Aquesta és l´entrada 200 d´històriesdemar. Ara fa gairebé quatre anys que vaig començar aquesta singladura d´escriure un petit relat amb olor a sal de manera setmanal. Aquestes 200 històriesdemar volen ser un petit homenatge a tota aquella “gent normal” com en Quicu. Aquí teniu un relat inèdit de com vaig conèixer aquest personatge ara fa just cinc anys i de com hem anat forjant la nostra amistat. Tant de bó que la nostra malmesa costa tingués més “gent normal”

http://www.ccma.cat/video/embed/5596634

Un cop travessat el cap de Begur la tramuntana ens venia de cara. La mar estava esverada i les ratxes de vent dificultaven el nostre rumb. Amb força i tenacitat havíem aconseguit guanyar la punta de Sa Tuna. La imatge de la platja de Pals que teníem davant feia presagiar que a partir d’aquell moment patiríem molt més.

Amb prou feines eren les deu del matí i si allò pujava una mica més faria impossible la navegació en caiac. Vam parlar i vam decidir donar mitja volta. Era la segona vegada en el mateix punt que havíem de girar per culpa de la tramuntana.

Ja de tornada vam aturar-nos a Cala Estreta amb la intenció de fer una mica de cames pel camí de ronda. El dia havia canviat completament, ara s’imposava la calma. Ens penedíem de la decisió pressa unes hores abans.

Ben entrada la tarda, ja de tornada de la caminada, vam conèixer a un personatge singular que ens faria oblidar les nostres cabòries, en Quicu. En Quicu era el responsable que la barraca de pescadors de Cala Estreta presentés un aspecte excel•lent; tot endreçat, net i polit. En Quicu, palamosí d’adopció, dia sí dia també s’acosta a la barraca per mirar de que no hi falti res. De seguida ens va convidar a gaudir de l’espai: vam xerrar, vam menjar, vam beure i sobretot ens vam escoltar. En algun moment de la nit vaig imaginar les converses que anys enrere havia mantingut en Josep Pla amb l´Hermós, el pescador d´Aiguaxellida. En Quicu estimava aquell tros de territori, s´el havia fet seu i el cuidava.

Amb en Quicu, fa uns dies a Cala Estreta

Ja ben entrada la nit, em vaig posar a la tenda disposat a dormir content d’haver donat la volta a Sa Tuna i d’haver pogut conèixer en Quicu.

Avui, uns quants anys més tard, m´he retrobat amb en Quicu que, m´ha rebut com sempre, amb un ampli somriure. Era la nit de Sant Joan i ell, com sempre, exercint d’amfitrió de la nit més màgica a la barraca de Cala Estreta, el seu tros de paradís.

En Quicu continua formant part de manera indissoluble del paisatge d´aquest tros de costa.