Arxiu d'etiquetes: pecadors

Art de bou (3): L’Art

Publicat el per
Respon

L’ormeig de pesca que es fa servir en la pesca de bou és un art de xarxa en forma d’embut i on els laterals del mateix, “les bandes”, sobresurten de la resta impedint que el peix s’escapi pels costats. Les bandes van unides a la malleta i aquesta a les portes. De les portes  surt el cable que arriba fins al quillat  que està enrotllat a la màquina de xorrar o maquinilla. Posteriorment a les bandes, hi ha la veritable bossa de l’art que té el seu final en el cop o corona, el lloc on es va acumulant el peix.

Per tal de mantenir l’obertura vertical de l’art hi ha una armadura o relinga de ploms a la part inferior del mateix i de suros, a la part superior. Aquest darrer nom prové de que antigament s’emprava suro com a flotador i a mesura que els arts van començar a treballar a més profunditat, els pors dels suro es col·lapsaven i aquest perdia la flotabilitat. Així el suro va ser substituït per unes boles de vidre (Bombetes) i ara en l’actualitat, aquestes ha donat pas a les bombetes de plàstic, molt més pràctiques, econòmiques i resistents a altes pressions a les que estan sotmeses.

Parts de l’Art de bou segons Bas, Morales i Rubió (1951)

Els primers arts estaven fets amb fibra de cànem i aquestes van ser substituïdes ràpidament per les de cotó. Les fibres naturals s’havien de tractar amb una barreja d’escorça de pi i aigua preparada en calent per tal de minimitzar l’acció de la sal i a més, tenien I ‘inconvenient que s’havien de tenyir. Per acabar-ho d’adobar, un cop acabada la jornada s’havien d’assecar per evitar ser malmeses. Avui en dia amb l’ús de fibres sintètiques, tots aquests inconvenients són només records.

La pesca amb l’art de bou consisteix en arrossegar la xarxa pel fons marí, agafant tot allò que es posa en el seu camí, és doncs una pesquera activa, ja que és l’art qui va a buscar el peix i no al revés. A més, la pesquera no es gens selectiva ni dirigida i no discrimina gairebé ni en talles, ni en espècies, amb la qual cosa es capturen de manera accidental espècies sense valor comercial o exemplars immadurs dels quals no està permesa la seva comercialització.  Un altre inconvenient és el greu impacte que produeix sobre el medi físic ja que  l’art s’arrossega pels fons i aquest el “llaura” literalment.

Degut a la manera de pescar, el principal problema a superar per augmentar la seva eficiència és el fet de mantenir la màxima obertura de la boca de l’art. Això s’aconsegueix amb les armadures de ploms i suros i sobretot amb la utilització de les portes. Les portes són uns estris de fusta i/o metall amb una geometria gairebé rectangular que al oferir resistència a l’aigua quan s’arrosseguen fan la funció de divergents. Avui en dia alguns quillats utilitzen portes semi pelàgiques que minimitzen l’ impacte amb el fons.

Les portes són els elements més conflictius d’aquesta modalitat pesquera

Quan les embarcacions arriben  al calador es procedeix a calar l’art. Primer es llença l’art, es lliguen les portes a les malletes i es comença a deixar anar el cable d’acer. Finalitzada aquesta operació comença el bol, és a dir, l’art s’arrossega pel fons.  La durada  d’un bol és molt variable i depèn de molts factors. En general pot durar des de unes  poques hores fins a una jornada sencera. Durant el bol,  el patró va conduint la barca a traves del calador procurant, amb totes les maniobres que fa, mantenir la màxima obertura de l’art i que aquest no quedi enganxat al fons. Una feina que sens dubte té una component d’experiència que difícilment pot ser substituïda per a la tecnologia.

Un cop acabat el bol  es procedeix a llevar l’art, a aquesta operació també se la coneix amb el mot  de xorrar l’art. Amb l’ajut de la maquinilla, la feina de llevar s’ha simplificat molt. Primer arriben les portes que es lliguen als pescants, després les malletes i a continuació tot l’art. Un cop a coberta, s’obre la part inferior  de la corona i s’aboca la captura a coberta. Aquesta normalment  surt bruta i plena de fang per la qual cosa es renta i a continuació es classifica per espècies i per mides. Totes tes espècies sense valor comercial i les que no tenen la mida reglamentària s’aboquen per la borda. Un cop feta aquesta primera tria es col·loca en caixes i es porta a la nevera  a l’espera d’arribar a port. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (2): La barca

Publicat el per
Respon

L’embarcació amb què es cala l’art de bou és el bou o quillat. El  primitiu bou que s’emprava en la parella era una típica barca de construcció catalana.  Tenien una eslora de 10 a 12 m i cada dia, després de la pesquera, eren avarades a les platges. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestre al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions sense coberta  però poc a poc se li va anar afegint.

Estructura típica d’un bou badaloní

A partir dels anys 20  es van anar arribant els motors .Durant aquells primers anys el que es feia era col·locar aquest enginy  en les embarcacions sense més modificacions. Amb l´aparició de les barques a motor, la tècnica pateix el major canvi de tots, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el quillat. De totes formes no és fins ben entrat els anys 40 quan es comencen a construir quillats ja pensats per a la navegació a motor.

Sens dubte la desaparició de l´art de bou de moltes platges de la comarca   va ser deguda sobretot a la substitució dels bous a vela pels quillats a motor, ja que aquests darrers a més de tenir un tonatge molt superior, tenen una geometria  en forma de V, a diferència dels bous a vela que tenien la quilla quasi plana. Aquest disseny,  fa pràcticament impossible  treure´ls de l´aigua cada dia i arrossegar-los per la platja. Precisament per això, a moltes localitats amb una tradició pesquera en l´art de bou important com ara Mataró o Badalona van veure desaparèixer completament la seva flota en molt pocs anys. Queden en el record els dies on els pescadors, ajudats per animals de tir o d’altres enginys varaven el bous a moltes de  les nostres platges.

Els quillats són les barques més grosses de les nostres dàrsenes pesqueres

Els actuals quillats són les embarcacions que més  s´allunyen de la línia de costa, treballant fins els límits de la plataforma continental, on a  les seves valls i canyons es troben els seus caladors. En els seus inicis i fins ben entrada la dècada dels seixanta les barques podien arribar fins a les costes de València o Mallorca. El terme quillat prové de l’angle recte que formen la roda de proa i la de popa respecte a la quilla.

Els quillats són les embarcacions de major mida  que es troben a les nostres dàrsenes pesqueres. Tenen la proa lleugerament elevada. El pont de comandament està situat a la part anterior i en ell s´hi troben els aparells que comanden el vaixell i faciliten la pesquera. Tenen també  una nevera on conservar el peix en les millors condicions durant tot el dia de pesca i fins hi tot una petita cuina. Darrera del pont de comandament es troba l´enginy mecànic més important de la barca, la màquina de xorrar, coneguda popularment pels pescadors amb el nom de “maquinilla“. Aquesta és un torn connectat amb el motor que facilita enormement la feina de llevar l´art (treure´l del mar un cop acabada la pesquera) i la de calar-lo. A popa i sobresortint de la barca,

 s´hi localitzen els pescants que van units a dues politges mòbils  sobre les que  llisca el cable de l´art. Quan els quillats són a port, a sobre d´aquest aparell s´hi pengen les portes. Això és però, una altra històriademar.

Art de bou (I): la història

Publicat el per
1

L’art de bou, arrossegament  o ròssec és un ormeig de xarxa que, com el seu nom indica, s’arrossega pel fons del mar capturant tot allò que se li posa al seu davant. És doncs un art de pesca poc dirigit i gens selectiu. El terme deriva segons alguns, del llatí bolus, és a dir, acte de tirar xarxes. D’altres opinen que el nom prové de que antigament s’empraven dues embarcacions per arrossegar l’art, la «parella del bou», que anaven de costat de la mateixa manera que els bous quan porten el jou per arrossegar la càrrega. No deixa de ser curiós el fet de que al cap de les corones se les anomena «banyes» o que un ormeig molt semblant i ara ja en desús s’anomenés «vaca».

Els orígens de l’art de bou són molt remots i es fa difícil datar amb certesa l’inici d’aquesta pràctica pesquera. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722), descriu diversos arts d’arrossegament com ara el gànguil, la tartana i l’art de bou. Els dos primers eren més petits i eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l’ art de bou ho feien dues.  Sembla que la introducció d´aquests tipus d´arts Catalunya  va ser a través de França durant el segle XVII. A l´any 1710 ja hi havia gànguils al port de Barcelona.

Parella de bou en un gravat del Diccionario Histórico de los Artes de Pesca Nacional.

En la legislació de Manuel de Zalvide, «Reglamento de Navegación y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró», apareix esmentat en diferents articles. Així llegim a l’article 40: «Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou, y no puede sin especial gracia, usarse por estimarse perjudicial, ni se otorga aquella, a menos de singulares motivos; y aun entonces, con señalamiento de tiempo, y extinción o termino». No deixa de ser paradoxal que en el segle XVIII ja es plantegés el greu impacte ambiental que produeix aquest art de pesca.

En el «Diccionario Histórico de las Artes de Pesca Nacional» (1791-1795) del mataroní Antoni Sañez Reguart, apareix un gravat en el que s’observa la parella del bou arrossegant l’art. La tècnica tal i com se’ns mostra no canviarà pràcticament gens fins a primers del segle XX, tan sols alguns petits canvis que afecten als materials utilitzats i l’embarcació.

L’art de bou modern és una pesquera poc selectiva i gens específica

A principis de segle l’art de bou ja era l’ormeig de pesca més emprat arreu. A la costa central, per exemple, Badalona, Sant Pol, Pineda o Mataró eren poblacions que mantenien activitat pesquera considerable. Mataró per exemple,  en aquests temps comptava amb 34 bous a vela que formaven 17 parelles. El període de veda de la pesquera començava a primers de setembre i acabava a primers de març, durant tot aquest temps d’ inactivitat, els bous armaven sardinals o bé palangres per tal de guanyar-se la vida en altres pesqueres. Als infractors d’aquesta norma se’ls imposaven fortes sancions, ja que, segons comenta Emerencià Roig en el seu llibre «La pesca a Catalunya» (1926): «Si hom pescava tot l’any, faria malbé les cries i, a la llarga, finiria per esgotar tot el peix del mar». Un altre art d’arrossegament que també s’utilitzaven en aquell temps era la vaca,  més petit i era arrossegat per una sola embarcació.

Al 1955 segons el treball de Bas, Morales i Rubió, encara existien arts d’ arrossegament de costa que eren arrossegats des de la platja com ara l’ art o l’artet o artó i els arts que es calaven des d’ una única embarcació com la vaca. Pel que fa als arts d’arrossegament de fons el treball descriu  l’art de bou, l’art català, el xarleston, l’art italià i la ratera. Amb l’aparició de les barques a motor, la tècnica pateix la major modificació de totes, la parella del bou deixa pas a una sola embarcació, el bou o quillat, que utilitza uns divergents o «portes» que mantenen l’art obert mentre treballa.  Amb aquest canvi, la tècnica és ja tal i com la coneixem en l’actualitat. Això és però, una altra històriademar

La memòria dels pescadors: patrimoni immaterial en perill

Publicat el per
5

Quan pensem en el patrimoni, posem pel cas, el marítim, el primer que en ve al cap són els elements materials que, pel seu valor, caldria conservar per a que arribin a futures generacions. Aquest tipus de patrimoni format sobretot per: barques i bots, arts i ormeigs de pesca  i elements de navegació, fins fa ben poc no era considerat com a tal. Avui encara podem observar elements patrimonials degradats a mobiliari urbà decorant alguna nefasta rotonda. Tampoc han ajudat gens les subvencions que s’han donat per desballestar embarcacions per a poder-ne construir-ne de noves la qual cosa ha produït una pèrdua considerable de barques centenàries.

Recordo de petit, les barques abandonades a la platja de Mataró que eren usades pels infants com a improvisats elements pels seus jocs. Fins i tot, i alguna havia trobat la seva fi  a la foguera de Sant Joan. Tenyidors, assecadors o mestrances  han desaparegut engolits per l’urbanisme ferotge de la primera línia de costa.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias

El patrimoni marítim i mariner no són només aquests exemples sinó que bona part d’ell està format per elements immaterials com ara els  records que els vells pescadors encara retenen en la seva memòria i que hem de conservar de manera urgent abans de que  es perdin irremeiablement  per llei de vida. Si ha estat difícil la preservació del patrimoni material imagineu-vos el complicat que deu ser conservar aquests records.

Afortunadament, encara tenim la sort de comptar amb gent de mar que en la seva memòria previu aquest tresor. Pescadors, mariners, mestre d’aixa, calafats, palers, remendadores, encantadors o ranxers entre d’altres que, van néixer pels volts dels anys 30 i que avui tenen entorn uns noranta anys els quals van viure en un temps que ja ha desaparegut completament.

Subhasta de peix a Arenys de Mar

Gent de mar que en pocs anys deixarà d’estar amb nosaltres i que s’enduran tots aquells records d’infantesa a la vora del mar remenant entre les barques o  de joventut, enrolats en les darreres parelles barques de bou, anant a calar sardinals o enrolats en els quillats amb els primers motors. Gent de mar que ha vist desaparèixer un tipus de pesca i una relació intensa amb el mar  i han sobreviscut a la transformació tecnològica que ha patit el sector pesquer fins als nostres dies. Gent de mar avesada en fer servir l’escandall i les senyes per a localitzar els caladors i han vist la seva substitució pels moderns GPS i plòters. Gent de mar que coneixia els senyals que anunciaven un canvi de temps i han acabat descarregant-se les previsions meteorològiques de la xarxa. Gent de mar que assecava els arts de cotó després de cada jornada i els tenyia amb escorça de pi dins la perola i que van veure substituïts aquests materials per les fibres sintètiques. Gent de mar que cada dia avarava les barques a les platges i que va acabar atracant-les al molls de pesca. Gent de mar que cantava el preu de peix “a bandes” en la subhasta i que ara el  veu indicat en una pantalla de plasma. Gent de mar que cada dia compartia el ranxo a la barca amb la tripulació  i que el van acabar substituint per la carmanyola. Cada vegada que desapareix algun d’ells, especialment si encara té el cap clar, perdem part del nostre patrimoni d’una manera irrecuperable.

Afortunadament està havent algunes iniciatives per a recuperar aquests records. Així, el Museu de la Pesca de Palamós té un  una línia de treball que s’anomena Memòria Viva on es recull a través d’entrevistes enregistrades tot aquest patrimoni immaterial. Tant de bo que iniciatives com aquesta es poguessin reproduir a la resta de la Costa catalana i poder salvar una manera de viure i de relacionar-se amb el mar que ja ha desaparegut. Això és però, una altra històriademar

Seafood. Global o Local?

Publicat el per
1

Seafood Global és la fira més important relacionada amb el consum de peix i marisc i d’altres derivats del mar. Ha tingut lloc a Barcelona entre el 26 i 28 d’abril d’enguany i consolida la fira de Barcelona com a referent mundial en fires dedicades a l’alimentació. La fira ha canviat la seva seu de Brussel·les, on s’havia organitzat els darrers anys, per Barcelona, entre altres raons per la importància que pren el mercat espanyol de consum de peix. En aquesta edició  hi ha hagut una participació de 1500 empreses del sector que representaven un total de 76 països i un impacte econòmic de més de cent milions d’euros.

Certament, el fet d’escollir Barcelona no ha estat a l’atzar. La capital catalana, amb un dels principals ports de la Mediterrània és un aparador magnífic i més, tenint en compte que l’estat espanyol està al capdavant dels països amb un consum de peix i marisc més elevat. La fira ha estat el punt de trobada de proveïdors, compradors i venedors de productes del mar.

La única possibilitat és apostar per la pesca artesanal

En la fira s´hi pot trobar producte congelat, producte processat, peix procedent d’aqüicultura i molts derivats obtinguts a partir de peix i fins hi tot d’algues com ara el paté d’espirulina que comercialitza una empresa catalana a partir del cultiu d’aquesta microalga d’aigües dolces i que és considerada un superaliment pels experts del ram.

Seafood Gobal, al contrari del que prediquen els organitzadors i els participants, ha estat l’aparador de la prepotència dels països més miops del planeta. S’està veient que la globalització només crea desequilibris entre el nord i el sud causant greus perjudicis sobre les comunitats de pescadors de les dues ribes.

Seria molt més coherent organitzar una Seafood local ja que la globalització de la industria alimentaria de productes de mar provoca greus desequilibris entre, els països de primera i els de segona. Sóc del parer que per afavorir la comunitats de pescadors a nivell local s’hauria d’afavorir el consum dels productes que aquests en ofereixen. Les empreses estrangeres que operen en els caladors dels països del tercer món només agreugen més els desequilibris entre aquests i nosaltres.

Caldria invertir molt més en el producte de proximitat i gravar amb més impostos els derivats de mar que ens arriben de l’altra punta del món amb una petja de carboni del tot insostenible. Això seria una manera de promocionar la pesca a nivell local i poder contribuir en la sortida  de la greu crisis que pateix el sector.

En les ponències i els debats que s´han organitzat de manera paral·lela a la fira no hi ha hagut espai per a debatre aquest temes. Sembla ser que els ponents només s´han centrat en la creixent demanda de productes de mar per part dels països occidentals per a dibuixar un mercat robust i amb un creixement continuu.

La clau de volta de tot plegat rau en un canvi radical en els nostres costums a nivell del consum de peix i de marisc i la promoció d’allò local. Caldria invertir els esforços en una campanya d’educació en el consum de peix i marisc entre els ciutadans dels països occidentals.  Això és però, una altre històriademar.

Pa per avui, fam per demà

Publicat el per
Respon

Aquests dies, disset municipis catalans amb port pesquer han signat un manifest a Vilanova i la Geltrú en defensa de la pesca marítima. Entre els signants hi ha els municipis d’Alcanar, Arenys de Mar, Barcelona, Blanes, Cambrils, Deltebre, Port de la Selva, l’Ametlla de Mar, l’Escala, la Ràpita, Llançà, Palamós, Roses, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona, Torredembarra i Vilanova i la Geltrú. Els representants municipals estan preocupats per la possible desaparició del sector pesquer o que aquest es converteixi en quelcom residual en els propers anys. Consideren que la pesca és un sector estratègic que cal protegir i reclamen millors condicions pel sector. Probablement arriben quaranta anys tard.

Representants dels disset municipis que han signat el manifest. Font: Diari Digital La Ciutat

Fa gairebé deu anys que en aquest espai estic reclamant una gestió sostenible de la pesca marítima a la mediterrània perquè el sector es pugui mantenir per a futures generacions. Perdre la pesca és perdre un patrimoni que ha conviscut amb nosaltres des de temps immemorials. Les polítiques pesqueres que s’ha fet en els darrers cinquanta anys s’ha caracteritzat per l’immobilisme i el resultat de tot plegat ha estat el que ens ha portat a aquesta situació. Només alguns brots verds, com ara la cogestió han donat una alenada d’aire fresc  al sector.

En els darrers decennis del s XX  la pesca a Catalunya va ser una activitat econòmica de primer ordre. Les confraries de pescadors eren el motor econòmic en aquests municipis. Els pescadors es guanyaven molt bé la vida i en aquells temps de vaques grasses els responsables de la pesca van fer-se el sord a les advertències que els arribaven des de la comunitat científica i del moviment ecologista  i es va aplicar aquells màxima que tots els pescadors coneixen tant bé però que no apliquen: “Pa per a avui, fam per a demà”.

El principal greuge del manifest de Vilanova és l’aplicació del Pla Multianual Europeu de pesca demersal que regula bàsicament la pesca d’arrossegament. A efectes pràctics, l’aplicació d’aquesta normativa redueix el nombre de dies de pesca fet que, segons els pescadors, afecta a la seva viabilitat econòmica.  L’art de bou és una modalitat de pesca que produeix un fort impacte sobre l’ entorn. A més, aquest sistema de pesca concentra dues característiques que el fan molt poc sostenible; es tracta d’uns sistema gens selectiu i molt poc monoespecífic tant pel que fa a les espècies com a les seves mides. En l’únic que podria estar d’acord de les seves reclamacions és que no s’ha d’uniformar la pesca a nivell mundial. Res té a veure la pesca a l’Atlàntic amb la pesca a la Mediterrània.

Sota el meu punt de vista, el que ha succeït és que han passat molts anys de no fer res entre els pescadors d’arrossegament la qual cosa els ha portat al límit del col·lapse i ara, de cop i volta, s’ha de fer tot allò que en decennis no s’ha volgut fer  i evidentment, això provoca greus conseqüències entre els pescadors. Només hi ha dues alternatives: continuar com si no passés res i esperar fins a l’esgotament total dels caladors i la desaparició de la pesca que sembla que és el que volen es signants del manifest  o bé, ser valent i reconèixer els errors del passat i aplicar un fort pla de xoc com el que proposa Europa per evitar a mitjà termini,  la supervivència del sector. Això si, aquesta transició hauria de ser el menys traumàtica possible i s’ haurien de posar tots els mitjans per protegir als pescadors.

I mentre esperem, es continuen llaurant els fons marins amb els arts de pesca. No hi ha una normativa clara sobre la obligatorietat de fer servir portes pelàgiques, molt menys agressives amb el medi. No entenen que la productivitat de la mediterrània és limitada i que caldria potenciar les pesqueres artesanals en front de l’art de bou. Això, es però, una altre històriademar.

Rap Negre, Rap Blanc

Publicat el per
Respon

El rap, malgrat que a primer cop d’ull no ho sembli pel seu aspecte de dimoni,  és un peix molt apreciat gastronòmicament parlant. La pesca d’aquesta espècie no pren importància a la nostra costa fins el moment en que apareixen els primers quillats i es pot arrossegar l’art a profunditats més grosses gràcies als motors. Abans, amb les parelles de bou eren molt escasses les seves captures i pràcticament no es coneixia.

Quan ens referim a aquesta espècie hem de distingir entre diverses espècies malgrat que les dues més importants són el Rap negre (Lophius budegassa) i el Rap blanc (Lophius piscatorius).  El rap blanc també s’anomena de manera popular: rap ros, rap ver, buldroi o granota de mar, mentre que el rap negre es coneix amb els noms de: rap vermell o rap fotaire.

Malgrat el seu aspecte, el rap és un peix excel·lent

Ambdues espècies de rap  són vulnerables a la pressió pesquera i les seves poblacions estan sobreexplotades arreu. Els raps tenen una capacitat reproductora bastant baixa i a sobre arriben a la maduresa sexual tard, és a dir, la seva biologia presenta tots els elements necessaris per considerar-se una espècie en perill crític.

La talla mínima de comercialització a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Aquest fet no evita que  molts dels exemplars que es comercialitzen siguin immadurs. A més, existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries.

La diferencia entre ambdues espècies és molt subtil i això fa que molts consumidors les anomenin de manera genèrica com a rap. El rap blanc  sol ser de major mida que el rap negre. El primer pot arribar a assolir els 30 kg de pes i arribar a més d’un metre, mentre que el segon mai arriba a aquesta mida, el més freqüent es que mesurin entre 50 i 60 cm. El rap negre té el cap menys ampli que el rap blanc. La coloració del dors és verd olivàcia en el rap blanc i més fosca en el cas del rap negre. A la segona aleta dorsal, presenta entre 8 i 9 radis espinosos el rap negre mentre que el rap blanc en té entre 11 i 12. 

A les confraries de la nostra costa els desembarcaments de rap blanc són molt més abundants que els de rap negre. També succeeix que en algunes llotges no diferencien les dues especies i les agrupen amb el nom genèric de rap.

La manera més fàcil de diferenciar-ne un de l’altre  és, un cop morts i esventrats, fixar-nos en la membrada que rodeja el seu abdomen, anomenada peritoneu i que, com be indiquen els noms comuns, en una espècie és negra i en l´altre de color blanc.

La diferencia entre el rap blanc (esquerra) i el negre (dreta) està en el color del peritoneu

A nivell gastronòmic, la carn del rap negre agafa menys aigua al ser cuit i és molt més gustosa, ferma i consistent  que no pas la del rap blanc , això fa que en els taulells de les peixateries el primer sigui més apreciat i, és clar, més car que no pas el segon. De totes maneres, un cop cuinats, si s´han respectat els temps de cocció, diferenciar un de l’ altre pel seu gust és molt més subtil.

I vosaltres, sou de Rap Negre o de Rap Blanc? Podeu contestar l’enquesta.

Rap negre o blanc

Gamba, la de Palamós, es clar!!!

Publicat el per
Respon

Si bé a nivell biològic tota la gamba vermella que es pesca a la costa catalana pertany a la mateixa espècie, Aristeus antennatus, hi ha una sèrie de factors que donen un valor afegit a la gamba de Palamós respecte a la resta de gamba comercialitzada en les confraries catalana com en el cas per exemple d’ Arenys de Mar.

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

Un estudi de la Universitat de Girona conclou que tota la gamba vermella de la mar catalana es desplaça entre els caladors de Marsella o Toló i fins als de Santa Pola.  Es tracta d’un estudi genòmic fet mitjançant l’anàlisi de l’ADN realitzat pel Laboratori d’Ictiologia Genètica de la UdG on s’han comparat diversos marcadors moleculars  entre espècies capturades al llarg de tota la costa catalana. L’equip de científics ha confirmat que els caladors de gamba vermella estan interconnectats pels desplaçaments d’aquesta espècie i els responsables de l’estudi han detectat que els desplaçaments tenen lloc en tots els estadis del cicle de vida de l’espècie. 

Així doncs, a nivell biològic podríem afirmar que no hi ha cap raó per a considerar que la gamba vermella que es comercialitza a Palamós i  a les diverses llotges catalanes sigui diferent. Malgrat aquesta evidència, la gran diferencia rau en el valor afegit que representa la gamba de Palamós enfront de la resta.

A Palamós, la pesca de la gamba està regulada per un Pla de Cogestió pesquera on hi ha representats, a més dels pescadors: l’administració, la comunitat científica i els grups conservacionistes. A més, la gamba de Palamós està certificada com a Marca de Garantia, fet que la fa única al mercat. Formar part del Pla de Gestió és imprescindible per poder accedir a aquesta Marca de Garantia.

Sense cap mena de dubte, el manteniment de la pesca d’arrossegament es deu en gran mesura a les captures de gamba vermella. Què passarà quan s’ exhaureixi?

El Pla de Gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera com ara: la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de portes  que fan servir els quillats.  En aquest sentit, a Palamós ja s’ha apostat per la utilització de portes pelàgiques ja que el seu ús els assegura el manteniment d´aquesta activitat i, el poder continuar amb l´explotació d’aquesta espècie.

El Pla de Gestió ha suposat un canvi de mentalitat on els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada. És per tot plegat que,  l’impacte sobre el medi a hora de pescar la gamba de Palamós sigui  molt menor que no pas en la resta. Aquest fet, per si sol ja és prou important com per considerar que a nivell de sostenibilitat és molt millor el consum d’aquesta gamba.

En canvi, la resta de gamba dels altres ports catalans es regeixen per la reglamentació general de la pesca d’arrossegament amb tots els impactes derivats d’aquest tipus de pesca.

El pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d’estendre  a la resta de ports on també s’explota aquest recurs i, tenint en compte els resultats obtinguts a Palamós, la pregunta seria: Com és que la resta de confraries on també es comercialitza gamba vermella no fan el pas per entrar el Pla de Gestió? Això es però, una altra històriademar.

Bodegó amb peixos (part 3): Els ormeigs de pesca

Publicat el per
Respon

Si bé els mots art i ormeig de pesca són sinònims, hom parla d’arts quan l’aparell en qüestió està fet amb xarxes i d’ormeig quan no hi ha aquest element. En el bodegó amb peixos, Pla no distingeix aquests dos termes i parla d’arts i d’ ormeigs de manera indistinta.

Segons la classificació que fa Emerencià Roig, els ormeigs de pesca que anomena Josep Pla són: les nanses, els ormeig per enfitonar el peix i l’univers dels ormeigs d’ham i en especial la pesca amb canya.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

Les nanses, en paraules de Pla, els cistells de fàcil entrada i difícil sortida. Mereixen els comentaris de l’autor que en descriu els diferents models que hi havia: “Hi ha nanses per a llagostes i nanses més petites, de forma de bolet, anomenades gambines i amb les quals s’agafen moltes classes de peixos”. El lector es fa una idea exacta de la dificultat de calar les nanses i de conèixer amb exactitud la geografia submarina a través de les  senyes. “Les senyes  indicadores dels paratges  peixaters són conegudes  pels pescadors a través, sovint d’una llarguíssima tradició familiar”. Les nanses s’havien d’escar per atreure el peix: “El millor esquer per a les gambines és la garota femella”.

Bona part de la narració es dedica als ormeigs d’ham: “L’ham és un objecte que degué ser creat per l’home de seguida que aprengué a manipular els metalls” “És un invent que com el de la roda: una meravella d’astúcia i habilitat”. Pel que fa als ormeigs d’ham, Pla comenta en referència al nero: “es pot agafar amb l’ham d’un palangre o amb una escada de llença, estratègicament col·locada davant d’un cau.

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

Entre els ormeigs d’ham, la pesca amb canya n’és el principal protagonista. “El pescador de canya sent, com el del volantí i el del palangre, l’estrebada elèctrica de la presa al palmell de la mà… Cap estri de pescar no projecta de manera tan directa i eficient sobre el pescador… la picada del peix a l’esquer i a l’ham, que a través del fil, el pescador té a la mà”. El sofert pescador de canya és també un dels protagonistes del bodegó: “El pescador de canya és un ésser totalment incomprès per la població en general. La gent creu que el pescador és un babau que tracta de passar l’estona de fer-se escàpol del tedi familiar, utilitzant una distracció insignificant”.

La potera, ormeig format per una corona d’ham que s’usa per pel calamar també té el seu espai al bodegó: “Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera” “el calamar s’abraça sobre les punxes hirsutes, cobreix el plom amb tota l’ànsia del seu cos”. Una de les tècniques de pesca més curioses que descriu és la pesca de sípia a la femella: “s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament”.

La fitora, un ormeig en desús també té el seu lloc. “La fitora és un trident modificat; el trident té tres pues; la fitora pot tenir-ne més o menys gran” “A Fornells hi havia dos o tres grans pescadors de fitora realment notables”

En la narració, l’autor mostra la seva preocupació per la sobreexplotació que pateix la pesca del lluç: “es troba al nostre país en un moment de decadència probablement definitiva”. Avui, cent anys més tard encara continuem sobreexplotat aquesta espècie i l’aboquem als límits de la extinció. La majoria de lluç que consumim ja no és Merluccius merluccius ni prové de la Mediterrània. Això és però, una altre històriademar.

Bodegó amb peixos (part 2): Arts de xarxa

Publicat el per
Respon

Bodegó amb  peixos és a més d’un retrat de les espècies de peixos,  les seves qualitats i la riquesa terminològica, també una descripció dels principals arts de pesca que es feien servir, si més no a Fornells, en aquell temps.

L’obra va ser publicada per primera vegada al 1950. És però una narració de joventut de l’autor. Pels ormeigs que descriu, la podríem situar ben bé entre la primera i la segona dècada del s. XX.  Precisament en aquests temps, Emerencià Roig, publica “La Pesca a Catalunya” on també es descriuen els ormeigs de pesca que detalla Pla. Alguns dels arts de pesca descrits ara estan en desús, d’ altres han patit modificacions considerables malgrat que s’ han mantingut fins els nostres dies i d’altres com la teranyina, acaben d’aparèixer a la costa catalana. L’obra no descriu encara la pesca d’arrossegament tal i com la coneixem avui, faltarien  alguns anys perquè apareguin els primers quillats.

Llagut del foc segons una il·lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

El primer art descrit és la xàvega o pesca a l’encesa. L’encesa és una forma de pesca d’origen mil·lenari. Les primeres referències daten de l’any 974 al Cap de Creus. Fins l’any 1910 va ser un sistema de pesca força usat. L’aparició de les teranyines va coincidir amb l’abandó de la pesca a l’encesa. La xàvega era un art de platja que es tirava en els nits més fosques de l’any. El peix era atret i es concentrava amb l’ajut del llagut del foc, on la llum de les teies cremant al fester o faitó feia pujar el peix en superfície i era conduit amb molta habilitat cap a la platja.  “La xàvega es pesca de nit, i, com que sempre m’agradà anar al llit tard, trobí que m’era molt adient amb el meu caràcter”

Les xarxes pròpiament dites  també ocupen el seu espai en aquest bodegó i també es descriuen els diferents tipus: “armellades, bogueres, soltes, pantesanes, sardinals, moixoneres, i d’altres”. Paradoxalment en la narració no hi ha cap referència als sardinals, l’art de xarxa més estès a la costa catalana en aquella època.

La parella de bou es va mantenir fins als anys 50.Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

En referència a l’art de bou comenta: “Arrossegar un art de platja pels fons del mar, per les planúries, sorrenques o fangoses, pel llit dels barrancs submarins és un afer molt vell”. Efectivament, la parella de bou és un art de pesca que possiblement ja existia a inicis del segle XVII. Pla relata de manera magistral la pesca en parella. En les explicacions de l’autor no es fa cap referència a l’aparició dels primers motors que es va produir de manera contemporània amb l’obra. En la descripció de la parella de bou ja comenta la seva substitució per un nou art, anomenat vaca, que ja l’arrossegava una sola embarcació, ja que l’art era molt més petit. La vaca és doncs el precursor de l’ art d’arrossegament actual. “Les parelles de bou han estat substituïdes per les embarcacions anomenades vaques; una sola embarcació fa ara la feina que feien una parella de barques”.

En les nits de primavera, l’ horitzó de Fornells s’omple de pampallugues de llum. Són les trainyeres, les primeres teranyines o pesca d’encerclament. En aquells temps aquest art de pesca representava una novetat; “En la monotonia de la via de Fornells aquesta aparició és d’una tal novetat que tothom queda, davant d’aquests focs errants i fugitius , una mica astorat”

La narració continua amb la descripció dels ormeigs d’ham, els ormeigs de jonc i murtra i els ormeigs que enfilen el peix  Això és però, una altra històriademar.