L’Empordanet marítim

Josep Pla té una extensa obra on destaquen les brillants descripcions del paisatge de la Costa Brava. L’imaginari de Pla inclou un espai que ell anomena “L’Empordanet”, el seu petit univers amb epicentre al Mas de Llofriu on l’escriptor hi passà llargues temporades.

A nivell geogràfic podem situar els límits d’aquesta àrea entre el massís del Montgrí i el de les Gavarres. Les illes  Formigues i les Medes serien la partió marítima d´aquesta àrea planiana. Al seu interior, la Vall d’Aro i el pla de Palafrugell en serien els elements més destacats. I si, el que voleu és gaudir d’una bona visió d’aquest espai, hi ha dues talaies naturals. Al nord, el Pedró de Pals i al sud  l’ermita i el Far de Sant Sebastià.

La Marquesa, un dels freus més bonics de tot el nostre litoral

A nivell marítim, l’Empordanet seria el tros de costa que va des de el Cap Roig, a Calella de Palafrugell i fins al Bisbe Mort a l’extrem de llevant de la platja de Pals. Els nuclis de Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, Fornells, Sa Tuna i Sa Riera formarien part de la façana costanera d’aquest territori. Aquests enclavaments avui ja no tenen la màgia que va poder contemplar Pla però l’essència marinera d’aquests petits nuclis de pescadors encara es pot palpar fàcilment. El majestuós Cap de Begur seria l’accident geogràfic més destacables de l’itinerari.

Si exceptuem la platja de Pals, es tracta d´una costa abrupta i poc amable per a la navegació costanera. El vent, les onades i els nombrosos esculls fan estar a l’aguait  al navegant. Els capricis de les forces tectòniques i els agents erosius han esculpit un paisatge salvatge que ens evoca les penúries amb que van viure els primers pescadors que van formar aquests nuclis. La costa està formada per granits i granodiorites que canvien de tonalitat segons el tram que es tracti. A estones les tonalitats són ataronjades especialment entre Aiguablava i Aigua Xelida. En d’altres sectors, colors  més grisos i foscs com a la zona de Sant Sebastià.

Aigua Xelida, l’epicentre merítim de l’Empordanet

Els freus hi són abundants i fan les delícies de les petites embarcacions que s’atreveixen a travessar-los. De tots, destacar la marquesa, el pas estret que ens porta fins a la petita platja del mateix nom, un espai màgic durant la major part de l’any però atapeït durant la temporada estival. De totes les platges, la més planiana és sens dubte, el racó d’Aigua Xelida on Josep Pla rememora les estones que hi va passar amb l’Hermòs i en Gotàs.

A la marina de l’Empordanet també hi són freqüents les coves. Precisament en aquest tram es situa la cova marina més llarga de tot el litoral català, la cova d’ En Gispert, amb més de 170 m de profunditat i que és un reclam que cada vegada atreu a més navegants. Durant els mesos de l’estiu l´alba coincideix precisament amb la orientació de la cavitat, i  és clar, cada vegada més, la concentració a dins de la cova per fer coincidir les primeres llums del dia per a veure aquest fenomen són més abundants. Potser caldria regular aquesta pràctica. A més de la cova d’en Gispert hi ha d’altres de destacables coma ara la cova del Bisbe o la cova de la taca groga, en referència al sofre que es veu a la mateixa paret.

Sortida del Sol a la cova d’en Gispert

La banyera de la rusa, al tram més meridional de l’Empordanet és la darrera joia d’aquest itinerari per la costa que Josep Pla va voler glossar en la seva obra. Això és però, una altra històriademar

El pont del petroli

Aquesta històriademar vol ser un homenatge a Josep Valls la persona que va encapçalar un moviment veïnal per salvar el pont del petroli i que fan molts pocs dies ens ha deixat

Un dels atractius del litoral metropolità és el pont del petroli de Badalona. El que va ser un antic pantalà que servia per descarregar els derivats del petroli per portar-lo fins  a les industries transformadores, s’ha reconvertit en una atracció i en un  reclam turístic.

Avui, la seva silueta ens evoca el passat industrial de Badalona. No fa tants anys  que aquest tram de costa tenia una façana litoral farcida d’indústries altament contaminants i la qualitat de l’aigua i de les platges era del tot qüestionable. En aquells temps freqüentaven els cartells de prohibit el bany per risc de contaminació.

El pont del petroli serveix també per a la inspiració dels fotògrafs. Foto: Artur Antúnez

El primer pont del petroli  va ser construït  a finals del s. XIX, aquella primera infraestructura  estava feta de fusta i servia per transportar els hidrocarburs des dels vaixells i fins a la refineria  Suari i Canals. Als anys 60 es construeix un nou pont al costat d’aquest primer per encàrrec de CAMPSA. En aquesta ocasió el nou pantalà,  es construeix amb formigó i acer. Aquest nova edificació fa que s’enderroqués l’antic  pantalà de fusta.

El pont del petroli té una longitud de 235 m de llarg i una amplada de 3,2m amb una distància entre pilones de 15 m que estan inclinades . Per aquest espai passaven les canonades per on circulaven els derivats del petroli fins a la refineria. Al final de l’estructura es troba la plataforma de descàrrega d´uns 100 m2.  És una estructura mixta de formigó i pilones d’acer que es troba a una alçada de 6 m sobre el nivell del mar.

El pantalà va ser abandonat al l’any 1990  i poc a poc el seu fons marí es va anar regenerant i es va convertir en una bona zona per a fer submarinisme ja que els pilars del pont actuaven com a biòtops. Entre els pilars del pont s’hi podia observar una considerable biodiversitat de flora i fauna submarina.  A l’any 2001 l’empresa propietària decideix demanar els permisos per a procedir al seu enderroc i en aquell moment una forta pressió veïnal, encapçalada per Josep Valls, es va mobilitzar per a que es pogués conservar i passés a formar part de patrimoni municipal.  Finalment a l’any 2003, l’Ajuntament de Badalona l’adquireix i l’obra al públic després de la seva restauració i adequació. A partir d’aquell moment, el pont reconverteix els seus usos i passa a formar  part de l’atractiu turístic de la zona. Les vistes des de l’extrem són úniques.

El pont del petroli serveix també per a la inspiració dels fotògrafs. Foto: Artur Antúnez

A la plataforma final del pont s’hi troba una estació meteorològica i oceanogràfica que forma part de la xarxa Silmar que informa en  temps real.  Els sensors de l’estació mesuren  la direcció i la velocitat del vent, el registre de pluges, la pressió atmosfèrica, la radiació solar, la temperatura i la humitat. L’estació oceanogràfica, que està submergida, aporta dades sobre la temperatura de l’aigua, la salinitat, la direcció i intensitat dels corrents i l’alçada i direcció de les onades.

EL pas del Glòria també va deixar una forta empremta en el pont. La força de les onades el va afectar greument i va enderrocar la part final que l´unia a la plataforma que també va quedar molt malmesa així com l’estació de mesurament. A hores d’ara el projecte de la nova restauració està en fase redacció i les previsions de la remodelació serien poder-lo tornar a obrir al públic cap a finals del l’any 2022. Tant de bo.

Capironat marí

Fa uns mesos la biòloga arenyenca Carme Buxalleu va realitzar un estudi per avaluar la presencia del Capironat marí (Reseda hookeri) a les platges de Santa Susanna. De fet, la primera cita d´aquesta espècie a les platges del Maresme es deu a Pere Montserrat que la va identificar i recol·lectar en petits sectors de les platges de Malgrat i a la platja de les Dunes de Santa Susanna l´any 1956 on va ser observada fins al 1971. A partir d´aquesta data sembla que la planta s´extingeix.  No va ser fins al 2015 que Xavier Romera la va retrobar  un altre cop a la Platja de les Dunes de Sant Susanna i al 2018 en publica, juntament amb Moisès Guardiola, la seva troballa en una comunicació a ICNH (Institució Catalana d’Història Natural). En aqueta observació es detecten uns dos-cents individus repartits en un tram de 350 m en una estreta franja de pocs metres d´amplada situada entre les sorres litorals sense vegetació i les comunitats de plantes ruderals dels accessos a les platges, aparcaments i vies de comunicació. Cal esmentar que l’aspecte i composició florística de la població trobada a la platja de les Dunes al 2015 és molt diferent de la que hi va trobar Pere Montserrat anteriorment.

Capironat marí (Reseda hookeri). Foto: Natura-Tordera

El capironat marí és una planta herbàcia que pot arribar a assolir fins a mig metre d´alçada encara que normalment és més baixa. Com moltes plantes adaptades a l’aridesa, presenta unes fulles un xic carnoses. Les flors són blanques i formen un raïm dens i allargassat. Les llavors tenen forma de ronyó, són petites, lluents, marró negroses i amb la testa llissa. Aquestes darreres característiques serveixen per identificar l´espècie i diferenciar-la d´altres properes.

El capironat marí viu en ambients marins  sorrencs i rocosos  i és una espècies endèmica de la Mediterrània occidental. Les seves poblacions es troben molt aïllades i disperses. Es considera una espècie amenaçada en perill crític extinció. A la Península Ibèrica només ha estat citada al Maresme i a les illes Columbretes, aquí la població és molt més reduïda, limitada a una setantena d´exemplars. Això ens indica que la població del Maresme és la colònia d’aquesta espècie vegetal més nombrosa del Món.

Amb l´estudi de Carme s’ha fet una troballa d’una població estimada de 5855 individus fet que significa un increment espectacular respecte als 200 exemplars que van ser observats un parell anys abans i que posa de manifest que els tancats que es van realitzar per a la seva protecció han funcionat de manera excel·lent.

Mapa ubicació dels tancats de protecció, dels inventaris i dels transsectes a la platja de les dunes de Santa Susanna. Font: Carme Buxalleu

No obstant aquestes bones notícies, el capironat marí està sotmès a una sèrie d’amenaces que s´haurien de minimitzar per garantir la seva viabilitat futura. El fet de tenir una única població a Catalunya i en una àrea de distribució molt petita fa que l´intercanvi genètic sigui molt baix. La degradació de la rere platja i l´aparició d´espècies ruderals i invasores com ara la canya (Arundo donax) i el bàlsam (Carpobrotus edulis)  limita també molt la seva expansió. A més, el pas de vehicles i persones pel vial a tocar dels tancats afavoreix la vegetació ruderal i la perpetua. D´altres amenaces tenen a veure amb que l´espècie no pot colonitzar espai fora dels tancats al ser una zona altament humanitzada.

Vista la importància de la descoberta, l´Ajuntament de Santa Susanna està protegint el perímetre on es troba la planta amb tanques alhora  que vol fer divulgació per donar a conèixer el valor que es mereix la troballa i conscienciar els usuaris de les platges de la riquesa que contenen. En l´estudi de la Carme Buxalleu s´hi recullen moltes propostes que caldria executar per tal de mantenir la població de la platja de les Dunes, la darrera del món. Això és però, una altra històriademar.

A Sangre Fria

“Palamós és un poblet de pescadors amb l’aigua tan clara i blava com l’ull d’una sirena. M’aixeco molt d’hora, cap allà a les cinc de la matinada, que és quan els pescadors comencen a feinejar i em desperten amb tant de soroll. Però és bo per a la meva feia”

TRUMAN CAPOTE

A sang freda és el títol d´una de les novel·les més celebres de Truman Capote.  Va dedicar sis any de la seva vida a completar-la a partir d´uns fets reals. Aquesta turbulenta història de crims violents va tenir com a font d´inspiració un dels indrets més bonics de tota la Costa Brava, Cala Sanià.

Cala Sanià és un bonic racó situat entre la platja de Castell i Cala Estreta. El paratge està presidit per la omnipresent figura d´un Mas senyorial d´un blanc immaculat on s´hi va establir l´escriptor en la darrera visita que va fer a Palamós. Per arribar-hi cal prendre el camí de ronda des de Castell.

Cala Sanià amb el Mas que presideix l’indret i on es ca instal·lar Truman Capote al 1962

Entre els anys 1960 i 1962 Truman Capote va estiuejar a Palamós, sempre arribava durant la primavera i marxava ben entrada la tardor. En total hi va passar divuit mesos. Primer va ser a l´Hotel Trias al centre de Palamós, després va llogar una casa amb vistes a la petita platja de la Catifa al mateix port, l´any següent va anar a viure a Sant Antoni de Calonge  i la darrera estada va ser al Mas de Cala Sanià. El pas de l´escriptor a la Costa Brava està reconstruït en el llibre “L´home dels pijames de seda” de Marius Carol.  A Palamós hi trobà l’anonimat i la tranquil·litat que necessitava per enllestir la seva gran obra.

El 26 d´abril de 1960 arriba a Palamós un  Chevrolet negre. Del seu interior baixen l’escriptor, el seu amant i secretari, el també escriptor Jack Dunphy , en Charlie, un bulldog i la Tiatia, una gata siamesa. Porten  vint i cinc maletes d´equipatge i quatre mil folis d’anotacions sobre els assassinats de Kansas que serien la base de la seva nova novel·la.

La popularització de la Costa Brava entre la classe benestant nord-americana de l’època  comença als anys 50 quan Ava Gardner roda a Tossa, Pandora y El holandés errantei a partir d’aquí, d´altres superproduccions i estrelles de Hollywood converteix la Costa Brava en un gran plató de cinema. Aquell ambient internacional atreu també periodistes, diplomàtics  i musics.

Edició en català de la novela que Truman Capote va enllestir a Cala Sanià

El nostre personatge era una persona de costums fixos. Passava la major part del temps tancat escrivint.  Al matí el primer que feia era preparar-se un suc de taronja,  moltes vegades acompanyat amb vodka. Els passejos que feia pel carrer Major eren només per comprar la premsa estrangera i avituallar-se  a la pastisseria Samsó amb olives farcides d´anxova que sembla que el tornaven boig i, amb els destil·lats més delicats. La presencia de l´escriptor va passar molt desapercebuda entre els palamosins, alguns fins hi tot se’n van assabentar del seu pas quan al 2006 es va estrenar el  seu oscaritzat documental biogràfic.

L´estiu de 1962, el darrer que va passar a la Costa Brava,  s´instal·la al  Mas de Cala Sanià. Aquesta mansió va ser construïda pels Woevodsky de Cap Roig als anys 30 per encàrrec de de l´armador britànic Lord Inskape.  Després de la guerra civil hi va viure allí el marquès d´Amurrio, Luís Urquijo i finalment va ser comprada per la família Ferrer Salat.

Al casalot de Cala Sanià és on l´escriptor es va trobar millor. De fet, en aquell moment ja  estava a punt d´enllestir la novel·la i això li va permetre convidar nombroses personalitats de l´època, entre ells la germana de Jackie Kennedy. En aquells temps es va  parlar fins hi tot de la possibilitat que el president dels Estats Units els visités l´estiu següent. Això és però, una altre històriademar.

Tal dia farà un any

Aquesta darrers dies ha fet un any que la tempesta Glòria va escombrar  la costa catalana. Des del punt de vista natural i ambiental, el pas del Glòria pel nostre litoral ha  estat una de les millors coses que ens  podrien haver passat. El temporal Glòria va naturalitzar espais costaners  com ara el delta de la Tordera, fet que les entitats ecologistes i conservacionistes portaven demanant des de fa molts d´anys i que mai havien aconseguit.

El temporal va regenerar la llacuna i la barra litoral que les administracions i els particulars, sobretot els càmpings,  amb interessos a la zona, s´entossudien en desfer cada vegada que es formava de manera incipient. A més, els sediments abocats  al mar han format una mena de dic que actua protegint el mateix delta dels embats de les onades.

La tempesta  Glòria ens ha fet caure la cara de vergonya en treure a la llum la nefasta gestió que s´està fent de la franja litoral, de la llera de rius i de rieres i dels  residus entre d´altres.  El pas del Glòria ha fet obrir molts ulls i ara es veu d´una altra manera la mala planificació del territori que s´ha fet a nivell litoral.  Es comencen a sentir comentaris que creuen que no serveix de res protegir les infraestructures col·locades a primera línia i que el que caldria fer seria donar-les per pèrdues o desmantellar-les.

Les restes naturals arrossegades pels temporals afavoreixen les espècies típiques de platja. Foto: Javier Romera

Els efectes del Glòria també estan fent replantejar el model turístic de “Sol i platja”.  El Glòria ha ajudat a posar en mèrit els valors naturals de les nostres platges i deixar de considerar-les sorrals erms al servei d´un turisme irrespectuós. Malgrat tot encara hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. Son encara  molts els que creuen que les platges s´han de netejar dels troncs i de les restes que hi van abocar les rieres durant el temporal ignorant que aquestes restes vegetals que arriben a les platges, contribueixen a la seva protecció enfront dels temporals i afavoreixen diverses espècies típiques de platja. En aquest cas només caldria fer-ho amb els plàstics i d´altres residus d´origen humà que han aparegut a les platges i amb els rizomes de les canyes, una espècie invasora que ja forma part del nostre paisatge i que s´ha vist afavorida pels usos que encara en fa l’agricultura. Caldria en aquest sentit controlar la canya i, en la mesura del possible, intentar eliminar-la i repoblar els nostres pobres rials amb espècies típiques d´aquets ambients com ara els alocars.

Nivells de clorofil.la (producció primària). Mapa esquerra 3 de febrer de 2020, després del temporal Glòria. Mapa dreta: nivells de clorofil.la d´ahir. Noteu les elevades concentracions de clorofil.la immediatament després del Glòria. Font Ifremer

En un altre sentit, els sediments abocats al mar per part del Glòria han contribuït de manera notable a la fertilització de les aigües costaneres i en conseqüència, els nivells de producció primària, han arribat a valors mai vistos. Aquest efecte es importantíssim en un mar com la mediterrània que es comporta com a un estuari negatiu i que va perdent irremeiablement nutrients. Així doncs, la fertilització de les aigües litorals per part del Glòria a contribuït força a la resta de la xarxa tròfica i, es clar, beneficiarà de manera irremeiable al sector pesquer.

I si a tot això hi afegim els efectes beneficiosos sobre el medi que ha produït la pandèmia i els confinaments,  ja tenim la combinació perfecta per a retornar a la situació l que mai s´hauria d´haver perdut. Des del punt de vista ambiental no es gens agosarat afirmar que l’any 2020 ha estat el millor any pel que fa a la conservació i la protecció de la natura a casa nostra, Això és, però una altra històriademar.

Ja hi torno a ser

Ja sóc aquí ja he vingut amb la Rumba

GATO PÉREZ

Ha passat gairebé un any des de la darrera entrada d’aquest blog. Va ser al passat febrer. Durant tot aquest temps no he estat absent sinó que compromès amb el meu projecte personal d’editar una selecció d’històriesdemar en format llibre.

L’objectiu finalment s’ha aconseguit i a hores d’ara el llibre és una realitat. Durant tots aquests mesos els seguidors del blog han tingut informació puntual de l’estat del projecte: primer el micromecenatge, després el procés d’edició i d’impressió i finalment la distribució del llibre arreu. Avui tothom que ha volgut, pot tenir-lo a casa seva.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és manel-roca.jpg
Retorn a les històriesdemar

Ara retorno a la dolça esclavitud d’escriure de manera setmanal en aquest espai. Sense demanar res a canvi, sense pretendre canviar el món. Com les formigues, amb una feina constant, per a donar a conèixer un patrimoni en risc de desaparèixer, per apropar el mar a totes i tots i per a remoure sentiments envers el que ens rodeja.

Al llarg d’aquest any han passat moltes coses, per alguns ha estat el trasbals més gran de la nostra vida. En qüestió de dies hem vist que un microorganisme de menys de 120 nanòmetres ha estat capaç d’aturar el món. Alguns dels nostres més fidels seguidors a hores d’ara estant lluitant a l’UCI amb aquest malson. Una abraçada molt forta i molts ànims, Lluís.

El món pràcticament s’ha aturat, i això no necessàriament és una mala notícia. Ens hem deixat de mirar al melic i ara ens adonem de la nostra fragilitat. La nostra supèrbia l’hem arraconat i ara com xaiets ens mirem els uns als altres per intentar trobar la solució d’aquest malson.

Just abans del nostre primer confinament i com a preludi del que vindria, l’huracà Glòria , sí he dit huracà, ens va sacsejar de cap a peus. Els capricis d’alguns municipis litorals, l’ocupació sense aturador de la franja costanera i en definitiva el model de costa quedava en entredit per la força de la natura.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és exutqtpwsamz1qc.jpg
El delta de la Tordera torna a ser un veritable delta. Foto: Roger Rovira

Si als efectes d’aquesta tempesta hi afegim els derivats del nostre confinament, des del punt de vista dels sistemes naturals, ha estat el millor que els hagués pogut passar. La Tordera, en la seva desembocadura s’ha autonaturalitzat. Durant molts anys les entitats de defensa del territori han estat treballat per aquest fet sense que els interessos dels més poderosos ho permetessin. Ara, i sense que ningú ho hagi demanat expressament tenim un veritable delta. I fins i tot els consistoris miops s’han adonat que el futur passa per aquí.

El sector pesquer també ha estat forçat a fer una veda obligada. Primer per les condicions del mar derivades del temporal i després per a la davallada de les vendes produïdes pel confinament i pel propi confinament dels mateixos pescadors. Entre els professionals del mar hi comença a haver molta consciència i us asseguro que aquest descens de l’activitat es traduirà en poc temps en un increment de les captures i en fer viable el sector i l’activitat.

A nivell personal, fins ara, aquesta pandèmia m’ha deixat sense poder sortir a la meva estimada mar. Ja porto uns quants mesos sense tastar l’aigua salada, sense ser sorprès per l’embat de les onades, sense poder badar a pet d´ona observant la vida que s´hi desenvolupat, sense lluitar amb la  força del vent i sense  comprendre com de petits som davant dels elements.

He volgut començar expressament aquesta temporada a ritme de rumba, perquè trobo que forma part, com les històriesdemar, del nostre patrimoni. A més, aquesta música convida a l’optimisme, i precisament és els que ens falta en aquests temps. Això, és però, una altra històriademar.

Amb l´aigua al coll

Que els joves tenen una aposta decidida pel canvi climàtic, això que es pot anomenar ‘síndrome Greta’, permeti’m que ho dubti. Està molt bé sortir a manifestar-se pel canvi climàtic fins que no et demanin que contribueixis a pagar-ho (José Borrell)

No confio gens en els polítics. Només es mouen per interessos, quan l’actuació que han de fer pot tenir rendiment electoral immediat. Quatre anys per un polític és tota una vida, el temps que té per acontentar la parròquia i aconseguir continuar vivint del xollo quatre anys més. Si parlem de política d´alt nivell, en general les persones que tenen càrrecs, com en José Borrell, porten moltíssims anys apoltronats i no mouran ni un sol dit per canviar l´estat de les coses. Els importa una merda el món que deixaran darrera. Tant de bo el “síndrome Greta” faci que els joves siguin molt més valents del que ha estat fins ara la classe política, i puguin canviar el món.

El canvi climàtic és un d´aquells reptes en els quals és impossible buscar un rendiment electoral a termini polític, i per tant, com està passant fins ara, no mouran ni un sol dit per intentar buscar solucions que inevitablement serien impopulars a curt termini.

Una primera conseqüència del canvi climàtic serà l´augment del nivells de l´aigua de mars i oceans i les conseqüències que se’n puguin derivar en episodis de temporals, que cada vegada seran més freqüents i més virulents. Un exemple molt clarificador és el que els polítics comarcals del Maresme han estat fent en els darrers trenta anys d´ençà la primera regeneració de platges.

Cal un replantejament total de la línia de costa i començar la seva deconstrucció

En la gestió del litoral estem assistint a un tipus de polítiques encaminades només en acontentar els sectors econòmics afectats, especialment el turístic i el de serveis. Les actuacions que s´hi ha fet d´ençà la primera regeneració de platges són clarament contràries a les que s´haurien de començar a plantejar si realment es vol lluitar contra l´escalfament global, la pujada del nivell de l’aigua del mar i intentar minimitzar els seus efectes.

Com sempre, després del temporal els principals sectors afectats van a plorar al polític de torn per aconseguir que els danys que s´han produït siguin reparats ràpidament per a continuar. Els alcaldes reclamen que es reparin els passeigs marítims malmesos i es restitueixi el mobiliari i infraestructures que el temporal s´ha endut. A més, paradoxalment els efectes catastròfics dels temporals són utilitzats per a contractar i accelerar projectes faraònics que com sempre només acabaran beneficiant als Florentinos de torn.

La única solució viable i raonable a tot plegat és començar a parlar de deconstrucció de la línia de costa i naturalització de la zona de platja i rere platja. Les platges fins fa cent setanta anys eren espais de transició i amortiguació entre el medi marítim i el terrestre. La línia fèrria va ser la primera gran alteració. Hem desprotegit la costa degradant les platges i ara, amb el canvi climàtic és cabdal tornar a aquesta concepció de platja. Els temporals marítims sobre la costa seran més freqüents i més forts, i cal un espai que actuï com a esponja i que absorbeixi la virulència dels temporals. I això només s’aconseguirà retornant a la platja tot allò que de mica en mica li hem anat prenent.

Al llarg dels darrers trenta anys, el que s´ha aconseguit amb les actuacions realitzades a la línia de costa és accelerar els problemes i els perills que ens portarà l´escalfament planetari. Enlloc d´intentar minimitzar el problema el que hem fet es sumar i fins i tot multiplicar aquests perills. Caldria retirar totes les infraestructures i serveis des de la N-II fins a la línia de platja: la mateixa N-II, la via del tren, els passeigs marítims, els càmpings de primera línia, els complexos turístics i la gran diversitat d´edificacions de tota mena. Retornar aquest espai a les platges perquè s´hi desenvolupi un sistema dunar i llacunes litorals. La creació d´aquest gran espai és la única cosa que ens protegirà dels embats de les onades i ens permetrà continuar vivint en aquesta estreta llenca de costa que és la comarca del Maresme.

Glòria o la disneylandilització del territori (1a part)

Aquesta entrada versa només sobre els efectes del temporal de mar sobre la costa catalana.

La llevantada Glòria ja ha passat, i al seu darrere un reguitzell de conseqüències de les quals els periodistes i l´opinió pública n´intenta buscar la raó. Que si es tracta ja d´una primera manifestació de l´emergència climàtica de la que tan en parlem i no fem res. Que si el temps està canviat i que cada vegada més la força i la devastació dels meteors serà major. Que, “si la abuela fuma que, si la abuela bebe”.

A nivell de temporal marítim, l´episodi no ha estat ni extraordinari ni en cap cas es tracta d´un fenomen sense precedents. Les llevantades, com la ocorreguda aquests dies, són situacions relativament normals en les nostres latituds. Per exemple, al setembre passat hi va haver una situació similar pel que fa a força del vent però, a diferència d´aquest cas, el pas del front per la nostra costa va ser molt ràpid, de menys d´un dia.

La depressió Glòria, va generar onades impressionats a la costa central

Evidentment, l’episodi produït per la depressió ha estat un dels més importants en els darrers any pel que fa a danys en infraestructures i en béns particulars i col·lectius. Caldria, però, fer una anàlisi d´aquests desperfectes i veure si realment la planificació i l´ordenació del territori s´ha fet de manera acurada o no. Estem assistint en els darrers anys a una disneylandilització del territori i a una planificació que es fa sense tenir en compte els riscos naturals periòdics.

En una anàlisi més seriosa dels efectes del temporal marítim sobre la costa veiem que, com sempre, passa el de sempre. Danys en les infraestructures de la primera línia litoral: en l´R1 de rodalies, en ports, en espigons i en dics de contenció. Danys en els passeigs marítims i el material urbà dels mateixos. Danys en espais ocupats en zones inundables. Pèrdua de platges regenerades a cop de decret i draga. En definitiva, afectacions a la nostra temeritat per permetre ocupar espais de transició que ens haguessin protegit en condicions com la d´aquests darrers dies.

Aspecte de la platja de Calella després del temporal

Ara, els consistoris de les zones afectades s´afanyen en reclamar al ministeri el “que hay de lo mio?” típic de després del temporal i tots, sense excepció, volen que abans de l´inici de la temporada turística, s´aboqui la sorra per tornar a tenir les platges com abans i que es restaurin els passeigs marítims i el mobiliari urbà malmès pel pas del temporal. Fins i tot l´Ajuntament de Barcelona, que paradoxalment ha declarat fa uns dies als quatre vents l´emergència climàtica, ara vol que es regenerin les platges perdudes. On és la coherència? Dragar el fons marí i regenerar platges és lluitar contra l´emergència climàtica? O és contribuir encara més a aquesta disneylandilització. Seria bo que alcaldes, ajuntaments i gestors del territori es llegeixin alguns dels documents de referència sobre aquest fet abans d´obrir la boca i fer el ridícul.

Sóc del parer que, els efectes marítims del temporal s´han incrementat entre molts altres factors per l´afany dels municipis en dragar i regenerar platges al servei del turisme. De la mateixa manera que alguns sistemes de pesca han modificat l´orografia del fons marí, la política de dragatge ha produït uns efectes similars. S´ha dragat sorra de les conques de sedimentació que s´ha abocat a les platges que poca a poc han anat perdent i aquest volum de sorra s´ha distribuït a primera línia litoral creant barres que el que fan és potenciar el creixement de les onades i els seus efectes devastadors en cas de temporal.

Ahir, en Narcís Prat va publicar un article on exposa molt clarament la situació en la que estem. Us copio el seu darrer paràgraf on crec que està la clau de volta de tot plegat. “La pròxima vegada que votem, pensem en aquestes prioritats i no en la simplicitat dels arguments d’aquells que volen dividir-nos en bons i dolents. Si no canviem, tots serem els dolents de la pel·lícula. Exigim als nostres polítics i gestors un canvi radical en les polítiques econòmiques.”

El cas particular del Pla de Grau-La Tordera i les afectacions sobre el Delta de l´Ebre seran però noves històriesdemar.

El Mar Menor, el Mar Mort

El Mar Menor amb els seus 180 Km2 és la llacuna litoral salada més gran de tot Europa. Es troba a la regió de Murcia en plena Costa Càlida. Avui, una estreta franja sorrenca totalment urbanitzada separa la llacuna (Mar Menor) de la Mediterrània (Mar Mayor). La seva singularitat ha propiciat que al llarg del seu perímetre s´hi trobin espais naturals únics, de gran interès i una biodiversitat molt interessant.

Fa deu milions d´anys aquesta zona era una gran badia oberta al mar. Els moviments tectònics i el vulcanisme local van originar les actuals illes. La Llacuna, com avui la coneixem és va formar fa dos milions d´anys a partir dels sediments que provenien de la zona coneguda com el camp de Cartagena.

La nefasta gestió que s´ha fet de l´espai des de fa més trenta anys ha menat aquesta albufera al límit de l´abisme. Les darreres pluges torrencials al camp de Cartagena han estat el detonant que ha destapat l´agonia que pateix aquest espai natural. Milers de metres cúbics d´aigua de pluja amb els seus sediments, fertilitzants agrícoles, restes orgàniques i contaminants de tota mena van desguassar fins a les aigües de la llacuna i van produir la mort per asfíxia de milers de peixos.

Imatge captada pel satèl·lit Sentinel-2 el dia 13 de setembre de 2019. Les avingudes produïdes per la “gota freda” aboquen directament al Mar Menor. Foto: Copoernicus

El que ha succeït al Mar Menor no és conseqüència de les pluges torrencials ni de la darrera “gota freda” que ha patit la zona. En realitat, l´arrel del problema rau en la nefasta gestió territorial que s´ha fet d´aquest espai històricament i on hi te molta responsabilitat els diversos executius que han governat la regió de Murcia.

La transformació d´una extensa zona de secà, amb bancals que retenien l´aigua per un regadiu superintensiu hi te molt a veure en el desastre final. L´horta de la regió ha contaminat els aqüífers amb restes d´adobs nitrogenats que tard o d´hora acaben en les aigües del Mar Menor i l´eutrofitzen. Quan augmenta la concentració de nutrients límitants en els ecosistemes marins, els microorganismes del plàncton creixen descontrolats creant una veritable “sopa verda” que esgota l´oxigen dissolt en l’aigua fins a produir la mort per anòxia de peixos i d´altres organismes marins.

Una altra causa de la degradació d´aquets espai tant sensible a les pertorbacions és l´urbanisme salvatge que ha patit la regió i que ha transformat els usos tradicionals del sòl. La llacuna rep també els abocaments de les aigües fecals dels municipis riberencs degut a una xarxa de sanejament infradimensionada i mal dissenyada.

La manga en una imatge històrica i una imatge recent. Foto: Marta Sánchez

La solució de tot plegat és molt complexa, inclús si s´abandonessin les hortes, els nitrats que s´han incorporat històricament als aqüífers que desguassen al mar menor continuarien amb el mateix efecte durant molts anys. Els Mar Menor és un exemple de mala gestió del territori. A escala molt més gran, la conca de la mediterrània es podria convertir en una mena de mar menor si no es gestiona bé.

La solució de tot plegat passa per gestionar el territori tenint en compte la capacitat de càrrega de l´ecosistema. Caldria també un control molt més extensiu dels fertilitzants que usen les explotacions agrícoles i aplicar les directives de la UE relacionades amb l´us de fertilitzants i adobs nitrogenats. Finalment caldria elaborar un veritable pla estratègic de protecció integral del Mar Menor.

Deserts submarins

El canvi climàtic ens està desertitzant la Terra. Àrees avui fèrtils i productives es van convertint en erms desproveïts de sòl. D´aquí a la desertització només hi ha un pas. Bona part de la conca mediterrània corre el perill de convertir-se en una àrea desèrtica o semi desèrtica en molt pocs anys. Malauradament, en els mars i oceans més propers està succeint un efecte molt semblant. Són els deserts submarins o blancalls que s´estan estenent cada vegada en mars temperats com la Mediterrània i que un cop apareixen la seva recuperació és prolongada i dificultosa.

Però, què són exactament els deserts submarins? Són espais rocosos, de poca fondària i ben il·luminats on les condicions són favorables per al desenvolupament de les poblacions d´algues perquè formin boscos submarins, i on aquetes han desaparegut. En la roca quasi nua d´aquetes àrees s´hi desenvolupen especialment les garotes. Els deserts submarins no tenen res a veure amb el paisatge submarí sorrencs desproveït de vegetació i que ocupa grans extensions per la desaparició de les fanerògames.

Els deserts submarins s´estan estenent cada vegada més a les nostres latituds. Foto: CCMA

Les garotes són una espècie clau en el funcionament dels fons rocosos ben il·luminats. Se les considera els herbívors més voraços en mars temperats. Són capaços d´alterar les comunitats d´algues fins a fer-les desaparèixer com passa en molts punts de la mediterrània. La situació s’agreuja encara més per la desaparició de les espècies depredadores de les garotes.

El paisatge submarí entapissat d´algues a la mediterrània no es molt esplendorós, però malgrat aquest fet aquesta cobertura és vital per afavorir la biodiversitat i la sostenibilitat ja que són la base de la cadena alimentària. Al perdre la coberta d´algues perdem el flux d´energia que circula a través de les cadenes tròfiques. Els boscos d’algues són també punts on s’absorbeix CO2 i es produeix O2, un simple mecanisme natural per reduir els efectes del canvi climàtic.

Entre les causes principals de la desertització dels fons d´algues hi ha la proliferació de les garotes i la sobrepesca de les espècies de roca, depredadores dels eriçons com ara els sards, les orades o les julioles i que fa que les poblacions de garotes estiguin controlades. En bona mesura els responsables d´aquest fet són els pescadors recreatius, tant a canya com submarins, la contaminació de les aigües litorals o l´entrada d´espècies invasores. A la mediterrània oriental, els deserts submarins els formen les espècies invasores que entren a través del Mar Roig i el Canal de Suez.

La garota és el principal responsable d´aquest fenomen

La importància creixent d´aquest desertització submarina ha portat als científics a detectar i fer el seguiment d´aquestes àrees a casa nostra. Un projecte de ciència ciutadana per a mesurar l´abast de la problemàtica. Un estudi sobre la seva evolució i finalment estudiar propostes de gestió i recuperació dels boscos d´algues.

Els estudis que s´han fet fins ara sobre aquesta problemàtica ha descobert que la por que tenen les garotes vers els depredadors és clau per a la salut dels boscos d’algues submarins. Els investigadors van poder constatar la resposta de les garotes en àrees amb i sense depredadors i van arribar a la conclusió que la presència d´aquests depredadors limita la capacitat de les garotes a sobrepasturar aquests fons.