han caigut paracaigudes a la mar tota la mar n’és plena (deu ser dia de maniobres del cos aeri d’un gran exèrcit miniatura)
és com si operístics regiments de paracaigudistes nans amb paracaigudes transparents —rosats i molt petits, com de joguina— haguessin amarat en el salobre saltant des de manta altura
dins l’aigua són talment camisoles de dormir d’imaginàries núvies-nina tacades per la verola enagos de randa i de setí flotant inflats, fent la ganyota
podrien ser flors de mar —anèmones rogenques engronxant-se en bancs d’escuma— avinats i amfibis xampinyons sorgits del fons boscat com una varicel·la benigna…
però calla: són paracaigudes vius! es mouen! respiren! són —entre mol·lusc i alga de mar— com pops de gelatina: avancen, cabussegen, s’inclinen déu meu, són meduses!
hi ha una plaga de meduses dins el blau (la urticària em surt només de dir-ho) una erupció molt gran de pàpules lluents i amagranades infesta la pell marina!
centenars, milers, un disbarat tot un xarampió de grans morats ha conquerit la superfície: és com si la mar —jesús!— hagués pescat l’escarlatina
II
gruieres grises on es ratolins són crancs i algues diverses són mohines
gruieres fosques on s’hi amosquen cargolins i s’hi aferren ses pardilles
rocaforts muscats on ses garotes hi fan niu en sos barrets d’hora festiva
rocaforts marins per on tigregen es serrans entre ses guiules ben vestides
emmentals pardencs macerats en bones herbes i adobats amb sals marines
emmentals profunds que ningú no ha tastat mai sinó algun submarinista
Tinc una casa molt gran. Casa meva va des del Castell de Burriac i fins al far de Calella. En aquest espai em moc diàriament, algunes vegades per raons laborals i d’altres familiars. Quan veig en l’horitzó la silueta d’aquestes edificacions que fan de partió em dona sempre una sensació de tranquil·litat, de que estic arribant a casa meva.
Cada dia de cada dia, al mati amb l’alba i la tarda amb la prima, passo per sota de la silueta del magnífic far de Calella, talaia que domina aquest territori i que li dona una personalitat única al paisatge. En moltes ocasions m’hi aturo una estoneta en algun dels miradors d’abans d’entrar a Calella. En funció de l’època de l’ any, gaudeixo de la sortida del Sol, dels corbs marins de la roca grossa, de l’embat de les onades sobre la costa, d´algun sonsarie o tresmaller calant l’art a pet d’ona,… Però sempre la visió omnipresent i immutable del far a la meva esquena recordant-me que sóc a casa. Són tot just només cinc minuts de contemplació, de relaxació i de carregar les piles per la jornada que està a punt de començar. Si els fars guien als navegants, el far de Calella, em recorda que he d’anar a la feina i m’assenyala el camí.
El far de Calella o del Cap Aspre. Foto: José Pérez
Sensacions semblants són les que devien experimentar els navegants en observar la llum tranquil·litzadora del far en temps de cabotatge, una activitat econòmica de primer ordre fins que la línia fèrria va connectar els pobles “de mar” i ens va desconnectar de la façana litoral.
El Far de Calella o Far del Cap Aspre és un dels símbols més coneguts de Calella. La farola, com l’anomenen els pescadors i els navegants de la zona, s´usa també com a senyal per enfilar algun altre punt i per a situar-se a sobre dels caladors curuls de peix.
El Cap Aspre es troba situat a l’extrem de ponent del municipi, en un petit promontori de poc més cinquanta metres d´alçada. Precisament gràcies a aquest modest cap, Calella gaudeix d´un sorral força estabilitzat que ha permès desenvolupar una industria turística primerenca, i és que els calellencs d’avui li deuen molt a aquest caprici de la geografia.
El far de Calella es troba al costat mateix de la carretera nacional 2
El far es va començar a construir a l’octubre de 1856 sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada sobre les restes d’una antiga fortificació de defensa envers les ràtzies pirates barbarescos que van assotar aquesta costa. En un primer moment la llanterna era alimentada amb oli a pressió i més endavant el combustible va ser substituït per la parafina i el petroli. A l´any 1916 s’electrifica i es millorà la part òptica i al 1927, es va substituir l’aparell òptic per un altre de més potent equipat amb interruptors automàtics. Avui la llum del far és visible fins a una distància d’unes trenta-tres milles nàutiques i és conegut en les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons.
L´edifici és de planta baixa i forma quadrada amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. Malgrat que la seva distribució interior ha patit alguna variació d´ençà de la seva construcció, l´exterior conserva la mateixa imatge de quan va ser construït.
A ponent del far del Cap Aspre, en un turó veí, es troben les restes de les torretes, unes antigues torres de telegrafia òptica d´us civil que van ser construïdes en la mateixa època que el far. L’estació s’anomenava la Patona i el sistema de senyals en aquest cas anava des de Montjuic fins a la Jonquera. Això és, però, una altra històriademar.
En d´altres ocasions les recomanacions fetes per Sant Jordi des d’aquesta plana han fet referència a aquells llibres i lectures que més sintonitzaven amb les meves històriesdemar. Són el que anomeno, el llibresdemar o llibres amb gust a sal. Aquí teniu la tria que he fet aquests darrers anys: 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019.
Permeteu-me que per la diada d’aquest any faci una mica d´autobombo, és el primer Sant Jordi amb el meu llibre a la venda. Si en voleu algun exemplar us el podem enviar a casa.
Per acabar, dir-vos que el dia de Sant Jordi a les 18 h estaré al patí del convent de les Clarisses d´Arenys de Mar fent la presentació d´històriesdemar. L’aforament és limitat, per la qual cosa haureu sol·licitar la vostra invitació en aquest enllaç.
Aquesta darrers dies ha fet un any que la tempesta Glòria va escombrar la costa catalana. Des del punt de vista natural i ambiental, el pas del Glòria pel nostre litoral ha estat una de les millors coses que ens podrien haver passat. El temporal Glòria va naturalitzar espais costaners com ara el delta de la Tordera, fet que les entitats ecologistes i conservacionistes portaven demanant des de fa molts d´anys i que mai havien aconseguit.
El temporal va regenerar la llacuna i la barra litoral que les administracions i els particulars, sobretot els càmpings, amb interessos a la zona, s´entossudien en desfer cada vegada que es formava de manera incipient. A més, els sediments abocats al mar han format una mena de dic que actua protegint el mateix delta dels embats de les onades.
La tempesta Glòria ens ha fet caure la cara de vergonya en treure a la llum la nefasta gestió que s´està fent de la franja litoral, de la llera de rius i de rieres i dels residus entre d´altres. El pas del Glòria ha fet obrir molts ulls i ara es veu d´una altra manera la mala planificació del territori que s´ha fet a nivell litoral. Es comencen a sentir comentaris que creuen que no serveix de res protegir les infraestructures col·locades a primera línia i que el que caldria fer seria donar-les per pèrdues o desmantellar-les.
Les restes naturals arrossegades pels temporals afavoreixen les espècies típiques de platja. Foto: Javier Romera
Els efectes del Glòria també estan fent replantejar el model turístic de “Sol i platja”. El Glòria ha ajudat a posar en mèrit els valors naturals de les nostres platges i deixar de considerar-les sorrals erms al servei d´un turisme irrespectuós. Malgrat tot encara hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. Son encara molts els que creuen que les platges s´han de netejar dels troncs i de les restes que hi van abocar les rieres durant el temporal ignorant que aquestes restes vegetals que arriben a les platges, contribueixen a la seva protecció enfront dels temporals i afavoreixen diverses espècies típiques de platja. En aquest cas només caldria fer-ho amb els plàstics i d´altres residus d´origen humà que han aparegut a les platges i amb els rizomes de les canyes, una espècie invasora que ja forma part del nostre paisatge i que s´ha vist afavorida pels usos que encara en fa l’agricultura. Caldria en aquest sentit controlar la canya i, en la mesura del possible, intentar eliminar-la i repoblar els nostres pobres rials amb espècies típiques d´aquets ambients com ara els alocars.
Nivells de clorofil.la (producció primària). Mapa esquerra 3 de febrer de 2020, després del temporal Glòria. Mapa dreta: nivells de clorofil.la d´ahir. Noteu les elevades concentracions de clorofil.la immediatament després del Glòria. Font Ifremer
En un altre sentit, els sediments abocats al mar per part del Glòria han contribuït de manera notable a la fertilització de les aigües costaneres i en conseqüència, els nivells de producció primària, han arribat a valors mai vistos. Aquest efecte es importantíssim en un mar com la mediterrània que es comporta com a un estuari negatiu i que va perdent irremeiablement nutrients. Així doncs, la fertilització de les aigües litorals per part del Glòria a contribuït força a la resta de la xarxa tròfica i, es clar, beneficiarà de manera irremeiable al sector pesquer.
I si a tot això hi afegim els efectes beneficiosos sobre el medi que ha produït la pandèmia i els confinaments, ja tenim la combinació perfecta per a retornar a la situació l que mai s´hauria d´haver perdut. Des del punt de vista ambiental no es gens agosarat afirmar que l’any 2020 ha estat el millor any pel que fa a la conservació i la protecció de la natura a casa nostra, Això és, però una altra històriademar.
Ha passat gairebé un any des de la darrera entrada d’aquest blog. Va ser al passat febrer. Durant tot aquest temps no he estat absent sinó que compromès amb el meu projecte personal d’editar una selecció d’històriesdemar en format llibre.
L’objectiu finalment s’ha aconseguit i a hores d’ara el llibre és una realitat. Durant tots aquests mesos els seguidors del blog han tingut informació puntual de l’estat del projecte: primer el micromecenatge, després el procés d’edició i d’impressió i finalment la distribució del llibre arreu. Avui tothom que ha volgut, pot tenir-lo a casa seva.
Retorn a les històriesdemar
Ara retorno a la dolça esclavitud d’escriure de manera setmanal en aquest espai. Sense demanar res a canvi, sense pretendre canviar el món. Com les formigues, amb una feina constant, per a donar a conèixer un patrimoni en risc de desaparèixer, per apropar el mar a totes i tots i per a remoure sentiments envers el que ens rodeja.
Al llarg d’aquest any han passat moltes coses, per alguns ha estat el trasbals més gran de la nostra vida. En qüestió de dies hem vist que un microorganisme de menys de 120 nanòmetres ha estat capaç d’aturar el món. Alguns dels nostres més fidels seguidors a hores d’ara estant lluitant a l’UCI amb aquest malson. Una abraçada molt forta i molts ànims, Lluís.
El món pràcticament s’ha aturat, i això no necessàriament és una mala notícia. Ens hem deixat de mirar al melic i ara ens adonem de la nostra fragilitat. La nostra supèrbia l’hem arraconat i ara com xaiets ens mirem els uns als altres per intentar trobar la solució d’aquest malson.
Just abans del nostre primer confinament i com a preludi del que vindria, l’huracà Glòria , sí he dit huracà, ens va sacsejar de cap a peus. Els capricis d’alguns municipis litorals, l’ocupació sense aturador de la franja costanera i en definitiva el model de costa quedava en entredit per la força de la natura.
El delta de la Tordera torna a ser un veritable delta. Foto: Roger Rovira
Si als efectes d’aquesta tempesta hi afegim els derivats del nostre confinament, des del punt de vista dels sistemes naturals, ha estat el millor que els hagués pogut passar. La Tordera, en la seva desembocadura s’ha autonaturalitzat. Durant molts anys les entitats de defensa del territori han estat treballat per aquest fet sense que els interessos dels més poderosos ho permetessin. Ara, i sense que ningú ho hagi demanat expressament tenim un veritable delta. I fins i tot els consistoris miops s’han adonat que el futur passa per aquí.
El sector pesquer també ha estat forçat a fer una veda obligada. Primer per les condicions del mar derivades del temporal i després per a la davallada de les vendes produïdes pel confinament i pel propi confinament dels mateixos pescadors. Entre els professionals del mar hi comença a haver molta consciència i us asseguro que aquest descens de l’activitat es traduirà en poc temps en un increment de les captures i en fer viable el sector i l’activitat.
A nivell personal, fins ara, aquesta pandèmia m’ha deixat sense poder sortir a la meva estimada mar. Ja porto uns quants mesos sense tastar l’aigua salada, sense ser sorprès per l’embat de les onades, sense poder badar a pet d´ona observant la vida que s´hi desenvolupat, sense lluitar amb la força del vent i sense comprendre com de petits som davant dels elements.
He volgut començar expressament aquesta temporada a ritme de rumba, perquè trobo que forma part, com les històriesdemar, del nostre patrimoni. A més, aquesta música convida a l’optimisme, i precisament és els que ens falta en aquests temps. Això, és però, una altra històriademar.
…no hi ha fe damunt la terra o prou virtut com per fer-me renegar de les cadenes que em condemnen a tan dolça esclavitud.
PAU RIBA
El proper dilluns 14 de gener comença la temporada 2021 d´històriesdemar. A partir d´aquell dia i tots els dilluns trobareu una nova entrada en aquest bloc.
Ha estat un parèntesi d´un any en el qual m´he dedicat al llibre. Ara amb l´obra ja publicada i a l´abast de qui hi estigui interessat, retorno a la dolça esclavitud d´escriure noves entrades.
La Pilona de Malgrat
Al 2021 hi haurà algunes novetats sense perdre l´essència del que ha estat aquest espai web. Algunes d´elles a hores d´ara les estic treballant i per ara no us en puc dir res. El que si us puc avançar és que al 2021 reescriuré algunes antigues històriesdemar que no s´ajusten del tot al format que ha acabat tenint aquesta pàgina.
HISTÒRIESDEMAR 