L’Empordanet marítim

Josep Pla té una extensa obra on destaquen les brillants descripcions del paisatge de la Costa Brava. L’imaginari de Pla inclou un espai que ell anomena “L’Empordanet”, el seu petit univers amb epicentre al Mas de Llofriu on l’escriptor hi passà llargues temporades.

A nivell geogràfic podem situar els límits d’aquesta àrea entre el massís del Montgrí i el de les Gavarres. Les illes  Formigues i les Medes serien la partió marítima d´aquesta àrea planiana. Al seu interior, la Vall d’Aro i el pla de Palafrugell en serien els elements més destacats. I si, el que voleu és gaudir d’una bona visió d’aquest espai, hi ha dues talaies naturals. Al nord, el Pedró de Pals i al sud  l’ermita i el Far de Sant Sebastià.

La Marquesa, un dels freus més bonics de tot el nostre litoral

A nivell marítim, l’Empordanet seria el tros de costa que va des de el Cap Roig, a Calella de Palafrugell i fins al Bisbe Mort a l’extrem de llevant de la platja de Pals. Els nuclis de Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, Fornells, Sa Tuna i Sa Riera formarien part de la façana costanera d’aquest territori. Aquests enclavaments avui ja no tenen la màgia que va poder contemplar Pla però l’essència marinera d’aquests petits nuclis de pescadors encara es pot palpar fàcilment. El majestuós Cap de Begur seria l’accident geogràfic més destacables de l’itinerari.

Si exceptuem la platja de Pals, es tracta d´una costa abrupta i poc amable per a la navegació costanera. El vent, les onades i els nombrosos esculls fan estar a l’aguait  al navegant. Els capricis de les forces tectòniques i els agents erosius han esculpit un paisatge salvatge que ens evoca les penúries amb que van viure els primers pescadors que van formar aquests nuclis. La costa està formada per granits i granodiorites que canvien de tonalitat segons el tram que es tracti. A estones les tonalitats són ataronjades especialment entre Aiguablava i Aigua Xelida. En d’altres sectors, colors  més grisos i foscs com a la zona de Sant Sebastià.

Aigua Xelida, l’epicentre merítim de l’Empordanet

Els freus hi són abundants i fan les delícies de les petites embarcacions que s’atreveixen a travessar-los. De tots, destacar la marquesa, el pas estret que ens porta fins a la petita platja del mateix nom, un espai màgic durant la major part de l’any però atapeït durant la temporada estival. De totes les platges, la més planiana és sens dubte, el racó d’Aigua Xelida on Josep Pla rememora les estones que hi va passar amb l’Hermòs i en Gotàs.

A la marina de l’Empordanet també hi són freqüents les coves. Precisament en aquest tram es situa la cova marina més llarga de tot el litoral català, la cova d’ En Gispert, amb més de 170 m de profunditat i que és un reclam que cada vegada atreu a més navegants. Durant els mesos de l’estiu l´alba coincideix precisament amb la orientació de la cavitat, i  és clar, cada vegada més, la concentració a dins de la cova per fer coincidir les primeres llums del dia per a veure aquest fenomen són més abundants. Potser caldria regular aquesta pràctica. A més de la cova d’en Gispert hi ha d’altres de destacables coma ara la cova del Bisbe o la cova de la taca groga, en referència al sofre que es veu a la mateixa paret.

Sortida del Sol a la cova d’en Gispert

La banyera de la rusa, al tram més meridional de l’Empordanet és la darrera joia d’aquest itinerari per la costa que Josep Pla va voler glossar en la seva obra. Això és però, una altra històriademar

Pescadors en vaga

Una constant al llarg de l‘existència d´històriesdemar ha estat la crítica a sistemes de pesca, com l’art de bou del tot insostenibles. L’arrossegament malmet els fons marins i hipoteca  la pesca per a futures generacions. Un repàs a diverses entrades d’aquest espai poden ajudar a entendre que la situació que viu el sector pesquer a casa nostra està penjant d´un fil a causa de la sobrepesca i de l’impacte sobre els fons marins per part de la pesca d’arrossegament.

D’ençà que als anys 40 es comencen a substituir les parelles de bou pels incipients quillats equipats amb els primers bolinders que s´inicia una espiral de bogeria que ens ha portat fins a la situació actual. Era l’època en que pioners com ara “Peneque” que van descobrir els nous caladors als marges, als talussos, als  sots i a les valls submarines. Temps en que es descobreix un nou recurs, la gamba vermella, que ha permès la continuïtat d’aquest tipus d’activitat pesquera fins avui. De fet, la única cosa que està aguantant el sector de la pesca d’arrossegament ha estat precisament aquest recurs. Sense la gamba ja faria molts anys que no quedaria cap quillat als molls de pesca de casa nostra.

A Blanes, com a la resta de la costa, els pescadors d’ arrossegament han anat a la vaga. Foto: Diari de Girona

Segurament si l’administració hagués regulat de manera molt més efectiva l’esforç pesquer no s’ hagués arribat a aquest punt, però lluny d’això, s’han fet els ulls clucs a l’ increment de la potencia dels motors i aquest fet només ha ajudat a accelerar la sobreexplotació dels caladors.

Després dels excessos dels anys 80 i 90 on els guanys dels pescadors eren enormes, la pesca semblava un negoci rodó i els recursos pesquers és creien il·limitats, arriba la disminució de les captures que només es compensen a base de motors cada vegada més potents i de l’ús d’una tecnologia de primera. Inevitablement arriba el moment en que  ni l’augment de la potencia ni les noves tecnologies son capaces de contrarestar l’exhauriment dels recursos.

Poc a poc les administracions han anat intentant posar mesures per a la recuperació dels caladors. Les vedes o les aturades biològiques així com els incentius per a desballestar els quillats no han estat suficient per provocar la desitjada recuperació dels caladors i poc a poc s´han anat ampliant les mesures restrictives. La UE ha intentat també posar ordre al sector amb l’ entrada en vigor al 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterrani Occidental on s’estableixen mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca. A Catalunya aquest pla s’ha treballat amb un acord entre la comunitat científica i les pròpies confraries de pescadors i es va materialitzar en l’establiment d’unes grans àrees de veda per, d’aquesta manera, intentar compensar l’increment proposat per la UE en matèria d’aturades. El Pla de la UE vol una reducció de les captures un 40 % abans del 2025 i els pescadors sostenen que aquesta dràstica disminució els aboca a la seva desaparició.

Ara, als pescadors d’arrossegament sembla que estan en peu de guerra i han anat a la vaga. Els ha tocat a ells pagar els plats trencats dels excessos i de la mala gestió que es va fer en el passat i ara, posar remei és del tot impossible . La paradoxa de tot plegat és que les directrius europees van encaminades a la preservació del sector pesquer i són els propis pescadors els que s’han revelat en contra precisament d’aquest fet. Això és però, una altra històriademar.

Vent de Frau

No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents.

JOAQUIM RUYRA, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vents tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar.