Fins a la introducció, a la dècada dels seixanta, de les fibres sintètiques com el niló, les xarxes i els arts de pesca eren fabricats amb fibres naturals: cànem i lli primerament i a partir de l´inici del segle XX va aparèixer el cotó. La generalització del seu ús va ser lenta, especialment per les reticències dels pescadors davant de la novetat tecnològica.
Les fibres naturals tenien l’inconvenient que es feien malbé amb l´aigua de mar i per això s’havien de tenyir, tintar en argot mariner, de manera periòdica per a mantenir les xarxes en bon estat i allargar-ne la seva vida útil.
La tinció dels arts es feia als tenyidors, edificis que pertanyien a cada gremi de mar i que de forma mancomunada eren utilitzat per tots els pescadors agremiats. Als tenyidors hi havia un espai amb unes grans peroles d’aram que s’utilitzaven per a la cuita del tint. Per tenyir, normalment es feia servir aigua calenta i escorça de pi. Un cop preparada la mescla s’avocava al seu interior la xarxa i allà es deixava alguns dies, després s’esbandia en aigua dolça i es deixava assecar completament al sol.

Als baixos de la casa de pescadors de Sant Pol hi havia el tenyidror, avui desaparegut.

Al s. XVIII tenim constància de tenyidors a Lloret, Sant Pol i Mataró, tal i com està recollit al reglament de Manuel de Zalvide de 1773 quan repassa els deures dels gremis de mar de les poblacions de la matricula. Així podem llegir: “Lloret: cuidará la casa y la caldera del tinte de redes y para atender a su manutención cobrará cuatro sueldos cada vez que sirva la caldera”, “Sant Pol: Cuidaran la casa y caldera de tinte de artes y recaudaran un real de plata cada vez que sirva”, “Mataró: También conservar la casa y dos acideras de tinte de redes cobrando por cada calderada tres sueldos con que ha de costearse el corcho de pino y demás agregados”.

Sa Perola a Calella de Palagrugell, avui convertit en cerntre d´interpretació de la pesca

A partir dels anys 50 van aparèixer al mercat productes manufacturats de composició semblant als primitius tints i que presentaven l´avantatge de poder tenyir en fred, es per això que a molts ports, com ara el d’Arenys es varen habilitar espais per a tenyir els arts. Això però va durar poc temps ja que ben aviat va aparèixer el niló que ja no necessitava d’aquest procés.

En aquest edifici del port d´Arenys als anys 50 i 60 es tenyien xarxes en fred. Avui, en desús, es utilitzat per “remendar” els arts malmesos.

Actualment només es conserven dos tenyidors al llarg de tota la costa catalana. A Lloret hi ha “Es tint de ses xarxes” i a Calella de Palafrugell “Sa perola”. A Sant Pol, l´antic tenyidor es trobava a la “la casa de pescadors” sense cap resta.

Imatge de peces de sardinals assecant-se a la platja de Calella (foto Museu Arxiu de Calella)

Un altre dels inconvenients que presentaven les xarxes fabricades amb fibres naturals era que, un cop fetes servir, si es volien conservar, s’havien que deixar eixugar al sol. Una de les imatge més típiques de les platges del Maresme a la primera meitat del segle XX era la dels arts de pesca, sardinals especialment, estesos al sol. Avui en moltes d’aquestes mateixes platges l’estesa de xarxes ha estat substituïda per una estesa humana, però això és una altre històriademar.