Arxiu d'etiquetes: fars

La Farola, la Farola*

Publicat el per
1

La farola, la farola, la farola, la farola
La farola, la farola, la farola, la farola
La fa ro la (Miquel del Roig)

Catalunya és un país molt poca tradició pel que fa al coneixement dels fars. Hi ha un cert desconeixement d’aquestes infraestructures tan necessàries per a la navegació A més, la pràctica totalitat de fars de la nostra costa es troben a “terra ferma”. N´hi ha un però que està situat mar endins i que és el més desconegut de tots. Aquest és far del Cap de Tortosa, també anomenat far de l´Illa de Buda o simplement la Farola. Es troba davant la desembocadura de l´Ebre a unes dues milles de la costa.

Anar fins a La Farola en caiac em recorda la gran quantitat de fars d’aquest tipus que hi ha a la Bretanya. Aquest travessia em transporta a les fredes i estimades aigües bretones i a la enorme cultura que tenen els seus habitants per aquest tipus d’infraestructures. Avui, la farola resta immutable amb una actitud prepotent desafiant els temporals i les onades. Les aus marines són els seus guardians custodis i de tant, en tan algun pescador despistat prova sort.

El far del Cap de Tortosa o La farola

La costa del delta de l’Ebre és un dels indrets on la navegació és un xic complicada. En aquest punt, els aports al·luvials del riu creen baixos molt traïdors per a la navegació costanera. De ben antic es va  veure la necessitat de senyalitzar aquesta zona que ja es va incloure al primer “Plan de Alumbrado Marítimo de España” a l’ any 1847. En aquest document es preveia la construcció de tres fars al mateix delta que, en ordre de prioritats, eren: el far de l’Illa de Buda, el far de la Punta de la Banya i el far de la Punta del Fangar. El substrat tou i inestable d’aquesta àrea va fer endarrerir i complicar aquest projecte.

El far original data del 1860 i fou enfonsat definitivament per diversos temporals. La primera construcció es va situar al mateix extrem de l’illa de Buda. La regressió que històricament ha anat patint el delta va anar fent  avançar el mar i aquest va descalçar aquell primer far que poc a poc es va anar abandonant. El nadal de 1961 una forta tempesta la feu desaparèixer  i els diversos intents de refer-la i crear defenses no van servir per res fins que, a l’any 1965, el terreny va cedir i l’estructura es va cedir i s’ensorrà. El far actual data del 1984 i consisteix en una torre metàl·lica d´alumini. Ara, cent setanta anys més tard, encara constatem que la regressió del delta i l’ embat del mar és del tot imparable.

Per arribar fins a la farola cal, evidentment, una embarcació. La sortida es pot realitzar des del port de Deltebre. A partir d´aquí haurem de navegar fins  a la desembocadura i sortir a mar obert. En aquest punt cal prendre atenció ja que el contacte entre el riu i el mar combinat amb el poc fons genera normalment onades que cal sortejar. Un cop a mar obert, prenem rumb cap al SE  i al cap de poc divisarem  la silueta de la farola.

Aquesta travessia fins al far és una mica més de dues milles nàutiques, malgrat que en línia recta, des de l’Illa de Sant Antoni, la distància a la costa no arriba a mitja milla. De totes formes, cal tenir molt present la configuració del  mateix delta, ja que si aquest no existís, la distància a la costa (La Ràpita o L’Ampolla) seria de més de 10 milles. És precisament aquest fet el que fa que aquesta sortida, si la fem amb embarcacions sense motor, sigui si més no, delicada ja que si entra una mica de mestral, el vent predominant a la zona, ens allunyaria de manera irremeiable de la costa essent molt difícil el retorn si les ventades són fortes. A més, el poc fons de la zona fa que en aquestes situacions s´aixequin fàcilment les onades.

*Aquesta històriademar va ser publicada incialment l’octubre de 2012

Far del Cap Aspre

Publicat el per
Respon

Tinc una casa molt gran. Casa meva va  des del Castell de Burriac i fins al far de Calella. En aquest espai em moc diàriament, algunes vegades per raons laborals i d’altres familiars. Quan veig en l’horitzó la silueta d’aquestes edificacions que fan de partió em dona sempre una sensació de tranquil·litat, de que estic arribant a casa meva.

Cada dia de cada dia, al mati amb l’alba i la tarda amb la prima, passo per sota de la silueta del magnífic far de Calella, talaia que domina aquest territori i que li dona una personalitat única al paisatge. En moltes ocasions m’hi aturo una estoneta en algun dels miradors d’abans d’entrar a Calella. En funció de l’època de l’ any, gaudeixo de la sortida del Sol, dels corbs marins de la roca grossa, de l’embat de les onades sobre la costa, d´algun sonsarie o tresmaller calant l’art a pet d’ona,… Però sempre la visió omnipresent i immutable del far a la meva esquena recordant-me que sóc a casa. Són tot just només cinc minuts de contemplació, de relaxació i de carregar les piles per la jornada que està a punt de començar. Si els fars guien als navegants, el far de Calella, em recorda que he d’anar a la feina i m’assenyala el camí.

El far de Calella o del Cap Aspre. Foto: José Pérez

Sensacions semblants són les que devien experimentar els navegants en observar la llum tranquil·litzadora del far en temps de cabotatge, una activitat econòmica de primer ordre fins que la línia fèrria va connectar els pobles “de mar” i ens va desconnectar de la façana litoral.

El Far de Calella o Far del Cap Aspre és un dels símbols més coneguts de Calella. La farola, com l’anomenen els pescadors i els navegants  de la zona, s´usa també com a senyal per enfilar algun altre punt i per a situar-se a sobre dels caladors curuls de peix.

El Cap Aspre es troba situat a l’extrem de ponent del municipi, en un petit promontori de poc més  cinquanta metres d´alçada. Precisament gràcies a aquest modest cap, Calella gaudeix d´un sorral força estabilitzat que ha permès desenvolupar una industria turística primerenca, i és que els calellencs d’avui li deuen molt a aquest caprici de la geografia.

El far de Calella es troba al costat mateix de la carretera nacional 2

El far es va començar a construir a l’octubre de 1856 sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada sobre les restes d’una antiga fortificació de defensa envers les ràtzies pirates barbarescos que van  assotar aquesta costa. En un primer moment la llanterna era alimentada amb oli a pressió i més endavant el combustible va ser substituït per la parafina i el petroli. A l´any 1916 s’electrifica i es millorà la part òptica i al 1927, es va substituir l’aparell òptic per un altre de més potent equipat amb interruptors automàtics.  Avui la llum del far és visible fins a una  distància d’unes trenta-tres milles nàutiques i és conegut en les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons.

L´edifici és de planta baixa i forma quadrada amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. Malgrat que la seva distribució interior ha patit alguna  variació d´ençà de la seva construcció, l´exterior conserva la mateixa imatge de quan va ser construït.

A ponent del far del Cap Aspre, en un turó veí, es troben les restes de les torretes, unes antigues torres de telegrafia òptica d´us civil que van ser construïdes en la mateixa època que el far. L’estació s’anomenava la Patona i el  sistema de senyals en aquest cas anava des de Montjuic fins a la Jonquera. Això és, però, una altra històriademar.

La Costa de l´Alt Maresme

Publicat el per
Respon

L´Alt Maresme és un ens sense valor administratiu que te una façana marítima que va des d´Arenys de Mar fins a la punta de la Tordera. Una vintena de quilòmetres de costa presidits en tot moment per la silueta immutable del Montnegre. Malgrat que pertanyi a la comarca del Maresme, aquest tros de territori té uns elements que la fan molt més unida als municipis de la Selva marítima.

Un dels elements més destacats de tot aquest recorregut és la presència d´antics búnquers de defensa que romanen immutables al pas del temps i que ens evoquen a un passat que no s´ha de tornar a repetir.

L´itinerari comença a Arenys de Mar, a la platja de la Picordia o primera platja, el sorral a ponent del majestuós port d´Arenys i acaba a la mateixa badia de Blanes. Al llarg d´aquesta navegació resseguirem les poblacions d´Arenys de mar, Canet, Sant Pol, Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Blanes.

La costa de l´Alt Maresme és rectilínea i sense gaires refugis en cas de temporal

Entre Arenys de Mar i la punta del Capaspre a Calella, la costa és converteix en un llarg sorral continu que va disminuint la seva superfície a mesura que ens allunyem de l’escullera del port d´Arenys. La continuïtat de les platges només es trenca per la presencia d´alguns espigons entossudits a retenir els sediments i protegir aquells racons i d´alguns afloraments rocosos que intueixen la proximitat a la Costa Brava: les roques Blanques, les roques de la Murtra i finalment la Roca Grossa totes elles coronades per entossudits corbs marins que volen mostrar-se com uns maresmencs més. El petit tram entre la platja de la Roca Grossa i l´inici de la platja de Calella de diversos centenars de metres, és ple d´afloraments rocosos i petites platges presidides pel far de Calella.

Si el port d´Arenys es l´obstacle artificial que reté sediments a la seva banda de llevant, la punta del Capaspre és l´accident geogràfic que també ho fa i crea el gran sorral de Calella, Pineda i Santa Susanna. I, és clar, amb l´inici de la platja de Calella comencen a proliferar els establiments turístics que formen un entramat continu entre els nuclis urbans i els terrenys agrícoles que han sobreviscut.

A llarg de tot els recorregut ens segueix la silueta del Montnegre

A Malgrat de Mar hi conviuen en una harmonia imperfecte hotels, càmpings, polígons industrials i el nucli de la població. Al bell mig de la petita badia que forma Malgrat amb el Pla del Grau hi ha La Pilona, l´únic element que ens evoca un passat on l´activitat econòmica dels malgratencs era molt diferent a l´actual. Abans, punt d´amarrament de nombroses naus amb un tràfec frenètic de materials i avui, convertida en refugi de gavines, gavians, xatracs i corbs marins i en espai de solitud.

Abans d´assolir la punta de la Tordera ens apareix el Pla de Grau, la gran plana deltaica de la Tordera que havia estat el rebost d´aquest racó de territori i que ara, cada vegada més, es veu ofegada en nom d´un mal entès progrés. Aquest és un espai on s´hi barregen els camps i conreus, els erms, els arbrats dispersos, la zona industrial i els càmpings. Aquesta és la més gran extensió agrícola de la comarca.

A l´extrem, la desembocadura de la Tordera amb la barra d´arena que evita el seu ràpid desguàs a mar s’hi crea una llacuna litoral molt interessant des del punt de vista biològic. Avui encara, ens entossudim a obrir aquest barra per a permetre el pas d´aigua. És que no hem entès res.

Finalment, la platja de S´Abanell, el barri dels pins i la badia de Blanes amb Sa Palomera al mig talment com una mona de pasqua.

Vinyes verdes vora el mar

Publicat el per
2

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard.
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
(Josep Mª de Segarra)

La costa rocallosa de l’Albera, la Marenda, és coneguda també com a la Costa Vermella. El nom, segons alguns, es deu a l’antiga extracció de corall que hi havia en aquesta zona. Segons altres, les tonalitats rogenques dels esquistos contrastant amb la blavor de l’aigua és qui va donar-li nom. Sigui com sigui, la costa vermella, posa en contacte el massís de l´Albera amb el mar Mediterrani. Els límits de la mateixa són la punta del Falcó, punt on acaba la Costa Brava i administrativament comença l’estat francès, i es perllonga fins el Racó (Le Racou), darrer tram de costa rocós al sud de la platja d’Argelers. De fet, malgrat les fronteres, la costa vermella juntament amb la del Cap de Creus, formen una unitat indissociable.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El paisatge de la costa vermella és ordenat. Foto: Jordi Marcó

Es tracta d’un litoral enormement retallat pels efectes desgastadors de les torrenteres i els cops de mar i de vent que, han originat una gran quantitat de golfs i badies o majestuosos caps. La badia de Paulilles és un dels tresors naturals de la zona, la seva rera platja allotja una oferta cultural de primer ordre. A les instal•lacions de l’antiga fàbrica de dinamita hi podeu trobar un centre d’interpretació del territori i de les activitats nàutiques tradicionals. La restauració de les naus abandonades de la factoria Nobel ha estat feta amb molta cura i el resultat final és un complex, a primera línia de mar, lliure de l’especulació immobiliària tant de moda al sud. Tancant el levant de la badia es troba el majestuós cap de Biarra (o Béar), el més important d’aquesta costa juntament amb el cap de Cervera.

Entre el cap de Perafita i el cap d´Ullastrell s’estén la Reserva Marina de Cervera -Banyuls. En total 617 Ha de superfície protegida des de l’any 1974 i que en l’actualitat forma part de la xarxa Natura 2000 d’espais protegits en l’àmbit europeu. En aquest sentit es remarcable el sender submarí que hi ha a la platja de Perafita o els aquaris del laboratori Aragó a Banyuls.

1377580_l

Cotlliure és senyorial

Els quatre municipis costaners d´aquest sector: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure, tenen cadascun el seu encant. Cervera és lloc de pas i ciutat bessona amb Portbou. Banyuls amb els carrers d´una intensa olor de vi. Portvendres d’aires mariners i on es respira l´activitat pesquera.  Cotlliure és senyorial, avui curulla de turistes, en el passat residencia d’estiu dels reis de Mallorca i Aragó. La torre de Santa Maria i el Castell Reial en van ser els muts testimonis.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Vinyes verdes vora el mar. Foto: Jordi Marcó

Aquesta terra de paisatge tranquil en comparació al desgavell que trobem més al sud. Aquí les vinyes arran d’aigua ordenen de forma harmònica. La vinya forma part de la cultura d’aquet país on els costers pedregosos projecten sobre el blau del mar les rengleres de ceps talment com si se submergissin en ell. Els seus vins, sota la AOC Banyuls-Cotlliure, són de molta anomenada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els costers pedregosos de la costa vermella. Foto: Jordi Marcó

Malgrat que la fil•loxera, al 1880, va destruir la practica totalitat de les vinyes de les Alberes, aquestes es van recuperar gràcies als ajuts governamentals que va permetre replantar nous ceps resistents a aquest flagell. Al sud en canvi, la falta d’assistència administrativa va ser el cop definitiu per a la desaparició de les vinyes verdes vora el mar. En aquest cas, les antigues feixes, han estat ocupades per brolles i màquies, comunitats vegetals piròfiles que han contribuït a la propagació dels incendis forestals. De fet la pervivència de les vinyes ha actuat com a tallafocs natural mentre que la màquia, ho ha fet en sentit contrari.

 

La llum de la fi del món

Publicat el per
Respon

Uns anys abans de l’enrunament  del ClubMed del Cap de Creus, hi ha haver una actuació semblant amb l’enderroc del far que es va construir per a filmar la pel·lícula, “Light at the egde of the world”  traduïda al nostre país com a “La luz del fin del mundo” (1971) dirigida per Kevin Billington i protagonitzada per  Kirk Douglas, Yul Bryner a més de Fernando Rey i Samantha Eggar.

cartell

Cartell de la pel.lícula “El faro del fin del mundo” rodada al Cap de Creus

La film estava basat en la novel·la  pòstuma de Jules  Verne “El far de la fi del món” i es va rodar gairebé tota  al Cap de Creus i a Cadaqués, malgrat que  també hi ha altres localitzacions a la península. El rodatge de la pel·lícula i la presència de les estrelles de Hollywood va trasbalsar durant unes setmanes la tranquil·la vida dels habitants de Cadaqués com mostren els retalls de la  premsa de l’època.

premsa5

Fotografia de l´època amb el far i el vaixell pirata

És la història d’uns pirates que assalten el far situat a l´extrem del Cap d´Hornos. El seu pla consisteix en apagar la llum del far i esperar que algun vaixell embarranqui contra la costa per  fer-se amb el botí.

fotogrames

Alguns fotogrames de la pel.lícula

De fet, l’edificació només va servir com a decorat per a rodar la pel·lícula i no tenia cap sentit mantenir-la dempeus després del rodatge. Allò que havia de ser una obra efímera, va aguantar tramuntanada rere tramuntanada, durant més de 35 anys, fins que el 2006 es va decidir enderrocar-la definitivament.

Aquest far, degut al seu aspecte abandonat, era anomenat de manera popular com “el far vell” en contraposició a far del Cap de Creus que està en servei.  Els blocs de formigó prefabricat amb que estava fet però, indicava de manera clara la seva construcció recent.

far fi mon

EL far de la fi del món en una fotografia de Carles Nualart (1993)

Construït ben bé a l’extrem més oriental del Cap de Creus, just al davant de S´Encalladora, i del freu de Sa Claveguera, el far ha estat el  tot un símbol  del  paisatge d’aquest indret durant molt de temps.

En realitat el far de la fi del món que va inspirar l’obra de Verne era el de  San Juan de Salvamento que es trobava a la “Isla de los Estados” , al punt més meridional del  Cap d´Hornos. L’illa forma  part de la província Argentina de Tierra del Fuego i del departament i d’ Ushuaia.

Un far molt particular

Publicat el per
3

Els fars han estat per a mi  una constant que m´ha acompanyat al llarg dels anys. La seva silueta sempre ha tingut alguna cosa que m’atreia, potser la seva llum que trenca la foscor de la nit i dona tranquil·litat a qui la observa.

De tots, els de la Bretanya i Normandia, sotmesos als embats dels temporals i de les onades,  són els més famosos. A la mediterrània, i a la costa  catalana estan fets  a una escala molt  més domèstica.

A casa nostra, el més  conegut és el far del Cap de Creus, que ens obre el dia cada dia.

Pel costat del far de Calella hi passo cada dia de cada dia. Talment sembla que m’assenyali el camí cap a la feina, no fos cas que em desorientés.

El far de Tossa, amb les muralles de la vil.la vella, el far de Cala Nans, amb la visió de Cadaqués al fons de la badia, el far del Cap de Sant Sebastià a Llafranc, sobre el majestuós penya-segat, el far de la Punta del Fangar al delta de l’Ebre, o el far del Cap de Tortosa a mar obert,….

De tots però, n’hi ha un que no es troba a les cartes nàutiques. Em refereixo al far de Can Jalpí a Arenys de Munt, a cinc quilòmetres de la costa i rodejat d´alzines i pins. El far es troba a l´interior de la finca del mateix nom avui  convertida en un parc públic.  El de Can Jalpí es un far de muntanya. En aquest cas en lloc de navegants, el far ofereix recer als muntanyencs.