D’aquestes aigües passarem a les de l’anomenat Pla de Tudela, que presenta un paisatge lunar d’un dramatisme inarrenable. Josep Pla. Guia de la Costa Brava.

Continuem el nostre recorregut imaginari deixant enrere l’imponent Cap de Norfeu i el seu Gat i ens  endinsem plenament al Cap de Creus, aquí, la  singularitat del paisatge ve donada pels processos geològics que van ocórrer en aquesta àrea al llarg de la seva història geològica.

En aquest cas, a més dels processos geològics, hi ha d’altres elements que intervenen també en el modelat del paisatge com els agents erosius: en especial el vent, els temporals de mar,  l’elevada salinitat ambiental i les partícules en suspensió de sorra i de cristalls de sal que actuen com a un veritable morter.

La suma de tot plegat crea un   paisatge geològic  característic format per  la combinació dels esquistos, de color gris brunenc  i  de les pegmatites de coloració molt més clara.  En moltes zones els esquistos es veuen talment envaïts per les pegmatites.

Una altra característica dels materials geològics del Cap de Creus és la presència de múltiples cavitats en les roques que les assemblen talment a un formatge de gruyére. Aquest tipus de modelat rep el nom d’erosió alveolar i aquestes cavitats són les tàfones i els alvèols segons sigui la seva mida. Normalment s’anomenen alvèols a les perforacions de petita mida, de fins a uns pocs centímetres mentre que les tàfones són més grosses. Tant les tàfones com els alvèols són fruit de l’impacte de les partícules associades al vent i a la tramuntana.

Als peus mateix dels penya-segats de Punta Prima hi trobem la nostra Illa de Mallorca particular, una roca que, segons diuen, té la mateixa forma que la seva germana gran.

A l’extrem més oriental de la badia de Cadaqués hi trobem la silueta punxeguda d’un illot amb una toponímia fantàstica, es traca d’ Es Cucurucuc, veritable signe d’identitat dels Cadaquesencs. El color fosc dels seus esquistos contrasten amb la blanca lluminositat de la façana litoral del municipi.

Sota mateix de la silueta imponent del far i just abans de creuar el Cap, hi ha una cavitat producte dels capricis de la naturalesa, es tracta de la Cova de l’ Infern, un passadís obert pels dos costat. El mot prové de les tonalitats vermelloses que pren amb la sortida del Sol i que sembla talment la porta de l’infern.

El punt més oriental de la Península Ibèrica és l’illot de la Massa d’Or, conegut popularment amb el nom de Sa Rata per la semblança que té el seu perfil a aquest rosegador.

Un cop passat el cap trobem el màxim exponent dels capricis geològics de la zona: el Pla de Tudela.  Aquí, les pegmatites hi predominen, algunes d’elles creen formes inversemblants que van fer córrer la  imaginació i que van inspirar artistes d’arreu com ara Josep Pla, Josep Mª de Segarra, Ian Gibson, J.V Foix, Anna Mª Dalí  o el seu germà, el gran  Salvador Dalí.

Passejant pel mateix Pla trobem blocs de pegmatites formant  escultures naturals que ens deixen bocabadats per la seva majestuositat. Segons l’angle en que les observem i la incidència de la llum veiem formes fantàstiques. A la Gran Sala hi trobem el millor museu natural de l’univers on les formes enormes del Camell i de l’Àliga tenen la millor ubicació possible. La nostra ruta continua pel Mar d’Amunt, el paisatge en aquest punt és el màxim exponent de les intrusions de les pegmatites entre els materials pissarrosos i dels plegaments que més endavant van patir. Això és però, una altra històriademar.