Arxiu d'etiquetes: alguers

Replantar Posidònia

Publicat el per
Respon

Posidònia, alga dels vidriers o sapa (Posidonia oceanica) és la principal fanerògama marina que poden trobar en els nostres fons litorals. Es tracta d’una espècie endèmica de la Mediterrània que juga un paper molt important, entre els que es destaquen: Produeixen gran quantitat d´oxigen i fixen enormes quantitats de CO2. Són llocs per a la protecció, el recer i la reproducció de nombroses espècies. Redueixen els efectes dels temporals i protegeix la façana litoral. Són reserves de biodiversitat.

La planta té unes fulles molt llargues i estretes en forma de cinta i forma extenses praderies en fons sorrencs de poca fondària, malgrat que a aquestes formacions se les anomena alguers, les algues i posidònia s’assemblen com un ou a una castanya.

L’Alguer és una de les comunitats hàbitats marines més amenaçades  i en un procés de regressió generalitzat. Alguna de les raons que expliquen aquest fet són: la pèrdua de la transparència de l´aigua, l’escalfament global,  el fondeig indiscriminat i sense control, els arts de pesca d´arrossegament i les alteracions en la dinàmica sedimentària a causa del dragatge dels fons marins.

Feixos de posidònia replantats a la costa de l’Albera. Foto: SubMon

Com a fanerògama o vegetal superior, posidònia té veritables teixits i la seva estructura té tres òrgans  ben diferenciats: arrel, tija i fulles. Les algues, en  canvi, són organismes molt més primitius i que no tenen cap mena de diferenciació en teixits. L’òrgan reproductor de posidònia és la flor que és de colors poc vistosos i sense olor. Un cop fecundada es converteix en fruit, l’oliva de mar que es desprenen quan són madures i són escampades per les onades i els corrents marins.  A  dia d’avui no s´ha aconseguit fer germinar in vitro les llavors de posidònia.

La reproducció sexual en posidònia és bastant estranya i  no tots els anys floreix ni sempre fa fruits i és per això, que la seva propagació principal es dona de manera asexual a través de la propagació dels seus rizomes d’una manera molt semblant al que succeeix a la canya americana de les nostres rieres. Aquesta propagació  per creixement vegetatiu és la principal via per a disseminació de la planta i, aprofitant aquest fet, s’han començat a realitzar proves pilot per tal de replantar posidònia.

Dins el projecte Blue Lab, s’està duent a terme una replantació de posidònia a la platja del Cros i la platja de Canyelles al Cap Ras, on s´hi ha replantat feixos que han estat arrencats per l’embat dels temporals. En ser una espècie molt delicada la replantació és una tasca complicada i caldrà fer un seguiment de l’evolució dels feixos replantats per conèixer la seva viabilitat. Els feixos es fixen al fons marí utilitzant materials naturals biodegradables perquè d’aquesta manera puguin tornar a  arrelar.

La intenció és, un cop avaluada la viabilitat, repetir-ho al llarg de la reserva natural de l’Albera. Precisament en el  tram de costa, entre Colera i Port Bou, els fons són veritables deserts submarins i actuacions com aquesta poden fer augmentar la biodiversitat de la zona i revertir la situació.  El projecte científic pretén també involucrar a la ciutadania en la tasca de la recuperació dels feixos arrancats pels temporals i acumulats en les platges, una mostra més de ciència ciutadana col·laborativa. Això és però una altra històriademar.

Fons de sorra: deserts de vida

Publicat el per
2

Quan ens referim als fons marins gairebé sempre tenim al cap els fons rocosos ja que en ells hi ha una evident biodiversitat que arriba al màxim exponent en els esculls de corall, veritables bioconstruccions marines o en el  versió mediterrània d’aquests, el modest coral·ligen. Els submarinistes i els afeccionats a la vida submarina escullen sempre aquests tipus de fons deixant de banda els fons tous, els que tenen com a substrat sediments i/o restes orgàniques.

Per a la majoria, els fons tous, si exceptuem les praderies de fanerògames, són espais erms sense cap mena d’interès pels visitants malgrat que gairebé tots els fons marins de la costa catalana pertanyen a aquesta tipologia. Certament la diversitat d’espècies, de formes i de colors és molt menor en els fons tous malgrat que aquests són els rebost per a la majoria de l’activitat pesquera del nostre país.

A primer cop d’ull els fons de sorra són deserts submarins

Aquesta primera visió que associa els fons tous amb deserts submarins no és gens exacte. La vida en aquests hàbitats és intensa malgrat que en molts casos passi desapercebuda a primer cop d’ull. La inestabilitat i el moviment del substrat per un costat, determina la inexistència de formes de vida sèssils però per altre, obre la possibilitat d’explorar ambients que són gairebé impossibles en els fons de roca. Hi ha organismes que viuen a sobre del substrat com ara l’ estrella de sorra (Astropecten aranciacus) i d’altres que s´hi enterren excavant galeries com els sonsos (Gymnammodytes cicerelus).

La principal causa que ha contribuït a equiparar els fons sorrencs en deserts submarins ha estat el gran deteriorament que han patits aquests espaisespecialment ,a la zona litoral. Recordo de petit poder recollir bivalves, com ara la  tellerines(Donax trunculus)  o les  escopinyes (Cardium sp), gairebé a pet d’ona. De fet, a Arenys de Mar, a la desapareguda segona platja, dins del mateix port, era típic recol·lectar-ne. Avui aquest fet es pràcticament impossible en la pràctica totalitat de la costa catalana.

Alguns organismes deixen les seves empremtes

Segons els seu origen els fons tous es diferencien en dos grups. En primer lloc trobem els fons d’origen sedimentari que segons la mida del gra, poden ser: sorrencs, fangosos o bé formats per graves, el fons de “cascajo” que anomenen els nostres pescadors. Al nostre litoral, els fons sorrencs són els més freqüents per sobre de la isòbata 50 m mentre que a la resta s´hi troben bàsicament fons fangosos. Per altre costat, estan els fons  que tenen un origen organogènic, és a dir, que es formen a partir de l’acumulació d’esquelets d´altres éssers vius n’és exemple el grapissar.

Segons el tipus de substrat i la fondària a la que es troba s´hi desenvolupen una sèrie d’hàbitats molt interessants. A nivell biològic, en els fons tous, el protagonisme el pren el regne animal. La inestabilitat del substrat impedeix que s´hi fixin les algues. La fauna que hi habita  solen ser organismes detritívors o bé sedimentívors. Els primers capturen les partícules que cauen des de dalt, en són exemple, la majoria dels bivalves o les palmeretes (Sabella spallanzanii).  Mentre que els sedimentívors s´alimenten de les petites partícules orgàniques que hi ha entre els sediments. En són exemple alguns poliquets, els cogombres de mar (Holothuria forskali) o els eriçons irregulars (Echinocardium cordatum). També hi ha peixos que  habiten en aquest tipus de fons com l’aranya (Trachinus draco) que hi viuen semi-enterrats, d´altres com el tacó (Bothus podas) ho fan camuflats sobre el substrat. És per a tot plegat, que aquests tipus de fons enlloc de deserts submarins haurien d’anomenar-se  deserts de vida. Això és però, una altra històriademar.   

La Salpa: un peix per flipar

Publicat el per
3

La salpa o saupa (Sarpa salpa) és un peix relativament freqüent en els fons litorals costaners rocosos i sorrencs, especialment si estan recoberts d´algues o de fanerògames marines. La seva distribució ve determinada precisament per la presencia d´aquests organismes i és força abundant sobre fons poc batuts on forma grans moles.

Com la majoria d´espàrids, el seu cos té forma ovalada i és aplanat lateralment. Presenta tonalitats verdoses i argentades amb una dotzena de franges longitudinals de color groc molt característiques que recorren els flancs. La boca i els ulls són petits i aquests darrers també són grocs. La línia lateral és molt visible.

ES molt freqüent veure les salpes en moles. Foto: Jordi Regàs CIB

És un peix de bona mida, la seva llargària habitual és entre 20 i 30 cm. L´aleta caudal es bifurcada i les aletes pectorals, com en la majoria d’espàrids, presenten a la seva base una taca més fosca.</span>

La seva alimentació varia segons l´edat. Mentre que els estats juvenils són omnívors amb una forta component carnívora, els adults són una de les poques espècies de peixos mediterranis que és herbívor. Malgrat aquest fet, a l’estómac de les salpes s´hi troben petits invertebrats associats o epífits i algues que ingereix. Mostra especial predilecció per les algues del gènere Ulva “Enciams de mar” o Caulerpa i diverses espècies de fanerògames marines que podem trobar a les nostres aigües (Zoostera, Cydodocea i Posidonia). En aquest mateix sentit, l´alga bruna Cystoseira mediterranea es coneix amb el nom popular en català de pèl sauper en referència a aquesta peix.

Com en la majoria d´espàrids, la salpa és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer és mascle i més endavant es transforma en femella. És reprodueix dues vegades a l´any: entre març i abril i entre setembre i novembre. Els ous i les larves formen part del zooplàncton.

L¨aspecte de la salpa és inconfundible

Se la sol capturar de manera accidentals amb tresmalls, nanses i art de bou. La seva carn és molt poc valorada i per aquest motiu, sovint les captures accidentals acaben descartades i retornades a mar per la qual cosa es difícil d´observar a les llotges. Nomes entre els pescadors de canya té un cert valor ja que ofereix força resistència en ser capturada. En aquest cas com a esquer s´empren algues com ara l´enciam de mar o fins hi tot esquers tant estranys com els grills de cítrics, en especial els de mandarina. La seva carn es molt poc apreciada pel seu fort gust que varia segons l´alimentació de l´animal.

Alguns estudis relacionen la ingesta d´aquesta espècie amb episodis de toxicitat i al·lucinacions especialment si el peix ha ingerit anteriorment algues del gènere Caulerpa o d´altres. Les intoxicacions que hi ha hagut provoquen quadres semblants als de la ingesta de LSD. El compost actiu responsable d´aquest fet no es troba en la pròpia salpa sinó que s´hi troba en funció del seu règim alimentari. D´entre les parts del cos, el cap és on s´hi acumulen les concentracions més elevades de molècules tòxiques que provoquen aquests estats. S´ha comprovat també que aquest fenomen està relacionat amb la variació estacional d’epífits que coexisteixen a les algues i fanerògames que consumeix. La salpa és doncs un peix per flipar.

Una troballa inesperada

Publicat el per
1

Els fons marins sempre han estat i són encara, els grans desconeguts. No ens estranya gens que de manera periòdica coneguem noves troballes sobre el descobriment d´espècies fins aleshores desconegudes. Fins i tot, hi ha qui afirma que es coneixen més bé alguns astres o l´univers que no pas els fons marins dels nostres mars i oceans.

El que és més sorprenent, és l’aparició de notícies com la relacionada amb la descoberta d´un gran herbassar de fanerògames a la badia de Roses , relativament a molt poca profunditat. És increïble que avui, en una societat autoanomenada moderna, hagi troballes tant inesperades que ens fan pensar en que la gestió dels fons marins litorals ha estat molt superficial.

El Gram marí (Cymodocea nodosa) és una fanerògama marina amb les fulles més estretes que Posidonia i que forma alguers ben cosntituïts

Certament la comunitat científica coneixia l´existència d´aquest herbassar però ni les suposicions més optimistes podien endevinar que es tractés d´una extensió tant gran. Amb aquesta troballa inesperada s´hauria d´acabar amb la total impunitat que gaudeixen les nombroses embarcacions esportives que fondegen en aquest zona i la dels vaixells de pesca que arrosseguen els seus arts sense escrúpols i malmeten els fons marins.

L´estudi ha estat impulsat per la Direcció General de Pesca i Afers Marítims aquest 2018 i en ell s´ha elaborat una cartografia bionòmica dels fons marí de la badia i s´ha cartografiat un herbassar de Cymodocea nodosa d´unes 800 ha. Segons aquestes dades, l´alguer és el de més extensió de tota la costa catalana i un dels més importants de la Mediterrània Occidental. En el mateix estudi s´han detectat també 136 ha de Posidonia oceanica, 98 ha. de substrat rocós amb algues fotòfiles i 25 ha de fons de precoral.ligen.

Cymodocea nodosa, com la resta de fanerògames marines, té una importància ecològica de primer ordre doncs allotja un elevada biodiversitat i constitueix una zona de cria, de refugi i de reproducció de moltes espècies. La cartografia d´aquests herbassars marins són una eina de molta utilitat pels gestors de projectes i activitats en el medi marí. Així, l´hàbitat que forma aquesta espècie, es considera d’interès per a la pesca d´acord amb la normativa sectorial.

Cartografia dels fons marins de la badia de Roses

La prospecció, s´ha realitzat amb un sonar d´escombratge lateral acompanyat de transsectes per a realitzar observacions “in situ”. S’han cartografiat un total de 3350 ha. des de la punta Falconera a Roses fins a la punta Trencabrassos de l´Escala. Abans de la realització d´aquest estudi, només es tenia coneixement de l´existència d´un alguer de gairebé 200 ha. Això fa que els resultats es puguin considerar com a una veritable sorpresa doncs s´ha quadruplicat la superfície que es pensava que havia.

Els alguers cartografiats són molt densos i les fulles de les plantes tenen fins a mig metre d´alçada formant una veritable teranyina, cosa que indica que l´hàbitat és d´una gran qualitat i està molt ben conservat.

Aquesta troballa ha d´obligar sens dubte, a canviar el model de gestió d´aquesta franja litoral pel que fa al fondeig d’embarcacions. Actualment no existeix cap reglamentació efectiva per aquesta pràctica que s´ha convertit en un “campi qui pugui” sense cap control efectiu. En el mateix sentit s´haurà de regular molt més acuradament la pesca professional, en especial aquells arts i ormeigs que puguin tenir un impacte sobre els fons.

Projecte Sèpia

Publicat el per
2

Algunes vegades les coses més senzilles tenen un repercussió enorme. Un d´aquests exemples està en el “Projecte Sèpia”, que ja fa uns anys s´està impulsant en diversos indrets de la Costa Brava i que a partir d´una idea molt simple s´han aconseguit un resultats excel•lents.

La sèpia o sípia (Sepia officinalis) és una d´aquelles espècies que té al seu voltant històries molt interessants relacionades amb la seva captura gens agressiva amb el medi; la “pesca a la femella” o les nanses sepieres en són un exemple.

Actualment la pesca tradicional de sèpies amb aquestes tècniques ha gairebé desaparegut en la nostra costa. Les nanses que, per exemple, havia estat una activitat força comuna entre els pescadors artesanals, és avui un ormeig residual a causa de la destrucció d´habitats perpetrada, entre d´altres, pels quillats d´arrossegament, una autèntica paradoxa en el món de la pesca professional.

Exemplar de sepia amb posta d´ous en un farcell de galzeran. Foto: Projecte Sèpia

Des de molt antic se sap que aquests cefalòpodes (sèpies, calamars i pops) aprofiten per a dipositar la seva posta les fulles de posidònia i d´altres fanerògames marines. Sabedors d´aquest fet, els pescadors han intentat reproduir aquest hàbitat utilitzant branques de galzeran (Ruscus aculeatus) i de mata o llentiscle (Pistacia lentiscus). Aquests arbusts presenten tiges i fulles robustes i rígides que aguanten molt bé la immersió en el mar sense deteriorar-se. Els animals utilitzen aquestes mates col•locades a l´interior de les nanses com a refugi i per a dipositar els seus ous i així són capturades.

A partir d´aquest coneixement i sabedors que la destrucció d´habitats, en aquest cas els alguers, han portat aquesta espècie a límits preocupants i que ha afectat a la pesca artesanal, els responsables del projecte han impulsat aquesta iniciativa que vol: afavorir la reproducció de l´espècie, incorporar els juvenils a les poblacions, protegir la pesca artesanal amb nanses i potenciar de l´activitat econòmica al voltant d´aquesta espècie.

Per aconseguir afavorir la reproducció de les sèpies es fan farcells amb branques de galzeran i de llentiscle que es submergeixen als fons sorrencs. Les sèpies utilitzen aquests elements com a ponedores i hi dipositen els seus ous. Els juvenils de sèpies aprofiten aquests llocs per protegir-se i per alimentar-se fins que sigui madurs.

Línia de ponedores fets amb galzeran i mata. Foto: Projecte Sèpia

En una primera etapa es van instal•lar 31 ponedores a la badia de Pals i després de dos mesos i mig fondejades, cada ponedora tenia dipositat una mitjana de 250 ous viables, es a dir, més de 7500 juvenils que s´incorporaven al medi natural i que ha arribat fins a 102000 ous de sèpia en anys posteriors.

En una altre línia, el projecte ha instal•lat incubadores per als ous de sèpia i de calamar que els pescadors han rescatat dels seus ormeigs. Aquestes incubadores garanteixen fins al 95% la supervivència dels mateixos. Aquest darrer any s´han recuperat 450000 ous de calamar i 14000 de sèpia. En aquest projecte hi participen els pescadors artesanals de l´Estartit i de l´Escala.

La vessant divulgativa del projecte també és molt important, s´hi instal•len sepieres a fondàries d’entre 2 i 3 m per a poder ser visitades pels banyistes amb una petita immersió amb tubo i ulleres.

El projecte també ha potenciat la vessant econòmica i turística, així, s´està treballant amb les confraries de pescadors en la creació d´un distintiu per als pescadors que comercialitzen aquesta espècie. El projecte també ha propiciat la celebració d’unes jornades gastronòmiques amb els restaurants de la zona. Una forma de promocionar la gastronomia local amb un producte de qualitat, de quilòmetre zero i capturat amb una tècnica gens agressiva per l´entorn. I és que, com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

El misteri de les nacres

Publicat el per
3

La Nacra (Pinna nobilis) és segurament l´espècie més emblemàtica dels alguers mediterranis. Aquest bivalve gegant endèmic de la Mediterrània viu fixat en l´arena entre les mates de posidònia. La presència de nacres en els alguers es consideren un bon indicador de la salut ambiental de la praderia.

De la mateixa manera que posidònia, les nacres eren espècies relativament freqüents al nostre litoral i han estat espoliades per a ser utilitzades com a element decoratiu en nombrosos locals de suposat ambient mariner. Aquesta pressió sobre les nacres les va portar gairebé al límit de la extinció. A partir de la conscienciació de la necessitat de protegir els herbeis de posidònia s´havien recuperat una mica les poblacions. Les principals amenaces que reben són: la contaminació, la pesca, la desaparició dels alguers i el fondeig d´embarcacions a prop de la costa.

A l´Alguer de Mataró encara es possible observar nacres amb “tubo i ulleres” Foto: Enric Badosa

Fins fa un parell d´anys, la conservació de les nacres anava íntimament lligada a la preservació de posidònia però, des de la tardor de 2016 la situació s´ha tornat alarmant i en molt poc temps les poblacions d´aquest mol•lusc s´han reduït més d´un 80% i en alguns cassos s´ha arribat al 100%. La situació es extremadament greu a les costes d´Andalusia, de Murcia i a les illes Balears. Aquest estiu, per exemple, navegant pel Parc Natural de Llevant a Mallorca em comentaven que als alguers d´aquesta zona ja no hi ha nacres quan l´estiu anterior era una espècie destacada en els mateixos. A l´arxipèlag de Cabrera, s´ha calculat que la mortalitat de nacres afecta entre el 86% i 98% dels exemplars i a Sa Dragonera ja no es troben nacres vives. Al principat, ara per ara, la situació és una mica millor malgrat sembla que s´està començant a trobar nacres mortes especialment al sud del delta de l´Ebre.

Però, què està passat amb aquesta espècie? Aquest episodi de mortalitat massiva de les nacres porta de corcoll al investigadors que no saben avenir-se de la catàstrofe que estan constatant en pròpia pell. Els anàlisis histopatològics de les mostres d´exemplars malalts semblen indicar que el patògen és un paràsit del grup dels haplosporidis sense haver identificat però encara l´espècie. Aquest microorganisme afecta al sistema digestiu de la nacra i l´acaba matant.

La nacra és , sens dubte, la reina dels alguers. Foto: Proyecto Pinna

En el que sí estan d´acord els científics és que aquesta epidèmia va començar a les costes andaluses i des d´allà es va anar estenent ràpidament fins afectar tot el litoral mediterràni fins a l´Ebre. Que el paràsit afecti la costa catalana és només qüestió de temps i fins hi tot és molt versemblant que pugui estendre’s arreu de la conca, extingint aquesta espècie de la Mediterrània i, pel fet de ser endèmica, del món.

Pel que fa a l´origen de la epidèmia, ara per a ara, no es descarta cap hipòtesis. S´especula en que el seu origen pugui provenir de cultius marins de mol•luscs. També es parla de l´alliberament d´aigua de llast amb elements desconeguts per part d´algun vaixell. També es creu que podria ser un efecte indirecte del canvi climàtic o bé que estigui relacionat amb la introducció d´espècies exòtiques.

Ara per ara, l´observació i la informació són les úniques eines que tenen els científics les quals poden ajudar a conèixer l´estat de la malaltia, el seu abast i els factors que estan relacionats amb la mateixa. En aquest sentit l´Institut de Ciències del Mar a través del portal observadors del mar ha llençat una campanya de ciència ciutadana perquè es puguin reportar observacions d´arreu.

El crustaci d´Iluro

Publicat el per
1

El programa de seguiment de l’alguer de Mataró ha permès descobrir una nova espècie de crustaci. La troballa l’ha fet el científic Carles San Vicente i l’acaba de fer pública per a la ciència en el butlletí “Animal Biodiversity and Conservation 36.1” (2013).
Els exemplars de la nova espècie van ser trobats en els treballs de seguiment de l’alguer de Mataró. Aquest estudi va començar fa més de setze anys i de manera ininterrompuda, any rere any, s’ha anat fent prospeccions. Troballes com aquesta posen en primer pla programes com els de l’alguer de Mataró i el valor del voluntariat al costat de la ciència.

animal biodiversity

Butlletí Animal Biodiversity and conservation on Carles San Vicente ha publicat la seva troballa.

El nou crustaci pertany al grup dels misidacis (Mysida) i ha estat batejat amb el nom de Mysidopsis iluroensis en referència al passat romà de Mataró. Els exemplars estudiats van ser capturats a les campanyes de 2001 a l’estació Mataró II i la del 2011 a Mataró III i no ha estat fins ara que s’ha pogut certificar que es tracta d’una nova espècie viva.

mapa

Localització de les estacions de mostreig Mataró II i Mataró III on va ser trovada la nova espècie. (Cartografia de C San Vicente en base a Manzanera i Cardell 2002).

Mysidosis iluroensis viu en hàbitats suprabentònics en fons sorrencs a prop dels alguers, entre 17 i 21 m. No arriba als 4 mm de longitud. Té un rostre prominent. No presenta nòduls dorsals a la closca, ni a l’antènula, ni al tèlson i ni als uròpodes.
Diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò de la important troballa (el punt-avui, cuatro i tele5)

foto

Fotografia de dos exemplars de Mysidopsis iluroensis conservats en etanol. A. famella adulta B mascle adult (C San VIcente)

Temps de sèpies

Publicat el per
8

F1000067-001

Les sèpies adultes són unas representants característics dels alguers. Utilitzen la praderia de posidònia com a lloc de posta, de refugi i de reguard. (foto feta a l´alguer de Mataró)

La sípia o sèpia (Sepia officinalis) és un dels representants més coneguts del grup dels cefalòpodes, classe de mol•luscs amb el cap ben diferenciat de la resta del cos, amb vuit braços cefàlics en quatre fileres de ventoses i dos tentacles retràctils més llargs.
Com gairebé tots els seus companys de grup presenta una closca interna bastant desenvolupada que en aquest cas li serveix com a òrgan surador. És una espècie nedadora malgrat que depèn del fons per a la seva nutrició, fressa i protecció.

posta1-001

Les postes de sèpia tenen forma de petita llimona de color fosc agrupades en raïm. Les dipositen sobre estructures rígides, en aquest cas fulles de posidònia

Quan arriba l´època de l´aparellament, les sèpies s´acosten a la costa i són freqüents en fons sorrencs i sobretot en els alguers de fanerògames on hi fixen les seves postes. Aquesta fet el tenen en compte els pescadors. Saben, que com cada any, a partir de finals de febrer, les sèpies s’aproparan a aigües poc profundes per a completar el seu cicle vital. Els pescadors del Maresme que “van a la sèpia”, calen els seus arts sobretot a l´alguer de Mataró, el més ben conservat de tota la costa barcelonina. Protegir els alguers, es també protegir la pesca artesanal i protegir aquesta espècie. Els exemplars capturats durant aquesta campanya són de bona mida i molt ben valorats a la llotja.

sepiaofficinalis-001

Els exemplars pescat durant la temporada són de bona mida i molt preuats.

Tradicionalment la pesca es realitzava amb nanses (sepieres), en aquest cas es col•locava dins l´ormeig fulles de galzeran (Ruscus aculeatus) o de llentiscle (Pistacia lentiscus) per a que la sèpia hi diposités la seva posta. Un cop a dins, les femelles atreien als mascles que també eren capturats. La campanya de la sèpia amb nanses durava entre tres i quatre mesos, en aquest periode s’agafaven exemplars que normalment ja s’havien reproduït.

En la pesca de sèpies amb nanses, un cop feta la posta, no es malmeten els ous ja què queden adherits a l´ormeig, als caps o per dintre les fulles de galzeran fins que eclosionen. Malauradament, aquesta modalitat s’està perdent arreu.

F1000038-001

Les nanses són una manera tradicional i respectuosa de pescar sèpies. Malauradament, al port d´Arenys ja ningú s´hi dedica de forma professional

Amb les xarxes, especialment tresmall també se´n agafen durant la temporada reproductora. En aquest cas l´art es cala just als límits de l’alguer o sobre d’ell mateix. Amb el tresmall no es pot garantir que les femelles hagin fressat i a vegades, els exemplars són capturats abans de la posta.

Una de les formes més curioses de pescar sèpies es “la pesca a la femella”, que avui encara es possible observar en alguns racons de la costa. Antigament, quan les aigües eren molt més netes i transparents es lligaven les femelles  a un cap i es deixaven anar. Amb un bot se les anava seguint i quan un mascle, es posava al seu damunt per muntar-la, es recuperava ràpidament el cap. Ja fa uns anys vaig tenir el plaer de ser testimoni d’aquesta tècnica a la badia de Port Lligat.
En el assaig bodegó amb peixos dins Aigua de mar OC vol 2, Josep Pla fa brillant descripció d’aquesta modalitat:

  • “Doncs bé: en aquest temps de les calmes, s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament l’animal, des d’un gussi, pels paratges de sorra i algues de les platges, a profunditats –com a màxim– de dos o tres metres La femella ha d’ésser viva i la velocitat del bot ha d’ésser imperceptible per crear la il•lusió de la llibertat de moviments de l’animal. I de sobte es presenta aquest espectacle: es veu sortir de l’espessor d’una mata d’ictínies, aparèixer per la cresta d’una petita duna submarina, de la gruta d’una roca, una sípia mascle, la qual, dominada per la més inconscient i cega de les passions, s’abraça frenèticament a la sípia femella…”

EL paisatge submarí del Maresme: les barres litorals

Publicat el per
4

El Maresme presenta una costa rectilínia, sorrenca i molt poc abrupte, en ella els afloraments rocosos són gairebé inexistents, malgrat que la  zona nord del terme se’n intueixen alguns de manera molt subtil.

Sota la catifa blava de la mar hi ha un paisatge submergit desconegut per a la majoria i quan ens referim a ell ho  podem fer exactament  en els mateixos termes que quan ho fem a terra ferma. En efecte el fons del nostre mar està ple d’accidents geogràfics que li donen una fisonomia característica.

De tots els elements que configuren el paisatge submarí  del Maresme les barres litorals són tal vegada l’element més típic i que donen una singular personalitat al fons. Efectivament, els fons rocosos litorals es disposen, en forma de franges paral·leles a la línia de costa, a aquests esculls se’ls coneix  amb el nom de barres.

L´origen de les barres litorals cal buscar-lo a partir dels canvis de nivell de la línia de costa (transgressions i regressions) al llarg de la història de la Terra, també anomenats moviments eustàtics. Les barres són doncs, el testimoni del que va succeir fa milions d´anys.

Mapa de distribució de l´alguer (en verd) i les barres litorals (en gris). Elaborat per la SCNMM a partir de les dades de l´SPAS i la confraria de pescadors de Mataró

Davant de Mataró la distribució de les barres litorals és en fileres i està orientada de manera paral·lela a la línia de costa actual. En total es poden distingir sis fileres de barres: Així troben una primera línia gairebé a “pet d´ona”, molt més evident a llevant del terme. En aquest primer nivell es pot destacar el “roquer de terra” i “els penjants”. A la segona línia de barres que és troba als 10 m s´hi situa “la boia” o  “nin armat” (lloc on s´hi troba la imatge de les Santes)  Al voltant dels 14 m hi ha la tercera filera formada per  “la trencada”. Entre els 15 i 22m profunditat hi ha la quarta filera de barres on destaca “la torre ferrer” “la barreta d´en serra” “la llosa del negre”, “la llosa de l´alzina” i la “barreta de l´arbre”.  A continuació, entre 22 i 24 m, la cinquena filera formada per “la galera” i “la barreta de l´ou”. Per acabar la darrera filera, entre 26 i 29 m de barres  s´hi localitza “can partella de llevant”, “la llosa d´en pujolà”  i “Cap sa Tira”

Les barres, a més de ser petits reservoris de biodiversitat, representen també elements de protecció davant l´art de bou, la pesquera que produeix un major impacte ambiental sobre el fons de totes les que es practiquen a la nostra costa. Efectivament, les barres representen un impediment físic per poder arrossegar l´art i per tant és protegeix la zona d´aquesta pesca. El manteniment de l´alguer de Mataró en estat prou acceptable fins als nostres dies es deu precisament a que aquest es troba rodejat pràcticament per barres que han impedit aquest tipus de pesca.