Bones Festes de Nadal. Ens retrobem després de reis. Espero que aquest text us arribi al cor (Acorar)

Vaja unes alzines. No són alzines això. Ah, doncs uns pollancres. No són pollancres tampoc. Doncs què són? Són oms. I es que no sabeu res.

Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina!

El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, un Iphone 7 d’un Iphone 8, un PC d’un
Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com
imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part del record. Com un
Spectrum, o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS. De les coses
permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els
interessa res. Ni el seu nom. I amb un genèric, l’humilien. No destrien pomeres de
pereres, cireres, alzines ni oms. Només diuen “arbres”. No destrien un mussol, una
òliba, un tord, una merla, un pinsà o un sebel·lí. Només diuen “ocells”. I d’aquesta
ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, la gent gran sap destriar si és ordi o civada a les tres setmanes de néixer el
sembrat, quan tot just és una fulla. Saben si és una carbassera o una melonera el que
tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per la vida, per sobreviure. Diuen “un
cotxe” sigui quina sigui la paraula o marca que dugui al darrere, perquè només serveix
per anar d’un lloc a l’altre.

Les paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem. Expliquen el
nostre món i la nostra esquizofrènia. Ens expliquen a nosaltres. I si canviem de
paraules canviem de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia. I els forts
guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidem els mots, quan moren els mots
moren els conceptes. I llavors, la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà. Com
moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble.

Pau Riba i Orchestra Fireluche (Sobre un text de Toni Gomila)

Aquest dissabte hem celebrat  els deu anys de històriesdemar. Permeteu-me, la llicència de reflexionar sobre aquest fet.

L’aventura de les històriesdemar comencen oficialment el 15 d’octubre de 2012 amb la primera entrada en aquest blog: el far del cap de Tortosa que posteriorment vaig actualitzar per uniformar el seu format. Des d’aquell dia i fins avui, amb una puntualitat gairebé britànica, he anat escrivint, dilluns rere dilluns, una nova històriademar. A data d’ avui en porto 450.  

L’embrió d’aquest  blog  és però un xic anterior i l’ hem d’anar a buscar en l’espai arenyautes i en el meu primer projecte web: l’illa d’enlloc.

Aquestes 450  històriesdemar han anat configurant el meu particular univers. La meva manera d’ entendre el món, la vida i donar via lliure als meus sentiments envers la mar, el medi marí, i el litoral i la meva manera de ser. He intentat oferir-vos un ventall divers de històriesdemar per a poder despertar el vostre interès. Us asseguro que, el fet d’ estar sotmès a aquesta dolça esclavitud m’ha fet gaudir i m’ha enriquit personalment.

Entre totes les històriesdemar, voldria destacar les dedicades a perdedors: L’Hermòs, en Quico o en Gustavo. Jo també me’n considero un, la meva manera d’entendre la vida no combrega amb les versió oficial que ens  volen fer entrar amb calçador.

En aquests deu anys he pogut fer una primera selecció d’històriesdemar i editar-les en format llibre. Ara, la meva intenció,  és que aquesta obra tingui una continuïtat amb una segona part. i que pugui veure la llum ben aviat.

L’espai web, amb  296291 visites en aquests 10 anys, és a dir, amb 81 visites diàries, ha esdevingut un lloc de referencia en temes relacionats amb les platges, la vida marina, el paisatge litoral, el patrimoni nàutic, la pesca i el consum de peix i per sobre tot, una manera d’entendre el món i d’afrontar la vida. Se de bona font que els meus escrits es comenten en el rovell de l’ou dels càrrecs de decisió en aquests  àmbits i se també que a alguns no els agrada el meu estil directe i sense embuts. Precisament la llibertat que em dona el fet de poder donar el meu punt de vista sense dependre de res i de ningú és un dels meus principals actius.

Sempre he comentat que les meves històries tenen tres nivells de lectura: en primer lloc, la lectura en clau local com a arenyenc, en segon lloc, la clau comarcal com a maresmenc perquè estic convençut que la comarca és una bona articulació del territori i en tercer lloc, la clau nacional, de país.

Per celebrar l’onomàstica he dissenyat un logotip  commemoratiu d’aquests deus anys de vida. Un logotip senzill, planer i clar com ho sóc jo i ho són les meves històriesdemar. El meu agraïment a l’Ariel Reinhardt que, de manera desinteressada,  m’hagi donat un cop de ma en el seu disseny.

I mentre, setmana rere setmana, vaig escrivint noves històries, ho faig per plaer, perquè em ve de gust, sense demanar res a canvi. Us asseguro que, si algun dia, aquest fet es convertís en un llast, en aquell mateix moment deixaria el projecte. Això es però, una altra històriademar.

El proper divendres 7 d’octubre estaré a Llançà fent la presentació del meu llibre: Històriesdemar. (Casa de la Cultura 19 h)

Estic molt content de fer aquesta presentació a Llançà, la meva segona casa i a més acompanyat de l‘alcaldessa, Núria Escarpanter i de la Xènia Ros, presidenta de Sommar.

Tant la Núria com la Xènia comparteixen amb mi la gran estima pel mar.

Espero que ens puguem trobar a Llançà , el cor de la Mar d’Amunt

Un gran goig poder compartir les meves reflexions  a  la biblioteca del MMB, un espai únic i alhora desconegut per a mi però que a partir d’ara formarà part de les meves històriesdemar.

Ha estat un plaer compartir amb els assistents la meva particular visió sobre el litoral, la seva gestió i la seva conservació i escoltar les seves reflexions.

Vaig repassar algunes històriesdemar i vaig acabar enllaçant-les entre elles i amb d’altres. Sóm de mar?, A pet d’ona, En Quicu, Després del temporal, La banyera de la Russa, Una dotzena.

Voldria agrair finalment a la Rosa Busquets, @MaritimaRosa, la seva determinació perquè hi pogués ser malgrat que en algun moment jo mateix vaig tenir els meus dubtes sobre l’assistència ja que no sóc ni em considero una persona mediàtica.

Moltes gràcies a tots els assistents, em vaig sentir molt ben acollit

Després de dos anys de restriccions, ara si, sembla que aquest Sant Jordi serà com “els d’abans”. Paradetes de llibres i de roses a les places i carrers d’arreu i signatures de llibres amb els autors.

Aquest Sant Jordi, a partir de les 18 h, estaré a la paleta de l’ església d’ Arenys de Mar, a la parada de la llibreria el SetCiències.

Allí m’hi trobareu.