Presentació HDM al MMB

Un gran goig poder compartir les meves reflexions  a  la biblioteca del MMB, un espai únic i alhora desconegut per a mi però que a partir d’ara formarà part de les meves històriesdemar.

Ha estat un plaer compartir amb els assistents la meva particular visió sobre el litoral, la seva gestió i la seva conservació i escoltar les seves reflexions.

Vaig repassar algunes històriesdemar i vaig acabar enllaçant-les entre elles i amb d’altres. Sóm de mar?, A pet d’ona, En Quicu, Després del temporal, La banyera de la Russa, Una dotzena.

Voldria agrair finalment a la Rosa Busquets, @MaritimaRosa, la seva determinació perquè hi pogués ser malgrat que en algun moment jo mateix vaig tenir els meus dubtes sobre l’assistència ja que no sóc ni em considero una persona mediàtica.

Moltes gràcies a tots els assistents, em vaig sentir molt ben acollit

Seafood. Global o Local?

Seafood Global és la fira més important relacionada amb el consum de peix i marisc i d’altres derivats del mar. Ha tingut lloc a Barcelona entre el 26 i 28 d’abril d’enguany i consolida la fira de Barcelona com a referent mundial en fires dedicades a l’alimentació. La fira ha canviat la seva seu de Brussel·les, on s’havia organitzat els darrers anys, per Barcelona, entre altres raons per la importància que pren el mercat espanyol de consum de peix. En aquesta edició  hi ha hagut una participació de 1500 empreses del sector que representaven un total de 76 països i un impacte econòmic de més de cent milions d’euros.

Certament, el fet d’escollir Barcelona no ha estat a l’atzar. La capital catalana, amb un dels principals ports de la Mediterrània és un aparador magnífic i més, tenint en compte que l’estat espanyol està al capdavant dels països amb un consum de peix i marisc més elevat. La fira ha estat el punt de trobada de proveïdors, compradors i venedors de productes del mar.

La única possibilitat és apostar per la pesca artesanal

En la fira s´hi pot trobar producte congelat, producte processat, peix procedent d’aqüicultura i molts derivats obtinguts a partir de peix i fins hi tot d’algues com ara el paté d’espirulina que comercialitza una empresa catalana a partir del cultiu d’aquesta microalga d’aigües dolces i que és considerada un superaliment pels experts del ram.

Seafood Gobal, al contrari del que prediquen els organitzadors i els participants, ha estat l’aparador de la prepotència dels països més miops del planeta. S’està veient que la globalització només crea desequilibris entre el nord i el sud causant greus perjudicis sobre les comunitats de pescadors de les dues ribes.

Seria molt més coherent organitzar una Seafood local ja que la globalització de la industria alimentaria de productes de mar provoca greus desequilibris entre, els països de primera i els de segona. Sóc del parer que per afavorir la comunitats de pescadors a nivell local s’hauria d’afavorir el consum dels productes que aquests en ofereixen. Les empreses estrangeres que operen en els caladors dels països del tercer món només agreugen més els desequilibris entre aquests i nosaltres.

Caldria invertir molt més en el producte de proximitat i gravar amb més impostos els derivats de mar que ens arriben de l’altra punta del món amb una petja de carboni del tot insostenible. Això seria una manera de promocionar la pesca a nivell local i poder contribuir en la sortida  de la greu crisis que pateix el sector.

En les ponències i els debats que s´han organitzat de manera paral·lela a la fira no hi ha hagut espai per a debatre aquest temes. Sembla ser que els ponents només s´han centrat en la creixent demanda de productes de mar per part dels països occidentals per a dibuixar un mercat robust i amb un creixement continuu.

La clau de volta de tot plegat rau en un canvi radical en els nostres costums a nivell del consum de peix i de marisc i la promoció d’allò local. Caldria invertir els esforços en una campanya d’educació en el consum de peix i marisc entre els ciutadans dels països occidentals.  Això és però, una altre històriademar.

Per Sant Jordi, Històriesdemar

Després de dos anys de restriccions, ara si, sembla que aquest Sant Jordi serà com “els d’abans”. Paradetes de llibres i de roses a les places i carrers d’arreu i signatures de llibres amb els autors.

Aquest Sant Jordi, a partir de les 18 h, estaré a la paleta de l’ església d’ Arenys de Mar, a la parada de la llibreria el SetCiències.

Allí m’hi trobareu.

Els dies de tràngol

Aquest març que estem deixant enrere s’ha caracteritzat per una situació meteorològica un xic anòmala. Al nord d’Europa s’ha situat un potent anticicló cosa que ha propiciats que les pertorbacions que arriben de l’atlàntic trobin una falca al nord i es veuen obligades a desplaçar-se cap a latituds més meridionals, la qual cosa ha propiciat un temps insegur a la mediterrània més occidental que s’ha traduït en pluges i sobretot en un estat de la mar força alterat amb vents de component est que ha propiciat molts de dies de tràngol.

Els dies de tràngol el Sol s’escapoleix i desapareix moltes hores amagat rere els núvols. La façana mediterrània transforma la seva  placidesa en un ambient molt més inhòspit i propi d’altres llocs. Els habitants de la zona, gens acostumats a l’absència de l’astre rei, passen els dies i les hores com poden. La melangia s’apodera de les ànimes i tot es veu gris com el temps.

Els dies de tràngol es transforma  la placidesa de la capa d’aigua i aquella bassa d’oli en temps calmat, s’enfurisma com per art de màgia i es converteix en ràbia que lluita per demostrar la seva potència.

Els dies de tràngol, són dies de contemplació

Els dies de tràngol no puc sortir a navegar, només alguns valents que juguen amb les onades intentant mantenir l’equilibri en una petita taula em distreuen i em fan oblidar les cabòries que em provoca la manca d’aigua salada.

Els dies de tràngol resto al resguard fitant de tant en tant per la finestra entelada on si s’entreveu el final d’aquest cicle d’inseguretat. Aprofito les estones per ordenar les meves idees i per avançar feina en la meva dolça esclavitud. Potser aviat, tot plegat donarà el seu fruit.

Els dies de tràngol és temps de contemplació, de veure l’espectacle de les onades trencant a la costa o contra les roques. La força de l‘aigua i els embats de les onades posen al descobert les vergonyes d’una mala planificació que haurien de treure els colors als ineptes gestors que ens representen.

Els dies de tràngol l’aire és humit, la mar impregna tota la costa i  satura l’ambient d’aigua i de sal com a penyora per recordar-nos que el tenim  tant a prop malgrat la seva llunyania. L’olor a mar salada impregna arreu i a la roba estesa  li costa eixugar-se.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats. La força del mar ressona i rugeix arreu com a banda sonora d’un temps agitat. Des de qualsevol punt sentim el rugit del mar que ens recorda la seva potència i la seva indomabilitat.

Els dies de tràngol és temps de sons oblidats

Els dies de tràngol ens adonem que hem ocupat molta superfície  que correspondria a la platja i el mar, sempre dolgut amb el que li hem pres, s’entossudeix en recuperar aquest espai perdut. Les defenses que hem col·locat amb la prepotència que caracteritza a la nostra espècie semblen de joguina davant de la força de l’aigua.

Els dies de tràngol es poden aprofitar per anar a la platges i cercar els  tresors  que ens retorna el mar: closques, postes, fragments d’animals i de plantes són depositades sobre l’arena humida de les platges i fan les delícies dels afeccionats que descobreixen organismes impensables.

Els dies de tràngol retornen a les platges les vergonyes de la nostra societat. Materials inalterables que malgrat el pas dels anys romanen a l’aigua com a mostra de la nostra estupidesa i  suposada superioritat.

Bones Festes i bones visons cadaquesenques

Torno després de festes

I

han caigut paracaigudes
a la mar
tota la mar n’és plena
(deu ser dia de maniobres
del cos aeri
d’un gran exèrcit miniatura)

és com si operístics regiments
de paracaigudistes nans
amb paracaigudes transparents
—rosats i molt petits, com de joguina—
haguessin amarat en el salobre
saltant des de manta altura

dins l’aigua
són talment camisoles de dormir
d’imaginàries núvies-nina
tacades per la verola
enagos de randa i de setí
flotant inflats, fent la ganyota

podrien ser flors de mar
—anèmones rogenques
engronxant-se en bancs d’escuma—
avinats i amfibis xampinyons
sorgits del fons boscat
com una varicel·la benigna…

però calla: són paracaigudes vius!
es mouen! respiren!
són —entre mol·lusc i alga de mar—
com pops de gelatina:
avancen, cabussegen, s’inclinen
déu meu, són meduses!

hi ha una plaga de meduses
dins el blau
(la urticària em surt només de dir-ho)
una erupció molt gran
de pàpules lluents i amagranades
infesta la pell marina!

centenars, milers, un disbarat
tot un xarampió de grans morats
ha conquerit la superfície:
és com si la mar
—jesús!—
hagués pescat l’escarlatina

II

gruieres grises
on es ratolins són crancs
i algues diverses són mohines

gruieres fosques
on s’hi amosquen cargolins
i s’hi aferren ses pardilles

rocaforts muscats
on ses garotes hi fan niu
en sos barrets d’hora festiva

rocaforts marins
per on tigregen es serrans
entre ses guiules ben vestides

emmentals pardencs
macerats en bones herbes
i adobats amb sals marines

emmentals profunds
que ningú no ha tastat mai
sinó algun submarinista

Far del Cap Aspre

Tinc una casa molt gran. Casa meva va  des del Castell de Burriac i fins al far de Calella. En aquest espai em moc diàriament, algunes vegades per raons laborals i d’altres familiars. Quan veig en l’horitzó la silueta d’aquestes edificacions que fan de partió em dona sempre una sensació de tranquil·litat, de que estic arribant a casa meva.

Cada dia de cada dia, al mati amb l’alba i la tarda amb la prima, passo per sota de la silueta del magnífic far de Calella, talaia que domina aquest territori i que li dona una personalitat única al paisatge. En moltes ocasions m’hi aturo una estoneta en algun dels miradors d’abans d’entrar a Calella. En funció de l’època de l’ any, gaudeixo de la sortida del Sol, dels corbs marins de la roca grossa, de l’embat de les onades sobre la costa, d´algun sonsarie o tresmaller calant l’art a pet d’ona,… Però sempre la visió omnipresent i immutable del far a la meva esquena recordant-me que sóc a casa. Són tot just només cinc minuts de contemplació, de relaxació i de carregar les piles per la jornada que està a punt de començar. Si els fars guien als navegants, el far de Calella, em recorda que he d’anar a la feina i m’assenyala el camí.

El far de Calella o del Cap Aspre. Foto: José Pérez

Sensacions semblants són les que devien experimentar els navegants en observar la llum tranquil·litzadora del far en temps de cabotatge, una activitat econòmica de primer ordre fins que la línia fèrria va connectar els pobles “de mar” i ens va desconnectar de la façana litoral.

El Far de Calella o Far del Cap Aspre és un dels símbols més coneguts de Calella. La farola, com l’anomenen els pescadors i els navegants  de la zona, s´usa també com a senyal per enfilar algun altre punt i per a situar-se a sobre dels caladors curuls de peix.

El Cap Aspre es troba situat a l’extrem de ponent del municipi, en un petit promontori de poc més  cinquanta metres d´alçada. Precisament gràcies a aquest modest cap, Calella gaudeix d´un sorral força estabilitzat que ha permès desenvolupar una industria turística primerenca, i és que els calellencs d’avui li deuen molt a aquest caprici de la geografia.

El far de Calella es troba al costat mateix de la carretera nacional 2

El far es va començar a construir a l’octubre de 1856 sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada sobre les restes d’una antiga fortificació de defensa envers les ràtzies pirates barbarescos que van  assotar aquesta costa. En un primer moment la llanterna era alimentada amb oli a pressió i més endavant el combustible va ser substituït per la parafina i el petroli. A l´any 1916 s’electrifica i es millorà la part òptica i al 1927, es va substituir l’aparell òptic per un altre de més potent equipat amb interruptors automàtics.  Avui la llum del far és visible fins a una  distància d’unes trenta-tres milles nàutiques i és conegut en les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons.

L´edifici és de planta baixa i forma quadrada amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. Malgrat que la seva distribució interior ha patit alguna  variació d´ençà de la seva construcció, l´exterior conserva la mateixa imatge de quan va ser construït.

A ponent del far del Cap Aspre, en un turó veí, es troben les restes de les torretes, unes antigues torres de telegrafia òptica d´us civil que van ser construïdes en la mateixa època que el far. L’estació s’anomenava la Patona i el  sistema de senyals en aquest cas anava des de Montjuic fins a la Jonquera. Això és, però, una altra històriademar.

SantJordidemar

                                                                                                  He venido a hablar de mi libro PACO UMBRAL

Per Sant Jordi, històriesdemar

En d´altres ocasions les recomanacions fetes per Sant Jordi des d’aquesta plana han fet referència a aquells llibres i lectures que més sintonitzaven amb les meves històriesdemar. Són el que anomeno, el llibresdemar o llibres amb gust a sal. Aquí teniu la tria que he fet aquests darrers anys: 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019.

Permeteu-me que per la diada d’aquest any faci una mica d´autobombo, és el primer Sant Jordi amb el meu llibre a la venda. Si en voleu algun exemplar us el podem enviar a casa.

Per acabar, dir-vos que el dia de Sant Jordi a les 18 h estaré al patí del convent de les Clarisses d´Arenys de Mar fent la presentació d´històriesdemar.  L’aforament és limitat, per la qual cosa haureu sol·licitar la vostra invitació en aquest enllaç.

Bon Sant Jordi!!!