Un món que s’enfonsa

La pesca marítima és un dels àmbits productius de la nostra economia que està patint un sotrac molt gros que el pot arribar a portar a la seva pràctica desaparició. Dins el sector primari, tant la pagesia com la ramaderia tenen valor afegit que els dona força i que  no existeix en l’àmbit pesquer. Tan en el cas del  pagès com en el del  ramader, malgrat que les seves explotacions no acabin de ser competitives no desapareixeran mai ja que juguen un paper cabdal en el modelat del territori.

Us imagineu un món sense ni pagesos ni ramaders? L’abandonament de conreus i pastures tindria unes conseqüències nefastes per a tota la societat. El paisatge canviaria i les masses forestals, sense cap mena de control, anirien ocupant l’espai rural convertint-lo en un autèntic polvorí pels incendis forestals. L’administració, sabedora d’aquest rol , no permetrà sota cap concepte la pèrdua d’aquestes activitats i les haurà de subvencionar irremeiablement per a garantir la perpetuïtat del territori.

En canvi, en l’àmbit pesquer no succeeix el mateix. La pèrdua d’aquest sector només tindria conseqüències en ell mateix ja que el patrimoni material i immaterial que el rodeja s’acabaria perdent. A més, la desaparició del sector propiciaria un seguit d’oportunitats immobiliàries a primera línia de costa i això, en aquest país, és sinònim de diner fàcil i ràpid. En conseqüència fins i tot hi hauria sectors interessats en aquesta  pèrdua.

Sota el meu punt de vista hi ha dues grans raons que han portat el sector a aquest  carreró sense sortida.  Per un costat l’Administració està fent aplicar tot allò que durant molt de temps no va poder fer per les reticències del propi sector, i és clar, aquest seguit de normes són vistes pels propis pescadors com la fi d’una era. La força del sector i el titubeig de l’administració  ha perjudicat els uns i els altres. En un altre sentit, els hàbits de consum i de compra del producte fresc estan canviant de forma molt ràpida i els establiments de venda de peix al detall dia rere dia van abaixant les persianes per manca de rendibilitat.

El vaixell Familia Rivas, de ser el millor a estar desballestat

A les dàrsenes pesqueres és cada vegada més fàcil veure embarcacions de pesca abandonades. Un exemple és la Família Rivas, una embarcació de teranyina de darrera generació que va ser construïda amb tots els avenços tecnològics del moment. L’armador pensava rendibilitzar la inversió en poc temps a costa de sucoses captures de sardina i especialment seitó. Avui l’ embarcació està pràcticament desballestada després d’un llarg periple a causa del seu embargament. A hores d’ara és  gairebé impossible que ningú inverteixi en el sector malgrat les sucoses subvencions que arriben d’Europa.

Com un degoteig tanquen les petites peixateries . Cal reivindicar el paper del peixater de confiança

Per un altre costat els hàbits de consum estan canviant de manera molt ràpida i això ho pateixen a les peixateries. Ens estem acostumant a comprar el peix en grans cadenes de supermercats i el consum queda limitat a molt poques espècies. A nivell europeu les espècies de peix més consumides són la tonyina, el salmó i el bacallà. Tots tres paradigma de producte semi elaborat i envasat en safata a la zona de refrigerats de les grans àrees. A l’estat espanyol les coses són una mica millor i entre els tres primers apareix la sardina i en aquesta cas, es pot considerar producte fresc comprat en peixateria. Malgrat tot, la tendència clara és que cada vegada més el ciutadà opta per producte envasat i ja preparat per a ser cuinat. El final només menjarem salmó. Això és però, una altra històriademar.

Bones Festes/Acorar

Bones Festes de Nadal. Ens retrobem després de reis. Espero que aquest text us arribi al cor (Acorar)

Vaja unes alzines. No són alzines això. Ah, doncs uns pollancres. No són pollancres tampoc. Doncs què són? Són oms. I es que no sabeu res.

Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina!

El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, un Iphone 7 d’un Iphone 8, un PC d’un
Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com
imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part del record. Com un
Spectrum, o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS. De les coses
permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els
interessa res. Ni el seu nom. I amb un genèric, l’humilien. No destrien pomeres de
pereres, cireres, alzines ni oms. Només diuen “arbres”. No destrien un mussol, una
òliba, un tord, una merla, un pinsà o un sebel·lí. Només diuen “ocells”. I d’aquesta
ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, la gent gran sap destriar si és ordi o civada a les tres setmanes de néixer el
sembrat, quan tot just és una fulla. Saben si és una carbassera o una melonera el que
tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per la vida, per sobreviure. Diuen “un
cotxe” sigui quina sigui la paraula o marca que dugui al darrere, perquè només serveix
per anar d’un lloc a l’altre.

Les paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem. Expliquen el
nostre món i la nostra esquizofrènia. Ens expliquen a nosaltres. I si canviem de
paraules canviem de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia. I els forts
guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidem els mots, quan moren els mots
moren els conceptes. I llavors, la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà. Com
moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble.

Pau Riba i Orchestra Fireluche (Sobre un text de Toni Gomila)

Fanalets en l’horitzó

Les nits estrellades i fredes de la tardor i de l’hivern són la millor època per a observar un dels espectacles més màgics que podem gaudir si fixem la vista a l’horitzó. Mar endins, especialment si la nit és serena i calma, multitud de fanalets incandescents com a cuques de llum ballen una dansa harmònica i compassada seguint el ritme del balanceig de les onades. L’horitzó roman il·luminat talment com una revetlla marina i ens recorda que ja ha començat l’època del calamar de potera, el de major qualitat, el millor del món, i és clar, el més cotitzat. Creieu-me, val la pena.

En aquestes nits  tranquil·les l’horitzó és un festival de  llums i de colors. Els petits bots arrenglerats  tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-los any rere any des de la costa estant, és el senyal que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural. Us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera es caracteritza per la seva pell tersa i brillant. Foto: Diputació de Barcelona

La pesca del calamar amb potera em transporta en èpoques on l’encesa era un dels arts més productius i a l’hora més controvertit dels que s’usaven. Els pescadors recelosos veien perillar la continuïtat de la seva feina quan d’altres usaven la llum per atraure al peix. Si ara aixequessin el cap i veiessin el desgavell on hem arribat no entendrien res.

La llum, primitivament cremava en un fester on teies de pi il·luminaven la nit. La modernitat va portar els llums d’acetilè i de petromax i aquests van ser substituïts més endavant pels fanals elèctrics o de gas. Sigui com sigui, els pescadors coneixien des de temps immemorial la força màgica d’atracció que exerceix la llum envers les espècies marines.

El calamar de potera és el de més qualitat que existeix, amb la pell impecable i brillant, sense ni una esgarrapada i la carn dura i consistent.  Res a veure amb el calamar  de bou, esgarrinxat i arrossegat. Els cromatòfors espurnejants de la seva pell, un cop  acabat de pescar, semblen talment com un espill de l’espectacle de llums que hi ha en l’estol de barques que proven sort amb les poteres.  

Els cromatòfors de la seva pell són ja per si sols un espectacle. Foto: @lluis2013

Capturats d’un en un amb un senzill enginy format per una corona d’hams, la potera que actua com a parany. El pescador, amb molta habilitat , mou l’engany per atreure al calamar, pesca artesanal en estat pur. Als taulells de les peixateries només  n’hi ha pels més siberites que coneixen les excel·lències d’aquest producte. Al calamar de potera no cal ni gairebé netejar-lo doncs en ser capturat entre aigües no te la bossa plena de fang com passa amb els pescats amb d’altres ormeigs. I és que el peix, quan menys aigua abans de coure’l, millor.

La potera és un ormeig de temporada, tal i com ho haurien de ser la majoria d’arts de pesca per aconseguir la màxima sostenibilitat i el seu ajustament al ritme biològic de les espècies. La potera només s’usa únicament en la temporada del calamar, quan aquests són de bona mida i ja han post la massa mucosa que rodeja els seus ous. No fa tants anys, els pescadors alternaven els arts de pesca segons la temporada. En temps de sardina i seitó armaven els sardinals, quan el peix d’escata era de bona mida o bé les sèpies s’apropaven a la costa per fressar muntaven les nanses, els cadups els feien servir quan anaven al pop i les xarxes s’anaven substituint segons el ritme biològic de les espècies. Avui tot ha canviat. Volem menjar calamar tot l’any i, és clar, això només és possible si el producte està congelat o prové de l’altra punta del planeta. Som uns ignorants, això és però, una altra històriademar.

10 anys d’Històriesdemar

Aquest dissabte hem celebrat  els deu anys de històriesdemar. Permeteu-me, la llicència de reflexionar sobre aquest fet.

L’aventura de les històriesdemar comencen oficialment el 15 d’octubre de 2012 amb la primera entrada en aquest blog: el far del cap de Tortosa que posteriorment vaig actualitzar per uniformar el seu format. Des d’aquell dia i fins avui, amb una puntualitat gairebé britànica, he anat escrivint, dilluns rere dilluns, una nova històriademar. A data d’ avui en porto 450.  

L’embrió d’aquest  blog  és però un xic anterior i l’ hem d’anar a buscar en l’espai arenyautes i en el meu primer projecte web: l’illa d’enlloc.

Aquestes 450  històriesdemar han anat configurant el meu particular univers. La meva manera d’ entendre el món, la vida i donar via lliure als meus sentiments envers la mar, el medi marí, i el litoral i la meva manera de ser. He intentat oferir-vos un ventall divers de històriesdemar per a poder despertar el vostre interès. Us asseguro que, el fet d’ estar sotmès a aquesta dolça esclavitud m’ha fet gaudir i m’ha enriquit personalment.

Entre totes les històriesdemar, voldria destacar les dedicades a perdedors: L’Hermòs, en Quico o en Gustavo. Jo també me’n considero un, la meva manera d’entendre la vida no combrega amb les versió oficial que ens  volen fer entrar amb calçador.

En aquests deu anys he pogut fer una primera selecció d’històriesdemar i editar-les en format llibre. Ara, la meva intenció,  és que aquesta obra tingui una continuïtat amb una segona part. i que pugui veure la llum ben aviat.

L’espai web, amb  296291 visites en aquests 10 anys, és a dir, amb 81 visites diàries, ha esdevingut un lloc de referencia en temes relacionats amb les platges, la vida marina, el paisatge litoral, el patrimoni nàutic, la pesca i el consum de peix i per sobre tot, una manera d’entendre el món i d’afrontar la vida. Se de bona font que els meus escrits es comenten en el rovell de l’ou dels càrrecs de decisió en aquests  àmbits i se també que a alguns no els agrada el meu estil directe i sense embuts. Precisament la llibertat que em dona el fet de poder donar el meu punt de vista sense dependre de res i de ningú és un dels meus principals actius.

Sempre he comentat que les meves històries tenen tres nivells de lectura: en primer lloc, la lectura en clau local com a arenyenc, en segon lloc, la clau comarcal com a maresmenc perquè estic convençut que la comarca és una bona articulació del territori i en tercer lloc, la clau nacional, de país.

Per celebrar l’onomàstica he dissenyat un logotip  commemoratiu d’aquests deus anys de vida. Un logotip senzill, planer i clar com ho sóc jo i ho són les meves històriesdemar. El meu agraïment a l’Ariel Reinhardt que, de manera desinteressada,  m’hagi donat un cop de ma en el seu disseny.

I mentre, setmana rere setmana, vaig escrivint noves històries, ho faig per plaer, perquè em ve de gust, sense demanar res a canvi. Us asseguro que, si algun dia, aquest fet es convertís en un llast, en aquell mateix moment deixaria el projecte. Això es però, una altra històriademar.

Històriesdemar a Llançà

El proper divendres 7 d’octubre estaré a Llançà fent la presentació del meu llibre: Històriesdemar. (Casa de la Cultura 19 h)

Estic molt content de fer aquesta presentació a Llançà, la meva segona casa i a més acompanyat de l‘alcaldessa, Núria Escarpanter i de la Xènia Ros, presidenta de Sommar.

Tant la Núria com la Xènia comparteixen amb mi la gran estima pel mar.

Espero que ens puguem trobar a Llançà , el cor de la Mar d’Amunt

Presentació HDM al MMB

Un gran goig poder compartir les meves reflexions  a  la biblioteca del MMB, un espai únic i alhora desconegut per a mi però que a partir d’ara formarà part de les meves històriesdemar.

Ha estat un plaer compartir amb els assistents la meva particular visió sobre el litoral, la seva gestió i la seva conservació i escoltar les seves reflexions.

Vaig repassar algunes històriesdemar i vaig acabar enllaçant-les entre elles i amb d’altres. Sóm de mar?, A pet d’ona, En Quicu, Després del temporal, La banyera de la Russa, Una dotzena.

Voldria agrair finalment a la Rosa Busquets, @MaritimaRosa, la seva determinació perquè hi pogués ser malgrat que en algun moment jo mateix vaig tenir els meus dubtes sobre l’assistència ja que no sóc ni em considero una persona mediàtica.

Moltes gràcies a tots els assistents, em vaig sentir molt ben acollit

Seafood. Global o Local?

Seafood Global és la fira més important relacionada amb el consum de peix i marisc i d’altres derivats del mar. Ha tingut lloc a Barcelona entre el 26 i 28 d’abril d’enguany i consolida la fira de Barcelona com a referent mundial en fires dedicades a l’alimentació. La fira ha canviat la seva seu de Brussel·les, on s’havia organitzat els darrers anys, per Barcelona, entre altres raons per la importància que pren el mercat espanyol de consum de peix. En aquesta edició  hi ha hagut una participació de 1500 empreses del sector que representaven un total de 76 països i un impacte econòmic de més de cent milions d’euros.

Certament, el fet d’escollir Barcelona no ha estat a l’atzar. La capital catalana, amb un dels principals ports de la Mediterrània és un aparador magnífic i més, tenint en compte que l’estat espanyol està al capdavant dels països amb un consum de peix i marisc més elevat. La fira ha estat el punt de trobada de proveïdors, compradors i venedors de productes del mar.

La única possibilitat és apostar per la pesca artesanal

En la fira s´hi pot trobar producte congelat, producte processat, peix procedent d’aqüicultura i molts derivats obtinguts a partir de peix i fins hi tot d’algues com ara el paté d’espirulina que comercialitza una empresa catalana a partir del cultiu d’aquesta microalga d’aigües dolces i que és considerada un superaliment pels experts del ram.

Seafood Gobal, al contrari del que prediquen els organitzadors i els participants, ha estat l’aparador de la prepotència dels països més miops del planeta. S’està veient que la globalització només crea desequilibris entre el nord i el sud causant greus perjudicis sobre les comunitats de pescadors de les dues ribes.

Seria molt més coherent organitzar una Seafood local ja que la globalització de la industria alimentaria de productes de mar provoca greus desequilibris entre, els països de primera i els de segona. Sóc del parer que per afavorir la comunitats de pescadors a nivell local s’hauria d’afavorir el consum dels productes que aquests en ofereixen. Les empreses estrangeres que operen en els caladors dels països del tercer món només agreugen més els desequilibris entre aquests i nosaltres.

Caldria invertir molt més en el producte de proximitat i gravar amb més impostos els derivats de mar que ens arriben de l’altra punta del món amb una petja de carboni del tot insostenible. Això seria una manera de promocionar la pesca a nivell local i poder contribuir en la sortida  de la greu crisis que pateix el sector.

En les ponències i els debats que s´han organitzat de manera paral·lela a la fira no hi ha hagut espai per a debatre aquest temes. Sembla ser que els ponents només s´han centrat en la creixent demanda de productes de mar per part dels països occidentals per a dibuixar un mercat robust i amb un creixement continuu.

La clau de volta de tot plegat rau en un canvi radical en els nostres costums a nivell del consum de peix i de marisc i la promoció d’allò local. Caldria invertir els esforços en una campanya d’educació en el consum de peix i marisc entre els ciutadans dels països occidentals.  Això és però, una altre històriademar.

Per Sant Jordi, Històriesdemar

Després de dos anys de restriccions, ara si, sembla que aquest Sant Jordi serà com “els d’abans”. Paradetes de llibres i de roses a les places i carrers d’arreu i signatures de llibres amb els autors.

Aquest Sant Jordi, a partir de les 18 h, estaré a la paleta de l’ església d’ Arenys de Mar, a la parada de la llibreria el SetCiències.

Allí m’hi trobareu.

Els dies de tràngol

Aquest març que estem deixant enrere s’ha caracteritzat per una situació meteorològica un xic anòmala. Al nord d’Europa s’ha situat un potent anticicló cosa que ha propiciats que les pertorbacions que arriben de l’atlàntic trobin una falca al nord i es veuen obligades a desplaçar-se cap a latituds més meridionals, la qual cosa ha propiciat un temps insegur a la mediterrània més occidental que s’ha traduït en pluges i sobretot en un estat de la mar força alterat amb vents de component est que ha propiciat molts de dies de tràngol.

Els dies de tràngol el Sol s’escapoleix i desapareix moltes hores amagat rere els núvols. La façana mediterrània transforma la seva  placidesa en un ambient molt més inhòspit i propi d’altres llocs. Els habitants de la zona, gens acostumats a l’absència de l’astre rei, passen els dies i les hores com poden. La melangia s’apodera de les ànimes i tot es veu gris com el temps.

Els dies de tràngol es transforma  la placidesa de la capa d’aigua i aquella bassa d’oli en temps calmat, s’enfurisma com per art de màgia i es converteix en ràbia que lluita per demostrar la seva potència.

Els dies de tràngol, són dies de contemplació

Els dies de tràngol no puc sortir a navegar, només alguns valents que juguen amb les onades intentant mantenir l’equilibri en una petita taula em distreuen i em fan oblidar les cabòries que em provoca la manca d’aigua salada.

Els dies de tràngol resto al resguard fitant de tant en tant per la finestra entelada on si s’entreveu el final d’aquest cicle d’inseguretat. Aprofito les estones per ordenar les meves idees i per avançar feina en la meva dolça esclavitud. Potser aviat, tot plegat donarà el seu fruit.

Els dies de tràngol és temps de contemplació, de veure l’espectacle de les onades trencant a la costa o contra les roques. La força de l‘aigua i els embats de les onades posen al descobert les vergonyes d’una mala planificació que haurien de treure els colors als ineptes gestors que ens representen.

Els dies de tràngol l’aire és humit, la mar impregna tota la costa i  satura l’ambient d’aigua i de sal com a penyora per recordar-nos que el tenim  tant a prop malgrat la seva llunyania. L’olor a mar salada impregna arreu i a la roba estesa  li costa eixugar-se.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats. La força del mar ressona i rugeix arreu com a banda sonora d’un temps agitat. Des de qualsevol punt sentim el rugit del mar que ens recorda la seva potència i la seva indomabilitat.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats

Els dies de tràngol ens adonem que hem ocupat molta superfície  que correspondria a la platja i el mar, sempre dolgut amb el que li hem pres, s’entossudeix en recuperar aquest espai perdut. Les defenses que hem col·locat amb la prepotència que caracteritza a la nostra espècie semblen de joguina davant de la força de l’aigua.

Els dies de tràngol es poden aprofitar per anar a la platges i cercar els  tresors  que ens retorna el mar: closques, postes, fragments d’animals i de plantes són depositades sobre l’arena humida de les platges i fan les delícies dels afeccionats que descobreixen organismes impensables.

Els dies de tràngol retornen a les platges les vergonyes de la nostra societat. Materials inalterables que malgrat el pas dels anys romanen a l’aigua com a mostra de la nostra estupidesa i  suposada superioritat.