Seafood. Global o Local?

Seafood Global és la fira més important relacionada amb el consum de peix i marisc i d’altres derivats del mar. Ha tingut lloc a Barcelona entre el 26 i 28 d’abril d’enguany i consolida la fira de Barcelona com a referent mundial en fires dedicades a l’alimentació. La fira ha canviat la seva seu de Brussel·les, on s’havia organitzat els darrers anys, per Barcelona, entre altres raons per la importància que pren el mercat espanyol de consum de peix. En aquesta edició  hi ha hagut una participació de 1500 empreses del sector que representaven un total de 76 països i un impacte econòmic de més de cent milions d’euros.

Certament, el fet d’escollir Barcelona no ha estat a l’atzar. La capital catalana, amb un dels principals ports de la Mediterrània és un aparador magnífic i més, tenint en compte que l’estat espanyol està al capdavant dels països amb un consum de peix i marisc més elevat. La fira ha estat el punt de trobada de proveïdors, compradors i venedors de productes del mar.

La única possibilitat és apostar per la pesca artesanal

En la fira s´hi pot trobar producte congelat, producte processat, peix procedent d’aqüicultura i molts derivats obtinguts a partir de peix i fins hi tot d’algues com ara el paté d’espirulina que comercialitza una empresa catalana a partir del cultiu d’aquesta microalga d’aigües dolces i que és considerada un superaliment pels experts del ram.

Seafood Gobal, al contrari del que prediquen els organitzadors i els participants, ha estat l’aparador de la prepotència dels països més miops del planeta. S’està veient que la globalització només crea desequilibris entre el nord i el sud causant greus perjudicis sobre les comunitats de pescadors de les dues ribes.

Seria molt més coherent organitzar una Seafood local ja que la globalització de la industria alimentaria de productes de mar provoca greus desequilibris entre, els països de primera i els de segona. Sóc del parer que per afavorir la comunitats de pescadors a nivell local s’hauria d’afavorir el consum dels productes que aquests en ofereixen. Les empreses estrangeres que operen en els caladors dels països del tercer món només agreugen més els desequilibris entre aquests i nosaltres.

Caldria invertir molt més en el producte de proximitat i gravar amb més impostos els derivats de mar que ens arriben de l’altra punta del món amb una petja de carboni del tot insostenible. Això seria una manera de promocionar la pesca a nivell local i poder contribuir en la sortida  de la greu crisis que pateix el sector.

En les ponències i els debats que s´han organitzat de manera paral·lela a la fira no hi ha hagut espai per a debatre aquest temes. Sembla ser que els ponents només s´han centrat en la creixent demanda de productes de mar per part dels països occidentals per a dibuixar un mercat robust i amb un creixement continuu.

La clau de volta de tot plegat rau en un canvi radical en els nostres costums a nivell del consum de peix i de marisc i la promoció d’allò local. Caldria invertir els esforços en una campanya d’educació en el consum de peix i marisc entre els ciutadans dels països occidentals.  Això és però, una altre històriademar.

Per Sant Jordi, Històriesdemar

Després de dos anys de restriccions, ara si, sembla que aquest Sant Jordi serà com “els d’abans”. Paradetes de llibres i de roses a les places i carrers d’arreu i signatures de llibres amb els autors.

Aquest Sant Jordi, a partir de les 18 h, estaré a la paleta de l’ església d’ Arenys de Mar, a la parada de la llibreria el SetCiències.

Allí m’hi trobareu.

Els dies de tràngol

Aquest març que estem deixant enrere s’ha caracteritzat per una situació meteorològica un xic anòmala. Al nord d’Europa s’ha situat un potent anticicló cosa que ha propiciats que les pertorbacions que arriben de l’atlàntic trobin una falca al nord i es veuen obligades a desplaçar-se cap a latituds més meridionals, la qual cosa ha propiciat un temps insegur a la mediterrània més occidental que s’ha traduït en pluges i sobretot en un estat de la mar força alterat amb vents de component est que ha propiciat molts de dies de tràngol.

Els dies de tràngol el Sol s’escapoleix i desapareix moltes hores amagat rere els núvols. La façana mediterrània transforma la seva  placidesa en un ambient molt més inhòspit i propi d’altres llocs. Els habitants de la zona, gens acostumats a l’absència de l’astre rei, passen els dies i les hores com poden. La melangia s’apodera de les ànimes i tot es veu gris com el temps.

Els dies de tràngol es transforma  la placidesa de la capa d’aigua i aquella bassa d’oli en temps calmat, s’enfurisma com per art de màgia i es converteix en ràbia que lluita per demostrar la seva potència.

Els dies de tràngol, són dies de contemplació

Els dies de tràngol no puc sortir a navegar, només alguns valents que juguen amb les onades intentant mantenir l’equilibri en una petita taula em distreuen i em fan oblidar les cabòries que em provoca la manca d’aigua salada.

Els dies de tràngol resto al resguard fitant de tant en tant per la finestra entelada on si s’entreveu el final d’aquest cicle d’inseguretat. Aprofito les estones per ordenar les meves idees i per avançar feina en la meva dolça esclavitud. Potser aviat, tot plegat donarà el seu fruit.

Els dies de tràngol és temps de contemplació, de veure l’espectacle de les onades trencant a la costa o contra les roques. La força de l‘aigua i els embats de les onades posen al descobert les vergonyes d’una mala planificació que haurien de treure els colors als ineptes gestors que ens representen.

Els dies de tràngol l’aire és humit, la mar impregna tota la costa i  satura l’ambient d’aigua i de sal com a penyora per recordar-nos que el tenim  tant a prop malgrat la seva llunyania. L’olor a mar salada impregna arreu i a la roba estesa  li costa eixugar-se.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats. La força del mar ressona i rugeix arreu com a banda sonora d’un temps agitat. Des de qualsevol punt sentim el rugit del mar que ens recorda la seva potència i la seva indomabilitat.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats

Els dies de tràngol ens adonem que hem ocupat molta superfície  que correspondria a la platja i el mar, sempre dolgut amb el que li hem pres, s’entossudeix en recuperar aquest espai perdut. Les defenses que hem col·locat amb la prepotència que caracteritza a la nostra espècie semblen de joguina davant de la força de l’aigua.

Els dies de tràngol es poden aprofitar per anar a la platges i cercar els  tresors  que ens retorna el mar: closques, postes, fragments d’animals i de plantes són depositades sobre l’arena humida de les platges i fan les delícies dels afeccionats que descobreixen organismes impensables.

Els dies de tràngol retornen a les platges les vergonyes de la nostra societat. Materials inalterables que malgrat el pas dels anys romanen a l’aigua com a mostra de la nostra estupidesa i  suposada superioritat.

Bones Festes i bones visons cadaquesenques

Torno després de festes

I

han caigut paracaigudes
a la mar
tota la mar n’és plena
(deu ser dia de maniobres
del cos aeri
d’un gran exèrcit miniatura)

és com si operístics regiments
de paracaigudistes nans
amb paracaigudes transparents
—rosats i molt petits, com de joguina—
haguessin amarat en el salobre
saltant des de manta altura

dins l’aigua
són talment camisoles de dormir
d’imaginàries núvies-nina
tacades per la verola
enagos de randa i de setí
flotant inflats, fent la ganyota

podrien ser flors de mar
—anèmones rogenques
engronxant-se en bancs d’escuma—
avinats i amfibis xampinyons
sorgits del fons boscat
com una varicel·la benigna…

però calla: són paracaigudes vius!
es mouen! respiren!
són —entre mol·lusc i alga de mar—
com pops de gelatina:
avancen, cabussegen, s’inclinen
déu meu, són meduses!

hi ha una plaga de meduses
dins el blau
(la urticària em surt només de dir-ho)
una erupció molt gran
de pàpules lluents i amagranades
infesta la pell marina!

centenars, milers, un disbarat
tot un xarampió de grans morats
ha conquerit la superfície:
és com si la mar
—jesús!—
hagués pescat l’escarlatina

II

gruieres grises
on es ratolins són crancs
i algues diverses són mohines

gruieres fosques
on s’hi amosquen cargolins
i s’hi aferren ses pardilles

rocaforts muscats
on ses garotes hi fan niu
en sos barrets d’hora festiva

rocaforts marins
per on tigregen es serrans
entre ses guiules ben vestides

emmentals pardencs
macerats en bones herbes
i adobats amb sals marines

emmentals profunds
que ningú no ha tastat mai
sinó algun submarinista

Far del Cap Aspre

Tinc una casa molt gran. Casa meva va  des del Castell de Burriac i fins al far de Calella. En aquest espai em moc diàriament, algunes vegades per raons laborals i d’altres familiars. Quan veig en l’horitzó la silueta d’aquestes edificacions que fan de partió em dona sempre una sensació de tranquil·litat, de que estic arribant a casa meva.

Cada dia de cada dia, al mati amb l’alba i la tarda amb la prima, passo per sota de la silueta del magnífic far de Calella, talaia que domina aquest territori i que li dona una personalitat única al paisatge. En moltes ocasions m’hi aturo una estoneta en algun dels miradors d’abans d’entrar a Calella. En funció de l’època de l’ any, gaudeixo de la sortida del Sol, dels corbs marins de la roca grossa, de l’embat de les onades sobre la costa, d´algun sonsarie o tresmaller calant l’art a pet d’ona,… Però sempre la visió omnipresent i immutable del far a la meva esquena recordant-me que sóc a casa. Són tot just només cinc minuts de contemplació, de relaxació i de carregar les piles per la jornada que està a punt de començar. Si els fars guien als navegants, el far de Calella, em recorda que he d’anar a la feina i m’assenyala el camí.

El far de Calella o del Cap Aspre. Foto: José Pérez

Sensacions semblants són les que devien experimentar els navegants en observar la llum tranquil·litzadora del far en temps de cabotatge, una activitat econòmica de primer ordre fins que la línia fèrria va connectar els pobles “de mar” i ens va desconnectar de la façana litoral.

El Far de Calella o Far del Cap Aspre és un dels símbols més coneguts de Calella. La farola, com l’anomenen els pescadors i els navegants  de la zona, s´usa també com a senyal per enfilar algun altre punt i per a situar-se a sobre dels caladors curuls de peix.

El Cap Aspre es troba situat a l’extrem de ponent del municipi, en un petit promontori de poc més  cinquanta metres d´alçada. Precisament gràcies a aquest modest cap, Calella gaudeix d´un sorral força estabilitzat que ha permès desenvolupar una industria turística primerenca, i és que els calellencs d’avui li deuen molt a aquest caprici de la geografia.

El far de Calella es troba al costat mateix de la carretera nacional 2

El far es va començar a construir a l’octubre de 1856 sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada sobre les restes d’una antiga fortificació de defensa envers les ràtzies pirates barbarescos que van  assotar aquesta costa. En un primer moment la llanterna era alimentada amb oli a pressió i més endavant el combustible va ser substituït per la parafina i el petroli. A l´any 1916 s’electrifica i es millorà la part òptica i al 1927, es va substituir l’aparell òptic per un altre de més potent equipat amb interruptors automàtics.  Avui la llum del far és visible fins a una  distància d’unes trenta-tres milles nàutiques i és conegut en les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons.

L´edifici és de planta baixa i forma quadrada amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. Malgrat que la seva distribució interior ha patit alguna  variació d´ençà de la seva construcció, l´exterior conserva la mateixa imatge de quan va ser construït.

A ponent del far del Cap Aspre, en un turó veí, es troben les restes de les torretes, unes antigues torres de telegrafia òptica d´us civil que van ser construïdes en la mateixa època que el far. L’estació s’anomenava la Patona i el  sistema de senyals en aquest cas anava des de Montjuic fins a la Jonquera. Això és, però, una altra històriademar.

SantJordidemar

                                                                                                  He venido a hablar de mi libro PACO UMBRAL

Per Sant Jordi, històriesdemar

En d´altres ocasions les recomanacions fetes per Sant Jordi des d’aquesta plana han fet referència a aquells llibres i lectures que més sintonitzaven amb les meves històriesdemar. Són el que anomeno, el llibresdemar o llibres amb gust a sal. Aquí teniu la tria que he fet aquests darrers anys: 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019.

Permeteu-me que per la diada d’aquest any faci una mica d´autobombo, és el primer Sant Jordi amb el meu llibre a la venda. Si en voleu algun exemplar us el podem enviar a casa.

Per acabar, dir-vos que el dia de Sant Jordi a les 18 h estaré al patí del convent de les Clarisses d´Arenys de Mar fent la presentació d´històriesdemar.  L’aforament és limitat, per la qual cosa haureu sol·licitar la vostra invitació en aquest enllaç.

Bon Sant Jordi!!!

Tal dia farà un any

Aquesta darrers dies ha fet un any que la tempesta Glòria va escombrar  la costa catalana. Des del punt de vista natural i ambiental, el pas del Glòria pel nostre litoral ha  estat una de les millors coses que ens  podrien haver passat. El temporal Glòria va naturalitzar espais costaners  com ara el delta de la Tordera, fet que les entitats ecologistes i conservacionistes portaven demanant des de fa molts d´anys i que mai havien aconseguit.

El temporal va regenerar la llacuna i la barra litoral que les administracions i els particulars, sobretot els càmpings,  amb interessos a la zona, s´entossudien en desfer cada vegada que es formava de manera incipient. A més, els sediments abocats  al mar han format una mena de dic que actua protegint el mateix delta dels embats de les onades.

La tempesta  Glòria ens ha fet caure la cara de vergonya en treure a la llum la nefasta gestió que s´està fent de la franja litoral, de la llera de rius i de rieres i dels  residus entre d´altres.  El pas del Glòria ha fet obrir molts ulls i ara es veu d´una altra manera la mala planificació del territori que s´ha fet a nivell litoral.  Es comencen a sentir comentaris que creuen que no serveix de res protegir les infraestructures col·locades a primera línia i que el que caldria fer seria donar-les per pèrdues o desmantellar-les.

Les restes naturals arrossegades pels temporals afavoreixen les espècies típiques de platja. Foto: Javier Romera

Els efectes del Glòria també estan fent replantejar el model turístic de “Sol i platja”.  El Glòria ha ajudat a posar en mèrit els valors naturals de les nostres platges i deixar de considerar-les sorrals erms al servei d´un turisme irrespectuós. Malgrat tot encara hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. Son encara  molts els que creuen que les platges s´han de netejar dels troncs i de les restes que hi van abocar les rieres durant el temporal ignorant que aquestes restes vegetals que arriben a les platges, contribueixen a la seva protecció enfront dels temporals i afavoreixen diverses espècies típiques de platja. En aquest cas només caldria fer-ho amb els plàstics i d´altres residus d´origen humà que han aparegut a les platges i amb els rizomes de les canyes, una espècie invasora que ja forma part del nostre paisatge i que s´ha vist afavorida pels usos que encara en fa l’agricultura. Caldria en aquest sentit controlar la canya i, en la mesura del possible, intentar eliminar-la i repoblar els nostres pobres rials amb espècies típiques d´aquets ambients com ara els alocars.

Nivells de clorofil.la (producció primària). Mapa esquerra 3 de febrer de 2020, després del temporal Glòria. Mapa dreta: nivells de clorofil.la d´ahir. Noteu les elevades concentracions de clorofil.la immediatament després del Glòria. Font Ifremer

En un altre sentit, els sediments abocats al mar per part del Glòria han contribuït de manera notable a la fertilització de les aigües costaneres i en conseqüència, els nivells de producció primària, han arribat a valors mai vistos. Aquest efecte es importantíssim en un mar com la mediterrània que es comporta com a un estuari negatiu i que va perdent irremeiablement nutrients. Així doncs, la fertilització de les aigües litorals per part del Glòria a contribuït força a la resta de la xarxa tròfica i, es clar, beneficiarà de manera irremeiable al sector pesquer.

I si a tot això hi afegim els efectes beneficiosos sobre el medi que ha produït la pandèmia i els confinaments,  ja tenim la combinació perfecta per a retornar a la situació l que mai s´hauria d´haver perdut. Des del punt de vista ambiental no es gens agosarat afirmar que l’any 2020 ha estat el millor any pel que fa a la conservació i la protecció de la natura a casa nostra, Això és, però una altra històriademar.

Ja hi torno a ser

Ja sóc aquí ja he vingut amb la Rumba

GATO PÉREZ

Ha passat gairebé un any des de la darrera entrada d’aquest blog. Va ser al passat febrer. Durant tot aquest temps no he estat absent sinó que compromès amb el meu projecte personal d’editar una selecció d’històriesdemar en format llibre.

L’objectiu finalment s’ha aconseguit i a hores d’ara el llibre és una realitat. Durant tots aquests mesos els seguidors del blog han tingut informació puntual de l’estat del projecte: primer el micromecenatge, després el procés d’edició i d’impressió i finalment la distribució del llibre arreu. Avui tothom que ha volgut, pot tenir-lo a casa seva.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és manel-roca.jpg
Retorn a les històriesdemar

Ara retorno a la dolça esclavitud d’escriure de manera setmanal en aquest espai. Sense demanar res a canvi, sense pretendre canviar el món. Com les formigues, amb una feina constant, per a donar a conèixer un patrimoni en risc de desaparèixer, per apropar el mar a totes i tots i per a remoure sentiments envers el que ens rodeja.

Al llarg d’aquest any han passat moltes coses, per alguns ha estat el trasbals més gran de la nostra vida. En qüestió de dies hem vist que un microorganisme de menys de 120 nanòmetres ha estat capaç d’aturar el món. Alguns dels nostres més fidels seguidors a hores d’ara estant lluitant a l’UCI amb aquest malson. Una abraçada molt forta i molts ànims, Lluís.

El món pràcticament s’ha aturat, i això no necessàriament és una mala notícia. Ens hem deixat de mirar al melic i ara ens adonem de la nostra fragilitat. La nostra supèrbia l’hem arraconat i ara com xaiets ens mirem els uns als altres per intentar trobar la solució d’aquest malson.

Just abans del nostre primer confinament i com a preludi del que vindria, l’huracà Glòria , sí he dit huracà, ens va sacsejar de cap a peus. Els capricis d’alguns municipis litorals, l’ocupació sense aturador de la franja costanera i en definitiva el model de costa quedava en entredit per la força de la natura.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és exutqtpwsamz1qc.jpg
El delta de la Tordera torna a ser un veritable delta. Foto: Roger Rovira

Si als efectes d’aquesta tempesta hi afegim els derivats del nostre confinament, des del punt de vista dels sistemes naturals, ha estat el millor que els hagués pogut passar. La Tordera, en la seva desembocadura s’ha autonaturalitzat. Durant molts anys les entitats de defensa del territori han estat treballat per aquest fet sense que els interessos dels més poderosos ho permetessin. Ara, i sense que ningú ho hagi demanat expressament tenim un veritable delta. I fins i tot els consistoris miops s’han adonat que el futur passa per aquí.

El sector pesquer també ha estat forçat a fer una veda obligada. Primer per les condicions del mar derivades del temporal i després per a la davallada de les vendes produïdes pel confinament i pel propi confinament dels mateixos pescadors. Entre els professionals del mar hi comença a haver molta consciència i us asseguro que aquest descens de l’activitat es traduirà en poc temps en un increment de les captures i en fer viable el sector i l’activitat.

A nivell personal, fins ara, aquesta pandèmia m’ha deixat sense poder sortir a la meva estimada mar. Ja porto uns quants mesos sense tastar l’aigua salada, sense ser sorprès per l’embat de les onades, sense poder badar a pet d´ona observant la vida que s´hi desenvolupat, sense lluitar amb la  força del vent i sense  comprendre com de petits som davant dels elements.

He volgut començar expressament aquesta temporada a ritme de rumba, perquè trobo que forma part, com les històriesdemar, del nostre patrimoni. A més, aquesta música convida a l’optimisme, i precisament és els que ens falta en aquests temps. Això, és però, una altra històriademar.