A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)
Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.
Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.
La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.
En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.
L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.
Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.
La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.
Felicitats per l’article, he trobat molt interessant la diferenciació entre els palers segons la posició a l’hora de varar la barca. Consta documentalment que s’escollia anualment un paler per Sant Pere, i aquest escollit tenia el poder de nomenar la seva parella de treball, mostrant així la confiança que s’havien de tenir entre tots dos en un moment, el de varar embarcacions, prou perillós.
En relació al Cap de Sant Pere, segons tinc entès, es tractava d’un cap d’un gruix aproximat de 9 cm de diàmetre que nomès s’utilitzava en ocasions de molt malt temps en que era necessari treure ràpidament l’embarcació del trencant de l’onada amb l’ajuda de totes les persones que hi acudien, suposo que un cop fora de perill seria quan s’utilitzaria el mètode tradicional dels bous i/o cavalls, talles, palanquins, etc.
Els palers, els grans coneixedors de la seva platja, el seu mar, les seves onades i les característiques de cada barca que havien de varar i treure.
Endavant amb el blog !!!!!
Moltes gràcies
Tu si que en saps!
Manel
Hola Manel, felicitats per l’article també, i per l’aportació que hi fa l’Oleguer. Val a dir que les teves explicacions han generat un petit debat en quant al dubte que es pot generar amb les paraules varar i treure. A Sant Pol varar sempre ha sigut l’acció de fer anar la barca a l’aigua, i per treure, evidentment, l’acció contrària. Els mitjans de tracció mecànica o animal només s’usaven per aquesta segona acció ja que per a dur a terme la varada eren els propis pescadors i remitgers que l’empenyien amb les seves esquenes.
Val a dir també que la descripció que en fas d’una treta per popa és anterior a l’arribada dels motors, tant a les embarcacions com als sistemes de tracció. A partir de la motorització es varen treure per proa, fins als nostres dies.
Tal com dius,l’aparició dels ports va comportar el trasllat de les activitats pesqueres a Arenys de Mar, majoritàriament. Però el sistema tradicional es va mantenir a Sant Pol fins l’agost de 1985.
Com bé deus saber, fa deu anys es va restaurar la caseta del motor amb tota la seva infraestructura exterior, essent probablement l’única en actiu, d’aquestes característiques en tota la costa catalana. Ho va dur a terme l’associació A Tot Drap, amb l’ajuda de les Administracions. Actualment està considerat Bé Cultural d’Interés Local. El sistema tradicional de varada i treta amb pals es segueix utulitzant per a les barques existents, algunes d’elles aparellades amb vela llatina.
Però això ja seria tema par a una altre Històriademar.
Endavant amb el blog!
Joan Tallada
Gràcies Joan,
Entre tu i l´Oleguer heu enriquit l´entrada.
Estic d´acord en l´us dels mots varar i treure. Em sap greu que en català no hi hagi cap altre mot que pugui substituir treure.
Sí, la caseta del motor de Sant Pol anirà en una altra hdm. Si em vols donar un cop de ma, tu mateix.
Gràcies
Doncs per part meva i d’ATD serà un plaer colaborar-hi. Pots venir a visitar la caseta quan vulguis, i te’n passem informació. Entenc que ja tens el meu e-mail.
A reveure.
Joan
Retroenllaç: La Caseta del Motor: el tresor de Sant Pol | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: La Caseta del Motor: el tresor de Sant Pol | HISTÒRIESDEMAR | Des del Meu Racó de Món
Retroenllaç: La memòria dels pescadors: patrimoni immaterial en perill | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: Art de bou (2): La barca | HISTÒRIESDEMAR