Ja sóc aquí ja he vingut amb la Rumba

GATO PÉREZ

Ha passat gairebé un any des de la darrera entrada d’aquest blog. Va ser al passat febrer. Durant tot aquest temps no he estat absent sinó que compromès amb el meu projecte personal d’editar una selecció d’històriesdemar en format llibre.

L’objectiu finalment s’ha aconseguit i a hores d’ara el llibre és una realitat. Durant tots aquests mesos els seguidors del blog han tingut informació puntual de l’estat del projecte: primer el micromecenatge, després el procés d’edició i d’impressió i finalment la distribució del llibre arreu. Avui tothom que ha volgut, pot tenir-lo a casa seva.

Ara retorno a la dolça esclavitud d’escriure de manera setmanal en aquest espai. Sense demanar res a canvi, sense pretendre canviar el món. Com les formigues, amb una feina constant, per a donar a conèixer un patrimoni en risc de desaparèixer, per apropar el mar a totes i tots i per a remoure sentiments envers el que ens rodeja.

Al llarg d’aquest any han passat moltes coses, per alguns ha estat el trasbals més gran de la nostra vida. En qüestió de dies hem vist que un microorganisme de menys de 120 nanòmetres ha estat capaç d’aturar el món. Alguns dels nostres més fidels seguidors a hores d’ara estant lluitant a l’UCI amb aquest malson. Una abraçada molt forta i molts ànims, Lluís.

El món pràcticament s’ha aturat, i això no necessàriament és una mala notícia. Ens hem deixat de mirar al melic i ara ens adonem de la nostra fragilitat. La nostra supèrbia l’hem arraconat i ara com xaiets ens mirem els uns als altres per intentar trobar la solució d’aquest malson.

Just abans del nostre primer confinament i com a preludi del que vindria, l’huracà Glòria , sí he dit huracà, ens va sacsejar de cap a peus. Els capricis d’alguns municipis litorals, l’ocupació sense aturador de la franja costanera i en definitiva el model de costa quedava en entredit per la força de la natura.

Si als efectes d’aquesta tempesta hi afegim els derivats del nostre confinament, des del punt de vista dels sistemes naturals, ha estat el millor que els hagués pogut passar. La Tordera, en la seva desembocadura s’ha autonaturalitzat. Durant molts anys les entitats de defensa del territori han estat treballat per aquest fet sense que els interessos dels més poderosos ho permetessin. Ara, i sense que ningú ho hagi demanat expressament tenim un veritable delta. I fins i tot els consistoris miops s’han adonat que el futur passa per aquí.

El sector pesquer també ha estat forçat a fer una veda obligada. Primer per les condicions del mar derivades del temporal i després per a la davallada de les vendes produïdes pel confinament i pel propi confinament dels mateixos pescadors. Entre els professionals del mar hi comença a haver molta consciència i us asseguro que aquest descens de l’activitat es traduirà en poc temps en un increment de les captures i en fer viable el sector i l’activitat.

A nivell personal, fins ara, aquesta pandèmia m’ha deixat sense poder sortir a la meva estimada mar. Ja porto uns quants mesos sense tastar l’aigua salada, sense ser sorprès per l’embat de les onades, sense poder badar a pet d´ona observant la vida que s´hi desenvolupat, sense lluitar amb la  força del vent i sense  comprendre com de petits som davant dels elements.

He volgut començar expressament aquesta temporada a ritme de rumba, perquè trobo que forma part, com les històriesdemar, del nostre patrimoni. A més, aquesta música convida a l’optimisme, i precisament és els que ens falta en aquests temps. Això, és però, una altra històriademar.