep Valls la persona que va encapçalar un moviment veïnal per salvar el pont del petroli i que fan molts pocs dies ens ha deixat

Un dels atractius del litoral metropolità és el pont del petroli de Badalona. El que va ser un antic pantalà que servia per descarregar els derivats del petroli per portar-lo fins  a les industries transformadores, s’ha reconvertit en una atracció i en un  reclam turístic.

Avui, la seva silueta ens evoca el passat industrial de Badalona. No fa tants anys  que aquest tram de costa tenia una façana litoral farcida d’indústries altament contaminants i la qualitat de l’aigua i de les platges era del tot qüestionable. En aquells temps freqüentaven els cartells de prohibit el bany per risc de contaminació.

El pont del petroli serveix també per a la inspiració dels fotògrafs. Foto: Artur Antúnez

El primer pont del petroli  va ser construït  a finals del s. XIX, aquella primera infraestructura  estava feta de fusta i servia per transportar els hidrocarburs des dels vaixells i fins a la refineria  Suari i Canals. Als anys 60 es construeix un nou pont al costat d’aquest primer per encàrrec de CAMPSA. En aquesta ocasió el nou pantalà,  es construeix amb formigó i acer. Aquest nova edificació fa que s’enderroqués l’antic  pantalà de fusta.

El pont del petroli té una longitud de 235 m de llarg i una amplada de 3,2m amb una distància entre pilones de 15 m que estan inclinades . Per aquest espai passaven les canonades per on circulaven els derivats del petroli fins a la refineria. Al final de l’estructura es troba la plataforma de descàrrega d´uns 100 m2.  És una estructura mixta de formigó i pilones d’acer que es troba a una alçada de 6 m sobre el nivell del mar.

El pantalà va ser abandonat al l’any 1990  i poc a poc el seu fons marí es va anar regenerant i es va convertir en una bona zona per a fer submarinisme ja que els pilars del pont actuaven com a biòtops. Entre els pilars del pont s’hi podia observar una considerable biodiversitat de flora i fauna submarina.  A l’any 2001 l’empresa propietària decideix demanar els permisos per a procedir al seu enderroc i en aquell moment una forta pressió veïnal, encapçalada per Josep Valls, es va mobilitzar per a que es pogués conservar i passés a formar part de patrimoni municipal.  Finalment a l’any 2003, l’Ajuntament de Badalona l’adquireix i l’obra al públic després de la seva restauració i adequació. A partir d’aquell moment, el pont reconverteix els seus usos i passa a formar  part de l’atractiu turístic de la zona. Les vistes des de l’extrem són úniques.

El pont del petroli serveix també per a la inspiració dels fotògrafs. Foto: Artur Antúnez

A la plataforma final del pont s’hi troba una estació meteorològica i oceanogràfica que forma part de la xarxa Silmar que informa en  temps real.  Els sensors de l’estació mesuren  la direcció i la velocitat del vent, el registre de pluges, la pressió atmosfèrica, la radiació solar, la temperatura i la humitat. L’estació oceanogràfica, que està submergida, aporta dades sobre la temperatura de l’aigua, la salinitat, la direcció i intensitat dels corrents i l’alçada i direcció de les onades.

EL pas del Glòria també va deixar una forta empremta en el pont. La força de les onades el va afectar greument i va enderrocar la part final que l´unia a la plataforma que també va quedar molt malmesa així com l’estació de mesurament. A hores d’ara el projecte de la nova restauració està en fase redacció i les previsions de la remodelació serien poder-lo tornar a obrir al públic cap a finals del l’any 2022. Tant de bo.

La Mar d´Amunt

El topònim Mar d’ Amunt es fa servir, de manera no precisa, per a designar  la costa nord del Cap de Creus, des de l’extrem del mateix cap i fins a Port de la Selva, Llançà, Cervera o Portbou segons la font consultada.  L’historiador Arnald Plujà i Canals, una de les persones més coneixedores del Cap de Creus del seu patrimoni i de la seva història, explica que el topònim té el seu origen a Cadaqués, allí  es dividien les aigües del terme municipal en les de la Mar d’Amunt iles de  la Mar d´Avall i el Cap de Creus, es clar,  en feia de partió. El mot la Mar d’ Amunt apareix al s. XIII, molt abans de que alguns dels municipis que avui se l’han apropiat naixessin com a tals.

Del Cap gros fins al Cap de Creus hi ha la Mar d’Amunt

Sembla ser que el topònim s’usava  per a designar i situar les platges Cadequesenques que eren sortejades per a la pesca a l’ encesa. Precisament, aquest sorteig, s’havia realitzat algunes vegades a  cala Jugadora, d’ aquí el seu nom. Els límits de la Mar d’Amunt anaven doncs fins a la darrera platja que es “jugava”, cala Taballera, que havia estat motiu de disputa entre els habitants de Cadaqués i els selvatans per a la riquesa de les seves aigües. Així doncs, segons Plujà, el límit oriental del la mar d’ amunt es troba al Cap Gros que, obre el ponent del Gou.

La Mar d´Amunt té una identitat pròpia, en aquest tram de costa la tramuntana hi incideix directament, cosa que no passa ni a Llançà ni a  Colera, ni a Portbou. Es tracta del sector més abrupte i salvatge de tot el litoral catal. Una costa de poc més d’ onze quilòmetres que podem qualificar de “verge”. Aquí, com en cap altre indret, el vent, l´aigua i la sal han modelat un paisatge amb unes  formes úniques talment com si fóssim a un altre mon.

Navegar per la Mar d’Amunt és una molt bona experiència. Abans de sortir de port però, cal estar atent a la previsió de vent, ja que si entra tramuntana, hi estem exposats directament i el que havia de ser una navegació plàcida s’acaba convertint en una aventura en el millor dels casos.

Sortim del Port de la Selva, l´inici del sector comença al Cap Gros i d’allí, immediatament ens endinsem al Gou amb les seus sorrals, tranquils fora de temporada i atapeïts de vaixells en els mesos de bonança: cala Galera, cala Talabre, cala Tavallera, cala Ravener, El Portitxó i cala Prona.

S’Encalladora . L’extrem més oriental del Mar d’Amunt

A continuació, la punta dels Tres Frares ens assenyala l´entrada al racó que formen cala Galladera i cala Portaló amb l´illa del mateix nom fent partió. El següent tram és el que correspon al Pla de Tudela, l’illot de Culleró  i cala del mateix nom. A nivell geològic, segurament aquest és el tram més interessant. Costa d’ entendre que durant una bona colla d’anys aquest indret hagués estat literalment ocupat per un complex privat d’interessos dubtosos. Avui, unes construccions metàl·liques ens recorden aquest passat turmentós que va patir aquest espai i que afortunadament no es tornarà a repetir.

Després de Tudela, la següent badia és la de cala Culip, arrecerada de tots els vents però també una trampa mortal pels navegants més inexperts o desconeixedors de la força de la tramuntana. Ara, fins arribar al Cap de Creus només queda navegar pel  Freu de Sa Claveguera que separa la costa de l’illot de S´Encalladora. Allí, el paisatge és imponent per una banda tota la costa nord amb de Biarra al fons i més enllà els sorrals del Rosselló. Pel costat sud, el Cap de Norfeu i l’Escala tanquen l’horitzó.

Per contraposició al mar d’amunt, també es parla del Mar d’avall, entre el Cap de Creus i cala Nans. Això és, però, una altra històriademar

Sant Baldiri: la perla perduda del Cap de Creus

El nucli abandonat de Sant Baldiri de Taballera es troba dins al massís del Cap de Creus a uns cinc quilòmetres de Port de la Selva. El conjunt, avui en ruïnes, està format per l’església, la casa del capellà i d´altres dependències annexes tancades dins un recinte fortificat amb una torre circular de defensa.

Durant molt de temps va ser el  centre espiritual  i econòmic dels nombrosos masos dispersos per les muntanyes del Cap de Creus. Aquest santuari va pertànyer inicialment al terme municipal de la Selva de Mar, juntament amb tota la muntanya de Sant Baldiri. A l’any 1787 va quedar inclòs dins del nou municipi de Port de la Selva, que va aconseguir el títol de vila en la cèdula Reial que va signar Carles III.

Les runes de Sant Baldiri de Taballera

Les primeres referències documentals de Sant Baldiri van íntimament lligades al monestir de Sant Pere de Rodes i a la casa comtal d’Empúries. Al S. VIII ja hi havia una petita cel·la monàstica. A l’any 947 en un precepte de Lluis  d´Ultramar,  se l’anomena com a possessió a favor de l’abat Hildesind de Sant Pere de Rodes. Posteriorment apareix també en un document del Comte d’Empúries Gausfred, que ampliava les possessions del monestir. En d´altres documents d´aquell temps també es troba,  sempre relacionat amb Sant Pere.  La torre de defensa circular  es construeix a l´any 1558 per vigilar l´accés marítim de les ràtzies pirates  que assotaven la costa. En aquells temps el Cap de Creus  ve ser  fortament castigat per la pirateria amb nombrosos segrestos i saquejos. Més endavant va esdevenir santuari i ermita i es va fer una reconstrucció a mitjans del segle XIX. Finalment va quedar abandonada. El darrer aplec es va celebrar a l´any 1917. A partir d´aquell moment comença la seva progressiva degradació, decadència i enrunament. No va ser fins ben entrat el s. XX que es van realitzar uns treballs per recuperar i restaurar les restes.

Per arribar-hi, s’hi accedeix des del Port de la Selva a través del camí dels masos, avui GR11. S´ha de sortir del poble en direcció Cala Tamariua i seguir les indicacions. El darrer tram de l´itinerari es fa per un petit corriol que accedeix a la Vall de Sant Baldiri. Aquesta és un paratge relativament excepcional, arrecerat, proper al mar, amb terres fèrtils i amb aigua abundant. La seva vegetació és exuberant especialment si la comparem amb la de la resta del massís. Hi predomina l’alzina i el suro acompanyats de les pinedes que ocupen les antigues vinyes abandonades. En les obagues més humides també hi podem observar algun roure.  Al llarg de tot el recorregut ens trobem rodejats de quilòmetres de murs de paret seca resultat de la incansable activitat dels habitants del territori per fer fèrtil un terreny abrupte i erm. Algun dia s´hauria de reivindicar aquest veritable signe d’identitat del Cap de Creus.

Si volem arribar fins a Cala Taballera haurem de continuar aproximadament uns dos quilòmetres seguit el camí que passa pel Mas Paltre.  Taballera és la veritable reina del Gou.

Els goigs de Sant Baldiri

Ara fa uns trenta anys es va engegar una campanya per a recuperar l´indret anomenada “ Sant Baldiri, la perla perduda del Cap de Creus”. De fet, la recuperació del conjunt no es va poder fer fins que l´ajuntament del Port de la Selva no va rebre la cessió del conjunt arquitectònic  i d’una part de la Vall de Sant Baldiri que encara estava en mans dels ducs de Medinacelli, els hereus dels comptes d’Empúries. Això és però, una altra històriademar.

A Sangre Fria

“Palamós és un poblet de pescadors amb l’aigua tan clara i blava com l’ull d’una sirena. M’aixeco molt d’hora, cap allà a les cinc de la matinada, que és quan els pescadors comencen a feinejar i em desperten amb tant de soroll. Però és bo per a la meva feia”

TRUMAN CAPOTE

A sang freda és el títol d´una de les novel·les més celebres de Truman Capote.  Va dedicar sis any de la seva vida a completar-la a partir d´uns fets reals. Aquesta turbulenta història de crims violents va tenir com a font d´inspiració un dels indrets més bonics de tota la Costa Brava, Cala Sanià.

Cala Sanià és un bonic racó situat entre la platja de Castell i Cala Estreta. El paratge està presidit per la omnipresent figura d´un Mas senyorial d´un blanc immaculat on s´hi va establir l´escriptor en la darrera visita que va fer a Palamós. Per arribar-hi cal prendre el camí de ronda des de Castell.

Cala Sanià amb el Mas que presideix l’indret i on es ca instal·lar Truman Capote al 1962

Entre els anys 1960 i 1962 Truman Capote va estiuejar a Palamós, sempre arribava durant la primavera i marxava ben entrada la tardor. En total hi va passar divuit mesos. Primer va ser a l´Hotel Trias al centre de Palamós, després va llogar una casa amb vistes a la petita platja de la Catifa al mateix port, l´any següent va anar a viure a Sant Antoni de Calonge  i la darrera estada va ser al Mas de Cala Sanià. El pas de l´escriptor a la Costa Brava està reconstruït en el llibre “L´home dels pijames de seda” de Marius Carol.  A Palamós hi trobà l’anonimat i la tranquil·litat que necessitava per enllestir la seva gran obra.

El 26 d´abril de 1960 arriba a Palamós un  Chevrolet negre. Del seu interior baixen l’escriptor, el seu amant i secretari, el també escriptor Jack Dunphy , en Charlie, un bulldog i la Tiatia, una gata siamesa. Porten  vint i cinc maletes d´equipatge i quatre mil folis d’anotacions sobre els assassinats de Kansas que serien la base de la seva nova novel·la.

La popularització de la Costa Brava entre la classe benestant nord-americana de l’època  comença als anys 50 quan Ava Gardner roda a Tossa, Pandora y El holandés errantei a partir d’aquí, d´altres superproduccions i estrelles de Hollywood converteix la Costa Brava en un gran plató de cinema. Aquell ambient internacional atreu també periodistes, diplomàtics  i musics.

Edició en català de la novela que Truman Capote va enllestir a Cala Sanià

El nostre personatge era una persona de costums fixos. Passava la major part del temps tancat escrivint.  Al matí el primer que feia era preparar-se un suc de taronja,  moltes vegades acompanyat amb vodka. Els passejos que feia pel carrer Major eren només per comprar la premsa estrangera i avituallar-se  a la pastisseria Samsó amb olives farcides d´anxova que sembla que el tornaven boig i, amb els destil·lats més delicats. La presencia de l´escriptor va passar molt desapercebuda entre els palamosins, alguns fins hi tot se’n van assabentar del seu pas quan al 2006 es va estrenar el  seu oscaritzat documental biogràfic.

L´estiu de 1962, el darrer que va passar a la Costa Brava,  s´instal·la al  Mas de Cala Sanià. Aquesta mansió va ser construïda pels Woevodsky de Cap Roig als anys 30 per encàrrec de de l´armador britànic Lord Inskape.  Després de la guerra civil hi va viure allí el marquès d´Amurrio, Luís Urquijo i finalment va ser comprada per la família Ferrer Salat.

Al casalot de Cala Sanià és on l´escriptor es va trobar millor. De fet, en aquell moment ja  estava a punt d´enllestir la novel·la i això li va permetre convidar nombroses personalitats de l´època, entre ells la germana de Jackie Kennedy. En aquells temps es va  parlar fins hi tot de la possibilitat que el president dels Estats Units els visités l´estiu següent. Això és però, una altre històriademar.

El casalot de Santa Clotilde

Entre la platja de la  Boadella i la platja de Fenals es troba  omnipresent,  l’imponent Mas de Santa Clotilde que presideix talment, com una mona de pasqua, aquest tros de costa. A la base dels penya-segats d´aquest tram s´hi troben un seguit de freus, illots i algun petit sorral. De ponent a llevant trobem: el freu des Bot, l´Illa des Bot, la cala d’en Serrahina, el sorral d´en Sureda i ja fent partió amb Fenals el Cap d´en Sureda.

El senyorial mas presideix l´entorn

El casalot està rodejat d´uns esplèndids jardins amb unes vistes espectaculars al mar. Sabeu però quina és la seva història?  

Tot comença a l´any 1918 quan Raül Roviralta i Astoul, el Marquès de Roviralta compra la propietat, una vinya coneguda popularment com La Boadella. La seva intenció és construir-hi una Mas aïllat integrat a l’entorn. En un primer moment la finca es va anomenar La Proa, el topònim de l´indret però, més endavant el va substituir pel nom de la seva primera esposa Clotilde Rocamora i Rosés.

La fortuna del senyor Roviralta, a més de l´herència familiar,  provenia dels negocis que havia fet en l´àmbit farmacèutic. Va fundar els laboratoris Andrómaco i va comercialitzar un tònic reconstituent a base d´oli de fetge de bacallà, la glefina, que va tenir molt d´èxit en aquells temps.

Al petit tram de costa està farcit de passos estrets i esculls

En els inicis del projecte, Clotilde Rocamora,  mor de manera sobtada als 32 anys a causa d´una intoxicació. Les cròniques de l’època expliquen la desesperació del Marquès  per la pèrdua de la seva muller. Anys més tard Roviralta es casa amb Odila Arens i a l’’any 1934, acaba l’edificació de l´habitatge  i el matrimoni inaugura la nova residència.

L´interior de la casa va ser projectat i decorat pel mateix Marquès i pel seu amic i pintor Domènec Carles, i en destaquen l’extensa col·lecció de vaixells en miniatura, els tapissos, la ceràmica catalana i les pintures dels artistes del moment. 

Per Santa Clotilde hi van passar importants figures de la vida social i política de l’època com ara Humbert de Saboia, Lluís Companys, Manuel Azaña, Juan Negrín, Francisco Franco o Aristòtil Onassis entre d´altres. Santa Clotilde es va convertir en aquells temps en el punt de reunió de les classes benestants que eren convocades pels amfitrions.

Durant la guerra civil s’alinea obertament amb el bàndol feixista i publica l’assaig “Los problemas de asistencia social en la Nueva España”. En reconeixement  dels seus mèrits, l’any 1952, el Vaticà li va atorgar el títol de marquès de Roviralta de Santa Clotilde. All llarg de la seva vida va impulsar diverses iniciatives socials. En la diada de reis repartia joguines entre els nens més desfavorits. Aquest tradició es va perpetuar fins a l´any de la seva mort, 1979.

Després d´una complicada negociació amb els descendents del Marquès, l´any 1997 els  Jardins són cedits a l´Ajuntament de Lloret a canvi d´una polèmica modificació en la requalificació dels terrenys. La família però va mantenir els diversos habitatges.

Es dona el fet que una neta de Clotilde Rocamora i del Marquès de Roviralta es va casar amb Jose Maria Martínez Bordiu, cosa que uneix la família Rocamora amb la família del dictador feixista.  Així, Clotilde Rocamora es besàvia de José Martínez Bordiu y Bassó, un personatge fosc  que passa algunes temporades al casalot i que ha protagonitzat alguns escàndols.

La Costa de l´ Ametlla (costa nord)

Malgrat que la Costa Brava es consideri el tram de litoral rocós més conegut del nostre país, hi ha d’altres sectors de costa on els afloraments rocosos són destacables i creen un paisatge de primera.

Entre els municipis de l´Hospitalet de l´Infant i l´Ametlla trobem un litoral força espectacular. Es tracta d´un tram rocós amb penya-segats d´origen calcari de baixa i mitjana alçada i molt exposats a l´onatge. La seva naturalesa fa que s´hagin format racons i petites cales que donen al paisatge una singularitat única. En els fons sorrencs de pendent suau es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La franja costanera limita en el seu interior amb alguns municipis i àrees urbanitzades. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila.

La fortificació de Sant Jordi d´Alfama

La millor manera de conèixer aquesta costa és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tot aquest tram arran de mar. Aquest recorregut es pot connectar amb el sector entre l´Ametlla i l´Ampolla.

L´únic punt negre de tot el recorregut són les instal·lacions de les centrals nuclears de Vandellòs situades al sud de la platja del Torn a l´inici del recorregut. Aquí, el camí de ronda transcorre per l´interior i guanyant alçada fins ben bé a la punta de l´Almadrava. A partir d´aquí i un cop travessat el municipi de Calafat el GR92 ressegueix la costa al 100 %. EL topònim d´aquesta platja prové de “temps era temps” en aquest indret s´havia col·locat una d´aquestes catedrals del mar. Avui no hi ha cap resta de l´antiga almadrava que va funcionar en aquest punt i la platja està pràcticament urbanitzada.

A partir d´aquest punt la costa és molt més retallada amb nombrosos racons i petites cales que encara guarden els eu encant malgrat l´incipient urbanització que estan patint. Immediatament després de creuar el municipi de Calafat i el seu infumable circuït ens trobem amb el castell de Sant Jordi d´Alfama, una fortificació edificada al s. XVIII segons l´estil francès de Vauvan i a sobre els fonament d´un monestir datat molt abans Pere I va ordenar la construcció de l’antic monestir per protegir els peregrins i combatre les ràtzies dels sarraïns. Avui, aquest indret estratègic forma part de manera irreverent d´un nucli urbanitzat.

Es tracta d´una costa de penya segats baixos d´origen calcari

A partir d´aquest punt ens endinsem en el paradís de les cales de la costa nord de La Cala, el nom popular del municipi de l´Ametlla de Mar. Un tram de costa que no té res a envejar de la arxiconeguda Costa Brava. El litoral d´aquest municipi de gairebé 20 Km compta amb nombroses platges verges i semi verges envoltades d´una màquia mediterrània típica amb garric i margalló i el rerefons de les muntanyes de Vandellós.

Cala Vidre, Cala Forn, Cala Bufador, Cala Mosques, Cala del Torrent del Pi, Cala Xelín, Platja de l´estany Tort, Cala del Llop Marí o Cala Pixavaques en són alguns dels seus exemples abans d´arribar a la Cala. De totes mereix un esment especial la Cala del Torrent del Pi que forma part del que popularment es coneix com a “les tres cales”, una platja verge amb una zona d´aiguamolls molt ben conservats.

La platja d´Argelers

Al nord de Cotlliure i ja en el terme d´Argelers, es troba un indret anomenat el Racó. En aquest punt acaben els contraforts de les Alberes que formen la costa vermella i comença un immens sorral continu durant centenars de quilòmetres. És la façana litoral de la plana del Rosselló, les platges d´Argelers, de Sant Cebrià, de Canet del Rosselló, del Barcarès i de Leucata són les més conegudes d´aquest troç de costa sorrenca amb un seguit de llacunes litorals que donen una personalitat única al paisatge.

La Costa del Rosselló és avui una àrea turística de primer ordre amb totes les seves infraestructures adreçades al lleure i al plaer i amb complexos hotelers que arriben fins a la primera línia de mar creant veritables ciutats de vacances.

No fa pas massa anys aquestes platges van esdevenir un veritable infern per a milers de persones, moltes d´elles civils, que fugien de la persecució franquisto-feixista un cop acabada la guerra civil i esperaven trobar a la república francesa, el país dels drets humans, el seu aixopluc.

Refugiats arribant al camp d´Argelers. Foto: Robert Capa

El camí de l´exili pels refugiats s´estroncà al ser conduïts als camps de concentració que es van construir a les mateixes platges que avui són ocupades pels turistes. De tots, el camp de refugiats d´Argelers va ser el primer i ha estat el més conegut malgrat que també n´hi havia d´altres a Sant Cebrià, a el Barcarès, a Ribesaltes o a Adge.

El camp de refugiats d´Argelers es construí a corre cuita en quinze dies. La seva missió era mantenir controlats els milers de refugiats que arribaven pel camí de l’exili. Va ser inaugurat al febrer de 1939. Es trobava al nord de la platja d´aquest municipi, a la platja del Tamariguer. Les previsions inicials era que els retinguts no passessin més de quinze dies al camp però la realitat va ser una altre molt més dura.

En el camp no hi havia cap barracó per a protegir a les persones de les inclemències meteorològiques i aquests es protegien del fred de l´hivern fent forats a la sorra per dormir. El camp d´Argelers era només un immens sorral envoltat per una tanca de filat espinós per evitar la fugida dels presos i vigilats sobretot per la legió estrangera francesa. Set dies després d´estar enllestit ja hi havia més de 100.000 exiliats reclosos en unes condicions molt dures: fam, fred, malalties, violacions,… i es calcula que hi van passar més de 450.000 persones que tenien l´status de presoners de guerra.

Republicans a la platja d´Argelers

Les condicions de vida dels reclosos es van agreujar quan els nazis van ocupar part de França i el govern de Vichy va prendre mesures sobre els jueus, immigrants, comunistes o gitanos. En molts casos, el camp d´Argelers va ser el preludi d´altres destinacions molt més sinistres com Mauthausen, on van ser portats més de 7.000 espanyols procedents sobretot d´Argelers.

Avui Argelers ha recuperat la seva memòria històrica respecte a aquest trist capítol. Si passegeu pel passeig marítim, avui Avinguda de la Retirada del 1939, hi trobareu un monòlit que recorda aquests fets tant luctuosos. També us podreu adreçar al Cementiri dels Espanyols, una immensa fossa comuna on s´hi dipositaven els restes dels que hi van deixar la pell a la platja d´Argelers.

Sembla que la història sigui cíclica i que molts no recordin aquest passat. Això eés però, una altre històriademar

La prova dels Mateu

Si alguna vegada heu fet el camí de ronda entre Llançà i Colera, segur que recordareu que hi ha un tram on aquest queda tallat i per continuar, en el millor dels cassos, ens haurem de descalçar, grimpar o mullar-nos els peus.

Un cop arribats a la platja de Garbet i una vegada travessada la riera del mateix nom, el camí desapareix com per art de màgia i l´única manera de continuar és anar saltant de roca en roca fins arribar a la cala de Port d´en Joan a uns tres cents metres de Garbet. Estem al cor de la finca dels Mateu i ells són els responsables d´aquesta mena de “coitus interruptus” i d´aquesta privatització unilateral del domini públic. Aquest pas s’anomena de manera popular com la “prova dels Mateu” i serveix per comprovar els nostre sentit de l´equilibri i de temeritat i recordar-nos alhora que els privilegis d´uns quants encara continuen.

Els cartell ens dirigeix cap a la prova dels Mateu. Aquí sembla que allò del domini públic algú s´ho va passar pel forro

La Cala del Port d´en Joan conserva encara els senyals que, no fa pas tant de temps, aquell indret era una platja totalment privada, la residència d´estiu d´uns poderosos, els propietaris del Castell de Peralada. Una nissaga fortament connectada amb el regim franquista primer i amb els primers governs democràtics de Catalunya més tard. Les edificacions, la piscina o l´embarcador en són els senyals més clars d´aquest passat sumptuós i irreverent.

La Nissaga dels Mateu s´inicia amb Damià Mateu que va fer fortuna en la industria siderúrgica i més endavant va fundar la companyia Hispano Suiza. A l´any 1923 va comprar el castell de Peralada com a regal de noces pel seu fill Miquel. El seu hereu, Miquel Mateu, conegut també com a Miquel del ferros, va presidir la Caixa de Pensions i controlava el diari de Barcelona. Va ordenar la construcció de l´estança vacacional als terrenys de la platja de Garbet on la família hi passava els estius. Va ser conseller nacional de Falange Española i evidentment era amic personal del dictador Franco. En esclatar la guerra es va passar al costat nacional i va formar part de l´estat major dels feixistes. Com a premi a la seva fidelitat l´endemà de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona en va ser anomenat alcalde i va exercir en aquest càrrec fins al 1945. A partir d´aquesta data va ser anomenat ambaixador espanyol a París.

Arreu senyals de prohibició, no fos cas que,…

El dictador Franco visitava amb certa regularitat als Mateu i passava algunes temporades a la finca de Garbet on es va fer construir un gros embarcador que va acollir en diverses ocasions a l´Azor, el iot del dictador. Altres personalitats il·lustres que també van passar per la finca van ser Josep Pla o Salvador Dalí.

La seva filla, Carmen Mateu es va casar amb un destacat membre de la burgesia catalana, Artur Suqué, fortament connectat als governs convergents de l´època i especialment amb Jordi Pujol i Lluis Prenafeta. En aquests temps, es va intentar netejar la imatge del passat de la família amb un festival de Música.

En aquesta mateixa finca s´hi troben les 12 ha de vinya on els hereus dels Suqué-Mateu, hi produeix entre d´altres el Finca Garbet o Aires de Garbet, uns vins excel·lents que no ens han de fer oblidar que els Mateu són els responsables d´aquest tall vergonyós en el camí de ronda, la prova dels Mateu.

La Costa de l´Alt Maresme

L´Alt Maresme és un ens sense valor administratiu que te una façana marítima que va des d´Arenys de Mar fins a la punta de la Tordera. Una vintena de quilòmetres de costa presidits en tot moment per la silueta immutable del Montnegre. Malgrat que pertanyi a la comarca del Maresme, aquest tros de territori té uns elements que la fan molt més unida als municipis de la Selva marítima.

Un dels elements més destacats de tot aquest recorregut és la presència d´antics búnquers de defensa que romanen immutables al pas del temps i que ens evoquen a un passat que no s´ha de tornar a repetir.

L´itinerari comença a Arenys de Mar, a la platja de la Picordia o primera platja, el sorral a ponent del majestuós port d´Arenys i acaba a la mateixa badia de Blanes. Al llarg d´aquesta navegació resseguirem les poblacions d´Arenys de mar, Canet, Sant Pol, Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Blanes.

La costa de l´Alt Maresme és rectilínea i sense gaires refugis en cas de temporal

Entre Arenys de Mar i la punta del Capaspre a Calella, la costa és converteix en un llarg sorral continu que va disminuint la seva superfície a mesura que ens allunyem de l’escullera del port d´Arenys. La continuïtat de les platges només es trenca per la presencia d´alguns espigons entossudits a retenir els sediments i protegir aquells racons i d´alguns afloraments rocosos que intueixen la proximitat a la Costa Brava: les roques Blanques, les roques de la Murtra i finalment la Roca Grossa totes elles coronades per entossudits corbs marins que volen mostrar-se com uns maresmencs més. El petit tram entre la platja de la Roca Grossa i l´inici de la platja de Calella de diversos centenars de metres, és ple d´afloraments rocosos i petites platges presidides pel far de Calella.

Si el port d´Arenys es l´obstacle artificial que reté sediments a la seva banda de llevant, la punta del Capaspre és l´accident geogràfic que també ho fa i crea el gran sorral de Calella, Pineda i Santa Susanna. I, és clar, amb l´inici de la platja de Calella comencen a proliferar els establiments turístics que formen un entramat continu entre els nuclis urbans i els terrenys agrícoles que han sobreviscut.

A llarg de tot els recorregut ens segueix la silueta del Montnegre

A Malgrat de Mar hi conviuen en una harmonia imperfecte hotels, càmpings, polígons industrials i el nucli de la població. Al bell mig de la petita badia que forma Malgrat amb el Pla del Grau hi ha La Pilona, l´únic element que ens evoca un passat on l´activitat econòmica dels malgratencs era molt diferent a l´actual. Abans, punt d´amarrament de nombroses naus amb un tràfec frenètic de materials i avui, convertida en refugi de gavines, gavians, xatracs i corbs marins i en espai de solitud.

Abans d´assolir la punta de la Tordera ens apareix el Pla de Grau, la gran plana deltaica de la Tordera que havia estat el rebost d´aquest racó de territori i que ara, cada vegada més, es veu ofegada en nom d´un mal entès progrés. Aquest és un espai on s´hi barregen els camps i conreus, els erms, els arbrats dispersos, la zona industrial i els càmpings. Aquesta és la més gran extensió agrícola de la comarca.

A l´extrem, la desembocadura de la Tordera amb la barra d´arena que evita el seu ràpid desguàs a mar s’hi crea una llacuna litoral molt interessant des del punt de vista biològic. Avui encara, ens entossudim a obrir aquest barra per a permetre el pas d´aigua. És que no hem entès res.

Finalment, la platja de S´Abanell, el barri dels pins i la badia de Blanes amb Sa Palomera al mig talment com una mona de pasqua.