Arxiu d'etiquetes: Arenys

La Punta Vella

Publicat el per
1

Al final del port, hi ha la Punta Vella,
amb un far encès, de color verd que parpelleja,
del color de l’esperança, per què ens puguem rumiar
si anem tots de cap a mar o seiem a veure l’alba.  

DAVID XIBERTA,  La Punta  Vella

La punta vella, també anomenada, el  braç de llevant o dic de refugi és la primera obra que es va realitzar quan es va començar la construcció del port d’Arenys. Aquesta intervenció  protegia els vaixells de les llevantades, els temporals més temibles que assoten aquesta costa. La silueta de la punta vella  ha perdurat immutable al pas dels anys com a  testimoni mut de la transformació que ha patit la façana costanera  i de l’aparició d’una nova activitat econòmica que ha estat, durant molt de temps, el motor de la vila. En contraposició a la punta vella, el port té també la seva punta nova o dic de ponent, construït bastants anys més tard i que va permetre tancar l’espai portuari.

Sabeu però,  quina va ser la història de la construcció del port d’Arenys?

L´inici d’aquesta històriademar es de arran del les tràgiques conseqüències del temporal de la candelera de l’any 1911 que va causar quantiosos danys i víctimes entre la gent del mar de la comarca. La tempesta del 31 de gener de 1911 es considerada la més tràgica de la nostra història recent i va provocar la pèrdua de molts béns materials i la mort de  140 persones al litoral català i valencià, la majoria gent de mar, d’aquests, una trentena eren maresmencs. De fet, els efectes de la tempesta Glòria a l’any 2020 a nivell de víctimes i danys no té cap punt de comparació amb la tempesta perfecta del 1911.

La construcció de la punta vella al 1929. Observeu el carrilet que portava la pedra desde Can Bellsolell. Foto: Gaietà Solà. Arxiu Històric Fidel Fita

Després d’aquest temporal, l’ Ajuntament de l’època va crear una comissió per a promoure la petició de la construcció d’un port refugi a Arenys de Mar. Aquesta iniciativa va tenir el  recolzament dels municipis veïns.  De fet, la petició d’ aquest projecte no era nova, ja a l’ any 1778 s´havia fet una sol·licitud semblant sense que prosperés.

La primera comitè enviat pel govern per fer els estudis per a construcció del port va visitar la vila l’ abril del mateix any. L’autorització però, no fou concedida fins sis anys més tard, al 1917 per acord del Consell de Ministres de l’època i s’ adjudicà l’obre al constructor arenyenc Francesc Soler i Miró, conegut amb el sobrenom d’en Valencia que va començar a treballar el 1920 segons un projecte de Josep Maria Ortega.  

En aquest primer període en Valencia va treballar amb moltes dificultats tècniques i econòmiques fins que a l’ any 1931, la seva empresa va fer fallida i quedà tot aturat. La guerra civil va dificultar la represa del projecte i no va poder ser fins al 1947 que es van poder continuar les obres que, es van allargar fins al 1961.  En aquest segon període es va començar a construir la punta nova  i un cop enllestida l’obra la fesomia del port ja era molt semblant a l’actual.

Grua de càrrega en la construcció de la punta vella (possiblement abans de 1929) Foto: Joaquim Castells. Arxiu Històric Fidel Fita

La construcció del port  ha estat  sens dubte, l’obra més important que s’ha produït a la vila en tot el segle XX. Tota la pedra que es va utilitzar provenia de la pedrera de Can Bellsolell a Arenys de Munt i per al seu transport, és construí una carrilet que unia el port amb la pedrera.

En aquells primers anys de construcció del port la tradició pesquera a Arenys era gairebé nul·la. Als anys 20 hi havia vint-i-dues embarcacions de vela i rem i només hi havia censats trenta cinc pescadors. Arenys havia estat històricament un poble molt més de navegants i de mestres d’aixa que no pas de pescadors. Les mestrances eren de molta anomenada i ocupaven pràcticament totes les platges. Els municipis de la regió amb una major tradició pesquera eren Sant Pol, Pineda i fins hi tot, Mataró. De fet, quan la punta vella ja estava embastada, que alguns pescadors de d’aquests municipis  ja es van desplaçar fins a l’incipient refugi d’Arenys. No va ser fins una mica més tard, a la dècada dels quaranta quan arriben els primers rapitencs que provenien bàsicament de la Barceloneta. A partir d’aquest moment es va  produir un efecte de crida i  poc a poc es van anar establint  una  petita flota a l’incipient port. Això és però, una altra històriademar.

En Gustavo

Publicat el per
1

Hi ha persones de les quals, la seva presència està vinculada a un lloc determinat. Una d’aquestes era en Gustavo, un personatge que anava lligat de manera indissoluble amb el port pesquer d’Arenys de Mar. Segur que tota la gent que freqüenta el port  sap perfectament de qui parlo. Ara fa un temps ens ha deixat, serveixi aquesta modesta històridemar d’homenatge pòstum a una persona i a una manera de viure i a totes les persones i en especial al José Montes que el van ajudar al llarg dels darrers anys de la seva vida.

En Gustavo. Foto: Josep Montmany

De fet, no coneixia personalment al Gustavo malgrat que cada vegada que ens creuàvem pel port o per la riera ens saludaven efusivament amb un Adeuuuuu!!!!! ben sorollós. Alguna vegada m’havia quedat una estona a fer-la petar però era certament difícil, anava a la seva i moltes coses del que deia eren del tot inintel·ligibles. M’hagués agradat profunditzar una mica més en la seva vida, penso que tindria moltes més coses per explicar.

Si en Gustavo hagués estat contemporani de l’Espriu segur que  hagués tingut un espai en la seva obra  amb d’altres personatges del seu imaginari  com en Quelo, la Quela en Tric-Trac, en Saragossa o la Trinquis.

Analfabet de cap a peus, va intentar aprendre a llegir i escriure al port amb l’ajut d’alguns companys de barcada però no se’n va sortir. Moltes vegades el trobava assegut a les escales de la Casa del Mar fent discursos a un auditori invisible  i gesticulant de manera exagerada. Precisament en aquest establiment del port, molt sovint li preparaven un cafè ben carregat i li donaven una mica de les sobres del menjar.

De fet, Gustavo no era el seu nom veritable, aquest,  com si volgués amagar el seu passat, mai es va conèixer del cert. Només al final de la seva vida les persones més properes a ell i que el van ajudar, van reescriure el nom que els va dictar i el van utilitzar per poder tramitar l’accés a la sanitat pública. Per mi, sempre serà en Gustavo.

Va viure més de trenta anys al port d´Arenys en la més absoluta misèria. Els primers temps va estar embarcat en diverses ocasions, a l´encerclament o a la petxina. En èpoques que no tenia barca sempre ajudava a l’hora de carregar el gel o per descarregar la captura del dia a canvi d’una mica de peix per a la seva subsistència que malvenia per guanyar alguns diners per a l’alcohol. Feia també altres feines com ara pelar els peixos gat que diversos quillats havien agafat aquella jornada abans de portar-los al rotllo.

En Gustavo va ser un perdedor però, per sobre de tot, va ser una bona persona. La beguda va ser la seva perdició. Els darrers anys de la seva vida va aconseguir deixar-la, i es que, com bé deia, es va cansar de parlar amb els fanals del port! Una altra afició del Gustavo, especialment els darrers anys, va ser  el dibuix, tenia una bona col·lecció de dibuixos, d’esbossos i de retrats que ell mateix havia fet i molt acordes a la seva personalitat.

En Gustavo va morir el març del 2020 a Can Ruti com  a conseqüència de la Covid-19 que va agafar quan estava internat en un centre sociosanitària a Mataró. Paradoxes de la vida, va viure més de trenta anys dormint en algun racó del port; alguna temporada sota una barca abandonada, d’altres en algun magatzem  i forces anys a l’interior d´una nevera desballestada o en un pis ocupat al Bareu i, quan entra a la roda del sistema sanitari per tractar-se la malaltia que patia, agafa el coronavirus.

Al llarg de la història del port hi ha hagut d’altres personatges pintorescos. Recordeu en Montserrat? Aquell senyor que anava tot l’any amb samarreta i amb barret de mariner?  Això és però, una altra històriademar.

Amb l´aigua al coll

Publicat el per
Respon

Que els joves tenen una aposta decidida pel canvi climàtic, això que es pot anomenar ‘síndrome Greta’, permeti’m que ho dubti. Està molt bé sortir a manifestar-se pel canvi climàtic fins que no et demanin que contribueixis a pagar-ho (José Borrell)

No confio gens en els polítics. Només es mouen per interessos, quan l’actuació que han de fer pot tenir rendiment electoral immediat. Quatre anys per un polític és tota una vida, el temps que té per acontentar la parròquia i aconseguir continuar vivint del xollo quatre anys més. Si parlem de política d´alt nivell, en general les persones que tenen càrrecs, com en José Borrell, porten moltíssims anys apoltronats i no mouran ni un sol dit per canviar l´estat de les coses. Els importa una merda el món que deixaran darrera. Tant de bo el “síndrome Greta” faci que els joves siguin molt més valents del que ha estat fins ara la classe política, i puguin canviar el món.

El canvi climàtic és un d´aquells reptes en els quals és impossible buscar un rendiment electoral a termini polític, i per tant, com està passant fins ara, no mouran ni un sol dit per intentar buscar solucions que inevitablement serien impopulars a curt termini.

Una primera conseqüència del canvi climàtic serà l´augment del nivells de l´aigua de mars i oceans i les conseqüències que se’n puguin derivar en episodis de temporals, que cada vegada seran més freqüents i més virulents. Un exemple molt clarificador és el que els polítics comarcals del Maresme han estat fent en els darrers trenta anys d´ençà la primera regeneració de platges.

Cal un replantejament total de la línia de costa i començar la seva deconstrucció

En la gestió del litoral estem assistint a un tipus de polítiques encaminades només en acontentar els sectors econòmics afectats, especialment el turístic i el de serveis. Les actuacions que s´hi ha fet d´ençà la primera regeneració de platges són clarament contràries a les que s´haurien de començar a plantejar si realment es vol lluitar contra l´escalfament global, la pujada del nivell de l’aigua del mar i intentar minimitzar els seus efectes.

Com sempre, després del temporal els principals sectors afectats van a plorar al polític de torn per aconseguir que els danys que s´han produït siguin reparats ràpidament per a continuar. Els alcaldes reclamen que es reparin els passeigs marítims malmesos i es restitueixi el mobiliari i infraestructures que el temporal s´ha endut. A més, paradoxalment els efectes catastròfics dels temporals són utilitzats per a contractar i accelerar projectes faraònics que com sempre només acabaran beneficiant als Florentinos de torn.

La única solució viable i raonable a tot plegat és començar a parlar de deconstrucció de la línia de costa i naturalització de la zona de platja i rere platja. Les platges fins fa cent setanta anys eren espais de transició i amortiguació entre el medi marítim i el terrestre. La línia fèrria va ser la primera gran alteració. Hem desprotegit la costa degradant les platges i ara, amb el canvi climàtic és cabdal tornar a aquesta concepció de platja. Els temporals marítims sobre la costa seran més freqüents i més forts, i cal un espai que actuï com a esponja i que absorbeixi la virulència dels temporals. I això només s’aconseguirà retornant a la platja tot allò que de mica en mica li hem anat prenent.

Al llarg dels darrers trenta anys, el que s´ha aconseguit amb les actuacions realitzades a la línia de costa és accelerar els problemes i els perills que ens portarà l´escalfament planetari. Enlloc d´intentar minimitzar el problema el que hem fet es sumar i fins i tot multiplicar aquests perills. Caldria retirar totes les infraestructures i serveis des de la N-II fins a la línia de platja: la mateixa N-II, la via del tren, els passeigs marítims, els càmpings de primera línia, els complexos turístics i la gran diversitat d´edificacions de tota mena. Retornar aquest espai a les platges perquè s´hi desenvolupi un sistema dunar i llacunes litorals. La creació d´aquest gran espai és la única cosa que ens protegirà dels embats de les onades i ens permetrà continuar vivint en aquesta estreta llenca de costa que és la comarca del Maresme.

Pesca artesanal. Pesca de futur?

Publicat el per
1

Hi ha una certa confusió entre termes que cada vegada utilitzem més quan ens referim al peix que adquirim a les nostres peixateries: peix capturat amb arts de pesca artesanals i peix capturat amb sistemes de pesca industrials o semi industrials. Evidentment aquesta categorització no té res a veure amb que el producte sigui de proximitat o de quilòmetre zero.

El peix artesanal, per definició és sempre producte de proximitat, però no tot el peix de proximitat és capturat amb arts de pesca artesanals. Per exemple, les captures que es realitzen amb els quillats d’arrossegament no es poden considerar artesanals. En tot cas, podríem definir-les com a peix de proximitat capturat amb sistemes de pesca semi industrials.

Els tresmalls, les soltes, el palangre, les nanses, el bolitx, la sonsera, els cadups o les gàbies de marisqueig entre d´altres formen, part d´aquesta categoria que anomenem pesca artesanal.

La pesca artesanal ´´es el futur de la pesca a la Mediterrània

Quan ens referim a la pesca artesanal es vol fer esment a tots aquells sistemes de pesca que capturen el peix a petita escala de manera molt selectiva i amb un esforç pesquer baix. En aquesta categoria, les embarcacions i les tripulacions són també reduïdes i l´organització productiva és de caire familiar. Una altra característica de la pesca artesanal és la poca evolució que han tingut els paranys de pesca al llarg de la història. Només els materials naturals han estat substituït per d´altres sintètics i més eficients.

En la pesca artesanal, la interrelació entre el medi, l´art de pesca, les espècies capturades i els propis pescadors és del tot sostenible. Gairebé sempre es pesquen exemplars per sobre de les talles mínimes i molt poc malmesos per la captura, amb la qual cosa augmenta la seva qualitat. La pesca artesanal és doncs també un tipus de pesca ecològica.

Les pròpies característiques d´aquests tipus d´arts de pesca la fan força vulnerable a les condicions meteorològiques cosa que propicia que, de manera natural, s´estableixin aturades biològiques ja que els propis pescadors no poden sortir quan hi ha mal temps. Els pescadors artesanals, des de sempre, s´han adaptat al ritme de la natura canviant l´art en funció de l´època de l´any i de l´espècie que es vol capturar. Avui, l´Administració encara no entén una pràctica ancestral com aquesta i posa traves als canvis de rols d´aquestes pescadors.

El futur de la pesca passa per la pesca artesanal

Des del punt de vista de la conservació del patrimoni, la pesca artesanal es pot considerar com a un pilar en la identitat de molts pobles mariners. Patrimoni material i de coneixement que han estat transmesos de generació en generació i que ara corren el perill de perdre’s, de la mateixa manera que aquest tipus de pesca està abocada a desaparèixer. En aquest sentit sóc del parer que l´Administració no ha fet prou per protegir aquests arts i ormeigs artesanals i que tot plegat ens està portant, entre d´altres coses, a una pèrdua irreparable de patrimoni mariner.

Les característiques ecològiques de la mediterrània amb una baixa productivitat fa que la pesca de tipus artesanal sigui la que més s´adapti a les condicions naturals del nostre mar. No té cap sentit que els quillats d´arrossegament continuïn espoliant i destruint els fons marins. Caldria però un canvi de mentalitat enorme per a poder respondre a les exigències del mercat només amb aquests sistemes de pesca i creieu-me, si volem continuar tenint pescadors a les nostres platges, llotges i ports en un futur immediat, tot passa per potenciar aquests sistemes de pesca enlloc de posar-hi traves burocràtiques.

No tenim remei: la llevantada d’aquest octubre

Publicat el per
Respon

Dilluns 21 d´octubre:
Aquests dies s´està preparant una llevantada de primera magnitud. Els mapes dels temps són inequívocs i la posició de la depressió al cor de la mediterrània produirà una entrada de vent de llevant a la costa catalana que en patirà les conseqüències.

Les llevantades són fenòmens normals i recurrents en el regim meteorològic mediterrani. Es poden considerar modestos huracans a escala més domèstica. A la tardor i a la primavera és quan es donen les condicions òptimes per al seu desenvolupament i així es recull en la tradició popular. Any rere any, en alguns casos amb puntualitat britànic o d´altres amb una xic de retard, les llevantades arriben a la costa catalana.

Els riscos d´aquests episodis augmenten quan es construeix a la mateixa línia de costa o s´urbanitzen les lleres de rius i rieres i es tracta aquests espais com a simples canals d’evacuació i no com a sistemes naturals.

Per la gènesi de les llevantades cal que la falca anticiclònica es situï al centre d’Europa i que la depressió entri a la mediterrània i es situï al davant de la costa catalana enviant vents carregats d´humitat que incideixen sobre la mateixa amb un recorregut marítim considerable.

El Rial del Bareu a Arenys de Mar. Foto: Jordi Munich

Dimecres 23 d´octubre:
La llevantada ja ha passat, ha estat poc més d´una nit de temporal d´aigua i de vent i com passa en aquests episodis, malgrat les poques hores que ha estat amb nosaltres, els seus efectes han estat devastadors tant en béns com en infraestructures i malauradament en aquesta ocasió en vides.

Després del pas del temporal es repeteixen els mateixos discursos esbiaixats sobre si s´haurien de netejar i deixar les lleres netes. En cap cas, cap mena d´autocrítica sobre una ordenació del territori nefasta que ens ha abocat on som ara. La neteja de lleres no evitarà que es continuï edificant en zones inundables o que es continuïn utilitzant les rieres com a pàrquings. Al Maresme, per exemple hi ha un clàssic que consisteix en programar i desenvolupar moltes zones industrials en zones inundables que tard o d´hora tornaran a ser recuperades per la riera.

La neteja de marges i lleres de rius i rieres no es la solució per evitar les rierades. Les obres dures, les canalitzacions, els murs de contenció i el soterrament de rius i rieres només contribueixen a empitjorar la situació perquè l´asfalt i el formigó contribueixen a que augmenti la velocitat amb la que baixa l´aigua.

Caldria naturalitzar platges, rieres i rius i considerar aquests elements com a sistemes naturals. L´administració ha de ser valenta i començar processos de deconstrucció zones amb especial risc per evitar futures desgràcies. Hem d´entendre que som nosaltres els que ens hem d´ adaptar a rius i rieres i no a l’inrevés.

A més, amb el canvi climàtic, que ja tenim aquí, les situacions extremes sovintejaran molt més i els períodes de retorn establerts fins ara s´haurien de revisar per sobredimensionar futures actuacions.

El rotllo de Montgat

Publicat el per
1

És ben cert que el patrimoni pesquer està desapareixent malgrat els esforços que en els darrers anys es fan des de diversos àmbits. Avui és gairebé impensable desballestar una barca de pesca històrica. Recordo de menut, a Mataró, els quillats avarats i abandonats davant les cases del Callao. Aquestes embarcacions feien les delícies dels infants, que hi jugàvem i imaginàvem gestes fantàstiques. Moltes d´aquetes barques van acabar en les fogueres de Sant Joan sense que a ningú li importés. Apart de patrimoni material: embarcacions, arts i ormeigs de pesca, instal·lacions,…hi ha tot un patrimoni immaterial que a hores d´ara corre perill d´acabar també a la foguera de Sant Joan i desaparèixer per sempre.

Un d´aquests exemples el trobem cada migdia a Montgat. Aquesta població del baix Maresme és l´únic lloc de tota la nostra costa on encara es manté una subhasta de peix tradicional.

El rotllo de Montgat amb els compradors, l´encantador i els coves de vímet amb el peix

La Confraria Verge del Carme de Montgat, el Masnou i Premià de Mar és una de les més modestes de tot el litoral català. Compta només amb cinc embarcacions i organitza cada dia aquesta joia del patrimoni pesquer que conserva els elements de la comercialització tradicional de peix i que popularment Es coneix com el “rotllo de Montgat”.

El nom de “rotllo” prové de la disposició que prenen els diferents agents que hi intervenen. Els compradors se situen en rotllana al voltant de les paneres de peix, que com abans es col·loquen en coves de vímet. Al centre de tot plegat hi ha el subhastador o encantador que “canta” les quantitats a la baixa tal i com es feia a tota la costa fins fa ben pocs anys.

A Mataró feien el rotllo al davant de les cases del Callao

Al rotllo de Montgat sembla que el rellotge del temps s´hagi aturat. Aquí, l´encantador amb la seva cantarella i l´univers del llenguatge no verbal posa a la venda les paneres de peix acabat de pescar. A Montgat no hi han arribat els panells electrònics que formen part de resta de subhastes i que les converteixen en més fredes i impersonals.

El rotllo de Montgat està obert al públic en general, mentre que a la resta de subhastes està només restringit als professionals del sector. Una altra particularitat del rotllo de Montgat és que són els propis pescadors els qui venen el producte de la seva feina.

Com a la majoria de municipis del Maresme, Montgat s’originà com a petit assentament de pescadors depenent de Tiana, i amb el temps es va segregar i es va convertir en un municipi amb identitat pròpia. La subhasta té lloc a la llotja del peix que es troba al passeig marítim, entre la platja i les vies del tren. Es tracta d´una estructura molt senzilla amb quatre barres de metall que sostenen un precari sostre. El terra és cimentat al voltant del qual hi ha un banc de fusta on seuen els compradors.

El rotllo a Arenys es feia a l´actual plaça Lloveres

La subhasta de Montgat comença cada dia quan les campanes de l’església de Sant Joan toquen la una del migdia. Des de l´any 2012, aquesta subhasta és considerada un Bé Cultural d’Interès Local per la seva singularitat i per ser el darrer vestigi d´una tradició gairebé perduda. Malgrat aquest fet, corre greu perill de desaparèixer. El poc relleu generacional i l´envelliment dels pescadors que porten el seu gènere per vendre posen en perill la seva continuïtat futura.

La única diferencia entre la subhasta cantada de Montgat i les primitives subhastes de la costa catalana és que el preu de les paneres es canta en euros. I, es clar, els pescadors també s´han modernitzat i fins i tot tenen la seva pàgina a facebook.

A l´estiu, tota cuca viu (I)

Publicat el per
Respon

Cues de Rap d´aproximadament 10 cm en el taulell d´una peixateria

A l´estiu, tota cuca viu i les peixateries de la costa augmenten les seves vendes per la gran demanda de peix fresc que hi ha per part de turistes i estiuejants. L´estiu és temps de consum de peix en xiringuitos o en els sopars a la fresca amb els amics i, és clar, en aquesta època de l´any és on es poden donar més fraus a nivell de consum de peix: fer passar canana per calamar en els mal anomenats calamars “a la romana” o bé comercialitzar espècies per sota de la seva talla mínima permesa i, creieu-me, aquest darrer, malauradament és una pràctica bastant comuna.

Quan ens referim a una espècie de peix o marisc amb el sufix (–et): rapet, mollet, llucet, calamarset,..normalment ho fem per a referir-nos a exemplars immadurs, amb una mida inferior a la permesa i normalment amb millor sortida al mercat.

Però, qui en té la culpa de tot plegat: El pescador que, utilitzant arts poc selectius agafa aquestes especies per sota de la mida i no les descarta? La llotja que permet la comercialització d´espècies il·legals? Els majoristes que adquireixen aquest producte coneixedors que tindrà una molt bona sortida? El consumidors que assisteixen immutables a l´espectacle dels alevins a la peixateria? L´administració que no controla com hauria de fer les descàrregues de peix a port?

La foto en qüestió ha estat presa a una peixateria de la comarca del Maresme, però podia haver estat feta en qualsevol altre part de la costa. Les cues de rap es varen descarregar amb tota seguretat al port d´Arenys, però podia haver passat en qualsevol altre port del litoral català. Vull pensar que la barca ho va fer d´estranquis, eludint el control que suposa la subhasta. Això vol dir que hi ha un cert “mercat negre” de peix al marge de la confraria i que aquest es fa en convivència entre pescadors i majoristes i que l´administració no ho controla. Vull pensar també que es tracta d´una activitat marginal en comparació al volum total de les captures descarregades a port però us puc assegurar també que no és la primera vegada que detecto aquest fet. Aquests tipus de frau dificulten el treball dels estudiosos ja que no es disposen de dades fiables respecte la pressió pesquera que pateix una espècie.

Les cues de rap de la fotografia fan, el millor dels cassos, uns 10 cm. Si a això hi sumem el que podria fer el cap, uns 5 cm, ens dona que els raps capturats i comercialitzats en aquesta peixateria no arriben als 15 cm de longitud, molt per sota de la talla mínima de venda autoritzada com a legal per aquesta espècie que és de 30 cm. Ens trobem en aquest cas, amb que s´han comercialitzat exemplars que tenen la meitat de la talla mínima de venda i per tant, la seva comercialització no pot ser deguda a un error d´apreciació.

Per acabar-ho d´adobar, el rap és una espècie de creixement lent i amb una taxa reproductora bastant baixa. Aquesta espècie pot viure al voltant de 20 anys i assolir la primera maduresa sexual quan té 11 anys fa 50 cm en el cas de les femelles i 40 centímetres i 7 anys en el cas dels mascles. En el cas del rap, es dona la paradoxa que la talla mínima autoritzada està per sota de la seva primera reproducció i moltes espècies amb talles “legals”, encara no s´ha pogut reproduir cap vegada. Això és però una altre històriademar.

Pesca Fantasma

Publicat el per
Respon

Imagineu-vos un art de pesca que es troba enganxat en un escull o entre les roques i que l´embarcació que hi feineja el perd o desisteix de recuperar-lo. Milers de metres de malla de materials sintètics i no biodegradables resten al mar durant dècades o centúries i l´art, com un veritable parany, de manera involuntària, continua atrapant peixos i d´altre organismes marins de manera continuada. Les espècies atrapades moren ofegades o bé per esgotament i aquestes en atreuen d´altres que, alhora també quedaran emmallades en aquest art fantasma. Els danys d´aquest problema són de tal magnitud que poden arribar a ser irreparables.

Avui hi ha estimacions que la pesca fantasma pot estar capturant milions de tones de manera innecessària cada any. Els principals grups d’éssers vius afectats per aquest fenomen són sobretot les aus marines, els cetacis i les tortugues. Els arts fantasma són els responsables de la mort de més d´un milió d´aus marines i de cent mil mamífers marins cada any.

Art de pesca abandonat a la zona del canyó de Blanes sobre fons rocós. Foto: S´Agulla

No tots els arts de pesca es perden amb la mateixa facilitat. Hi ha tècniques pesqueres més susceptibles a perdre els arts que d´altres. La major part d’aquestes xarxes perdudes pertanyen al grup dels arts d´emmallament, és a dir, aquells arts fixos, amb suros a la part superior i ploms a la inferior que es calen per interceptar tot allò que topi amb ells. Com en tots els arts d’emmallament, són arts passius de grans dimensions que es calen a més o menys profunditat segons el llast que s´hi col·loca. Al Cantàbric la majoria de la pesca fantasma correspon a un art de pesca molt semblant a les nostres soltes i que s´anomena “rasco”. Al Cantàbric, aquests arts  s´usen especialment per a la captura del rap.

Aquests arts es deixen calats durant un parell o tres de dies però en cas de mal temps poden estar calats molt més temps. En aquests cassos, quan es lleven els arts, la gran majoria de les espècies capturades estan en mal estat i és impossible la seva comercialització.

Si hi hagués voluntat, les noves tecnologies podrien usar-se per a localitzar aquests arts fantasma a través sistemes GPS o sensors especials col·locats en ells. L´ús de boies satel·litzables també podria ser una solució per a detectar aquests arts perduts i els dispositius sonors podrien evitar que els cetacis s´hi quedin emmallats. En un altre àmbit, el desenvolupament de plàstics biodegradables també podria acabar amb aquest problema.

Art de pesca abandonat en aigües de Malta. Foto: Ghostfishing

Tampoc no és gens menystenible l´impacte que produeixen els arts fantasma sobre els ecosistemes i els fons marins amb conseqüències sobre la mateixa pesca o la seguretat marítimo-recerativa.

A Catalunya, els arts d´emmallament fixos formen part de la pesca artesanal i el seu impacte en la pesca fantasma és gairebé zero. A les nostres aigües és molt més important l´abandonament dels arts de bou o dels arts d´encerclament quan queden emmallats entre les roques. En aquest sentit, l´entitat mediambiental S´Agulla està treballant en l´elaboració d´un mapa dels arts abandonats a la zona del canyó de Blanes, on s´han localitzat els boscos de gorgònia vermella (Paramuricea clavata) més importants de la Mediterrània i on hi feineja la majoria de la flota d´arrossegament de Blanes i d´Arenys de Mar. Aquest treball serà el primer pas per conèixer l´estat de la qüestió en aquesta àrea i servirà per a millorar-ne la seva gestió.

La Costa de l´Alt Maresme

Publicat el per
Respon

L´Alt Maresme és un ens sense valor administratiu que te una façana marítima que va des d´Arenys de Mar fins a la punta de la Tordera. Una vintena de quilòmetres de costa presidits en tot moment per la silueta immutable del Montnegre. Malgrat que pertanyi a la comarca del Maresme, aquest tros de territori té uns elements que la fan molt més unida als municipis de la Selva marítima.

Un dels elements més destacats de tot aquest recorregut és la presència d´antics búnquers de defensa que romanen immutables al pas del temps i que ens evoquen a un passat que no s´ha de tornar a repetir.

L´itinerari comença a Arenys de Mar, a la platja de la Picordia o primera platja, el sorral a ponent del majestuós port d´Arenys i acaba a la mateixa badia de Blanes. Al llarg d´aquesta navegació resseguirem les poblacions d´Arenys de mar, Canet, Sant Pol, Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Blanes.

La costa de l´Alt Maresme és rectilínea i sense gaires refugis en cas de temporal

Entre Arenys de Mar i la punta del Capaspre a Calella, la costa és converteix en un llarg sorral continu que va disminuint la seva superfície a mesura que ens allunyem de l’escullera del port d´Arenys. La continuïtat de les platges només es trenca per la presencia d´alguns espigons entossudits a retenir els sediments i protegir aquells racons i d´alguns afloraments rocosos que intueixen la proximitat a la Costa Brava: les roques Blanques, les roques de la Murtra i finalment la Roca Grossa totes elles coronades per entossudits corbs marins que volen mostrar-se com uns maresmencs més. El petit tram entre la platja de la Roca Grossa i l´inici de la platja de Calella de diversos centenars de metres, és ple d´afloraments rocosos i petites platges presidides pel far de Calella.

Si el port d´Arenys es l´obstacle artificial que reté sediments a la seva banda de llevant, la punta del Capaspre és l´accident geogràfic que també ho fa i crea el gran sorral de Calella, Pineda i Santa Susanna. I, és clar, amb l´inici de la platja de Calella comencen a proliferar els establiments turístics que formen un entramat continu entre els nuclis urbans i els terrenys agrícoles que han sobreviscut.

A llarg de tot els recorregut ens segueix la silueta del Montnegre

A Malgrat de Mar hi conviuen en una harmonia imperfecte hotels, càmpings, polígons industrials i el nucli de la població. Al bell mig de la petita badia que forma Malgrat amb el Pla del Grau hi ha La Pilona, l´únic element que ens evoca un passat on l´activitat econòmica dels malgratencs era molt diferent a l´actual. Abans, punt d´amarrament de nombroses naus amb un tràfec frenètic de materials i avui, convertida en refugi de gavines, gavians, xatracs i corbs marins i en espai de solitud.

Abans d´assolir la punta de la Tordera ens apareix el Pla de Grau, la gran plana deltaica de la Tordera que havia estat el rebost d´aquest racó de territori i que ara, cada vegada més, es veu ofegada en nom d´un mal entès progrés. Aquest és un espai on s´hi barregen els camps i conreus, els erms, els arbrats dispersos, la zona industrial i els càmpings. Aquesta és la més gran extensió agrícola de la comarca.

A l´extrem, la desembocadura de la Tordera amb la barra d´arena que evita el seu ràpid desguàs a mar s’hi crea una llacuna litoral molt interessant des del punt de vista biològic. Avui encara, ens entossudim a obrir aquest barra per a permetre el pas d´aigua. És que no hem entès res.

Finalment, la platja de S´Abanell, el barri dels pins i la badia de Blanes amb Sa Palomera al mig talment com una mona de pasqua.

Corbs marins nidificants

Publicat el per
Respon

D´uns anys ençà s´està detectant un increment de la presència del corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis ) a certs punts de la Costa Catalana. Aquest ocell és molt més abundant durant els mesos d´estiu i en aquesta època, la seva població es distribueix per tot el litoral català amb una densitat desigual i té en l´Alt Maresme una de les àrees on és més abundant. Les roques Blanques de Canet, les roques de la Murtra a Sant Pol, la roca Grossa de Calella, la Pilona a Malgrat i la punta de Santa Anna a Blanes són els llocs on és més habitual.

Els corbs marins arriben a casa nostra cap als volts del més d´abril per caçar i per engreixar-se i així, poder estar en un estat òptim per quan arribi l´època de cria. Les poblacions estivals venen a la costa catalana, més productiva que el mar balear i que actua com a refugi de quantitats significatives d´aquesta au. La màxima concentració d´exemplars estivals es dona al darreres hores del dia quan els ocells busquen aixopluc en els dormidors de les roques litorals.

Niu de Corb Marí a la Costa Brava. Foto: Marc Adroher

Malgrat aquesta abundància estival, la presencia d´exemplars nidificants era fins fa ben poc una raresa. Els corbs marins emplomallats crien durant l´hivern i a la nostra àrea geogràfica ho fan majoritàriament a les Balears, i sobretot a Menorca.

A Catalunya es va descriure la seva nidificació l´any 1961 quan es van trobar dos nius a les Illes Medes. A partir d´aquesta data s´han anat fent observacions de pocs exemplars nidificants en diverses àrees de la Costa Brava: Nord i Sud del Cap de Creus, les illes Medes i el Montgrí, la costa entre Begur i Palamós i la costa entre Palamós i Blanes. En aquest sentit, la costa catalana juga un paper cada vegada més rellevant com a àrea de nidificació i fa que prengui importància internacional. Avui el nombre de parelles que cria a la costa catalana està al voltant de les 40.

La població ibèrica de corb marí emplomallat oscil.la al voltant de les 2000 parelles i el gruix més important d’aquestes es troba a les Illes Balears, la seva principal àrea de cria. Entre les raons per a explicar l´augment d´aus nidificants a la Costa Brava hi ha sobretot l´augment de la població a les Balears que, per una banda fa que el nombre d´exemplars estivals sigui més elevat i també que, alguns d´aquests individus estivals o fins hi tot exemplars de les illes Balears hagin pogut incrementar la població de parelles de cria a la costa Catalana. Aquest augment de la població Balear té també un impacte important en la població del Maresme. La Costa del Maresme és el lloc més proper en línia recta a Menorca.

Amb el caiac es pot accedir arreu i es un medi ideal per a fer aquest tipus d´observacions

Aquest hivern, navegant amb el caiac de mar hem pogut observar en diverses ocasions ilocalitzacions parelles de corb marí criant. Afortunadament l´hivern és una època tranquil·la i aquests ocells troben en les coves i espadats de la costa la tranquil·litat necessària per niar. Evidentment, l´observació dels nius l´hem feta des de lluny per no molestar a les aus i evitar que l´abandonin. Hi ha trams de costa on els nius són més abundants que altres. Fins hi tot, en una de les sortides vam coincidir amb ornitòlegs que també des del caiac estaven fent els censos de nius. I, és que el caiac és un medi de transport excel·lent per aquestes tasques ja que permet accedir a tots els racons de manera respectuosa amb l´entorn. (per raons obvies no s’ha especificat la localització dels nius observats aquest hivern).