Cases de barrets

Les pegellides o barretets, també mal anomenades lapes, són un grup de mol·luscs gasteròpodes prosobranquis marins molt freqüents i coneguts que viuen fortament adherits a sobre les roques litorals on reben els esquitxos de les onades. Arreu dels Països Catalans se les anomena amb altres noms: patellides, papellides, cobertores, capelludes, capellets de pare, orelles de monjo, coques, tapes o xapes.

La conquilla de les pegellides és cònica sense espiralar i a diferència d´alguns gèneres propers com Diodora, Fisurella o Halliotis, no presenta mai orificis en la part superior de la conquilla. L´interior de la closca recorda la porcellana.

Les pegellides són hermafrodites proteràndrics, és a dir, comencen la seva vida com a mascles i als dos o tres anys d´edat, es produeix un canvi de sexe i es converteixen en femelles. Són animals molt territorials que s´alimenten especialment de les algues que rasquen amb la ràdula. Malgrat que a primer cop d´ull semblen organismes fixos, les pagellides fan desplaçaments considerables cercant algues o bé la humitat necessària per a no dessecar-se. Les pagellides exerceixen una considerable pressió sobre les poblacions d´algues litorals. La seva mida oscil·la entre els 30 i els 50 mm de diàmetre.

Les pegellides són organismes frqÜents a la nostra costa rocosa

A les costes mediterrànies, totes les espècies pertanyen al gènere Patella. Les tres espècies que es poden trobar a les aigües catalanes són: Patella rustica, Patella caerulea i Patella ullyssiponensis. La diferenciació d´aquestes tres espècies és complicat i s´ha de fer a través de l´estudi de la part tova del mol·lusc. A nivell de conquilla, hi ha algunes diferències entre elles: Patella rústica presenta una closca alta en comparació a les altres i amb nombroses costelles radials i bandes de creixement concèntric. Patella caerulea té la conquilla molt aplanada amb costelles de diferent mida en general fines. Patella ullyssiponensis closca aplanada amb costelles radials molt visibles.

Les pegellides són espècies comestibles malgrat que molt poc apreciades. Se solen consumir crues acabades d´arrancar de la roca. Com en la majoria de les espècies es mengen crues i tenen un gust intens de mar. En alguns indrets també s´usen com a ingredient per a les paelles. La seva recol·lecció està regulada. Son conegudes des de l´antiguitat. Les seves closques han estat utilitzades en la prehistòria com a recipients.

Patella ferruginosa (Patella ferruginea) extingida de la nostra costa, és una espècie endèmica de la mediterrània que a partir del s XX va desaparèixer pràcticament tota la conca i que avui està en perill d´extinció. Es tracta d´un dels invertebrats més amenaçats de la mediterrània. Avui només es troba a la costa africana, en especial en alguns illots de les illes Chafarines i les illes Habibes.

La principal característica morfològica d´aquesta espècie a nivell de conquilla, són les costelles radials molt ben marcades, l´espai intercostal estret i el marge de la closca dentat.

Des de l’any 1999, aquesta espècie ha estat inclosa en la categoria “En Perill d’Extinció” del Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades. En els últims anys, diferents investigacions han localitzat poblacions d’aquest gasteròpode a l´àrea de Ceuta i a la badia d’Algesiras. Malgrat tot, aquesta modesta pegellida no té el mateix ganxo per la opinió pública que ho pot tenir el linx o bé l´os. Això, però, és una altre historiademar.

Petxines de collaret

1 - Natica hebraea 2

El cargol de lluna és una espècie típica dels fons sorrencs litorals

Les onades i els temporals, a més de distribuir les sorres a les platges, també són els encarregats de portar cap a la costa restes d’éssers vius: conquilles, trossos del seu esquelet, postes o fragments. És precisament després d’un temporal que la quantitat i la diversitat és més gran.

Les restes que podem trobar a les platges estan formades sobretot per les conquilles de mol•lusc (cargols i cloïsses), ja que per una banda són animals que viuen normalment enterrats a la sorra, sense fixar-s´hi fortament, i per altra, quan l´animal mor, el seu esquelet roman a mercè dels corrents marins durant molt de temps que el van desgastant, fins que les onades el dipositen a les platges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Diverses cloïsses amb el segell inconfusible del cargol de lluna

Moltes de les conquilles que es troben a les nostres platges presenten una petita perforació. El forat és perfectament circular i és molt adequat per a enfilar-hi un fil i fer collarets. Aquest orifici l’ha fet un depredador molt peculiar, el cargol de lluna o nerita (Naticarius hebraeus). Aquest cargol deu el seu nom a que l’obertura té forma de mitja lluna. Presenta també, un opercle calcari bastant robust amb el qual tanca hermèticament la seva obertura i que també es fàcil de trobar entre les restes.

Malgrat el seu aspecte amable i inofensiu, el cargol de lluna és un depredador molt eficaç. El mol•lusc segrega una solució àcida que produeixen les seves glàndules salivals i que dissol el carbonat de calci de la closca de la seva pressa. A continuació, amb una potent ràdula, una mena de llengua rasposa formada per denticles quitinosos, van rascant la closca fins a aconseguir perforar-la. Un cop efectuat l’orifici, introdueix la probòscide, un apèndix bucal, a l’interior de la seva víctima i segrega un producte que dissol els teixits. Després succiona la carn per aquest forat. Aquest procés sol ser lent i el cargol pot trigar fins a sis hores en aconseguir el seu objectiu.

800px-Natica_hebraea_01

La closca del cargol de lluna es globosa, robusta i de tonalitats clares

El cargol de lluna és un gasteròpode que recorda per la seva forma als cargols terrestres però la seva closca és molt més robusta i brillant. Presenta unes tonalitas molt més clares amb taques brunes. Quan es va batejar amb el mot “hebraeus”, va ser perquè aquestes taques de la closca recorden l´escriptura hebrea.

El cargol de lluna té un peu musculós que sobresurt àmpliament de l’amplada de la closca i que utilitza per remoure la sorra del fons marí per cercar les seves preses. Un cop agafades les embolcalla i les immobilitza amb el peu i inicia la perforació de la closca. És una espècie típica de fons sorrencs i fangosos de poca profunditat on hi viu parcialment enterrat durant el dia i surt a caçar a la nit.

Es reprodueix a la primavera, prop de la costa i les seves postes són molt curioses. Diposita els ous en càpsules agrupades que es barregen amb una massa composta per sorra, pedretes i mucus, que ell mateix segrega. Quan aquest producte s’endureix, agafa forma d’anell obert i pla.
Es comestible i té un cert interès comercial podent trobar-se a vegades en les llotges catalanes.