La farola, la farola, la farola, la farola
La farola, la farola, la farola, la farola
La fa ro la (Miquel del Roig)

Catalunya és un país molt poca tradició pel que fa al coneixement dels fars. Hi ha un cert desconeixement d’aquestes infraestructures tan necessàries per a la navegació A més, la pràctica totalitat de fars de la nostra costa es troben a “terra ferma”. N´hi ha un però que està situat mar endins i que és el més desconegut de tots. Aquest és far del Cap de Tortosa, també anomenat far de l´Illa de Buda o simplement la Farola. Es troba davant la desembocadura de l´Ebre a unes dues milles de la costa.

Anar fins a La Farola en caiac em recorda la gran quantitat de fars d’aquest tipus que hi ha a la Bretanya. Aquest travessia em transporta a les fredes i estimades aigües bretones i a la enorme cultura que tenen els seus habitants per aquest tipus d’infraestructures. Avui, la farola resta immutable amb una actitud prepotent desafiant els temporals i les onades. Les aus marines són els seus guardians custodis i de tant, en tan algun pescador despistat prova sort.

La costa del delta de l’Ebre és un dels indrets on la navegació és un xic complicada. En aquest punt, els aports al·luvials del riu creen baixos molt traïdors per a la navegació costanera. De ben antic es va  veure la necessitat de senyalitzar aquesta zona que ja es va incloure al primer “Plan de Alumbrado Marítimo de España” a l’ any 1847. En aquest document es preveia la construcció de tres fars al mateix delta que, en ordre de prioritats, eren: el far de l’Illa de Buda, el far de la Punta de la Banya i el far de la Punta del Fangar. El substrat tou i inestable d’aquesta àrea va fer endarrerir i complicar aquest projecte.

El far original data del 1860 i fou enfonsat definitivament per diversos temporals. La primera construcció es va situar al mateix extrem de l’illa de Buda. La regressió que històricament ha anat patint el delta va anar fent  avançar el mar i aquest va descalçar aquell primer far que poc a poc es va anar abandonant. El nadal de 1961 una forta tempesta la feu desaparèixer  i els diversos intents de refer-la i crear defenses no van servir per res fins que, a l’any 1965, el terreny va cedir i l’estructura es va cedir i s’ensorrà. El far actual data del 1984 i consisteix en una torre metàl·lica d´alumini. Ara, cent setanta anys més tard, encara constatem que la regressió del delta i l’ embat del mar és del tot imparable.

Per arribar fins a la farola cal, evidentment, una embarcació. La sortida es pot realitzar des del port de Deltebre. A partir d´aquí haurem de navegar fins  a la desembocadura i sortir a mar obert. En aquest punt cal prendre atenció ja que el contacte entre el riu i el mar combinat amb el poc fons genera normalment onades que cal sortejar. Un cop a mar obert, prenem rumb cap al SE  i al cap de poc divisarem  la silueta de la farola.

Aquesta travessia fins al far és una mica més de dues milles nàutiques, malgrat que en línia recta, des de l’Illa de Sant Antoni, la distància a la costa no arriba a mitja milla. De totes formes, cal tenir molt present la configuració del  mateix delta, ja que si aquest no existís, la distància a la costa (La Ràpita o L’Ampolla) seria de més de 10 milles. És precisament aquest fet el que fa que aquesta sortida, si la fem amb embarcacions sense motor, sigui si més no, delicada ja que si entra una mica de mestral, el vent predominant a la zona, ens allunyaria de manera irremeiable de la costa essent molt difícil el retorn si les ventades són fortes. A més, el poc fons de la zona fa que en aquestes situacions s´aixequin fàcilment les onades.

*Aquesta històriademar va ser publicada incialment l’octubre de 2012