Això és conserva d’holotúries: un malai diria que no té rival en tot el món
JULES VERNE (Vint mil llegües de viatge submarí)
Les holotúries, pixotes o cogombres de mar són uns representants del grup dels equinoderms molt abundants en els nostres fons litorals, especialment en els tous (sorra i fang). Se’ls coneix popularment també amb d´altres noms, alguns ben suggerents com ara: pardals de moro, carais de moro, botifarres de mar o pixotes de mar entre d´altres, es que això dels noms populars és tot un món.
Malgrat que a primer cop d´ull la seva morfologia externa no ens fa pensar en un equinoderm, una observació més detallada ens deixa veure la simetria radiada típica d´aquest grup d´animals. El cos dels cogombres de mar és allargat i tou de consistència. La boca és a un extrem de l´animal i està rodejada de tentacles. Els sexes són separats, la fecundació és externa. El seu desenvolupament és indirecte i no hi ha cap mena de dimorfisme sexual. El seus moviments són lents i ho fa reptant pel fons.
L’alimentació d´aquest grup d´espècies és bàsicament sedimentívora. El cogombre de mar ingereix grans quantitats de sorra i s´alimenta dels detritus, de la matèria orgànica i de petits organismes que es troben en el sediment. Les restes són expulsades per l´anus en forma de cordons sorrencs envoltats d´una fina capa mucosa.
La primera reacció que té una pixota quan se sent amenaçada es expulsar aigua per l´anus i a continuació contreure el seu cos i endurir-lo. Les holotúries són capaces d´expulsar els seus òrgans interns com a mecanisme de defensa enfront dels depredadors, aquests són regenerats un altre cop. Normalment expulsen per l´anus uns filaments enganxifosos anomenats tubs de Cuvier aquests contenen, en algun cas, substàncies paralitzants com ara una metzina anomenada holoturina amb interès farmacèutic per tractar el dolor. En certs cassos també són capaces d´expulsar part de seu tub digestiu que també acaben regenerant ràpidament.
Algunes espècies d´holotúria allotgen al seu interior un peix anomenat peix perla o rubioca (Carapus acus) que hi viu de manera comensal o paràsita al seu intestí.
A la Mediterrània es troben una quarantena d´espècies diferents de cogombres de mar. Les més important en les nostres aigües són: Holothuria tubulosa (pixota terrosa, botifarra de mar o pardal de moro) que és l´espècie més abundant a la nostra costa. Holothuria forskali (pixota negra o carallot negre), Holothuria sanctori (pixota de taques blanques), Holothuria poli (Pixota sorrenca) i Stichopus regalis (espardenya)
Si exceptuem l’espardenya, les pixotes no tenen entre nosaltres cap mena de valor gastronòmic. No obstant això, als mercats asiàtics i sobretot a la Xina són molt apreciats i es consideren afrodisíacs. Allà es consumeixen cada any més de 40.000 tones. El trepang són els cogombres de mar oberts, cuits i assecats al sol. Des del punt de vista nutricional els cogombres de mar són rics en proteïnes (fins a un 50 %) i minerals. Contenen molt pocs greixos i sucres.
HISTÒRIESDEMAR 
Es filaments i mucositats aquí també s’empraven de forma casolana. Per una mescla de propietats o defectes, potser antisèptiques, analgèsiques, urticants, astringents…
Quan les deixen anar a mar en calma supòs que a vegades deuen fer poc efecte. Però si hi ha ones o corrent és sorprenent! Un pic em va passar per accident recollint deixalles. I uau! S’obren i t’envolten i s’enganxen com una teranyina flexible i complicada de desferrar.
Per això, ja fent humor i ficció, imagin qje si un cogombre pica a una mariscadora de Fukushima, Spiderman guanyarà una gran companya salada! ;-D
Qui sap, potser aquestes mucositats també inspirin trucs o tecnologies biomimètiques, com ara adhesius o cenyir apòsits en remull flexibles.. Sa sensació és similar algunes teles gruixades amb elastòmers.
Merci Toni
Moltes gràcies també a voltros per sa constància, mostrant i encuriosint sobre amor al medi i cultura de mar, s’entusiame, bon art, sabers…
Fan curiositat es cogombres, i això des seus filaments de mucositats. Deuen ser una bona defensa.
Si envolten ses aletes d’un peix deu quedar frenat, enganxós. I pens inclús un poc anestesiat. I incapacitat, podria patir més per ses ones i roques, ferir-se, estressar-se o ser presa fàcil.
I si afecta persones és curiós també. En treure’ls de sa pell o roba es van rompent fins, invisibles i adhesius, com d’una teranyina. Fàcils de transferir de ses mans a zones delicades com nas, boca, pipelles o plegs íntims. I com què inicialment es trossets fins no es noten molt, ni es veuen, queden molta estona. Aleshores si queden hores afecten més sa pell allà. Sospit que quan assequen poden arribar a flotar i respirar-se, però no sé si és com respirar pels de cuc de processionària de pins.
Llegint-vos es blog s’aprèn, i inspira molt. Jo no sabia o recordava que tenguem tantes varietats de cogombres. Uau!
Gràcies de nou per tantes curiositats! Salutacions des de Cala Rajada, Mallorca, Toni M.P
🙂
Retroenllaç: Fons de sorra: deserts de vida | HISTÒRIESDEMAR