Ermites marineres (II): Santa Cristina

Publicat el febrer 3, 2020 per manelts

Santa Cristina és l´ermita més marinera i popular de tota la Costa Brava és troba al terme de Lloret a la platja del mateix nom. Les primeres noticies del temple daten del 1376 malgrat que aquesta primitiva església ha desaparegut amb l´actual construcció, d´estil neoclàssic de finals del segle XVIII.

L´ermita està situada en un petit turonet que presideix de manera majestuosa la bonica racó de Santa Cristina i la seva veïna, Treumal. De fet, en aquest punt hi ha la divisió territorial entre Blanes i Lloret. Així Treumal és la darrera platja del primer municipi mentre que Santa Cristina és la primera de Lloret. El paratge format per aquestes dues platges i l´ermita talment com una mona de pasqua al cim és un dels més bonics i emblemàtics de tota la Costa Brava i ha estat font d´inspiració de nombrosos artistes. El límit marítim d´aquesta divisió territorial és S´Agulla, un bloc granític de forma inconfusible.

Els exvots, en la majoria dels cassos són embarcacions ens miniatura. Alguns d´ells daten del S. XVIII

La història de l´ermita és una història de sacrificis i d´esforços de les classes més populars. Va ser construïda a través de les aportacions dels seus parroquians i de la seva pròpia ma d´obra. Es per això que avui encara, l”Obreria de Santa Cristina” és l´entitat encarregada del manteniment de l´espai i de les tradicions com la diada de Santa Cristina o bé l´aplec dels Perdons que se celebra cada segon diumenge de quaresma.

L’interès artístic del temple ve entre d´altres del retaule de marbre italià policromat que presideix l´altar amb una pintura que il·lustra el martiri de la santa. Però per sobre de tot, per la seva col·lecció d´exvots lliurats pels mariners lloretencs en agraïment a la Santa per haver intercedit en salvar-los la vida en temporals i naufragis.

Santa Cristina és la patrona de Lloret i cada 24 de juliol, dia de la seva onomàstica, és celebra una la tradicional processó marítima on es transporten les relíquies de la Santa des de la platja Gran de la vila. El seguici d´embarcacions té molta anomenada i es una data senyalada per tots els lloretencs. La processo culmina amb el tradicional S´Amorra, Amorra, una competició de llaguts de rem que rememora el passat mariner de la vila. Hi participen els nou clubs de rem de la vila que representen els antics gremis. Sembla ser que antigament les embarcacions de rem transportaven tota la comitiva fins a la platja. L expressió “amorrar” significa tocar terra amb la proa de l´embarcació. Així el primer llagut que S´amorra és el guanyador.

Es una pena, però avui Santa Marta li ha pres el protagonisme a Santa Cristina

Evidentment, un cop la comitiva arriba a l´esglesia se celebra una missa en honor la Santa on els canten els seus goigs. Acabat l´acte religiós es menja el tradicional “estofat”, un plat mariner que es serveix a tots els assistents. La jornada es clou amb el tradicional Ball de plaça o dansa de les almorratxes on es rememoren les incursions i els danys que els pirates barbarescos van inflingir en aquesta costa.

Des de fa anys, la bellesa de l´indret s´ha vist estroncada per la construcció d´un complex turístic de molt mal gust que altera enormement els paisatge. Un desastre urbanístic que ha hipotecat de per vida el que va ser un dels millors racons de la Costa Brava. La història, aquí, es va repetint.

El tresor de les Formigues

Publicat el Desembre 3, 2018 per manelts

Les illes formigues, a cavall entre les poblacions de Palamós i de Palafrugell és un dels indrets de la costa catalana on hi ha hagut més naufragis. Des d´embarcacions fenícies fins a derelictes actuals. De fet, els fons submarins entre Palamós i Begur és on hi ha documentats enfonsaments.

La costa de les Formigues es un tram difícil per a la navegació costanera, especialment el freu que separa les illes de la costa. Hi ha nombrosos esculls i baixos que poden complicar molt la navegació en aquesta zona. Una atenció especial s´ha de tenir amb el Furió de Cala Estreta i al pas que hi ha entre el Cap de Planes i les mateixes illes.

No és d´estranyar que en aquests fons d´aquetes hi hagi documentats nombrosos derelictes. Alguns d´ells, recentment han estat estudiats a fons pel CASC (Centre d´Arqueologia Subaquàtica de Catalunya). Un dels més espectaculars és l’anomenat Formigues II descobert a finals del 2016 pel submarí Ictineu 3. Es troba a gairebé 50 m de profunditat., cosa que dificulta l’excavació per les llargues descompressions que s´han de realitzar.

El derelicte Formigues II és un dels més ben conservats i que pot aportar més informació als arqueòlegs. Foto: CASC

Formigues II és un naufragi d´una embarcació datada al segle I a C. Es tracta d´un vaixell de sis metres de mànega i uns 15 metres d´eslora que encara conserva intacta part de l´estructura de fusta, dues quadernes i els taulons que les uneixen, cosa que l´ha convertit en un jaciment únic que permetrà estudiar la tècnica constructiva de la nau. En gairebé tots els derelictes documentats es conserva només la càrrega.

En la primera campanya de prospecció s´ha procedit a la neteja de sediments i deixar el carregament al descobert per a fer la documentació fotogramètrica. Un cop acabada la campanya, els responsables de l´excavació han pogut documentar quasi dues centres àmfores, la gran majoria del tipus Dressel 7 i es creu que encara en queden bastantes de submergides i enterrades en el sediment que es trauran en les properes campanyes juntament amb l´excavació de la popa del vaixell, on es creu que hi pot haver els objectes més valuosos per a la investigació. Els investigadors han constatat també que part de les àmfores han estat espoliades.

Algunes de les àmfores recuperades estaven encara segellades i la gran majoria transportaven salsa de peix i garum. En algunes àmfores s´hi ha trobat restes del que contenia: espines, escates i ossos de peix. A partir d´aquestes mostres s´han fet les proves d´ADN i amb els resultats obtinguts d´aquets anàlisi es podria saber amb molta més exactitud els ingredients que es feien servir per elaborar aquest producte.

Els arqueòlegs del CASC creuen que el vaixell va ser sorprès per un temporal que finalment el va enfonsar. A partir de les troballes de les peces de ceràmica, algunes d´origen bètic, es pot concretar que el vaixell podia venir d´algun port d´Andalusia i que possiblement podria dirigir-se a ports com a Narbona o Arles on hi havia una demanda molt forta d´aquest producte. La troballa permetrà obrir noves vies d´investigació sobre el comerç marítim en aquella època.

Exvots mariners, veritables mostres de cultura popular

Publicat el gener 23, 2017 per manelts

Un exvot és una ofrena feta a una divinitat en senyal d’agraïment i en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut. Consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera aquell sant. De fet d´exvots n´hi ha de moltes menes però uns dels més interessants són els exvots de temàtica marítima i marinera.

Aquests eren ofrenes fetes pels pescadors o el mariners beneficiats del “miracle” al sant o a la verge al qual retien devoció en compliment de la promesa feta, normalment relacionada amb la seva intercessió davant d´un tràngol, d´un temporal o bé d´un naufragi. Els navegants quan es trobaven de sobte amb un tràngol inesperat feien la prometença d´oferir un exvot al sant o mare de déu venerada per ells si sortien sans i estalvis d´aquella situació compromesa.

Ermita de la Mare de Déu de l´esperança a Blanes, conté una interessant col.lecció d´exvots

Normalment l´exvot consistia en la maqueta de l’embarcació en qüestió i aquesta es penjava al sostre de la capella en record del benefici rebut i de la prometença dels afectats. Un bon exemple d´aquest tipus de present és la Coca de Mataró del S.XV.

Malgrat que les maquetes són la forma més popular dels exvots mariners també existeixen retaules policromats que fan el mateix efecte. En aquest cas el gravat il·lustra la penalitat que va acompanyada d´un petit text descriptiu.

En els exvots policromats s´hi poden distingir sempre tres àrees: l’espai diví, situat a la part superior en el qual hi ha la representació de la divinitat, del sant o de la mare de Déu. L´espai humà, que ocupa la major part del retaule i és on s´hi representa el motiu de la prometença, normalment una tempesta. Finalment l´espai escrit, normalment a la part inferior del retaule, on està escrita l´explicació del fet.

El sostre del´ermita de Santa Cristina a Lloret està farcit d´exvots

A l´ermita de la mare de Déu de la Cisa a Premià de dalt hi havia una de les col·leccions d´exvots més importats de casa nostra. Avui, bona part d´ells s´exposen al Museu Marítim de Barcelona. Al Museu d´Arenys de Mar, es conserva una interessant col·lecció d´aquestes peces entre retaules i maquetes de vaixell que provenen de l´ermita del Mont Calvari de la mateixa població. En un d´ells es llegeix: : “Lo patro Domingo Calvet De Barcelona havent corregut gran tormenta ab sa barca de palangre plena d’aigua de 15 fins a 118 sobre de 1761 invocant a SIpa de Monticalvari fou librat ab dos mariners no haventse portantse altrse un cop de mar. En la llanxa del patró Joseph Casa de Arenys que los porta al port de Salou ya Barna”

Exvot amb la imatge d’un salvament marítim (1761) amb els tres espais característics d´aquestes obres. Conservat al Museu d´Arenys. Foto: Museu d´Arenys

La tradició dels exvots ha desaparegut per complert. Fa uns anys, era freqüent de trobar aquestes ofrenes a les ermites a la nostra costa. Avui, amb els avenços tecnològics sobre la predicció meteorologia s´ha perdut en bona mesura la impressibilitat del mar i en conseqüència, aquesta tradició i els exvots conservats fins avui s´han convertit en veritables peces de museu.

En algunes ermites marineres de la nostra costa encara es conserven aquests tresors fruit de la devoció popular. Així a Santa Cristina a Lloret, a Sant Simó a Mataró, a la Mare de Déu de l´Esperança i al Vilar de Blanes o a la Cisa a Premià de Dalt entre d´altres, encara podem admirar aquestes joies de la cultura popular.

L’arxiduc i l’arxiduquessa

Publicat el Juliol 21, 2014 per manelts

El Maresme marítim va tenir durant la guerra de successió un paper rellevant en els esdeveniments que van marcar el rumb del conflicte bèl•lic. Per poder trencar el setge de Barcelona hi va haver diversos desembarcaments a la comarca i a més, els enfrontaments entres tropes carlistes i filipistes van sovintejar arreu. En general, tota la comarca va prendre partit a favor de les tropes de la gran aliança, malgrat que en els darrers temps de l’episodi, algunes ciutats com Mataró van retre fidelitat a les tropes borbòniques.

L’agost de 1705 un estol naus britàniques desembarquen a les costes del Maresme per a portar a l´arxiduc Carles a Barcelona i iniciar la conquesta de la ciutat, en aquells temps en mans del borbònics. Una part de la flota, almenys cinc embarcacions, recala a la platja de Mataró i el consell de la ciutat reconeix de seguida la legitimitat del monarca. L’arxiduc desembarca a Mataró i aquesta població es converteix en la primera que li ret obediència. Mataró es guanya el seu favor i la vinculació del rei amb la ciutat es fa intensa.

El gravat recull el moment de l’arribada al port de Mataró, el dia 25 de juliol de 1708, d´Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, on va ser rebuda per les autoritats de la ciutat (Petrus Schenk 1716)

Un cop les tropes de l’aliança derroten a les borbòniques i entren a Barcelona, Carles és proclamat nou rei. Aquest contrau matrimoni “per poders” amb Elisabet Cristina de Brunswick, que es trasllada des de Viena fins a Gènova i d´allí fins a Mataró per trobar-se amb el seu marit.

Així, després de 12 dies de navegació, la reina arribà al port de Mataró el 25 de juliol de 1708 en un vaixell de la flota britànica comandada per l’almirall Leake. Venia acompanyada pel seu majordom Josep Folch, comte de Cardona. L’emperadriu passa uns dies a la ciutat per tal de refer-se del trajecte abans d’anar cap a Barcelona per conèixer al seu marit.

La ciutat de Mataró va organitzar festes en honor de la reina consort durant els cinc dies de la seva estada, fets que recull aquest fulletó. (Biblioteca de Catalunya)

A Mataró fou rebuda enmig de grans celebracions per part de la població, autoritats, representants de les institucions catalanes i dels governs que recolzaven l’arxiduc. La multitud la va rebre amb aclamacions i el jurat en cap de Mataró li prestà vassallatge en nom de la ciutat. Uns 1400 homes de la milícia local van cobrir l’anada de la platja fins a Santa Maria. Durant la seva estada, la reina residí a la casa que el prohom Jaume Baró posseïa a la Riera, avui el Cor de Maria, on hi va passar uns dies. El 28 de juliol, l’Arxiduc Carles va viatjar expressament des de Barcelona fins a Mataró per conèixer-la. Les esposalles es van celebrar uns dies més tard a Santa Maria del Mar. Aquest episodi està recollit de forma novel•lada en Lliures o morts de Jaume Clotet i David de Montserrat.

La mort inesperada el 1711 de l’emperador Josep I, germà de Carles fa que aquest s’embarqui cap a Frankfurt de manera precipitada deixant Elisabeth a Barcelona. Simultàniament s’obren negociacions que desemboquen en el tractat d’Utrecht per establir la pau entre les potències internacionals. A partir d’aquest moment, anglesos, holandesos i portuguesos ja no combaten amb Catalunya i aquesta resta sola davant les forces borbòniques. Finalment el 1713 la reina marxa cap a Viena.
Arribats a aquest punt, els representants de la ciutat de Mataró, veient la guerra perduda, decideixen negociar amb els borbònics i a finals de juliol de 1713 el Consell ret obediència al monarca Borbó i les tropes filipistes entren a la població. Mataró es converteix així en un refugi de la classe benestant barcelonina més afina al Borbó que fuig del setge de la ciutat.

MGT 1705

Publicat el Mai 26, 2014 per manelts

La guerra de successió espanyola, que va acabar amb el setge de Barcelona i la derrota de les tropes catalanes l’onze de setembre de 1714, va tenir una sèrie d’episodis nàutics amb la comarca del Maresme com a protagonista. Un dels més destacats, i alhora més oblidat, és el que va succeir el 22 d’agost de 1705 a les platges de Montgat.
La mort sense descendència de Carles II a l´any 1700 va provocar que Felip d´Anjou fos anomenat rei en detriment de l’altre candidat, l’arxiduc Carles d´Habsburg. Aquest coronament no va ser del gust de tothom i va provocar un greu conflicte en el fràgil equilibri entre les potències europees.

Les tropes aliades van desembarcar a Montgat protegits en la seva rereguarda pel turó del mateix nom

El maig de 1704, les tropes de la Gran Aliança de la Haia intenten per primera vegada i sense èxit prendre Barcelona del control dels filipistes. Un segon intent, aquesta vegada reeixit, s’inicia l’agost de 1705. Finalment el 9 d’octubre de 1705 els Borbons són expulsats de Barcelona i aquesta passa a mans dels aliats. A partir d´aquesta data i fins a la derrota del 1714, la ciutat, i bona part de Catalunya, serà fidel a l’arxiduc Carles.

El 22 d’agost de 1705, les tropes aliades desembarquen a la platja de Montgat, molt a prop del turó del mateix nom que els va fer de senya i de primera posició defensiva. Des d´allí es van dirigir cap Barcelona, que la van atacar i la van ocupar uns mesos més tard.
Arenys de mar de seguida va donar suport al candidat austríac i el 28 d´agost de 1705, els jurats de la vila van anar a Barcelona per mostrar obediència a l’arxiduc quan aquest encara estava assetjant la ciutat.

L´episodi de Montgat ha estat oblidat durant molt de temps

Les tropes que van desembarcar a Montgat estaven formades per anglesos, holandesos, austríacs i la milícia catalana dels Vigatans, una unitat molt semblant a la dels miquelets. La flota de l’arxiduc era composta per 180 vaixells amb 9.000 soldats i 800 cavalls sota el comandament de Lord Peterborough, l’holandès Shrattenbach i Jordi de Darmstadt Les tropes catalanes eren comandades per en Josep Moragues, cap superior de les milícies populars.
Les tropes de l’aliança van conquerir Barcelona el 9 de novembre de 1705 i l’arxiduc Carles va ser proclamat rei amb el nom de Carles III. Els vigatans van ser reconvertits en el regiment de Reials Guàrdies Catalanes.

La resta de la història, que finalitza amb la caiguda de Barcelona per part de les tropes borbòniques, és ja prou coneguda. Pel que fa a Josep Moragues, aquest un cop signat el tractat d’Utrecht i amb Catalunya sola davant les tropes de Felip V, va continuar la seva particular guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles. El mateix Duc de Berwick, cap de les tropes filipistes en l’assalt a Barcelona, l’anomenà “el diable de Montseny”. Moragues fou detingut finalment el 20 de març de 1715 i executat set dies més tard. Va ser arrossegat per un cavall pels carrers de Barcelona i esquarterat a les Rambles. El seu cap va romandre en una gàbia al portal de mar i no va ser retirat fins al 1727, dotze anys després de la seva execució.

Lliures o morts

Publicat el Març 31, 2014 per manelts

Aquests dies s’ha commemorat el tricentenari del desembarcament de coronel Ermengol Amill i el seus fusellers de muntanya a Arenys. Per a celebrar l’efemèride, es va fer a la platja de la Picòrdia, una recreació històrica dels fets.

Aquest episodi, que està recollit a la “Gazeta de Barcelona – diario del sitio de Barcelona” del 31 de gener de 1714 i en la carta que el mateix Amill envia des de Sant Pol als Consellers de Barcelona, representa el segon dels tres desembarcaments que hi va haver a les platges d´Arenys durant el conflicte armat.

Fragment de la Gazeta de Barcelona del 31 de gener de 1714 on es relata el desembarcament d´Ermengol Amill a Arenys de mar

El 30 de gener de 1714 el regiment de miquelets d’Ermengol Amill va sortir per mar de Barcelona amb la intenció d’atacar per sorpresa Mataró, que en aquells temps era el rebost de l’exèrcit espanyol que assetjava la capital. Els serveis d’espionatge van alertar als voluntaris catalans que les forces borbòniques de Mataró estaven al cas de la seva arribada. El comboi va decidir passar de llarg la ciutat i continuar navegant direcció nord per finalment desembarcar a Arenys de Mar amb intenció de prendre Sant Pol, un altre enclavament important pel desenvolupament de la guerra.

Els més de 400 fusellers del regiment d’Ermengol Amill van desembarcar entre Arenys i Canet. Probablement ho van fer cercant la protecció de les penyes. Els llocs més idonis debien ser el rial de les Canalies, a redós de la penya del Maltemps o la platja del Cavaió, sota la protecció de les penyes del Portinyol. Ambdós espais avui es troben ocupats parcialment pel port d’Arenys. A les desembocadures dels rials hi havia petites platges bastant estables que juntament en els petits caps que formaven les penyes creaven racons on era possible amorrar els vaixells de càrrega.

Acabada la guerra, Arenys experimenta un creixement econòmic i demogràfic important. Gravat de la patent sanitària de 1845. (Arxiu Històric Fidel Fita)

La línia de la costa tal i com la coneixem avui, no té res a veure de com era al s. XVIII. Les variacions han estat a causa de l’expansió de la pròpia vila d´Arenys que ha ocupat part de la façana litoral, i sobretot als moviments naturals del nivell del mar per causes geològiques.

Un cop finalitzat el desembarcament, els soldats catalans envien cap a Barcelona una barca carregada de queviures: blat, arròs i llegums especialment per alleugerir una mica més el setge.

El 31 de gener, el mateix Amill informa als Consellers de Barcelona que Sant Pol s’ha rendit a l’exèrcit català i que en el desembarcament a Arenys, alguns vilatans els havien anat a rebre amb les armes a les mans i disposats a donar-los suport.

Malgrat l’èxit inicial, Sant Pol acabarà caient una altre vegada al bàndol filipista i al febrer del mateix any, tota la costa del Maresme es troba a mans dels borbònics. Es en aquesta època quan els espanyols prohibeixen als habitants de la comarca fins i tot sortir a pescar, per evitar l’avituallament de Barcelona i fer més eficaç el setge.

Amill encara protagonitzarà un tercer desembarcament a Arenys. El maig de 1714 el Marquès de Poal ordena al coronel tornar a la vila. En aquest cas, els enfrontaments entre les tropes castellanes i els voluntaris catalans tenen lloc entre Caldes i Arenys. Com en l’altre desembarcament, s’envien cap a Barcelona tres vaixells carregats de queviures.

Portada del llibre “Lliures o morts” on es relata de manera novel·lada, la vida d´Ermengol Amill

El llibre Lliures o morts, de David de Montserrat i Jaume Clotet, ens descobreix de manera novel•lada la guerra de successió a partir de la figura recuperada del coronel Ermengol Amill i, entre altres fets, descriu aquests desembarcaments en les platges d´Arenys.

El desembarcament del Diputat Militar

Publicat el gener 27, 2014 per manelts

Tot i que l’episodi clau de la guerra de Successió va ser el setge i caiguda de Barcelona el 11 de setembre de 1714, al llarg del conflicte bèl·lic hi va haver diversos esdeveniments a “comarques”. Amb aquesta entrada, i com a homenatge al tricentenari i a l’exposició Arenys de Mar 1714. Un poble en peu de guerra, s’enceta una nova categoria anomenada històriesdeltricentenari, on amb una periodicitat bimensual, es glossarà el vessant nàutic, marítim i mariner d’alguns dels fets del conflicte armat que van esdevenir al Maresme.

La comarca del Maresme va ser durant tot l´episodi bèl·lic un escenari de primer ordre per tots dos bàndols. Mataró es va erigir com un important enclavament “botifler” a la rereguarda de Barcelona, i Arenys de Mar va passar a ser considerat un objectiu cobejat, tant per la proximitat a aquest féu borbònic com per ser un nucli de comunicacions entre Barcelona i Girona. Així, al llarg de l’enfrontament hi van haver nombrosos episodis localitzats en aquesta comarca i gairebé tots els pobles van patir assalts i saquejos.

A la gazeta de Barcelona del 9 d´agost, s´expliquen aquests fets (Gazeta de Barcelona – DIari del setge 9 d´agost)

El 9 d’agost de 1713 el Diputat Militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot van desembarcar a la platja d´Arenys. El comboi, que s’havia escapolit del setge de Barcelona aquella tarda, estava compost per 47 embarcacions, 600 cavalls amb els seus genets i 300 soldats. El seu objectiu era reorganitzar les forces a l’interior del país perquè s’aixequessin arreu.

Se hicieron á la vela à las onze hores de la mañana, con viento tan favorable, que á las quatro de la tarde llegaron à la Playa de Arenys de Mar (Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 9 d’agost).

La primera consideració sobre aquest fet fa referència al ritme de la travessa. Segons la crònica, el comboi del Diputat Militar trigà cinc hores en realitzar el trajecte. Així, la velocitat amb què es va navegar per recórrer les més de 20 milles nàutiques que separen Barcelona d´Arenys hauria de ser entre 4 i 5 nusos. Una ritme considerable per a les fragates, els bergantins, els galions i més encara per a les barcasses i els vaixells de càrrega. Aquesta rapidesa pot explicar-se si van aprofitar una bona garbinada, com les que hi solen haver al Maresme a les tardes d´estiu. Els vaixells haurien agafat el vent per l’aleta i així poder navegar “de llarg”, un molt bon rumb per a les embarcacions més quillades mentre que els vaixells de càrrega, amb molta menys quilla, també podrien navegar bé.

El mateix dia a la tarda, quan arriben Arenys els primers vaixells, el Diputat Militar, cofoi pel ritme de la marxa i la bona acollida per part dels arenyencs, escriu una missiva al general Villarroel.

Un cop arriba a Arenys, el Diputat Militar escriu aquesta carta al General Villarroel

La segona consideració té a veure amb el propi desembarcament. No costa gens adonar-se que fou una operació llarga i complexa. Els vaixells més quillats haurien fondejat davant de la platja. La descàrrega es degué portar a terme amb llaguts i altres tipus de bots, mentre que els vaixells de càrrega i les barcasses haurien avarat directament a la sorra. Per a aquesta operació caldrien llocs arrecerats del garbí. Malgrat que quan s´hauria portat a terme l’avarada, el garbí, en ser un vent tèrmic, possiblement hagués afluixat. Caldria també que des de “terra” es construís una mínima infraestructura per a aquesta maniobra que, probablement ja hauria d´existir d’alguna de les mestrances de la platja. A més, els propis soldats i els voluntaris arenyencs haurien ajudat en la descàrrega.

Detall dels espectaculars galions de l´època i d’una barcassa de desembarcament de tropes en primer terme.(1714. Siège de Barcelone)

Aquest primer desembarcament no queda clar en quin tram de la platja es produeix. Cal tenir present que la fisomia de la línia de costa en aquells temps era sensiblement diferent a com la coneixem nosaltres avui. De totes formes, al llarg del litoral arenyenc hi hauria llocs aptes per a aquesta operació tant entre Arenys i Caldes com entre Arenys i Canet.

El retorn cap a Barcelona va ser un parell de dies més tard. Les 47 naus surten el dia 12 carregades amb queviures i bestiar. Segur que la travessa fou molt més lenta i els velers varen realitzar nombroses bordades per arribar a lloc.

El Comboy con que saliò el Señor Deputado en numero de 47.Bastimentos entre mayores, y menores, bolviò cargado de Leña, Carbon, Harinas, Faginas, y 700.cabeças de Ganado;y dos Saetias de las bien armadas, al passar dispararon algunos Cañonazos contra el Fortin que reedifica el Enemigo en la parte del Rio Besòs.(Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 12 d’agost)

Malgrat l´èxit inicial, l’expedició del Diputat Militar acabà de forma catastròfica, sense haver complert els seus objectius, abandonant a la majoria de voluntaris a la platja del Masnou i embarcant-se només els comandaments en el seu retorn a Barcelona.

Master, Commander and Catalonia

Publicat el Octubre 28, 2013 per manelts

Els entusiastes de la literatura nàutica i en concret a aquells que els agrada la història i les batalles navals, segur que coneixen l’obra de Patrick O´brian (1914-2000). Aquest prolífic escriptor irlandès es conegut especialment per les seves novel•les, una vintena, inspirades en les guerres napoleòniques de finals s. XVIII i inicis del XIX. Els relats d´O´brian es caracteritzen per estar molt ben documentats amb un excel•lent treball de recerca sobre la vida a bord dels vaixells de guerra de la Royal Navy i per fer servir un vocabulari i unes expressions genuïnes i molts termes nàutics. Els seus personatges principals de les seves novel•les són el capità Jack Aubrey i seu inseparable amic, el doctor Stephen Maturin.

Capità de mar i Guerra (marter and Commander) la primera de les novel.les de la saga Aubrey-Maturin

El interès afegit en l’obra d´Obrian rau en la catalanitat de Maturin. Aquest eminent metge i naturalista irlandès parla català i coneix bé els nostres costums. Després d’haver llegit els relats la sèrie Aubrey-Maturin podem afirmar que el doctor, a més de lluitar per l’alliberament nacional d’Irlanda, és un espia català que odia a Espanya, te un passaport a nom de Joan Maragall, té propietats a Lleida i ha escalat la Maladeta. Aquest homenatge a la catalanitat que fa O´brian es deu en bona mesura al fet que a partir de l’any 1949 l’autor es va traslladar a viure a Cotlliure (Rosselló) i on hi es enterrat.

Fotograma de Master and Commander

Com a tribut a aquest aspecte amagat d´Stephen Maturin, aquí teniu una mostra d’alguns dels diàlegs del doctor extrets del primer dels llibres de la sèrie; Capità de mar i de guerra (Master and Commander).

Oblida que és el català la llengua que es parla en aquestes illes.
-Què és el català?
-Doncs la llengua de Catalunya, de les illes, de tota la costa mediterrània fins Alacant. De Barcelona. De Lleida. De les zones més riques de la península.

…

-És força bo el que bevem cada dia, no li sembla?
-Més bo, deliciós i molt robust, una beguda sana, reconstituent- va dir Stephen Maturin-. És un excel•lent priorat. Del Priorat, una zona propera a Tarragona.

…

-Sí. Vostè no ha estat a Catalunya, oi?
-No
-Aleshores li he de dir que en aquella regió, els diumenges al matí, es costum que totes les persones, de qualsevol edat i condició ballin en sortir de l’església … És balla una dansa peculiar, en rotllana, anomenada sardana.

…

-A l’esquerra del fum, cap al sud, hi ha la muntanya de Montjuïc, amb el gran castell; i aquest sortint de la dreta és la Barceloneta –va dir Stephen-. Més lluny es pot veure el Tibidabo, elevant-se darrere de la ciutat.

…
-Veu el cap? –va dir Stephen mentre l’observava amb un llibre obert a la mà, marcant la pàgina amb el polze-: És el Cap Roig, la frontera de la llengua catalana per la part de la costa, i a molt poca distància hi ha Oriola, que és, per l’interior, l’últim poble on es parla català; a partir d’Oriola comença Murcia, on es parla el galimaties bàrbar d´al-Andalus.

MASTER &COMMANDER ? ONE SHEET COMP _ H.2 ? 6/04/03.psd

Master and Commander (Peter Weir)

L’excel•lent pel•lícula “Master and Commander” (Peter Weir 2003) i protagonitzada per Russell Crowe en el paper del capità Jack Aubrey i per Paul Bettany com a Stephen Maturin, està basada en les novel•les d´O´brian. En el film, com passa habitualment en aquests cassos, s’obvia fer qualsevol referència a la catalanitat i a Catalunya. I es que, This is Hollywood!!!!

La batalla de les Formigues

Publicat el Agost 22, 2013 per manelts

“Mes no crec que cap peix s’atreveixi a alçar-se sobre el mar si no porta a la cua l’escut amb el senyal del rei d’Aragó”
(Roger de Llúria 1285)

Les Formigues són un grupet de petits illot situats a menys d’una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Aquest va ser l’entorn en el qual a l’any 1285 les tropes catalanes capitanejades per l’almirall Roger de Llúria van derrotar a les franceses en la batalla de les Formigues. Aquest és un dels enfrontaments navals més espectaculars de tots les lliurats a la costa Catalana. L’element més singular d’aquesta batalla es l’estratègia utilitzada per la flota catalana per tal d’enganyar a les naus franceses i portar-les al parany.

Les illes Formigues són uns illots situats davant del Cap de Planés entre Palamós i Calella de Palafrugell

L’enfrontament tingué lloc entre el 28 d’agost i el 3 de setembre de 1285 durant el regnat de Pere II el Gran. L’armada catalano-aragonesa capitanejada per Roger de Llúria va vèncer l’exèrcit francès de Felip III l´Ardit.

Els antecedents de l’escomesa s’emmarquen en la intervenció catalana a la conquesta de Sicília, que serà fonamental per a la futura expansió mediterrània de la corona aragonesa. Aquest fet provoca que el Papa Marti IV excomuniqui Pere II, el privi dels seus regnes i que anomeni a Carles I d´Anjou com a nou rei. Per enderrocar al rei Pere s’organitza una croada en contra la corona catalano-aragonesa i un dels episodis d’aquesta guerra es el Setge de Girona.

Monument a Roger de Lluria al Passeig Lluis Companys de Barcelona

Per alliberar la ciutat, l’armada catalana mira d’interrompre el subministrament de queviures, per via marítima que rebien les tropes franceses. Els catalans s’adonaren que si trencaven aquest subministrament, als francesos no els quedaria més remei que retirar-se de Girona. Els aliments eren portats des del port d´Aigües Mortes, a la Provença i eren descarregats als ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que tenien sota el seu control i d’allà fins a les tropes assetjadores.

Les galeres de Roger de Llúria salpen de Barcelona el 26 d’agost i es reuneixen a Sant Pol amb la resta de naus catalanes. En total quaranta quatre embarcacions. La nit del 28 d’agost la flota catalana intercepta a les naus franceses molt a prop de les Illes Formigues. La flota catalana encercla a les naus enemigues i els ballesters, amb les seves sagetes, aplanen el camí cap a l’assalt final. Els catalans capturen tretze galeres franceses i com era normal en aquell temps executen gran part dels presoners, respecten només la vida a uns cinquanta que poden pagar el rescat. Els tres-cents ferits són negats i als dos-cents seixanta presoners sans els hi treuen els ulls deixant-ne un de borni, per a que els retorni amb el seu rei. A continuació, les naus catalanes es dirigeixen al golf de Roses i la nit del 3 de setembre, enganyant als francesos, els van tornar a vèncer.

Moviment de tropes durant la batalla naval de les formigues i el golf de Roses. (Font: Sàpiens nº 106)

Aquestes derrotes navals van forçar a l´exercit francès a retirar-se i el seu rei, greument malalt, acabaria morint a Perpinyà.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: batalles navals